FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNEA

Química a les Basaltades

Foto: A.M.
Racó amb les fotos Polaroid de Miquel Galmes

Centelles. A les sis de la tarda a Castellfollit de la Roca feia un vent càlid. A la punta est de la gran llengua basàltica hi ha l’antiga església –suposo parroquial -. Allà a aquella hora si inaugurava una nova edició de les Basaltades, un certament especialitzat en la fotografia contemporània, que porta al petit municipi de la Garrotxa un tast del més granat que passa  -quan es celebra- per la Biennal  que s’organitza a Olot. Entre els participants d’enguany –i fins el 15 de maig-, hi trobem obra de l’Alba Tenas, a qui recentment dedicava un article, com a binomi de l’equip Alucinamandarina. Amb l’excusa de conèixer millor la seva obra personal, i de pas veure coses noves  d’altres persones, m’hi he arribat. Centelles-Castellfollit de la Roca són 45 minuts, 9 dels quals corresponen als túnels de Bracons. Només el paisatge del viatge val ja 10 punts. 

Foto: A. M.
Detall de les imatges de Màrius Gómez

Les Basaltades es divideixen en dos apartats: ara exposen nou artistes fotògrafs que comparteixen el treball amb “química”, és a dir, a l’antiga. Set artistes exposen a l’antiga parròquia, ara restaurada i utilitzada com a espai d’exposicions i actes. En un petit racó hi tenen escultura donades pels descendents d’un artista local. Dos altres fotògrafs exposen a Ox, que participa del projecte. 
D’aquí cinc mesos tocarà a una altra selecció de fotògrafs, als que treballen amb digital. La separació sembla tenir bastant a veure amb que l’ànima del projecte defensa una visió bastant purista de la fotografia. Com menys manipulació de la imatge, millor. Una de les persones al capdavant del projecte, Joan Puigdemont, que també participa a l’exposició, no exclou pas les noves tècniques digitals, però prefereix la feina i els resultats fotogràfics que passen pel laboratori. Com a aprenent de gravador ho entenc. No és el mateix treballar amb tintes i tòrcul, que amb el photoshop i una impressora. 

Foto: A.M.
Tots els fotògrafs participants al moment de la inauguració,
presidit per l’alcalde de Castellfollit de la Roca

Per tant, en l’exposició col·lectiva que es pot veure a l’antiga església de Castellfollit hi trobem obra que s’ha originat en rodets, en plaques de vidre, que ha hagut de ser rebel·lat i copiat sobre paper. Un procés que inclou molta química, paciència i sorpresa. No obstant aquestes pràctiques, no vol dir que totes les obres exposades siguin recents, ni que els seus autors treballin exclusivament amb l’analògic. Hi ha de tot. 
Foto: A.M.
Darrera de l’escala de cargol i en dos nivells hi ha els treballs 
de Joan Puigdemont, un dels organitzadors de les Basaltades, que
segons em deia, no volia exposar sol en aquest espai tan magnífic, on ell
hi havia jugat de petit, entre ruïnes.

Segurament el degà de l’exposició correspon a l’obra de Miquel Galmes. Ell treballava amb Poleroids. I encara ho faria si no s’haguessin “extingit” els materials i productes per fer-ho. Li agrada fer “obres úniques”  amb cert ingredient pictoricista. Per cert, diu que va conèixer a l’Ortiz Echague, el fotògraf que ara té exposició al MNAC, retratista del desert i la gent del Marroc amb un component molt pictòric. Ara lamenta no haver-li demanat cap obra. En les polaroids que mostra hi veiem, com a partir d’objectes com morros de cotxes, amb els llums i el radiador, recrea metàfores de desitjos de les persones –ara el cavall de cartró, ara el cotxe, ara…-. No us heu fixat mai que els morros dels cotxes a vegades semblen cares de persones –amb els ulls, la boca, una expressió -. Ell es fixa amb això i va formant el seu univers. Demà dissabte farà una conferència sobre les fotografies “irreproduïbles”, les peces úniques. A les Basaltades també s’hi fan conferències i tallers. 

