ZOOM A LA COL·LECTIVA

El seu gran poder 
Zenda i Cristina Basses ballen per la Col·lectiva

Aleix Mataró
La Cristina i la Zenda, esperant l’hora del ball,
a la Capella de Jesús
Centelles. Reprenc avui la Crònica de Centelles que fa bastants dies que resta sense actualitzar. I ho faig lligant-ho amb un tercer Zoom a les obres de la Col·lectiva, aprofitant que ahir hi va haver dansa a la Capella de Jesús. Dora a la tarda d’ahir, les dues ballarines, la Zenda i la Cristina Basses, que havien de fer les coreografies ja eren a la capella per assajar i conèixer l’espai. Una capella on, la Zenda em va dir diverses vegades que li havia agradat molt ballar. Un públic amb nombre adequat i optimiste, també va compartir amb plaer l’estona de dansa. 
Ahir ens podíem fixar més amb com la Zenda treballa. De forma més propera i familiar: les músiques d’ahir, una era oriental i l’altre tenia un to com de música popular d’orquestra de festa romanesa. L’Oxitocina, com es diu aquesta darrera peça, és obra del músic català Guillem Roma. Amb la Zenda es coneixen i li va sentir aquesta cançó melancòlica i encantadora. Amb una lletra, que no he acabat d’assimilar, però que ve a elogiar els poders i els encants d’un ésser, que particularment em sembla que ha de ser una dona “amb un gran poder”. A la Zenda li va agradar aquesta cançó i li va demanar al Guillem si la podia ballar. El cas és que en van estrenar la coreografia el passat 7 de juliol al Casal Francesc Macià. I de forma més minimal, la va tornar a dansar ahir a la capella. Minimal perquè a l’escenari del Casal, potser eren deu ballarines i ahir dues: la Zenda i la Cristina, que però tenen “un gran poder”. La Zenda s’ocupa també que les ballarines vesteixin adequadament i té una col·lega, la Gisela Castells que li fa aquestes indumentàries tant esplèndides i sensuals. Ahir la dansa “Flor de tarongers” vestien uns vestits blancs, ajustadets, amb coll amb V, grosset i un mocador vermell a la cintura. A més portaven uns mantons negres amb uns brodats meravellosos.
A.M.
Ahir, amb la dansa, vam comprovar el cos pot ser molt elàstic
La dansa de l’Oxitocina era més com un vestit d’un harem oriental. Ensenyar el cos és important. Perquè és bell i perquè no és indiferent que es vegi com es contorciona, en els moviments dansats i els muscles i la columna vertebral agafen volum i es deixen veure i mostren la seva flexibilitat.
La Zenda participa a la Col·lectiva amb aquest acte viu del seu art i també amb peces fixes: a la nau hi ha un cartell del seu últim espectacle al Casal. A l’absis hi podreu veure una fotografia de la Zenda ballant un tango amb el seu marit. “La vida en parella és com un tango”: aquesta seria la idea de la seva contribució al tema comú de la mostra. Però en el cas de la Zenda la frase també funciona en doble sentit: la vida en parella és moguda, però la Zenda la passa ballant. A més d’ensenyar aquestes danses, ella mateixa prepara danses per participar a altres events. Per exemple i de forma destacada, cal mencionar que fa dos anys que la Zenda i les seves col·legues col·laboren amb el dissenyador de moda Jordi Dalmau, en la passarel·la Gaudí. L’any passat és el que portaven aquelles ales de papallones tan grans i maques. 


ZOOM A LA COL·LECTIVA

Eva Pujol, puntades de poesia

Avui ha estat el primer dijous dels previstos que hem obert l’exposició Col·lectiva. Demà divendres, també. Serà el dia de les coreografies de la Zenda.. Avui ha anat prou bé: 12 visitants. Pocs si es compara amb els 80 del diumenge, però un èxit si es té en compte que avui ha vingut la gent que hi tenia interès i que ha pogut visitar-la en un dia poc habitual de l’horari normal de les exposicions a Centelles, que es limiten al cap de setmana. 
Una de les visites de diumenge a la tarda va sortir una mica airejada de l’exposició, perquè no podia entendre que entre les obres d’art, n’hi hagués una que eren sols unes puntades. “Jo” –deia- “ho podria fer millor”. “Això no és art” –concloïa -. Vaig intentar dir-li que allò no era un exercici de puntades, sino una idea poètica, una idea feta art. Però no va marxar més convençuda. 
Parlo de la peça “Punt x punt” de l’Eva Pujol. Una obra blanca, sobre paper, que ajunta una estripada amb fil de cosir i fa com una cremallera de fil, fins que el fil s’escapa i deixa l’agulla tirada pel paper. Un exercici d’una gran bellesa poètica, que evidentment no pretén competir amb les habilitats de les velles filadores, sinó expressar una idea. La peça en qüestió és la peça de tema comú amb la que l’Eva participa a la Col·lectiva. Una obra que es va afegir a la mostra quan el catàleg ja estava tancat. L’artista participava, inicialment, només amb un llibre objecte, un llibre d’artista d’edició única: “Fàbrica de somnis”. Aquesta peça va sortir publicada per primer cop en aquest blog, quan amb ella, el juny de l’any passat, l’Eva Pujol participava a la primera edició de la fira madrilenya Masquelibros.
Ambdues peces ens acosten l’obra d’una artista molt acurada i sensible. Una noia, veïna de Gurb, que de forma incompleta, he anat veient part del seu progrés com a artista. Primer a les classes de sensorial i gravat amb la Fina Tuneu i més endavant la seva immersió en els llibres d’artista que l’han portat a participar a diversos certàmens d’aquest gènere. Momentàniament, la nostra artista ara ha de compaginar la seva vena amb les obligacions maternals. Si tingués temps pels menesters de la creació estètica, potser l’animaria a definir millor un tema de treball. Si bé és genial que cada idea que té, sigui quin sigui el tema, tingui una plasmació plàstica d’una manera tan delicada i empàtica.

