EXPOSICIÓ A LE BARCARÉS

Carles Vergés tanteja França
Fotos: Aleix Mataró
Dibuixos de grans dimensions exposats
Centelles. Fa molts anys que Carles Vergés batalla al món de l’art, des del dibuix, el gravat i la pintura. Ara amb més de setanta anys, manté el desig de continuar actiu i present. Com els artistes de debó, lluita per viure de la seva obra. Últimament ha arribat a la conclusió que a casa nostre ho té molt difícil: mals temps. Per tant, ha reprès els fils que l’han portat a exposar a l’altra banda dels Pirineus, on sembla que hi ha un públic amb un gust i una atenció diferent a l’art –o això diuen.
La primera incursió de Vergés es troba a la Maison de les Arts de la població marinera de Le Barcarès, a uns vint quilòmetres a l’est de Perpinyà. No podíem perdre aquesta ocasió, volíem saber que presentava el mestre i amb una amiga pintora ens hi hem arribat. Centelles-Le Barcarès són uns 200 quilòmetres. Hem tardat tres hores a arribar-hi, però perquè enlloc de passar per l’autopista –que haurien suposat dues hores- hem pujat per les carreteretes que enllacen la Jonquera amb Bages, Elna, Canet i Le Barcarès.
Aquesta població no s’assembla ni a Cadaqués, ni a Cotlliure. És una localitat que reuneix torretes i apartaments nous, amb avingudes i carrers estirats. No és gaire maco, però té mar. Platja per ser precisos.  A l’hivern no hi ha gaires ànimes. La galeria es troba a la plaça de la República, davant del Mediterrani mateix. Es tracta d’un espai bastant nou, dedicat a exposar obra d’artistes de diferents procedències. Tenien obra sobretot dedicada a la figuració de nus femenins: escultura, pintura i l’obra de Vergés.
El mestre català hi ha portat dibuix, aiguafort i pintura. La seva obra conté, sobretot nus femenins, presentats de la seva forma ambigua i cercant la suggerència. A vegades amb un sentit més formal, a vegades amb un ingredient més eròtic. A vegades fa auto-cites a la professió d’artista: veiem el cavallet, els dibuixos preparatoris, els pinzells. 
Els seus dibuixos són esplèndids. Les obres que presenta, tant d’una tècnica com de les altres, pertanyen als últims anys i als últims mesos. Té una manera de treballar en que la trama de línies ajuda a definir, no només llums i ombres, sinó volums i formes. Les línies de trama manen. A vegades combina aquestes “trames orgàniques” amb descripcions més realistes de la qualitat matèrica d’objectes –pots de pinzells, draps, cavallets. A vegades resulta difícil explicar lògicament els límits entre objectes i trames, però de seguida l’obra ens recorda que ens trobem davant una imatge plàstica i lliure. 
Sol treballar amb negre, incloure el blanc per recrear efectes lumínics. A vegades introdueix tocs de color. Els vermells i tons vius es troben sobretot a les pintures, que segueixen la idea dels dibuixos. Els gravats, que són la gran conquesta de Vergés, són fidels a aquest estil, que ha anat madurant al llarg de molts i molts anys. Però a la col·lecció d’estampes que Vergés presenta, nova collita, hi veiem coses noves.

Vergés+Vergés

Un dibuix i un gravat. Carles Vergés domina casi tots els racons de la sala
La col·lecció d’estampes amb nus erotitzants forma part d’un treball fet amb col·laboració amb Montse Vergés, persona que no és de la família del Carles, però que comparteix amb ell l’afició per l’erotisme i que plasma a través de poemes i escrits. Els dos esperits creatius van connectar i han fet alguns passos junts, cadascú amb el seu art. Vergés presenta unes planxes carregades de sentiment i emoció. Ensenya mans que es toquen, cames que es freguen, boques que es besen. Segueix la idea d’ensenyar els cossos de manera parcial, però aquí arriba a fragmentar-los i a ensenyar-los com barrejats, de manera que cada orgue explica una història, un vers i no un cos. I aquesta idea de fragment és la que Vergés ha portat a un extrem nou. I també veiem formes de cordons i com de budells que carreguen d’organicitat, matèria i passió interior el conjunt. En quan al tractament lineal de les formes, hi retrobem el sentit orgànic de la trama, si bé aquí la forma dels trossos anatòmics està més definida i diferenciada. D’alguna manera es contraposen més les línies ondulants i que descriuen volums, amb d’altres en diagonal que descriuen formes. Vergés ha tirat les estampes amb un to lilós. També m’agradaria assenyalar que, pel que sembla a cop d’ull –i sense comprovar-, l’artista ha aconseguit la seva estampa amb molt poques cremades d’àcid. És a dir, que Vergés va cremar una o dues vegades –com a molt- i va donar idea de la llum i l’ombra, amb el seu treball sinuós i laboriós de la trama. 
En definitiva veiem una gran obra, amb un estil i temes que han arrelat en l’artista i que continua defensant sense defallir. L’estada expositiva a Le Barcarès espero que sigui un primer pas de la nova etapa en terres gales. A veure si d’aquí pocs anys, podem ja anar a una gran ciutat, com Marsella, Lyon o perquè no, París. Podeu saber més sobre el Carles Vergés mirant a la seva web: http://carlesverges.com/

