EXPOSICIÓ D’ART I HISTÒRIA ANTIGA

Records de Mesopotàmia a Barcelona
Obra Social “La Caixa”
Segell cilíndric fet de petxina i positiu sobre argila (actual), 
un dels exposats a la mostra del Caixaforum  de Barcelona. 
Representa  una escena agrícola. Correspon al període acadi, del 2200 aC.
Centelles. Ja fa dies que en una sala del Caixaforum de Barcelona si pot veure una exposició amb objectes pertanyents a l’antiga Mesopotàmia. Sobretot peces d’escultura, que tant poden ser estatues, com objectes rituals, relleus amb inscripcions o històries representades, etc. L’exposició “Abans del Diluvi” posa l’accent a la cultura –o segons expliquen a la mostra, conglomerat de pobles-, que va poblar la zona de l’actual Irak,  a cavall entre l’Eufrates i el Tigris, entre el 3500 i el 2100 aC i que van donar lloc a la primera gran civilització de la humanitat. Potser la contribució més important va ser l’escriptura, però també van ser els primers en planificar el territori, els primers en fer una gran arquitectura monumental, com demostren els ziggurats, els temples situats en grans estructures piramidals –i no parlem d’egipcis-.
Obra Social “La Caixa”
Toro i carro tapat, fet de fang cuit, del tercer mil·leni a.C.
Avui aquesta zona i la resta on aquella cultura va estendre la seva influència –Irak, Síria, etc-, està en guerra, viu l’afecta de profundes crisis humanitàries o del despotisme. Però l’esforç de diferents campanyes arqueològiques ha permès recuperar els estrats antics i objectes testimonis del passat. Moltes de les peces exposades, prestades per museus i institucions de tot el món, són un miracle que s’hagin conservat ja que estan fetes de fang. La terra humida va ser el principal material constructiu i artístic dels habitants de les grans ciutats mesopotàmiques, com Uruk, Ur o Acad (possiblement lloc de l’actual Bagdad). No obstant també es poden veure peces fetes de pedra i altres materials durs. Les peces posen adjectius al nivell cultual i a l’organització social d’aquell poble. A través d’entrevistes, reportatges i recreacions es complementa l’explicació.
Obra Social “La Caixa”
Reconstrucció virtual d’Ur, banyada pel riu Eufrates, a l’actual Iraq.
Una de les col·leccions de peces per les quals val la pena veure l’exposició, són la sèrie de segells cilíndrics. Aquestes peces petites, que moltes vegades fan com a molt dos centímetres de llargada, són veritables portadores d’història antiga i d’enginy artístic. Els segelles cilíndrics es feien servir com a distintiu personal i eren fets de materials durs, com pedra o os. Aquesta matriu cilíndrica, decorada en tot el seu perímetre, s’havia d’estampar sobre el fang per veure’n bé el seu contingut i el desenvolupament de la seva escena o inscripció. Aquest motiu historiat podia tenir cert volum. De fet es tracta de petits relleus, que poden arribar a tenir un gran nivell de detalls. Però això obligava als artesans a treballar les matrius cilíndriques de material dur, amb el motiu en negatiu. De manera que aquells artistes havien de tenir un gran ull per representar els detalls i les formes “enfonsades” sobre la pedra o l’ós, al revés de com surten sobre el fang.
Convocat ja
el LI Concurs Ynglada-Guillot de dibuix
Ja tenim convocada una nova edició 
del Concurs Ynglada-Guillot, 
dedicat al dibuix en blanc i negre. 
4000 Euros de premi és la recompensa de l’edició 51, 
igual que l’any passat. Mides de 40×40 a 90x90cm. 
Ha d’anar protegit amb marc i metacrilat. 
Millor llegiu bé les bases que les trobereu a l’enllaç de
l’Acadèmia Catalana de Belles Arts  (clieu aquí)
Però com s’ha de preparar una obra per un concurs com aquest? 
He parlat amb dos dels guanyadars de l’Ynglada-Guillot, 
per saber com van plantejar el seu dibuix.
 Sobretot si van seguir fent el que sempre feien 
o bé van intentar innovar, fer una cosa personal nova 
–com per impressionar-. 
Però tant el Carles Vergés (que va guanyar el 1978), 
com Marina Berdalet (1999) em diuen que van presentar un dibuix 
que ja tenien fet i que es corresponia amb el que fan o feien. 
Sempre d’acord amb el seu estil. 
Per tant, si voleu participar al concurs 
–i en aquest o en qualsevol altre-, 
preneu-vos-ho amb naturalitat, mireu la vostra reserva d’obres
i calibreu els límits, gustos i discursos.  
La mostra també ha portat escultures de pedra, representant als seus dirigents, representats amb gran solemnitat, frontalment i d’expressió serena. De fet entre aquestes escultures i la de Budes, Faraons i inclús més cap aquí del Mediterrani, hi ha com un substrat comú. Els sumeris seran el nexe comú?  Un altre objecte curiós que mostra l’exposició de Caixaforum, són com uns grans claus amb inscripcions, que es feien servir com element fundacional i ritual de temples i edificis. S’ha de dir que la llengua sumèria, que parlaven en aquella època i s’escrivia, s’ha pogut desxifrar parcialment. Dades i documents de fang ens donen pistes de l’antiga civilització que fou bressol del nostre món d’avui. La mostra es molt maca també com a muntatge, ja que té un aire molt com científic, amb els objectes a l’abast de la mà, com si els haguessin escampat sobre la taula d’anàlisi. Es podrà veure fins el proper 24 de febrer.






