El centre d’art de Sant Pere de Vilamajor estrena la col·lectiva internacional que, amb altres obres, també es farà als altres dos països
Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Vuit artistes de Suècia, vuit del Japó i vuit de Catalunya participen del projecte col·lectiu que actualment es pot resseguir al Centre d’art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), en forma de l’exposició “Equidistància”. En el projecte global, cada artista aporta tres obres que repartides participaran en les exposicions d’aquí i en les previstes al país escandinau i a l’illa de l’extrem orient.
El projecte col·lectiu internacional va ser una iniciativa de l’artista veneçolà afincat a La Garriga, Jaime Moroldo i de l’artista nipona Ayu Omori que van iniciar un intercanvi el 2013 aprofitant que en el mercat hi havia marcs iguals i econòmics. Totes les obres s’emmarquen dintre un 50×50 cm.
El 2014 es va enriquir el projecte a partir del contacte de la garriguenca Alba Ballús i l’artista resident a Suècia, Àfrica Coll i es va fer un nou intercanvi entre artistes d’ambos països. A Catalunya l’entitat amfitriona era fins ara la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella. Aquest 2021 La Rectoria ha agafat el relleu organitzatiu i estrena el cicle expositiu.
A l’antiga rectoria es poden veure les vint-i-quatre obres una mica agrupades per tècniques. Hi ha vàries obres realitzades amb mitjans digitals, també fotografies i pintura.
Si bé es podria parlar d’un art globalitzat, cada peça ens parla bastant de la sensibilitat de cada artista i traspua alguna cosa del seu context identitari.
Art glocal
L’exposició va combinant obra de les tres nacions i intenta agrupar una mica per tècniques: aquí dues fotografies. Imatges de Badaluc
Entre els artistes suecs, per exemple, hi ha bastant interès per la natura. La fotografia de Petra Gunnarsson sembla que parli d’un plàstic escalfant-se i transformant-se en un medi aquàtic.
Hilda Hellwig fa col·lage i sembla parlar de les relacions difícils de les dones amb les “besties” del voltant. Potser una mirada més feminista.
Àfrica Coll forma part del grup dels suecs. És de Girona però des del 2001 viu al nord d’Europa. La seva pintura ens parla d’exploració dels límits entre textures i tons.
En canvi entre els nipons, si hi ha un denominador comú sembla més que s’interessin pels individus i per la història. Ho veiem bé en la fotografia “Life” de Chiemi Fukuda on un pobre gos lligat disfruta d’una ullada de sol. Una qüestió llumínica que coincideix amb la fotografia “Sunlight” de Mieko Uemoto, d’Hiroshima, on una joveneta sembla amagar-se.
D’Hiroshima, dels seus arbres i segurament de la seva història en parla l’Ayu Omori. En canvi Nobuko Natsume juga amb la cal·ligrafia de l’ideograma “Ito”, en que una línia contínua surt disparada i s’embolica per connectar persones.
Entre els artistes catalans, molts relacionats amb La Garriga, les obres són de caire més dispars. M’agrada molt la pintura de textures i expressió abstracte de l’Alba Ballús. O la historieta amb animals fantàstics de Sílvia Navarri. El seu títol ho diu tot: “Abans de Noé”. També hi ha un acrílic amb un paisatge teixit de brancatges de Jaume Guardis, o un dels col·lages d’Stefano Puddu. Moroldo també participa amb una obra originada en el seus treballs digitals, que actualment genera.
L’exposició de La Rectoria es podrà veure fins l’11 de juliol. Consulteu la seva web per saber l’horari i les recomanacions per visitar-ho. L’edifici està situat al centre del poblet, a prop de la parròquia, que ahir dissabte lluïa una bandarola amb la clau, esperant Sant Pere. Pel 17 de juliol tenen programat un taller de cianotípia sense càmera, a càrrec de Màrius Gómez.
El jove artista exposa a la galeria barcelonina quaranta obres de gran i petit format, en el marc d’Art Nou, que arrenca aquest dimarts.
