RUTA EMPORDANESA

Mateu i Kitamura, 
dues mirades a l’art i la natura 


Aleix Art
Dues peces d’Assumpció Mateu de l’exposició de Km7
Centelles. Vam anar a l’Empordà buscant obres d’art i propostes expositives i vam torna carregats de perspectives i també de més incerteses: el mercat de l’art a Catalunya o espavila o definitivament assistirem a un final lacònic. Ens  van parlar del tancament –o no se bé si trasllat o reducció estructura- de més galeries a Barcelona. Ja sabíem  la de l’Artur Ramon, però no Ignasio Lassaleta.
El cas és que mentre a alguns espais de la capital es satisfan amb 25 visites, un dissabte a la tarda, a l’Empordà es sorprenen de rebre vuitanta persones o més en inauguracions i visites més o menys continuades a posteriori. A allà és estiu, i igual que a molts indrets, l’art hi és viu per mans dels artistes i els neguits de persones amb ganes d’apostar per motius per desplaçar-se i sentir la creativitat més fresca i genuïna.
Fidel a la temporada , l’espai expositiu de José Luís Pascual, instal·lat a Km 7,  continua oferint una agenda expositiva atractiva. Per segon any, ve servida en forma de duets. La sala expositiva està dividia en dos àmbits i cada inauguració  mostra art de dos artistes propers. Fins diumenge vinent –això, ja és demà-, podreu veure obra important per entendre el sender d’Assumpcio Mateu i la de Hiroshi Kitamura. Ambdós són artistes instal·lats a l’Empordà, apartats dels seus llocs d’origen on poc o molt encara hi tenen algún peu.  Però la realitat és que la vida i el mercat els empeny cap altres indrets.  La coincidència a Km7 també posa de relleu alguns vincles mutus, però és sobretot per l’origen del treball en elements de la natura i l’ús de les mans com a eina fonamental. Però a partir d’aquí parlem d’elements del bosc convertits en escultures i papers convertits en quadres pictòrics. 
Donar estructura
Kitamura és l’escultor, d’origen japonès, però instal·lat des de fa un temps a Camallera mateix. Així que els seus materials no són els dels boscos de l’Extrem Orient, sinó restes de troncs i brancatges ben empordanesos, que l’home recull i transforma amb estructures autònomes i medis d’impacte estètic. La fusta polida i també unida discretament, separen els  materials del seu origen natural per donar-els-hi un final amb una forma i un significat concret, que fa pensar sobretot amb connexions neuronals o constel·lacions imaginàries. Obres de diferents escales i característiques posen de manifest que Kitamura treballa segons els materials que troba, sense preocupar-se de la mida, sino del seu futur artistificat. L’obra de Kitamura té el seu paral·lelisme amb la de Laurent Martín “Lo”, que l’any passat ja va visitar Km7 amb les seves  escultures de bambú i actualment té exposició a Can Mario, a Palafrugell. Però no cal confondre’ls.
Assumpció Mateu és artista catalana. Formada a Belles Arts. Després d’uns inicis formals amb el camp de la pintura va decidir recursos plàstics propis que li permetessin treballar amb les mans i tocar els materials. Ens explica que el seu taller és un cau de retalls i trossos que acumula i recull  per col·locar en les seves obres. Sobretot treballa amb paper. Papers artesanals de diferents gramatges i textures, que estripa i “estressa” per poder dotar les seves obres de ritmes i textures. En la seva obra importa tant la visió global com els detalls amagats i per tant que l’espectador hagi de passejar la vista. Basant-se en tons naturals i també amb el record terres i fustes, Mateu ho incorpora a les seves obres. Actualment també treballa amb plantilles de formes de fulles o altres al voltant de les quals escampa pintura bufant, per deixar la silueta de formes natuarls.  Respecte  obres vistes d’anyades anteriors, en les presentades a Km7 veiem tonalitats noves com bordeus o pistatxos que aporten límits nous a la paleta coneguda de l’artista. L’exposició de Saus-Camallera apropa aquestes obres de papers de diferents formats i tamanys. L’artista també inclou pintures amb doble cara, que són paletes de colors que ha acabat intervenint en les dues cares i es mostren dretes i emmarcades com si fossin escultures.

