DUES EXPOSICIONS DE PINTURA

Revivals i boires pictòriques a la Parés

Centelles. Hi havia un pintor que un cop em va dir que a la pintura l’havien intentat matar tres vegades i que no ho havien aconseguit. Ho podem certificar, de fet, per la persistència d’exposicions habituals d’aquest llenguatge a galeries i sales d’art. Com per exemple a la Sala Parés. No descobreixo res, però cal assenyalar que ara tots tres nivells i racons expositius de la galeria degana de Barcelona, els ocupen pintors.  I que sobretot practiquen conceptes diferents. I aquí és on hi ha el quid de la qüestió: la pintura segueix viva, i a més, plural. Molt plural. En el petit tast que ens ofereix la Sala Parés, ens centrarem a les dues exposicions de la planta baixa. A la sala gran hi trobem obra de Jaume Roure. A la sala petita del costat de l’entrada, paisatges del David Casals. 
Foto: Sala Parés
Una de les pintures “familiars” de Roure

Roure és de Barcelona. És un pintor que el vam anar a veure l’estiu passat a l’Empordà. Allà vam trobar les obres escampades. Ara, a la Parés tenim l’oportunitat d’aprofundir en la seva obra, junta i nova. Roure treballa amb oli. A més no sobre tela, sino sobre cartró. M’agrada quan deixa parts sense pintar –o pintades d’un to beix- i després amb el color destaca les figures o una part. Aquest pintor treballa per grups temàtics. Fa un any es va morir en Neil Amstrong, el primer home que va caminar damunt la Lluna. Doncs en Roure recorda aquest fet, a través de recuperar una sèrie d’imatges fotogràfiques de l’àlbum familiar, de quan va fer la primera comunió. I altres imatges fetes a Amèrica, als anys seixanta, que ens evoquen la vida dels ianquis a aquella època. Imatges també de la vida familiar, social, d’oci. Hi abunden les imatges amb gent. Persones rient a la càmera, a la piscina, amb un grup de teatre, a la taula, etc. No us estanyi si noteu en aquesta pintura un deix de l’obra de Hopper, ja que el mateix Roure ho reconeix. No passa res. Al final, Roure filtra la influència del mestre anglès i ho ha personalitzat. 

Roure ens parla d’uns temes concrets. Fa un revival de record i d’una

Foto: Sala Parés
Una de les  boires pictòriques de Casals

època. Pinta gent, normalment alegre. Podríem dir que té un record feliç. En l’obra de David Casals –ara canviem de sala-, passem a un altre nivell de sentiments, ja que els seus paisatges també tenen el poder de convocar sentiments de magnificència del paisatge fluvial, emboirat, verd i natural. Casals aprofundeix en el tema de la boira –que ja vam descobrir a Vic l’any passat-, i també amb les construccions marcades pel brancatge dels arbres i arbusts que el pintor localitza a les riberes. Casals ara es fixa més en la zona del Ter, a la zona de Manlleu, on el cabdal d’aigua és més generós i també més obert a produir reflexos i a rebre la boira. No hi veiem elements humans –com introduïa en èpoques pretèrites -. Només el medi. Així que aprofundeix en les qualitats cromàtiques, compositives i els efectes lumínics. Més que una obra realista, aquesta sèrie de peces de Casals, em parlen a mi de la bellesa i la potència dels colors i la poètica dels espais. 

D’alguna manera la pintura de Casals convoca més directament a la bellesa i a la poesia, mentre la de Roure potser pot resultar més inquietant, ja que hi ha molta gent a la seva pintura, que a més miren i riuen. s’interessen per coses diferents. Tots dos saben molt bé què tenen entre mans i defensen amb ganes i gust el seu concepte pictòric.  A tots dos, si va bé, els podreu veure també a la Col·lectiva que preparem en aquest blog, el mes de juliol i agost.

