EXPOSICIÓ AL CACiS

Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa

Fotos: Aleix Art



Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en  l’exposició de pintura i ceràmica  d’Adults, a la capella de  Jesús.  Ahir la ceramista d’Artès Maria  Picanyol presentava  una exposició amb la mateixa  idea al Centre  d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders.  A vegades  les idees estan a l’aire i més  d’un les recull sense que s’hagin de  conèixer. Hi ha casos famosos. Potser  heu  sentit a parlar de les teories evolucionistes  de  Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades.
El fons també és una planxa de fang negre.
Entre  artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu,  han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol,  la d’Artés, és  ceramista  de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al  Cacis, crec que  ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior”  ens  la recorda dues  peces d’aire més oníric,  instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades  per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces  centrals de l’exposició, a les noves,  pensades i  fetes  expressament, la  Maria s’ha passejat de nou  pels  boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit  a la seva  obra, de la manera més natural. Un imput  que respon  en bona mesura  a  les  “exigències” del Cacis que  sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu  aparent aïllament,  és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar.  Tenen artistes en  residència, fan  campus  per  xavals ara  a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat

Maria  Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de  les  escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles  i branquillons i  els ha  apretat contra planxes  de porcellana. No només això: ha deixat branquetes  amb fulles  d’aquestes sobre la  planxa  blanca i ho ha  posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el  procés  de  transformació  ha  deixat anar algunes  propietats,  com uns  components òxids que han  donat  tonalitats ataronjades al voltant de la posició  original. Això ha donat com a resultat unes planxes  de porcellana amb una gran marca de la  branca  al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu  que això es  déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona.  Aquestes  planxes de  porcellana  d’alquimista i els  motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els  mostra  com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però  els motllos de les escorces  d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi  a sobre  noves  planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves  peces,  que  en són nous positius i que permeten donar  forma  a peces que  poden  arribar a  tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que  per la Maria  no deixen  de  ser noves escultures. Peces per contemplar.  Els motllos de fang es mostren  sense esmaltar. Els  positius de porcellana porten una capa d’esmalt  transparent. Com melmelada. Picanyol  ens indica que es  tracta de components  xinesos.
L’obra de negatius  i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes  de porcellana, la  segona. La  tercera  part no és menys important: es la més  visible, perquè es tracta de  quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part. 
Una artista que també ha exposat al CACIS 

i que coneixem

prou és la  Marina Berdalet.  
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava 
el cotxe amb el
seu home i que se n’anaven 
a Pontevedra. La missió
era  muntar  una exposició 
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d’entrada 
sembla que plàsticament
també  hi manté una curiosa afinitat. 
Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i  negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma  lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino  que són estrucutres  líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen  una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral  dels arbres. El tronc dels  topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra  de Picanyol. Però  els altres  també evoquen històries: sequeres, gotes  d’aigua, els camins de les formigues, etc.

En resum: ens  trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo  que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins  creatius fascinants. 


































ACTES A LA MATEIXA HORA: HO PODEM MILLORAR?

Amb el permís de la sardana

Il·lustrem el text amb fotos de la Noèlia Marin, dedicades a la Festa del Segar i el Batre, celebrada ahir diumenge al camp prop del institut. Sembla ser que  serà l’últim any 





Centelles. Ahir, diumenge, a les 7 de la tarda començaven  les primeres notes d’una alegra sardana. Va sentir-se tota.  Però de cop, es va obrir la porta de la capella de Jesús i en va sortir en Jordi Sarrate i l’alcalde Arisa, en direcció a la cobla. Van negociar que s’aturessin durant 30 minuts. 
No  és que tinguessin  un atac al·lèrgic envers la dansa nacional, però dintre la capella, estaven també començant la interpretació del “Llibre d’Amic” de  Vinyoli. Gemma Reguant havia acabat un vers i en Ramon Vila es va aixecar de cop –feia que dormia- i, emprenyat va dir que no podia continuar més: la mística del poeta no casava amb l’alegria de la dansa.  L’equip de rapsodes, dirigit per Jordi Sarrate havia procurat començar amb el màxim silenci, a les fosques. Concentració, ambient adequat. Però no tenien en compte l’agenda cultural del Passeig veí. 
Potser estaria bé casar millor les activitats del poble, ja que no és la primera vegada que es solapen activitats. L’agent cultural del poble ho hauria de coordinar. Hi ha públic  per a tot, però n’hi ha que també voldria poder anar a tot  arreu. La  setmana vinent coincideix una altra interpretació d’obra vinyoliana amb el festival de percussió. Tot és prou interessant, però haurem de triar.