EXPOSICIÓ DE PINTURA

Núria Guinovart exposa a prop
del “barco” del ciment

Núria Guinovart

Pintura de l’any 2008, de l’época que va guanyar 
el Premi Joan Ramon Masoliver de Montcada.
Centelles. Ahir es va inaugurar a l’Auditori de Montcada i Reixac una exposició temporal protagonitzada per la pintora Núria Guinovart. La proximitat de la mostra amb el famós “barco” de l’empresa cimentera Asland, és pura anècdota, però genera reflexions interessants sobre els usos que hom pot donar a l’arena grisa i la riquesa que pot derivar-ne, en la pintura. Guinovart escampa sobre la tela una capa fina de ciment, sobre la que treballa, fa incisions i intenta provocar accidents expressius.
L’artista recorda que l’Auditori l’ha visitat ja dues vegades. La primera va ser el 2008 en motiu de ser la guanyadora del Premi de Pintura Joan Ramon Masoliver 2007. Hi torna cinc anys després amb el seu mateix discurs pictòric, però més madur i consolidat. L’artista ens confessa que el Premi li va servir per veure que la seva obra tenia bona rebuda i li va donar ales per seguir endavant, amb més seguretat.
Aquesta reflexió podria semblar errònia per un poeta com Rilke que en la seva “Cartes a un jove poeta”, detesta la crítica i emfatitza l’expressió artística personal més genuïna, sense més avals que els propis interns. Però, per mi els artistes són encara més bons, si són capaços de traduir el seus impulsos interns en un llenguatge comunicatiu i amb empatia amb el voltant, sense perdre la sinceritat en un mateix. De manera que el “feedback” dels espectadors i el seu judici, sigui o no basat en prejudicis, sempre dóna pistes.
N.G.
Pintura recent de Guinovart com les que 
es podran veure a l’exposició
Tornem a Montcada: Núria Guinovart hi ha portat obra recent, realitzada entre el 2011 i el 2012. Segons ens explica ella mateixa, ha donat més pes, que en altres mostres, a la seva incursió al gravat calcogràfic on juga a traduir la duresa, el tacte aspre i les incisions sobre el ciment. El material, les textures i el dibuix lineal són les lletres de les pintures de Guinovart. En el gravat es recobreixen d’un aire més racional. 
Però hi ha hagut evolució en l’obra de Guinovart en aquests cinc anys? Si mirem les fotografies potser a primer cop d’ull ens semblaran bastant iguals. Però si entrem a comparar les dues peces,  apreciarem un tipus diferent de línies: més erosió i càstig en l’obra del 2008, més simplificat ara. S’ha de tenir en compte que el dibuix sobre el ciment no obeeix tant a l’atzar com a la guia d’un discurs intern de l’artista, que pensa en una situació, en un sentiment, una idea. No es tracta d’escampar el ciment i ratllar-lo, sense sentit. El dibuix expressa un estat i el ciment ho potencia amb el seu discurs de grisos i textures.
Clàudia Troy

Clàudia Troy (Barcelona, 1982) és una artista estudiant de la Massana. 
Genera ja un discurs propi basat en el tramat de fils de colors 
que organitza i creua en espais. Uneix art amb artesania i ecologia. 
La seva proposta es pot veure fins el 15 de març 
a un dels vestíbuls de la seu de la Cambra de la Propietat 
Urbana de Barcelona. Troy és l’artista elegida per 
continuar el cicle expositiu “Projeccions”, que amb ella arriba 
a la desena temporada i també n’és la cinquantena representant. 
“Projeccions” ho organitza Àlex Mitrani, crític d’art i curador, 
que selecciona estudiants d’art de les escoles i facultats 
de tot Barcelona. La Cambra de la Propietat 
Urbana de Barcelona esta situada a la Via Laietana, 
però a la sala d’exposicions si pot entrar pel carrer Princesa. 
Darrera de l’aire natural de les peces hi ha un procés de creació constructiva. El que Guinovart té clar és que el seu camí es va fent a poc a poc, i que no té, perquè haver-hi canvis dràstics en el seu discurs. Pollock va seguir sempre un discurs semblant, també, i els canvis es van anar introduint poc a poc. Són discursos, potser generats amb nervis diferents, però crescuts de forma bastant similar als arbres: van creixent tot i les tempestes i els rigors del clima i l’ambient. L’Auditori de Montcada és a la plaça de l’Esgésia, 12.