EXPOSICIÓ: DIBUIXOS I PINTURES D’UN MATEIX TEMA

Essaouira: Joan Vall revisa el seu primer quadern de viatge
Fotos: A.M.
La petita mostra reuneix uns quants dibuixos (facsímils) i pintures 
derivades de les anotacions gràfiques.
Centelles. Fa set anys que Joan Vall va visitar per primer cop el Marroc. I hi ha un lloc que l’ha motivat especialment: Essaouira. Aquest poble mariner va ser l’orígen d’uns quants quaderns de viatge, amb dibuixos i anotacions. Vall assegura que portava tres quaderns i que es va estrenar aleshores amb el que ara n’hi diem dibuix urbà. Han passat set anys i ara en Joan ja és un habitual delas sketchcrawls que es fan a Vic.
Una mostra petita d’uns folis d’un del quadern d’Essaouira forma la primera part de la mostra que Vall va inaugurar dissabte passat al bar de l’Atlàntida de Vic. La segona part són una sèrie de pintures inspirades en els dibuixos del quadern. Els folis i les pintures dedicades a Essaouira formen una temàtica que Vall dóna per acabada. Ara es l’hora de compartir la revisió.
La col·lecció de dibuixos exposats comparteixen el fet de ser apunts esquemàtics. Sobretot de motius i detalls arquitectònics, com baranes, ceràmiques, finestres, arcs. També hi ha tasses. Són apunts esquemàtics i també hi ha anotacions que ens interessen: qualificatius de blaus. Perquè el color blau és molt característic d’Essaouira, ja que els seus habitants el fan servir per tot arreu.
Joan Vall, l’artista al costat dels seus dibuixos.
El blau, vull dir els blaus d’ Essaouira, que només s’anoten al quadern, es plasmen amb tota la potència possible, al conjunt de pintures. Vall diu que ataca les pintures amb taques blaves, de forma “bruta”, ·basta”. Efectivament són superposicions de gammes de blaus. Blaus que es mouen a l’òrbita de tons del mar – però no de blau marí-. Blaus com el del Mediterrani, el cel intens, inclús turqueses. M’agrada especialment una peça que es construeix sobre fons negres i vermells i que al final els blaus intenten amagar. Sobre aquests camps blavosos Vall hi distribueix les formes que havia anotat al quadern: les finestres, els arcs, etc. També de forma esquemàtica. També hi enganxa una mica de collage, si bé és bastant anecdòtic.
Vist en conjunt em sembla interessant assenyalar que els dibuixos –tants dels quaderns, com de les pintures-, tenen com un aire constructivista. Com de les pintures de Torres-Garcia. Si bé Vall prescindeix de les estructures organitzadores, sí que utilitza un tipus de dibuix que va cap a capturar l’essència formal dels objectes.
D’altra banda em sembla interessant relacionar les pintures de Vall amb les que fa, també al Marroc, la Nuri Manent. La pintora de Centelles, que fa uns mesos vaig dedicar un dels Treballs d’Estiu. Els dos artistes no es coneixen i segurament l’obra mútua els hi és desconeguda. Però Manent va al Marroc per pintar. Ella té el seu taller allà. I em sembla curiós que amb Vall comparteixen l’accent abstracte, la superposició “bruta” o “basta” dels camps de color. La importància del blau –si bé amb Manent no és exclusiu-. I també la referència a motius decoratius: Valls es fixa amb la forma de les finestres, les baranes, la ceràmica. Manent trasllada a la tela els motius decoratius de les catifes artesanals. Si es fes, per exemple, una exposició amb varis artistes catalans que s’inspiren  en el Marroc, trobaríem altres coincidències? De moment la mostra revisionista de Vall es pot veure fins a finals d’any, a una paret del bar-restaurant Clau de Fa, que posa l’accent gastronòmic al Teatre Atlàntida de Vic.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Marta Ballvé: omplint la maleta