Durant el temps de gràcia, el díptic poètic de Vinyoli va sonar clar. Però de debó que animaria als impulsors de la revisió vocal i pública del Llibre d’Amic i dels Cants d’Abelone a tornar-ho a interpretar a un altre lloc molt més apte: ja sigui l’Ajuda o a la Sauva Negre. No pot ser que la Reguant reciti amb la pressió i les presses de que les sardanes tornaran  a començar en qualsevol moment.  No poden ser un problema, perquè  tenen tot  el dret a sonar, però Vinyoli també s’ho val. I per altra  banda estaria bé poder gaudir de nou  d’un tipus de poesia que és difícil de digerir. Que s’ha de llegir, rellegir,pensar, tornar a llegir… La recitació d’ahir va anar molt bé per sentir una manera d’encarar els diferents versos i girs literaris. Per tenir un exemple de l’expressió i emotivitat que s’hi  pot extreure. 
Però estaria bé sentir-ho una segona vegada, amb més calma, amb els silencis adequats i, potser amb el  text a la mà, resseguint el vers.  De moment  la primera recció de Vinyoli recitat va sonar seriosa, potser una mica freda, però clara. La capella va respectar la claredat de les paraules. Diumenge vinent a la Capella serà el torn de La Paraula, el muntatge poètico-dramàtic dirigit per Montserrat Grau. A veure quina visió té ella i el seu  equip de la poesia de Vinyoli?




Aquest diumenge també es feia l’última festa  del batre. No hi ha relleu ni curoum de gent seguint-ho. Falta la connexió amb la societat.  No podien revisar què ha fallat i fer una revisió del servei de la festa?
Diumenge acaba l’expo  de Vinyolia El dilluns, Sarrate començarà a desmuntar i al mateix temps  entraran ja les primeres obres que integraran la Col·lectiva Aleix Art’14. L’exposició s’inaugura el dissabte, 26 de juliol, Santa Anna,  a les 7 de la tarda.  


TREBALLS D’ESTIU (I)

Porcellana fina


Fotos: Aleix Art

Centelles. Des de fa varis estius, els  juliols acostumo  a fer algun curset. Primer els de gravat amb la Fina Tuneu, a Tona i des de l’any passat amb la Marta Postico al seu taller de Sant Pau. És la guinda al curs. Com els “cinc minuts més” al llit dels diumenges. Ambient distés, un lloc  diferent  i coses noves: aquest cop la Marta ens ha fet tocar i experimentar amb la porcellana. Pasta fangosa de color blanc. La del secret llargament guardat pels tallers de la Xina i que el segle XVIII es va “redescobrir” a  França. De Limoges prové  la pasta que va sostentar el poder de la Madame de  Pompadour . Però també hem tocat una  pasta d’origen australià, més fosca –com gelat d’avellana-, i amb unes altres propietats. 
Faltarien moltes  més hores de treball, per saber quines qualitats té aquest  material com el  fang, però més difícil d’obligar i com un xiclet. La Marta al principi ens deia: cerqueu fer superfícies  fines i  veureu com  la porcellana té propietats translúcides. Però és tant fràgil! Qui ha volgut també ha pogut donar color amb uns esmalts,  fer formes  a partir de motllos de guix amb porcellana líquida. Tot  plegat  ha sigut un tast, un rosar la punta del iceberg. Faltaria una major dedicació i estudi de les possibilitats.  Però ha sigut un bon taller. A més ha motivat a un bon  nombre d’alumnes, sobretot tasta-olletes joves i amb diferents orientacions professionals, que troben en el fang un aliat per crear formes, textures i fer volar la imaginació.

Matèria accessible

En el taller de quatre sessions, hi hem estat alguns dels alumnes del curs anual. Però s’hi han apuntat tot un altre grup de persones, atretes per la novetat del material. Ja ens agradaria veure  tota aquesta gent reapuntada al curs trimestral,  que darrerament costa  tant d’arrencar per falta d’inscrits. A porcellana vam començar dos grups i n’han  acabat sent tres, d’entre sis i vuit persones cada un. La Marta no volia tampoc aglomeracions i s’han  hagut d’ampliar horaris: dimecres al matí i la tarda i dijous al matí.
Un  taller accessible i amè, relaxant. La profe deixa fer,  només orientant,  amb paciència. Per això era important ser pocs, dintre de tenir més mans. La  Marta  ja coneix una mica més la porcellana.  Potser recordareu la seva obra exposada a la Col·lectiva Aleix  Art de l’any passat, amb les tasses  blanques acabades amb filaments  negres.  La Marta  ja domina molt més l’ús del torn. Però a nosaltres també ens  ho ha anat  deixant  provar.  Tot  un experiment pels qui normalment  confiem amb  les mans.  Dimecres que ve  ho acabarem de  comprovar tots. Serà  l’últim dia. No quedarà  gaire marge per fer i refer peces, però ho aprofitarem fins al final. Les  peces de  porcellana  sembla  que s’assequen més ràpid i la Marta ja  va poder coure alguns treballs del inici.

