ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (IV)


Solcs de metall i poesia


ESPAI SUBIRACHS
“Psalm”, escultura de bronze de Subirachs, del 1958
Centelles. Contempleu l’escultura, llegiu el text, el poema i deixeu-vos endur per la força de l’art. Avui parlarem de l’obra d’un artista vista per Espriu. Ja vam començar amb un poema d’Espriu dedicat a Miró. Vam seguir amb dues “lectures plàstiques” de l’obra del poeta. Ara tornem a la participació de l’escriptor amb l’obra d’un artista. I revisem un contacte que, ens permetrà veure, més endavant, noves col·laboracions entre el mateix artista i el poeta; i el poeta i l’artista. Espriu i Subirachs van congeniar. I la simpatia mútua es va traslladar materialment en obra escrita i en volums: d’escultures en van sortir poemes. L’altre va col·laborar en l’escenografia de les obres de teatre –les mateixes representacions de les que parlàvem amb Pilar Aymerich-. També va fer medalles i dibuixos del poeta que formen part del llegat de retrats que ara formen la imatge visual que  tenim de l’Espriu. Però tot això ho anirem veient de mica en mica. Comencem avui per les tres escultures abstractes de Subirachs, que van motivar que la mà d’Espriu lligués paraules per dedicar-els-hi versos: “Psalm”, “Tekel” i “Temple”. Em centraré més en la primera, “Psalm”, que singularment, la trobo d’una gran bellesa i a més té certa importància històrica. 

Claudia Müeller
“Evocació Marinera”,  escultura
de Subirachs, ubicada a
la Barceloneta, 
al Pg J. de Borbó

“Temple” és una escultura del 1957. És la que ara és més difícil de parlar-ne la disfruta un col·leccionista privat. És una peça de ferro i terracota. Es coneix per fotografies, dibuixos en que l’artista l’esbossa i pel record familiar. La filla de l’artista és qui avui guarda millor la memòria i el llegat de l’escultor. L’artista ha entrat fa temps a la vellesa, està més per trobar el nou destí. 
Per explicar “Temple” sintèticament podem dir que són com dos pinacles units per un musculós pont. Com una gran forquilla de peix, amb dues punxes. Una escultura que per tant té un sentit ascendent i que crea com un punt de trobada i diàleg al mig, sobre una base, un ull del pont, carregat de bronze.
L’escultura “Psalm” és del 1958, com “Tekel”. Però “Psalm” en estil s’assembla més a “Temple”. Comparant-ho amb coses, podríem dir que és com una au, posada a terra. Amb la cua apuntant a munt, com un cim escarpat i punxegut. Tant en “Temple” com en “Psalm” hi ha un segon nivell interessant que es troba en la textura, rugosa i plena com d’estries, que creen espais d’ombres i de diferències cromàtiques. Són com roques de precipici en escala més petita, com maquetes de muntanyes alpines. “Tekel” és del 1958 també, però en aquesta Subirachs introdueix més elements i materials, com la fusta. I és més com un collage o forma la idea abstracte i sintètica d’un guerrer, amb el cos, les armes. Una neurona em suggereix que potser es podria enllaçar amb els guerrers d’Antoni Clavé. Totes tres escultures són abstractes i formen part del període en que Subirachs ha abandonat ja els anys de formació i després d’una etapa entremig de la figura i la simplificació formal, s’aboca a cercar formes molt més lliures i desvinculades de referents naturals o humans. Les meves comparacions anaven per fer-ho imaginable.
Les tres escultures van inspirar els respectius poemes de l’Espriu, que els podeu trobar al segon volum de les obres completes i també en una publicació monogràfica titulada “Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos”. En aquest llibre editat per Ricard Pedreida, dintre la col·lecció “Les quatre estacions” hi trobem també altres textos de l’Espriu dedicats a Subirachs. Les  tres escultures són les tres de les que parlem. Ens centrarem amb “Psalm”. Aquí va el poema (amb el vist i plau d’Edicions 62 que gestionen els drets dels hereus d’Espriu).
Llevada la pell, obro en la carn camí
pels solcs inconeguts de la darrera autenticitat.
Esguarda’m ja del tot en la nuesa i digues
si el fràgil cim o l’índex m’assenyalen a tu.
Perquè més enllà de la tàvega i del vesc de les paraules,
endins del secret de les despulles de la forma,
en el mar sempre en repòs on sento alçar-se
la ira del vent que ha d’apropar-me al rostre
l’esglai de la solitud, el gran perdó dels cels,
pugui rentar la sang i finalment em salvi
al fons d’aquest dolor de l’última autenticitat.
M’interessa subratllar que aquí Espriu veu la nostra escultura com un

