A la caça dels punts vermells

De dimecres a diumenge es celebra a IFEMA, a Madrid, Arco, una de les fires d’art contemporani més important del món. Hi ha participació catalana de diferents maneres amb una aposta per artistes històrics i en actiu

Imatge de la capçalera: aspecte dels pavellons d’IFEMA en una edició anterior d’Arco. Foto: premsa d’Arco

Centelles. Aquest dimecres inaugura Arco a Madrid, amb dates fora del normal, determinades  per  la pandèmia. Tot i les senyals alarmants, anem retornant a la normalitat i les fires presencials es van reprenent. Fires físiques i ara amb una important oferta virtual, potser una de les herències positives del virus.

Una mica la prova del cotó va ser la setmana passada amb el Mobile. Poca gent, però bones vibracions. Una mica sembla que el mateix ha passat al Salon du Dessin de París, que es va celebrar del 1 al 4. D’allà torna l’Artur Ramon, pel que ens diuen algunes fonts, bastant content perquè ha posat  varis “punts vermells” –suposo no  cal explicar que quan es ven una obra s’enganxa un gomet vermell. La galeria barcelonina portava una selecció de dibuix antic, modern i contemporani. Obres com les d’Eugenio Lucas Velázquez, Salvatore Rosa o Marià Fortuny i una sèrie nova de dibuixos dels germans Santilari.

A veure quina és la resposta del públic a Arco. La fira està dedicada a l’art contemporani, s’inaugura dimecres als pavellons d’IFEMA i s’allargarà fins diumenge. Reunirà cent quaranta galeries procedents de vint-i-vuit països. Hi ha stands amb galeries i espais extra amb propostes especials i comissariades, com una exposició amb art llatinoamericà.

Una franja geogràfica que alguna hora voldrà un article concret ja que algú ens ha fet veure, amb raó, que l’art d’Amèrica del Sud (i també el dels països del Nord d’Europa) està de moda en forma de revisions monogràfiques i exposicions: sense anar més lluny la galeria Colnaghi en les seves seus de Londres i Nova York ha inaugurat una exposició sobre l’art dels virreinats llatinoamericans amb obres dels segles XVII i XVIII. I també inclouen apartats amb peces pre-colonials i, en l’altre extrem, modernes.

Participació catalana

Tornem a Madrid, on també hi trobem la participació d’algunes galeries barcelonines: Adn, Àngels Barcelona, House of Chappaz, la històrica Joan Prats, Miguel Marcos o les que ja coneixem una mica –per algun article- Marc Domènech i Senda.

Una pintura de Yago Hortal que participa a Arco 21 a través de la galeria Senda. Foto: galeria Senda

Marc Domènech porta obres de varis artistes destacats del segle XX, com Antoni Clavé, Pablo Gargallo, Josep Guinovart, Henry Moore. L’artista, més recent, que porten és Vicenç Viaplana, encara en actiu, i que darrerament va tenir exposició a la galeria, com vam ressenyar. Per cert la nostra font d’informació de la galeria, inclou un avançament de les exposicions de després de l’estiu i n’anuncien una dedicada a l’escultor Apel·les Fenosa: 15 de setembre.

La galeria Senda també serà a Arco. Amb un stand propi i en un altre espai aportant un projecte especial. Ells es centren més amb els artistes contemporanis amb els que treballen actualment. Començant per Jaume Plensa o també per Peter Halley. Un altre artista destacat que porten, que està tenint una bona època és Yago Hortal i no para: no fa molt feien una individual d’ell a la galeria, ha tancat fa poques setmanes la seva expo als espais de la  Fundació Vila Casas i al setembre torna a Senda amb una mostra monogràfica.

Fa dies, però que la galeria Senda escalfa motors, cara Arco, via Instagram, mostrant una mica l’obra del seu “projecte especial”, que protagonitzarà l’artista barcelonina Carla Cascales: dibuixos, pintura i escultura que a primer cop d’ull evoquen tons i textures terroses i semblen bastant suggerents.  