Centelles. La maleta que la Marta Ballvé omple, no es tant la d’emigrant, com la de viatgera, però metafòrica. Parlem d’una maleta que es va omplint de bagatge, perquè la seva obra té molt d’anar sumant idees, emocions, objectes, tècniques. Sí que és veritat que hi ha artistes que miren altres fronteres davant la situació d’aquí. La flama de París, d’alguna manera encara crema.
Marta Ballvé és una artista de Sant Cugat. Es dedica a pintar i també a fer escultures. Ha tocat el gravat, el llibre d’art. S’hi dedica professionalment. La seva obra ha entrat a l’òrbita d’aquest blog des de que el passat agost va guanyar el Premi Centelles. Actualment fa una exposició a la galeria Dieu Moviment Creatiu de Granollers (C/Barcelona, 60). Una oportunitat propera per ampliar la informació i gaudir de la poesia plàstica de l’artista.
Però el contacte amb l’artista el vam establir directament un petit grup de centellencs, que fa alguns dissabtes vam poder dialogar, amb viu i en directa, amb la Marta i comentar la seva obra guanyadora del Premi Centelles. El present article recull algunes de les seves explicacions que serviran per il·luminar les obres de Granollers. Aquestes pintures, igual que l’obra “Des de la imatge retro” que tenim a Centelles, formen part d’una sèrie dedicada a visualitzar aspectes biogràfics. Són biografies visuals, cròniques d’impressions viscudes, que la Marta posa a l’abast del públic perquè aquest, si vol, jugui a connectar amb l’obra i es faci la seva pròpia visió.
La Marta passeja, fulleja, mira i recull coses i objectes que li inspiren obres. Elements que la porten a atacar la tela i que potser no acabaran el viatge, però li serveixen d’estímul per desenvolupar el seu diari plàstic. La Marta Ballvé es declara com una pintora abstracte, encara que utilitzi collages de fotografies o faci petites referències objectuals –com les escales, que surten molt sovint-. Darrera el Premi Centelles, encara que hi veiem una platja amb un mar, la pintora només volia jugar amb faixes de colors, igual com ho fa amb les seves altres pintures. Fons foscos, grisos, o blaus, de colors més càlids, li serveixen com a fons neutre per organitzar les composicions.
Marta Ballvé afirma que altres comentaristes de la seva obra li han assenyalat que se li nota els seus orígens en el disseny. En qualsevol cas el que sí hi veig és una batalla entre la raó, el logos organitzatiu i el foc que li fa llançar-se a guixar, enganxar, escriure i combinar tècniques i matèries. Ballvé afirma que per ella és molt important utilitzar tècniques diferents a les seves obres –oli, encàustica, collage, matèria, etc-. I anar-ne afegint de noves. De fet aquesta política multidisciplinar és la que l’ha portat a passar de la pintura a l’escultura. En general la poètica de l’artista es mou bastant per la via de les metàfores i elements simbòlics que remeten a la seva infantesa, al seu entorn. L’exposició de Granollers permet revisar aquesta línia creativa, en diverses obres datades dels últims anys.

