PREPARANT EL NADAL


Mil figures del  “producte interior brut”


Fotos: Aleix Art
Nou museu del Caganer a Centelles
Centelles. Com ho feu per treure les xocolatines dels calendaris d’advent? Us salten amb un cop de dit? Heu de despenjar el calendari perquè la peça salti per la força de la gravetat? Com la poma. El que m’agrada és despistar-me i quan  me’n recordo del calendari poder obrir dues o tres finestres de cop. Fins al dia que toca. El meu calendari és ben català: prové de la xocolataria de Simon Coll, de Sant Sadurní. La mateixa que comercia la marca Amatller. Però el calendari té una deliciosa imatge nadalenca amb el Pare Noel. Es veu que això dels calendaris d’advent és un “invent”  dels germànics.
Sarrate arreglant quatre  coses en el seu nou museu
Aquí una tradició més nostrada és la dels Caganers. A Centelles tenim un “apassionat” del tema. Jordi Sarrate, a més d’il·lustre artista i impulsor d’activitats, editor i home de cultura és un dels promotors de l’associació catalana de Caganers. Avui a la tarda s’havien d’ajuntar varis membres de l’associació per recolzar la  inauguració del museu temàtic impulsat pel  nostre artista centellenc. A casa seva, a la casa pairal dels Sarrate, del carrer Jesús,  ha arreglat els baixos per instal·lar-hi, si no tota, la majoria de figures de caganers que ha col·leccionat. Un miler de  figures de totes les mides, temes i mans perfectament classificats en estantaries i vitrines que ha col·locat per les parets. Cada dia la seva vivenda s’acosta més a una versió centellenca del Cau Ferrat: Caganers i temes de pessebre als baixos, art col·leccionat a l’escala i al primer, i l’estudi a l’àtic. I entre mig i amb tot, una mostra constant de la dedicació de Sarrate  a l’art, amb mostres del seu treball intens i complet. Per una aproximació més acurada al contingut del nou museu, millor que si us interessa us deixeu guiar pel mateix col·leccionista que us explicarà la importància d’una u altra figura. La seva excepcionalitat. N’hi ha que són fetes a mà,  una per una. També hi ha la figura que any darrera any l’associació presenta. Les que fan referència als personatges de moda. I també a figures que fan broma de personatges prototípics. I també caganers amb la barretina de tota la vida, d’antics i de més nous. Dintre de la distribució, Sarrate ha posat zones més temàtiques, com la disposició del retaule dels caganers (que ja es va poder veure a l’aparador de l’antiga barberia de Jordi Garriga al carrer Nou).

34 artistes a La Mostra

Aspecte  del te amb la Carla Arenas, ahir
dissabte a El Trabuc. Arenas, a la dreta de  tot, al costat
de l’artista de Tona,  Imma Parés. Al mig, alguns treballs
de l’artista gravadora: les  planxes dels treballs 
de les Finestres i un lllibre d’artista.
El nou museu obrirà ara les Festes de Nadal,  paral·lelament a les exposicions de pessebres i també a l’oferta del Marçó vell. Com va sent costum, ara acull la mostra d’artistes locals. Sorprenentment i tenint en compte certa precipitació en la  convocatòria dels artistes –sobretot d’aquells que no van a l’Escola-, la mostra reuneix una quantitat important d’artistes i sobretot, propostes de bona qualitat. Joan Sobirà ha portat un autoretrat, en que ell es situa descansant potser d’una caminada, davant una ermita. Hi ha un pastel de la Montse Font. Hi ha vàries obres fetes amb pastels i cretes: Matavacas, Maria Rosa Mas. La Romi ha apostat per una línia més expressionista amb una pintura que descriu l’escorça d’un arbre. Es curiós el tractament de l’oli sobre fusta que fa Josep Girvent en el seu tema d’un poble. M’agrada que queda hi ha cops molt fi, que es veu el pel del pinzell i d’altres és més taca.
Excursió del grup Baobab cap a Aiguafreda de Dalt,
al  seu pas pel Gorg de la Sort. 
En Musach amplia el seus acrílics a base de taques plantejades prèviament amb ordenador. En Casals mostra una obra ambiciosa, fruit del seu treball actual en el que captura interiors “barroquitzats”. Al Marçó veureu un estudi d’assaig de músics, amb instruments i “gadgets de vici”. Tons vermellosos com a filtre de fons. M’alegre saber que el seu treball es distingeix d’altres línies similars com les que coneixem d’artistes com Julio Vaquero. I sospitem que en la propera expo a la Parés l’especialització millorarà.
Tornem també a veure obra nova de la Llopart. Una estupenda aiguada amb tintes. Sarrate: l’obra estrella de l’expo de Viñoli amb la figura blava.
Detecto que entre els artistes de l’òrbita de l’Escola de Pintura hi ha com una tendència a la personalització. Cada alumne-artista ofereix ara un treball més propi i a grans trets hi trobem els que reformulen un treball pictòric més detallista –Mas, Matavacas-, i els que es  balancegen més cap a propostes impressionistes –Girvent, Faixedas- i expressionistes –Pere Relats, Romi-. En Relats ha portat un tema de Sant Miquel del Fai, datat del juny passat. En Ramon Vilageliu també participa, com cada edició. Un acrílic sobre fusta.
També podem veure una obra de Donato. Una peça que potser rescatarem un altre dia per una casual connexió amb una de les obres noves de la Neus Gorriz, de Montesquiu. Pertany a la sèrie camins.
Dibuix a “cegues” fet durant l’espectacle de dansa,
d’avui diumenge, en motiu de la Marató de Tv3. 
El Gimnàs de Montse Vilamajor s’ocupava d’aquesta
vetllada en la que han participat molts nens i nenes,
així com adolescents i adults que assagen diferents
balls i exercicis al gimnàs. Molt bones coreografies
i atenció a la vestimenta. Tot l’espectacle era com una
descripció de les Festes de Nadal. Han recaptat 2350€.

