FOTOGRAFIA

La Barcelona crua de Pomés veu la llum mig segle després

Aleix Art

Coberta del llibre “Barcelona 1957” de Leopoldo Pomés
Centelles. Com a dibuixant urbà haig de reconèixer que la fotografia té l’avantatge que no menteix. Amb el dibuix es pot arreglar tot una mica. Però la imatge fotogràfica, encara que sigui d’un fotògraf molt subjectiu i que s’hi posi del revés, mostra el que hi ha a l’altra banda de l’aparell. Leopoldo Pomés es declara com un fotògraf que fa treballs subjectius, perquè dispara quan vol, quan passa alguna cosa que li interessa. El cas és que un encàrrec que li van fer el 1957 de fer un foto-llibre de Barcelona, ha tardat cinquanta anys en veure la llum, perquè els editors, en el seu moment, van pensar que la seva proposta donava una imatge poc “honorable” de la Ciutat Comtal. El llibre li va encarregar Carlos Barral i el va aturar Víctor Seix. Pomés volia retratar una ciutat que es coneixia pam a pam i que al mateix temps estimava i odiava.
Aleix Art

Una de les imatges del llibre
En qualsevol cas  l’ull de Pomés també es va fixar amb una Barcelona real, existent. Com al seu torn, havien fet Català-Roca, Miserachs i Colom, en els respectius àlbums fotogràfics sobre Barcelona, contemporanis als de Pomés i que sí van veure la llum.
El fotògraf barceloní va retratar sobretot la Rambla, el centre i també zones suburbials. S’interessava sobretot per la gent i, alguna cosa així, com explicar-los a través d’una anècdota, un gest, una mirada. En les seves imatges de la Barcelona del 1957 hi entre molt més que l’aparent: les persones, l’anècdota i l’ambient. Una atmosfera que pot ser donada per la llum, les ombres, l’aire, però també per la referència als cotxes i al transport de l’època, a l’asfalt, les fàbriques. Hi ha moments per fixar-se amb els negocis, la vida dels religiosos, un moment en tavernes, les restes de la festa major, el festeig i el cos femení atrapat darrera diferents conceptes de vestir. El cert és que la idea que es dóna, al meu parer, no és que sigui “poc noble”, sino la d’una ciutat de vida crua.
Aleix Mataró

Tapes visuals de disseny
Al restaurant de Vic El Gravat acullen actualment 
una exposició que és com un manifest ideològic, 
la carta de presentació d’un petit gran projecte. 
La proposta s’anomena “Coming colors in the air”. 
És un tast de la línea creativa que han generat 
la parella artística catalana que s’agrupa darrera el nom 
Alucinamandarina: Alba i Isma. 
Una primera part de la mostra conté pòsters 
en els que es juga amb el nom de cantants i 
actors. Sempre en anglès, el cognom o el nom 
es transforma en portador d’algun color. 
El mateix to domina la imatge visual, el retrat 
del personatge, amb els que 
Alucinamandarina acaben el pòster: Cyan/con/ery, 
Green/east/Wood, Spink, Bad/Red/Ligion. 
Creen nous significats i posen un qualificatiu 
a les icones.
Una segona part de l’exposició conté samarretes
 i bolsos tunejats amb lletres de cançons o motius 
gràfics que com la resta del material desprenen 
un aire de reflexió filosòfica i, sobretot, 
posicionament artístic davant el món. 
En general, parlaríem d’un taller de disseny amb
 ganes d’interpretar el món amb enfocaments frescos 
i actuals. Hi ha un web on es poden veure millor per 
on van els tiros: http://www.alucinamandarinas.com/ 
La mostra es pot veure, en horari del local gastronòmic, 
fins a finals de mes. El Gravat es troba 
al carrer de Sant Miquel dels Sants, 19. 
Vic. Enguany compleix el segon aniversari 
des de que el porten els actuals responsables. 
Per això també es fa l’exposició.
Leopoldo Pomés va guardar el seu treball fotogràfic que li havia costat un any i mig de formació. Frustrat, certament, guardat en un calaix. Però no del tot oblidat, perquè durant tot aquest temps va quedar l’ombra d’un treball de fotografia urbana, magnífic, que sonava com un mite entre els experts i amants de la fotografia. Però el seu amic Juan Manuel Bonet, que l’ajudava en un altre projecte, va veure que aquell material havia de veure la llum ja. Es va posar en contacte amb Foto Colectania i diversos col·laboradors i ara tenim el llibre i una exposició, “Barcelona 1957” que es poden adquirir i veure al local de la prestigiosa fundació dedicada a la fotografia. El llibre recull les fotos de la sèrie i va acompanyat de textos del mateix Bonet i una entrevista entre Pomés i Eduardo Mendoza. La mostra es pot veure fins el 2 de febrer, a la seu de Foto Colectania, al carrer Julián Romea, 6, baixos. Més informació al web: www.colectania.es