INICIATIVA ARTÍSTICA

Artistes de La Garriga i del Japó, munten junts una exposició


Fina Tuneu i Jaime Moroldo comentant un gravat japonés de la mostra “Veus a l’extrem”, 
que es feia a la sala Andreu Dameson de la Garriga, però que ja es va acabar diumenge passat
Centelles. Primer en Jaime Moroldo va conèixer, un dia, a una noia japonesa, Ayu Omori. Després va passar un temps sense que un sabés res de l’altre. Fins que gràcies a internet es van actualitzar les relacions. En segon lloc van parlar de fer alguna cosa plegats. Tots dos són artistes, tots dos en coneixen a molts d’altres i podien traçar ponts de treball i contacte, malgrat el principal handicap: Jaime viu a la Garriga i la noia a un poblet del Japó. Això són molts quilòmetres i depèn de què es vulgui fer calen molts calers. Però van plantejar de fer una exposició junts, amb un grup auto-seleccionat d’artistes, amb obra d’unes mateixes mides. Enviar-les i aprofitar l’existència d’uns marc estàndards –aquí els t

Fotos: Aleix Mataró
Dues peces de l’exposició, una japonesa, l’altre de la Garriga

robem a Ikea-, per donar unitat a la mostra, allà i aquí. El grup d’artistes de la Garriga que en Jaime va reunir, van ser els primers a enviar les obres –sense marcs-, al Japó. I allà els homòlegs japonesos ho van emmarcar i ho van penjar en un espai públic. Ara els nipons han enviat les seves obres i s’han pogut veure fins aquest passat diumenge, juntament amb les obres garriguenques a l’espai Andreu Dameson. La iniciativa compte amb el suport de la Fundació Fornells-Pla i  Conxa Sisquella. En Jaime Moroldo comenta que potser la iniciativa tindrà continuïtat. I també que als japonesos amb qui col·laboren els hi va molt bé aquesta proposta, perquè així tenen una iniciativa xula per portar a algun lloc i fer visible les inquietuds artístiques del seu poble, on –allunyats de les grans urbs-, no hi ha massa estructures artístiques. 

UVIC
Envers i revers del targetó 
de l’exposició de Marina Berdalet
Berdalet, del CACIS a la UVIC
L’artista Marina Berdalet també segueix activa 
en el pla expositiu. Aquest dijous s’acaba 
el seu pas pel CACIS, el Centre d’Art 
Contemporani i Sostenibilitat de Calders. 
Allà hi ha exposat els seus dibuixos de 
plantes en naixement i també hi va fer un 
dibuix nou, in-situ, dintre la línia de 
“traços del gest”. 
Quan encara no ha acabat aquesta 
petita mostra, n’estrena una altra al 
vestíbul de la seu principal de la Universitat de Vic. 
Un remix de la mostra que va fer a Manresa,
 l’estiu passat, però també amb alguna peça nova. 
En general les obres de l’exposició “Veus en l’extrem”, estan fetes o tenen el suport d’un paper: hi ha dibuix, fotografia, gravat. Una mica de tot. En principi la temàtica era lliure, però ves per on, hi ha com un deix, com un neguit per expressar preocupacions. Coses que no són les mateixes, però que ens parlen d’inconformisme: reptes, la naturalesa, el camí d’una vida viscuda, la transformació de l’entorn, etc. Hi ha una trentena d’obres entre garriguenques i japoneses. Entre els artistes japoneses hi ha persones com Ayu Omori, Masari Itaba. En Moroldo va dir que alguns, com també Chiemi Fukuda s’agrupaven en un estudi on hi ha músics, dissenyadors. Són els Studio Kotori. També presentaven una obra comuna amb tres aportacions de diferents disciplines. 
Entre els artistes d’aquí, coneixem, perquè ja n’em parlat al blog, el mateix Jaime Moroldo, la Fina Tuneu i la Núria Segura. Els dos primers participaran a l’exposició col·lectiva del blog. La Núria està convidada a fer-ho l’any vinent. També hi participaven l’Alba Ballús, la Sílvia Navarri, en Roger Sanguino o en Francesca Riu.

