ESCULTURA MODERNA

Ángel Ferrant: 
com ser escultor avantguardista en la postguerra
Foto: Obra Social “La Caixa” / MACUF
Un dels dibuixos escultòrics de Ferrant
dels anys cinquanta. 
Centelles. Un dia d’aquest mes d’agost estaria bé anar a veure l’exposició d’escultures i dibuixos d’Ángel Ferrant (1890-1961) que acull una de les sales del Caixaforum de Barcelona. Ferrant és un escultor reconegut però no pas pel públic en general. Si bé trobem el seu nom associat a algunes activitats destacades de les avantguardes i en col·lectius d’artistes moderns, no podem dir que la seva fama o el seu nom soni igual que noms com Juli Gonzàlez o Manolo Hugué. Era nou anys més jove que Picasso i tres anys més gran que Miró. Potser sigui més conegut a Madrid, on va néixer i va viure casi tota la seva vida. Es va formar a l’Académia de San Fernando,  també a Madrid va estudiar al taller d’Aniceto Marinas. Després, però, va començar un periple que el va portar per Europa i especialment a París, on va entrar en contacte amb l’avantguarda internacional. Després va residir a La Coruña i també a Barcelona, fins al 1934.
A Barcelona, tenim notícia del seu pas pel grup d’artistes d’Els Evolucionistes. Un cercle d’artistes de Barcelona, afins al Noucentisme i a l’obra de Cezanne, entre els que hi trobem noms com Josep Granyer, Francesc Elias, Alfred Sisquella o un altre escultor més familiar: Apel·les Fenosa. Ferrant també va estar relacionat amb el Cercle Artístic Sant Lluc i els Amics de l’Art Nou (ADLAN), format per artistes de línia clarament moderna com l’arquitecte Josep Lluís Sert, el fotògraf Joaquim Gomis o un deixeble de Ferrant, el també escultor Eudald Serra (1911-2002).
El 1934 es va establir definitivament a Madrid, i des d’allà va defensar el seu concepte escultòric en la postguerra. Va ser un dels membres fundadors de la Escuela de Altamira (1948), projecte col·lectiu que volia reintroduir l’art avantguardista.
Modern 100%
Amb tot això podem veure que Ángel Ferrant és un artista connectat i participatiu de les iniciatives d’estètica vanguardista i moderna, fet que es tradueix en les seves obres. L’exposició “Entre el dibuix i l’escultura” que presenta Caixaforum es centra en la dècada dels anys cinquanta i per tant quan la seva obra estableix un diàleg, forçat per les circumstàncies, entre el naturalisme i l’abstracció. En una nota informativa de l’exposició llegim que una de les maneres de treballar, en aquest període, de Ferrant, era establir lligams imaginatius entre objectes i amb formes humanes. Es a dir s’inspirava en objectes quotidians o de la naturalesa, per fer escultures antropomòrfiques. També llegim que li interessava que l’espectador podes manipular i completar les seves obres. La mostra barcelonina reuneix una cinquantena d’escultures i dibuixos, de manera que es pot valora el diàleg i el procés creatiu d’aquest artista central en la història de l’art peninsular.
L’obra que fa possible l’exposició prové del fons  del Museu d’Art Contemporani Gas Natural Fenosa (MACUF). Aquest museu sembla que es va crear el 1995. Disposa de fons repartits per varis museus espanyols i d’una seu pròpia a La Coruña. Entre les mostres que s’hi poden veure actualment n’hi ha una de pintura del nord-americà Alex Katz.

TINT SOCIAL

ENTREVISTA
PILAR AYMERICH, fotògrafa

“Si t’impliques molt, perds la perspectiva”

