PRÉVIA EXPOSICIÓ

El Picasso que es va menjar París

Centelles. Picasso va arribar a París el 1900. Al cap de set anys ja era considerat el capitost de l’avantguarda i al nivell d’artistes de l’època com Van Gogh, Cézanne, Tolouse-Lautrec.  Emmarcada per aquests límits cronològics es podrà veure al Museu Picasso de Barcelona una selecció d’obres de l’artista malagueny i unes altres d’aquests artistes de fama universal, en total unes seixanta obres. La voluntat és revisar el Picasso que va descobrir París, amb referències clares a les seves principals fonts i circumstàncies.
L’exposició, que es podrà veure a partir del primer dia de juliol, serà la gran aposta del museu barceloní per l’estiu i, possiblement de la temporada. L’exposició compte amb la participació de museus de Nova York, San Francisco, Filadelfia. Està organitzada entre el museu de Barcelona i el Van Gogh Museum d’Amsterdam, on es va poder veure fins el passat 29 de maig.
Repàs de Van Gogh
La participació del museu holandès permet completar l’exposició amb una selecció d’obres de Van Gogh, que donen idea de la reputació que l’artista holandès tenia al París de 1900, quan Picasso hi va arribar. Quan l’amic de Picasso Carles Casagemas es va suïcidar la pintura de l’artista es va acostar a l’estil de Van Gogh. El període 1900-1907 inclou les etapes blava, rosa i les influïdes pel primitivisme. L’obra que il·lustra aquest article és un oli, un autoretrat pintat a París el 1906, quan Picasso tenia 25 anys. Deborar París. Picasso 1900-1907, es podrà veure fins el 16 d’octubre.Els crédits de la imatge són © 2010 Philadelphia Museum of Art. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2011.

EXPOSICIONS

Diàleg monumental entre Piranesi i Milicua
Centelles. He de confessar un petit error: l’altre dia fullejant el suplement Culturas de La Vanguardia vaig passar de pressa la pàgina amb les fotos de l’obra de Milicua, perquè em va semblar una cosa massa pastitx. Error de prejudici: avui ha tocat veure la seva obra a la galeria Artur Ramon. Hi anava més per la part de Piranesi, amb qui l’artista de Bilbao dialoga. Però m’he hagut de rendir a la sorpresa i a la presència de dos mestres i no un.
De Piranesi s’exposen algunes de les seves vedutes de monuments i ruïnes romanes: la Casa Aurea de Neró, la vil·la Adriana, la base d’una columna commemorativa –no és la trajana-. L’obra del italià data de finals del segle XVIII i com ja sabem constitueix un exemple de l’exercici de Piranesi per amplificar a través del gravat, la grandesa de l’arquitectura romana, a través de les seves ruïnes. Un discurs arquitectònic que s’oposava a la defensa que d’altres feien de l’arquitectura clàssica grega (Winckelmann).
Vedutes
En l’exposició de l’Artur Ramon, Piranesi serveix d’amfitrió a l’obra de Pablo Milicua (1960), nebot del historiador de l’art, però que no necessita padrins per defensar l’obra artística que executa: les peces que exposa a la galeria barcelonesa són grans col·lages de fotografies, que construeixen monuments imaginaris, ciutats, temples o palaus ideals situats molts d’ells en muntanyes o estructurats de forma piramidal. Així el pastitx prejudicial d’entrada es transforma en l’observació acurada de les petites imatges que formen part de l’estructura.
Milicua exhibeix unes obres treballades, acurades en les que s’aprofita al màxim les possibilitats de les imatges triades, per formar espais arquitectònics i orogràfics. En varies obres Milicua situa a la part de baix coves o interiors i a mesura que es va enfilant el monument, hi ha més elements de l’exterior. Hi ha molta escultura i referències a espais d’estètica gòtica i barroca. Tot ell té un aire gòtic més que clàssic. Tot i que en l’obra Vestigio colosal l’aire és més romà.
I com s’estableix el diàleg amb Piranesi?: ambdós accentuen la importància de l’arquitectura. I tot i que d’entrada un parla més del món romà i l’altre d’una estètica més barroca-orgànica, podríem dir que tots dos s’interessen igual pels relleus de l’arquitectura: motllures, escultures, pinacles, parts erosionades. També hi ha referències comunes per l’eclecticisme i la suma d’elements de diferents èpoques. En l’obra de Milicua també hi ha referències a desastres i tragèdies del nostre segle. Cal insistir que tant en els gravats de Piranesi, com en els col·lages de Milicua parlem d’obres grans. El gravat del “Tablino della Casa Aurea di Nerone”, del 1757, fa 40×55 cm. I una obra com La torre del elefante, del 2006, fa 130×138 cm. Parlem, per tant de dos artistes amb ganes de debats monumentals. L’exposició es podrà veure, encara, fins el 9 de juliol. La imatge ens l’ha cedida la galeria.  Mostrem una obra de cada artista. La galeria esta al carrer de la Palla, 23, Barcelona.
Altres exposicions
La visita a Barcelona d’avui també ha servit per visitar les exposicions de Noguera a la Tàpies, l’exposició de les obres d’art inspirades en olors al Santa Mònica i la mostra de dibuixos sobre els Indignats al Cercle Artístic Sant Lluc. Entre mig he visitat també el MXEspai, una galeria situada a un principal del carrer Llibreteria, prop del Palau de la Generalitat. L’espai dirigit per la Marga Ximénez exposa actualment obra de Carlos Martínez. Pintura que reflexiona entorn de la figura històrica de Marat i una mica ens parla del pes de les idees. Combina retrats acadèmics amb intervencions plàstiques més espontànies. El MX Espai es dedica també a l’edició de llibres d’artista.