El dibuix l’he fet apuntant un calibrat 0.4 i més o menys
dibuixant la figura, mantenint la posició del conjunt 
general, a través d’estructures geomètriques i
la idea d’una figura de ball observada. 
Un tema que em fascina des de les primeres
sessions de dansa vistes amb la Zenda. El color  de 
l’aquarel·la és posterior.  
També hi ha espai per l’escultura: Pep Vila, Diego Osorio i Jordi Díez Aquest darrer presenta una sèrie d’objectes de coberteria. Es tracta de coberts i altres peces d’acer inoxidable destinats al Celler de Can Roca. Desconec si és un encàrrec, si són els que es fan servir habitualment. Si els que s’exposen al Marçó són els prototips. Etc. Són com eines amb aplics soldats que afegeixen detalls de caire vegetal. Els estris també són de mides diferents. Desconec si són pràctics i si el tema de les soldadures planteja problemes d’higiene.  Massa interrogants que m’agradarà dirigir-los al seu autor que amb aquestes peces defensa el seu perfil estilístic.
Un servidor també hi participa. Vaig portar-hi un linòleum completat el mes d’agost que es basa en un dibuix previ, fet in-situ, al restaurant de tapes de Mataró “La Marineta”. Per això el títol és important i no va bé confondre’l amb la Marieta, que no sé qui és, ni tampoc si és el nom de la noia, d’esquena, amb la que introdueix-ho una segona planxa i color en aquest treball petit.
Res a veure amb els ambiciosos treballs que aborda una Carla Arenas, també gravadora de planxes amb gúbies, docent a la Llotja de Barcelona, que treballa amb un sentit més experimentat el tema de les eines, papers i us de diferents colors. En el te amb l’artista celebrat el passat dissabte a El Trabuc –en motiu de la mostra de l’artista a les Finestres-, ella i altres gravadores com la Marta Torres, la Neus Gorriz i la Imma Parés van fer evident que en els temes del gravat encara es pot anar molt més enllà. La Carla ens va ensenyar les planxes que treballa, tant de linòleum com de fusta, les eines i alguns treballs com uns  llibres de paper fibrós, estampat amb negre i amb uns motius que geometritzen i combinen la forma dels peixos i de les onades. La geometrització de les formes, per escapar de qualsevol referència és una constant en el treball d’aquesta artista, com podeu veure en les estampes de les Finestren que són una reformulació de l’anatomia humana.
L’exposició de la Carla s’acaba aquesta setmana. Quan el dissabte, 20 de desembre, hi hagi la fira de la Tòfona, a les Finestres d’El Trabuc podreu veure ja la intervenció artística de l’Alda Rabionet, que ens farà una lliçó d’aparadorisme dedicada a la Festa del Pi. 
No podem acabar aquesta crònica sense fer esment de que el grup Baobab, amb la companyia d’alguns pares i del nostre rector, vam pujar el pessebre del grup, a l’esglèsia de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt. El pessebre, una escultura de fang, mostra de l’artesania catalana, restarà fins el febrer, en el comunidor de l’ermita, amb la llibreta en que es pot apuntar qualsevol comentari. Vam fer l’excursió a peu, pujant des de la Font dels Enamorats i seguint el curs del riu, passant pel  Gorg de la Sort, una casa d’un artista que n’hi diu la Frau i cap a amunt. Va fer un bon matí.
 