A qui també he conegut a la mostra és al Màrius Gómez, fotògraf i dissenyador gràfic de Lliçà d’Amunt –propietari de la petita galeria d’art Espai Garum-. Ell treballa per sèries. Per exemple: actualment es dedica només –quan és per ell-, a retratar nus. Un tema que es va originar a un taller de les Besaltades de l’any passat i que ara desenvolupa. El mes de setembre passat es va dedicar a retratar el recorregut de la mitja Marató de Granollers. Enguany ha estat el fotògraf convidat pels corredors, per fotografiar la prova esportiva. I explica que enlloc de fotografiar els corred

Imatge de la sèrie fotogràfica “El recuerdo de ti” d’Alba Tenas

ors, es va dedicar a captar els llocs on aquells es podien aturar, per descansar, reflexionar i contemplar la cursa. Ha editat un llibre, n’ha fet una exposició –durant els dies de la marató-. A Castellfollit de la Roca, hi ha portat una sèrie fotogràfica de trenta imatges –i ja finiquitada – dedicades a pous dels voltants de Lliçà. La gràcia del treball és que un amic l’hi havia regalat una màquina Agfa de l’any 1957, amb un rodet amb fotogrames de 6×9 cm. Una càmera que “només podies cercar llum i sombres”. Sense més. L’amic el va reptar a fer-la funcionar bé. La resposta és aquesta sèrie, una excusa de treball més que un recull documental, com en Màrius s’afanya a advertir. Les imatges es mostren en el mateix tamany que es poden rebel·lar, sense ampliar  “tal i com es feia a l’època”. No s’ampliava i es presentaven les imatges amb un filet negre al voltant, un marc gruixudet. 

M’he endut un quadern, casi nou, dedicat a vistes panoràmiques.

He anat amb temps a Castellfollit i he dibuixat una fàbrica que 

es veu des del mirador de la punta de la roca basaltica. Pel

primer terma hi passa el Fluvià.

D’altres fotògrafs, com en Joan Puigdemont apliquen ja els recursos químics i òptics per ampliar la imatge i “estampar-la” sobre papers bonics. Ell fa una espècia de treball com d’aires romàntics, amb uns boscos i una dona nua. 
Ocupar l’espai
En quan a l’Alba Tenas, ella presenta una sèrie d’imatges, “El recuerdo de ti”, dedicades a parlar de la relació de les persones amb els espais, i clar estar, dels records. Utilitza una noia, nua per singularitzar els espais. És una figura que resta freda i distant dintre l’espai. A vegades sembla un objecte, a vegades desafia la lògica domèstica. Sobretot ocupa l’habitació o el terra, si bé casi sembla que hi sobri, que no el visqui i que estigui en un altre lloc –perquè dorm, o pensa-. És curiosa la sèrie. Tant en l’obra de l’Alba, com en la del Màrius i en Joan, la imatge és en blanc i negre, que és també el color de la majoria. Dels esmentats, en Miquel Galmes sí que toca el color. 

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (III)

Pels rials de la “Setmana Santa”

  • Presentem avui les set petites pintures que ha fet Josep Maria Rosselló a partir dels poemes de la suite “Setmana Santa” de Salvador Espriu. Les obres sobre paper s’exposen, per primera vegada al públic, a la Biblioteca La Cooperativa de Centelles. 

