INDIVIDUAL DE NEUS GORRIZ

Pelegrinatge d’artistes cap a la cabanya

Aleix Art
Zona de l’entrada al castell de Montesquiu amb el camí que porta cap a la Cabanya.
Montesquiu/ Centelles. Un plaer: un dia de sol i una excursió al castell de Montesquiu. Només el paisatge i l’entorn són una meravella. Normalment el trajecte, aquest cronista, el fa per anar a veure les exposicions de la Cabanya del Castell. Feia temps que no ho feia. Ara desitjaria fer-ho sovint: però no només per l’entorn, sino i de nou, per la proposta que hi ha instal·lat l’artista i nou fitxatge a la vila centellenca, Neus Gorriz. Un projecte gestat amb certa celeritat, que fa evident l’amplia experiència de l’artista, el seu sentit de l’ordre i de compromís amb “la feina ben feta”, aquest lema tant català.
Recordo que vam compartir el seu temor per “omplir” l’espai immens de la sala d’exposició. L’exposició va ser presentada en petit comitè, en el Sushi Dinner Show, celebrat al Sushi Osona, el passat 25 d’octubre. Sota la teulada a dues aigües de la Cabanya, amb bigues feixugues de fusta, les parets de pedra es veuen separades. Però la proposta de Gorriz fa l’espai petit: a una banda, col·lecció de sucres. A l’altra, dibuixos i transfers. I al mig, la sèrie de la col·lecció blava, que dóna nom a l’exposició i reuneix gravat i pintura. Tot és una mostra de les arts i habilitats de l’artista. Tot coincideix en una mateixa manera, però al mateix torn demostra especificitats. Hi ha obres recents i d’altres dels últims anys.
Imatges d’algunes obres de l’exposició
Telegràficament, podríem dir que a la Neus l’hi interessa la llum i els cossos. I concretament  el volum, la disposició anatòmica… redimensionar la realitat a través de la seva mirada. Els sucres són com dibuixos instantanis de tinta, capturant i inclús extremant estiraments i postures corporals. Aquí el model són masculins. Però el camí per visualitzar-nos-els, és el del gravat. I tota “agilitat  en el traç” amaga la perícia de l’artista en reproduir el gest expressiu amb tècniques alquimistes de gravat, en que intervenen sucres emmascarats que fan  el dibuix i s’han de fondre amb aigua i àcids que ataquen planxes.
La part central de l’exposició i cap a la dreta els models són femenins. I es poden reconèixer obres recolzades en  apunts previs de sessions de models. Però també hi ha espai per a l’abstracció pura com podem veure en les dues grans teles, desprovistes del bastidor i en dos gravats de paper quadrangulat. En els models masculins, Gorriz explica el cos amb imatges de la seva plasticitat gimnàstica. 
En els models femenins veiem més una preocupació per evocar el volum corporal i dotar-lo –en les pintures- de qualitats materials. Personalment m’agraden més les solucions matèriques dels quadres amb propietats més com de filaments que els dels quadres granulats amb arena o similar. Però la idea és la mateixa: evocar el cos a través del seu contrast llumínic i material. En les pintures el fons és sempre fosc igual com queden les planxes de metall del gravat, immediatament després d’escampar-hi la tinta. És com si la Neus cerqués en aquestes pintures, dibuixar la figura a través de recuperar les llums, igual com amb la tarlatana, hom procura anar netejant de tinta la planxa per recuperar el dibuix base.
En les pintures grans, on regne l’abstracció més pura i també en els dos gravats del mateix tipus, el que hi veiem és més un exercici per jugar amb les variabilitats matèriques i  la intervenció amb diferents resultats més o menys atzarosos. Però mai es perd la unitat de l’obra.  La col·lecció blava està representada, a la Cabanya per catorze obres. L’artista ens explica que ha hagut de descartar obra. Hi ha més peces ubicades als pilars de la sala.
El repàs al treball de l’artista s’acaba a la banda dreta, amb una sèrie diversa de dibuixos i obres en les que ha intervingut un procés de transferència, ja sigui de gravat més o menys conegut o amb tècniques més curioses.  En aquest apartat hi veiem més estudis de models femenins i també exercicis de retrat de familiars. Alguns de caràcter més experimental i d’altres d’una naturalesa més acadèmica, però sempre amb un resultat notable.
A.A.
Neus Gorriz i Esther Xandri, inaugurant
En definitiva la Cabanya acull una exposició que ens mostra la fonamentada maduresa i saviesa d’una artista que també ha estat mestre d’artistes i que per això convé revisitar i revisar per assaborir les qualitats del seu treball i la filosofia implícita. Després de la mostra un servidor es pregunta pel passat de l’artista i pel camí estilístic que ha seguit per arribar fins a la proposta de Montesquiu.
L’acte inaugural
Sessió de Karate amb sintonia amb l’exposició
El dissabte en que s’inaugurava l’exposició no era normal. La carretera C-17 i també el tren de la línia a Vic es trobaven una mica col·lapsats pel Mercat Medieval a Vic, la fira de l’Avet a Espinelves. Tot i així la inauguració va aplegar un bon grup de gent i entre aquests hi va haver alguns pesos pesats de la cultura, l’art i el gravat. En l’acte inaugural, Esther Xandri, que havia estat presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc va prologar la inauguració i el parlament de laa mateixa Gorriz, amb qui l’uneix una profunda amistat. 
Entre els assistents també hi havia la Gemma Uribe, que també va participar en el sopar del Sushi, explicant-nos uns contes que fa i que il·lustre. Uribe  era en bona  part responsable de que la Neus exposés a Montesquiu i en l’acte d’ahir va animar al grup de Karate en el que entrena, a completar la inauguració amb una sessió breu d’exercicis. Guiats pel seu mestre i acompanyats per altres membres del seu grup ens van oferir participar en la  sessió. 
Tant el mestre karateka, com l’artista Neus Gorriz van convenir que el seu  art i els exercicis  físics d’auto coneixement, compartien punts en comú. El cas és que tant la Neus, com algu més es  van també descalçar i es van ajuntar al grup  de karatekas vestits amb els seus “kimonos”. Un servidor també es va descalçar, però va seguir la sessió de vint-i-cinc minuts fent fotos i dibuixos del fet.

