Art tèxtil a la galeria

L’Artur Ramon enceta el curs expositiu amb l’art tèxtil de sis dones del nostre temps acompanyades de peces d’art africà, turc, gravats de Chillida i una pintura de Sean Scully

Barcelona/ Centelles. A l’Artur Ramon, quan volen, surten de les disciplines convencionals i atents a l’amplitud de tècniques de l’art contemporani van proposant exposicions amb obra diferent a la pintura o l’escultura. L’any passat va tocar la ceràmica i enguany aborden l’art tèxtil i a més creació amb accent femení, del país i sobretot dels nostres dies. Perquè hi ha sensibilitat viva i diversa.

A l’anar a veure aquesta exposició tenia fresc a la memòria les mostres estivals de Sant Cugat dedicades a Grau-Garriga amb els seus tapissos (veure article). D’alguna manera a Catalunya ja existeix una tradició, potser mal popularitzada. A Sant Cugat hi havia també la Casa Aymat que des dels anys 20 feien tapissos i als anys cinquanta es va fundar una escola per promocionar el tapís artístic.

Sílvia Ventosa comissaria de la mostra i conservadora d’art tèxtil i moda al Museu del Disseny de Barcelona, recorda que a nivell internacional, el 1961 a Lausana es va crear el Centre Internacional  de la Tapisserie Ancienne et Moderne. Tot plegat per donar a una antiga art artesanal un estatus major que potser avui en dia, ningú discuteix. Però cal refrescar que ha existit i que perdura. Joan Miró va arribar a fer grans tapissos, a més dels murals ceràmics. Però això és una altra història.

A l’Artur Ramon (c/ Bailén, 19, Barcelona) les peces tèxtils juguen amb el relleu, però hi ha altres obres que enlloc del volum, cerquen la bellesa amb el simple cosit en pla, jugant amb les trames, els ordits, els fils de colors i creant formes, petites textures, i laberints que inspiren el títol de l’exposició. Dir-n’hi tapís és per anar per feina. També poden ser una espècia d’escultures o teles amb art.

De Sant Cugat queda una mica la tradició i també un dels noms: Carla Mañosas, la jove de l’exposició (1992), que s’inspira en la natura i fa una espècia d’escultures arbòries. La resta d’artistes pertanyen a generacions  precedents i són noms amb solera. La degana seria Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), artista respectada i ben representada als museus –que també va passar per la Massana, com Mañosas i Piñol- , amb una recent retrospectiva al MNAC. Després hi ha Francesca Piñol (Puigverd, 1959), Pilar Sala (Lorca, 1942), Amparo de la Sota (Madrid, 1963), i Marga Ximénez (Barcelona, 1950). Cada una té una part de la sala de la galeria amb una representació del seu art.

Detall de l’exposició a l’Artur Ramon. Aquí es mostra la comparativa entre l’art tèxtil i un gravat de Chillida -Foto: Artur Ramon

Les peces de Muñoz es completen amb uns dibuixos que es contraposen amb gravats de Chillida. També hi ha una pintura del Sean Scully i la galeria Artur Ramon completa l’exposició amb una catifa turca de principis del segle XIX, feta amb llana brodada sobre cotó. I també hi ha una sèrie de teles brodades africanes, que la Mònica Ramon, explica que es feien servir de vestit. A l’exposició que és com una instal·lació d’estructures suspeses, hi ha trossos d’aquestes teles, que són com solen arribar als col·leccionistes. Però també hi ha teles molt llargues, senceres, que per tant són més autèntiques i originals.

Tot plegat art tèxtil contemporani i peces més antigues coincideixen en el gust per les estructures geomètriques – a vegades laberíntiques- i el treball amb materials diversos –ràfia, lli, seda, llana, cotó, fulles de palmera, etc.