Totes les fotos d’Aleix Art
Un dia vaig agafar el mòbil i vaig trucar a un vell amic de Tarragona. L’artista Josep Maria Rosselló, que conec des del temps del treball al diari. Em deia el nas que hauria fet alguna cosa dedicada a l’Espriu. Efectivament em va explicar que fa molts anys va fer una pintura dedicada al poeta i que la va donar al cementiri d’Arenys de Mar. Però no sabia res del seu destí fins als nostres dies. El que sí em va dir és que li venia de gust fer una cosa nova dedicada al poeta. Rosselló, com a tarragoní coneixia l’existència d’una suite de poemes de l’Espriu, dedicades a la Setmana Santa de la ciutat. Al cap de dues setmanes rebia a Centelles una caixa molt maca i ben embolicada amb set pintures de petit format. Així que avui parlarem d’una col·laboració nova, feta expressament entre un artista i l’obra de Salvador Espriu. A més ja estem en el temps adequat. 
El mateix Espriu ens explica que als anys seixanta va fer una suite de nou poemes dedicats a la Setmana Santa, per un butlletí de la confraria de Sant Medir de Tarragona. Al cap d’uns anys el poeta va tornar a agafar els poemes i els va incloure en una ampliació de la suite, fins a una trentena de composicions, per a un nou llibre de poesia de l’editorial Polígrafa. La suite original es pot llegir, tal qual, en les Obres Completes de l’Espriu. L’artista Rosselló s’ha basat en la lectura del llibre de la Polígrafa, que també és el que he pres com a base de les especulacions. 
No obstant, el nou treball no podia deixar de banda la pintura que el mateix Rosselló m’havia explicat que havia regalat. Així que ho he demanat a diferents entitats d’Arenys de Mar, però ningú en sap res. Finalment, ahir diumenge, vaig obligar a uns amics amb els qui havíem d’anar a Vidrà, a canviar la ruta per una visita a Arenys de Mar. El canvi no va suposar molts precs –amb tots els respectes pels boscos de Vidrà-, i ben dora de matí ens vam passejar pel cementiri, a la recerca d’una pintura que evidentment no esperàvem trobar penjada a l’aire lliure: hem mirat per la finestreta de la capella, pels vidres del tanatori, ho he demanat al conserge si tenia cap pintura al despatx, però no. A qui també hem trobat ha estat a un advocat, fill de Sant Andreu de Llavaneres, amb arrels a Osona, aranyenc d’adopció i enamorat d’aquella terra. Expert i estudiós de la història del poble i dels habitants del cementiri ens va fer una mica de visita guiada. Ni ell, ni el seu company sabien res de cap pintura dedicada a l’Espriu, que estigués per allà. El que sí ens va ensenyar va ser el nínxol del poeta, molt discret i en un racó. Si no hagués estat per un antic rector de la vila marinera, la placa mortuòria ni tindria inscripció. 
L’advocat, que es diu Ramon, ens va ensenyar quatre panteons dels prohoms de la vila i ens va explicar una mica qui eren. Tots indians. El que més m’ha interessat saber, però, és que en el substrat literari de l’Espriu, sobre el cementiri de la seva Sinera, hi ha altres aportacions literàries que també descriuen l’espai d’enterraments. I els personatges literaris que poblen les pàgines dels llibres d’Espriu formarien part del grup de morts enterrats al primer nivell del cementiri, el més baix i dedicat als difunts més humils. A dalt de tot, al tercer nivell, si situen els prohoms i també els grans sepulcres i les escultures de Josep Llimona. 
Acabada l’explicació, el nostre grup d’osonencs vam sortir del cementiri, li vam donar la volta i vam anar a cercar un rialp, un sender paral·lel a una riera, que seguia un itinerari al voltant d’Arenys de Mar. Una volta arquejada, des del cementiri, cap a l’autopista, creuant la carretera d’Arenys de Munt i tornant a baixar per un altre rialp, fins la platja. Potser el més bonic del recorregut van ser les casasses, segurament d’antics indians, d’estil eclecticista i sobretot el mar, amb la platja, el port, la llotja i les barques. Un dels companys ens va indicar que Arenys havia estat un important lloc de construcció de naus. Caminant, vam anar fins a un búnquer que hi ha a l’extrem sud de la vila, seguint la platja. Un cafè i cap a casa.
Per tant, a l’hora d’escriure a aquestes línies, l’únic document visible que tinc de Rosselló, que el relaciona amb l’Espriu són els set dibuixos o pintures, que de fet, ara ja són a la biblioteca La Cooperativa de Centelles, on es poden contemplar juntament amb un exemplar del llibre de “Setmana Santa”. Es poden veure en horari de la biblioteca, en el primer pis. 
Passos dolorosos
Espriu podríem dir que agafa quatre elements definidors de la Setmana Santa i els fa servir de pretext per vestir una sèrie de poemes sobre preocupacions humanes, mundanes i que formen part dels leimotivs del poeta. Parla d’un món sense lleis, de crim, de l’ «arrelada saquedat» del món, d’un vent que fa por. Un vers interessant: “viure té tan sols valor si preguntem davant l’assot justicier de l’únic mot” (poema V). Vaig aprenent que Espriu crea un llenguatge molt abstracte, i per tant, segons com obert a la interpretació lliure. Com una pintura abstracta. A mesura que avança la suite van entrant elements definidors de la Setmana Santa, i sobretot els detalls més importants. Apareixen els ciris i els encaputxats de les processons i d’aquestes –un concepte interessant- en parla, com a «mort caminada». Al poema XVI es refereix al dolor i hi entreveiem a un Crist: «l’esquena doblada pel dolor i travessada per ferros». Encara cap als últims versos hi apareixen unes dones caminant cap un Sepulcre. 
Rosselló, en nostre pintor de l’antiga Tarraco, parteix d’aquests versos que s’allunen una mica de l’esquema tradicional de la Setmana Santa i dibuixa les escenes d’una processó. Com un film en diferents seqüències: encendre el ciri, les columnes d’encaputxats, les ferides i el dolor que s’han de suportar com una penyora. Els elements conceptuals dels poemes de l’Espriu es transmuten en l’atmosfera de les pintures, on hi veiem un ambient carregat, tenebrista, de por –com el vent de la por-. Segons el meu punt de vista, Rosselló intenta tornar als poemes de l’Espriu la dimensió tarragonina, si bé la ciutat no és citada ni en els poemes, ni en els dibuixos, però sí que és l’ambient viscut i comú.  Rosselló coneix les processons de Tarragona i Espriu en el pròleg diu que havia anat a veure’n algunes poques, com la de Verges. M’agraden els pròlegs de l’Espriu perquè explica coses i trobo que es diverteix fent-los i això es comunica. 
Els set dibuixos de Rosselló els vaig rebre molt ben embolicats i protegits a casa. Com que el contingut del sobre era nou i es tractava com d’un descobriment vaig retratar el procés de desembolicar-lo com si obrís un sarcòfag egipci. Primer el sobre de paper craft i després una caixa molt xula, aprofitades i amb una inscripció adient, una cita antiga sobre art. El contingut final són els set dibuixos de Rosselló, fets amb pintura, tractada a vegades com aquarel·la, a vegades amb un sentit més opac. A Rosselló li agraden molt els colors. Però el meu record de set anys endarrere era que l’artista tarragoní tenia un estil d’arrel més classicista. Però no vull dir carca, sino que feia unes figures d’aire llatí, amb arrels etnogràfiques en els pobles del Mediterrani. I també de colors era molt alegra. En canvi en els dibuixos que he rebut trobem un Rosselló més fosc, que defuig la descripció, inclús la narració, i cerca més donar una impressió. Vist en conjunt trobo que és una sèrie bonica. Els blaus encara són marítims i el color segueix sent important, però potser l’artista ha madurat i cerca altres etapes expressives. Caldria una mostra retrospectiva dels últims set anys, de l’artista per valorar-ho millor. Els seus dibuixos són set perquè agafa el sentit de “setmana”, de set dies, per fer la seva visió de la suite d’Espriu. Les pors i foscors de l’Espriu potser connecten també amb l’ara del pintor, que com molts sofreixen la crisi econòmica i social dels nostres dies. Rosselló hi dóna tocs d’esperança –els seus blaus i els seus colors són optimistes-, perquè és dels que no es rendeixen. Com l’Espriu, que si bé s’interessa per uns temes pessimistes i dolorosos, va anar fent i no va deixar d’escriure pas mai. Never give up!