LLIBRES D ‘ARTISTA

Poètica Còdex porta els seus tresors de paper a Sabadell
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’exposició
Centelles. A la columna del costat ja s’explica que Poètica Còdex és un grup de noies que fa exposicions amb llibres d’artistes dedicats a poetes  catalans. Han començat amb J. V. Foix. Van estrenar-se a l’Ateneu de Barcelona, han passat per varies poblacions i ara han arribat a Sabadell. Formen l’equip: Marta Balaguer, Marina Berdalet, Manuela Candini, Montse Ginesta, Eva Figueras i Marian López. Les obres que es mostren han estat creades expressament i tot i que cadascú segueix el seu estil, s’inspiren en la lectura atenta de l’obra foixiana.
Vàries obres comparteixen la idea del llibre acordeònic –Berdalet, Marta Balaguer- i també l’unicitat. Es tracta de peces fetes amb eines com fil, foc, llàpis o retolador, collages, etc. Berdalet sí que té una espècia de díptic amb textos i imatges impreses. La imatge parteix de tintes prèvies escanejades. Qui va més per fer obra seriada és Eva Figueras, si bé es tracta d’una reproductivitat complexa en la que hi intervenen tècniques com la xilografia i el troquelat. Totes juntes sí que han pensat i han posat sobre un pedestal un quadernet amb obres originals, que venen per separat o juntes. A una taula també s’hi poden veure obres més grans, làmines intervingudes pictòricament o pel pas d’un tòrcul, que podrien ser l’origen d’una carpeta d’artista.
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’Espai de Foc on es fa la mostra i es va fer la presentació.
Era un antic forn de ceràmica de Sabadell.
Marian López és la més diferent: aporta a l’exposició obra tèxtil. Fa una espècia de tapissos de contingut fitomòfic i color, molt addient pel continent expositiu: la col·lectiva es pot veure a l’Espai Foc, un lloc que és com la cova d’Ali-ba-ba, amb el seu tresor. Es tracta de la botiga de catifes Ventura –Via Massagué, 5-7. En el seu interior guarda un antic forn de ceràmica. Un espai antic, fet de pedra, amb una gran nau coberta per una volta de canó. Té un aire romà, inclús com d’interior piranesià d’aquelles arquitectures del llac Albà. L’adequació de l’espai va merèixer un premi de l’associació de defensa del patrimoni SOS Monuments, dirigida per l’arquitecte Salvador Tarragó.
Foto: Aleix Mataró
En aquest espai de foc i pedra s’hi situen les obres de paper, els tresors de Poètica Còdex, juntament amb unes altres perles, i la metàfora no es cap broma: com que el projecte expositiu compte amb la col·laboració de la Fundació Foix, s’hi ha pogut aportar dues peces del seu important fons. Concretament uns aiguaforts de Tàpies i uns altres de Ponç. Dues mostres de la col·laboració en vida entra els dos amics de Dau al Set i un defensor, com va ser Foix de l’expressió artística d’arrel avantguardista i moderna.
La inauguració de l’exposició va tenir lloc dilluns passat. Per glossar-la es van reunir tres experts en l’obra foixiana: Enrique Badosa,  Joseph M. Fulquet i Jordi Marrugat . El primer havia conegut Foix perqué li havia traduït poemes i obres seves al castellà. Foix era un defensor acèrrim del català com a llengua única del país, però això no li va impedir obrir la seva obra a altres racons peninsulars.
Marrugat va posar l’accent sabadellenc. Sobretot va parlar de la relació enverinada del poeta de Sarrià amb el grup de Sabadell on hi trobem altres noms destacats com Pere IV o Francesc Trabal. Va destacar també els textos de crítica creuada entre aquests homes de lletres que creien amb la seva feina i el seu estil i ho defensaven a mort, però sense trencar cap plat ni fer anar de debò el bastó, com van suggerint en les seves paraules. 
Rosa Renom també formava part de l’equip de presentació de la mostra. Va fer una tria d’uns quants poemes i els va recitar entremig dels parlaments. 
Foto: Swasky
Swasky a Clermont-Ferrand
Reconeixement 
al quadern sobre Sants de Swasky
Aquest cap de setmana passat hi va haver 
la trobada d’autors i editors de quaderns de viatge 
a Clermont-Ferrand. Un nodrit grup de urban-sketchers de Barcelona
 hi va anar i tant van portar com rebre sorpreses. 
Entre els aportacions destaca,  començar a presentar el simposi mundial 
de dibuixants urbans que es farà a Barcelona el juliol del 2013. 
Hi ha molt per decidir encara –logo, lloc, etc- però 
el proper simposi tira endavant. La “recepció” més important va ser que 
“el Premi Internacional a un Llibre de viatge” el va rebre el nostre amic 
Víctor Martínez, Swasky. Concretament pel seu primer quadern publicat 
dedicat al barri de Sants, que forma part d’una 
col·lecció de quaderns sobre els barris barcelonins. 
Swasky es declara molt content pel premi i 
ho valora com un important reconeixement al seu treball. 
Més ara que si vol dedicar professionalment.
En resum, es tracta d’una proposta de culta. Una exposició que no es pot mirar com un “passe” de diapositives, si no que el què voldria és una introducció al rerefons de cada llibre d’artista, ja que com a relectura d’una obra literària tenen un valor afegit, que va més enllà de la simple especulació artística. En tot cas volen també un temps de “lectura”. L’exposició es podrà veure fins el 8 de desembre, durant l’horari comercial del local.