FOTOGRAFIA

La Barcelona crua de Pomés veu la llum mig segle després

Aleix Art

Coberta del llibre “Barcelona 1957” de Leopoldo Pomés
Centelles. Com a dibuixant urbà haig de reconèixer que la fotografia té l’avantatge que no menteix. Amb el dibuix es pot arreglar tot una mica. Però la imatge fotogràfica, encara que sigui d’un fotògraf molt subjectiu i que s’hi posi del revés, mostra el que hi ha a l’altra banda de l’aparell. Leopoldo Pomés es declara com un fotògraf que fa treballs subjectius, perquè dispara quan vol, quan passa alguna cosa que li interessa. El cas és que un encàrrec que li van fer el 1957 de fer un foto-llibre de Barcelona, ha tardat cinquanta anys en veure la llum, perquè els editors, en el seu moment, van pensar que la seva proposta donava una imatge poc “honorable” de la Ciutat Comtal. El llibre li va encarregar Carlos Barral i el va aturar Víctor Seix. Pomés volia retratar una ciutat que es coneixia pam a pam i que al mateix temps estimava i odiava.
Aleix Art

Una de les imatges del llibre
En qualsevol cas  l’ull de Pomés també es va fixar amb una Barcelona real, existent. Com al seu torn, havien fet Català-Roca, Miserachs i Colom, en els respectius àlbums fotogràfics sobre Barcelona, contemporanis als de Pomés i que sí van veure la llum.
El fotògraf barceloní va retratar sobretot la Rambla, el centre i també zones suburbials. S’interessava sobretot per la gent i, alguna cosa així, com explicar-los a través d’una anècdota, un gest, una mirada. En les seves imatges de la Barcelona del 1957 hi entre molt més que l’aparent: les persones, l’anècdota i l’ambient. Una atmosfera que pot ser donada per la llum, les ombres, l’aire, però també per la referència als cotxes i al transport de l’època, a l’asfalt, les fàbriques. Hi ha moments per fixar-se amb els negocis, la vida dels religiosos, un moment en tavernes, les restes de la festa major, el festeig i el cos femení atrapat darrera diferents conceptes de vestir. El cert és que la idea que es dóna, al meu parer, no és que sigui “poc noble”, sino la d’una ciutat de vida crua.
Aleix Mataró

Tapes visuals de disseny
Al restaurant de Vic El Gravat acullen actualment 
una exposició que és com un manifest ideològic, 
la carta de presentació d’un petit gran projecte. 
La proposta s’anomena “Coming colors in the air”. 
És un tast de la línea creativa que han generat 
la parella artística catalana que s’agrupa darrera el nom 
Alucinamandarina: Alba i Isma. 
Una primera part de la mostra conté pòsters 
en els que es juga amb el nom de cantants i 
actors. Sempre en anglès, el cognom o el nom 
es transforma en portador d’algun color. 
El mateix to domina la imatge visual, el retrat 
del personatge, amb els que 
Alucinamandarina acaben el pòster: Cyan/con/ery, 
Green/east/Wood, Spink, Bad/Red/Ligion. 
Creen nous significats i posen un qualificatiu 
a les icones.
Una segona part de l’exposició conté samarretes
 i bolsos tunejats amb lletres de cançons o motius 
gràfics que com la resta del material desprenen 
un aire de reflexió filosòfica i, sobretot, 
posicionament artístic davant el món. 
En general, parlaríem d’un taller de disseny amb
 ganes d’interpretar el món amb enfocaments frescos 
i actuals. Hi ha un web on es poden veure millor per 
on van els tiros: http://www.alucinamandarinas.com/ 
La mostra es pot veure, en horari del local gastronòmic, 
fins a finals de mes. El Gravat es troba 
al carrer de Sant Miquel dels Sants, 19. 
Vic. Enguany compleix el segon aniversari 
des de que el porten els actuals responsables. 
Per això també es fa l’exposició.
Leopoldo Pomés va guardar el seu treball fotogràfic que li havia costat un any i mig de formació. Frustrat, certament, guardat en un calaix. Però no del tot oblidat, perquè durant tot aquest temps va quedar l’ombra d’un treball de fotografia urbana, magnífic, que sonava com un mite entre els experts i amants de la fotografia. Però el seu amic Juan Manuel Bonet, que l’ajudava en un altre projecte, va veure que aquell material havia de veure la llum ja. Es va posar en contacte amb Foto Colectania i diversos col·laboradors i ara tenim el llibre i una exposició, “Barcelona 1957” que es poden adquirir i veure al local de la prestigiosa fundació dedicada a la fotografia. El llibre recull les fotos de la sèrie i va acompanyat de textos del mateix Bonet i una entrevista entre Pomés i Eduardo Mendoza. La mostra es pot veure fins el 2 de febrer, a la seu de Foto Colectania, al carrer Julián Romea, 6, baixos. Més informació al web: www.colectania.es

