EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

Primavera al Marçó 
gràcies a l’Eulàlia Llopart

Fotos: Aleix Mataró
Una de les xilografies estampades sobre tela, 
amb el vermell característic de l’artista
Centelles. L’exposició de l’Eulàlia Llopart al Marçó vell de Centelles tenia ganes de veure-la. Bàsicament perquè és una artista que conec a trossos. Algun llibre d’artista, alguna sèrie de monotips. La proposta de Centelles oferia la possibilitat de veure més coses i diferents i noves. I així ha estat. Trobem els monotips,  però fets diferents. Trobem el llibre d’artista per la Calderiana. I trobem xilografies. En les més grans, la planxa també forma part de les obres “acabades”, després d’intervenir-la i d’haver deixat diferents estats sobre una tela. 
L’artista també és de les que reparteix l’espai creatiu amb moltes hores a la feina i per la família. Però quan entra al seu propi taller es deixa anar i va estirant el fil, cap a Ítaca, però amb seguretat. Aquesta és la impressió que percebo..
En el treball de l’Eulàlia Llopart hi trobem molt paper. 
I en concret paper de cotó fabricat al Molí Cubé. 
Una fàbrica de paper artesanal ubicada a Torrelavit. 
Molt antiga i que continua funcionant tot i la competència 
del paper industrial. Estan especialitzats amb papers de qualitat: 
aquarel·la, gravat, papers sacants. 
És una passada poder visitar les instal·lacions 
amb la maquinara antiga que fan servir per fer tot el procès.
L’exposició del Marçó presenta obra nova i dels últims dos o tres anys. Unes de les obres més “antigues” són uns papers “foradats” i sobreposats, que creen “coves” i espirals amb  profunditat. Llopart n’ha fet de noves. I amb el temps l’artista ha trobat noves maneres de treballar aquest tema: estripant més enèrgicament, donant al forat més protagonisme. Arriscant que es talli malament. Els papers són pintats, més ben dit, colorejats i quan estripa surt el blanc i les barbes de sota. Llopart utilitza una sèrie concreta de colors. Hi ha un vermell que li és característic. Un to viu. Enlloc d’utilitzar molts colors, un de sol s’escampa per tota la superfície i participa de la composició amb les seves textures i les intervencions que l’artista hi provoca. 
Potser les obres més interessants, que són també les més noves, són una espècia com de reliquiaris. Unes caixetes amb arrels i branques. Objects-trouves naturals que l’artista enganxa al fons de la caixa. A sobre, fent de tapa, hi trobem un paper amb un monotip, agafat amb el vidre, retallat i separat, deixant un forat, per veure la relíquia. Llopart n’ha fet tota una sèrie, agrupables pel to del fons de la caixa on hi trobem algun dels seus colors plans, dominant l’atmosfera. 

Conjunt de “relíquies” amb les arrels i branquetes que l’artista
ha recollit i convertit en petits tresors.

Les diferents obres ens parlen de la naturalesa, de creixement, de brancades que s’enfilen amunt. De xarxes i formes orgàniques –budells o flors-, en expensió. Llopart ha titulat l’exposició “Cartografies interiors”. Per tant, el conjunt, amb elements extrets o representatius dels boscos i els entorns naturals, es poden entendre també com una metàfora de l’experiència vital de l’artista. Eulàlia Llopart és una de les artistes que ha acceptat la invitació per exposar a la Col·lectiva d’Aleix Art que inaugurem a finals del juliol que s’aproxima. 