Claudia Müeller
“Evocació marinera” va ser la
primera escultura abstracte instal·lada
a un carrer de Barcelona.

volum carnós, on les “estries” són solcs i els eixos formen un camí i apunten cap al cel. Diria que el poeta transforma el que en primer lloc és una petita descripció, en una pregària, en el mateix dibuix literari sinuós i el camí corbat que forma la “carena” de l’escultura. També l’Espriu parla del mar, que en una primera lectura em va fer pensar amb les ombres que crea l’escultura en sí mateixa cap enfora, sobre la taula que la suporta i que permet imaginar-la com una cinglera envoltada pel mar. En segon terme la materialitat de l’escultura és també com  un conjunt de petites onades solidificades, en repòs. 

L’escultura “Psalm”, de bronze sobre la que es basa el poema de l’Espriu és una peça no gaire gran. Com una pilota de bàsquet. Anys més tard, Subirachs va recuperar aquesta peça per projectar la idea general de l’escultura monumental “Evocació marinera” (1960), que actualment es troba al final del passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, ben a prop del moll. La peça ampliada és també de bronze i va ser la primera escultura abstracte que es va posar en una via pública a Barcelona. Posdeu saber més coses sobre Subirachs si entreu al lloc web: www.subirachs.cat 

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

Primavera al Marçó 
gràcies a l’Eulàlia Llopart

Fotos: Aleix Mataró
Una de les xilografies estampades sobre tela, 
amb el vermell característic de l’artista
Centelles. L’exposició de l’Eulàlia Llopart al Marçó vell de Centelles tenia ganes de veure-la. Bàsicament perquè és una artista que conec a trossos. Algun llibre d’artista, alguna sèrie de monotips. La proposta de Centelles oferia la possibilitat de veure més coses i diferents i noves. I així ha estat. Trobem els monotips,  però fets diferents. Trobem el llibre d’artista per la Calderiana. I trobem xilografies. En les més grans, la planxa també forma part de les obres “acabades”, després d’intervenir-la i d’haver deixat diferents estats sobre una tela. 
L’artista també és de les que reparteix l’espai creatiu amb moltes hores a la feina i per la família. Però quan entra al seu propi taller es deixa anar i va estirant el fil, cap a Ítaca, però amb seguretat. Aquesta és la impressió que percebo..
En el treball de l’Eulàlia Llopart hi trobem molt paper. 
I en concret paper de cotó fabricat al Molí Cubé. 
Una fàbrica de paper artesanal ubicada a Torrelavit. 
Molt antiga i que continua funcionant tot i la competència 
del paper industrial. Estan especialitzats amb papers de qualitat: 
aquarel·la, gravat, papers sacants. 
És una passada poder visitar les instal·lacions 
amb la maquinara antiga que fan servir per fer tot el procès.
L’exposició del Marçó presenta obra nova i dels últims dos o tres anys. Unes de les obres més “antigues” són uns papers “foradats” i sobreposats, que creen “coves” i espirals amb  profunditat. Llopart n’ha fet de noves. I amb el temps l’artista ha trobat noves maneres de treballar aquest tema: estripant més enèrgicament, donant al forat més protagonisme. Arriscant que es talli malament. Els papers són pintats, més ben dit, colorejats i quan estripa surt el blanc i les barbes de sota. Llopart utilitza una sèrie concreta de colors. Hi ha un vermell que li és característic. Un to viu. Enlloc d’utilitzar molts colors, un de sol s’escampa per tota la superfície i participa de la composició amb les seves textures i les intervencions que l’artista hi provoca. 
Potser les obres més interessants, que són també les més noves, són una espècia com de reliquiaris. Unes caixetes amb arrels i branques. Objects-trouves naturals que l’artista enganxa al fons de la caixa. A sobre, fent de tapa, hi trobem un paper amb un monotip, agafat amb el vidre, retallat i separat, deixant un forat, per veure la relíquia. Llopart n’ha fet tota una sèrie, agrupables pel to del fons de la caixa on hi trobem algun dels seus colors plans, dominant l’atmosfera. 

