ESCULTURA MODERNA

Artur Ramon / Aleix Art
Una de les escultures de bronze de Lobo, aquesta  del 1977, patinades fins a aconseguir coloracions noves. 
La  idea de l’escultura evoca de manera simple, no només el cos, sino l’actitud.

Baltasar Lobo reclama el seu lloc


Barcelona/ Centelles. El vaixell del temps present va avançant i deixa una estela llarga. En el nostre camp, si mirem endarrera, on no tornarem mai, ens toca veure els artistes. Alguns encara ens acompanyen amb obres que recordarem sempre, sense discussió. En d’altres casos, cal que alguna cosa més ajudi a que un artista recuperi un lloc entre els noms que hauríem de recuperar pel futur. Perquè no sempre funciona la transmissió dels “bons”?
La fortuna crítica dels artistes és arbitraria. Un cas d’artista en potència, que sembla estar passant deseparcebut és el que acullen ara a la galeria Artur Ramon, amb una nova aproximació a l’obra de l’escultor Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910- París, 1993). Podríem dir que és un artista apartat de la nostra realitat.  Però, perqué era de Zamora i va fer la major part de la carrera a París?. La seva empenta i originalitat no és molt diferent, a la que salvant el tarannà de cadascú, fa destacar el  nom d’un Chillida, un Àngel Ferrant o un Zuloaga. Lobo podria ser més reconegut. És com si pel  fet de vindre d’una  zona teòricament apartada dels nervis moderns,  com podrien ser Barcelona, Madrid, etc., no pogués disposar d’un bon padrí per fer recordar la seva obra. En el text de Juan Manuel Bonet del catàleg fa referència a una espècia d’apatia de les autoritats zamoranes per assentar un museu, tot i disposar ja d’un fons. Perquè no mouen fixa? Ho farien si es tractes de Picasso?
LLIBRE: 
Sant Jeroni 
penitent de Caravaggio

L’última  frase del text de Lobo, 
que fa referència a Caravaggio, 
deriva de la petita monografia que 
Artur Ramon Navarro, l’hereu de la galeria 
barcelonina, ha dedicat al famós pintor italià. 
Ramon escriu el text per explicar 
la història de la pintura del mestre, 
un “Sant Jeroni penitent”, 
conservada a Montserrat. 
Com a bon investigador, 
Ramon prologa el nucli del llibre amb 
un context biogràfic i artístic exhaustiu, 
que ens dóna a conèixer també les principals 
i les darreres aportacions en 
l’estudi del pintor italià. 
Com el fet que per pintar s’ajudava 
d’un mirall per captar certa  
calidesa dels models, objectes i de l’espai. 
La monografia és un deliciós llibre de 
butxaca, de 100 pàgines. 
Cada referència del text té 
el seu suport visual, ja sigui una
obra en conjunt 
o detall. El llibre pertany a les Publicacions 
de l’Abadia de Montserrat.
Lobo marxà d’Espanya després de col·laborar en la defensa de la llibertat civil, com a anarquista, col·laborant en revistes, aportant material gràfic i fent cartells. Al llarg de la seva carrera també farà  litografia i xilografia. Un cop a París connectà de ple amb les idees dels artistes moderns vius. Com tants d’altres contactar també amb Picasso. Lobo seguirà la via d’altres artistes, de fusionar les arrels tradicionals ibèriques amb el signe dels temps. El zamorano va trobar les seves fonts escultòriques al Museus d’Escultura de Valladolid i també als museus arqueològics i d’arts del passat de Madrid. La via de Lobo anirà sent la de simplificar les formes, per expressar el mínim indispensable. A vegades semblen una combinació de bonys geomètrics –com de globus-, però no perden mai la idea de recrear un torç, una dona o un toro. Tenen la gràcia de les coses simples i ben trobades.
En l’exposició de l’Artur Ramon podem veure diverses figures femenines, representades sols per la part que a l’artista li interessa: el torç i les extremitats li són suficients per evocar la forma i amb ella tota la sensualitat que pot oferir la bellesa del cos en sí i la poètica del material utilitzat. Lobo combinava molt bé aquest equilibri entre la  sensualitat del tema i la calidesa del material, que com a tal, per tenir volum, és sensible a la llum i a l’espai circumdant. Lobo treballava el marbre i també el bronze. De l’anterior exposició de Lobo a l’Artur Ramon, en recordava la seva dedicació per tractar el bronze i fer-li aflorar qualitats minerals desconegudes. Bronzes verds, blaus o foscs com el pòrfir. Lobo feia el què volia amb els materials.
El cas és que aquest talent i domini. La seva vicisitud històrica i el seu  èxit en exposicions i monuments arreu, no són suficients per fer-lo destacar d’entre la massa d’artistes del passat. També diuen que a finals del segle XIX, Caravaggio era un desconegut.  L’exposició a la galeria barcelonina del carrer de la Palla si pot veure fins al novembre.