Dibuixos de sàtira política a la galeria Francesc Mestre Art
Francesc Mestre Art
Dibuix de Chumy Chúmez
Centelles. La galeria Francesc Mestre Art segueix una ingent tasca de recuperació de les  obres d’art sobre paper per a diferents finalitats. Últimament posa a l’abast del públic. il·lustracions per a la premsa. Fa uns mesos es va poder veure una exposició de dibuixants de la mítica revista TBO. Actualment proposa un segon capítol d’aquestes mostres d’il·lustradors i ens presenta un important stock de dibuixos destinats a ser reproduïts en revistes o diaris, principalment de Catalunya, dels segles XIX i XX. Els dibuixos tenen el fil comú de ser una reflexió satírica política.
A Catalunya aquests comentaris àcids i gràfics comencen a publicar-se a la segona meitat del segle XIX, amb l’aparició de les grans capçaleres de premsa i premsa humorística paral·leles a la Industrialització i a la Renaixença. Parlem de “La Campana de Gràcia” (1870), “L’Esquella de la Torratxa” (1872), “Cu-cut” (1902), etc. Francesc Mestre comença amb aquestes revistes i estira el fil fins l’actualitat on trobem publicacions tan imprescindibles com “El Jueves” i d’altres, entremig, com “La Codorniz” (1941).
Però més que presentar les publicacions, Francesc Mestre ens mostra testimonis del batalló d’artistes que, de forma exclusiva o ocasionalment, s’han dedicat aquest gènere d’il·lustracions: noms majúscules com Picasso, Torres-Garcia, Guinovart i d’altres oblidats com Subirats, “Cram”, J. Llovera, Junceda, Llaveries, Apa, Perich, Cesc o Chumy Chúmez. L’equip format per Francesc Mestre i Diana Jové posa a l’abast del públic i del col·leccionista els dibuixos originals, únics, sobre paper, que un cop copiats surten reproduïts en les revistes. Dibuixos fets amb tinta, llapis, en negres, grisos o acolorits.
Una mica de pebre
Entre les desenes de dibuixos hi trobem un subtema que la galeria ens descobreix: es tracta d’unes il·lustracions que s’anomenen “sicalíptiques”. Són de contingut eròtic. Un erotisme que no es tant explícit com avui l’entenem, sinó que aprecia d’una altra manera els volums corporis i les insinuacions. En aquest capítol hi podem situar noms com Joaquim Muntañola, Modest Méndez Álvarez o Ricard Opisso, que signava “Bigre”. Aquest darrer col·laborava en una revista específicament “eroticosicaliptica” que es deia KDT. Una revista que, segons ens diuen “no entrava oficialment en la majoria de les llars decents, però que tothom llegia”.
També van fer incursions a aquesta temàtica revistes d’humor més variat com “Papitu”, setmanari aparegut el 25 de novembre de 1908, d’esquerres, de caràcter irreverent i picaresc. Feliu Elias en va dirigir una primera etapa, fins que va ser processat i exiliat per unes caricatures. Després la revista va passar a mans del filòsof i escriptor Francesc Pujols. En aquesta revista hi trobem també altres il·lustradors –a part d’Elies-, com Max, Pitus, Prat, etc. La reacció dels eludits en les sàtires a vegades va ser més tràgica. Modest Méndez Álvarez, il·lustrador col·laborador de La Traca va ser afusellat, durant la Guerra Civil.
La galeria Francesc Mestre revisa aquesta faceta de la premsa, que esperem no perdi l’esperit crític, ni l’espai pel dibuix satíric ja sigui en paper o en els nous formats. La galeria es troba al carrer Enric Granados, 28. La mostra es pot veure fins el 22 de març. Més informació a www.francescmestreart.com


