EXPOSICIÓ

L’empremta de Fina Tuneu
Centelles. Més que una tastaolletes, la Fina Tuneu és una artista que l’hi agrada aprofundir en diferents tècniques. Partint d’una formació àmplia, practica la pintura, l’escultura, la ceràmica i, sobretot, el gravat. Una exposició a la sala Andreu Dameson de la Garriga ens permet fer un tastet de les seves bifurcacions, amb obres que daten dels últims quatre o cinc anys.  En les seves pintures també insisteix en els procediments que deixen empremta, seguint la idea del gravat, com veiem en els casos que utilitza transferències. Però també utilitza sobrets de te pintats, per parlar dels cels de cadascú. La ceràmica no hi és present directament, però una de les pintures fa referència a un paviment hidràulic d’una casa modernista de la Garriga, en la que va treballar en unes tasques de restauració.
En l’escultura veiem obres de metall. En una de les peces ajunta en el mateix pla, varis marcs de ferro, que ella mateixa ha soldat i tractat per donar un determinat cromatisme. Els marcs estan centrats per un que aguanta una porteta d’estufa de llenya o carbó aprofitada. La porteta s’obre i té una reixa que també deixa veure l’interior on hi ha un dibuix d’una papallona. Les papallones o les arnes, així com les fulles d’acàcia, són un dels leitmotiv de la Fina. També els cels. Ha treballat el tema de les xemeneies. Utilitza colors vius i transparències. Fa moltes obres que formen part d’un conjunt de temàtica i format similar.
Obrint portes
En l’àmbit del gravat veiem varis collagraf, algun aiguafort i lito-offsets, tècnica que està practicant últimament. Concretament mostra les planxes entintades, a partir de fotografies d’ella mateixa. La Fina és una de les artistes que participarà a l’exposició de “La Dansa de la mort” de Centelles, el gener del 2012, on la lito-offset serà una de les tècniques utilitzades. A l’exposició de la Garriga trobem l’obra d’una artista amb ganes de provar i d’ensenyar. La Fina és professora d’art a diverses escoles –inclús imparteix classes de gravat al seu taller- i ha estat influent en l’obra de no pocs artistes.

PRÈVIA EXPOSICIÓ

Documentant la terracota antiga
Centelles. Un dels llenguatges artístics que han acompanyat l’home des dels seus orígens és la ceràmica. I una possibilitat tècnica és la terracota, l’argila modelada utilitzada per fer tota mena d’utensilis, però també escultura –hi ha exemples d’escultura etrusca molt interessant-. La terracota té un llegat molt important tant al voltant de la Mediterrània com a la Península Ibèrica.  Però quin és l’origen d’aquest tipus de ceràmica? Com van derivar les influències entre regions? Quins són els precedents de la terracota espanyola? Aquests interrogants els tracta de respondre l’exposició que inaugura dijous el Museu de ceràmica de Barcelona –ubicat al Palau de Pedralbes-. Reuneix peces dels segles XaC al IaC i algun objecte dels segles XVIII, XIX i XX per tal de comparar la producció de l’Antiguitat amb Edat Moderna. L’exposició, de fet, s’inspira en que Picasso es va basar en una terracota etrusca per fer la seva obra Vas Zoomorf, el 1954. No falta aquesta peça a la mostra, que aplega obres d’altres museus de Barcelona, com el Marès, l’Arqueològic, el Museu Egipci, i també el Museu Arqueològic Nacional de Florència. Paral·lelament a l’exposició es realitzaran tallers de joieria inspirada en el món antic i de ceràmica ritual. L’exposició finalitza el 4 de març de 2012.

EXPOSICIONS

Les tradicions de l’art nou
Centelles. Tres exposicions arriben a les nostres fonts. Totes elles les embolicarem amb el discurs de la que s’inaugurà demà a la Mayoral galeria d’art de Barcelona –Consell de Cent, 286-. Es titula “the tradition of the new”, -la tradició d’allò nou-. I fa referència al llas de tècniques i estils que uneix les obres de Picasso, Basquiat o Barceló. Aquestes obres juntament la quarantena que formen la mostra, fan una revisió selectiva de l’art del segle XX i començaments del XXI: abstracció, deformació, expressió, tècniques, colors, estils. Cada nova proposta ha creat un precedent i ha motivat a altres artistes a imitar-lo i així construir unes noves tradicions de l’art. L’exposició de la Mayoral reuneix també obres de Plensa, Miró, Millares o Tàpies. Cadescú amb el seu vocabulari, però vists en conjunt amb uns trets amb comú. El comissari de la mostra és Juan Manuel Bonet, ex-director del Reina Sofia i del IVAM.
A Torroella també s’ha inaugurat una altra exposició. En aquest cas de l’artistas empordanesa Carme Sanglas. Es tracta de l’última mostra del cicle “Ponts” que acull el museu de la Mediterrània. Ha estat comissariada per Michel Dunev. Sanlgas treballa amb colors plans creant paisatges que recorden estampes japoneses. Orient és una de les grans influències de l’art contemporani, com veiem també en l’obra de Tàpies d’estil tant diferent a Sanglas.
Una mostra d’aquesta atracció per l’art japonés la trobem a  l’Arts Santa Mónica, amb una exposició que dura tres dies. Es tracta d’una mini-mostra de dotze llibres, exemplars únics, amb col·lages de Masafumi Yamamoto i poemes de col·laboradors castellans, bascos, gallecs i catalans. Noms com Vicenç Altaió, Chantal Maillard, Juan Ramon Makuso o Eva Veiga.