Un altre apartat d’Arco és la fira de llibres d’artista i edició gràfica Arts Libris, fira d’origen barceloní que fa unes edicions i a més de fer-ho a la Ciutat Comtal, fa la versió madrilenya dintre la gran fira d’art contemporani. Hi trobem altres artistes i projectes creatius. I ens crida  l’atenció un nom: Mia Martí, artista que coneixíem d’una exposició a la galeria Artemisia de Corró d’Avall. Altres artistes participants procedeixen de Madrid i altres capitals internacionals.

Esperem que l’aposta d’Arco i la que han fet galeristes, comissaris i artistes es tradueixin en un bona empenta i molts més “punts vermells”. Quina és la versió plàstica del “molta merda” teatral?  

Una mirada natural

L’exposició de dibuixos de l’Elisenda Rué és doble: les vint il·lustracions es reparteixen entre les Finestres d’El Trabuc i la perruqueria Camps-Figueras

Imatge de la capçalera: la paret dels renta-caps de la perruqueria Camps-Figueras s’estrena com espai expositiu amb aquesta mostra de dibuixos de l’Elisenda Rué. Foto: Badaluc

Centelles. Fa uns nou anys que l’Elisenda Rué viu entre nosaltres, la gent de Centelles i amb prou feines la coneixem. Vull dir que amb prou feines sabem de la seva dimensió artística, tot i que n’hi ha uns quants que ho sospitàvem. Ens diu que ha presentat alguns dels seus espectacles dramàtics al poble, però mai havia mostrat a algun racó d’aquí la seva obra plàstica.

L’oportunitat ens arriba gràcies a un llibre nou. Gràcies a les il·lustracions que l’Elisenda ha fet pel llibre “Sant Gil a Núria”, que ha escrit Mossèn Joan Perera, actual ermità del santuari pirinenc.

En els dibuixos l’Elisenda es fixa molt en la naturalesa i els antics senyals de la vida dels pastors. Foto: Elisenda Rué

Són trenta els sonets que Perera ha fet dedicats al sant, per explicar el seu pas per Núria i la seva relació amb els pastors, l’entorn i la seva tasca evangelitzadora. Els poemes són clars, però inclouen vocables que tant poden pertànyer a un context més culta, com pel contrari, sorgir de la parla de la zona, fet que dota el llibre   d’una gran riquesa lingüística. Mn. Perera ja fa uns anys que es cuida del santuari i ha tingut temps d’aprendre moltes coses d’aquelles valls pirinenques.

Cada sonet s’acompanya d’un  comentari en que l’autor desenvolupa alguna reflexió o descriu amb major precisió el tema dels versos: que si la talla de Maria, que si l’origen de l’olla, que si els iconoclastes, etc. Igual que molts altres projectes dels nostres dies, és un llibre fruit de la pandèmia.

Cada binomi de sonet i comentari va precedit per un dibuix a to amb el tema que és la part que ha fet l’Elisenda Rué.

Ella es va documentar, va pujar a Núria i de tot plegat ha extret una mirada que sobretot es fixa amb la Natura i dóna una mirada natural dels pastors, del sant, de la imatgeria, la muntanya i el lloc. Són dibuixos fets amb llapis de diferents dureses, amb línia     d’una gran precisió i pintats amb diferents intensitats de grisos, des del blanc, fins arribar al     negre negre.

Dues exposicions

Sant Gil és un sant del que se’n sap molt poc, però es diu que passà per Núria Foto: Elisenda Rué

Dels trenta dibuixos se n’ha fet una selecció de vint i s’han muntat, no una, sinó dues exposicions. No són els dibuixos originals –ben guardats-, sinó reproduccions d’alta qualitat que s’han penjat a les Finestres d’El Trabuc. I també i per primer cop, al cable que ja fa temps que penja prop dels renta-caps a la perruqueria Camps-Figueras (c/ Marquès de Peñaplata, 11).

Els perruquers Joan Camps i   l’Eduard Figueras van proposar la idea a l’Elisenda i fàcilment ens hem entès per compartir    l’exposició amb la cafeteria que tiren endavant en Toni Riera i la Judit Muns. Potser serà l’inici d’una llarga col·laboració.

