Sis estudis, sis projectes

Visitem els Estudis Oberts que participen en la convocatòria d’enguany i ens enterem d’alguns dels seus nous projectes, cara el curs que comença

Foto de la capçalera: la Marta Postico explicant el funcionament d’un pot per guardar la mantega, que ella fa al seu taller. Foto: Aleix Art

Centelles. Dimecres és 1 de setembre i és el dia fort de la Festa Major d’Estiu de Centelles. És Sant Llop que és copatró de la vila juntament amb Santa Coloma (31 de desembre).

Aquest dimecres és també el darrer dia per visitar els sis estudis que enguany participen dels Estudis Oberts. Una iniciativa, similar a la que es fa a altres indrets, que permet conèixer els tallers dels artistes instal·lats al poble. Uns quants artistes i uns quants tallers per una iniciativa que va començar fa molts anys el pintor David Casals.

Vaig visitar tots els tallers, repartint-ho en dues etapes desiguals. En la primera en vaig visitar cinc perquè ho vaig fer tot a peu. I a la segona, un i en vaig revisitar dos més perquè faltava culminar algun procés, com fer la foto o remirar alguna obra.

La Marta Postico és la que té l’estudi més lluny i per això ho vaig deixar per diumenge, per fer-ho amb cotxe. Vaig començar el dissabte per l’Eulàlia Llopart, que també el té a  fora del poble, però caminant des del centre, tant sols requereix d’uns quinze minuts.

El següent és un recorregut possible, però hi ha l’estudi de la Marta Postico i el del Sarrate, que no obren dimecres. Però si féssim tota la ruta d’un sol cop, us recomano que comenceu amb cotxe per l’Eulàlia i la Marta i després el deixeu al centre del poble, per fer els quatre restants: hi ha temps de 6 a 9 del vespre. Us enllaço amb un mapa que ha preparat l’organització de la proposta: mapa.

L’Eulàlia té l’estudi a unes granges que hi ha darrera Can Victori. Abans allà, al costat, també hi tenia l’estudi en Jordi Díez. L’Eulàlia es defineix com una artista visual. Al seu estudi hi ha molta obra en curs: veureu una mena d’instal·lació amb paper. Quan es va decretar l’estat d’alarma l’hi va venir a la ment un túnel fosc i llarg i va començar a fer-ne un. Pintava el centre de papers i els foradava o estripava amb gràcia. Cada paper un mes. El resultat, una espècia de forat de cuc. Falta resoldre algunes qüestions.

També té a la vista un llibre d’artista treballat amb monotips, dedicat a les dones afganeses, fruit d’un taller amb un col·lega. I sobretot es poden veure les grans fustes colorejades com si fossin matrius de xilografia –i ho fa amb tinta-, i treballades amb les gúbies fent les seves retícules expressives.

En aquestes presentacions es veu bé l’espai de treball, l’ordre de cadascú, les eines i les potingues i va bé per preguntar. L’Eulàlia tenia per allà unes fulles molt grans que vol mirar d’estampar. Aquest potser seria un dels seus projectes més verd, però en curs.

En Jordi Sarrate té l’estudi al carrer Jesús 36. Us recomano que seleccioneu el que més us interessi, perquè casa seva és com un museu i us hi podeu passar hores. Hi ha obres d’art d’amics, d’admirats combinada amb obra pròpia i molt paper amb llibres, etc. Caganers a banda, que toca pel Nadal.

En la visita, en Sarrate va començar a parlar de les obres que té de Labarta –unes quantes de tema centellenc i diferents estils- i Renart i va insinuar el futur museu… Una entitat que potser algun dia s’haurà de plantejar en vistes dels llegats o testimonis artístics dels grans pintors, escultors, ceramistes, etc del nostre poble.

A dalt de tot hi ha l’habitatge del Sarrate i és on hi ha les obres, tipus collage amb objectes trobats, que ara prepara per a l’exposició del Marçó. Serà quan acabi la del Premi Centelles, més enllà del 12 d’octubre. Tal i com anava fent amb les anteriors mostres, també prepara un llibret  amb imatges d’obres de tota la seva carrera. Al final tindrà una espècia de catàleg raonat de la seva producció.

