EXPOSICIÓ

La Fundació Godia proposa una relectura del fons del Prado
VEGAP, Madrid, 2012
Litografia de Ramón Gaya

Centelles. A vegades els artistes també visiten els museus. Abans ho feien molt per anar a copiar i aprendre dels mestres antics. El fet és que hi ha obres en els museus que imposen molt i penetren a l’ànima de l’artista i els estimula a pintar o fer més coses. I a vegades les obres que han vist s’arrosseguen en les noves. El grup gran d’artistes que integra la nova exposició de la Fundació Godia són dels que han passat pel Museo del Prado i han sortit amb noves idees. Hi trobem artistes com el recent desaparegut Andreu Alfaro, Miquel Barceló, Ramón Gaya, Cristina Iglesias. De casa tenim a Albert Ràfols-Casamada. La mostra es titula “El Museo del Prado i els artistes contemporanis”.

L’objectiu és fixar-se amb obres que directament estableixen un diàleg amb la dels mestres antics. Les obres que podreu veure estan originades en encàrrecs que van fer els de la Fundación Amigos del Museo del Prado, per organitzar dues exposicions el 1991 i el 2007, en que els artistes revisaven els mestres del passat representats al museu madrileny. Suposo que per això abunden la presència de gravats, en diferents tècniques, i altres obres que han adoptat un medi reproductiu, com pot ser a través de la fotografia (és el cas de Ouka Leele, Eva Lootz o Cristina García Rodero). Aixó permet que hi hagi, per exemple, performance, que la càmera documenta.
Lectura lliure
VEGAP. Madrid, 2012
Aiguafort i aiguatinta de Gustavo Torner

Però no espereu trobar lectures mimètiques, sino una interpretació lliure, una relectura a través del sedàs del propi estil. Les obres que mostra la Godia, podríem dir que són de les etapes madures dels respectius artistes. Com a mínim no són obres de principiants, sinó les d’uns artistes que estableix un diàleg, de tu a tu, amb les seves eines més arrelades amb Velàzquez o Rubens. La de Ramón Gaya pot recordar l’original. Però en la seva litografia introdueix coses noves en la seva lectura de “Les Meninas”. Començant pel fet que està invertida, com si el pintor tracés les coses des d’un mirall situat a la sala reial, com el que en l’obra original reflecteix als monarques.  

MNAC

Eva, escultura de marbre de Clarasó
Dibuixant en el MNAC

Qui recupera la costum de que els artistes representin 
obres del fons del museu és el MNAC, 
que amb aliança amb 
el Cercle Artístic de Sant Lluc, organitza unes sessions 
de dibuix al museu. 
Els operaris treuran de la sala d’art 
modern unes escultures bàsicament 
de finals del XIX, primers del XX 
i les col·locarant sota la cúpula. 
Allà qui vulgui, provis d’un llapis les podrà dibuixar. 
Personalment trobo que ja podrien animar a fer-ho amb 
qualsevol tècnica de dibuix
 –tinta, aquarel·la, etc-, ja que no 
tothom dibuixa amb llapis, 
però és un primer pas per reiniciar aquesta faceta. 
Les sessions podran anar acompanyades 
de poses de models que imitaran 
les actituds de les escultures. 
Si bé representar les tonalitats del bronze 
o el fang no és ben bé igual que representar 
la llum de la carn i la pell. 
La primera sessió serà el proper 9 de febrer, de 10 a 14. 
Es col·locarà sota la cúpula “Eva”, d’Enric Clarasó. 
La participació es gratuïta,
 però s’ha d’inscriure al tel. 93.302.45.79 
o al mail santlluc@santlluc.cat. 

El gravat de Ràfols-Casamada sintetitza. L’arquitectura, una atmosfera cromàtica i prou. Desapareix qualsevol altre referència a l’original. Com en la litografia de l’Alfaro, que sintetitza “Les tres gràcies” (de Rubens). Els voluminosos cossos es redueixen en línies que carreguen tot el pes del moviment barroc. Rivera també es fixa en la idea general d’unes pintures de Goya –segurament les pintures negres del final de la seva vida-. Llum i foscor, calma i violència, serenitat i expressió, a través de la xarxa característica de l’obra de Rivera. Aquesta peça és una serigrafia. En l’aiguatinta de Gustavo Torner l’obra referent del Prado es cita amb el domini d’una capa de tons bordeus. Qui treballaria una planxa de metall per estampar un sol color? El fet és que si ho mireu bé, no és una capa cromàtica uniforma, sino que forma una textura i aixó participa de la nota cromàtica amb la que aquest artista cita l’obra original. Per cert Torner té una exposició permanent de la seva obra a Cuenca, que està molt bé.