L’obra presentada per Mateu, tot el conjunt, suposa l’últim que ha desenvolupat en el seu taller i arriba quan l’artista va per iniciar-se en un prometedor contacte comercial amb la  Xina, on li esperen exposicions i clients interessats en el seu treball.  Em sembla molt bé que els artistes triomfin internacionalment, però està clar que no hauria de ser per substituir el desert local. Aquestes dues exposicions acaben demà la seva estada a Km7 i la setmana vinent hi inaugura un duet amb obra de Perico Pastor i Víctor Pérez-Porro. 

FINESTRES D’EL TRABUC

El periple calidoscòpic d’Stefano Puddu
Les Finestres tenen la dificultat de fotografiar l’obra penjada. I per això diem
que és del lloc d’exposicions que, normalment, només funciona passar i
veure-ho in-situ. Com en el cas de les obres de Puddu. Aquí el quadre
composat amb fragments de vinils de colors. 
Centelles. Entrem a les últimes hores de l’exposició d’Stefano Puddu a les Finestres d’El Trabuc. Segurament que sou bastants els que heu observat la varietat de propostes que des de les finestres i a dintre del cafè, permeten revisar a grans trets, les línies generals de l’artista. No obstant el gruix d’informació que nodreix aquest article surt de la tertúlia que vam fer, juntament amb l’Stefano, al mateix Trabuc, fa dos diumenges, i que va permetre contextualitzar el que teníem penjat. El pas de diferents col·legues de l’artista per la taula, va permetre donar idea del seu vincle amb la vila, que ara ha passat en segon pla perquè des de fa uns anys, viu a La Garriga. 
Perquè resulta que en la biografia de Stefano, el terreny artístic és quelcom present en el seu adn –la seva mare és professora d’història de l’art-, però professionalment, en el terreny del disseny, s’hi ha dedicat com a conseqüència d’altres afers; i l’obra penjada és el fruit d’altres neguits que ha compaginat amb altres interessos seus.
Nascut a Sardenya, Stefano s’inicià en els recursos plàstics aviat, però no va ser fins que va anar a una escola d’art de la Toscana, que realment va tocar materials. Primer ell volia fer ceràmica. A Sardenya hi havia un bon mestre. Apreciat, però gelós dels seus coneixements. A la Toscana hi havia una indústria. El coneixement va ser més fàcil i intens, però també va arribar desprès del seu despertar més compromés, ja en l’etapa prèvia, primer per influència dels seus germans i després  al institut sard, sobretot arrel de la preocupació per temes ecològics i per la recerca de models socials alternatius. En la tertúlia, Puddu ens va explicar molt bé la seva participació en grups locals d’oposició a l’armament amb caps nuclears.
Precisament la seva arribada a Catalunya, i particularment a Centelles, estaria lligada amb aquest interès seu per aprendre dels que bogaven per nous models econòmics, crítics amb el caràcter deshumanitzador del capitalisme. Volia parlar i conèixer de primera mà les tesi del Martí Olivella. Puddu ens explica quatre coses de l’economia del decreixament, que d’entrada ens sorpren saber que com a teoria ja té varis anys. De la seva participació en tota mena d’activitats culturals i de comunicació van derivar-ne encàrrecs com els de cartellisme que el van portar a plantejar-se la dedicació amb món del disseny gràfic.

Però les obres penjades a les Finestres són com el pòsit d’aquests neguits. Art i prou. Cada finestra representa o una etapa o una línia que pot o no haver acabat. En general, veureu un home preocupat per cercar l’ordre dintre la disparitat de color i formes. I per intentar donar estructura a materials fràgils com el paper, el tul o la cal·ligrafia. Puddu no pinta. La seva obra es basa o en el collage de materials físics o en vies informàtiques. No obstant el seu desig és parlar-nos, tant del seus neguits i pors interiors –visible en la sèrie de collages de la Finestra gran central-, com de la seva oposició a la dissort dels refugiats –quadre blau de la Finestra de la dreta-. Per aquesta exposició, que encara podreu veure fins divendres, també hem ocupat part de la sala del mig del Trabuc, amb un treball sorprenent de Puddu. Jugant amb lletres i diferents tipografies, composa formes “figuratives”. Un altre exemple de la seva habilitat de donar estructura i significat partint de formes ben simples. 