A mi m’agraden més les peces ben carregades de material com el teixit de palmera gran de Pilar Sala, del 2001. O l’”Escriptura”, del 1981 de Marga Ximénez, amb lli natural, fils de lli i seda. Grau-Garriga m’ha mal acostumat. Però també valen la pena, almenys per l’elaboració i potència expressiva les altres peces. L’exposició  es pot veure fins el 29 d’octubre. Em falta un article per acabar el repàs de la Barcelona Gallery Weekend (15 de setembre). I evidentment quederan moltes propostes per veure!

Els cargols de l’economia

Escultura i instal·lació formen ”Domini”, l’exposició amb la que Francesca Riu reflexiona sobre el capitalisme a La Garriga
Vista parcial de l’exposició amb alguna de les escultures – Foto Aleix Art

La Garriga / Centelles. A través de l’Instagram la Francesca Riu Jacas ja anava avisant de que preparava obra nova. Ens va tenir varis dies entretinguts creant motllos i fent unes mines anti-persones que han acabat sent part d’una espècia d’instal·lació “toticolori” que una mica ens fa reflexionar sobre l’infortuni de trobar-se-les, desmembrant cossos i vides.

La instal·lació inclou un vídeo i presenta la cosa com si fos un joc. Un joc cruel que encaixa amb la mirada irònica i directe –res de subtilitats- que construeixen les altres peces de l’exposició que ja es pot veure a la seu de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella de La Garriga (c/ Calàbria, 208). L’exposició “Domini” parla precisament d’això, del poder de les grans economies capitalistes –focalitzades amb els Estats Units- i d’algunes de les claus per aconseguir-ho, ja  sigui a través de les armes i de la publicitat pel domini econòmic dels productes.

Francesca Riu adopta el camí de les arts de la instal·lació escultòrica a través de construir elaboradíssimes peces que recolzen el seu discurs. Per l’antic taller de la Conxa- que queda petit- hi trobem maniquís (masculins) amb vestits fets amb trossos de llauna de refresc (el vermell), banderes americanes fetes amb bales o l’arbre del que broten dòlars. Són escultures poètiques i incisives sobre els mals de la cultura capitalista, que permeten contemplar-les i rodejar-les mentre reflexionem sobre el nostre petit paper en el poder dels mercats.

Els mals del  mòn

La tela cosida amb teles i els cargols moguts per les misèries del món – Foto Aleix Art

Diner, control econòmic, armes i també hi ha una interessantíssima peça dedicada als refugiats que creuen i es perden pel desert i el Mediterrani, evocats a través d’una pintura feta de teixits cosits, amb una gran fissura fosca al mig, la frontera perillosa, i cargolets petits que marxen de la seva comunitat cap a destins incerts. És potser la peça que m’agrada més de l’exposició.

L’exposició “Domini” es pot veure fins el 10 d’octubre i la Francesca ha preparat una sèrie d’activitats paral·leles per cada dissabte. El 25 de setembre hi va haver un recital líric a càrrec de dos joves poetes, Misael Alerm Pou  i Carles Dachs Clotet que van recitar creacions fresques dedicades a l’amor i als  dubtes de la vida. També amb referències a les petroquímiques del Camp de Tarragona. Avui dissabte 2 hi haurà dues visites comentades per l’artista a la seva exposició, a les 6 i a les 7. I el dia 9 hi ha concert de versions amb “The Pastelettes”. I l’endemà, el 10 s’acaba. Després crec que a la sala de la Fundació hi va una exposició de puntaires dedicada a la Conxa Sisquella, encara en motiu del seu centenari.

Pedro Moreno-Meyerhoff torna a exposar a Barcelona

Feia quaranta-dos anys que no exposava a casa la seva obra. L’artista porta una quinzena d’olis i vuit dibuixos molt detallistes a la galeria Marlborough de Barcelona.

Barcelona/ Centelles. En el darrer episodi, vull dir article, dedicat a les exposicions inaugurades amb la Barcelona Gallery Weekend (15 de setembre), deia que ara no és tant important  la diferència entre figuració i abstracció. Però tots recordem l’exposició “Realisme a Catalunya” del 1999 al Centre d’art Santa Mònica que va ser com un cop de puny sobre la taula per reclamar l’atenció sobre la pintura realista en un moment que l’abstracció semblava que era l’única via moderna. L’abstracció i altres formes d’art. Tot això també hi ha sigut.