Centelles. Hi ha pintura que entra fàcil i n’hi ha que tarda una mica més. I n’hi ha que d’una manera o altre, al final es fa un lloc on sigui del cervell que impacta i va perdurant com un perfum. L’obra de Jan Vallverdú d’entrada em semblava dura, densa, estranya. Però t’ho vas mirant i vas trobant el què.
Vallverdú ha estat fitxat momentàniament per la galeria Marlborough de Barcelona (C/ Enric Granados, 68) per participar específicament de la programació d’Art Nou. Això és una iniciativa d’un grup de galeries de Barcelona i de l’Hospitalet per donar entrada a l’art de les noves fornades de joves artistes. Aquest dimarts 22 s’inauguraven les diverses exposicions arreu i la Marlborough també s’hi ha apuntat per primera vegada.
Jan Vallverdú és nascut a Barcelona el 1995 i s’ha format en il·lustració i arts aplicades a la Llotja i en pintura a l’Acadèmia d’Art de Barcelona. Vallverdú prové del món de la pintura mural i el seu estil i el gust pels grans formats segueix bastant fidel en les obres sobre tela o llençol. A la Marlborough hi ha portat nou grans formats i una trentena de pintures sobre cartró i paper. També hi ha una escultura.
“Cirque du dialogue 2”, obra de técnica mixta que mesura 250x150cm 2020.Foto: galeria Marlborough
El més característic de les pintures de Jan Vallverdú són uns personatges estranys, una mica monstruosos, una mica amb rostres tipus màscares. Alguns semblen vestir o tenir un aire circense. Són personatges fets de massa. Podríem pensar que recorda a Picasso, però té un altre aire més antinatural. Sobretot amb una altra paleta: no hi ha per res tons naturalistes, sinó que aplica el color amb una altra voluntat més imaginativa, amb contrasts forts entre tons.
També hi ha pintures dedicades a plantes estranyes. Té tot un aire grotesc i monstruós. És un estil original i pensant amb els murals que fa o feia, que pel què sembla segueixen el mateix estil, certament són diferents a la resta. Ara els col·leccionistes s’ho poden emportar a casa seva.
Evidentment hi ha tota una tradició d’artistes històrics que es dedicaven a pintar personatges estranys, pensant per exemple amb Joan Ponç o Antoni Clavé. Podríem dir que Vallverdú hi fa la seva aportació, la seva mirada al tema.
Es veu que els llençols que utilitza per pintar procedeixen d’hospitals. Les galeristes de la Marlborough diuen que Vallverdú forma part del qüestionament de la pintura feta dintre el seu propi marc. L’artista explora, cerca nous camins i qüestiona el nostre temps. Ho fa amb una pintura atrevida i que no deixa indiferent.
L’exposició es podrà veure fins el 10 de setembre, descomptant el mes d’agost que tindran tancat.
L’exposició “Day and Night”a la galeria Senda ofereix obra recent de l’artista nord-americà actiu des de Nova York
Foto de la capçalera: “Winter Mimosa Jan 28”, obra del 2020, que fa 91,5×183 cm i està feta amb esmalt, vinil, oli pastel i grafit sobre Masonita. En les pintures de les mimoses sembla atendre a les estacions.
Barcelona/ Centelles. Els dissabtes a la tarda encara hi ha galeries a Barcelona que obren. És el cas de la galeria Senda, actualment ubicada al carrer Trafalgar, 32, no molt lluny dels Espais Volart o del Palau de la Música Catalana. De fet obren tots els dies. Inclús dilluns amb cita p`revia.
Actualment tenen en exposició l’obra més recent de l’artista nord-americà Donald Sultan (Asheville, 1951), que viu i treballa a Nova York.