Però tornem als dibuixos de l’Elisenda: fixeu-vos amb els detalls, amb els animals dibuixats sans i robusts, amb la feinada a descriure una cascada o l’àgora       d’Atenes. Perquè Sant Gil era fill de la capital grega.

Els dibuixos tot i ser reproduccions van numerats i signats i se’n farà un tiratge màxim i limitat a quinze exemplars, que es poden col·leccionar.

El llibre també està disponible a la papereria La  Granota i a la Impremta Moderna.

També es podrà adquirir el dia de la presentació del llibre.

Efectivament el dissabte 17 de juliol, a les 6 de la tarda, a la Sala de Vidre del Casal Francesc Macià –c/ Anselm Clavé, 9, tindrà lloc la presentació d’aquest llibre, aprofitant que és una novetat editorial i sobretot per contextualitzar els dibuixos. Participaran de la presentació el mateix autor, Mn. Joan     Perera i la nostra il·lustradora, Elisenda Rué.  Amb tot plegat farem bullir l’olla.

Art del Japó, Suècia i Catalunya a La Rectoria

El centre d’art de Sant Pere de Vilamajor estrena la col·lectiva internacional que, amb altres obres, també es farà als altres dos països

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Vuit artistes de Suècia, vuit del Japó i vuit de Catalunya participen del projecte col·lectiu que actualment es pot resseguir al Centre d’art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), en forma de l’exposició “Equidistància”. En el projecte global,  cada artista aporta tres obres que repartides participaran en les exposicions d’aquí i en les previstes al país escandinau i a l’illa de l’extrem orient.

El projecte col·lectiu internacional va ser una iniciativa  de l’artista veneçolà afincat a La Garriga, Jaime Moroldo  i de l’artista nipona Ayu Omori que van iniciar un intercanvi el 2013 aprofitant que en el mercat hi havia marcs iguals i econòmics. Totes les obres  s’emmarquen dintre un 50×50 cm.

 El 2014 es va enriquir el projecte a partir del contacte de la garriguenca Alba Ballús i l’artista resident a Suècia, Àfrica Coll i es va fer un nou intercanvi entre artistes d’ambos països. A Catalunya l’entitat amfitriona era fins ara la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella. Aquest 2021 La Rectoria ha agafat el relleu organitzatiu i estrena el cicle expositiu.

A l’antiga rectoria es poden veure les vint-i-quatre obres una mica agrupades per tècniques. Hi ha vàries obres realitzades amb mitjans digitals, també fotografies i pintura.

Si bé es podria parlar d’un art globalitzat, cada peça ens parla bastant de la sensibilitat de cada artista i traspua alguna cosa del seu context identitari.

Art glocal

L’exposició va combinant obra de les tres nacions i intenta agrupar una mica per tècniques: aquí dues fotografies. Imatges de Badaluc

Entre els artistes suecs, per exemple, hi ha bastant interès per la natura. La fotografia de Petra Gunnarsson sembla que parli d’un plàstic escalfant-se i transformant-se en un medi aquàtic.

Hilda  Hellwig fa col·lage i sembla parlar de les relacions difícils de les dones amb les “besties” del  voltant. Potser una mirada més feminista.

Àfrica Coll forma part del grup dels suecs. És de Girona però des del 2001 viu al nord d’Europa. La seva pintura ens parla d’exploració dels límits entre textures i tons.    

En canvi entre els nipons, si hi ha un denominador comú sembla més que s’interessin pels individus i per la història. Ho veiem bé en la fotografia “Life” de Chiemi  Fukuda on un pobre gos lligat disfruta d’una ullada de sol. Una qüestió llumínica que coincideix amb la fotografia “Sunlight” de Mieko Uemoto, d’Hiroshima, on una joveneta sembla amagar-se.

D’Hiroshima, dels seus arbres i segurament de la seva  història en parla l’Ayu Omori. En canvi Nobuko Natsume juga amb la cal·ligrafia de l’ideograma “Ito”, en que una línia contínua surt disparada i s’embolica per connectar persones.  

