ENTREVISTA

FRANCESC MESTRE [ ] Galerista
“Una galeria ha de ser un projecte personal”
Centelles. Fa deu anys que funciona la galeria Francesc Mestre Art al carrer Enric Granados, 28 de Barcelona. En fa molts més que Francesc Mestre es dedica a l’art. També  fa una dècada que vaig visitar-lo per primera vegada, com a estudiant d’història de l’art, i a part de demanar informacions per un article, vaig aconseguir dades i un llibre molt bonic sobre el gravador Enric-C. Ricart. Francesc Mestre és un pou de sabiesa en qüestions d’art, especialment del segle XX, però també d’altres èpoques. Es fixa molt amb l’art de Catalunya i té interès especial per l’obra sobre paper. Les seves exposicions es mouen per aquest terreny. Abraça un període ampli, dintre del segle passat. No oblida la pintura, però es centre més en els dibuixos, les il·lustracions i les obres fetes amb empremtes de planxes. Pot ser no ho hauria de dir, però la seva és una oferta de preus assequibles. Parlem amb ell dels deu anys i de la seva experiència a la galeria.
AA.- Què és el que més valores d’aquests deu anys?
F.M.- Vaig començar la galeria quan tenia 60 anys i ara en tinc 70. Tal i com ha de ser qualsevol galeria, es tracta d’un projecte personal. I he pogut fer el que em venia de gust. No he fet cap exposició per compromís i he consolidat una clientela, que molts cops ha fet aquí la primera compra d’art en la seva vida. 
AA.- Has notat la crisi? Com t’has adaptat?
F.M.- Sí que he notat la crisi. L’art no és una cosa imprescindible i és la primera a rebre. Una mica de crisis va bé, però ara n’hi ha massa. Quan hi ha eufòria, els preus –en el món de l’art- es disparen i apareixen uns personatges que no es mouen pas per amor a l’art. En moments de crisi, les coses es posen a lloc. Per la meva banda he posat preus més assequibles. I m’ha anat molt bé fer la pàgina web, que m’ha permès contactar amb clients i fer algunes vendes.
AA.- Quins artistes creus que han agradat més ?
F.M.- Recordo en especial l’exposició que vam dedicar a Josep Subirats, que va ser una sorpresa dintre el panorama barceloní. Ara li dediquen una exposició al Museu d’Història de Catalunya. També van tenir èxit les exposicions del primer Roca-Sastre, les que he fet de gravat antic –De Dürer a Goya-, europeu i contemporani. Em va fer il·lusió inaugurar la galeria amb una mostra de Miró, que és un artista que aprecio molt. També la de Guinovart, que era amic meu, i va tenir una mort prematura.
AA.-  Com esta el col·leccionisme d’art avui ?
F.M.- És una qüestió de cultura. Crec que tothom ha de tenir una bona discoteca, una bona biblioteca, una bona videoteca i també una bona col·lecció d’art. Crec que he ajudat bastant a posar en valor a dibuixos i gravats de qualitat d’artistes que estaven oblidats. I estaven oblidats perquè des de la Guerra Civil fins avui els museus no han funcionat bé en el que es refereix a  adquisicions i a posar en valor a artistes. Aquest és el paper del galerista.
AA.-  Quins artistes t’agradaria mostrar en el futur?
F.M.- Entre les exposicions que estic preparant destacaria: gravat antic, grans gravadors, Xavier Nogués, Lola Anglada, Ismael Smith, Xavier Gosé, Ràfols Casamada, Noucentisme i Modernisme.

