Art entre veïns i amics

El museu Can Mario comença a cartografiar els artistes actius a l’Empordà amb una exposició amb trenta pintors i escultors
Vista parcial del “Planeta dels símbols”, escultura amb marbres de Josep Canals, acabada el 2021. Al fons, a la dreta, talla de fusta de la “sense sostre” de Javier Garcés, del 2020, i a l’esquerra pintura d’Assumpció Mateu, del 2019. Foto: Aleix Art

Palafrugell/ Centelles. Aquest dissabte últim de febrer, s’ha inaugurat a Palafrugell l’exposició “Localismes universals”, primera part d’un projecte que pretén conèixer tots els artistes que viuen i treballen a l’Empordà. La mostra es fa a Can Mario, museu de la Fundació Vila Casas al poble de Josep Pla. Amb un col·lega, ja hem visitat l’exposició, hem saludat a alguns dels protagonistes, hem sentit els parlaments i hem tornat.

L’exposició ha estat comissariada per Toni Álvarez de Arana, que ha fet una primera selecció de trenta artistes. El nucli de l’exposició són els creadors relacionats amb Km 7, l’espai galerístic aglutinador i divulgador de José Luís Pascual, a qui segurament ja recordeu perquè l’hi hem dedicat varis articles al blog.  Hi ha un àmbit específic dedicat als artistes de km7:  Manel Álvarez, Alfons Alzamora, Guerrero Medina, Hiroshi Kitamura, Laurent Martin “Lo”, Xavier i Luís Krauel, Assumpció Mateu, Medina Campeny, Udaeta, Víctor Pérez Porro, Regina Saura i el mateix Pascual.

A l’espai central, aquests artistes tornen a tenir obra –cada artista hi té vàries peces- i n’hi ha molts més: Artur Aguilar, Rosa Aguiló, Pilar Aldana, Ralph Bernabei, Rosa Brugat –una performance que no hem  vist -, Pep Camps, Josep Canals, Adolfo Estrada, Jordi Galí, Javier Garcés, Alícia Marsans, Maria Mercader, Carme Sanglas. La majoria són pintura i escultura.  

A la sala de l’entrada es fa un homenatge pòstum al pintor Jordi Sardà, que ens va deixar el 2019. I a l’altra punta de la temporal hi ha una projecció i una escultura que destaca el projecte de l’Enric Pladevall.   

Detall de la fusta trobada al bosc i convertida en l’escultura “Cinco patas verdes” (2021) per Xavier Krauel – Foto: Aleix Art

Repàs

Jordi Sardà, repetien a la presentació, que representa a l’artista “més tradicional”. Ell era –pel que veiem- dels que es plantava al mig dels camps i pintava per la comarca i el Montgrí amb les seves formes sinuoses –hi intueixo un cos femení,  com també veia el pintor centellenc Ignasi  Arañó-,  amb atmosferes cromàtiques bellíssimes. Un pintor potser sí d’arrel impressionista. Però “tradicional”? Començar per dividir entre tradicionals i moderns em sembla antiquat.  A l’exposició diria que cadascú és amo d’un estil ben independent i actual. El que veig, és que hi ha lloc per diferents formes de realisme. I  maneres diferents en les que l’Empordà deixa petjada.  Enlloc de tradició, destacaria l’ofici.

Així el nexe entre aquests artistes és el lloc, unes relacions d’amistat entre ells i també unes  edats bastant similars. Potser podríem parlar de grup, inclús en termes generacionals. Escola potser no, perquè tot i les vies comunicants, cadascú segueix un estil bastant individual. Però tot plegat dóna per anar mirant i reflexionant.

 En la visita a l’exposició, no deixa indiferent ni el dibuix ni l’escultura de Javier Garcés. Primer m’ha cridat l’atenció el dibuix del fonoll, per les seves dimensions que abracen la persona i pel seu naturalisme. L’escultura, una complexa talla de fusta policromada, que representa una “sense sostre”, és espectacular. Tot i que -s’hi m’ho permeteu-, crec que quedaria millor exposada amb més espai al voltant i alçada. Queda massa residual,  tot i que el tema ja va per aquí.