És una obra interessant, feta de peces grans i algun dibuix. En les pintures contrasten les parts rugoses amb les parts llises. La combinació hi és amb les textures i també amb el joc entre la figuració i l’abstracció. Ja que simplifica la representació de mimoses, amb les seves fulles i les seves flors. Amb aquesta cerca de l’essència Sultan crea uns ritmes plàstics molt interessants, repetint les formes i els jocs de textures. També juga amb els tons, que són suaus i agradables a la vista. L’hi agrada molt crear les composicions a partir de fons més foscs.
Per la sèrie en exposició, Sultan es va inspirar en un ram que l’hi van regalar. El 2019 va començar fent dibuixos i després va anar trobant la manera d’explorar les formes a través de la pintura.
Segons la galeria, és propi de l’artista el treballar en formats grans, jugar amb les textures fins a provocar un desig palpable en les obres, i cercar els límits de la forma.
Experimentador
Sultan treballa amb materials industrials. En les seves obres hi podem trobar quitrà, alumini, esmalts, vinils, rajoles. I sol utilitzar la Mesonita com a suport: es tracta d’un tipus de tauler de fibres de fusta, altament comprimit, sotmès al vapor i normalment utilitzat com a aïllament i també vàlid com a suport de pintura.
Les peces de les Mimoses són vàries a l’exposició, però també hi ha una peça gran, de fons negre i amb unes traces expressives blanques, que és dels anys noranta i pertany a la sèrie “Smoke Rings”, efectivament: dedicat a anells de fum de tabac.
A l’entrada hi ha un cridaner dibuix sobre paper, que representa flors de rosella d’un intens vermell, fet amb llapis conté. El color porta la batuta de la representació. Un fet que retrobem a les seves pintures: gairebé no hi ha línia.
Així com en les pintures es sembla fixar en les estacions, en la sèrie de les roselles potser es fixa en el seu creixement. Foto: galeria Senda
Donald Sultan a més de pintar, també fa gravat i escultura. Es sol interessar per les coses quotidianes i les flors són un tema típic de la seva obra. Té peces als grans museus internacionals.
La galeria destaca una cita de l’artista: “Sovint s’ha declarat que la pintura ha mort, i quantes vegades ens ha demostrat que mai desapareixerà? Fem una crida a les pel·lícules clàssiques “pel·lícules antigues”, però mai cridem a les obres mestres “pintures antigues”. La bona pintura és atemporal”.
L’exposició “Day and night” de Sultan es pot veure fins a finals del mes de juliol. Del 8 a 10 de juliol Senda serà a Arco.
Visitem l’exposició que revisa la pintura paisatgística dels Vayreda i companyia, que fan als Espais Volart.
Foto de capçalera: detall de la primera versió de l’oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, de 40×80,5 cm. procedent de la col·lecció Vayreda Casadevall. Aquesta peça, la definitiva i altres versions es pot veure a la mostra. Imatge de la Fundació Vila Casas
Barcelona/ Centelles. Normalment escric per explicar exposicions i activitats artístiques que em semblen interessants. Aquesta era la previsió amb l’exposició dedicada a l’Escola d’Olot que acullen els Espais Volart (c/ Ausiàs Marc, 20-22), la sala d’exposicions de la Fundació Vila Casas situada a la Ciutat Comtal. L’Escola d’Olot em sembla un capítol important per explicar la introducció i la divulgació del paisatgisme a casa nostra. Però hi ha una cosa important que no em quadre d’aquesta mostra.
Les obres de l’exposició, la majoria són molt bones. Hi ha peces d’envergadura important que ja formen part del fons dels nostres museus. Com l’obra “Un combregar a muntanya. El viàtic”, de Marian Vayreda, del 1887, que procedeix del Museu de la Garrotxa, a Olot i és un dipòsit del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta és la situació d’altres obres com el gran oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, del 1876, que es troba just al baixar l’escala.