No recordo si després vaig anar cap en Casals o cap al carrer Socós. En David Casals té l’estudi a l’Avinguda de les Escoles, 15. Destaquen una sèrie d’acrílics dedicats a camins i paisatges de la comarca. Entorns que veia des del tren, en un seguit de viatges que va fer cap a Vic, quan anava a recuperació d’un accident que va tenir. Un dia va fer el trajecte a peu i va fer fotos. I en van sortir un conjunt –ell en diu- d’esbossos. Destaca la paleta de tons vius que una mica ja ve dels quadres de la sèrie de Cerdà. També està treballant amb uns altres paisatges als que incorpora paraules. Això és nou.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, els estudis d’Eulàlia Llopart, Jordi Sarrate, Rosina Martínez, Elisenda Rué, David Casals i Marta Postico. Fotos: Aleix Art

Centre i perifèria

Al centre del poble hi ha dos estudis més: primer al carrer Nou, 3, 2n, un pis on hi ha el de l’Elisenda Rué, que és el primer cop que participa. Mostra un resum de les seves facetes plàstiques. Bàsicament dibuix i il·lustració: pensant amb el primer com a exercici més independent i en el segon, vinculat amb un text. Alguns dibuixos, en que retrobem el seu traç ferm i que ens explica històries, formen part de temes de llarg recorregut i descobrim que alguns ens parlen de vivències seves. També hi ha algun collage. Mireu amb cuidado la carpeta on hi ha un recull de diferents treballs. A la taula de treball s’hi mostren els seus contes editats i algunes mostres dels dos que vindran, a l’octubre i per Sant Jordi, si tot va bé. En parlarem d’aquests nous projectes. També hi ha targetes que ens remeten al seus dots de “clown” i d’arts dramàtiques i musicals.

Més amunt de l’Elisenda, ja al carrer Socós, 13 –sota les galeries-, hi té l’estudi la Rosina Martínez. Ella és el segon any que participa en els Estudis Oberts. Durant la visita es podien veure dues obres de format gran, que ha acabat recentment i que són per a les seves filles. Pinta molt paisatge. Però més que representar un lloc concret, diria que evoca un ambient. Un dels seus projectes-desitjos pel nou curs és fer classes de pintura en el seu taller. Ella ja n’havia ensenyat al taller de Barcelona, l’hi agradava i és una cosa que vol recuperar.

Finalment arribem a l’estudi de la ceramista Marta Postico, que està a Sant Pau. Però val sempre la pena anar-hi i escoltar les explicacions dels misteris químics dels forns, els fangs i els esmalts. Podríem dir que la Marta ara té dues grans vies: quan pot fa nius per  ocells, tasses. També fa un objecte curiós: un pot per guardar la mantega, que explica l’obliga a controlar amb el torn les mides perquè casin les dues parts. 

Actualment la Marta també està molt orientada a fer plats per restaurants de “cache”. Segurament coneixereu les col·leccions que ha fet pel Via de Centelles. Però es veu que també ho fa per altres llocs i això l’hi porta molta i beneïda feina. Ens diu que ara fa molts anys que no fa de cambrera i es pot dedicar exclusivament al seu art. Postico, Casals i Llopart també són professors d’arts plàstiques per canalla i per adults.

Jordi Vila, LXXIX Premi Centelles

Imma Parés i Clara Isabel Arribas mencions honorífiques per un concurs de pintura que ja pensa amb el 80é aniversari . L’exposició de guanyadors i seleccionats, al Marçó fins el Pilar.

Foto capçalera: vista de la pintura “Erosió”, de Jordi Vila, premi Centelles d’enguany. I Josep Musach, el membre més antic de la comissió organitzadora del concurs, detallant diferents aspectes del Premi. Foto: Aleix Art

Centelles. Misteri resolt: Jordi Vila Llàcer ha guanyat els 3.500 Euros i l’exposició individual al endur-se el LXXIX Premi Centelles de pintura, amb l’acrílic de gran format  “Erosió”. Clara Isabel Arribas i Imma Parés en són les dues mencions honorífiques, amb els també acrílics “Alineación. Arquitectura VIII”  i ”S’aixeca la boira”, respectivament.

Aquest diumenge 29 d’agost, en plena Festa Major d’Estiu, s’ha  donat a conèixer el veredicte al que van arribar el jurat presidit per la regidora Anna Chàvez i format per Francesc Fortuny, Jordina Orbañanos, Gerard Mas, Quim Domene i Dolors Rusiñol.  Alguns membres els tenim situats com a pintors, com Domene i Rusiñol, que va ser premi Centelles fa deu anys.

