badaluc

Els Beatus de Tábara

Un programa de televisió ens obra els ulls sobre aquest petit poblet de Zamora, origen de tres Beatus, com el de Girona, del segle X. Revisem una mica la història i coneixem el seu Centro de Interpretación

Imatge de la capçalera: els dos volums facsímils del Beatus Morgan, tal i com es mostren al Centro de Interpretación de los Beatos de Tábara. Foto cedida pel Centro.

Centelles. Al Museu del Tresor de la Catedral de Girona han renovat la museografia de les peces en exposició. Caldria tornar-hi per comprovar com es veuen ara el “Tapís de la Creació” i una altra joia de la corona, com és el Beatus de Girona.

Aquesta còpia del segle X, dels comentaris a l’Apocalipsi de Sant Joan, és dels exemplars amb més il·lustracions dels Beatus que es conserven i és una mostra importantíssima de l’art gresol de cultures que es donaria a l’altra punta de la Península Ibérica, al segle X, en l’estil que alguns anomenen mossàrab. Entre el segle IX i l’XI es produeixen alguns dels grans còdexs il·lustrats europeus, com el Llibre de Kells, el Saltiri d’Utrecht, els Beatus mossàrabs o les Bíblies de Ripoll, ja d’estil romànic.

Origens

Els Beatus d’algun indret d’Espanya havien de procedir. A la catedral de Girona ja ho tenen clar i a Tábara, també. Tábara és un petit poblet, verd i rural, de set-cents quaranta habitants, a 45 quilometres al nord de Zamora.

Al segle X tenien en bon funcionament el monestir de San Salvador, que era conegut per tenir un “scriptorium” on feien i copiaven llibres, amb textos i il·lustracions. Segons els especialistes, d’allà van sortir com a mínim tres Beatus: el de Tábara, conservat al Archivo Histórico Nacional de Madrid, el de Morgan i el de Girona. Els mateixos copistes es van cuidar de deixar senyals i hi ha dades amb dates i noms.

El monestir de San Salvador ja no existeix, perquè hauria estat destruït cap el 988 per una ràtzia d’Almansor. El mateix personatge que tres anys abans havia saquejat Barcelona. Sobre les restes del cenobi, el 1137, es va edificar l’església de Santa Maria. I avui, aquest espai, gràcies als esforços de l’ajuntament local, dels especialistes i dels seus responsables conté un Centro de Interpretación de los Beatos, que es cuida de recordar el paper del lloc en el mapa de la història de l’art. Compte entre altres eines amb facsímils dels Beatus que es van copiar a allà.

Foli amb la torre scriptorium del monestir de San Salvador de Tábara, pertanyent al Beatus de Tábara, com es mostra en el seu facsímil. Foto: Centro de Interpretación

Recapitulem: primer hi va haver Beat, el Beat de Liébana, que era monjo a Santo Toribio, monestir de la comarca càntabra de Liébana, als peus de los Picos de Europa, que al segle VIII va escriure i va recopilar uns textos que comentaven l’Apocalipsi de Sant Joan. Estem en temps de la dominació islàmica i els cristians cerquen la seva manera de resistir. En algun lloc he llegit que l’original ja no es conserva. Però d’aquest text, entre els segles X i el XII se’n van fer còpies, que per extensió s’anomenen “Beatus”. Actualment es conserven vint-i-un beatus. A Potes, prop de Santo Toribio, també tenen una exposició dedicada al Beat i als beatus i mostren reproduccions de tots els còdexs conservats. Alguns dels còdexs van acompanyats amb bellíssimes il·lustracions que expliquen el contingut del text.

Tres d’aquests Beatus procedirien de San Salvador de Tábara. Tábara formava part de la zona propera al Duero, reconquistada pel regne d’Astúries. A finals del segle IX, el rei Alfons III, va encarregar a San Froilán que fundés monestirs. El de Tábara sembla que aprofitaria antigues estructures visigòtiques, segons mostren les investigacions. Al segle X, quan el monestir estava en ple funcionament hi havia residint-hi monjos i monges i eren uns sis-cents! D’aquí s’explica que entre les il·lustradores hi haguessin dones.