Conjunt de “relíquies” amb les arrels i branquetes que l’artista
ha recollit i convertit en petits tresors.

Les diferents obres ens parlen de la naturalesa, de creixement, de brancades que s’enfilen amunt. De xarxes i formes orgàniques –budells o flors-, en expensió. Llopart ha titulat l’exposició “Cartografies interiors”. Per tant, el conjunt, amb elements extrets o representatius dels boscos i els entorns naturals, es poden entendre també com una metàfora de l’experiència vital de l’artista. Eulàlia Llopart és una de les artistes que ha acceptat la invitació per exposar a la Col·lectiva d’Aleix Art que inaugurem a finals del juliol que s’aproxima. 

PREPARANT LA COL·LECTIVA

Leri retorna a l’Occità de Vic



Centelles. Avui comencem una sèrie de reportatges dedicats a preparar i anunciar la primera exposició que s’organitza des d’aquest blog. Una exposició col·lectiva que reunirà alguns dels artistes citats en aquestes pàgines, durant el curs anterior, tant a la portada, com a la Crònica de Centelles. Es va fer una crida entre quaranta referències i  n’han respost 24, entre pintors, dibuixants, músics, teatre, dansa i també de l’àmbit de la historiografia d’art. La idea és reflectir el caràcter interdisciplinari i obert d’aquest lloc web. L’exposició s’inaugurarà el proper 28 de juliol a la Capella de Jesús de Centelles. Els artistes que hi participen poden presentar una obra de tema lliure, dintre unes mides, per poder cabre a l’espai de la nau. Al presbiteri s’hi col·locaran unes obres que de forma comuna faran 25×25 cm i han d’estar dedicades al tema “Viure sol, viure en parella”. Més o menys tothom ja ho està plantejant i a finals de maig han d’anar entregant les imatges per poder preparar el catàleg que es publicarà amb la mostra.
Paral·lement amb l’exposició es faran algunes activitats. Aprofitant que participaran gent d’actuacions, tindrem concerts, representacions teatrals, dansa i conferències.
Per fer l’exposició possible comptem amb la col·laboració de varis sponsors. El principal és l’Ajuntament de Centelles. Després hi ha la col·laboració de diferents empreses i negocis, que amb la seva aportació faran possible completar l’organització de la mostra. 
Panorama
Perquè conegueu com serà l’exposició i sobretot qui hi trobareu, publicaré a aquesta portada diferents reportatges i vídeo-reportatges dedicats als artistes. Volia fer el repàs dels artistes seguint un esquema alfabètic, però m’he trobat que de cop, la majoria d’artistes que participen a la Col·lectiva d’Aleix Art, inauguren aquests dies les seves mostres particulars o amb col·lectivitat. De manera que he canviat el pla i –amb el permís dels primers entrevistats-, he anat a cercar els que obrien noves propostes expositives. 
Qui inaugura aquesta sèrie d’articles és en Leri. En Josep Làzaro, que s’estrenava en aquest blog per una exposició a l’Occità i hi torna per la tercera exposició al mateix local vigatà. La nova proposta és més heterogènia que les anteriors: pintura, model i aquarel·la. Aquarel·la vol dir “dibuix urbà”, però fet en els paisatges que Leri estima més, com són els del mar. En l’entrevista l’artista reforça el seu interès pels sketchcrawls i el dibuix urbà, gènere en el que es va iniciar molt al principi del moviment de dibuixants a Vic. Però en Leri pinta i grava, també. Fa dibuix de model. A l’exposició podem veure obres en diferents tècniques. Obres d’acabats més treballats, fetes quan la mà i el cap està ja “escalfat”. Dibuixar és com fer gimnàsia. S’ha de fer un escalfament. En gravat trobem un exemple de fotogravat, tècnica que Leri prova actualment. És un artista dels que compagina la feina amb el gaudi creatiu, però quan si posa, fa de tot. Potser en dibuix i gravat és on trobem el Leri més genuí. Les pintures, de gran realisme, potser les trobo més anodines. Però és qüestió de gustos.

