TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d’una escultura d’Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer… Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma… És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!

ALIMENTS PER… TRES MESOS

Tocant de peus a terra

Aleix Art
Recapta d’aliments de l’any passat, una imatge que s’ha de
repetir aquest cap de setmana en comerços de  Centelles
i de tot Catalunya per ajudar al Banc d’Aliments 
Centelles. Haureu notat que la Crònica s’ha saltat una setmana. La setmana passada no tenia material. Em vaig extremer el cervell cercant un tema alternatiu. Dijous passat volia poder parlar d’alguns problemes i situacions del present fent una crònica situada en el futur, 300  anys més enllà, per fer un flasback i revisar breument els succeïments que m’interessava  pontejar. Però al posar-mi, vaig veure que es  tractava d’un exercici complex, que volia  poder aclarir  i explicar moltes qüestions  més a part  de les veritablement  importants, per tal de fer-ho comprensible i raonable.  A més la realitat nostra d’ara mana més: perquè justament aquesta setmana toca un tema sensible: es fa la  campanya especial  de recollida d’aliments per al Banc d’Aliments. Mn Alaró, en una humilia recent, posava xifra a la realitat local: unes 120 famílies es beneficien a Centelles de l’ajuda en l’alimentació. Fonts de l’Ajuntament avui han aportat una altra  data: 135 famílies. Durant aquesta setmana i fins diumenge (a Centelles) es posen caixes en els dos súpers del poble, al cancell de l’església i també es poden aportar aliments a diferents botigues del poble adherides a la campanya: llet, oli, conserves, arròs,  etc. són el tipus d’aliments més necessaris.
Les famílies amb dificultats acudeixen al servei social de l’ajuntament i a Càrites. Joan Soler és un  dels responsables de la secció local del “banc d’aliments” de Càrites. Per ell la campanya anual que  es fa a tot arreu, per aquestes dates, serveix sobretot per conscienciar i posar l’accent sobre aquesta problemàtica. Però no ajuda a subsanar la pobresa alimentaria a mitjà i llarg termini. “A  Centelles, amb el que recollim amb aquesta campanya, en tenim per tres mesos”. Tot l’any  hi ha necessitats i cada cop les ajudes d’Europa i d’altres agents govermentals minva més. Per tant,  sembla obvi observar, que l’aportació generosa d’aliments s’hauria de repartir durant tot l’any. Soler ens confirma que la data de famílies ateses ha augmentat, si bé, fonts de l’Ajuntament ens diuen que “l’últim any es manté estable”.  Pel  cap baix, 120 famílies poden ser unes 480 persones, si pensem amb famílies mitjanes de 2 nens.
El funcionament de la recapta d’aliments, concentrada en aquest cap de setmana, córrer a càrrec  sobretot, de l’ajuda de voluntaris que per torns,  demanen, ajuden i ordenen el material alimentari que generosament la gent aporta. La solidaritat no és rara aquí. La setmana vinent potser podrem donar xifres.
Aquesta setmana, dimarts es celebraven  tot d’actes contra la violència de gènere. Les dones de Centelles també van organitzar un acte. A les 8 del vespre, a la Plaça Major, ens vam reunir un grup de gent convocats per participar en la  dedicatòria de reflexions, que es penjaven en una columna  coronada per espelmes. Es va llegir un manifesta. Aquest any a Catalunya hi ha hagut 14 víctimes mortals, degudes a la violència masclista. Abans de la lectura del manifest i després,  quatre  alumnes de l’Escola Municipal de Música, van interpretar diversos temes del repartori clàssic i també modern, amb instruments de corda. Ho van fer molt bé.
Va venint:
La setmana vinent entrem a desembre. A 25 dies per Nadal. Ja parlarem més bé de les propostes que venen. Sí que hi haurà Mostra d’artistes locals. De pessebres, a part dels de la capella, Can Manso, Vitó i Prims, enguany també en podreu anar a veure tres, fets pels alumnes de cataquesis de la parròquia, que han treballat l’Evengeli i han tocat el fang i el guix, seguint les instruccions del mestre pessebrista Norbert Gòmez. Les tres escenes es podran veure a una de les capelles del temple parroquial.
Més proper en el calendari i que ara ens importa més, hi ha el concert, divendres que ve, dia 5 de desembre, al Centre, del David Viñolas Trio, en el que  presentarà el seu cd propi “Cap al capvespre”, del qual ja vam parlar en unes cròniques anteriors. El cd es podrà adquirir al Centre i escoltar en el concert de presentació de temes propis i versions, que ens consta, genera un especial il·lusió al seu promotor i productor.  