Es van afrontar a seixanta-sis obres, després d’una  primera pre-selecció via formats digitals, que van fer els membres de la Comissió organitzadora, que partia de 138 obres.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 d’octubre, al Centre d’art El Marçó vell -c/. Galejadors, 2, Centelles- reuneix vint-i-sis obres. Una tria bastant heterodoxa, que reuneix tant obres de caire més abstracte, com figuratiu, com un grup d’obres que coincideixen en siluetes i formes planes. Els trio guanyador reflecteix aquest fet perquè dues presenten com patrons d’objectes –uns mobles i una gasolinera- i en canvi l’altra menció és un paisatge.

Entre els seleccionats per l’exposició  hi trobem una centellenca, la Irene Vernedas. I la resta de seleccionats són bàsicament de Catalunya i de la península. Enguany no hi ha participants d’origen estranger: algú de l’organització ha mencionat problemes logístics ja des de la pre-selecció.

Lupa al Premi

Jordí Vila Llàcer és d’Alcoi (1967) format a Arts i Oficis, a Glasgow  i a Barcelona. Actualment viu a Sant Feliu de Llobregat. No tenim més dades sobre el seu tipus de pintura, però llegim que també fa poesia. La seva pintura representa com dos  tipus de taules planes (només suggerides per la forma i la perspectiva) ubicades sobre un fons quadrat blanc, emmarcat de forma desigual per una franja color turquesa. En el fons blanc hi ha com uns rastres pictòrics que volen derivar dels mobles. La pintura podríem dir que d’entrada diu poc, però a mesura que un se la mira, va atrapant l’interès. Compositivament és simple.

Un rumor ens va indicar que entre els guanyadors hi havia algú proper. Doncs bé, es tracta de la tonenca Imma Parés que presenta un paisatge interessat en els efectes de la boira, en un dia gris, en un entorn comarcal proper. L’altre menció és de la Clara Isabel Arribas, que ha vingut des de Zamora. La seva pintura, com el Premi, es construeix sobre formes planes, sense ombra, com patrons, en el seu cas d’una gasolinera. La selecció de les peces sempre és cosa del color del jurat. I segons ha explicat l’alcalde, Pep Paré, per decidir el guanyador hi va haver una intensa discussió.

Durant la lectura del veredicte s’ha recalcat diverses vegades que l’any vinent el Premi Centelles farà 80 anys. Ja hi havia per allà en Josep Musach, testimoni i implicat des de sempre, amb la història del premi, que es mostra preocupat per la seva continuïtat. Però l’ajuntament recalca un interès ferm per continuar un certamen consolidat. I alguna cosa especial faran l’any vinent. Abans de demanar res, una proposta: millorar el catàleg , recuperant per exemple el format llibre com es feia abans de la crisis del 2008!

De quina tradició parteix Jordi Alcaraz?

Foto capçalera: la peça més gran de l’exposició és un díptic titulat “Partitura” i és una obra d’aquest 2021.Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. El dijous passat la furgoneta anava direcció a Agramunt. Objectiu: revisitar l’Espai Guinovart i veure la nova petita exposició temporal, dedicada a Jordi Alcaraz (Calella, 1963).

Sota les galeries arquejades de l’antic mercat encara hi ha l’exposició temporal que busca el ressó de l’obra de Guinovart en la d’artistes posteriors (veure l’article). Entre aquests també hi ha en Jordi Alcaraz, amb una de les seves curioses obres. També hi ha una peça de l’Anna Llimós que havia protagonitzat l’anterior temporal al Petit Espai.

Tant Llimós com Alcaraz podríem dir que comparteixen que són autors de projectes molt elaborats i pensats. Però el resultat parteixen d’uns elements mínims per explicar el màxim. Menys és més, que deia l’arquitecte.

L’exposició a El Petit Espai no és molt gran. Cal que recodem el que fa poc ens deia el galerista Josep Canals: amb poques peces es pot fer una mostra potent. Més temps per mirar i disfrutar a poc a poc. La mostra d’Agramunt reuneix peces dels últims tres anys i la més gran, un díptic, un gran format, “Partitura” és d’aquest 2021. D’enguany també hi ha una peça que amb el títol evoca els rellotges de sol, com una peça exposada, del 2017, establint un lligam temàtic.

Alcaraz és autor d’una obra molt característica: podríem dir que fa pintura. Però enlloc de dedicar-se només a pintar i a deixar marques, col·loca vidres i els trenca o provoca accidents amb boles de pintura, que a través de procediments que se’ns escapen queden com “fossilitzats” en el quadre.  Una de les virtuts de l’obra d’Alcaraz és que és difícil saber com s’ho fa. Hi ha bastant misteri. Tots els accidents que provoca queden fixats i participen d’un projecte que també té quelcom d’escultòric i on sol primar el negre i els blancs. I fruit dels accidents compositius també  hi participen els tons que donen les transparències, a través de la llum i les ombres. Els vidres trancats també donen lloc a línies que tenen la seva ombra sobre al fons.