L’exposició de la Godia reforça els vincles de la fundació liderada per la Sara Puig amb el Museo del Prado amb qui cada any organitza un cicle de conferències molt interessants. A l’exposició que ara tenen, que es podrà veure fins el 13 de maig, potser no es pot fer una comparació directa amb l’obra original de referència, però sí que es poden fer amb les obres col·leccionades per Francisco Godia, que es poden veure al principal. Serà una comparació d’estils i estètiques, interessant des del punt de vista d’una persona que pot contemplar obres d’ara i de fa molts segles, en un mateix edifici. La Fundació Francisco Godia, és a la Casa Garriga Noguers, al carrer Diputació, 250 de Barcelona.

UNA PEL·LÍCULA SOBRE UNA PINTURA

David Trueba filma el treball dels  Santilari a “El cuadro”

Josep Santilari / MNAC
La pintura “Ell@”, de Josep Santilari, realitzada entre el 2008 i el 2009, eix del film de David Trueba

Centelles. Demà a la tarda el Museu Nacional d’art de Catalunya estarà d’estrena cinèfila, absoluta. En una de les seves sales els espectadors tindran l’oportunitat de veure el primer “passe” públic del film “El cuadro” de David Trueba. El film documenta el procés d’elaboració d’una pintura dels germans Santilari. La projecció que tindrà lloc a dos quarts de set, presentarà el film encara sense la música ni el rodatge de l’escena final. Més que un “passe”, serà com un tanteig, una prova d’artista.
Pel que sembla aquest ha estat un film lent d’elaboració, ja que la pintura “Ell@”, sobre la que es basa el film, va ser començada el 2008 i es va allargar un any i mig.  La tela, de grans dimensions, és obra de Josep Santilari, si bé també hi ha l’ombra del seu germà Pere, en forma de diàlegs, reflexions i observacions que el film de Trueba també testimonia.
Artur Ramon
Per completar aquest article sobre l’obra “Ell@” i la peli 
“El cuadro”, afageix-ho dues grisalles de Josep Santilari,
amb figura. Aquest oli data del 2009.

He parlat amb Josep Santilari perquè ens expliqui una mica la gènesi d’aquesta història cinèfila. La relació entre els pintors i el director va començar el mateix 2008, quan l’editorial Anagrama es va posar en contacte amb en Josep, per demanar-li si podien utilitzar una de les seves pintures per fer la coberta del llibre que estaven publicant de David Trueba, “Saber perder”. El director de “Los soldados de Salamina” havia vist una obra dels pintros i creia que encaixava com a idea del seu text. Després Trueba i Santilari es van conèixer. Segons en Josep, van estar molta estona xerran i quan ja en Trueba marxava, aquest li va proposar de dedicar-els-hi una pel·lícula sobre el seu treball com a pintors. En Josep no es va fer pregar i li va respondre que allà mateix hi tenia un quadre a punt  i que només calia fer “que l’obra sortís” (com Miquel Àngel deia dels blocs de marbre).

La càmera de Trueba va filmar el procés de creació de la pintura “Ell@”, des de les sessions amb la model, els esbossos amb els dibuixos, les sessions de fotografia (base del treball sense la model in situ),  l’atac de la tela, etc. Segons explica Santilari, Trueba volia mostrar que darrera de l’ofici de pintor, a vegades tant idealitzat, hi ha un treballador, que cada dia defensa el seu món. És així com s’ha d’entendre quan des del MNAC parlen de la peli en el sentit que Trueba “despoetitza l’ofici de pintor”.  El documental filma a l’interior del taller del Maresme, i també exteriors, com  quan en Josep va a comprar les pintures a Piera. També hi ha un altre exterior dedicat a unes panoràmiques marines. Santilari explica que Trueba “ens va dir que aprofitéssim un dia gris per passejar per la platja i dedicar escenes a parlar”. Parlen els artistes i la model.
Artur Ramon
Aquest oli de la model “Dormint” data del 2011. 
També és del Josep Santilari

La model que protagonitza el quadre i que Josep Santilari coneix molt bé, perquè ha estat protagonista de moltes teles seves, durant més de trenta anys (l’autèntica ell@ en té una trentena, ara). En la pintura que serveix de fil conductor al film, l’acompanya un portàtil, una web camp i un mòbil.  Per Santilari, alguns dels aparells ara ja seran antiquats, però encara serveixen per parlar del seu motiu de fons.