També hi ha obra de fons particulars, de galeries o hereus dels artistes. No hi falten paisatges de Josep Berga, ni altres noms importants, vinculats amb l’escola olotina, com Enric Galwey i també Iu Pascual, que va ser director de l’Escola de Belles Arts d’Olot i va ajudar a crear l’Escola Superior de Paisatge. I hi ha peces d’artistes que hi feren estada com el gran Santiago Rusiñol. I per explicar un episodi concret de la història, també s’hi fan entrar obres de ceràmica, escultura o xilografia, d’artistes tant destacats com Josep Aragay, Josep Clarà, Joan Rebull i Enric-Cristòfor Ricart, respectivament. Inclús hi ha una escultura de Josep Guinovart. L’exposició ocupa els dos espais del subsòl dels Espais Volart.
El problema que tinc amb aquesta exposició esta amb el discurs, les conclusions del comissari, Xavier Palomo. La seva idea, resumint molt és que no hi ha una Escola d’Olot com a tal, perquè els artistes pintaven diferent. Era una cosa més global. I que allò va ser un invent del Joaquim Vayreda, emulant la francesa Escola de Barbizon. Que va ser ell mateix que va posar nom a la d’Olot, per “vendre”, i que amb els seus “seguidors” tot va ser una operació per introduir a les cases de la burgesia de la ciutat, imatges d’una Catalunya rural edulcorada, bucòlica, carregada d’intencions polítiques, vaques, masies i pastors pul·lulant. I a més a més no pintava a l’aire lliure.
El disseny expositiu, d’acord amb el discurs va guanyant un to mofeta que acaba subratllant que posteriorment altres agents s’encarregarien d’accentuar la farsa de país que hi havia darrera l’Escola d’Olot, com la Dictadura de Primo de Rivera i el Franquisme. El títol de l’exposició ho deixa clar, però amb anglès: “L’Escola d’Olot una ¨¨´¨´´”Fake News¨” amb 150 anys d’història”.
Paisatges bonics
Sense ser un expert en la matèria, però amb vint anys veient i escrivint sobre art, crec que el què diu Palomo, el què són els fets, segurament són certs, però no són raó suficient per dubtar de l’Escola i tractar-ho de mentida, sino tot el contrari:
¿Perquè cal que tots els pintors, pintin igual si el que precisament valorem com a bo, és com cada geni plasma la seva mirada del paisatge natural-rural?
Que l’artista idealitza, carrega tintes, manipula, pinta la seva realitat? Em sembla que tots ho fan. I en l’època que agafa l’exposició hi ha tot una successió de tendències que són la moda a cada moment i cada una pinta la seva realitat: Romanticisme, Impressionisme, Simbolisme, Modernisme, Noucentisme, etc.
Que ho feien per vendre? Hi ha pintors més bohemis i d’altres amb més sentit de mercat.
Quin problema hi ha en repetir-se pintant vaques? Segur que avui encara se’n poden trobar pasturant pels prats pirinencs i pre-pirinencs de Catalunya. Són animals formidables, que en algunes cultures simbolitzen la font d’aliments ¿Que pintaven una natura catalana bucòlica? doncs, depèn de com es miri, no cal una pintura per veure que hi ha paratges a la Garrotxa meravellosos amb o sense nens amb barretina (parlem d’una pintura del Berga). I està ple de masies. Tot son temes possibles: vaques, territori, natura i natura humanitzada. A la mostra, el magnífic paisatge gran d’Iu Pascual dedicat al Puigsacalm o uns petits quadres de camps i pastors del mateix Berga em semblen representatius d’aquesta idea.
Les obres dels Vayreda –algunes més que altres- sí que semblen tenir una altra intenció més específica: però quadres com “Recança” del Joaquim no sembla que parlin precisament d’una pagesia bucòlica, sino més aviat carregada de penúries. Com en l’obra de Jean-François Millet. Potser per una gran crisis o per la guerra. Perquè els carros van carregats de trastos, no de palla i sembla que marxen. L’atmosfera crepuscular no crec que sigui per donar una idea bonica. L’obra va ser assajada per l’artista amb diversos estudis i versions que s’inclouen a la mostra –això està bé-.