ESPECIAL SANT ESTEVE

Sagar ens redescobreix l’Eixample
Sagar
Coberta del llibre
Centelles. A finals del curs passat als alumnes del curs “Dibuixant la ciutat”, ens va tocar diverses vegades anar a dibuixar per la zona de l’Eixample de Barcelona, per aprofitar el temps i facilitar que el nostre profe, Sagar Fornies pogués plasmar sobre el quadern algun dels edificis de la quadrilla d’illes urbanes. Va ser un petit tast del que Sagar va estar preparant amb gran de zel durant mesos i mesos. Tot l’Eixample de Barcelona, els seus edificis i ambients més emblemàtics havien de ser publicats a un nou volum de la col·lecció “Carnet de Voyage” promoguda per l’ajuntament barceloní.
A començaments d’any ja vam poder conèixer el llibre, de la mateixa col·lecció, fet per Swasky, l’altra profe del curs, dedicat a Sants. També un altre company de l’òrbita dels urban sketchers, Òscar Julve n’ha tret un de seu dedicat a Horta.  El projecte cerca als grans dibuixants urbans de la Ciutat Comtal.
Avui el llibre de Sagar “Redescobrint l’Eixample” ja és al carrer. Es va presentar fa prop d’un mes a la fira de quaderns de viatge de la ciutat francesa de Clermont-Ferrand. Els exemplars que hi havia allà a la venda es van exhaurir en poques hores.
Sagar podríem dir que és un guru dels urban sketchers. Professor a diverses escoles i també dibuixant de còmics, té una bona consideració a tot arreu. És un as amb l’ús del Pentel de tinta i també de les pastilles d’aquarel·les. Però per fer varis els dibuixos del llibre ha utilitzat moltes vegades boli Bic. Passa moltes hores dibuixant i els seus temes són diversos. Si entreu a la seva web (http://sagarfornies.blogspot.com.es/) o cerqueu els seus dibuixos a flickr veureu que porta els quaderns a tot arreu. En aquest sentit és un bon exemple de la pràctica quotidiana del dibuix urbà, si bé, com veureu, és un terme que li queda petit.
Fa ja cert temps el vaig entrevistar, quan el llibre encara s’anava covant. Li vaig fer les mateixes preguntes del qüestionari que he anat fent als urban sketchers que he entrevistat a la pàgina específica d’aquest blog. Però enlloc de transcriure-la he trobat la manera de publicar-la amb l’audio de so i acompanyada per una selecció dels seus dibuixos. Una millor proposta per conèixer l’esperit de Sagar.

Pedro Strukelj
A l’exposició de Diògenes es poden veure quaderns
originals muntats de forma pràctica, sense
desmuntar-los

Pedro Strukelj

Fa uns dies vaig anar al local “Diógenes”, ubicat al carrer Martínez de la Rosa, 21, al barri de Gràcia de Barcelona. Es tracta d’una espècia de centre cultural on s’hi fan tasts de cultura mexicana o també exposicions. Actualment i fins l’11 de gener hi tenen una mostra de les il·lustracions de Pedro Strukelj. Un nom que va bé conèixer perquè fa un tipus de dibuix molt personal: amb una sola línia o amb colors plans –a la manera de serigrafies- ho descriu tot. Fa molts personatges. No és tant un urban sketcher com Sagar, com un narrador humorístic o de reflexions. Entre els objectes que s’exposen n’hi ha un de curiós i econòmic: dibuixa cares a les tapes d’envasos i els enganxa a la nevera amb imans petits.

Foto: Aleix Mataró
Primera Cosmofira
Dissabte passat, dia 22 hi va haver la primera
Cosmofira organitzada per l’empresa Cosmos.cat.
Aquest negoci ven productes artesans i artístics a través d’internet.
Però perquè els interessats puguin conèixer de prop qui són i
què fan organitzen petits show-rooms.
L’empresa té poques setmanes de vida, però  va madurant ràpid.
Cosmos.cat està situada en els despatxos d’un antiga fàbrica
d’embotits de Sant Miquel de Balenyà.
Un lloc certament d’aires molt com d’una peli de ciència ficció.
Però l’espai de Cosmos.cat és un cau de poesia.
En una taula de fusta hi tenen exposats una selecció dels productes
que fan els diversos creadors que participen de la iniciativa,
la majoria de la comarca d’Osona.
En un altre racó hi tenen unes estantaries amb l’stock
de productes i la taula de l’oficina.
El dissabte de la Cosmofira hi havia un artesà que
oferia una demostració del seu saber:
Roger Solé va fer un cistell de vímet.
 Fa quatre anys que es dedica a aquest ofici i uns dos
que fa que en ven, perquè ja li surten bé els cabassos,
a fires i mercats.
Podeu saber més de cosmos.cat llegint l’article
que vaig publicar a aquest blog fa quinze dies.