INDIVIDUAL DE NEUS GORRIZ

Pelegrinatge d’artistes cap a la cabanya

Aleix Art
Zona de l’entrada al castell de Montesquiu amb el camí que porta cap a la Cabanya.
Montesquiu/ Centelles. Un plaer: un dia de sol i una excursió al castell de Montesquiu. Només el paisatge i l’entorn són una meravella. Normalment el trajecte, aquest cronista, el fa per anar a veure les exposicions de la Cabanya del Castell. Feia temps que no ho feia. Ara desitjaria fer-ho sovint: però no només per l’entorn, sino i de nou, per la proposta que hi ha instal·lat l’artista i nou fitxatge a la vila centellenca, Neus Gorriz. Un projecte gestat amb certa celeritat, que fa evident l’amplia experiència de l’artista, el seu sentit de l’ordre i de compromís amb “la feina ben feta”, aquest lema tant català.
Recordo que vam compartir el seu temor per “omplir” l’espai immens de la sala d’exposició. L’exposició va ser presentada en petit comitè, en el Sushi Dinner Show, celebrat al Sushi Osona, el passat 25 d’octubre. Sota la teulada a dues aigües de la Cabanya, amb bigues feixugues de fusta, les parets de pedra es veuen separades. Però la proposta de Gorriz fa l’espai petit: a una banda, col·lecció de sucres. A l’altra, dibuixos i transfers. I al mig, la sèrie de la col·lecció blava, que dóna nom a l’exposició i reuneix gravat i pintura. Tot és una mostra de les arts i habilitats de l’artista. Tot coincideix en una mateixa manera, però al mateix torn demostra especificitats. Hi ha obres recents i d’altres dels últims anys.
Imatges d’algunes obres de l’exposició
Telegràficament, podríem dir que a la Neus l’hi interessa la llum i els cossos. I concretament  el volum, la disposició anatòmica… redimensionar la realitat a través de la seva mirada. Els sucres són com dibuixos instantanis de tinta, capturant i inclús extremant estiraments i postures corporals. Aquí el model són masculins. Però el camí per visualitzar-nos-els, és el del gravat. I tota “agilitat  en el traç” amaga la perícia de l’artista en reproduir el gest expressiu amb tècniques alquimistes de gravat, en que intervenen sucres emmascarats que fan  el dibuix i s’han de fondre amb aigua i àcids que ataquen planxes.
La part central de l’exposició i cap a la dreta els models són femenins. I es poden reconèixer obres recolzades en  apunts previs de sessions de models. Però també hi ha espai per a l’abstracció pura com podem veure en les dues grans teles, desprovistes del bastidor i en dos gravats de paper quadrangulat. En els models masculins, Gorriz explica el cos amb imatges de la seva plasticitat gimnàstica. 
En els models femenins veiem més una preocupació per evocar el volum corporal i dotar-lo –en les pintures- de qualitats materials. Personalment m’agraden més les solucions matèriques dels quadres amb propietats més com de filaments que els dels quadres granulats amb arena o similar. Però la idea és la mateixa: evocar el cos a través del seu contrast llumínic i material. En les pintures el fons és sempre fosc igual com queden les planxes de metall del gravat, immediatament després d’escampar-hi la tinta. És com si la Neus cerqués en aquestes pintures, dibuixar la figura a través de recuperar les llums, igual com amb la tarlatana, hom procura anar netejant de tinta la planxa per recuperar el dibuix base.
En les pintures grans, on regne l’abstracció més pura i també en els dos gravats del mateix tipus, el que hi veiem és més un exercici per jugar amb les variabilitats matèriques i  la intervenció amb diferents resultats més o menys atzarosos. Però mai es perd la unitat de l’obra.  La col·lecció blava està representada, a la Cabanya per catorze obres. L’artista ens explica que ha hagut de descartar obra. Hi ha més peces ubicades als pilars de la sala.
El repàs al treball de l’artista s’acaba a la banda dreta, amb una sèrie diversa de dibuixos i obres en les que ha intervingut un procés de transferència, ja sigui de gravat més o menys conegut o amb tècniques més curioses.  En aquest apartat hi veiem més estudis de models femenins i també exercicis de retrat de familiars. Alguns de caràcter més experimental i d’altres d’una naturalesa més acadèmica, però sempre amb un resultat notable.
A.A.
Neus Gorriz i Esther Xandri, inaugurant
En definitiva la Cabanya acull una exposició que ens mostra la fonamentada maduresa i saviesa d’una artista que també ha estat mestre d’artistes i que per això convé revisitar i revisar per assaborir les qualitats del seu treball i la filosofia implícita. Després de la mostra un servidor es pregunta pel passat de l’artista i pel camí estilístic que ha seguit per arribar fins a la proposta de Montesquiu.
L’acte inaugural
Sessió de Karate amb sintonia amb l’exposició
El dissabte en que s’inaugurava l’exposició no era normal. La carretera C-17 i també el tren de la línia a Vic es trobaven una mica col·lapsats pel Mercat Medieval a Vic, la fira de l’Avet a Espinelves. Tot i així la inauguració va aplegar un bon grup de gent i entre aquests hi va haver alguns pesos pesats de la cultura, l’art i el gravat. En l’acte inaugural, Esther Xandri, que havia estat presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc va prologar la inauguració i el parlament de laa mateixa Gorriz, amb qui l’uneix una profunda amistat. 
Entre els assistents també hi havia la Gemma Uribe, que també va participar en el sopar del Sushi, explicant-nos uns contes que fa i que il·lustre. Uribe  era en bona  part responsable de que la Neus exposés a Montesquiu i en l’acte d’ahir va animar al grup de Karate en el que entrena, a completar la inauguració amb una sessió breu d’exercicis. Guiats pel seu mestre i acompanyats per altres membres del seu grup ens van oferir participar en la  sessió. 
Tant el mestre karateka, com l’artista Neus Gorriz van convenir que el seu  art i els exercicis  físics d’auto coneixement, compartien punts en comú. El cas és que tant la Neus, com algu més es  van també descalçar i es van ajuntar al grup  de karatekas vestits amb els seus “kimonos”. Un servidor també es va descalçar, però va seguir la sessió de vint-i-cinc minuts fent fotos i dibuixos del fet.