Tres pintures dedicades als toreros – Foto Aleix Art

Però ara, 2021, la meva percepci´´o és que podem entrar a una exposició de Henry Michaux i tot seguit entrar a la de Pedro Moreno-Meyerhoff sense problemes i atenent només a la qualitat de la pintura. Ja no importa tant l’etiqueta.

Moreno-Meyerhoff (Barcelona, 1954) exposa obra recent a la Marlborough de Barcelona (c/ Enric Granados, 68). Feia quaranta-dos anys de l’anterior i única exposició d’aquest artista a la Ciutat Comtal. Pel què sembla, ha anat compaginant pintura amb la dedicació a doctor i a dret processal. I la producció que ha anat produïnt l’ha anat sobretot mostrant a París, a través de la galeria Claude Bernard. A banda d’això és un artista representat als museus locals, com el MACBA o la col·lecció de La Caixa. A la Marlborough hi porta una quinzena  d’oli i sèries de dibuixos, realitzats els últims tres anys.

Moreno –Meyerhoff forma part del grup de pintors que s’interessa per una realitat més mimètica, com fan també els germans Santilari o l’artista de Hong Kong, instal·lada aquí, Sok Kan Lai. I d’altres. Són d’aquelles pintures que la gent corrent diuen que semblen fotografies, oblidant que tot el que veuen és una construcció pinzellada a pinzellada, taca a taca. És una invenció.

En el cas concret de Moreno –Meyerhoff  podríem dir que l’obra és elaborada, pacient i que no amaga del tot la pinzellada i en fa de molt petites. És molt detallista. Ho veiem clarament en els seus quadres, per exemple el  de la Carretera de Creta del 2019.

A la Marlborough porta pintures a l’oli sobre fusta i dibuixos. Toca diversos temes, com exteriors amb edificis solitaris, esquelètics o ruïnosos. L’hi agraden les escales. Els terrats urbans. La llum. També toca la natura morta i porta també diverses pintures dedicades al toreig. Aquests em semblen interessants com a temàtica poc freqüent i menys ara quan els toros, a Catalunya, pasturen tranquil·lament pels camps.

Grup de tres “Goyescas”, exercicis de dibuix dedicats als toreros – Foto Aleix Art

Dels toros l’hi interessa, crec, certs moments de la lídia que l’hi donen un joc compositiu i de colors.  Per exemple la vestimenta dels toreros, a més de les filigranes, aporten colors anormals a la naturalesa, com el fúcsia de les capes o els brodats brillants de la jaqueta. Però els toreros també són protagonistes d’alguns dibuixos, unes “Goyescas”. I aquí el treball igualment està en representar-lo amb el vestit, en una pose i jugar amb l’escala de grisos que dóna el grafit. No és nota la línia ni el llapis. Treballa sobre paper enganxat en una fusta.  Els dibuixos tenen un aire com d’imatge velada perquè hi ha com una preparació en blanc. També ho veiem en els dibuixos de gerros amb flors.

Dibuixos i pintures formen una col·lecció interessant. La pintura nocturna amb el dipòsit d’aigua és impressionant, també. Us parlo d’un pintor que dóna gust d’haver conegut pels que no l’haviem sentit anomenar. L’exposició de Moreno –Meyerhoff es podrà gaudir fins a finals d’octubre.

Pintura per després de la Mercè

Dominika Berger i Miguel Rasero exposen la seva pintura més recent a la Sala Parés de Barcelona

Barcelona / Centelles. Publico la tercera entrega del repàs a les exposicions inaugurades amb la Barcelona Gallery Weekend, el dia 15. El passat dissabte, a quarts de 5 ja plovia i la Sala Parés va servir de refugi. A dintre destaquen dues propostes: a baix pintura de Miguel Rasero (Doña  Mencia, Còrdova, 1955) i a dalt, la de Dominika Berger (Wroclaw, Polònia, 1966). Tots dos originaris de fora de Catalunya, però establerts i amb estudis a Barcelona. Rasero es va establir aviat amb la seva família a la Ciutat Comtal i va cursar Belles Arts aquí. Berger va passar abans per la facultat de Cracòvia i després va fer el doctorat a casa nostre.