Com podeu observar l’obra uneix humanitat i tecnologia. Santilari diu que volia posar l’accent als aparells de comunicació electrònica, com a extensió de nosaltres.  La peça va suposar una revisita al color. En aquella època els Santilari havien assaltat el mundillo artístic amb unes grans grisalles en paisatge, figura i bodegons.  No havien pas abandonat el color, però amb “Ell@” hi retorna i després encara ha fet més grisalles. De totes maneres, en “Ell@” em fa pensar que enyoraven el color, perquè l’apliquen amb una gran potència. Veritablement és una obra molt poètica, pictòricament.
Però el que potser no sabeu és que sota la capa de color també hi ha una grisalla. Santilari ens explica que per afegir el color va partir d’una base feta amb grisos. Segons en Josep, així treballaven els pintors reinaxentistes i d’aquesta manera aconsegueixen aplicar de forma més resolutiva el color. D’alguna manera la base de grisos permet potenciar millor el contrast entre colors. Segur que la peli de David Trueba ho acabarà d’explicar i també ens ensenyarà altres coses.
CICLE DE CINEMA I PINTURA
La projecció de “El cuadro” és una incorporació sorpresa 
dintre el cicle “Per amor a l’art, cinema i pintura”, que organitza 
el MNAC amb col·laboració amb la Filmoteca. 
Cada setmana hi ha sessions o la seu de la Filmoteca al Raval. 
Avui mateix toca “La Marquise d’O”, 
d’Éric Rohmer, un film del 1976. El dia 5, 
“La Passion”, de Godard, del 1989. 
Més informació al web 
http://www.mnac.cat/activitats/home.jsp?lan=001&schtyp=0042

En Josep Santilari ens diu que va voler representar la noia, descansant, però segura. Fràgil, però tranquil·la i capacitada per afrontar el món digital. Un món que com el mateix Santilari ens diu “guarda  memòria per sempre, del que hi fem i posem”.

L’obra “Ell@” es va acabar el 2009. Han passat ja quatre anys. La peli encara no està acabada del tot, però els  germans Santilari continuen endavant, treballant. Actualment preparen una exposició a l’Artur Ramon, pel mes d’abril. Santilari ens avança que posaran l’accent als bodegons, fets amb dibuix, i també mostraran els seus temes de sempre. En Josep Santilari ens diu que ara, a casa nostra, el mercat artístic està molt fotut, però que van tenint sortida en els certàmens d’art que participen a l’estranger, a llocs com Nova York o Maastricht. De moment l’exportació és la solució, en el seu cas. 