Dibuixos de sàtira política a la galeria Francesc Mestre Art
Francesc Mestre Art
Dibuix de Chumy Chúmez
Centelles. La galeria Francesc Mestre Art segueix una ingent tasca de recuperació de les  obres d’art sobre paper per a diferents finalitats. Últimament posa a l’abast del públic. il·lustracions per a la premsa. Fa uns mesos es va poder veure una exposició de dibuixants de la mítica revista TBO. Actualment proposa un segon capítol d’aquestes mostres d’il·lustradors i ens presenta un important stock de dibuixos destinats a ser reproduïts en revistes o diaris, principalment de Catalunya, dels segles XIX i XX. Els dibuixos tenen el fil comú de ser una reflexió satírica política.
A Catalunya aquests comentaris àcids i gràfics comencen a publicar-se a la segona meitat del segle XIX, amb l’aparició de les grans capçaleres de premsa i premsa humorística paral·leles a la Industrialització i a la Renaixença. Parlem de “La Campana de Gràcia” (1870), “L’Esquella de la Torratxa” (1872), “Cu-cut” (1902), etc. Francesc Mestre comença amb aquestes revistes i estira el fil fins l’actualitat on trobem publicacions tan imprescindibles com “El Jueves” i d’altres, entremig, com “La Codorniz” (1941).
Però més que presentar les publicacions, Francesc Mestre ens mostra testimonis del batalló d’artistes que, de forma exclusiva o ocasionalment, s’han dedicat aquest gènere d’il·lustracions: noms majúscules com Picasso, Torres-Garcia, Guinovart i d’altres oblidats com Subirats, “Cram”, J. Llovera, Junceda, Llaveries, Apa, Perich, Cesc o Chumy Chúmez. L’equip format per Francesc Mestre i Diana Jové posa a l’abast del públic i del col·leccionista els dibuixos originals, únics, sobre paper, que un cop copiats surten reproduïts en les revistes. Dibuixos fets amb tinta, llapis, en negres, grisos o acolorits.
Una mica de pebre
Entre les desenes de dibuixos hi trobem un subtema que la galeria ens descobreix: es tracta d’unes il·lustracions que s’anomenen “sicalíptiques”. Són de contingut eròtic. Un erotisme que no es tant explícit com avui l’entenem, sinó que aprecia d’una altra manera els volums corporis i les insinuacions. En aquest capítol hi podem situar noms com Joaquim Muntañola, Modest Méndez Álvarez o Ricard Opisso, que signava “Bigre”. Aquest darrer col·laborava en una revista específicament “eroticosicaliptica” que es deia KDT. Una revista que, segons ens diuen “no entrava oficialment en la majoria de les llars decents, però que tothom llegia”.
També van fer incursions a aquesta temàtica revistes d’humor més variat com “Papitu”, setmanari aparegut el 25 de novembre de 1908, d’esquerres, de caràcter irreverent i picaresc. Feliu Elias en va dirigir una primera etapa, fins que va ser processat i exiliat per unes caricatures. Després la revista va passar a mans del filòsof i escriptor Francesc Pujols. En aquesta revista hi trobem també altres il·lustradors –a part d’Elies-, com Max, Pitus, Prat, etc. La reacció dels eludits en les sàtires a vegades va ser més tràgica. Modest Méndez Álvarez, il·lustrador col·laborador de La Traca va ser afusellat, durant la Guerra Civil.
La galeria Francesc Mestre revisa aquesta faceta de la premsa, que esperem no perdi l’esperit crític, ni l’espai pel dibuix satíric ja sigui en paper o en els nous formats. La galeria es troba al carrer Enric Granados, 28. La mostra es pot veure fins el 22 de març. Més informació a www.francescmestreart.com