ESPERANT LA NOTÍCIA

La lliçó de dissecció


Aleix Art
La dissecció que uns fan amb l’anatomia del cos, els músics
del trio de jazz centellenc ho fan amb les cançons
Centelles. Dimecres esperava resposta a algun mail per nodrir de dades les noticies que tenia a les mans. Però no arribava  res i pacientment, m’he esperat a que “passessin coses”, per enviar-te matèria de primera. Havia de passar algu, ja ha passat i t’ho faig saber. En David Viñolas s’ha posat a la seva bateria per comandar la presentació de la música del seu trio de jazz, juntament amb Albert Bartolomé i Aleix Forts. La notícia està en que un projecte personal, compartit, ha vist la llum. I que aquest, a tenor del que s’ha escoltat, aporta música de qualitat a la nostra història cultural, made in Centelles.

Veníem d’un cap de setmana en que la notícia era la campanya de recapta d’aliments pel Banc d’Aliments. M’agradaria tenir dades. El que tinc són impressions: vaig anar al magatzem on concentren tot el material i hi vaig ser testimoni de la seva ocupació en comptar i classificar una gran quantitat de material alimentari que els hi arribava: arròs, pasta, llet, conserves de peix, galetes… També algun torró. 
A.A.
Frenesi de descarga de la furgo plena d’aliments al
megatzem de Centelles, del Banc d’Aliments. 
Les principals zones de capta eren en els dos súpers. També hi havia cistelles a les farmàcies, a l’església. Els col·legis també havien fet la seva pròpia aportació. De fet les dades es sabran quan tothom acabi de recollir que serà aquest diumenge, demà. A nivell català sí que es van donar dades. Però el cert és que la recollida no s’ha acabat. De  fet, la necessitat no s’ha acabat. Personal dedicat a aquestes tasques i voluntaris de totes les edats van ajudar a l’empenta del cap de setmana passat.
També vam saber que hi ha certes reserves per deixar accedir al castell de Sant Martí. Les abundants pluges que van caure extensament al nostre racó i altres causes no documentades per aquest cronista, fan perillar l’estabilitat d’un dels murs del castell. Vaig remetre email inquisitiu al  tècnic de l’ajuntament de Sant Martí, que em constava com a pròxim a les tasques de conservació del nostre castell, però no s’ha rebut resposta. Es per això que el pessebre que el grup Baobab porta cada any a la capella castrense, aquest any es portarà a Aiguafreda de Dalt. Excursió que al seu torn, representarà també una oportunitat per espiar les recents excavacions que s’han fet a la zona de la cripta, on s’hi ha descobert tombes i materials que han permès avançar la data d’ocupació d’aquell indret.
A.A.
Vista des de la Cabanya del Castell de Montesquiu. 
Demà sabreu què hi ha a dintre i què si feia.
Tenim la xurreria a la Plaça, com cada hivern. Al mateix temps, la capella de Jesús ja es troba tancada a l’espera d’instal·lar-hi els pessebres. També a Can Manso treballem ja intensament. L’exposició del Francesc Mataró, aquest cop anirà dedicada a fer el repàs familiar de la gent que viu al Pla de l’Alzina. Al Marçó preparen la Mostra d’artistes (inauguren el 13). El 14 en Jordi Sarrate presenta el seu particular Museu del Caganer instal·lat a casa seva i intercalat en el què seria el seu taller (que es veu pels Estudis Oberts). S’ha editat un catàleg amb les figures de la col·lecció que pel que sembla ronda el miler. D’aquest tema en parlarem millor el proper post. Fora del nostra comtat, avui (dissabte) s’inaugurava també l’exposició de Neus Gorriz a la Cabanya del Castell de Montesquiu. D’aquest tema i de les seves pintoresques vicissituds ens n’ocuparem demà en l’article del blog germà, Aleix Art. Tornem a la música:

David Viñolas Trio en el concert de presentació del seu primer cd, integrat per nou temes. Alguns de propis, algunes 
versions. Tot amb mirada original i fresca. A la dreta, Albert Bartolomé, David Viñolas a la bateria. A l’esquerra  
Aleix Forts al contrabaix. El concert es va fer al Centre Parroquial.  

Free jazz

Divendres, deu de la nit. El Centre Parroquial s’ompla de públic divers, entre familiar, amical i curiosos. La fama del trio ja traspassa els cercles íntims. Hi ha també els col·laboradors del treball, com les veus de les poesies que encapçalen la presentació pública. Juntament amb l’entrada i per un plus en el preu es ven el cd. Disseny de cartró amb idea de les Piscas –dissenyadores de la imatge de la Col·lectiva Aleix Art-, amb fotos de l’Ester Gonzàlez. Cartell i caràtula abonen la idea d’atmosfera. El treball de Viñolas es diu “Cap al capvespre”. La imatge fa pensar amb un capvespre en boscos de llops. Bosc de misteris, almenys.
La música comença amb la versió a un tema de Satie. D’entrada em sona fred. La humitat de la sala es fa notar encara més. Tot i la familiaritat del motiu, podem passar pàgina. Es en el segon tema –amb “Siempre se hace lo que se puede”- on la bèstia es desferma: primer tema propi del trio. Entra l’alegria i com una màquina de vapor, bateria, saxo i contrabaix es llança a la carrera del ritme i la melodia trampera. Els temes duren entre cinc i deu minuts.
A.A.
A les Finestres d’El Trabuc encara si poden 
veure els tres gravats de la Carla Arenas. S’hi estaran
fins la setmana del 20 de desembre.
El cd es compon de varis temes propis de Viñolas, també algun del saxo Albert Bartolomé. I versions de temes. La versió de “Hey jude”, de Paul McCarteny és una maravella. Tots segueixen més o menys un esquema similar: presentació del tema, net i clar. I després la deconstrucció,  la dissecció de la melodia per presentar-la d’una altra forma, a vegades ensenyant-ne els budells del ritme, a vegades estirant els nervis de la melodia. A vegades tots junts, a vegades  solos. Sovint amb retorns al tema principal, per recordar els orígens i, de nou, capbussada al plaer del jazz.  “La felicitat de Sadie”, és una delícia, en aquest sentit.
David Viñolas defensa un tipus de jazz… lliure, que recull  elements i ritmes d’altres racons. A vegades es veuen gens més ètnics. A vegades, per exemple amb la bateria, fa jocs combinatoris. Pura matemàtica feta so amb xispa… Potser a vegades fa l’afecte que el saxo  porta la veu cantant. Té tendència a  dominar. Però després ja troben la manera de deixar espais de solo per que els altres integrants tinguin els seus moments de diàleg personal  amb l públic.

El cas és que no crec que els llops puguin seguir aquests compassos. No crec que el capvespre que volien fer-nos passar sigui gaire feréstec. Els arbres no deixaven veure el cercle tribal amb músics desecomplexats, intuïtius, oberts a la improvisació i a basar hores omplint de sonoritats vibrants la naturalesa. Els músics es veia que es trobaven a gust i el seu so ho transmetia. El cd sona repetidament. Un bon treball. Una adquisició imprescindible de qualsevol melòman. Un disc de cultura per estar a les cases de tots els centellencs.  

TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d’una escultura d’Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer… Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma… És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!