FINESTRES DEL TRABUC

De cues de drac 
a simfonies del cos humà

Carla Arenas exposa, per fi, 
tres estampes de la sèrie “Geometries de l’ésser”, a Centelles

Aleix Art
Geometria  de  tons blaus, tal i com es pot veure a les Finestres d’El Trabuc. 
Les tres estampes exposades no són una
tria atzarosa de l’artista, sino que  formen  un tríptic relacionat per 
la  forma i la tria dels tons dominants, a qui 
l’artista  hi dóna  una raó socio-política.

Centelles. La pesca d’aquest fitxatge estrella del gravat, va començar l’any passat, quan s’iniciava la programació intensiva de les exposicions per a les Finestres d’El Trabuc. Va ser veure les estampes de la Carla Arenas i saber que calia que passés per les Finestres.  Compromisos previs van fer-nos armar de paciència per esperar el nostre torn. Des del dissabte passat ja podem veure una mostra, una punta del iceberg, del treball d’aquesta gravadora.
Carla Arenas
L’artista  buidant, en aquest cas una xilografia, A
El Trabuc s’exposen  linòleums, però segueixen
la mateixa idea formal.
Coneixia a la Carla com a dibuixant urbana. Va ser companya de curs  en el taller de Sant Lluc, en temps del binomi Sagar/Swasky. També ja em va explicar que era gravadora i va ser ella que em va parlar d’una botiga especialitzada en aquesta disciplina. També he descobert que és una artista barcelonina, amb arrels a Madrid i a Mallorca. Ara ja sé millor, que es tracta d’una apassionada del gravat; Que ho pot practicar intensivament en un taller propi, compartit amb altres artistes, a la zona del Poblesec i també com a docent a l’escola de Llotja. És ni menys ni menys que docent del “Conservatori de les Arts del Llibre”. 
Efectivament tant fa gravat de la majoria de tècniques, com tasques de  l’art del llibre. Però a la secció Salonet del blog va saltar-hi per uns gravats en relleu, espectaculars, que hem procurat  poder exposar a Centelles. Els vam veure primer, via internet, publicats  com a resultat d’exercici didàctic d’un curs que ella impartia. Carla practica amb la mateixa amabilitat, tant el linòleum com la xilografia. A les Finestres d’El Trabuc  hi podem veure linos. Exactament utilitza dues matrius,  amb dos colors entintats en cada una. Utilitza tinta grassa.  La superposició d’una planxa i altre, crea nous convidats tonals: el blanc del paper i els  colors mixtos, resultat de la sobreposició de les dues tintes. No hi ha res més. Les planxes estan estampades a sang, sobre papers  de qualitat.
A.A.
El tríptic centellenc abans  d’instal·lar-se a les Finestres.
Els gravats presentats a les Finestres han estat tirats expressament i en colors són diferents dels que vam mostrar inicialment al Salonet. Però la idea és la mateixa. Primer ho vaig entendre com un estudi de geometria i em fa recordar encara a les cues dels dracs. Per a ella és  el resultat d’abstraure la forma geomètrica de l’anatomia humana. Estem d’acord en que hi ha la idea de cos, moviment i sobretot ritme: Carla juga a compaginar les subestructures geometriques, tirangulars i les sèries de figures lineals, creant un simfonia sensible, de sons ètnics, paisatges fantàstics. Són obres aparentment simples, però que aporten poètica a mesura que es van deixant contemplar. La senzillesa i encert s’aconsegueix després d’un treball pacient de buidar les planxes i estudiar la seva bona combinació. Com la partitura d’una cançó.
L’exposició s’estarà a les Finestres d’El Trabuc fins el 20 de desembre. El dia 13, el dissabte anterior, la Carla serà al café centellenc per parlar del seu treball i poder conversar amb nosaltres i altres interessats en l’art i el gravat. Complementant aquesta  exposició, la Carla, ens ha deixat uns textos que parlen del seu treball i d’ella mateixa.
Textos de l’artista:
Geometries del ésser
                Aquest treball sorgeix de la necessitat de conèixer la construcció del nostre interior.  Analitzar les formes i geometries de les que estem composats; ossos, muscles, elements de natura molt diversa que s’articulen creant enllaços d’una complexitat desorbitant.
                Les referències d’aquest projecte inacabat venen donades pels primers estudis del cos humà portats a terme a l’edat mitjana per Andés Vesalio, Leonardo da Vinci al Renaixement fins la radiologia    actual.
                A partir d’aquestes formes construeixo noves estructures sense cap intencionalitat de ser fidel a la realitat, fent ús de l’abstracció i la geometrització de les formes, buscant composicions i enquadraments que generin dinamisme a partir de la repetició, de la continuïtat dels elements en l’espai.
La Tècnica
                La tècnica emprada és el gravat en relleu en planxa de linogravat (linóleo) o xilografia (sobre fusta). Cada imatge està descomposada i gravada en dos matrius. La imatge resultant és la sobreimpressió d’aquestes dos matrius sobre una paper, cadascuna amb la seva tinta determinada 
Carla Arenas Cano
                És llicenciada en Belles Arts en l’especialitat de Gravat i Estampació.
Gravadora apassionada pel material imprès, investiga les possibilitats més enllà de l’estampa i experimenta amb nous formats i materials. Principalment desenvolupa el seu treball en art gràfic vinculant-lo en ocasions amb el llibre i la tipografia tradicional.
Viu a Barcelona on compagina la seva tasca de docent a l’Escola Superior d’Arts i Disseny Llotja al departament de Gravat impartint assignatures relacionades amb la impressió i el llibre d’artista.