És habitual  que en aquests cursets,
els companys porten coses per picar.
La Roser Cruells va portar unes galetes,
que es fa ella,
molt bones d’espelta i xocolata amb taronja.
En va acabar fent bossetes per tots, per
emportar-nos a casa.
La  ceràmica obliga uns temps  que superen  les  ganes de treballar al taller i xoquen amb altres obligacions del mes d’agost.  Fa uns anys ja dedicava  un article en aquest mateix blog, a  la mateixa professora de ceràmica i  esmentàvem el  seus  moments difícils  per dedicar-se  plenament en el seu art. No ha  canviat tot molt,  però crec  que  el fang guanya adeptes. La  Marta té un bon potencial com a professora.  Crec que seria una bona iniciativa si els del Taller d’art –destinat als menuts-,  fessin un  salt qualitatiu i creessin  una autèntica escola d’art a Centelles, com  tenen,  per exemple  a  Caldes  o a La Garriga. L’art ha  perdut posicions  socials  -s’esmenta molt poc en els mitjans de comunicació, a part de festivals de música o  teatre-, però realment continua  sent un refugi  de necessitats  i curiositats.  











FINESTRES

Noèlia Marin explora Centelles

Centelles. Aquest dissabte, 5 de juliol, vam canviar les obres de les Finestres d’El Trabuc. Hi hem tingut les ceràmiques de l’Olive Pur i ara hi tenim les fotografíes de la Noèlia Marín. Ambdues recent adoptades a la vila centellenca. La Noèlia viu a la Plaça Major, prové de Vilassar de Mar, és fotògrafa professional. El que realment li agrada és la fotografia d’autor: quan pot viatge o passeja càmera en mà. A la Festa del Pi, va guanyar un segon premi al concurs d’enguany. Ara ens redescobreix racons amagats del nostre poble, que  per ella són nous. Els mira per primera vegada. A la Noèlia li agrada que surti alguna  persona, en trànsit, present a la captura, que ajuda a entendre la dimensió de l’espai.
La Noèlia també ha viatjat a la India, a París. Això és com la punta de l’iceberg. Es podrà veure a aquestes finestres de la cafeteria del Carrer Socors, fins a mitjans d’agost.


La protagonista de les Finestres d’aques mes ens ha enviat  un text propi que ens parla del seu treball i se’ns presenta una mica més. Aviat trobareu el mateix material imprés en paper en el butlletí especial  que trobareu al Trabuc mateix.  Podeu aprofitar  per fer-hi un te o provar els famosos croissants de xocolata. 


CARRERS DE CENTELLES
Noèlia Marín. Des que vaig venir a viure a Centelles el 2013 la seva màgia i la seva gent em va captivar. És per això que a principis del 2014 vaig començar aquest nou projecte, i que avui dia segueixo ampliant, fotografiant les seves festivitats i llocs que encara estic descobrint.

L’exposició que es presenta fins el 15 d’agost al Bar el Trabuc  a la plaça Major és una petita col·lecció de 9 imatges en sèpia, il·lustrant un recorregut pels diferents carrers de Centelles, situats al centre de la vila. El Portal, el Carrer de Sant Cristòfol, Carrer de Santa Anna, call de les Puces. Un passeig on la gent passen a ser protagonistes, formant part de la imatge, i on la perspectiva lineal juga un gran paper donant-li profunditat a les fotografies. En aquesta selecció també he inclòs alguns llocs d’interès històric, Mas Vinyoles, Molí de l’estrada, Cercle de les bruixes: a través del moviment creat amb la càmera represento el misteri i la màgia d’un dels punts místics de Centelles i mostrant amb nitidesa la seva disposició circular.

www.noeliamarin.wordpress.com

Més informació:
http://cronicadecentelles.blogspot.com.es/2014/03/fitxem-artistes.html