DISSENY I ART RADICAL

Repàs dels dissenys de Jordi Benito 
a l’Arts Santa Mònica


Foto: Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
La mostra reuneix dissenys i obres il·lustratives
de l’esperit creatiu de Benito, més original i radical.
Centelles. Jordi Benito és un artista que, en aquest blog, anem descobrint de mica en mica. Fins ara el teníem com artista d’accions, instal·lacions radicals, molt compromès. Particularment visible els anys 70 i 80. Ara una exposició a l’Arts Santa Mònica de Barcelona ens descobreix –fins el proper 27 d’abril-, la seva faceta de dissenyador de mobles i altres objectes. Un repàs de les peces exposades ens mostra que hi ha una mica de tot, perquè també és el que s’ha trobat: moble per la música –per a discos-, una taula de marbre amb potes de ferro forjat, llums de roba. Trobem també obres de caràcter més escultòric –o com poesies visuals- que enllacen més amb el seu discurs plàstic: vàries tapes de piano, amb llibres, pedres i en un cas, un termòmetre. “La cadira de Déu”, una escultura ready-made, amb llums de neó, del 2005. Serigrafies, dibuixos, caixes. Potser aquesta part és la que a mi m’interessa més.
La mostra ens permet saber, per les explicacions de Beth Galí, que Benito va començar la seva carrera professional fent disseny d’interiorisme al taller del seu pare, Jordi Galí. Que en paral·lel es va endinsar en el mundillo artístic, animat aleshores per personatges com Alexandre Cirici. Que un bon dia, Benito, va desaparèixer del despatx de disseny i al cap d’uns anys el van retrobar protagonitzant accions provocadores i radicals. El cas és que tot i la faceta més artística de Benito –al començament va col·laborar amb el col·lectiu Grup de Treball-, va continuar lligat amb el món del disseny, ja sigui per contentar amics o col·laborar en projectes d’interiorisme de bars i locals. Joaquim Pibernat, comissari de la mostra, i els seus col·laboradors han intentat recuperar aquesta faceta, per documentar-ho i amb el material que han trobat han muntat aquesta exposició, possible gràcies a préstecs privats, l’ajuda de galeries i la col·laboració del Museu de Granollers, ciutat nativa de Benito, amb la que l’artista hi estava molt implicat en la dinàmica artística.

Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
Les obres de Benito són energètiques

En els objectes exposats retrobem els trets distintius de Benito: l’interès per la música. Per Wagner, per exemple. Benito va col·laborar amb Carles Santos alguns cops. De Wagner, Benito en va manllevar la idea d’art total, i potser és així com hem de veure un moble com la taula de fusta amb les potes de ferro, ja que trobem l’encontra entre dos disciplines artesanals. La mateixa aproximació a les arts artesanals i per tant el recurs als especialistes de cada saber, va ser també un ingredient característic dels dissenys de Benito. El gust simplificador, diria racionalista i la creació d’ambients amb l’ús dels llums de neó. L’artista ens va deixar fa cinc anys. 
Perill d’estisores
L’exposició es fa a l’Arts Santa Mònica –a la part de baix de la Rambla-, un centre molt actiu en la difusió expositiva de propostes artístiques, que els poders d’aquest país amenacen de mort, amb el pretext de la crisi. Igual com pretenen passar les estisores a Can Felipa i altres centres culturals. Crec que aquests espais ja estan fent un esforç per contenir les despeses i que finiquitar el seu projecte s’acosta més a un despropòsit o a un desig inconfessat d’empobrir l’oferta cultural del país, més que de contenir la despesa general. L’Arts Santa Mònica, per ubicació i dinàmica, rep visitants i veureu com se’n parla, quan d’aquí poques setmanes celebrin la fira dels llibres d’art.