Molt a prop hi ha una altra peça molt maca: una bola terràqüia, feta amb peces de marbre de diferents tipus i colors, que a més porten tallats símbols de diferents orígens culturals. Una obra de Josep Canals. 

També en escultura, dintre l’àmbit de Km7, hi ha dues escultures de Xavier Krauel, que són fustes recuperades del bosc, mínimament intervingudes i policromades.  Em semblen dues peces interessants.  Això de recuperar i utilitzar material dels voltants em sembla recordar que ho fan varis artistes del “grup”.

I seguint amb escultura, la peça que sorprèn per la seva complexitat i que segurament motivarà una altra visita a la zona, és el magna projecte que construeix Enric Pladevall, als seus terrenys de Ventalló, amb una cripta i una olivera “esculturitzada”, i que sembla es presentarà aviat.

Els dos cels pintats a l’oli, el 2019,, per Alícia Marsans – Foto: Aleix Art

En quan a pintura, tenia ganes de  veure treballs de l’Alícia Marsans: té dos olis ben recents dedicats a cels. Assumpció Mateu també em sembla interessant per la seva preocupació pels arbres.  Ja veieu en molts dels artistes exposats que hi ha bastant interès per la naturalesa. Això ho trobem també en les pintures recents que ha portat el José Luís Pascual, dedicades als vols dels estornells –que potser recordareu d’un post anterior-.   

La visita a l’exposició ofereix obres interessants, empàtiques i que posen en valor l’obra que inspira una comarca ben situada i amb els seus encants paisatgístics. Però segur que si on sou piqueu, també us sortirà una munió d’artistes inspirats per l’entorn!

Tot són pinzellades

Miquel Roma fa un repàs per la seva pintura al Niu del Palau
L’exposició repassa temes, bàsicament atacats amb oli, però també hi ha una aquarel·la -el retrat-. Foto: Aleix Art

Centelles. De mica en mica, anirem coneixent a tots els artistes vinculats amb la vila de la falda del Puigsagordi, gràcies a iniciatives com la que va seguint el Niu del Palau, als baixos del Palau dels Comtes. Sabia que la Tere Roma, artista i docent, tenia un germà pintor perquè ocasionalment participa a la Mostra d’Artistes Locals. Però el Miquel està establert a Vic i no l’hi seguim tant la pista. Recordo algunes marines. Però amb el què ens porta ja veiem que ens quedem curts.

Efectivament, en Miquel Roma és el nou hoste de la sala d’art de la plaça Major. I ens proposa un repàs del seu catàleg, a partir sobretot, de pintures a l’oli. Hi ha obra dels últims anys, si bé trobareu peces que ens fan recular fins a principis de segle i inclús provenen de l’anterior (és a dir, acull uns trenta anys). Trobem les marines i paisatges boscosos. També hi ha algunes “repeticions” de quadres d’altres artistes, especialment de Joaquim Mir i una curiosa portada discogràfica ampliada. També porta natures mortes i sobretot retrats.  

Dintre aquest darrer gènere, bàsicament descobrim peces dedicades a l’entorn familiar. I especialment als nens i nenes del seu arbre genealògic . Així com amb Joan Subirà –amb l’expo al Marçó- tenim pintures detallistes i formalment impecables, en el cas del Miquel Roma trobem captures de moment i més expressió psicològica. Les pinzellades expliquen el caràcter dels nanos en un instant. El Miquel ens diu que també ho sol plasmar amb aquarel·la i per això també hi ha un exemple a l’exposició. Però la resta, al Niu, són olis.

Varietat de temes

Les altres pintures de l’exposició són paisatges mariners o rurals i natures mortes. La majoria de peces parteixen de fotografies. Però  també pot dibuixar del  directe:  el Miquel va participar de l’sketchcrawl embruixat del dissabte passat -12 de febrer-, dibuixant des de racons tant màgics com la Cira, des de la zona del safareig.