BOOM DE BOTIGUES NOVES

Empenyent contra la crisi
Fotos: Aleix  Art
Can Tonet Cigronaire. Els germans Xuriach al capdavant.
Centelles. Fa unes setmanes van obrir casi, d’un dia per l’altra, tres botigues o negocis nous a peu de carrer a Centelles. Una peixateria al carrer Socors, al davant una botiga de nutrició ecològica i més amunt, al carrer Sant Joan una espècia d’oficina.. Encara no he aclarit què fan. I encara s’espera l’obertura d’una xocolateria davant, ni més ni menys que de Can Llavina. El cas és que tot i estar en crisis, portem una etapa al nostre poble en que hem vist novetats importants. Va durar una època que s’obrien molts bars. Però també en els últims mesos s’han engegat altres botigues, no només al centre: hi ha una altra peixateria al carrer de Vic. Una agència de comunicació al capdamunt de la baixada d’en Bruguera. Una fruiteria al Socors. Potser sí que la crisi deixa ja veure la llum al final del túnel. Aprofitant aquesta febre botiguera, he anat a veure alguns d’aquests establiments per preguntar-los, perquè  s’havien animat en mig de la crisi i com els hi va. Alguns sols porten alguna setmanes, però d’altres ja fa l’any o casi. Fent-li la mateixa pregunta a la regidora corresponent de l’Ajuntament, Maria Urpina, assenyala com a causes més provables d’aquest boom, la disponibilitat oportuna de bons locals al centre i també el ganxo del mercat del diumenge.
En temps de la Festa Major va obrir. Més ben dit, reobrir, Can Tonet, a la plaça Vella. En Lluís i el seu germà Ramon Xuriach han reprès la cuita de llegums. Són la quarta generació. En Lluís ens explica que han reobert, una mica per seguir amb la tradició, però perquè la gent, els veïns no paraven de demanar-els-hi. Les mongetes de l’Angelina havien deixat bons records. Ells les continuen fent com ho feia  ella abans, amb productes –mongetes, cigrons i llenties-, de la terra. Es mostren contents amb la resposta de la gent, que de seguida els han reincorporat.  
Aparador i entrada d’El Talleret a la Plaça
A l’altra punta de la Plaça Major, s’hi troba El Talleret. Aquesta botigueta ja fa un any que funciona on  hi havia hagut la floristeria. Primer també tenien mobles, però s’han anat centrant en roba. La seva especificitat és roba francesa. L’Esther Pujalt és qui porta aquesta botigueta i ens explica que això va ser la seva solució: estaven cremats de treballar en el ram de l’hostaleria. Volien un canvi i dedicar-se a alguna cosa que ho poguessin fer de gust i s’hi puguin dedicar anys. El seu home, en Miquel ofereix treballs de restauració i de manetes. També arreglen roba. L’Esther es mostra contenta, però es queixa que la gent del poble li costa entrar a mirar, encara que sigui sense comprar. Al poble hi ha una rutina de compra més d’anar per feina. Només quan venen persones de fora, el dia del mercat, per exemple, li entren a badar. Li agradaria que la tònica canviés.
Si amb l’obertura de Can Tonet tornem a tenir flaire de llegums cuits a la Plaça Vella, al carrer Socors ara hi tenim, ben dora al matí, la furgoneta de distribució de peix, amb homes equipats amb granotes, guants i espolsant gel de les caixes. Començant el carrer Socors, trobem una de les botigues més joves del poble: la Peixateria del Mercat. 