DIBUIX

Presenten el llibre amb les 50 edicions del Premi Ynglada-Guillot 

RACBASJ

Portada del nou llibre
Centelles. Aquest vespre, a les 7, es presenta a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi un llibre que explica la història del Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot, que enguany ha complert 50 edicions. Alfred Opisso va guanyar el primer Premi el 1959 i Tomàs Martínez Suñol ho ha fet enguany. Dos pols units pel dibuix que com a tal també ha viscut la seva història dintre l’art contemporani. El Premi va ser creat per desig testamentari del dibuixant Pere Ynglada (1881-1958). El concurs anual porta els cognoms del dibuixant i el de la seva dona, Georgette Guillot.
L’objectiu era fomentar el dibuix, específicament fet en blanc i negre. El Premi és econòmic i suposa l’adquisició de l’obra guanyadora. De manera que els organitzadors del Premis tenen dipositats els 50 dibuixos guanyadors, que testimonien una particular revisió de la història del dibuix, des de mitjans del segle XX fins la segona dècada del XXI. El premi s’organitza gràcies a la Fundació Ynglada-Guillot que compte al seu torn amb altres col·laboradors.
RACBASJ

Dibuix d’Alfred Opisso, guanyador del primer 
Ynglada-Guillot, l’any 1959.
El llibre té dos apartats: un dedicat a explicar la història del Premi i l’altra a explicar, fitxa per fitxa, les dades general d’interès de cada edició, així com imatges d’obres guanyadores, adquirides, etc. Victòria Durà, conservadora del museu de l’Acadèmia és l’autora dels estudis i textos del llibre, que també reuneix una presentació biogràfica d’Ynglada per part de Franscesc Fontbona. Enric Satué ha estat l’autor del disseny de l’edició. Tots són membres de la RACBA.
En el transcurs de les diferents edicións han guanyat el certamen noms tant destacats com Montserrat Gudiol (1960), Josep Amat (1963), Ramon Calsina i Francesc Domingo (1964 i 65), Subirachs (1966), Arranz-Bravo (1968) o Josep Pla-Narbona (1976). Així mateix hi trobem noms familiars d’aquest blog, com Carles Vergés (1978), Marina Berdalet (1999), Marc Sangrà (2009) o el centellenc David Casals (2010).  El premi és d’àmbit internacional i té el seu prestigi entre artistes, gràcies a l’ull del jurat i també a la dotació econòmica, que en l’última edició era de 4.000 Euros. En molts casos els guanyadors tenen en el dibuix, no una eina secundària, sino un llenguatge principal entre els seus medis d’expressió.

Quatre dades

Pere Ynglada va nèixer a Santiago de Cuba el 1881 i va morir a Barcelona el 1958. Ynglada, a més d’excel·lent dibuixant –era una especialista en la tinta-, va escriure també un llibre de records “Records i opinions”, escrit amb col·laboració de Carles Soldevila. El llibre va ser publicat el mateix 1959 per Aedos. En el pròleg, el mateix Soledvila, a més de dir que Ynglada tenia un despatxet amb vistes sobre la plaça Urquinaona i la Ronda de Sant Pere, cap al final també explica que per desig de l’artista els executors testementaris han rebut instruccions d’instituir el premi, dedicat al dibuix.

Francesc Mestre Art

A dalt i a baix, dos dibuixos del mateix Pere Ynglada. 
Però segurament us estarà punxant una qüestió, ja que entre l’any de la creació del premi, el 1959 i enguany, el 2012, no hi ha 50 anys, sino 53. Això és perquè el Premi es va poder anar celebrant de manera ininterrompuda des del 1959 fins el 1984, però aquell any (que el va guanyar Laura Sauri) es va iniciar un petit làpsus en que el Premi va estar a punt de desaparèixer. Va ser  el 1989 (Premi per Amadeu Casals), quan la RACBA es va fer càrrec de la continuïtat del Premi i ho ha pogut seguir fent fins els nostres dies. Des del 1999 la Fundació Privada Vila Casas patrocina l’exposició i el catàleg del certamen. Antoni Vila Casas també és membre de l’acadèmia catalana. Els dibuixos adquirits, actualment es conserven entre la RACBA i el MNAC. Així que si volguessin podrien muntar una exposició amb tots ells. En la presentació d’aquesta tarda intervindran –si no falla res- Joan Antoni Solans, president de la RACBA i de la Fundació Ynglada-Guillot, Francesc Fontbona, que ha fet el perfil biogràfic del l’autor en el llibre i Victòria Durà que s’ha ocupat de la resta d’estudis i textos. El llibre es pot trobar a la mateixa Acadèmia, situada a la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II, 1, de Barcelona. 


Si cliqueu sobre la imatge podreu llegir bé els diferents guanyadors i les adquisicions del Premi. 
Font: RACBASJ