CONSTRUINT LA SAGRADA FAMÍLIA

Cap al Cel

© Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família
Vista del cimbori central, dedicat a Jesucrist, en construcció i que es preveu culminar el 2020





Centelles. Quan feia de col·laborador a un diari de Barcelona, una de les activitats anuals més esperades, per mi, era la “visita d’obres” a la Sagrada Família. Cap al mes de juny i abans de la capta, la Junta que coordina la construcció del temple gaudinià, ens convocava, ens deixava uns cascos de paleta i ens enfilàvem vestides i ascensor amunt. A dalt hi havia la volta de la coberta, que és com una gran plaça i mirador per admirar Barcelona i el mar des de les altures. Però sobretot ens havíem de fixar en que s’estaven començant a construir les torres dels Evangelistes i la gran torre central de Jesucrist, situada sobre el que és el creuer de la basílica. Allà ens ensenyaven com ho tenien: que si formigó per aquí, que si granit per allà, que si la decoració dels pinacles. Any darrera any –durant un grapadet d’anys-, vam anar veient com cobrien la nau i l’interior del temple s’omplia de la llum dels vitralls, escultures, etc. 
Sis anys després de l’última visita que vaig fer a la Sagrada Família (2007), com a col·laborador de la secció de cultura d’aquell diari, el Temple continua en construcció. Han hagut de canviar encara més coses. Des del carrer, entrant a Barcelona, pel carrer Mallorca, fa poc em vaig fixar que ja es veia alguna cosa del tambor del gran cimbori central dedicat a Jesucrist. Un email enviat a l’oficina de premsa de la Junta ha tornat carregat de molta més informació sobre el que estan fent ara.
Fins el 2026? 
© Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família
Vista de la sagristia de ponent en construcció. 
És a la banda del carrer Provença.
Efectivament, a dalt a les altures, on operen les grans grues i des on es veuen els peatons i turistes com formigues, s’està treballant a bon ritme en les torres dels evangelistes i al gran cimbori central dedicat a Jesucrist. Actualment s’està a punt d’arribar als 76,6 metres d’altura de les torres dels evangelistes. Quan s’arribi a aquesta altura, s’ha de fer un “pont” o corona que uneix-hi totes les torres entre si. Als peus d’aquestes torres s’està acabant de construir la coberta inclinada de connexió amb la torre de Jesucrist, que inclourà uns finestrals de granit que il·luminaran al creuer. Un cop es completi aquesta volta es podrà començar a construir el nucli central, el tambor de la gran torre central, que segons interpreto, al final és el que ha de donar a la Sagrada Família una altura total de 172, 5 metres d’altura. La torre de Jesucrist serà gran, de forma cònica i coronada per una creu. La idea és tenir-la acabada el 2020. Parlo aquí d’aquesta torre. La resta de la Sagrada Família, els arquitectes creuen que podrà estar el 2026. Una data carregada de simbolisme, ja que es compliria el centenari de la mort del seu geni creador, Antoni Gaudí.
Paral·lelament a aquestes parts de la basílica, es treballa amb altres aspectes. Per exemple, també es dissenya l’interior d’aquestes torres, per solucionar els accessos. Tot es va fent amb un equip de professionals, ben equipats i preparats tecnològicament que estudien, interpreten i posen en pràctica un concepte arquitectònic basat en el projecte i la filosofia de Gaudí. Fins fa uns anys, l’arquitecta en cap era en Jordi Bonet. Des de finals del 2012 el substitueix en Jordi Faulí. 
M’enrecordo que el sr. Bonet ens explicava que la construcció de la Sagrada Família es basava en un estudi detallat de tot el material i la documentació de Gaudí. Però hi havia una llacuna important d’informació, ja que s’havia perdut molt material en l’incendi del 1936. Des d’aleshores la construcció del Temple havia anat avançant a partir de l’extrapolació de l’arquitectura gaudinana, a partir del que ja hi havia construït, la lògica pròpia del disseny i les restes de maquetes i papers que es van poder salvar o s’han anat redescobrint. 
Una altra banda on es treballa i es veuen avenços importants és a la sagristia de ponent. Pel carrer Provença s’ha de veure part d’una estructura octogonal que serà una de les dues sagristies de les que disposarà l’església. Disposa de subterrani  i planta baixa, que ha d’anar coberta per cúpules amb arcs parabòlics. 
Dibuix de la Sagrada Família de Víctor Martínez Escámez, Swasky. 
En aquest dibuix es veu bé el cimbori que comença a 
despuntar a la part alta de la basílica, 
entre mig de vestides i de les altres torres ja construïdes. 
El dibuix de Swasky forma part del seu llibre 
dedicat a l’arquitectura gaudiniana, 
editat dintre la col·lecció de quaderns de dibuix urbà 
de l’Ajuntament de Barcelona. 
Més info a: http://www.swasky.es.