MIQUELETS DE CATALUNYA

Esbossant la Batalla d’Almansa

Centelles. Aquest cap de setmana que deixem endarrere no he estat per casa. Amb un grup d’amics que divendres encara desconeixia bastant, vam agafar una furgoneta de lloguer i vam baixar cap Almansa. Un poble –25.000 habitants-, a l’entrada de Castella la Mancha, a uns 500 km de Centelles, on cada dos anys hi fan la recreació de la batalla que porta el nom del poble. Un episodi de la Guerra de Successió, que va enfrontar l’exèrcit austricista amb el borbònic i que van guanyar aquests darrers. Des de fa quatre edicions, Almansa recupera aquest episodi, com diu un dels organitzadors, més amb ànims de commemorar fraternalment la trobada entre els dos pols de la guerra, que de recordar una victòria de la línia monàrquica que ara segueix regnant a Espanya. La nostra furgoneta anava carregada de Miquelets i Fusellers de Muntanya. Concretament del timbaler, el cornamusaire, un magraner, dos fusellers de muntanya del regiment Vilà i Ferrer, dos fusellers dels Miquelets i dos civils: una noia i jo com a dibuixant cronista de l’activitat. No és la primera vegada que els segueixo, però aquesta va ser la primera en la que em vestia de civil d’època, amb una jupa blava, calces vermelles, tricorni i espardenyes de set betes. Les espardenyes no se quin futur els hi espera, perquè van quedar bastant molles i enfangades, ja que durant tot el cap de setmana ens va ploure i vam entrar al camp de batalla amb un terreny enfangat i desagraït. L’episodi bèl·lic com a tal s’havia de representar el dissabte a la tarda i el diumenge al matí –com dues funcions-. Però en el camp de batalla on es fa, només si va anar el dissabte i el diumenge, com que plovia molt més, es va fer una petita escaramussa a la plaça de l’església d’Almansa. 

Segueix a la pàgina “Quadern dels Miquelets”

MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA

Dues guerres, 
dos artistes atrapats pel Marroc

MNAC
La “Batalla de Tetuan” destaca també pel seu gran tamany. Qüestió que comparteix amb un altre pintura catalana 
de temàtica històrica, com és “El gran dia de Girona” de Martí Alsina i en certa manera segueix “El Guernica” de Picasso.

Centelles. La meva idea és que hi ha dos artistes que van anar per “obligació” al Marroc, per capturar amb les seves eines el què passava al camp de batalla i darrera les línies enemigues. Però es van trobar amb un lloc que els va fascinar. Aleshores, Marià Fortuny i Ortiz Echagüe –parlem d’aquests dos-, es van deixar atrapar per l’atmosfera natural i sobretot l’humana d’aquell lloc i ho van incloure en el seus “reportatges”. Fins al punt que el tema marroquí els va seguir acompanyant al llarg de la seva carrera. Em refereixo als dos artistes perquè dues exposicions al MNAC posen l’accent sobre la seva obra. 
Marià Fortuny és un artista conegut pels de casa. Aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya han organitzat un programa dedicat a emfatitzar la gran pintura “La Batalla de Tetuan”. I ho fan rodejant-la d’un bon nombre de dibuixos preparatoris i també dels estudis corresponents al què havia de ser l’altre gran obra de la sèrie “La batalla de Wad-Ras”. Aquesta darrera, Fortuny la va poder capturar darrera una trinxera, i després la va plantejar per fer-ne una pintura gran, però no ho va acabar de materialitzar, si ve ja tenia un estudi pictòric bastant ben resolt. De fet “La batalla de Tetuan” tampoc està acabada. Un cop la Diputació de Barcelona va interrompre el pagament dels subsidis, Fortuny va deixar aquest projecte. Això vol dir que la “Batalla de Tetuan” es va quedar a l’estudi de l’artista, fins que va ingressar al museu. Fortuny va plantejar els dibuixos preparatoris al Marroc. Els va fer pocs dies després de la batalla, però la pintura gran, definitiva, la va fer al seu estudi de Roma. 