Pobles petits

Foli amb la il·lustració del “Festín del Rey Baltasar”, pertanyen al Beatus de Tábara, com es mostra al seu facsímil. Imatge: Centro de Interpretación

Segons les nostres dades, el Beatus de Tábara té un centenar de folis, però de les il·lustracions que n’hauria tingut moltes, només se’n conserven nou. Hauria estat fet pel monjo Magius, considerat un gran mestre, i acabat per Emeterius, el 27 de juliol del 970. En un dels seus folis més coneguts s’hi representa una torre amb monjos preparant llibres i escrivint i il·luminant. Representen al propi Emeterius i a Senior. La torre seria un element característic del cenobi i l’actual església romànica té una torre que la vol recordar.

Del Beatus de Tábara se’n va fer una còpia, el Beatus de Las Huelgas, el facsímil del qual també es mostra al Centro de Interpretación.

Emeterius i Senior, que mencionàvem, juntament amb la monja Ende van acabar el 975 el Beatus de Girona, segons consta en les inscripcions. Sempre s’ha considerat Ende com una de les primeres dones reconegudes com a artista i està darrera el nom de la galeria barcelonina Eude.

El Beatus de Girona, consta de 568 folis, dels quals 114 van il·lustrats. Va arribar a la catedral del riu Onyar, el 1078. Vol dir que es va acabar poc abans de la ràtzia i va arribar al Principat uns anys després de la desaparició del cenobi de San Salvador. Del Beatus de Girona, també se’n va fer una còpia en temps del romànic, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Torí.

Encara hi ha un tercer Beatus fet a Tábara, que és diu Beatus Morgan, perquè es conserva a la Pierpoint Morgan Library & Museum, a Nova York. Fins al segle XIX, el manuscrit estava a Espanya, però sembla que amb la desamortització va acabar amb mans de comerciants i lladres, fins que va anar a parar als Estats Units. Un investigador americà, John Williams -que tampoc és el compositor, ni el guitarrista-, va determinar que aquest còdex havia estat fet a Tábara i no a San Miguel de la Escalada, com inicialment es pensava.

Per tant com a mínim són tres els Beatus fets a Tábara i tres són els facsímils que, ben reproduïts, es mostren al Centro de Interpretación de los Beatos i es poden veure en el si d’una exposició que explica tots els detalls. També hi ha una monografia publicada d’un expert, Hermengildo García-Aráez, les aprotacions del qual han ajudat a organitzar el Centro de Interpretación. La història de l’art també la fan els pobles petits. Tábara es troba a uns 800 km de Centelles.

Los Beatos de Tábara Baixa

L’Estany des de l’interior

Marina Berdalet enceta el cicle d’artistes locals a la Sala Polivalent de l’Estany, amb una selecció de pintures i dibuixos dedicats a la influència del seu paisatge des del 2001

Imatge de la capçalera: la primera pintura de l’exposició és una de les més estimades per l’artista que ens explica els seus primers contactes amb l’entorn. Foto: Aleix Art

L’Estany/ Centelles. Fa poc al Salonet parlàvem de les aquarel·les de Marina Berdalet presentades a Magadins Vell. En aquella sèrie i a totes les que s’han fet, l’Estany ha inspirat el paisatge. Des de fa temps que el paisatge amable i verd del poblet del Moianès va sortint a les obres de la Marina. Fins al punt que pot fer una selecció des de la instal·lació al lloc, el 2001, fins ara i fer una repàs de les seves etapes estel·lars a través d’elles. Això és el que ha fet per a l’exposició que presenta a la Sala Polivalent de la Casa de Cultura, ubicada a la plaça del monestir.

Els artistes sensibles noten els canvis de seguida: les llums i colors i les formes d’allò nou en un moment. La Marina Berdalet va arribar a l’Estany acompanyant al Pep Sindreu, amb qui s’havia casat, iniciant un nou projecte vital en un nou indret i amb nous veïns i noves maneres de fer.