EXPOSICIÓ

L’empremta de Fina Tuneu
Centelles. Més que una tastaolletes, la Fina Tuneu és una artista que l’hi agrada aprofundir en diferents tècniques. Partint d’una formació àmplia, practica la pintura, l’escultura, la ceràmica i, sobretot, el gravat. Una exposició a la sala Andreu Dameson de la Garriga ens permet fer un tastet de les seves bifurcacions, amb obres que daten dels últims quatre o cinc anys.  En les seves pintures també insisteix en els procediments que deixen empremta, seguint la idea del gravat, com veiem en els casos que utilitza transferències. Però també utilitza sobrets de te pintats, per parlar dels cels de cadascú. La ceràmica no hi és present directament, però una de les pintures fa referència a un paviment hidràulic d’una casa modernista de la Garriga, en la que va treballar en unes tasques de restauració.
En l’escultura veiem obres de metall. En una de les peces ajunta en el mateix pla, varis marcs de ferro, que ella mateixa ha soldat i tractat per donar un determinat cromatisme. Els marcs estan centrats per un que aguanta una porteta d’estufa de llenya o carbó aprofitada. La porteta s’obre i té una reixa que també deixa veure l’interior on hi ha un dibuix d’una papallona. Les papallones o les arnes, així com les fulles d’acàcia, són un dels leitmotiv de la Fina. També els cels. Ha treballat el tema de les xemeneies. Utilitza colors vius i transparències. Fa moltes obres que formen part d’un conjunt de temàtica i format similar.
Obrint portes
En l’àmbit del gravat veiem varis collagraf, algun aiguafort i lito-offsets, tècnica que està practicant últimament. Concretament mostra les planxes entintades, a partir de fotografies d’ella mateixa. La Fina és una de les artistes que participarà a l’exposició de “La Dansa de la mort” de Centelles, el gener del 2012, on la lito-offset serà una de les tècniques utilitzades. A l’exposició de la Garriga trobem l’obra d’una artista amb ganes de provar i d’ensenyar. La Fina és professora d’art a diverses escoles –inclús imparteix classes de gravat al seu taller- i ha estat influent en l’obra de no pocs artistes.

PRÈVIA EXPOSICIÓ

Documentant la terracota antiga
Centelles. Un dels llenguatges artístics que han acompanyat l’home des dels seus orígens és la ceràmica. I una possibilitat tècnica és la terracota, l’argila modelada utilitzada per fer tota mena d’utensilis, però també escultura –hi ha exemples d’escultura etrusca molt interessant-. La terracota té un llegat molt important tant al voltant de la Mediterrània com a la Península Ibèrica.  Però quin és l’origen d’aquest tipus de ceràmica? Com van derivar les influències entre regions? Quins són els precedents de la terracota espanyola? Aquests interrogants els tracta de respondre l’exposició que inaugura dijous el Museu de ceràmica de Barcelona –ubicat al Palau de Pedralbes-. Reuneix peces dels segles XaC al IaC i algun objecte dels segles XVIII, XIX i XX per tal de comparar la producció de l’Antiguitat amb Edat Moderna. L’exposició, de fet, s’inspira en que Picasso es va basar en una terracota etrusca per fer la seva obra Vas Zoomorf, el 1954. No falta aquesta peça a la mostra, que aplega obres d’altres museus de Barcelona, com el Marès, l’Arqueològic, el Museu Egipci, i també el Museu Arqueològic Nacional de Florència. Paral·lelament a l’exposició es realitzaran tallers de joieria inspirada en el món antic i de ceràmica ritual. L’exposició finalitza el 4 de març de 2012.

EXPOSICIONS

Les tradicions de l’art nou
Centelles. Tres exposicions arriben a les nostres fonts. Totes elles les embolicarem amb el discurs de la que s’inaugurà demà a la Mayoral galeria d’art de Barcelona –Consell de Cent, 286-. Es titula “the tradition of the new”, -la tradició d’allò nou-. I fa referència al llas de tècniques i estils que uneix les obres de Picasso, Basquiat o Barceló. Aquestes obres juntament la quarantena que formen la mostra, fan una revisió selectiva de l’art del segle XX i començaments del XXI: abstracció, deformació, expressió, tècniques, colors, estils. Cada nova proposta ha creat un precedent i ha motivat a altres artistes a imitar-lo i així construir unes noves tradicions de l’art. L’exposició de la Mayoral reuneix també obres de Plensa, Miró, Millares o Tàpies. Cadescú amb el seu vocabulari, però vists en conjunt amb uns trets amb comú. El comissari de la mostra és Juan Manuel Bonet, ex-director del Reina Sofia i del IVAM.
A Torroella també s’ha inaugurat una altra exposició. En aquest cas de l’artistas empordanesa Carme Sanglas. Es tracta de l’última mostra del cicle “Ponts” que acull el museu de la Mediterrània. Ha estat comissariada per Michel Dunev. Sanlgas treballa amb colors plans creant paisatges que recorden estampes japoneses. Orient és una de les grans influències de l’art contemporani, com veiem també en l’obra de Tàpies d’estil tant diferent a Sanglas.
Una mostra d’aquesta atracció per l’art japonés la trobem a  l’Arts Santa Mónica, amb una exposició que dura tres dies. Es tracta d’una mini-mostra de dotze llibres, exemplars únics, amb col·lages de Masafumi Yamamoto i poemes de col·laboradors castellans, bascos, gallecs i catalans. Noms com Vicenç Altaió, Chantal Maillard, Juan Ramon Makuso o Eva Veiga.