COL·LECTIVA ALEIX ART 2016

Redibuixem el món animal
El Celler de la NuNu exposa els setze dibuixos sortits del Joc del Rinoceront, que són part del
material de base per preparar la Col·lectiva Aleix Art 2016, dedicada al Regne Animal. 
Enguany la mostra d’artistes del blog es farà al Marçó vell.

Aleix Art
Logo i colors de la quarta Col·lectiva, que preparat
amb un programa de disseny gràfic, es correspon amb el
to invertit respecte el pistatxo, color del blog i de la
col·lectiva anterior. D’aquesta manera es manté una relació
no evident.
Centelles.  Ja estem preparant la quarta exposició col·lectiva del blog Aleix Art. Una vintena d’artistes participaran en aquesta proposta que tindrà lloc a Centelles, del 23 de juliol al 15 d’agost de 2016: ara sí, ja sabem que serà al Centre d’art El Marçó Vell. En substitució del lloc, previst inicialment, de la Capella de Jesús, que Centelles, ha perdut com a temple cultural.
Drets dels animal
Seguint una temàtica derivada de la de l’any passat, aquest estiu ens dedicarem a explorar el Regne Animal.
L’any passat vam tractar, en general l’Ecologia Humana. Mirant d’implicar artistes i bases socials, aprofitant un taller proposat durant la passada Marató de la  Sang, vam fer jugar als nens (però realment era per a tothom), a dibuixar animals a partir de descripcions de text.
El joc, era un exercici d’interpretació de les paraules i volia repetir la traducció en línia gràfica que, fa cinc-cents anys va fer Albert Dürer per descriure un rinoceront. Mamífer que ell, ni cap europeu de l’època havia vist de primera mà i sols es coneixien a través de descripcions. Cap europeu excepte el rei de Portugal que en tenia un i el va voler regalar al Papa  de Roma, però quan l’animal viatjava amb vaixell , es va enfonsar.
El joc que vam proposar volia fer treballar les neurones per entendre les formes i parts del cos i característiques de la pell o el pel, el color, etc. Dibuixar, per exemple, un gos o un peix, pot semblar fàcil si pensem amb una forma genèrica. Però si volem forçar a representar una espècia concreta, amb unes especificitats la cosa es complica. I d’altra banda, la manera de dibuixar un animal amb unes proporcions o explicant gràficament la connexió entre el cos i les extremitats, té la seva complicació.
El joc va fer sortir cinc animals. La informació s’anava donant de mica en mica, sense dir d’entrada quin animal era o inclús l’espècia: vam fer dibuixar un fraret, un escurçó, una granota, un gos Fox-Therrier i un peix pallasso. Més enllà de poder reconèixer els animals, interessa que  amb enginy, solucionessin conceptes més difícils, com representar a partir d’una forma geomètrica bàsica o indiquessin que l’animal és llest. Igual com Dürer explica el cos reforçat del rinoceront., com si portés armadura. La descripció potser és fantasiosa, però com a concepte, serveix..Tots aquests dibuixos es poden  mirar a l’exposició del Celler de la  NuNu (C/ Socos, 8). I és un material que alguns artistes de la Col·lectiva estan tenint en compte per fer les seves aportacions en el  tema. 

PRESENTACIÓ ESTUDI ART ROMÀNIC

Montserrat Pagès reexplica 
el Tapís de Bayeux

Aquest dissabte, 11  de juny, a Centelles tindrem la presentació del nou llibre amb l’estudi de Montserrat Pagès sobre el Tapís de Bayeux. A les 5 de la tarda,  a la Sala de Vidre del Casal Francesc Macià.