La nova peixateria del carrer Socors, un dissabte al matí
El seu responsable, Xavier Roig, ens explica que tenen una xarxa de peixateries per diferents pobles de la comarca. Abans d’obrir aquests establiments, s’havien dedicat a distribuir peix,  des de les llotges a altres peixateries. “Per sortir de la crisis, s’han de fer coses, s’ha d’estar actiu”, ens diu en Xavier. Comprova que la gent li ve a la botiga amb l’expectativa de trobar el peix o el producte de mar que desitja. Defensa que ofereix qualitat a bon preu.
La idea de lluitar contra la crisis amb iniciatives optimistes i positives la retrobem en l’altre negoci acabat d’estrenar-se. La botiga de nutrició ecològica, Nunu, que es troba al mateix carrer Socors, casi davant de la peixateria i a on hi havia l’antic Trabuc. Núria Mas i Albert Hueso porten aquest negoci. La primera ens explica que obrint aquesta botiga aposta per un projecte que li pot reportar bons rèdits de creixement personal, ja que suposa posar-se al capdavant d’un negoci que durant molts anys ha viscut i ha conegut com a dependenta.  
Zona del celler amb les taules pels tasts
El seu xicot, Albert Hueso, s’ocupa del celler de vins ecològics. Tenen un espai per fer degustacions, on també hi organitzaran tastets i inclús exposicions. Núria Mas afirma que la seva especificitat estar en cuidar al màxim la selecció dels productes, atenta als ingredients i a triar els que realment són “naturals”.  De moment és aviat per dir si encaixen amb el públic de Centelles, perquè ara són “la novetat”.
Una mica més amunt del carrer Socors, al lloc on hi havia hagut un videoclub, des de fa un temps curt,s’hi ha instal·lat una botiga de roba que abans estava a la plaça Mossen Xandri.  La botiga es diu Unnati. Qui la porta, Olga Soler ens confirma, que efectivament s’ha tractat d’un trasllat per aprofitar una millor ubicació. També tenen més espai. La resposta de la gent està sent bona. L’Olga confia que valoren que es tracta de roba feta per ells a la seva fàbrica de Mataró, “amb qualitat i al millor preu”.
La roba d’unnati la fabriquen ells mateixos a Mataró
Per tant, en general, sembla que aquestes botigues noves o reubicades estan satisfetes. Però potser estaria bé que tothom conegués millor la seva especificitat. Però anem una mica més lluny: al carrer Jesús, si va obrir fa uns mesos, una escola de yoga i ayurveda.  Es diu Tridosha i ho porta la Marta Bort. El seu cas és el d’una professional que va  canviar la  ciutat pel poble, per continuar fent el mateix i, al mateix temps “oferir un servei que la gent podia necessitar”. Afirma que és l’únic espai de Centelles que ofereix ayurveda i que, si bé de yoga se’n fa a altres espais, a cada lloc es fa diferent.  I en el seu cas, ha ajudat a moltes persones a solucionar mals d’esquena i de la columna. Diu que la gent l’hi ha respost bé i que se sent a gust al seu  espai.
Espai de yoga al carrer Jesús
Amb l’obertura d’aquestes botigues i negocis, Centelles està apostant una mica més pel comerç local.  Està molt bé que s’articuli aquesta alternativa als grans centres comercials o a l’oferta d’altres pobles.  A  Centelles hi hem de poder trobar de tot, sense sortir-ne i amb la naturalitat i qualitat que prometen les botigues que es volen guanyar un renom.  