Fins aleshores la natura s’havia acostat a la Marina a través de les llavors que plantava al seu balcó de l’Eixample i de les que en seguia el creixement minuciosament i detalladament, en centenars de dibuixos que conformem una etapa passada interessantíssima.

De cop el paradigma canvia: la natura s’amaga tot just darrera la finestra i és així com la Marina ens la comença a ensenyar. Efectivament la primera gran pintura de l’exposició està feta des de dintre casa i pinta una finestra amb els porticons característics, dues plantes ben descrites al primer terme i un paisatge que s’intueix darrera les fustes verdes. L’Estany està inserit en la natura.

Aquest oli que encapçala l’exposició a la Sala Polivalent, és de les teles més estimades per l’artista. Aquesta la conserva com un tresor i d’ella, la Marina ens comenta que hi ha un diàleg entre la planta de la l’esquerra verda, viva i ufanosa i la pobra planteta de la dreta, petita i seca.

Les altres pintures de l’exposició insisteixen en el paisatge i fan evident la influència del lloc en el treball de l’artista. Però potser es produeix un canvi important, respecte la pintura de la finestra: no són paisatges directes, representats com si fossin una postal, sino que han passat pel magí de l’artista i en són una interpretació digerida i traduïda per l’ànima de la pintora. Ho veiem clarament en el dibuix testimoni de l’etapa dels traços del gest, en que la Marina hi veu un paisatge de l’entorn amb neu, però sempre he pensat que hi havia una voluntat més abstracte. I també ho veiem clarament en els paisatges en els que es destil·len les formes dels plataners de la carretera, les migracions d’ocells, en els nocturns i en els reflexos aquosos de l’estany que reapareix quan plou molt (per exemple durant el temporal Glòria de l’any passat).

Genius loci

*No és la primera vegada que veiem el nocturn blau però cada cop ens agrada més. Foto: Aleix Art*

No són pintures realistes, sinó que apel·len més a l’expressió i a les impressions. En etapes sobretot recents hi ha un treball important amb els blancs. I apareixen com en etapes prèvies els regalims i les superposicions de capes. Algunes vegades la pintora reaprofita teles pintades. Totes les pintures són vives d’acord amb la voluntat de la pintora i totes estan seleccionades, per a la mostra, perqué tenen un significat especial per l’artista. Crec que era la pintura blava amb el nocturn, que la guarda perquè representava la fi de l’etapa docent a Barcelona i per tant l’inici d’una dedicació més exclusiva a la pintura i des de l’Estany.

Després d’uns anys centrats en promocionar culturalment el poble i de dedicar-se a explicar aspectes com la mina de desguàs de l’estany, ara, en un nou context vital, es torna a dedicar exclusivament a tirar endavant projectes de creació artística. Hi ha vàries coses en expectativa. Explicarem les que puguem! L’exposició “Evocant l’Estany” es podrà visitar fins el 19 de setembre. Horari: de dilluns a diumenge, de 10 a 2 i dimecres, dijous i divendres, de 5 a 8.

A la caça dels punts vermells

De dimecres a diumenge es celebra a IFEMA, a Madrid, Arco, una de les fires d’art contemporani més important del món. Hi ha participació catalana de diferents maneres amb una aposta per artistes històrics i en actiu

Imatge de la capçalera: aspecte dels pavellons d’IFEMA en una edició anterior d’Arco. Foto: premsa d’Arco

Centelles. Aquest dimecres inaugura Arco a Madrid, amb dates fora del normal, determinades per la pandèmia. Tot i les senyals alarmants, anem retornant a la normalitat i les fires presencials es van reprenent. Fires físiques i ara amb una important oferta virtual, potser una de les herències positives del virus.

Una mica la prova del cotó va ser la setmana passada amb el Mobile. Poca gent, però bones vibracions. Una mica sembla que el mateix ha passat al Salon du Dessin de París, que es va celebrar del 1 al 4. D’allà torna l’Artur Ramon, pel que ens diuen algunes fonts, bastant content perquè ha posat varis “punts vermells” –suposo no cal explicar que quan es ven una obra s’enganxa un gomet vermell. La galeria barcelonina portava una selecció de dibuix antic, modern i contemporani. Obres com les d’Eugenio Lucas Velázquez, Salvatore Rosa o Marià Fortuny i una sèrie nova de dibuixos dels germans Santilari.