ALIMENTS PER… TRES MESOS

Tocant de peus a terra

Aleix Art
Recapta d’aliments de l’any passat, una imatge que s’ha de
repetir aquest cap de setmana en comerços de  Centelles
i de tot Catalunya per ajudar al Banc d’Aliments 
Centelles. Haureu notat que la Crònica s’ha saltat una setmana. La setmana passada no tenia material. Em vaig extremer el cervell cercant un tema alternatiu. Dijous passat volia poder parlar d’alguns problemes i situacions del present fent una crònica situada en el futur, 300  anys més enllà, per fer un flasback i revisar breument els succeïments que m’interessava  pontejar. Però al posar-mi, vaig veure que es  tractava d’un exercici complex, que volia  poder aclarir  i explicar moltes qüestions  més a part  de les veritablement  importants, per tal de fer-ho comprensible i raonable.  A més la realitat nostra d’ara mana més: perquè justament aquesta setmana toca un tema sensible: es fa la  campanya especial  de recollida d’aliments per al Banc d’Aliments. Mn Alaró, en una humilia recent, posava xifra a la realitat local: unes 120 famílies es beneficien a Centelles de l’ajuda en l’alimentació. Fonts de l’Ajuntament avui han aportat una altra  data: 135 famílies. Durant aquesta setmana i fins diumenge (a Centelles) es posen caixes en els dos súpers del poble, al cancell de l’església i també es poden aportar aliments a diferents botigues del poble adherides a la campanya: llet, oli, conserves, arròs,  etc. són el tipus d’aliments més necessaris.
Les famílies amb dificultats acudeixen al servei social de l’ajuntament i a Càrites. Joan Soler és un  dels responsables de la secció local del “banc d’aliments” de Càrites. Per ell la campanya anual que  es fa a tot arreu, per aquestes dates, serveix sobretot per conscienciar i posar l’accent sobre aquesta problemàtica. Però no ajuda a subsanar la pobresa alimentaria a mitjà i llarg termini. “A  Centelles, amb el que recollim amb aquesta campanya, en tenim per tres mesos”. Tot l’any  hi ha necessitats i cada cop les ajudes d’Europa i d’altres agents govermentals minva més. Per tant,  sembla obvi observar, que l’aportació generosa d’aliments s’hauria de repartir durant tot l’any. Soler ens confirma que la data de famílies ateses ha augmentat, si bé, fonts de l’Ajuntament ens diuen que “l’últim any es manté estable”.  Pel  cap baix, 120 famílies poden ser unes 480 persones, si pensem amb famílies mitjanes de 2 nens.
El funcionament de la recapta d’aliments, concentrada en aquest cap de setmana, córrer a càrrec  sobretot, de l’ajuda de voluntaris que per torns,  demanen, ajuden i ordenen el material alimentari que generosament la gent aporta. La solidaritat no és rara aquí. La setmana vinent potser podrem donar xifres.
Aquesta setmana, dimarts es celebraven  tot d’actes contra la violència de gènere. Les dones de Centelles també van organitzar un acte. A les 8 del vespre, a la Plaça Major, ens vam reunir un grup de gent convocats per participar en la  dedicatòria de reflexions, que es penjaven en una columna  coronada per espelmes. Es va llegir un manifesta. Aquest any a Catalunya hi ha hagut 14 víctimes mortals, degudes a la violència masclista. Abans de la lectura del manifest i després,  quatre  alumnes de l’Escola Municipal de Música, van interpretar diversos temes del repartori clàssic i també modern, amb instruments de corda. Ho van fer molt bé.
Va venint:
La setmana vinent entrem a desembre. A 25 dies per Nadal. Ja parlarem més bé de les propostes que venen. Sí que hi haurà Mostra d’artistes locals. De pessebres, a part dels de la capella, Can Manso, Vitó i Prims, enguany també en podreu anar a veure tres, fets pels alumnes de cataquesis de la parròquia, que han treballat l’Evengeli i han tocat el fang i el guix, seguint les instruccions del mestre pessebrista Norbert Gòmez. Les tres escenes es podran veure a una de les capelles del temple parroquial.
Més proper en el calendari i que ara ens importa més, hi ha el concert, divendres que ve, dia 5 de desembre, al Centre, del David Viñolas Trio, en el que  presentarà el seu cd propi “Cap al capvespre”, del qual ja vam parlar en unes cròniques anteriors. El cd es podrà adquirir al Centre i escoltar en el concert de presentació de temes propis i versions, que ens consta, genera un especial il·lusió al seu promotor i productor.