  
                                                      Foto: Pilar Aymerich
Retrat dels tres ex-deporats a Mauthausen,
Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella
Barcelona / Centelles. Ja fa anys que en diferents situacions, he anat veien el nom de Pilar Aymerich com a autora de la imatge, com a fotògrafa. Per això quan vaig rebre el catàleg de l’exposició que està fent i al veure el seu contingut vaig pensar que calia entrevistar-la de seguida i fer-li un lloc en aquest blog. La seu de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí, acull aquesta mostra de repàs de la seva obra.
La conversa surt publicada a la secció Tint Social perquè es tracta d’una fotògrafa llençada a captar la vida del carrer, però no tant la del dia a dia –com fa Joan Colom- sino les lluites, protestes, manifestacions i reivindicacions socials, culturals i també en especial les feministes.  Als anys seixanta i setanta, Aymerich era de les poques fotoperiodistes, encapçalades per  Colita. Per això la consciència femenina va ser determinant. Aymerich també ha estat retratista de personalitats de la societat catalana com Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor o Joan Oliver. 
L’entrevista va tenir lloc el dissabte 14 de juliol a l’estudi d’Aymerich. Em vaig escapar un moment de la trobada de dibuix urbà i amb seixanta minuts vaig fer una immersió al bullici cultural dels anys seixanta i setanta i a la vida d’una persona que ha ajudat a construir la nostra memòria històrica.
Un fallo tecnològic va provocar que hagués de prescindir de la gravadora i vaig agafar notes del què deia. Com que em semblaria deshonest intentar reproduir la conversa sense la pauta sonora, enlloc d’oferir una transcripció explicaré el què va dir, a partir de les notes que vaig prendre i ordenades en funció de les qüestions que l’hi vaig plantejar. Anem per feina:
.- Quan vas començar a fer fotografies, quin eren els temes que t’interessava captar?
Aymerich explica que va anar a estudiar teatre a Londres i que se’n allà, va veure que feien molts happenings, era la primavera dels Beatles i hi havia un caliu social i cultural que calia mostrar. Va escriure al seu pare i li va demanar que li enviés una càmera fotogràfica. Amb la màquina vella familiar va començar a fotografiar la vida londinenca de l’època i el teatre va passar a un segon pla.  Al cap d’un temps va anar a París a casa d’un tiet que era fotògraf i li va ensenyar els rudiments de la tècnica, durant un any. De retorn a Barcelona, Aymerich ja va muntar el seu estudi per tal de poder controlar ella l’edició de les imatges. La seva vocació fotogràfica va trobar de seguida un recolzament professional a través de col·laboracions –i sempre com  a freelance- amb Montserrat Roig, per qui feia les fotografies dels entrevistats per a Destino, o per Manolo Vázquez Montalban.

Segueix llegint a Tint Social (clica a sobra).

EXPOSICIONS A L’EMPORDÀ

Art per abans i després del incendi
Visitem les exposicions de Can Mario a Palafrugell i les obres de Jaume Roure a Casavells