A veure quina és la resposta del públic a Arco. La fira està dedicada a l’art contemporani, s’inaugura dimecres als pavellons d’IFEMA i s’allargarà fins diumenge. Reunirà cent quaranta galeries procedents de vint-i-vuit països. Hi ha stands amb galeries i espais extra amb propostes especials i comissariades, com una exposició amb art llatinoamericà.

Una franja geogràfica que alguna hora voldrà un article concret ja que algú ens ha fet veure, amb raó, que l’art d’Amèrica del Sud (i també el dels països del Nord d’Europa) està de moda en forma de revisions monogràfiques i exposicions: sense anar més lluny la galeria Colnaghi en les seves seus de Londres i Nova York ha inaugurat una exposició sobre l’art dels virreinats llatinoamericans amb obres dels segles XVII i XVIII. I també inclouen apartats amb peces pre-colonials i, en l’altre extrem, modernes.

Participació catalana

Tornem a Madrid, on també hi trobem la participació d’algunes galeries barcelonines: Adn, Àngels Barcelona, House of Chappaz, la històrica Joan Prats, Miguel Marcos o les que ja coneixem una mica –per algun article- Marc Domènech i Senda.

Una pintura de Yago Hortal que participa a Arco 21 a través de la galeria Senda. Foto: galeria Senda

Marc Domènech porta obres de varis artistes destacats del segle XX, com Antoni Clavé, Pablo Gargallo, Josep Guinovart, Henry Moore. L’artista, més recent, que porten és Vicenç Viaplana, encara en actiu, i que darrerament va tenir exposició a la galeria, com vam ressenyar. Per cert la nostra font d’informació de la galeria, inclou un avançament de les exposicions de després de l’estiu i n’anuncien una dedicada a l’escultor Apel·les Fenosa: 15 de setembre.

La galeria Senda també serà a Arco. Amb un stand propi i en un altre espai aportant un projecte especial. Ells es centren més amb els artistes contemporanis amb els que treballen actualment. Començant per Jaume Plensa o també per Peter Halley. Un altre artista destacat que porten, que està tenint una bona època és Yago Hortal i no para: no fa molt feien una individual d’ell a la galeria, ha tancat fa poques setmanes la seva expo als espais de la Fundació Vila Casas i al setembre torna a Senda amb una mostra monogràfica.

Fa dies, però que la galeria Senda escalfa motors, cara Arco, via Instagram, mostrant una mica l’obra del seu “projecte especial”, que protagonitzarà l’artista barcelonina Carla Cascales: dibuixos, pintura i escultura que a primer cop d’ull evoquen tons i textures terroses i semblen bastant suggerents.

Un altre apartat d’Arco és la fira de llibres d’artista i edició gràfica Arts Libris, fira d’origen barceloní que fa unes edicions i a més de fer-ho a la Ciutat Comtal, fa la versió madrilenya dintre la gran fira d’art contemporani. Hi trobem altres artistes i projectes creatius. I ens crida l’atenció un nom: Mia Martí, artista que coneixíem d’una exposició a la galeria Artemisia de Corró d’Avall. Altres artistes participants procedeixen de Madrid i altres capitals internacionals.

Esperem que l’aposta d’Arco i la que han fet galeristes, comissaris i artistes es tradueixin en un bona empenta i molts més “punts vermells”. Quina és la versió plàstica del “molta merda” teatral?

