badaluc

Martí i Pol segons Viladecans

La sala de Can Sebastià de Tona reuneix les obres sobre paper que il·lustren el llibre de bibliòfil “Salveu-me la mirada” (2016)

Un dels papers treballats per Viladecans, dedicats als versos del poeta de Roda de Ter – Foto Aleix Art

Tona/ Centelles. Hi ha artistes que s’assemblen. Sigui per influència directe o per arribar a solucions similars, per xiripa. Les obres de Joan Pere Viladecans que es poden veure a Tona, em recorden bastant a les de l’artista centellenc Jordi Sarrate: sobretot per l’ús directe de material “real” com a ingredient pels collage, com el panet. Però també pel tipus de formes. Suposo tots dos parteixen dels mateixos referents, com Tàpies.

A aquestes altures les similituds entre artistes no em semblen tan importants, com la manera com cadascú utilitza els mitjans. Com se’ls fa seus. Però d’altra banda m’agrada trobar afinitats entre els dos perquè és per un motiu que els dos coneixen prou bé: la poesia de Miquel Martí i Pol. Els dos el podien conèixer bé -a ell i als versos- i els dos l’han traduït plàsticament.

Però centrem-nos en Viladecans. Pintor barceloní, nascut el 1948. Un representant destacat de la plàstica catalana del nostre temps. L’obra que es pot veure a la sala de Can Sebastià a Tona és material sobre paper –pintura i collage- fet per confeccionar un llibre de bibliòfil, editat per Enciclopèdia Catalana (2016), dedicat a la poesia de Martí i Pol.

El llibre parteix d’una selecció feta pel crític literari Àlex Broch. Va triar 130 poemes que s’han ordenat en cinc llibrets que separen etapes: crisi religiosa, el realisme històric, la malaltia, la reconciliació amb la vida i la vellesa. Els llibrets, amb la caixa i també part d’un material de gravat –unes planxes, crec per la portada-, es poden també veure a través de vitrines a l’exposició.

Tot el conjunt es titula “Salveu-me la mirada”, partint del poema de Martí i Pol: “Salveu-me la mirada, que no es perdi./Tota altra cosa em doldrà menys, potser/ perquè dels ulls me’n ve la poca vida/ que encara em resta i és pels ulls que visc /adossat a un gran mur que s’enderroca./ Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,/ i puc sentir i tocar i escriure i créixer / fins a l’altura màgica del gest,/ ara que el gest se’m menja mitja vida /i en cada mot vull que s’hi senti el pes/ d’aquest cos feixuguíssim que no em serva … (Miquel Martí i Pol, “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res” (1976).

Dolor i poesia

Formes suggerents es combinen amb colors ben càlids – Foto: Aleix Art

El poeta va morir el 2003, víctima d’una limitant esclerosi múltiple. Però –em fa la impressió- havia de combatre amb un home inquiet. Els papers de Viladecans es fan ressò d’aquesta ànima poètica a través del seu repertori visual i d’uns colors, que en el cas dels vermells i els blaus són especialment captivadors. Abans he parlat de planxes de gravat de la portada. Però en l’obra sobre paper, diria que hi ha sobretot un treball directe –a part d’alguna marca d’un objecte. Es mostren una quinzena de peces, majoritàriament papers allargats que s’expressen a través de símbols i alguna referència textual, tocs d’abstracció, taques, regalims, etc. El conjunt és interessant.

L’exposició es va presentar originalment, fa sis anys, a la seu de la Diputació de Barcelona, a l’edifici de Can Serra (al capdamunt de la Rambla de Catalunya) perquè la Diputació és l’actual propietària del llegat del poeta, que en va cedir l’usdefruit a la Fundació Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter. El llegat del poeta està format per l’arxiu personal, premsa, documents d’activitats culturals, obres d’art, manuscrits, cartes, primeres edicions i llibretes d’apunts i més de 5.000 llibres de la seva biblioteca personal.

L’exposició a la sala de Can Sebastià –c/ Major, 12, Tona- es pot veure fins el 27 de febrer. Ens diuen que Viladecans havia estiuejat al poble osonenc.