Portada del llibre, que té un format apaisat, amb imatges bones

i grans del tapís, per poder-lo veure bé. 
Centelles. La casualitat va fer que, amb el grup ÈcfrasisXXI, un dia dediquéssim una sessió al Tapís de Bayeux i, acte seguit, notifiquéssim que s’acabava de publicar un estudi nou, ni menys ni més que fet per una historiadora de l’art catalana: “El Tapís de Bayeux, eina política?” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Novembre 2015 – veure vídeo). I ni més ni menys que per la Montserrat Pagès i Paretas, des de ja fa molts anys, conservadora d’art romànic del MNAC, i concretament de la part pictòrica. No vam tardar en fer-nos amb el llibre, devorar-lo, poc a poquet.  I, de pas, convidar a l’autora a que el vingués a presentar.  
Aquesta presentació, serà el proper dissabte, l’11  de juny, aprofitant que a més, a Centelles hi fem la Fira de la Ratafia. Els qui vulguin reviure la història d’una obra fonamental de l’art romànic europeu (parlem d’un brodat del segle XI), ens trobareu a la Sala de Vidre, del Casal Francesc Macià (c/ Anselm Clavé, 9), a partir de les 5 de la tarda.
La proposta  ve, en part de que em va semblar fenomanal que fos una investigadora de casa nostra, que es “posés” amb una obra clau d’un altre racó d’Europa, quan a Catalunya és tan habitual que hagin estat llombreres de fora que s’han fixat en els nostres valors artístics (amb el romànic mateix, per exemple). El Tapís de Bayeux és una obra coneguda, valorada i apreciada. El que molt pocs havien vist i és el que la Montserrat Pagès ha volgut argumentar, és que el seu significat va en direcció contrària al que generalment s’ha acceptat i divulgat. Ara la seva idea ja està publicada i volem que es transmeti, i de pas, ens ensenyi a mirar obres d’art, amb ulls cada cop més curiosos, sensibles als matisos i menys aferrats a mirades unidireccionals.
Però, a més també hi ha el desig de convidar a la investigadora, com a autora amb qualitats, ja que a més d’investigar, la Montserrat Pagès té una habilitat especial per escriure. Anys abans que Martí Gironell novel·lés la història de les redescobertes de les pintures murals romàniques, la  Montserrat ja ho havia escrit, conjuminant ull científic i mà narrativa, de tal manera que el lector vibrava amb aquella història de rescats amb qualitats d’aventura més autèntica i  bona que les que Spielberg munta per Indiana Jones. Per tant, vam  pensar que seria molt bo poder compartir la nova descoberta, donant-li un enfoc públic, sota el paraigües que ens ofereix el grup ÈcfrasisXXI, dedicat  a comentar i descobrir obres d’art, descrivint-les i parlant-ne, de manera distesa, però informada i intel·ligent.
El tapís de Bayeux és un brodat, una tela de setanta metres de llarg, on el fil dibuixa escenes que expliquen la conquesta normanda d’Angleterra. Fins ara, la “memòria col·lectiva” i els investigadors havien interpretat l’obra com a monument que celebrava el triomf de l’armada de Guillem el Conqueridor, una mica com la columna de Trajà  de Roma.  No obstant la Montserrat Pagès, després d’observar les escenes i seguir la veu d’altres investigadors, ha observat i ha clarificat que el tapís inclou detalls i comentaris gràfics, que qüestionen la  invasió i posen en entredit l’actuació d’alguns personatges, com i en especial,  el bisbe Odó.  Eclesiàstic normand, un dels beneficiaris de la conquesta, que documentalment i per altres fonts, ja hi havia constància que era un home ambiciós, despòtic i que fins i tot, al final, va acabar empresonat i aborrit de tots. Pagès, en el llibre, reexplica la història que es narra en el tapís i resitua, de manera documentada, la seva confecció en l’orbita que li hauria de correspondre, si la seva tesis funciona. Llegit el llibre, sembla una proposta plausible. Esperem dissabte, tornar a escoltar els arguments principals i plantejar algunes preguntes, de curiós de tercera divisió.  El que més m’interessa, però, és que no podem mirar les obres d’art, com si fossin proclames unilaterals. Precisament hi ha espai pel matís, la crítica. I  això és el que fa una obra, excepcional. El tapís ja era important, però ara amplia la seva dimensió. Al final, la tela de  Bayeux te més a veure amb la tela del Guernica de Picasso, que amb la historia enrotllada en la columna de Trajà.