![]() |
|
Fundació Francisco Godia
Aspecta de l’exposició “El Museo del Prado y los artistas contemporáneos”
|
![]() |
|
Fundació Francisco Godia
Aspecta de l’exposició “El Museo del Prado y los artistas contemporáneos”
|
![]() |
|
VEGAP, Madrid, 2012
Litografia de Ramón Gaya
|
Centelles. A vegades els artistes també visiten els museus. Abans ho feien molt per anar a copiar i aprendre dels mestres antics. El fet és que hi ha obres en els museus que imposen molt i penetren a l’ànima de l’artista i els estimula a pintar o fer més coses. I a vegades les obres que han vist s’arrosseguen en les noves. El grup gran d’artistes que integra la nova exposició de la Fundació Godia són dels que han passat pel Museo del Prado i han sortit amb noves idees. Hi trobem artistes com el recent desaparegut Andreu Alfaro, Miquel Barceló, Ramón Gaya, Cristina Iglesias. De casa tenim a Albert Ràfols-Casamada. La mostra es titula “El Museo del Prado i els artistes contemporanis”.
![]() |
|
VEGAP. Madrid, 2012
Aiguafort i aiguatinta de Gustavo Torner
|
Però no espereu trobar lectures mimètiques, sino una interpretació lliure, una relectura a través del sedàs del propi estil. Les obres que mostra la Godia, podríem dir que són de les etapes madures dels respectius artistes. Com a mínim no són obres de principiants, sinó les d’uns artistes que estableix un diàleg, de tu a tu, amb les seves eines més arrelades amb Velàzquez o Rubens. La de Ramón Gaya pot recordar l’original. Però en la seva litografia introdueix coses noves en la seva lectura de “Les Meninas”. Començant pel fet que està invertida, com si el pintor tracés les coses des d’un mirall situat a la sala reial, com el que en l’obra original reflecteix als monarques.
![]() |
|
MNAC
Eva, escultura de marbre de Clarasó Qui recupera la costum de que els artistes representin
obres del fons del museu és el MNAC,
que amb aliança amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, organitza unes sessions
de dibuix al museu.
Els operaris treuran de la sala d’art
modern unes escultures bàsicament de finals del XIX, primers del XX
i les col·locarant sota la cúpula. Allà qui vulgui, provis d’un llapis les podrà dibuixar.
Personalment trobo que ja podrien animar a fer-ho amb
qualsevol tècnica de dibuix
–tinta, aquarel·la, etc-, ja que no
tothom dibuixa amb llapis, però és un primer pas per reiniciar aquesta faceta.
Les sessions podran anar acompanyades
de poses de models que imitaran les actituds de les escultures.
Si bé representar les tonalitats del bronze o el fang no és ben bé igual que representar
la llum de la carn i la pell. La primera sessió serà el proper 9 de febrer, de 10 a 14.
Es col·locarà sota la cúpula “Eva”, d’Enric Clarasó.
La participació es gratuïta,
però s’ha d’inscriure al tel. 93.302.45.79
o al mail santlluc@santlluc.cat.
|
El gravat de Ràfols-Casamada sintetitza. L’arquitectura, una atmosfera cromàtica i prou. Desapareix qualsevol altre referència a l’original. Com en la litografia de l’Alfaro, que sintetitza “Les tres gràcies” (de Rubens). Els voluminosos cossos es redueixen en línies que carreguen tot el pes del moviment barroc. Rivera també es fixa en la idea general d’unes pintures de Goya –segurament les pintures negres del final de la seva vida-. Llum i foscor, calma i violència, serenitat i expressió, a través de la xarxa característica de l’obra de Rivera. Aquesta peça és una serigrafia. En l’aiguatinta de Gustavo Torner l’obra referent del Prado es cita amb el domini d’una capa de tons bordeus. Qui treballaria una planxa de metall per estampar un sol color? El fet és que si ho mireu bé, no és una capa cromàtica uniforma, sino que forma una textura i aixó participa de la nota cromàtica amb la que aquest artista cita l’obra original. Per cert Torner té una exposició permanent de la seva obra a Cuenca, que està molt bé.