Pintura mural d’interior

Laura Ramos, Elisenda Rué i Núria Vall ens serveixen de vèrtex per parlar de la pintura pensada per interiors, directe a la paret

Mural de línia i color de Laura Ramos per una paret del Penkamuska, Centelles – Foto: Laura Ramos

Centelles. De tant en tant es pinten murals als interiors de les cases. No parlo de pintura als exteriors –els grafitis-, que d’alguna manera tenen l’ingredient de l’atreviment o la denúncia. Sinó de projectes destinats als interiors de les llars o locals, que per la seva banda responen a uns requisits dels propietaris. Solen ser un encàrrec. I igual que els cartells, segueixen uns paràmetres funcionals. I hi ha qui preferirà un artista pel seu estil genuí o qui tingui una idea concreta. Tot comença amb una proposta.

Per exemple, fa uns anys, la Pili Vila, que dirigeix un gimnàs a Centelles, volia que algú pintés un mandala. No era tant una qüestió de l’estil de l’artista, com d’encertar un disseny. El projecte no es va portar a terme. Però parlant, de nou amb ella, pel tema dels murals d’interiors, ara no l’hi interessa, però creu que “si hagués de fer-ho demanaria alguna cosa significativa del meu interès personal”.

A Centelles tenim diversos artistes que s’han atrevit a fer murals. I no ens referim al taller professional dels Musach, sinó a un tipus d’artista polifacètic, que entre les seves habilitats pot oferir murals d’interior.

Penso per exemple amb la Laura Ramos i l’Elisenda Rué. En el primer cas diria que tot i la capacitat d’adaptar l’estil, l’artista centellenca defensa un tipus de dibuix molt representatiu d’ella. I aleshores el tema, el contingut s’adapta a la forma. En el seu cas el client sap que demana un mural a la Laura pel seu estil. I potser també és capaç de sortir cap a terrenys nous. Però hi ha una marca de l’artista, en el seu tipus de dibuix.

El mural de l’Elisenda Rué per una paret d’una llar familliar – Foto: Elisenda Rué

La Laura ara fa anys que no fa murals. En el seu currículum destaquen les dues versions per al Penkamuska de Centelles, un centre de psicologia, logopèdia i reforç escolar. Han ocupat dos locals diferents i a cada lloc, s’ha fet el mateix mural amb solucions de color diferent: una família, amb nens petits i mascota.

La Laura reconeix que fins ara ha estat “molt parada amb els encàrrecs. No tenia temps per a tot”. Però en aquests moment diria que sí a un encàrrec d’aquest tipus.

Atmosferes

L’altre cas de pintora “muralista” o amb aquesta capacitat en el seu catàleg, és el de l’Elisenda Rué. Crec que encara em falta una mica per tenir una idea global del conjunt del seu corpus artístic, però veient una mica imatges, i en especial, la d’un mural recent, crec que el seu cas és el de l’artista que és capaç de mudar l’estil per adaptar-se al màxim als requisits del client. La imatge que tenim en compte, és la que publiquem i veureu una pintura d’aires més atmosfèrics. Això és el que volia la clienta, per alguns racons de la seva llar. L’Elisenda també ens explica que per un altre client, va fer una composició pensada per l’habitació d’un nadó, amb temes més figuratius i infantils. De l’Elisenda hem vist altres treballs, per altres suports i és clara la seva capacitat de mudar l’estil i, a m´´es de disciplines.

Un pop de la Núria Vall, a les parets de la Taverna d’en Sidoro – Foto: gentilesa Núria Vall

Pensant amb murals, m’he enrecordat de la Núria Vall. Que des de que va plegar de la galeria d’El Carme de Vic –pel trist tancament de la sala-, diria que s’ha fet un fart de pintar murals, amb les seves “nines” i animals. Ella és com la Laura, defensora d’un estil personal molt especial i concret. En que de mica en mica ha anat madurant aspectes, com el color. Menys pàl·lids, més potents. Però els murals que comparteix per les xarxes –com Instagram-, són sobretot de l’exterior. Podríem dir que “ataca” espais urbans. Però l’hi vaig demanar si en tenia d’interiors i em va dir que sí: un de 6×6 metres a les parets d’un restaurant. Contactem amb la Núria, en un moment en que torna a dibuixar i diu que està en marxa per tornar a exposar. Potser més tard o més aviat, la tindrem a les Finestres i al Penjador.

Els murals són una possibilitat més en el dia a dia dels artistes que es volen obrir camí i si és d’interior, trobo que és interessant l’esforç de captar el que vol el client. Un exercici interessant en un moment de l’art, com el nostre, en que es valora tant el talent original de l’artista.