FRANCESC ABAD, EXPO A RIPOLLET

Restes fòssils del nostre temps

Aleix Art

L’artista i les nòmines de la seva vida laboral, obra de Francesc Abad, que es presenta a l’exposició de Ripollet
Ripollet/ Centelles. Ahir al matí abans d’anar al curset de dibuix urbà a Palau-Solità, em vaig acostar al Centre Cultural de Ripollet.  A les 10 del matí obrien ja i això em va anar de conya per poder veure l’exposició “Estratègia de la precarietat” amb obra de Francesc Abad. Segurament la mostra voldrà més d’una visita i article. Comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, es tracta d’un repàs a l’obra d’aquest artista català conceptual, produïda per l’ACVic, que itinerarà per varies seus (també a Terrassa i Vilafranca, durant els propers mesos).  Per això disposem d’un temps ampli per anar-la coneixent.
Però no sé perquè al text de l’exposició parlen del repàs d’obra, com d’epíleg de l’artista. És cert que enguany ha fet 70 anys, però no em sembla pas que vagi per jubilar-se! Més aviat, el material que presenta sembla cuinat per fer un llarg recorregut. La mostra no és molt gran, però és complexa. A mi em sembla complexa. Perquè s’embolica de moltes idees tant del propi artista com extretres de la filosofia contemporània. És d’aquestes exposicions, que per entrar a fons, caldria conèixer algunes de les teories subjacents. Segurament Abad és molt versat en aquests temes i li serveixen de coixí intel·lectual per interpretar les seves pròpies preocupacions. Però un servidor no està al dia i no podrà traduir-ho. A més el text que acompanya la mostra, al meu entendre és una mica ferregós i no acaba d’explicar res. Com a experiència artística matinal, pot resultar, un pel crua o  freda. Però mai deixeu que els prejudicis inicials i les barreres limitin la lliure mirada, la intuició i la imaginació. Amb un parell de minuts en vaig tenir prou per trobar una sintonia artística, més enllà de la cortina feixuga de les teories i els discursos dels entesos.  
El pensament, les idees i troballes de l’artista, com a 
estrats sedimentaris. 
Abans d’escriure volia definir l’exposició com les restes d’un naufragi. Però hi ha una peça  petita a l’exposició que és com un tall a les capes de diferents sediments de roques, d’un tros de terreny. Una reliquia d’on l’artista en destaca diferents “troballes” conceptuals i materials. Com un jaciment arqueològic. Per això em sembla més correcte parlar de l’exposició, com d’un conjunt de restes fòssils amb les que s’intenta explicar el treball d’un artista i també el seu context social i filosòfic. Aquí hi ha una idea clara i clau, em  sembla: Abad és un artista político-social i conceptual. I concretament, pel qué sembla posa la seva obra en diàleg amb les tesis de Walter Benjamin i d’Ernst Bloch.