Ja vam dir en un altre article que l’ús de la fotografia l’acceptem com un recurs metodològic. I en el cas del Miquel –i atenent tant al què veiem com al què ens diu-, ens fixem sobretot en un interès per aspectes lumínics –mars rosats o amb postes de sol, moments fugissers-. Pinzellades a vegades més d’impressions, a vegades més petites i detallistes. I sempre controlant la composició i l’equilibri de tons amb un gust especial pels colors vius i la potència de la pintura. 

La pintura del drapaire és una de les que trobo més interessants – Foto: Aleix Art

Hi ha una peça dedicada a un drapaire que carrega cartrons, pel què ens diu suggerida o encarregada per un col·lega del ram de les caixes, que em sembla interessant com a composició, execució i tema. Potser no  és un personatge molt habitual dels nostres carrers on els drapaires  van més amb furgonetes blanques rònegues. Però en qualsevol cas, ens parla d’un personatge històric i de la reutilització dels materials. De quan això, potser no estava tant valorat i, en canvi era una sortida laboral per unes quantes persones.

En resum trobo interessant l’exposició “Pinzellades” tant per ampliar la informació sobre l’artista, com per apropar-nos una poètica diferent i de tècnica ben aplicada i confiada amb el poder comunicatiu de la pintura. Ho podreu descobrir fins el diumenge 27 al Niu del Palau.     

Galeria de centellencs pintats

Joan Subirà presenta al Marçó una trentena de retrats dedicats a persones properes i amics del poble

Centelles. Com volem ser representats? A la inauguració de l’exposició de retrats de Joan Subirà em van dirigir dos grans comentaris: que si eren fets de fotografia. I que si era pintura més aviat “plana”, en el sentit de que no eren com Lucian Freud’s: que no feien una interpretació dels personatges. Però així d’entrada, si el pintor el què vol és donar-se a conèixer com a retratista, qui vol un retrat on et destaquin la carn o pintin de colorins?. Si algú l’hi interessa això, segur que el Joan ja és capaç d’arribar-hi. La idea és fer retrats pintats, ben fets ”formalment”, d’entrada.

Tres retrats del grup de gent del poble – Foto: Aleix Art

I aquesta és la proposta que hi ha ara al Marçó vell: una trentena de retrats. Sembla ser que les demores pandèmiques han permès anar ampliant la galeria i estructurar l’exposició: gent d’oficis, d’aficions, del poble; l’equip mèdic del CAP –un particular homenatge als “herois” de la pandèmia-. Familiars; Amics de la filla; I representants polítics. També hi ha un autoretrat i dos retrats més antics d’una àvia.

El Joan Subirà s’ha anat proposant ell als retratats i s’ha cuidat de fer o obtenir les fotos de treball. Dèiem al començament, que algú ens indicava això com una pega. Ja sabem que altres pintors que fan retrats, com en Serra de Rivera -que va exposar fa un parell d’anys a la mateixa sala- prefereixen tenir la persona vàries sessions. Aquí cadascú crec que ha de trobar el seu sistema. En els retrats del Subirà hi ha un treball molt intens en les cares. Potser seria “agobiant” tenir a la persona i mirar-la de tant a prop. Crec que fa un anàlisi molt acurat de la forma, les tonalitats. De fet hi descobrim  tons que segurament no són de la natura, però en canvi, a ulls del pintor expliquen el rostre. La fotografia també es nota en el tipus d’enquadrament, que dóna un aire actual a les pintures.

Amb tot això, ja hi ha un treball pictòric interpretatiu –que d’entrada no es veu. I inclús algun element, que potser involuntàriament, afegeixen un to crític o graciós del retratat: una “pose”, un detall.

Segurament veureu i reconeixereu rostres més versemblants que d’altres, però en resum trobem l’obra d’un pintor resolutiu, captivador, exigent. Ara ataca amb retrats, però també pinta natures mortes, amb un estil ben enamorat dels grans mestres moderns. Es pot veure  en l’horari d’hivern fins el 6 de març.