PREPARANT LA COL·LECTIVA

Leri retorna a l’Occità de Vic



Centelles. Avui comencem una sèrie de reportatges dedicats a preparar i anunciar la primera exposició que s’organitza des d’aquest blog. Una exposició col·lectiva que reunirà alguns dels artistes citats en aquestes pàgines, durant el curs anterior, tant a la portada, com a la Crònica de Centelles. Es va fer una crida entre quaranta referències i  n’han respost 24, entre pintors, dibuixants, músics, teatre, dansa i també de l’àmbit de la historiografia d’art. La idea és reflectir el caràcter interdisciplinari i obert d’aquest lloc web. L’exposició s’inaugurarà el proper 28 de juliol a la Capella de Jesús de Centelles. Els artistes que hi participen poden presentar una obra de tema lliure, dintre unes mides, per poder cabre a l’espai de la nau. Al presbiteri s’hi col·locaran unes obres que de forma comuna faran 25×25 cm i han d’estar dedicades al tema “Viure sol, viure en parella”. Més o menys tothom ja ho està plantejant i a finals de maig han d’anar entregant les imatges per poder preparar el catàleg que es publicarà amb la mostra.
Paral·lement amb l’exposició es faran algunes activitats. Aprofitant que participaran gent d’actuacions, tindrem concerts, representacions teatrals, dansa i conferències.
Per fer l’exposició possible comptem amb la col·laboració de varis sponsors. El principal és l’Ajuntament de Centelles. Després hi ha la col·laboració de diferents empreses i negocis, que amb la seva aportació faran possible completar l’organització de la mostra. 
Panorama
Perquè conegueu com serà l’exposició i sobretot qui hi trobareu, publicaré a aquesta portada diferents reportatges i vídeo-reportatges dedicats als artistes. Volia fer el repàs dels artistes seguint un esquema alfabètic, però m’he trobat que de cop, la majoria d’artistes que participen a la Col·lectiva d’Aleix Art, inauguren aquests dies les seves mostres particulars o amb col·lectivitat. De manera que he canviat el pla i –amb el permís dels primers entrevistats-, he anat a cercar els que obrien noves propostes expositives. 
Qui inaugura aquesta sèrie d’articles és en Leri. En Josep Làzaro, que s’estrenava en aquest blog per una exposició a l’Occità i hi torna per la tercera exposició al mateix local vigatà. La nova proposta és més heterogènia que les anteriors: pintura, model i aquarel·la. Aquarel·la vol dir “dibuix urbà”, però fet en els paisatges que Leri estima més, com són els del mar. En l’entrevista l’artista reforça el seu interès pels sketchcrawls i el dibuix urbà, gènere en el que es va iniciar molt al principi del moviment de dibuixants a Vic. Però en Leri pinta i grava, també. Fa dibuix de model. A l’exposició podem veure obres en diferents tècniques. Obres d’acabats més treballats, fetes quan la mà i el cap està ja “escalfat”. Dibuixar és com fer gimnàsia. S’ha de fer un escalfament. En gravat trobem un exemple de fotogravat, tècnica que Leri prova actualment. És un artista dels que compagina la feina amb el gaudi creatiu, però quan si posa, fa de tot. Potser en dibuix i gravat és on trobem el Leri més genuí. Les pintures, de gran realisme, potser les trobo més anodines. Però és qüestió de gustos.