Una mirada natural

L’exposició de dibuixos de l’Elisenda Rué és doble: les vint il·lustracions es reparteixen entre les Finestres d’El Trabuc i la perruqueria Camps-Figueras

Imatge de la capçalera: la paret dels renta-caps de la perruqueria Camps-Figueras s’estrena com espai expositiu amb aquesta mostra de dibuixos de l’Elisenda Rué. Foto: Badaluc

Centelles. Fa uns nou anys que l’Elisenda Rué viu entre nosaltres, la gent de Centelles i amb prou feines la coneixem. Vull dir que amb prou feines sabem de la seva dimensió artística, tot i que n’hi ha uns quants que ho sospitàvem. Ens diu que ha presentat alguns dels seus espectacles dramàtics al poble, però mai havia mostrat a algun racó d’aquí la seva obra plàstica.

L’oportunitat ens arriba gràcies a un llibre nou. Gràcies a les il·lustracions que l’Elisenda ha fet pel llibre “Sant Gil a Núria”, que ha escrit Mossèn Joan Perera, actual ermità del santuari pirinenc.

En els dibuixos l’Elisenda es fixa molt en la naturalesa i els antics senyals de la vida dels pastors. Foto: Elisenda Rué

Són trenta els sonets que Perera ha fet dedicats al sant, per explicar el seu pas per Núria i la seva relació amb els pastors, l’entorn i la seva tasca evangelitzadora. Els poemes són clars, però inclouen vocables que tant poden pertànyer a un context més culta, com pel contrari, sorgir de la parla de la zona, fet que dota el llibre d’una gran riquesa lingüística. Mn. Perera ja fa uns anys que es cuida del santuari i ha tingut temps d’aprendre moltes coses d’aquelles valls pirinenques.

Cada sonet s’acompanya d’un comentari en que l’autor desenvolupa alguna reflexió o descriu amb major precisió el tema dels versos: que si la talla de Maria, que si l’origen de l’olla, que si els iconoclastes, etc. Igual que molts altres projectes dels nostres dies, és un llibre fruit de la pandèmia.

Cada binomi de sonet i comentari va precedit per un dibuix a to amb el tema que és la part que ha fet l’Elisenda Rué.

Ella es va documentar, va pujar a Núria i de tot plegat ha extret una mirada que sobretot es fixa amb la Natura i dóna una mirada natural dels pastors, del sant, de la imatgeria, la muntanya i el lloc. Són dibuixos fets amb llapis de diferents dureses, amb línia d’una gran precisió i pintats amb diferents intensitats de grisos, des del blanc, fins arribar al negre negre.

Dues exposicions

Sant Gil és un sant del que se’n sap molt poc, però es diu que passà per Núria Foto: Elisenda Rué

Dels trenta dibuixos se n’ha fet una selecció de vint i s’han muntat, no una, sinó dues exposicions. No són els dibuixos originals –ben guardats-, sinó reproduccions d’alta qualitat que s’han penjat a les Finestres d’El Trabuc. I també i per primer cop, al cable que ja fa temps que penja prop dels renta-caps a la perruqueria Camps-Figueras (c/ Marquès de Peñaplata, 11).

Els perruquers Joan Camps i l’Eduard Figueras van proposar la idea a l’Elisenda i fàcilment ens hem entès per compartir l’exposició amb la cafeteria que tiren endavant en Toni Riera i la Judit Muns. Potser serà l’inici d’una llarga col·laboració.

Però tornem als dibuixos de l’Elisenda: fixeu-vos amb els detalls, amb els animals dibuixats sans i robusts, amb la feinada a descriure una cascada o l’àgora d’Atenes. Perquè Sant Gil era fill de la capital grega.

Els dibuixos tot i ser reproduccions van numerats i signats i se’n farà un tiratge màxim i limitat a quinze exemplars, que es poden col·leccionar.

El llibre també està disponible a la papereria La Granota i a la Impremta Moderna.

També es podrà adquirir el dia de la presentació del llibre.

Efectivament el dissabte 17 de juliol, a les 6 de la tarda, a la Sala de Vidre del Casal Francesc Macià –c/ Anselm Clavé, 9, tindrà lloc la presentació d’aquest llibre, aprofitant que és una novetat editorial i sobretot per contextualitzar els dibuixos. Participaran de la presentació el mateix autor, Mn. Joan Perera i la nostra il·lustradora, Elisenda Rué. Amb tot plegat farem bullir l’olla.