INTERCANVI ARTÍSTIC

La Garriga – Lidköping

Fotos: Aleix Art

La Garriga/ Centelles. El curs passat èrem a la Garriga per un intercanvi d’obres entre artistes garriguencs i japonesos. Les obres, bàsicament planes s’enviaven a la destinació on eren emmarcades amb marcs standars, de 50×50. A la Sala Andreu Dameson  veiem la “resposta” japonesa, acompanyada per artistes locals.

Enguany la iniciativa s’ha repetit. I aquest cop ha tocat Suècia. A allà segur que tenen marcs d’ikea.  Persones de la Garriga ja havien establert fa temps contactes amb la societat nòrdica. Aprofitant aquesta sintonia la Fundació Fornells-Pla i Conxa Cisquella va coorganitzar l’intercanvi amb els suecs NBV, que van oferir el Läckö Castle de Lidköping. Allà l’exposició es va poder veure entre el juny i l’agost. I ara des del diumenge 5 d’octubre es pot veure el torn garriguenc al Taller de la Conxa  -c/ Calàbria,  208- , seu de la Fundació Fornells-Pla. De fet es tracta de l’espai de treball de la mateixa Conxa Sisquella. 
A l’exposició “Equidistància”  participen 11 artistes de cada contrada. Dels artistes locals o relacionats amb la Garriga n’hi ha un munt de familiars: Bet Serra, Eulàlia Llopart, Fina Tuneu, Jordi Urbón, Jaime Moroldo, Núria Segura. Dels suecs no en conec cap. El cas és que tot i la singularitat de cada treball hi ha una espècie de connexió: cada una té una narrativa personal, que si bé, no té perquè assemblar-se a la dels demés, destil·len de forma comuna un aire tranquil. Com si tots s’haguessin dedicat a completar les obres de cap a fi.  Cada obra és com un exercici tancat. Un problema resolt.  Una passa segura i amb voluntat de tenir empatia.
Entre els artistes suecs em criden l’atenció peces com les de Tony Abrahamsson que em recorden l’estil expressionista dur  i sec que hom fa característic dels pobles escandinaus. Però d’altres  com  les de Petra  Gunnarsson  o Helena Larsdotter ens apropen altres vies més d’evocació poètica i il·lustració.
En general hi ha tant dibuix,com pintura, gravat. Jordi Urbón aporta un dels seus contes  fotogàfics. Jaime Moroldo sorprèn amb una composició micro-fragmentada però que parteix d’una fons urbà arquitectònic. Eulàlia Llopart aporta la planxa  xilogràfica, directament. No és nou.  Però canvia de tema: entinta i talla formes que recorden una pell de serp. Un exercici extraordinari de concepció i contrucció de la composició, que qui sap si li provoca un efecte tarapèutic.
Retrobem l’obra gràfica de Núria Segura amb un dibuix proper al que vam veure a la Col·lectiva, però al Taller de la Conxa  hi apareixen les mans i la idea del tacte. Tot com  si fos una experiència molt íntima que no acaba d’externalitzar-se. Potser no cal.
L’exposició ens permet també conèixer noms nous, com el de Francesca Riu. Ella mateixa ens explica que sol treballar amb la confecció de vestits, no de moda, sinó de  càrrega artística i simbòlica. Al intercanvi participa amb composicions de collage de teixits. Cada artista participa al intercanvi amb dues peces. Un altre artista que descobrim  és Stefano Puddu. A  la Garriga hi té una espècia de collage amb papers i teixits tramats, que per composició i color resulten afectius.

L’etapa garriguenca del intercanvi es completa amb un programa d’activitats destinat a difondre la cultura sueca: música,  cinema,  literatura i teatre.   L’exposició dura fins el 5 de desembre.