Martí i Pol segons Viladecans

La sala de Can Sebastià de Tona reuneix les obres sobre paper que il·lustren el llibre de bibliòfil “Salveu-me la mirada” (2016)
Un dels papers treballats per Viladecans, dedicats als versos del poeta de Roda de Ter – Foto Aleix Art

Tona/ Centelles. Hi ha artistes que s’assemblen. Sigui per influència directe o per arribar a solucions similars, per xiripa. Les obres de Joan Pere Viladecans que es poden veure a Tona, em recorden bastant a les de l’artista centellenc Jordi Sarrate: sobretot per l’ús directe de material “real” com a ingredient pels collage, com el panet. Però també pel tipus de formes. Suposo tots dos parteixen dels mateixos referents, com Tàpies.

A aquestes altures les similituds entre artistes no em semblen tan importants, com la manera com cadascú utilitza els mitjans. Com se’ls fa seus. Però d’altra banda m’agrada trobar afinitats entre els dos perquè és per un motiu que els dos coneixen prou bé: la poesia de Miquel Martí i Pol. Els dos el podien conèixer bé -a ell i als versos- i els dos l’han traduït plàsticament.

Però centrem-nos en Viladecans. Pintor barceloní, nascut el 1948. Un representant destacat de la plàstica catalana del nostre temps. L’obra que es pot veure a la sala de Can Sebastià a Tona és material sobre paper –pintura i collage- fet per confeccionar un llibre de bibliòfil, editat per Enciclopèdia Catalana (2016), dedicat a la poesia de Martí i Pol.

El llibre parteix d’una selecció feta pel crític literari Àlex Broch. Va triar 130 poemes que s’han ordenat en cinc llibrets que separen etapes:  crisi religiosa, el realisme històric, la malaltia, la reconciliació amb la vida i la vellesa. Els llibrets, amb la caixa i també part d’un material de gravat –unes planxes, crec per la portada-, es poden també veure a través de vitrines a l’exposició.

Tot el conjunt es titula “Salveu-me la mirada”, partint del poema de Martí i Pol: “Salveu-me la mirada, que no es perdi./Tota altra cosa em doldrà menys, potser/ perquè dels ulls me’n ve la poca vida/ que encara em resta i és pels ulls que visc /adossat a un gran mur que s’enderroca./ Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,/ i puc sentir i tocar i escriure i créixer / fins a l’altura màgica del gest,/ ara que el gest se’m menja mitja vida /i en cada mot vull que s’hi senti el pes/ d’aquest cos feixuguíssim que no em serva … (Miquel Martí i Pol, “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res” (1976).

Dolor i poesia

Formes suggerents es combinen amb colors ben càlids – Foto: Aleix Art

El poeta va morir el 2003, víctima d’una limitant esclerosi múltiple. Però –em fa la impressió-  havia de combatre amb un home inquiet. Els papers de Viladecans es fan ressò d’aquesta ànima poètica a través del seu repertori visual i d’uns colors, que en el cas dels vermells i els blaus són especialment captivadors. Abans he parlat de planxes de gravat de la portada. Però en l’obra sobre paper, diria que hi ha sobretot un treball directe –a part d’alguna marca d’un objecte. Es mostren una quinzena de peces, majoritàriament papers allargats que s’expressen a través de símbols i alguna referència textual, tocs d’abstracció, taques, regalims, etc. El conjunt és interessant.

L’exposició es va presentar originalment, fa sis anys, a la seu de la Diputació de Barcelona, a l’edifici de Can Serra (al capdamunt de la Rambla de Catalunya) perquè la Diputació és l’actual propietària del llegat del poeta, que en va cedir l’usdefruit a la Fundació  Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter.  El llegat del poeta està format per l’arxiu personal, premsa, documents d’activitats culturals, obres d’art, manuscrits, cartes, primeres edicions i llibretes d’apunts i més de 5.000 llibres de la seva biblioteca personal.

L’exposició a la sala de Can Sebastià –c/ Major, 12, Tona- es pot veure fins el 27 de febrer. Ens diuen que Viladecans havia estiuejat al poble osonenc.