MNAC
Estudi de marroquí ferit, un dels nombrosos dibuixos 
preparatoris de Fortuny.

Per tant la “Batalla de Wad-Ras” era el quadre  més autèntic del conflicte i per això els dibuixos preparatoris que conté l’espai museístic, serveixen molt bé per entendre com s’ho va fer l’artista per representar l’espai de batalla i després plantejar una escena a la tela. Entre els dibuixos de camp i la tela hi ha un canvi de punt de vista important. L’única referència que es manté, que serveix a l’artista i a l’espectador per situar-se és la forma d’un pont molt xulo, amb tres ulls, que l’artista també va detallar en els seus dibuixos. Perquè al final el que importa més a l’artista és explicar la trobada entre els dos exercits, entre els soldats, tant d’un bàndol com de l’altre. Fortuny es va dedicar a descriure molt bé els uniformes i sobretot en el cas dels marroquins, hi ha molts estudis sobre les xilaves, els gorrets, les armes. Per aquí va descobrir la cultura marroquina. I és la punta a l’iceberg de tota la sèrie de dibuixos preparatoris i les altres pintures posteriors de tema marroquí dedicades a descriure les seves gents i les seves llars, els seus carrers amb arcades de ferradura. 
El 1860, Fortuny va ser becat per la diputació de Barcelona per descriure pictòricament el què en poques paraules va ser un enfrontament més patriòtic que res. Els marroquins havien atacat Ceuta i el govern d’Espanya va enviar el seu exercit allà per deixar les coses clares i també per donar bona imatge davant d’Europa. D’aquí que hi hagués interès per crear cròniques visuals dels esdeveniments. Davant de l’exèrcit espanyol també hi havia el General Prim i darrera seu hi anaven bastants soldats catalans que van jugar un paper destacat, atacant i guerrejant ferotjament.  Fortuny era allà, i per un dels seus escrits, apuntats a la paret de l’exposició, veiem que no li feia tanta gràcia. Parla de les batalles com d’un moment dur i dolorós. Un company de la visita que hi vam fer, apuntava que potser per això tant a la pintura de Wad-Ras, com a la de Tetuan hi ha una llum velada, com un aire trist.
Uns seixanta anys més tard Espanya i el Marroc tornen a repartir-se llenya en terres nord-africanes. Ortiz Echagüe era fotògraf de l’exèrcit hi va anar allà per retratar el territori enemic des de l’avió. Però quan no volava, devien tenir temps per passejar entre la població marroquina o saharaui i també els va retratar a ells. Ell protagonitza l’exposició temporal del MNAC. Ortiz Echagüe sobretot fotografiava tipus, i també les dones, els vestits, els homes amb la seva noblesa dalt d’un cavall. La seva producció de seguida va cridar l’atenció del públic espanyol i de la resta d’Europa, que redescobria les terres i la gent de més el sud, gràcies a postals i a publicacions fotogràfiques de l’època.  Ortiz Echagüe es va especialitzar en donar a les seves imatges un caràcter com de dibuix al carbó, per la tècnica especial que utilitzava amb “carbó fresson”. Encara no se molt en què consisteix, però si veieu les seves imatges sembla que en el procés de revelat de les plaques, hi afegia algun producte que donava un aspecte granulat al positiu sobre el paper. En les seves vistes hi té a més un relleu important els núvols –com a “Siroco”-, on  a priori sembla que hi podia intervenir amb un pinzell per aconseguir certs efectes. Però això ho dic jo. Hauré de consultar a algun especialista. No recordo que l’Antoni Tortejada del programa “Fotografies” del 33, en parlés. La imatge “Siroco” amb uns baduins caminant pel desert és una de les imatges més conegudes d’Echagüe i la que ell també va difondre més. Si Fortuny va aconseguir retratar les persones del Marroc, amb els pinzells i els llapis, Ortiz Echagüe s’hi va poder apropar amb una càmera. Trobo que els models locals van ser prou oberts a posar.