TEMPS DE REMIRAR

Jordi Sarrate exposa els seus “Vinyolis” a l’ACVIC

Centelles. Avui mateix el nostre Jordi Sarrate inaugura exposició a la seu de l’ACVIC. Concretament hi ha instal·lat la seva obra dedicada a Vinyoli, que ja vam poder veure a  Centelles el juliol passat, amb el títol de “El blau de la paraula”. Sarrate ja ha exposat altres cops a Vic, però aquest és potser el primer que ho fa en un espai més institucional.  Inaugurada l’exposició, ara Vic tindrà un material de pes per afegir al seu propi programa commemoratiu del centenari del poeta. L’obra de Sarrate suposa un camí de caire conceptual i metafòric de comentari de les poesies d’un Vinyoli a qui Sarrate va arribar a conèixer personalment. Però no ens consta que a Vic es repeteixi la posada en escena dels “Cants d’Abelone” . A Centelles vam tenir almenys una exclusiva. Les pintures de Sarrate es caracteritzen per plantejar un gran fons de colors, particularment “cridaners”: fúcsies, el blauet, cremes. I l’utilització de materials trobats com a collage, com unes gomes abandonades a les vies de tren. Ja tindrem ocasió de parlar més d’aquesta exposició en un altre post. L’ACVIC és al carrer de Sant Francesc.


Actes centrals dels 75 anys dels Sagrats Cors a Centelles


Pilar Acín/ Aleix Art

Detall de l’exposició que han preparat els alumnes,
commemorativa dels 75 anys de l’arribada de les Germanes
dels Sagrats Cors, a  Centelles.
Centelles. Demà dissabte serà el gran dia per les Escoles Sagrats Cors de Centelles, que encaren els actes centrals pels  seus 75 anys d’arribada i estada a  Centelles.  Demà toca missa, conferències, exposició i festa. Per la passada Festa Major vam poder veure una exposició a Can Manso que abarcava els anys 1939-1968. L’Escola preparava una altra exposició i teníem curiositat per saber com continuarien o què farien. No em vaig poder esperar més i vaig trucar al Pere Valldeneu, que forma part de l’equip de professors i és un dels responsables de l’exposició. Ell mateix ens explica que han instal·lat el material al pati cobert. I que es tracta de murals dividits per dècades. A cada dècada, alumnes de l’Escola, han estudiat i presenten un recull de fets rellevants de la història de l’època i particularment de fets locals. Per saber quins fets històrics podien estudiar, els alumnes es van assessorar amb la Dolors Bernal, historiadora i arxivera municipal, que els hi va fer unes suggerències. Després també, cada grup de treball, va poder parlar amb testimonis de l’època. D’aquesta manera els murals recullen bastant informació textual que resumeix aquests fets i alguna foto. Com a referència a la història dels Sagrats Cors hi ha el llistat de les 111 alumnes que es van inscriure el primer curs, l’any 1939-40. Valldeneu ens explica que eren nenes amb edats compreses entre els 3 i els 15 anys. Ahir encara s’estava pensant afegir les orles que des de fa uns anys testimonia el pas de diferents promocions. Aquest altre relat fotogràfic, es podrà veure, en tot cas, al lloc on normalment es troben, que és a l’entrada principal del centre educatiu. No està previst allargar els dies d’exposició, sino que en principi només es  deixarà veure durant la festa de demà dissabte i sobretot a partir de la tarda, un cop s’hagi inaugurat. Ja sigui en la missa o en la conferència al Casal Francesc Macià, hi haurà ocasió de sentir altres valoracions. Laura Cruells o membres dels Bonobos com Jordi Ginesta, David Nuri, Arcadi Giol o Pau López participarant en la festa musical. Aquest dissabte a la tarda també hi ha la primera Missa Jove organitzada amb la col·laboració del grup Baobab.