ESPERANT LA NOTÍCIA

La lliçó de dissecció


Aleix Art
La dissecció que uns fan amb l’anatomia del cos, els músics
del trio de jazz centellenc ho fan amb les cançons
Centelles. Dimecres esperava resposta a algun mail per nodrir de dades les noticies que tenia a les mans. Però no arribava  res i pacientment, m’he esperat a que “passessin coses”, per enviar-te matèria de primera. Havia de passar algu, ja ha passat i t’ho faig saber. En David Viñolas s’ha posat a la seva bateria per comandar la presentació de la música del seu trio de jazz, juntament amb Albert Bartolomé i Aleix Forts. La notícia està en que un projecte personal, compartit, ha vist la llum. I que aquest, a tenor del que s’ha escoltat, aporta música de qualitat a la nostra història cultural, made in Centelles.

Veníem d’un cap de setmana en que la notícia era la campanya de recapta d’aliments pel Banc d’Aliments. M’agradaria tenir dades. El que tinc són impressions: vaig anar al magatzem on concentren tot el material i hi vaig ser testimoni de la seva ocupació en comptar i classificar una gran quantitat de material alimentari que els hi arribava: arròs, pasta, llet, conserves de peix, galetes… També algun torró. 
A.A.
Frenesi de descarga de la furgo plena d’aliments al
megatzem de Centelles, del Banc d’Aliments. 
Les principals zones de capta eren en els dos súpers. També hi havia cistelles a les farmàcies, a l’església. Els col·legis també havien fet la seva pròpia aportació. De fet les dades es sabran quan tothom acabi de recollir que serà aquest diumenge, demà. A nivell català sí que es van donar dades. Però el cert és que la recollida no s’ha acabat. De  fet, la necessitat no s’ha acabat. Personal dedicat a aquestes tasques i voluntaris de totes les edats van ajudar a l’empenta del cap de setmana passat.
També vam saber que hi ha certes reserves per deixar accedir al castell de Sant Martí. Les abundants pluges que van caure extensament al nostre racó i altres causes no documentades per aquest cronista, fan perillar l’estabilitat d’un dels murs del castell. Vaig remetre email inquisitiu al  tècnic de l’ajuntament de Sant Martí, que em constava com a pròxim a les tasques de conservació del nostre castell, però no s’ha rebut resposta. Es per això que el pessebre que el grup Baobab porta cada any a la capella castrense, aquest any es portarà a Aiguafreda de Dalt. Excursió que al seu torn, representarà també una oportunitat per espiar les recents excavacions que s’han fet a la zona de la cripta, on s’hi ha descobert tombes i materials que han permès avançar la data d’ocupació d’aquell indret.
A.A.
Vista des de la Cabanya del Castell de Montesquiu. 
Demà sabreu què hi ha a dintre i què si feia.
Tenim la xurreria a la Plaça, com cada hivern. Al mateix temps, la capella de Jesús ja es troba tancada a l’espera d’instal·lar-hi els pessebres. També a Can Manso treballem ja intensament. L’exposició del Francesc Mataró, aquest cop anirà dedicada a fer el repàs familiar de la gent que viu al Pla de l’Alzina. Al Marçó preparen la Mostra d’artistes (inauguren el 13). El 14 en Jordi Sarrate presenta el seu particular Museu del Caganer instal·lat a casa seva i intercalat en el què seria el seu taller (que es veu pels Estudis Oberts). S’ha editat un catàleg amb les figures de la col·lecció que pel que sembla ronda el miler. D’aquest tema en parlarem millor el proper post. Fora del nostra comtat, avui (dissabte) s’inaugurava també l’exposició de Neus Gorriz a la Cabanya del Castell de Montesquiu. D’aquest tema i de les seves pintoresques vicissituds ens n’ocuparem demà en l’article del blog germà, Aleix Art. Tornem a la música:

David Viñolas Trio en el concert de presentació del seu primer cd, integrat per nou temes. Alguns de propis, algunes 
versions. Tot amb mirada original i fresca. A la dreta, Albert Bartolomé, David Viñolas a la bateria. A l’esquerra  
Aleix Forts al contrabaix. El concert es va fer al Centre Parroquial.  

Free jazz

Divendres, deu de la nit. El Centre Parroquial s’ompla de públic divers, entre familiar, amical i curiosos. La fama del trio ja traspassa els cercles íntims. Hi ha també els col·laboradors del treball, com les veus de les poesies que encapçalen la presentació pública. Juntament amb l’entrada i per un plus en el preu es ven el cd. Disseny de cartró amb idea de les Piscas –dissenyadores de la imatge de la Col·lectiva Aleix Art-, amb fotos de l’Ester Gonzàlez. Cartell i caràtula abonen la idea d’atmosfera. El treball de Viñolas es diu “Cap al capvespre”. La imatge fa pensar amb un capvespre en boscos de llops. Bosc de misteris, almenys.
La música comença amb la versió a un tema de Satie. D’entrada em sona fred. La humitat de la sala es fa notar encara més. Tot i la familiaritat del motiu, podem passar pàgina. Es en el segon tema –amb “Siempre se hace lo que se puede”- on la bèstia es desferma: primer tema propi del trio. Entra l’alegria i com una màquina de vapor, bateria, saxo i contrabaix es llança a la carrera del ritme i la melodia trampera. Els temes duren entre cinc i deu minuts.
A.A.
A les Finestres d’El Trabuc encara si poden 
veure els tres gravats de la Carla Arenas. S’hi estaran
fins la setmana del 20 de desembre.
El cd es compon de varis temes propis de Viñolas, també algun del saxo Albert Bartolomé. I versions de temes. La versió de “Hey jude”, de Paul McCarteny és una maravella. Tots segueixen més o menys un esquema similar: presentació del tema, net i clar. I després la deconstrucció,  la dissecció de la melodia per presentar-la d’una altra forma, a vegades ensenyant-ne els budells del ritme, a vegades estirant els nervis de la melodia. A vegades tots junts, a vegades  solos. Sovint amb retorns al tema principal, per recordar els orígens i, de nou, capbussada al plaer del jazz.  “La felicitat de Sadie”, és una delícia, en aquest sentit.
David Viñolas defensa un tipus de jazz… lliure, que recull  elements i ritmes d’altres racons. A vegades es veuen gens més ètnics. A vegades, per exemple amb la bateria, fa jocs combinatoris. Pura matemàtica feta so amb xispa… Potser a vegades fa l’afecte que el saxo  porta la veu cantant. Té tendència a  dominar. Però després ja troben la manera de deixar espais de solo per que els altres integrants tinguin els seus moments de diàleg personal  amb l públic.

El cas és que no crec que els llops puguin seguir aquests compassos. No crec que el capvespre que volien fer-nos passar sigui gaire feréstec. Els arbres no deixaven veure el cercle tribal amb músics desecomplexats, intuïtius, oberts a la improvisació i a basar hores omplint de sonoritats vibrants la naturalesa. Els músics es veia que es trobaven a gust i el seu so ho transmetia. El cd sona repetidament. Un bon treball. Una adquisició imprescindible de qualsevol melòman. Un disc de cultura per estar a les cases de tots els centellencs.  

TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d’una escultura d’Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer… Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma… És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!