Blanc i negre

Imatge d’una altra peça de l’exposició. Foto: Aleix Art

A la Wikipedia, versió en castellà –la catalana és molt breu-, diuen que Alcaraz “parteix de conceptes tradicionals de pintura i escultura”. No tinc dades sobre la seva formació i segur que el seu art s’assembla a alguna cosa i tindrà els seus “pares” i mestres, però no veig per enlloc ”la tradició”. Per molt que puguem parlar d’art abstracte. Crec que a vegades s’escriu per dir. En algunes coses l’obra d’Alcaraz em recorda a la d’Antoni Llena: per la fragilitat dels elements compositius i el joc entre plans i línies. A l’exposició dedicada a Guinovart es poden veure obres gairebé de costat. En qualsevol cas l’obra d’Alcaraz em sembla original i els seus “origens tradicionals” em  sembla bastant amagats. Perquè en el seu treball hi entren en joc diferents “accidents”, que crec que més que tradició, volen d’imaginació i intuició.

El díptic “Partitura” és espectacular. Com en les altres obres el fons és blanc i l’artista hi crea un joc de textures. Aleshores per sobre la base hi col·loca el  vidre i sembla que dispari projectils de pintura  negre que fan forats, regalimen, trenquen el vidre i tot queda com “congelat”. Una elegant manera de referir-se a la música. La paraula “partitura” està escrita. Quina música deu escoltar Alcaraz? Jazz, rock, clàssica? M’apunto a algun gènere d’avui.

Les exposicions que actualment es fan a l’Espai Guinovart, tant la de Guinovart com les que es fan al Petit Espai estan comissariades per en Bernat Puigdollers (potser per això el trànsit d’artistes entre espai gran i petit).  Si després passegeu per Agramunt trobareu algun torró. 

Cadaqués a la tarda

Visitem les propostes artístiques ubicades al carreró on hi ha el 41è Mini-Print Internacional. Així completem la tríada d’articles dedicats a propostes de l’Empordà

Foto de la capçalera: Cadaqués des d’una de les seves petites cales, a l’altra punta de l’Horta d’en Sanés, on hem ressenyat les exposicions – Foto: Aleix Art

Cadaqués/ Centelles. És difícil arribar a tot i a vegades s’escapen coses. Recordo haver vist un quadre de Koyama a la desapareguda galeria del Carme de Vic. No fa tant, el 2018: vaig fer una crònica de petits formats i tenia curiositat per veure més obra.  Ara ja ho he solucionat: el podem trobar a Cadaqués on viu, treballa i hi exposa molt sovint. Tots aquests anys anant de Mini-prints i se m’havia passat!

Podria dir el mateix de Ramon Moscardó i el seu germà Josep. Ara els començo a situar. Dimarts em vaig fixar, sobretot amb Koyama i Ramon Moscardó. Ambdós ofereixen una visió molt particular de Cadaqués.  Entre ells no s’assemblen per res ni en colors, ni en estil. Però és veritat que tot i ser diferents, coincideixen en “exagerar” els volums  i en una certa esquematització. Però no se perquè, Koyama ofereix un panorama gris i terrós, ell que viu en un paradís mediterrani!

Koyama va venir del Japó, fa més de quaranta anys i aquí s’ha quedat i ha construït la seva carrera. Cadaqués és un dels seus temes principals. Almenys en les obres exposades,  que són d’enguany, es fixa molt amb la majestuositat de les muntanyes circumdants i després venen les cases blanques amb les finestres, la voluminosa església de Santa Maria, les barques i el seu contrast amb el mar pla.

Un dels quadres en exposició de Koyama. Mostra peces grans. Foto: Aleix Art

Koyama pinta gruixut. Observem una pasta densa que s’escampa per tota la tela i que en les arquitectures blanques guanya relleu. No se si primer aplica la textura gruixuda, com onades del mar i després pinta a sobre: s’observen canvis de to a sobre mateix dels relleus. Tot això és el que vam veure en les obres que exposa a la galeria Patrick J. Domken. No puc precisar si aporta alguna novetat.  Sembla que va fent variacions. O més ben dit, és amo d’un estil característic i encara no l’hi ha extret tot el suc. Els tons són foscs: em fa pensar que potser es fixa en els tons crepusculars i en colors d’observadors del lloc més pacients.  El mar de lluny es veu blau, però passejant pels carrers mariners de Cadaqués surten altres tonalitats.