DISSENY I ART RADICAL

Repàs dels dissenys de Jordi Benito 
a l’Arts Santa Mònica


Foto: Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
La mostra reuneix dissenys i obres il·lustratives
de l’esperit creatiu de Benito, més original i radical.
Centelles. Jordi Benito és un artista que, en aquest blog, anem descobrint de mica en mica. Fins ara el teníem com artista d’accions, instal·lacions radicals, molt compromès. Particularment visible els anys 70 i 80. Ara una exposició a l’Arts Santa Mònica de Barcelona ens descobreix –fins el proper 27 d’abril-, la seva faceta de dissenyador de mobles i altres objectes. Un repàs de les peces exposades ens mostra que hi ha una mica de tot, perquè també és el que s’ha trobat: moble per la música –per a discos-, una taula de marbre amb potes de ferro forjat, llums de roba. Trobem també obres de caràcter més escultòric –o com poesies visuals- que enllacen més amb el seu discurs plàstic: vàries tapes de piano, amb llibres, pedres i en un cas, un termòmetre. “La cadira de Déu”, una escultura ready-made, amb llums de neó, del 2005. Serigrafies, dibuixos, caixes. Potser aquesta part és la que a mi m’interessa més.
La mostra ens permet saber, per les explicacions de Beth Galí, que Benito va començar la seva carrera professional fent disseny d’interiorisme al taller del seu pare, Jordi Galí. Que en paral·lel es va endinsar en el mundillo artístic, animat aleshores per personatges com Alexandre Cirici. Que un bon dia, Benito, va desaparèixer del despatx de disseny i al cap d’uns anys el van retrobar protagonitzant accions provocadores i radicals. El cas és que tot i la faceta més artística de Benito –al començament va col·laborar amb el col·lectiu Grup de Treball-, va continuar lligat amb el món del disseny, ja sigui per contentar amics o col·laborar en projectes d’interiorisme de bars i locals. Joaquim Pibernat, comissari de la mostra, i els seus col·laboradors han intentat recuperar aquesta faceta, per documentar-ho i amb el material que han trobat han muntat aquesta exposició, possible gràcies a préstecs privats, l’ajuda de galeries i la col·laboració del Museu de Granollers, ciutat nativa de Benito, amb la que l’artista hi estava molt implicat en la dinàmica artística.

Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
Les obres de Benito són energètiques

En els objectes exposats retrobem els trets distintius de Benito: l’interès per la música. Per Wagner, per exemple. Benito va col·laborar amb Carles Santos alguns cops. De Wagner, Benito en va manllevar la idea d’art total, i potser és així com hem de veure un moble com la taula de fusta amb les potes de ferro, ja que trobem l’encontra entre dos disciplines artesanals. La mateixa aproximació a les arts artesanals i per tant el recurs als especialistes de cada saber, va ser també un ingredient característic dels dissenys de Benito. El gust simplificador, diria racionalista i la creació d’ambients amb l’ús dels llums de neó. L’artista ens va deixar fa cinc anys. 
Perill d’estisores
L’exposició es fa a l’Arts Santa Mònica –a la part de baix de la Rambla-, un centre molt actiu en la difusió expositiva de propostes artístiques, que els poders d’aquest país amenacen de mort, amb el pretext de la crisi. Igual com pretenen passar les estisores a Can Felipa i altres centres culturals. Crec que aquests espais ja estan fent un esforç per contenir les despeses i que finiquitar el seu projecte s’acosta més a un despropòsit o a un desig inconfessat d’empobrir l’oferta cultural del país, més que de contenir la despesa general. L’Arts Santa Mònica, per ubicació i dinàmica, rep visitants i veureu com se’n parla, quan d’aquí poques setmanes celebrin la fira dels llibres d’art. 

ARTISTA DE LA PASTA DE PAPER

Els “treballs sobre mullat” d’Alibau a l’Espai Volart

Foto: Fundació Vila Casas
Aquesta obra de Salvador Alibau
està molt lluny d’estar fet com una pintura normal

Centelles. La visita al Molí Paperer de Capellades sempre és positiva. La fabricació del paper té quelcom de màgic i místic. Salvador Alibau va ser un dels artistes que va passar per Capellades i es va deixar emportar per aquella màgia. I durant el seu període creatiu més llarg, va desenvolupar una obra basada en  la sedimentació de la “pols” de la cel·lulosa. 