EXPOSICIÓ D’ART I HISTÒRIA ANTIGA

Records de Mesopotàmia a Barcelona
Obra Social “La Caixa”
Segell cilíndric fet de petxina i positiu sobre argila (actual), 
un dels exposats a la mostra del Caixaforum  de Barcelona. 
Representa  una escena agrícola. Correspon al període acadi, del 2200 aC.
Centelles. Ja fa dies que en una sala del Caixaforum de Barcelona si pot veure una exposició amb objectes pertanyents a l’antiga Mesopotàmia. Sobretot peces d’escultura, que tant poden ser estatues, com objectes rituals, relleus amb inscripcions o històries representades, etc. L’exposició “Abans del Diluvi” posa l’accent a la cultura –o segons expliquen a la mostra, conglomerat de pobles-, que va poblar la zona de l’actual Irak,  a cavall entre l’Eufrates i el Tigris, entre el 3500 i el 2100 aC i que van donar lloc a la primera gran civilització de la humanitat. Potser la contribució més important va ser l’escriptura, però també van ser els primers en planificar el territori, els primers en fer una gran arquitectura monumental, com demostren els ziggurats, els temples situats en grans estructures piramidals –i no parlem d’egipcis-.
Obra Social “La Caixa”
Toro i carro tapat, fet de fang cuit, del tercer mil·leni a.C.
Avui aquesta zona i la resta on aquella cultura va estendre la seva influència –Irak, Síria, etc-, està en guerra, viu l’afecta de profundes crisis humanitàries o del despotisme. Però l’esforç de diferents campanyes arqueològiques ha permès recuperar els estrats antics i objectes testimonis del passat. Moltes de les peces exposades, prestades per museus i institucions de tot el món, són un miracle que s’hagin conservat ja que estan fetes de fang. La terra humida va ser el principal material constructiu i artístic dels habitants de les grans ciutats mesopotàmiques, com Uruk, Ur o Acad (possiblement lloc de l’actual Bagdad). No obstant també es poden veure peces fetes de pedra i altres materials durs. Les peces posen adjectius al nivell cultual i a l’organització social d’aquell poble. A través d’entrevistes, reportatges i recreacions es complementa l’explicació.
Obra Social “La Caixa”
Reconstrucció virtual d’Ur, banyada pel riu Eufrates, a l’actual Iraq.
Una de les col·leccions de peces per les quals val la pena veure l’exposició, són la sèrie de segells cilíndrics. Aquestes peces petites, que moltes vegades fan com a molt dos centímetres de llargada, són veritables portadores d’història antiga i d’enginy artístic. Els segelles cilíndrics es feien servir com a distintiu personal i eren fets de materials durs, com pedra o os. Aquesta matriu cilíndrica, decorada en tot el seu perímetre, s’havia d’estampar sobre el fang per veure’n bé el seu contingut i el desenvolupament de la seva escena o inscripció. Aquest motiu historiat podia tenir cert volum. De fet es tracta de petits relleus, que poden arribar a tenir un gran nivell de detalls. Però això obligava als artesans a treballar les matrius cilíndriques de material dur, amb el motiu en negatiu. De manera que aquells artistes havien de tenir un gran ull per representar els detalls i les formes “enfonsades” sobre la pedra o l’ós, al revés de com surten sobre el fang.
Convocat ja
el LI Concurs Ynglada-Guillot de dibuix
Ja tenim convocada una nova edició 
del Concurs Ynglada-Guillot, 
dedicat al dibuix en blanc i negre. 
4000 Euros de premi és la recompensa de l’edició 51, 
igual que l’any passat. Mides de 40×40 a 90x90cm. 
Ha d’anar protegit amb marc i metacrilat. 
Millor llegiu bé les bases que les trobereu a l’enllaç de
l’Acadèmia Catalana de Belles Arts  (clieu aquí)
Però com s’ha de preparar una obra per un concurs com aquest? 
He parlat amb dos dels guanyadars de l’Ynglada-Guillot, 
per saber com van plantejar el seu dibuix.
 Sobretot si van seguir fent el que sempre feien 
o bé van intentar innovar, fer una cosa personal nova 
–com per impressionar-. 
Però tant el Carles Vergés (que va guanyar el 1978), 
com Marina Berdalet (1999) em diuen que van presentar un dibuix 
que ja tenien fet i que es corresponia amb el que fan o feien. 
Sempre d’acord amb el seu estil. 
Per tant, si voleu participar al concurs 
–i en aquest o en qualsevol altre-, 
preneu-vos-ho amb naturalitat, mireu la vostra reserva d’obres
i calibreu els límits, gustos i discursos.  
La mostra també ha portat escultures de pedra, representant als seus dirigents, representats amb gran solemnitat, frontalment i d’expressió serena. De fet entre aquestes escultures i la de Budes, Faraons i inclús més cap aquí del Mediterrani, hi ha com un substrat comú. Els sumeris seran el nexe comú?  Un altre objecte curiós que mostra l’exposició de Caixaforum, són com uns grans claus amb inscripcions, que es feien servir com element fundacional i ritual de temples i edificis. S’ha de dir que la llengua sumèria, que parlaven en aquella època i s’escrivia, s’ha pogut desxifrar parcialment. Dades i documents de fang ens donen pistes de l’antiga civilització que fou bressol del nostre món d’avui. La mostra es molt maca també com a muntatge, ja que té un aire molt com científic, amb els objectes a l’abast de la mà, com si els haguessin escampat sobre la taula d’anàlisi. Es podrà veure fins el proper 24 de febrer.