5% de catalans

No tinc dades sobre noves escultures o detalls d’altres arts. El que si inclou el document de premsa, són dades estadístiques. Una cosa que em crida l’atenció, és que durant el 2012 van visitar la Sagrada Família 3.200.000 persones. Persones que van entrar al Temple, per la taquilla, i no com a participants a alguna celebració litúrgica. D’aquests visitants “pagants”, només el 5% eren catalans. Un altre 8% venia de la resta d’Espanya. Els habitants més nombrosos, vinguts de països concrets, són els nord-americans i canadencs, que representen el 12%. Els italians, només ells, representen el 10% dels visitants. La resta són d’altres països europeus, de la resta del continent americà, així com dels orients, etc. L’entrada amb tiquet al Temple és sumament important, ja que és una de les fonts de financiació de les obres que es va pagant amb injeccions particulars. D’aquí també la importància de la capta, de la que parlavem al principi, que serveix per animar més gent a visitar l’edifici gaudinià i a col·laborar amb donacions. 

A vegades els periodistes i la gent insisteixen en preguntar quan tindrem la Sagrada Família acabada. És una fita important, realment. Però trobo que també és important poder gaudir de que està en construcció. És igual, com si fóssim a l’edat mitjana fent una catedral i tenim equips de professionals i de diferents arts ocupats en diferents temes: que si les parets, que si els arcs, les escultures, els finestrals. Trobo xulo que el repte de construir aquest nou temple pertany-hi al nostre temps, ja que és un desafiament i una prova de que el nostre país té molta voluntat.

ZOOM A LA COL·LECTIVA

Laura Ramos, més introspectiva

Laura Ramos
Dibuix de l’artista centellenca que es pot veure a
la Col·lectiva
Avui comencem un repàs, artista per artista, de les obres exposades a la Col·lectiva Aleix Art 2013, que es pot veure fins el 18 d’agost a la Capella de Jesús de Centelles. Laura Ramos és de Centelles. L’any passat va sortir al blog perquè va començar a mostrar els seus dibuixos de caire infantil i també va fer un aparador amb retoladors a la primera etapa del bar de La Centraleta. Pel que m’ha anat dient, tant el dibuix de tema lliure, com l’obra feta amb el tema de “viure sol, viure en parella”, els va plantejar a cavall d’un stage d’uns mesos a Irlanda, i visites puntuals a la seva vila natal. Ella mateixa m’explicava que el dibuix “La vida et fa de coses senzilles”, l’ha acompanyat amb l’equipatge, amunt i avall. Per això presenta el plec al full. En aquest dibuix, podríem dir que Laura resumeix les coses que fa i que li agraden o desagraden de la vida, actualment. És com un manifest personal en que posa l’accent a les coses senzilles del seu temps vital: no li agraden els bassals, però li agraden els núvols. Li agrada el té, fuma, té mans per vàries coses. Els ulls són observadors. S’ha autoretratat posant retalls de collages de papers estampats, a algunes parts, seguint una idea seva que ja era present a aquells gravats calcogràfics d’estudi que va ensenyar a la Centraleta. Aquest collage d’estampats l’ha anat acompanyant en els seus diversos dissenys. 
El manifest personal, canvia a visió filosòfica a la peça del tema de l’exposició. Aquí la Laura, analitza més els tipus de relacions de les coses que tenen motiu per tenir una parella, de manera més o menys necessària o independent. L’artista fa un esquema i dibuixa i escriu les idees. Un text present a la taula de la mostra acaba d’explicar els significats.
En resum el què crec que tenim a aquí és una Laura Ramos que es mostra més interessada per mostrar el seu jo i el seu pensament. Fuig una mica dels temes dels contes i més infantils, si bé manté el mateix sentit naïf o com ninotaire de sempre, que trobem per exemple en els seus pins i mirallets. Podeu veure més coses del treball de la Laura si entreu al seu web: http://cosestushis.blogspot.com