MUSEUS

El MNAC reobrirà la col·lecció de romànic el 29 de juny
Centelles. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha anunciat en un comunicat que han finalitzat les operacions de millora i reorganització de les sales de l’exposició permanent de la col·lecció de romànic. Aquestes sales es tornaran a obrir al públic el proper dimecres 29 de juny.
Les sales de romànic es van tancar el passat 15 de novembre per reordenar la col·lecció d’acord amb els coneixements actuals, potenciant la visió de les pintures murals, de  les obres de pintura sobre taula, l’escultura sobre fusta, així com l’orfebreria. També s’han introduït explicacions de la gènesis de la col·lecció així com del procés d’arrencament  de les pintures murals. Així mateix s’ha canviat la il·luminació. Les reformes han estat patrocinades per la Fundació Mapfre.
El MNAC guarda una de les col·leccions més importants del món d’art romànic, encapçalada per la pintura mural, amb obres claus com l’absis de Sant Climent de Taüll, amb el seu famós pantocràtor. També és important la seva col·lecció de pintura sobre fusta, amb peces com el frontal d’altar d’Avià. El fons d’escultura sobre fusta guarda peces com la Majestat Batlló o les peces corresponents al Davallament d’Erill la vall.
Algunes d’aquestes peces, mentre les sales de romànic del MNAC  han estat tancades al públic, s’han pogut veure a Madrid, sota el títol de El esplendor del Románico. Obras maestras de la colección del Museo Nacional de Arte de Cataluña. Aquesta mostra, que va tancar el passat 15 de maig, ha estat visionada per 95.000 visitants. La imatge, cedida pel MNAC, correspon al frontal d’altar d’Avià, datat entre el 1170 i el 1190.

EXPOSICIÓ

Una col·lecció d’art formada per les olors
El Santa Mònica mostra una selecció del fons d’Ernesto Ventós
Centelles. S’acaba d’inaugurar l’exposició Olor Color, una proposta que reuneix vuitanta-vuit obres que han estat creades o triades per la seva relació amb l’olor. Es tracta d’una selecció de la col·lecció olorVisual d’Ernesto Ventós, que reuneix pintura, escultura, fotografia i altres obres d’artistes nacionals i internacionals, com Ràfols-Casamada, Moisés Villèlia, Evru, Manel Esclusa, Palazuelo, Tàpies, Antoni Llena, Soledad Sevilla, Miquel Barceló, Christo o Anthony Caro. Es pot veure a l’Arts Santa Mònica, Barcelona.
Colors d’olors
Quan Ventós va decidir crear aquest fons, va parlar amb Ràfols-Casamada i li va encarregar que convertís unes olors en colors pictòrics. Una d’aquestes obres es pot veure a la mostra, la pintura Lavanda. Amb d’altres artistes el col·leccionista feia una tria d’una peça i demanava a l’artista que fes un text per relacionar-la amb les olors. Així es poden veure un bronze pintat de Barceló, la pintura Europos de Soledad Sevilla, una fotografia que és un Retrat de paisatge interior d’Esclusa o una escultura d’acer pintat de l’escultor britànic Caro.
L’exposició, que es podrà veure fins el 25 de setembre, ha anat a cura de Cristina Agapito, que és la conservadora de la col·lecció olorVisual. Per cert, el nom del fons el va posar Joan Brossa. La imatge, cedida per l’Arts Santa Mònica, que il·lustra aquest text correspon a una fotografia en color de Bill Durgin, del 2007.