Així com Rasero recordem obres d’etapes anteriors molt diferents, Berger podríem dir que s’ha obsessionat amb un únic tema, que va treballant i madurant obra a obra. Però cada artista treu suc de la seva inspiració i la seva obra pot fer gaudir d’una bona estona després de les festes de la Mercè.

Obra de la pandèmia

Acrílic sense títol de Miguel Rasero, que fa 100×120 cm – Foto: Sala Parés

Rasero porta obra feta durant la pandèmia. Perquè a la primavera del 2020, quan la Covid marcava el nostre dia a dia, el pintor rondava per un indret tranquil de la Terra Alta que s’anomena Camp de l’Abadia. Era a allà i va estar pintant durant una bona temporada el què tenia més a l’abast. Presenta una col·lecció de pintures acríliques que ens mostren els habitatges, el taller, la gent, els pobles de la zona i la natura.

Podríem dir que l’estil és figuratiu, amb una paleta de verds i tons més aviat pàl·lids i sobretot hi ha una variant que està amb la perspectiva: a vegades és convencional i en d’altres situa tots els elements en un sol pla o combina punts de vista d’aire més cubista. A vegades, quan per exemple surten escales i en d’altres aspectes, la proposta em recorda una mica a la d’Artigau. Però no pas pel color que com dic tira a apagat. I no comparo ni per assenyalar, ni per criticar, ni en negatiu. Potser com una cita positiva que Rasero incorpora en la seva sèrie que en general  és interessant. També hi ha unes quantes obres, grans formats, fetes amb collage, que és un tipus d’obra que l’artista fa actualment. En conjunt la col·lecció que Rasero presenta és com una narració de la seva estada tranquil·la i enriquidora a la Terra Alta.

Caps

Dominika Berger ve de Polònia i des de l’any 2000 viu a Barcelona. Algunes de les seves obres han passat per Centelles, seleccionades pel premi de pintura. I en tots els casos i durant molts anys la seva pintura ha anat girant entorn a la representació de caps humans. Normalment de cara, a vegades movent el punt de vista, a vegades de perfil i molt sovint amb els ulls tancats. Primer era monocromàtica. Ara van sortint els colors i fragmenta els rostres. Ella, en el seu web, diu que es va sentir captivada per la varietat de rostres que veia al Metro. Ho va elegir com a tema i inclús en va fer la tesi doctoral, per cert distingida amb una matrícula d’honor. Hi ha pintura acrílica, treball amb llapis i i diria que algun cop treballa amb transferències.

Un perfil de gran format de Dominika Berger – Foto: Sala Parés

Berger treu molt suc del tema. Com veieu, repetir, repetir no ho fa. Sino que va variant i destil·lant una obra que com Sergi Doria diu, esborra les fronteres entre figuració i abstracció. Perquè  hi ha tot un treball amb el llapis i amb la pintura que donen textures i zones cromàtiques molt expressives. Aquest trànsit entre figuració i abstracció segurament no l’ha començat ella, però és cert que a mesura que han passat els anys, s’ha consolidat i ja no és tant important ser una cosa o l’altra, si no la qualitat de l’obra. Abans hem relacionat l’obra de Rasero amb un altre artista. La de Berger també es pot posar en relació amb la d’altres artistes que representen rostres, especialment penso amb Plensa, però també hi ha la Roser Oduber que  ho ha tocat. Perquè és un tema molt dels nostres dies, interessats com estem en reflexionar sobre els individus, la psicologia i la societat. Les dues exposicions es poden veure fins el 24 d’octubre.