ENTREVISTA

MARINA BERDALET  [ ]  pintora i estudiant d’arteràpia 

“L’art no cura, però ajuda”
Centelles. Marina Berdalet és pintora i últimament estudia arteràpia per dedicar-se professionalment en aquest camp. Ens dirigim a ella perquè ens expliqui què és l’arteràpia i ens parli de la seva primera experiència durant les pràctiques a la residència de gent gran de Moià.
AA.-    Qué és l’arteràpia?
MB-    L’arteràpia s’entén com un recorregut simbòlic a través del procés creatiu –dansa, teatre, escriptura, plàstica-, en el qual les representacions artístiques evolucionen i es transformen. L’acompanyament arterapèutic té com a finalitat  desbloquejar físicament o emocionalment per tal d’aconseguir un benestar i un retrobament amb el propi jo.
AA.-    És com una medicina?
Si mires la història de l’art, Van Gogh acaba suïcidant-se; Francis Bacon no es que estigués gaire millor, o Emile Nolde. Hi ha hagut artistes que han pintat i han utilitzat l’art com una necessitat personal, però en canvi no els ha curat. Perquè l’art no cura. L’art alleuja, ajuda.
Et puc parlar de la meva experiència personal: en el procés de dol per la mort de la meva mare vaig estar un any pintant i el meu treball va anar patint transformacions: primer mesos pintant només amb blanc i negre, després va aparèixer de cop el blau, peixos, aigua. Desprès les transformacions cap a les sèries de cels. I cada moment on hi havia un canvi pictòric, coincidia amb un canvi emocional meu.
AA.-    Quins exercicis has pogut desenvolupar?
Quan inicies una sessió d’arteràpia és important començar en blanc. No es pot tenir cap idea preconcebuda del què allà passarà. Quan feia les pràctiques intentava que hi hagués una mica de ritual. Havien de percebre que era un espai diferent al de la residència: es tractava un lloc de creació artística, d’investigació personal. La taula estava parada amb un hule i sabien que era l’hora del taller d’arteràpia. Cadascuna trobava en el seu lloc la seva producció del dia anterior. I un plat, pinzells, materials, pintures, moltes coses. Elles escollien el que volien fer. Primer observaven la peça darrera i els demanava que la miressin una estona. Llavors decidien si la volien continuar o la donaven per acabada. Si la donaven per acabada els preguntava si tenia títol, tot demanant que l’escriguessin, i signessin l’obra.
Començar una nova peça és enfrontar-se amb un paper blanc i això de vegades resulta dolorós i molt difícil. Per part meva, i sempre que no tinguessin ja alguna idea clara del que voldrien fer, les ajudava donant-los una petita empenta: de vegades fent-les olorar un perfum o plantes aromàtiques. El record de l’olor i l’associació a un color o una forma podia ser el punt de partida. O bé demanant-les la tria d’un color, dibuixar les línies de la seva mà imaginant que d’aquí podia sorgir un paisatge, etc…
La manera d’acabar les sessions era sempre la de penjar l’obra a la paret i veure la pròpia creació amb una certa distància.
AA.-    Quines millores vas veure en els pacients?
MB.- Aquestes persones entraven amb les seves pors, dubtes, patiments i sortien contentes i agraïen l’estona que havien passat. Potser no estaven contentes del seu treball, però deien “ostres, això ho he fet jo”.
Hi havia una malalta d’alzheimer que era incapaç de tenir una conversa i no parava quieta. Els records li anaven venint. M’asseia al seu costat i deixava que parlés. Davant d’una paraula, per exemple “una polsera”, li deia: “com era aquesta polsera?”, “per que no la dibuixes?”, “quin color tenia”. I quan podia pintar, aquesta persona que era incapaç de seguir una conversa i estar-se quieta, es passava vint minuts o mitja hora pintant.
Vaig haver de fer el seguiment més acurat sobre una pacient. Aquesta persona va fer unes evolucions molt grans en la seva obra i anímicament. Patia alzheimer en fase inicial. Al principi no reconeixia les seves obres, però a partir de la dotzena sessió ja sempre les va reconèixer. Venia molt angoixada perquè li semblava que l’estaven robant  i que la volien incapacitar. En les seves obres sortien uns desconeguts que volien saber com ella estava. I hi ha un moment que surt la representació d’una nena amb un braç molt curt, que no pot agafar una bosseta de diners. Sense ser conscient, les obres parlen d’ella. Aquesta angoixa que apareixia al principi de les seves representacions per mitjà de boires i personatges misteriosos, acaben desapareixen i les obres mostren jardins ordenats que reflecteixen tranquil·litat. Ella mateixa deia que no patia per les entrevistes que li feien els seus desconeguts, perquè es trobava molt bé. Per tant l’art no cura, però ajuda.
AA.-    Quin paper ha tingut l’art contemporani en les teves pràctiques?
El valor que té l’art contemporani és que tot és vàlid i és multidisciplinar. Ja a partir del segle XX l’art se centra en la persona i la seva expressió. No és tant important el resultat com el procés. I en l’arteràpia el procés és el més important. L’arterapeuta ha de fer el seguiment amb un art que realment conegui, perquè pot veure conduir molt millor l’acompanyament arterapèutic.