BARROC CATALÀ

L’Albergueria treu la pols a escultures del Barroc
                                                                  Foto: Aleix Mataró
Dibuix actual que dialoga amb dues escultures barroques.
A la dreta, “L’Ecce Homo”
Centelles. El blog de l’Albergueria ja diu que al seu espai s’hi està fresquet. És veritat: un racó ombrívol, parets de pedra i poca gent. L’Albergueria, és a darrera de la catedral de Vic, i és el centre de difusió cultural del Bisbat. Fa exposicions, excursions, conferències, presentacions, etc. A la Sala Romànica actualment hi ha una exposició dedicada al Barroc. Concretament hi ha dues talles del segle XVII, procedents de la parròquia de Moià. Hi tenim una peça que representa Sant Josep i que pertanyeria a un retaule. L’altre talla és un “Ecce Homo”, i hauria estat fet per ser portat en processó. Les dues escultures dialoguen amb un dibuix gran i actual, que ocupa una paret, sota l’arc de la volta. Es tracta d’un dibuix fet a tres mans: Ferran Blancafort, Toni Garcia i Marià Dinarès. Els tres artistes són professors a l’Escola d’Art de Vic. Blancafort és també l’organitzador dels sketchcrawls vigatans. Proposen una interpretació de les formes barroques i daurats sobre fons blanc.
El diàleg entre escultures i dibuix permet posar de relleu un art català que no sempre ha estat prou ben valorat i que a més, tampoc en tenim molts testimonis, ja que moltes escultures eren de fusta i es van cremar a la Guerra Civil. Quan es parla d’escultura Barroca, normalment es parla abans de les contribucions dels escultors castellans o andalusos, però els catalans restem més al marge i la opinió és infravalorada. No obstant, tot i que ens movem en l’estil més o menys recarregat del període, els retaules catalans compleixen en escreix la funció pedagògica i propagandística, per la que van ser creades i molt sovint es tracta d’obres belles i ben fetes. En són exemple les escultures exposades a L’Albergueria. Més informació a http://albergueria.blogspot.com.es/

CONCERTS D’ESTIU

Deu anys de Bachianes a L’Estany
El 22 d’agost, l’artista Marina Berdalet i
la parella musical No Parfum
inaugurarant exposició a la Plana de l’Om
de Manresa. Es tracta de la mostra amb la 
que es premia els guanyadors del premi 
Tendències, que Regió 7 i TVM convocaven
enguany per primer cop. L’obertura de 
l’exposició -amb musica ambiental de 
No Parfum-, anirà precedida per una 
performance entre els tres artistes. 

Centelles. L’Albergueria  també ajuda en l’organització del cicle Stagnum, un programa de concerts i espectacle que setmanalment té lloc al monestir de l’Estany. El dissabte passat va ser el torn d’Ignasi Terraza, pianista de jazz reconegut internacionalment, que va oferir un concert a les fosques. Llums apagats i subtil il·luminació per la llum de la Lluna i unes lleugeres projeccions de David Cid, alma mater del cicle.

El pròxim concert serà el proper dissabte 11 d’agost. El protagonista serà Bach, músic estrella i màxim protagonista de les sessions d’Stagnum, ja que va ser per la seva música que un grup d’estanyencs van iniciar els concerts. Enguany, a més, es celebra la desena Bachiana, que és com s’anomena aquest monogràfic. Dissabte vinent, a les 10 de la nit, actuarà Albert Bové, al piano, i Masa Kamaguchi al contrabaix. Preu entrada, deu euros.
La celebració de la desena Bachiana es rematarà amb una projecció del vídeo de Glenn Gould interpretant les “Variacions Golberg”, amb la seva particular manera de tocar el piano. Un concert en vídeo, tal i com es va fer en la primera  Bachiana, que tindrà lloc el dia 25 d’agost, a les deu de la nit. Entrada gratuïta.
Per veure la resta del programa, amb les activitats que s’han fet i les que encara han de venir, podeu entrar al blog http://stagnumestany.blogspot.com.es/