L’exposició inclou un grup de fotografies procedents dels arxius del Berga o dels Vayreda, que són material que els haurien ajudat a composar les pintures, inclús per inventar els paisatges. Això és trampa? És la prova del delicte? Aquest és un apartat i un tema interessant si bé avui en dia encara es fa, perquè parlem de pintura. La majoria d’artistes que conec parlen de la seva pròpia realitat plàstica. I n’hi ha de més fidels i de més conceptuals. I en quan a pintar a l’aire lliure, doncs molts que van anar a Olot ho van fer en alguna ocasió i si no prenien apunts, per poder fer als seus tallers obres de més envergadura que són impossible portar al camp. Hi ha obres de dimensions molt grans.
Homenatges a l’Escola
“Nena”, bronze de Joan Rebull, que també forma part de la mostra i prové de la col·lecció Vayreda Casadevall. Foto: Fundació Vila Casas
La selecció de peces d’escultura o ceràmica, a la que m’he referit al principi, corresponen a un apartat dedicat a uns homenatges que es van fer el 1929 i 1930. Com he dit abans, no s’exposen només paisatges, sinó que hi ha busts o plats de ceràmica. A part d’Aragay, Clarà o Ricart, també es poden veure obres de Josep Obiols, Francesc Domingo, Pau Gargallo o Manolo Hugué. Dels dos darrers el comissari diu que són els “trencadors i d’una gran modernitat”. Evidentment conviuen diferents tendències a la Catalunya de l’època i cadascú era modern a la seva manera. El que em sembla interessant és veure que artistes de diferents tarannàs participen de l’homenatge.
En canvi no s’explica si l’Escola d’Olot o la seva ombra està en l’origen de les petites escoles locals que trobem escampades pel territori i que han donat pintors dedicats al paisatge, com en Joaquim Vancells per Terrassa, més modernament Joan Abancó pel cas de Moià, o escombrant cap a casa, els paisatges de Labarta, Musach o del “Moreu”, pel cas de Centelles. També es podria posar en relació l’Escola d’Olot amb els Lluministes de Sitges i amb pintors com Joan Roig i Soler, Eliseu Meifrèn, o més jove Pere Daura.
En canvi sí que es posa amb les atencions que la dictadura de Primo de Rivera i Franco, van tenir, projectant l’Escola d’Olot i la Garrotxa com “la Suïssa catalana” i “l’Arcàdia feliç”. Com si per ser els dolents de la pel·lícula, encara agreugessin més el problema, “el fake”, la mentida en català. Encara bo que van veure alguna cosa bona al país!
Més ceràmica
Copa de Josep Llorens Artigas, del 1935, que guarda la seva fundació. Foto Josep Casanova/ MNAC
La visita a l’exposició de l’Escola d’Olot ha estat precedida per una visita a l’exposició de l’Hamada-Artigas al MNAC. Realment val la pena. Potser podrien explicar millor com es concreten les influències, perquè a part del forn japonès, les peces de cadascú són molt diferents. I si les connexions es troben en les coccions i en els esmalts és difícil de veure. És veritat que hi ha una llibreta amb anotacions dels Artigas copiant formules japoneses. És molt interessant com expliquen el paper de l’Artigas, pare i fill i d’Eudald Serra.
L’exposició es fa a una sala preparada adjunta a la segona sala d’art modern i per sortir s’ha de fer tota la volta: passareu per les sales dedicades a la Guerra Civil i crec que és on hi haurà les noves seccions. I per cert, a la sala Oval ja hi ha les avionetes de Francesc Torres. Estan acabant de preparar la instal·lació que presenten dijous.
Tornant als Espais Volart, l’exposició de la planta baixa és la de l’Antoni Llena. M’agraden els col·lage i muntatges amb paper. I en quant a l’exposició de l’Escola d’Olot val la pena per les obres i la podreu veure fins el 25 de juliol.
badaluc 