Shigeyoshi Koyama prové d’Osaka (1940). La Wiki ens informa que va venir cap Europa amb el Transsiberià. Primer va passar per Moscou i després va baixar cap a París. Es va instal·lar a Cadaqués, es va casar, va tenir una filla i al cap d’uns anys va fer un contracte amb la Galeria Cadaqués de Lanfranco Bombelli i ara continua amb la Patrick J. Domken, on exposa sovint.

Espais  històrics

La Galeria Cadaqués i la Domken fan horari de tarda i estan al mateix carrer: L’Horta d’en Sanés. La Cadaqués ara continua sota el lideratge d’Huc Malla. Bombelli va viure una etapa daurada exposant grans noms com Duchamp o Richard Hamilton, que estiuejaven a allà. Ara l’art segueix altres camins,amb altres noms. Les noves exposicions de la galeria no deixen de recordar el pas de l’avantguarda i al mateix temps promocionen artistes en actiu. Ara proposen com un joc: l’artista Jordi Mitjà (Figueres, 1970) va estar vivint a la vila durant sis mesos –una residència artística- i va proposar reutilitzar un material dispers guardat al magatzem: unes carpetes, unes fustes, uns marcs, etc. Testimonis del passat i una altra manera d’evocar Cadaqués.

Un dels marcs aprofitats per Jordi Mitjà a l’exposició de la Galeria Cadaqués – Foto: Aleix Art

Mitjà els ha aprofitat i els hi ha donat una nova vida “artística”. Ens fixem sobretot amb uns marcs, girats, amb les etiquetes d’antics “hostes” emmarcats: obres de Beuys o d’altres noms respectables on Mitjà ha afegit unes serigrafies, tipus còmic. Però també destaquen unes fustes dedicades a  Richard Hamilton. I les carpetes d’artistes intervingudes com si fossin pintures abstractes.

La Galeria Cadaqués es troba al començament del carrer. La Domken és més amunt i al cap de munt de tot hi ha un antic taller del Ramon Moscardó. Segons la seva filla Laura, a vegades encara l’hi serveix per fer-hi alguna cosa. Però actualment ell té un taller més gran al polígon. I el de l’horta d’en Sanés sobretot ho aprofita per ensenyar una mostra del seu treball. També obren per la tarda, o trucant i concertant cita ho poden arreglar. Com Koyama, Moscardó és senyor d’un estil inconfusible.  

El Ramon té actualment una individual a la Sala Parés de Barcelona –fins l’11 de setembre-. On s’hi mostren més temes de Cadaqués. Podríem dir que el poble i la sinuositat són marca de la casa, a més dels colors vius i alegres, encomanant  l’`esperit mediterrani.

Un dels quadres de Ramon Moscardó al seu antic taller al centre de Cadaqués – Foto: Aleix Art

 A l’antic talleret ens fixem amb vistes del miler de feixes carregades d’oliveres i la carretera que comunica la vila amb el món. En veiem com a mínim dues versions. També té una col·lecció de rajoles d’artista. En Ramon té un germà bessó, en Josep, que també té taller a Cadaqués i a Barcelona. com son germà és artista de la Parés. Els estils tenen punts de contacte, però potser fora bo aprofundir-hi en un nou article amb més informació.

Mini-Prints

Moscardó i les dues exposicions es poden veure durant aquests dies. Sempre a la tarda, igual que el Mini-Print: al mig de tots aquests espais revisats hi ha el Taller-galeria Tort, que acull des de fa més de quaranta anys els Mini-print Internacional. La Mercé i la seva filla continuen al peu del canó, malgrat les dificultats derivades de la pandèmia. Enguany –el 41è- han aplegat més de sis-cents participants, de quaranta-quatre països diferents: Alemanya, Austràlia, Bèlgica, Bòsnia, Canadà, Índia, etc. Podríem dir de tots els continents. Cada artista hi participa amb 4 gravats que la taca fa com a màxim 10×10 cm. S’exposa també a Anglaterra, França i a Pineda de Mar i per allà la primavera retornen les obres no venudes amb un catàleg de tots.

A veure si reconeixeu el meu “mini-print”. Forma part d’una sèrie dedicada al dibuix al carrer -Foto: Aleix Art

Aleix Art també hi participa amb una sèrie de linòleums dedicats al dibuix al carrer, extrets de quaderns d’urban sketch. En color sèpia, estan impresos manualment sobre paper de forn. Veurem l’any que ve on ens porta la inspiració. Avui culminem “el triangle empordanès”. La setmana vinent una altra geografia i més artistes.