Els marges de la Història de l’Art a debat

S’obre la inscripció al cicle “Academia Marginalis”, amb vint-i-cinc xerrades de temes molt diversos i per reflexionar

No ens consta que parlin dels secrets del claustre romànic del monestir de l’Estany. Però per altres racons del a història de l’art s’endinsaran al cicle de conferències i debats que presentem – Foto: Aleix Art

Centelles. La carrera d’Història de l’Art formalment dura quatre anys, però realment passes tota la vida anant descobrint, aprenent i completant coneixements i hi ha molt camp per recórrer. Una mica per això, els professors del departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, Núria Torras Benezet i Juan Miguel Muñoz Corbalán han tingut la idea d’organitzar un cicle de conferències que donen cabuda a aspectes interessants que no es tracten mai als estudis ordinaris i també animen a la reflexió sobre la disciplina.

Aquesta és la idea global del cicle Academia Marginalis. Però no es vol que siguin només conferències. Si no, que al final de cada xerrada, es deixarà un temps per la tertúlia entre tots. El cicle-debat està dirigit a estudiants universitaris, però també s’obre a interessats de fora el món acadèmic.

Us adjunto pdf amb el detall del programa (al final text). Ja veureu que només començar hi haurà alguns plantejaments generals. Per exemple, la Núria Peist Rojzman parlarà de la “Historia del arte. Una disciplina y algunas confrontaciones”. Laia Manonelles Moner: “Subvertir la narrativa «oficial» de la Història de l’Art”. Més endavant un plantejament que pels historiadors de l’art sempre ens costa més, que és adoptar el punt de vista de l’artista: serà Jaime de Córdoba Benedicto, qui parlarà d’“Estudiar el arte desde el arte: una aproximación a la hermenéutica desde el cuaderno del artista”.

Remoure idees

La intensió de Torras i Muñoz és reunir personal docent i investigador de la UB però tant de la Facultat de Geografia Història, com de Belles Arts, Filologia i inclús investigadors “extrauniversitaris” per donar sortida a aquests temes i a d’altres amb “curiositats”.

Després de qüestionar els límits de la disciplina, el cicle s’endinsarà en aspectes més concrets i variats. En citarem uns quants: la Núria Torras Benezet: “Materia màgica de l’antic Egipte: repertori artefactual del ritu manual”. Un tema que ens interessa al grup ÈcfrasisXXI: Josep-Maria Palet Martínez: “Roma i els Pirineus. La formació de paisatges culturals en espais altimontans”. La doctora Milagros Guàrdia Pons parlarà de “«De gallines i guineus»: les faules i els sermons en la literatura i l’art del segle XII”. Jacobo Vidal Franquet: “La producció de tapissos a la Corona d’Aragó medieval: molts documents, poques obres”.

En un altre moment, Joan Molet Petit parlarà de “L’arquitectura del maó vist en el segle XIX”. Gaudí també tindrà el seu espai de debat a través de Maria del Ripoll Freixa Serra, amb la xerrada “Gaudí i el reciclatge de materials. Una manera diferent d’ornamentar l’arquitectura”.

Les sessions es faran els dilluns a la Llibreria Bayron (c/ Casanova, 32, Barcelona) i els dimecres, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (c/Montalegre, 6, Barcelona), de 18:45 a 20:45. Com diem es faran els dilluns i els dimecres, d’entre el 9 de febrer i el 26 de maig. En total 25 conferències d’una hora i mitja de durada i trenta minuts de tertúlia. L’últim dia, hi haurà un concert i tertúlia de jazz, amb el Dúo Jaime Vilaseca-Dick Them.

En el document adjunt trobareu les vies per demanar la resta d’informació sobre tarifes, mitjans d’inscripció, reconeixement de crèdits, etc, que comencen a partir d’aquest dissabte 15. Ja aviso, però que les tarifes són molt avantatjoses pels estudiants –sembla que facin les seves rebaixes- de la UB. I que segons el Juan Miguel ja hi ha molts alumnes interessats. A veure on ens portaran les idees!