Anem per pams: Salvador Alibau és un dels artistes que mostren la seva obra a l’Espai Volart, 2. Una exposició que arriba poc després del seu traspàs (2012) i que bé pot servir com a homenatge i alhora reivindicació d’un treball molt original. Alibau va néixer el 1925 a Barcelona. Es va iniciar en la praxis artística aviat. Amb vint-i-cinc anys explorava decidit l’art abstracte. Més tard es decanta per una línia més expressionista. Als anys seixanta però, s’inicia un parèntesi de deu anys en que Alibau s’aparta del taller –potser les obligacions familiars, o una altra feina-. Però el 1972 s’instal·la a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès). I des d’allà l’anada a Capellades no triga a arribar i la visita al Molí, tampoc. 
En el procés creatiu d’Alibau hi ha un concepte que em sembla clau, per entendre la seva recerca: li molesta la lògica tradicional de fons-figura, habitual. Interpreto que en una pintura de tota la vida, per exemple en un bodegó, hi ha una dicotomia clara entre el marc que limita la pintura. El marc supedita la imatge. Alibau cerca una altra manera de crear la imatge. D’alguna manera la cel·lulosa li permetrà integrar tots els elements i fer-los partícips de tot el discurs estètic, encara que l’obra tingui uns límits. Ell crea una obra agafant una pantalla reixada, per fils o un sedàs, seguint el procés de fabricació manual del paper. Quan es treu aquesta pantalla –que dona la forma al paper-, l’aigua cau i la pasta de cel·lulosa queda dipositada. Alibau hi afegeix tots els elements que imagina, sempre treballava amb el pasta de paper submergida amb uns quants dits d’aigua, perquè sino en séc no li anava bé.  Amb eines que ell va crear ho distribuïa tot, en controlava la composició, hi afegia els pigments i deixava que es vagin dipositant aquests elements, com els sediments d’un riu. Un cop treu la pantalla –o l’estructura amb fils que ell ha creat, per actuar de xarxa de pescar cel·lulosa – , s’escorre l’aigua i els elements de paper treballats queden enganxats i distribuïts un sobre l’altra, com si fossin un collage, però sense necessitat d’haver-los d’apretar amb la mà, ni utilitzar pegamento. 

Foto: Fundació Vila Casas
A l’Alibau li agradaven molt els cercles i les llunes

Amb aquesta idea creativa, Alibau va crear unes peces de gran bellesa, on regne un especial sentit de l’ordre, l’harmonia, el color. Alibau crea paisatges, fa composicions de concepte matemàtic, recrea la superfície lunar. Troba en la cel·lulosa una via especial per desenvolupar el seu univers, que a vegades recorda el concepte matèric del informalisme i en d’altres obres és més delicat. Diria més japonès. L’obra d’Alibau té un ingredient oriental. I em fa estereotipar el següent enquadrament:  sempre parlant del informalisme, Tàpies és com l’exponent de la pintura. Grau Garriga ho és en el tapís. Potser Subirachs ho és de l’escultura. Doncs Alibau en el paper. Tots en la seva mesura fan que el seu material “exageri” la seva materialitat i es converteix-hi en un element de gran contingut expressiu. Alibau fa el què vol amb el paper. I a vegades és més bast i a vegades més polit i sobretot és difícil inscriure’l en una tendència.  Per cert la mostra presenta obres fetes amb cel·lulosa i també escultures de ferro que Alibau va fer per respondre a encàrrecs. Per exemple té una escultura a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. 
L’Espai Volart –c/ Ausiàs Marc, 22, Barcelona- és la sala d’exposicions temporals de la Fundació Vila Casas. Allà hi exposen artistes que tenen obra permanent al fons privat. La mostra es pot veure fins el 21 d’abril. No falta gaire, aprofiteu-ho.


Any Antoni Clavé
L’oficina de premsa de la Fundació Vila Casas ha informat avui que, aquesta mateixa tarda es descobriria una placa commemorativa dedicada a l’artista Antoni Clavé, al número 56 del carrer Valldonzella de Barcelona, on va viure entre els anys 1915 i 34, per tant la infantesa i l’adolescència. També han comunicat que el proper divendres, a les 7 de la tarda, al Palau de la Generalitat, tindrà lloc un acte d’homenatge a Clavé, presidit pel M. Hble. Conseller de Cultura, senyor Ferran Mascarell i comptarà amb la intervenció dels historiadors i crítics d’art Lourdes Cirlot, José Corredor-Matheos i Daniel Giralt-Miracle. També intervindran el galerista Joan Gaspar i l’artista Salvador Juanpere. Es tancarà l’acte amb una visita comentada a la Sala Clavé, situada al mateix palau, a càrrec de Josep Miquel García. Una ocasió bona per admirar els seus papers craft “arrugats” per l’acció d’un spray.