M’agradaria fer un segon article per parlar amb més propietat del què signifiquen aquestes bases teòriques o que aporten a l’obra. Per això espero poder parlar amb algun dels comissaris i si cal, revisar les fonts escrites per aquests pensadors. Això val la pena perquè resulta que les preocupacions d’Abad, expressades amb les seves propostes, és la realitat nostra quotidiana. Intento descriu-los-la: la relació del individu amb el context polític i econòmic. L’ésser davant el monstre dels grans mercats i les polítiques neoliberals.
L’exposició no presenta obres acabades, sino peces que les documenten –fotos, records, vídeos, etc-, i altres que formen part del procés de treball, com aquest conjunt de retalls i imatges que formen els Diaris del Pensar, presentades com si fossin  idees sueltes i successives. Hi ha referències a l’obra d’un tortell i a una altra de la pela  de la taronja, com a metàfora del temps, però no acabo d’entendre el seu significat intrínsec. En un vídeo, el tortell, emplatat, va girant-lo una mà, i a cada volta una veu en off –i escrits en alemany-, afegeixen un  comentari o una idea.  Al final la mà el trosseja i se’l menja. Evidentment hi ha una relació entre el present i el passat, a mesura que el tortell gira, ja que l’acció transcórrer durant un temps determinat. Però no hi se veure les implicacions, ni si el sentit va per un  altre cantó.
En un altre muntatge, es passen fotografies de retrat dels filòsofs que serveixen de pares teòrics i l’artista o una veu en off en comenta aspectes biogràfics i psicològics.  En un altra  racó de la sala hi ha com un mapa mental o esquema, que traça un recorregut entre idees, filòsofs i obres. Però falta saber més coses per comprendre el significat. Son com peces d’un trencaclosques incomplet.

Per seure-s’hi

Mostra del Diari del Pensar, poblat de retalls de diari, 
postals d’exposicions, fulles de tardor, fotos, etc. 
Personalment, crec que l’exposició podria funcionar únicament, només amb l’obra que hi ha a la paret gran. Centenars de papers  blancs penjats, amb la impressió de la col·lecció vital de nomines de l’artista, que venen a mesurar l’existència de l’artista a partir del seu pas salarial per una escola d’art. Avui en dia molts artistes només poden ser-ho si tenen una feina que els permet sobreviure i els hi deixa un petit marge per poder-se tancar al seu taller. Només amb aquesta obra ja tindríem tema de conversa durant hores!. És simple, feta amb material verídic, testimoni del pas dels anys, la fluctuació dels honoraris, les taxes contributives i la pura realitat de la majoria d’artistes del nostre entorn que conec.

L’exposició es completa amb cinc entrevistes a diferents personatges, que necessiten d’un major temps de visita, per acabar d’arribar al final. També hi ha un vídeo on l’Abad s’explica, De moment m’he quedat amb l’aspecte formal, amb una patina dels materials que es presenten. Cal una segona o tercera oportunitat per endinsar-se en la filosofia pràctica del Francesc Abad.  El Centre Cultural de Ripollet és a la Rambla de Sant Jordi, 2-4. L’exposició hi serà fins l’11 de gener.