                                                                              Foto: Jaume Roure
Una de les pintures dedicades als films de Tati
Centelles. El diumenge passat a quarts de deu del matí ja erem camí del Baix Empordà. L’objectiu era visitar l’exposició de pintura de Jaume Roure, a la galeria anomenada Palau de Casavells, a la petita població de Casavells, entre Corçà i La Bisbal. Al matí pintura, després una estona de platja, i a la tarda, a partir de les cinc, visita de l’exposició de les obres premiades i les seleccionades en el concurs de escultura que, un bienni més ha organitzat la Fundació Vila Casas, i que s’exposa fins al setembre a Can Mario, l’antiga fàbrica convertida en museu d’art, situada a Palafrugell.
Abans de les onze ja erem a Casavells. Vàrem aparcar davant mateix de la porta de la galeria, instal·lada en una gran masia, a tocar del nucli urbà. Per fer temps vam dona una volta per la població de cases de pedra i carrers estrets. Vam poder entrar a l’esglèsia, on quatre vells esperaven missa. Però pel carrer no corria ningú més que nosaltres. Vam acabar la volta passant per una petita plaça amb una fleca i quan vam tornar a ser a la porta de la galeria, ja tenien obert. Vam entrar i vam veure una sala on hi havia una exposició, però era de pintures-col·lage de l’artista Maria Torroba. Exactament una espècia de retrats de dames, que em van recordar una sèrie de gravats que té Manolo Valdés, però aquests fets amb trossos de tela de sac i altres materials. Un responsable de la sala ens va dir que l’exposició de Jaume Roure ja l’havien desmuntat. La nostre sorpresa va ser majúscula, perquè la nostra informació era que s’acabava el setembre. Però una ràpida trucada telefònica a l’artista va permetre saber que, de fet, les obres, si bé s’havien desmuntat de l’exposició, continuaven penjades al interior de la masia. Per tant, per sense dilacions vam tornar a entrar al casal i vam demanar de veure l’interior de la galeria. D’aquesta manera vam conèixer molt millor el lloc, la seva col·lecció i les quatre obres de Roure que es trobaven escampades. La galeria ven obra d’art i objectes d’antiquaris, com mobles o ceràmica. En quan a objectes d’art, vam veure bastant ben representada l’obra de Miguel Macaya. I també vam trobar unes quantes fotografies de la sèrie de portes que fa Sean Scully.
Cronistes artístics
                                                               Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de l’exposició del  premi d’escultura, amb l’obra de Garcés al fons
En quan a l’obra de Jaume Roure, les peces que exposa formen part d’una sèrie que es va presentar l’any passat a la Sala Parés. Però tal i com ens explica l’artista, a Casavells ha portat peces noves de gran format. El conjunt  està dedicat a dos films de Jacques Tati. Es tracta d’obres figuratives amb ambients urbans o domèstics, amb especial rellevància de la figura humana actuan o fent alguna cosa –en relació a les escenes dels films-. Podríem situar l’obra de Roure al costat de la d’Artigau o Palazzi, però tot i aixi trobaríem diferències: un altre idea de la combinació del dibuix i la pintura i també un altre concepte cromàtic. La figura de Roure és més natural. En l’etapa actual de Roure notem la influència de pintors com Edward Hopper.
Satisfets amb la visita i havent complert el primer objectiu el segon pas ja va ser anar-nos a relaxar una mica, que ens toqués el sol, l’aigua, la sorra. Després del picnic vam començar a veure els primers rastres de fum sobre el mar, però ningú sabia de què es tractava, ni d’on provenia el foc. Cap a les quatre ja erem a Palafrugell i al cap de seixanta minuts pujàvem les escales de Can Mario. A dintre ens vam trobar tres exposicions: una mostra de pintures de Jordi Sàbat, unes peces representant les escultures dels alumnes del taller de Badalona i l’exposició principal amb les peces guanyadores i les seleccionades pel jurat del Premi d’Escultura.
                                                              Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de les escultures del concurs de la Fundació Vila Casas, amb
les mosques d’Arévalo a primer terma
El guanyador és Javier Garcés, amb una talla de fusta policromada que representa una “Mare i filla”. També hi ha un accèssit, l’obra “Inabitat piaggia” de Gerard Ballesta. Premi i accèssit representen dos conceptes d’escultura molt diferents: la primera un retrat naturalista. La segona una obra més conceptual. Un diàleg que retrobem en la resta d’obres seleccionades i també en les peces pertanyents al taller de Badalona. Entre els seleccionats del concurs hi trobem un artista familiar, Jordi Arévalo, que almenys fa uns anys vivia a una barriada de Centelles. És l’autor d’una escultura feta amb bicicletes reconvertides en dues mosques que copulen. L’escultura de Jordi Comas, de la “Regadora regant” pot resultar graciosa, però alhora planteja un problema de gravetat, per la forma com s’aguanta. Hi ha diverses peces que treballen formes abstractes orgàniques, com la de Josep Codó, Lluís Cera, Ramon Cerezo o Josep Canals. Altres artistes posen al dia antigues tècniques escultòriques, com la fundició de bronze, com és el cas del gos de Joan Mora, la noia de “La pluja” de Marta Moreu o el “Bambi” de Mayte Vieta.  En general trobem una bona representació del que s’està fent en escultura al nostre país.
                                                     Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de l’exposició dels escultors del Taller de Badalona
En quan a la petita mostra de Jordi Sàbat, es tracta d’una sèrie de pintures on el tema juga amb penjadors, objectes i marques comercials. Una metàfora sobre la imatge física o l’estereotip associat a diferents productes de consum generalitzat. Totes les exposicions es poden veure fins el 16 de setembre.

ESPECIAL MNAC

Joan Colom dóna totes les seves fotografies al MNAC

                        Foto: Joan Colom / MNAC
Un dels barris de Barcelona, el 1961
Centelles. Avui mateix en roda de premsa, el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el president del Patronat del MNAC, Miquel Roca i el director del museu Pepe Serra han oficialitzat l’ingrés de la totalitat de l’obra fotogràfica de Joan Colom. Exactament 9000 còpies en paper, els negatius, una pel·lícula de 8mm i tota la documentació.
Colom es considerat avui com un dels grans renovadors de la fotografia          de postguerra, al costat de noms com Català-Roca, Miserachs, Maspons, Forcano, Colita, etc. Les imatges que ingressen al museu estan realitzades entre dues etapes: els anys 1958-1961 i des del 1990 fins l’actualitat.
En els anys seixanta Colom s’endinsava furtivament amb la seva càmera pels carrers del “Barri Xino”, per retratar la seva gent, negocis i vidilla. També va recòrrer el Somorrostro, el Born. A l’etapa del “Barri Xino” pertany també el film de 8 mm. Aquesta primera época de fotògraf és la que l’hi ha fet un nom entre els fotògrafs catalans històrics. El MNAC també ha aconseguit les imatges realitzades des dels anys 90 fins l’actualitat. Colom va nèixer a Barcelona, el 1921. Per tant ara té 91 anys. A veure si encara és a temps i entre tots podem veure una nova exposició al MNAC amb una selecció de les imatges donades. Moltes gràcies Joan!