Totes les cites: © Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

Quim Domene estrena pintures a l’exposició de Vic

Foto: Fina Tuneu
Domene juga amb una sèrie d’elements que es van retrobant tant als
dibuixos com a les pintures, com el xiprer.
Fina Tuneu

Domene el  dia de la inauguració
Centelles. A El Carme Vic Galeria d’art han inaugurat una exposició amb obra recent de Quim Domene, artista amb taller a La Canya, que ja ha visitat en altres ocasions l’espai vigatà. La mostra inclou obra que Domene ha presentat ja a altres espais, com a Fortià, en que l’artista ens recalca el seu retorn al dibuix. Domene ens explica que va començar la carrera artística dibuixant i gravant i que ara, després de passar per altres disciplines –com la pintura o l’escultura pública- hi ha retornat. Però la galeria vigatana volia cosa nova, també, i l’artista  ha fet un conjunt de cinc pintures de format mitjà. Tant la pintura com els dibuixos comparteixen una sèrie de trets: estampació, presència de tècniques diverses i equilibri compositiu. M’explico: en els dibuixos, Domene dibuixa –amb llapis, molt polit-, retalla, estampa, enganxa i reparteix les actuacions de manera que regna un equilibri i harmonia visual agradable. L’artista ens explica que en els dibuixos treballa de cap. Comença sense un esquema previ i va construint la composició de forma ordenada. Treballa molt amb el mateix paper, fent petits relleus geomètrics. Pel que es pot veure, els seus temes parlen d’idees i conceptes. La música, la poesia, un pintor, etc. La seva obra es construeix per sèries temàtiques. En les pintures també trobem l’amalgama de tècniques. Però a aquí hi trobem regalims i la força dels colors. En les noves pintures hi domina el to lila, nota que dóna a les peces un aire molt modern. També hi ha estampació -serigrafia o pintura amb plantilles- i la típica construcció ordenada de l’artista, que amb la seva netedat comunica pau, serenitat i transmet energia positiva. Efectivament estem davant una proposta expositiva de bon veure,  molt interessant pels recursos plàstics i gràfics. Una aposta decidida pels artistes actius en el nostre país i que tenen coses a dir, malgrat la profunda crisi. La galeria  troba a la Rambla Devallades, 21 de Vic.

ANY ESPRIU 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (II)

“Mare, mare, la mulassa!”