L’exposició de la Godia reforça els vincles de la fundació liderada per la Sara Puig amb el Museo del Prado amb qui cada any organitza un cicle de conferències molt interessants. A l’exposició que ara tenen, que es podrà veure fins el 13 de maig, potser no es pot fer una comparació directa amb l’obra original de referència, però sí que es poden fer amb les obres col·leccionades per Francisco Godia, que es poden veure al principal. Serà una comparació d’estils i estètiques, interessant des del punt de vista d’una persona que pot contemplar obres d’ara i de fa molts segles, en un mateix edifici. La Fundació Francisco Godia, és a la Casa Garriga Noguers, al carrer Diputació, 250 de Barcelona.
![]() |
|
Josep Santilari / MNAC
La pintura “Ell@”, de Josep Santilari, realitzada entre el 2008 i el 2009, eix del film de David Trueba
|
![]() |
|
Artur Ramon
Per completar aquest article sobre l’obra “Ell@” i la peli
“El cuadro”, afageix-ho dues grisalles de Josep Santilari,
amb figura. Aquest oli data del 2009.
|
He parlat amb Josep Santilari perquè ens expliqui una mica la gènesi d’aquesta història cinèfila. La relació entre els pintors i el director va començar el mateix 2008, quan l’editorial Anagrama es va posar en contacte amb en Josep, per demanar-li si podien utilitzar una de les seves pintures per fer la coberta del llibre que estaven publicant de David Trueba, “Saber perder”. El director de “Los soldados de Salamina” havia vist una obra dels pintros i creia que encaixava com a idea del seu text. Després Trueba i Santilari es van conèixer. Segons en Josep, van estar molta estona xerran i quan ja en Trueba marxava, aquest li va proposar de dedicar-els-hi una pel·lícula sobre el seu treball com a pintors. En Josep no es va fer pregar i li va respondre que allà mateix hi tenia un quadre a punt i que només calia fer “que l’obra sortís” (com Miquel Àngel deia dels blocs de marbre).
![]() |
|
Artur Ramon
Aquest oli de la model “Dormint” data del 2011.
També és del Josep Santilari
|
La model que protagonitza el quadre i que Josep Santilari coneix molt bé, perquè ha estat protagonista de moltes teles seves, durant més de trenta anys (l’autèntica ell@ en té una trentena, ara). En la pintura que serveix de fil conductor al film, l’acompanya un portàtil, una web camp i un mòbil. Per Santilari, alguns dels aparells ara ja seran antiquats, però encara serveixen per parlar del seu motiu de fons.
En Josep Santilari ens diu que va voler representar la noia, descansant, però segura. Fràgil, però tranquil·la i capacitada per afrontar el món digital. Un món que com el mateix Santilari ens diu “guarda memòria per sempre, del que hi fem i posem”.
![]() |
|
Obra Social “La Caixa”
Toro i carro tapat, fet de fang cuit, del tercer mil·leni a.C.
|
![]() |
|
Obra Social “La Caixa”
Reconstrucció virtual d’Ur, banyada pel riu Eufrates, a l’actual Iraq.
|
|
Convocat ja
el LI Concurs Ynglada-Guillot de dibuix
Ja tenim convocada una nova edició
del Concurs Ynglada-Guillot,
dedicat al dibuix en blanc i negre.
4000 Euros de premi és la recompensa de l’edició 51,
igual que l’any passat. Mides de 40×40 a 90x90cm.
Ha d’anar protegit amb marc i metacrilat.
Millor llegiu bé les bases que les trobereu a l’enllaç de
l’Acadèmia Catalana de Belles Arts (clieu aquí)
Però com s’ha de preparar una obra per un concurs com aquest?
He parlat amb dos dels guanyadars de l’Ynglada-Guillot,
per saber com van plantejar el seu dibuix.
Sobretot si van seguir fent el que sempre feien
o bé van intentar innovar, fer una cosa personal nova
–com per impressionar-.
Però tant el Carles Vergés (que va guanyar el 1978),
com Marina Berdalet (1999) em diuen que van presentar un dibuix
que ja tenien fet i que es corresponia amb el que fan o feien.
Sempre d’acord amb el seu estil.
Per tant, si voleu participar al concurs
–i en aquest o en qualsevol altre-,
preneu-vos-ho amb naturalitat, mireu la vostra reserva d’obres
i calibreu els límits, gustos i discursos.
|