Entre els artistes catalans, molts relacionats amb La Garriga, les  obres són de  caire més dispars. M’agrada molt la pintura de textures i expressió abstracte de  l’Alba Ballús. O la historieta amb animals fantàstics de Sílvia Navarri. El seu títol ho diu tot: “Abans de Noé”. També hi ha un acrílic amb un paisatge teixit de brancatges de Jaume Guardis, o un dels col·lages d’Stefano Puddu. Moroldo també participa amb una  obra originada en el seus treballs digitals, que actualment genera.

L’exposició de La Rectoria es podrà veure fins l’11 de juliol. Consulteu la seva web per saber l’horari i les recomanacions per visitar-ho. L’edifici està situat al centre del poblet, a prop de la parròquia, que ahir dissabte lluïa una bandarola amb la clau, esperant Sant Pere. Pel 17 de juliol tenen programat un taller de cianotípia sense càmera, a càrrec de Màrius Gómez.

Els personatges de Jan Vallverdú ocupen la Marlborough

El jove artista exposa a la galeria barcelonina quaranta obres de gran i petit format, en el marc d’Art Nou, que arrenca aquest dimarts.

Centelles. Hi ha pintura que entra fàcil i n’hi ha que tarda una mica més. I n’hi ha que d’una manera o altre, al final es fa un lloc on sigui del cervell que impacta i va perdurant com un perfum. L’obra de Jan Vallverdú d’entrada em semblava dura, densa, estranya. Però t’ho vas mirant i vas trobant el què.

Vallverdú ha estat fitxat momentàniament per la galeria Marlborough de Barcelona (C/ Enric Granados, 68) per participar específicament de la programació d’Art Nou. Això és una iniciativa d’un grup de galeries de Barcelona i de l’Hospitalet per donar entrada a l’art de les noves fornades de joves artistes. Aquest dimarts 22 s’inauguraven les diverses exposicions arreu i la Marlborough també s’hi ha apuntat per primera vegada.

Jan Vallverdú és nascut a Barcelona el 1995 i s’ha format en il·lustració i arts aplicades a la Llotja i en pintura a l’Acadèmia d’Art de Barcelona. Vallverdú prové del món de la pintura mural i el seu estil i el gust pels grans formats segueix bastant fidel en les obres sobre tela o llençol. A la  Marlborough hi ha portat nou grans formats i una trentena de pintures sobre cartró i paper. També hi ha una escultura. 

“Cirque du dialogue 2”, obra de técnica mixta que mesura 250x150cm 2020.Foto: galeria Marlborough

El més característic de les pintures de Jan Vallverdú són uns personatges estranys, una mica monstruosos, una mica amb rostres tipus màscares. Alguns semblen vestir o tenir un aire circense. Són personatges fets de massa. Podríem pensar que recorda a Picasso, però té un altre aire més antinatural. Sobretot amb una altra paleta: no hi ha per res tons naturalistes, sinó que aplica el color amb una altra voluntat més imaginativa, amb contrasts forts entre tons.  

També hi ha pintures dedicades a plantes estranyes. Té tot un aire grotesc i monstruós. És un estil original i pensant amb els murals que fa o feia, que pel què sembla segueixen el mateix estil, certament són diferents a la resta. Ara els col·leccionistes s’ho poden emportar a casa seva.

Evidentment hi ha tota una tradició d’artistes històrics que es dedicaven a pintar personatges estranys, pensant per exemple amb Joan Ponç o Antoni Clavé. Podríem dir que Vallverdú hi fa la seva aportació, la seva mirada al tema.

Es veu que els llençols que utilitza per pintar procedeixen d’hospitals. Les galeristes de la Marlborough diuen que Vallverdú forma part del qüestionament de la pintura feta dintre el seu propi marc. L’artista explora,  cerca nous camins i qüestiona el nostre temps. Ho fa amb una pintura atrevida i que no deixa indiferent.

L’exposició es podrà veure fins el 10 de setembre, descomptant el mes d’agost que tindran tancat.