Academia-marginalis-difusion-1 Baixa

El paisatgisme té bona salut

La galeria Artur Ramon mostra fins divendres 14, un tast de les pintures que exporten a la Colnaghi de Londres, amb la Sala Parés. El projecte tindrà continuació

Nascut a Barcelona el 1963, Laureà Barrau es forma amb Antoni Caba, a Barcelona i amb Gerôme a París. Abans d’endinsar-se en el paisatgisme cultivava la pintura històrica -destaca “La rendició de Girona”, de cap a 1886. Aviat però es va interessar per representar el paisatge del país, sobretot resseguint la costa catalana i d’Eivissa. En aquest cas representa Tossa de Mar, potser una pintura a plein air, de molt abans que hi anés la colònia d’artistes durant la Gran Guerra, i l’Ava Gardner, cap al 1950 – Foto: galeria Artur Ramon

Centelles. Encara no he baixat a Barcelona però gràcies als contactes via internet mirarem de cobrir les exposicions que estan a punt de caducar i val la pena parlar-ne. La de Mariscal a Art Enllà ja no hi sóc a temps. Però l’exposició en curs a l’Artur Ramon, sí: “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” .

Del projecte ja n’he parlat: l’estiu del 2020 vam informar de que la galeria del carrer Bailén, 19, juntament amb la degana, la Sala Parés -carrer Petritxol, 5- compartien un projecte expositiu amb la londinenca Colnaghi, per exportar pintura paisatgística del tombant de segle.

La primera exposició va ser un èxit. I hi va haver una segona tanda expositiva, el mes de març del 2021. El galerista Artur Ramon Navarro, recorda que aquesta ocasió “es van vendre 10 quadres”. Hi ha optimisme i la història continuarà: ja ens avança que, quan puguin, informaran de nous episodis londinencs, per la primavera d’aquest 2022 i pel gener del 2023.

Doncs bé, l’exposició del mes de març és la que durant tot el desembre i fins divendres vinent, s’ha pogut veure a l’Artur Ramon. “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” aposta sobretot per pintors catalans. Segurament es defuig el tema identitari, per potenciar l’associació de la pintura exposada amb la pintura hispànica moderna, especialment la del segle d’Or (Velázquez, Ribera, etc). Ja ho vam veure amb els Santilari a Hamburg.

La idea és que hi ha pintura d’aquí del 1880 al 1950, de molta qualitat, però no és coneguda internacionalment. No és conegut o la flama dels artistes s’ha apagat, perquè bé llegim a varis llocs, que en vida, pintors com Anglada Camarasa tenien fama internacional.

L’alineació de pintors pertanyen sobretot al marc realista, modernista i impressionista: l’aragonès Francisco Pradilla (1848-1921), Eliseu Meifrén (1859-1940), Santiago Rusiñol (1861-1931), Laureà Barrau (1863-1957), Lluís Graner (1863-1929), Isidre Nonell (1872-1911), Herman Angada Camarasa (1871-1959) i Joaquim Mir (1873-1940). Cal valorar en tots ells, l’interès per capturar la llum, l’atmosfera i els colors característics del paisatge. O potser la seva paleta ens guiarà per terrenys més expressius i nostàlgics.

Entre Anglada Camarasa i Mir, ara mateix no puc establir la relació, però em sona que l’anada dels dos a Mallorca, a part d’implicar-hi Gaudí per a l’Anglada, el Mir també hi tenia alguna cosa a veure. Això és el que recordo d’unes exposicions a Palma de fa vint-i-cinc anys. Ja miraré de repescar-ho.

Isidre Nonell va fer aquesta pintura “Sol de matí”, el 1896, quan tenia 24 anys. Descontent amb l’ensenyament acadèmic, en aquella època va fundar amb uns amics, la “Colla del Safrà”: Canals, Vallmitjana, Pichot i Mir. Pintaven del natural. S’interessaven per representar paisatges en determinats moments del dia. seguint l’exemple dels impressionistes francesos i els luministes sitgetans. Aquest oli de 72×90 cm és dels pocs paisatges del catàleg de l’artista, més conegut per les seves gitanes. Foto: galeria Artur Ramon

Obres d’aquests artistes són les que es poden veure i formen part de la cartera del projecte internacional. Pel què ens diuen, la idea és cada cop, apostar per artistes i obres més importants, amb propostes dignes de museu. Per exemple, hi ha rareses com el paisatge de Nonell, que no era un pintor especialment paisatgista.

D’altra banda, he vist que altres agents culturals, com al MNAC -especialment amb la mostra paral·lela a la de Turner – i no se si també amb l’exposició “Viatgers”, de la Sala Parés, aposten per més exposicions de paisatgisme català i pintura d’aquell tombant de segle. Artur Ramon comparteix el punt de vista i creu que “possiblement ha influït la nostra mostra de paisatges amb les que s’estan programant o es programaran aviat”. Ells a Barcelona, comenten que ja porten 5 peces venudes. Alguna cosa es mou!