EXPOSICIÓ DE PINTURA

Núria Guinovart exposa a prop
del “barco” del ciment

Núria Guinovart

Pintura de l’any 2008, de l’época que va guanyar 
el Premi Joan Ramon Masoliver de Montcada.
Centelles. Ahir es va inaugurar a l’Auditori de Montcada i Reixac una exposició temporal protagonitzada per la pintora Núria Guinovart. La proximitat de la mostra amb el famós “barco” de l’empresa cimentera Asland, és pura anècdota, però genera reflexions interessants sobre els usos que hom pot donar a l’arena grisa i la riquesa que pot derivar-ne, en la pintura. Guinovart escampa sobre la tela una capa fina de ciment, sobre la que treballa, fa incisions i intenta provocar accidents expressius.
L’artista recorda que l’Auditori l’ha visitat ja dues vegades. La primera va ser el 2008 en motiu de ser la guanyadora del Premi de Pintura Joan Ramon Masoliver 2007. Hi torna cinc anys després amb el seu mateix discurs pictòric, però més madur i consolidat. L’artista ens confessa que el Premi li va servir per veure que la seva obra tenia bona rebuda i li va donar ales per seguir endavant, amb més seguretat.
Aquesta reflexió podria semblar errònia per un poeta com Rilke que en la seva “Cartes a un jove poeta”, detesta la crítica i emfatitza l’expressió artística personal més genuïna, sense més avals que els propis interns. Però, per mi els artistes són encara més bons, si són capaços de traduir el seus impulsos interns en un llenguatge comunicatiu i amb empatia amb el voltant, sense perdre la sinceritat en un mateix. De manera que el “feedback” dels espectadors i el seu judici, sigui o no basat en prejudicis, sempre dóna pistes.
N.G.
Pintura recent de Guinovart com les que 
es podran veure a l’exposició
Tornem a Montcada: Núria Guinovart hi ha portat obra recent, realitzada entre el 2011 i el 2012. Segons ens explica ella mateixa, ha donat més pes, que en altres mostres, a la seva incursió al gravat calcogràfic on juga a traduir la duresa, el tacte aspre i les incisions sobre el ciment. El material, les textures i el dibuix lineal són les lletres de les pintures de Guinovart. En el gravat es recobreixen d’un aire més racional. 
Però hi ha hagut evolució en l’obra de Guinovart en aquests cinc anys? Si mirem les fotografies potser a primer cop d’ull ens semblaran bastant iguals. Però si entrem a comparar les dues peces,  apreciarem un tipus diferent de línies: més erosió i càstig en l’obra del 2008, més simplificat ara. S’ha de tenir en compte que el dibuix sobre el ciment no obeeix tant a l’atzar com a la guia d’un discurs intern de l’artista, que pensa en una situació, en un sentiment, una idea. No es tracta d’escampar el ciment i ratllar-lo, sense sentit. El dibuix expressa un estat i el ciment ho potencia amb el seu discurs de grisos i textures.
Clàudia Troy

Clàudia Troy (Barcelona, 1982) és una artista estudiant de la Massana. 
Genera ja un discurs propi basat en el tramat de fils de colors 
que organitza i creua en espais. Uneix art amb artesania i ecologia. 
La seva proposta es pot veure fins el 15 de març 
a un dels vestíbuls de la seu de la Cambra de la Propietat 
Urbana de Barcelona. Troy és l’artista elegida per 
continuar el cicle expositiu “Projeccions”, que amb ella arriba 
a la desena temporada i també n’és la cinquantena representant. 
“Projeccions” ho organitza Àlex Mitrani, crític d’art i curador, 
que selecciona estudiants d’art de les escoles i facultats 
de tot Barcelona. La Cambra de la Propietat 
Urbana de Barcelona esta situada a la Via Laietana, 
però a la sala d’exposicions si pot entrar pel carrer Princesa. 
Darrera de l’aire natural de les peces hi ha un procés de creació constructiva. El que Guinovart té clar és que el seu camí es va fent a poc a poc, i que no té, perquè haver-hi canvis dràstics en el seu discurs. Pollock va seguir sempre un discurs semblant, també, i els canvis es van anar introduint poc a poc. Són discursos, potser generats amb nervis diferents, però crescuts de forma bastant similar als arbres: van creixent tot i les tempestes i els rigors del clima i l’ambient. L’Auditori de Montcada és a la plaça de l’Esgésia, 12.