  • Parlem amb la fotògrafa Pilar Aymerich, que anys endarrere participava en l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on van estrenar les obres de teatre de l’Espriu 
MAE. Institut del Teatre. Autor Andreu Basté
Imatge de la primera representació de “Primera història d’Esther”

Centelles. Llegir Espriu és com rosegar un crostó de pa: t’hi has d’entretenir, però alimenta. S’han de menjar a poc a poc les paraules i digerir-les. Té molt d’art abstracte el seu llenguatge. M’he entretingut per segona vegada amb el drama teatral “Primera història d’Esther” per preparar una conversa amb la Pilar Aymerich. Ella és ara coneguda sobretot com a fotògrafa, i li volia demanar si havia retratat mai a l’Espriu i si l’havia conegut. Però el destí havia volgut que en les dues ocasions que Aymarich ho podia fer, Espriu es trobés constipat i ho haguessin de deixar per un altre dia que no va arribar mai. Però sí que s’havien conegut, i molt abans, quan Aymerich participava en les primeres representacions de les obres de teatre de l’Espriu i l’autor assistia als assajos. 

Aymarich estudiava interpretació amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tenia com a director al Ricard Salvat. També diriga la Maria Aurèlia Capmany. Ells tenien molt bona complicitat amb l’Espriu i va ser l’entitat encarregada d’estrenar les dues primeres obres escrites per l’autor –“Primera història d’Esther” i “Antígona”- així com el muntatge que va preparar Salvat, ”Ronda de mort a Sinera”. “Esther…” va ser escrita el 1948 i estrenada el 1957. “Antígona” era escrita ja el 1939, publicada el 55 i estrenada el 58. La “Ronda” va estrenar-se el 1960.
Anys més tard, Espriu encara escriuria “Una altra Fedra, si us plau”, però Aymarich ja no hi participava.  El 1965 havia marxat a Londres a estudiar direcció teatral, però allà va descobrir la fotografia, la seva veritable vocació. Va agafar la càmera i encara no l’ha deixat. Amb l’objectiu va seguir relacionada amb el món del teatre, retratant funcions, però els primers dispars escapen de les estrenes de les dues primeres obres teatrals espriuanes. 
MAE. Institut del Teatre. Autor Andreu Basté

Una altra escena de la primera representació de “Primera història d’Esther”

A “Primera història d’Esther”, Aymerich interpretava un paper menor, el d’una noia que “deia una frase”, ens diu. Més endavant, en una nova posada en escena interpretaria a Vesthi, però la primera vegada  deia “Mare, mare, la mulassa!”. Després Montserrat Roig,  responia.  I és que en aquella obra hi trobem treballant el que avui són grans noms de la cultura catalana. A més del Ricard Salvat i de Pilar Aymerich i Montserrat Roig, també hi treballaven Maria Aurèlia Capmany o Fabià Puigserver.

Pilar Aymerich i Montserrat Roig deien unes frases curtetes, però se n’han enrecordat sempre més perquè era la seva dita particular en situacions complicades. Les dues dones treballaven juntes per fer entrevistes i reportatges. Aymerich recorda, per exemple, que totes dues eren a París i volien entrevistar a un líder de l’Autoritat de Lliberació Palestina que estava amenaçat de mort.  A totes dues les van tancar durant unes hores a un subterrani. Anaven dient: “mare, mare, la mulassa!” (© Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.).
Quan l’Escola d’Art Dramàtic preparava aquestes obres, un dels assistents més fidels als assajos era el mateix Espriu. Aymerich recorda que era una persona discreta, tímida, però que si podia parlar i aleshores es trobaven amb una persona amb gran sentit de l’humor. Espriu no intervenia en la direcció del muntatge, només mirava. La “Primera Història d’Esther”, va tenir un gran èxit entre el públic. Les representacions es feien a la cúpula del Coliseum, de manera discreta i davant un públic reduït. Aymerich no recorda que tinguessin problemes amb la censura, si bé el drama teatral de tema bíblic no deixava de ser una al·legoria de la situació del moment de la cultura catalana. Davant l’èxit de l’obra anys més tard es representaria de nou al Romea.
De l’estrena d’aquesta obra i de les següents en que Aymarich va participar ja fa uns cinquanta anys. Ara Aymarich és una fotògrafa veterana que continua activa i va tenint projectes. Tal i com ja ens deia a l’entrevista que ens va deixar fer-li, ara continua fent les seves fotos de carrer, de manifestacions i protestes ciutadanes que evidencien els moments de crisis que vivim. La més recent que ha fotografiat és la dels desnonaments. Però ens diu que sobretot ara descansa i va rumiant i disparant algunes fotos al voltant d’un nou treball personal , dedicat a la representació de la dona i a la gent de Barcelona. Però ho ha d’acabar de madurar i voldria trobar ajudes per poder fer front al material de treball i trobar un lloc d’exposició. A veure si té sort.