ESCULTURA MODERNA

Ángel Ferrant: 
com ser escultor avantguardista en la postguerra
Foto: Obra Social “La Caixa” / MACUF
Un dels dibuixos escultòrics de Ferrant
dels anys cinquanta. 
Centelles. Un dia d’aquest mes d’agost estaria bé anar a veure l’exposició d’escultures i dibuixos d’Ángel Ferrant (1890-1961) que acull una de les sales del Caixaforum de Barcelona. Ferrant és un escultor reconegut però no pas pel públic en general. Si bé trobem el seu nom associat a algunes activitats destacades de les avantguardes i en col·lectius d’artistes moderns, no podem dir que la seva fama o el seu nom soni igual que noms com Juli Gonzàlez o Manolo Hugué. Era nou anys més jove que Picasso i tres anys més gran que Miró. Potser sigui més conegut a Madrid, on va néixer i va viure casi tota la seva vida. Es va formar a l’Académia de San Fernando,  també a Madrid va estudiar al taller d’Aniceto Marinas. Després, però, va començar un periple que el va portar per Europa i especialment a París, on va entrar en contacte amb l’avantguarda internacional. Després va residir a La Coruña i també a Barcelona, fins al 1934.
A Barcelona, tenim notícia del seu pas pel grup d’artistes d’Els Evolucionistes. Un cercle d’artistes de Barcelona, afins al Noucentisme i a l’obra de Cezanne, entre els que hi trobem noms com Josep Granyer, Francesc Elias, Alfred Sisquella o un altre escultor més familiar: Apel·les Fenosa. Ferrant també va estar relacionat amb el Cercle Artístic Sant Lluc i els Amics de l’Art Nou (ADLAN), format per artistes de línia clarament moderna com l’arquitecte Josep Lluís Sert, el fotògraf Joaquim Gomis o un deixeble de Ferrant, el també escultor Eudald Serra (1911-2002).
El 1934 es va establir definitivament a Madrid, i des d’allà va defensar el seu concepte escultòric en la postguerra. Va ser un dels membres fundadors de la Escuela de Altamira (1948), projecte col·lectiu que volia reintroduir l’art avantguardista.
Modern 100%
Amb tot això podem veure que Ángel Ferrant és un artista connectat i participatiu de les iniciatives d’estètica vanguardista i moderna, fet que es tradueix en les seves obres. L’exposició “Entre el dibuix i l’escultura” que presenta Caixaforum es centra en la dècada dels anys cinquanta i per tant quan la seva obra estableix un diàleg, forçat per les circumstàncies, entre el naturalisme i l’abstracció. En una nota informativa de l’exposició llegim que una de les maneres de treballar, en aquest període, de Ferrant, era establir lligams imaginatius entre objectes i amb formes humanes. Es a dir s’inspirava en objectes quotidians o de la naturalesa, per fer escultures antropomòrfiques. També llegim que li interessava que l’espectador podes manipular i completar les seves obres. La mostra barcelonina reuneix una cinquantena d’escultures i dibuixos, de manera que es pot valora el diàleg i el procés creatiu d’aquest artista central en la història de l’art peninsular.
L’obra que fa possible l’exposició prové del fons  del Museu d’Art Contemporani Gas Natural Fenosa (MACUF). Aquest museu sembla que es va crear el 1995. Disposa de fons repartits per varis museus espanyols i d’una seu pròpia a La Coruña. Entre les mostres que s’hi poden veure actualment n’hi ha una de pintura del nord-americà Alex Katz.

TINT SOCIAL

ENTREVISTA
PILAR AYMERICH, fotògrafa

“Si t’impliques molt, perds la perspectiva”

  
                                                      Foto: Pilar Aymerich
Retrat dels tres ex-deporats a Mauthausen,
Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella
Barcelona / Centelles. Ja fa anys que en diferents situacions, he anat veien el nom de Pilar Aymerich com a autora de la imatge, com a fotògrafa. Per això quan vaig rebre el catàleg de l’exposició que està fent i al veure el seu contingut vaig pensar que calia entrevistar-la de seguida i fer-li un lloc en aquest blog. La seu de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí, acull aquesta mostra de repàs de la seva obra.
La conversa surt publicada a la secció Tint Social perquè es tracta d’una fotògrafa llençada a captar la vida del carrer, però no tant la del dia a dia –com fa Joan Colom- sino les lluites, protestes, manifestacions i reivindicacions socials, culturals i també en especial les feministes.  Als anys seixanta i setanta, Aymerich era de les poques fotoperiodistes, encapçalades per  Colita. Per això la consciència femenina va ser determinant. Aymerich també ha estat retratista de personalitats de la societat catalana com Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor o Joan Oliver. 
L’entrevista va tenir lloc el dissabte 14 de juliol a l’estudi d’Aymerich. Em vaig escapar un moment de la trobada de dibuix urbà i amb seixanta minuts vaig fer una immersió al bullici cultural dels anys seixanta i setanta i a la vida d’una persona que ha ajudat a construir la nostra memòria històrica.
Un fallo tecnològic va provocar que hagués de prescindir de la gravadora i vaig agafar notes del què deia. Com que em semblaria deshonest intentar reproduir la conversa sense la pauta sonora, enlloc d’oferir una transcripció explicaré el què va dir, a partir de les notes que vaig prendre i ordenades en funció de les qüestions que l’hi vaig plantejar. Anem per feina:
.- Quan vas començar a fer fotografies, quin eren els temes que t’interessava captar?
Aymerich explica que va anar a estudiar teatre a Londres i que se’n allà, va veure que feien molts happenings, era la primavera dels Beatles i hi havia un caliu social i cultural que calia mostrar. Va escriure al seu pare i li va demanar que li enviés una càmera fotogràfica. Amb la màquina vella familiar va començar a fotografiar la vida londinenca de l’època i el teatre va passar a un segon pla.  Al cap d’un temps va anar a París a casa d’un tiet que era fotògraf i li va ensenyar els rudiments de la tècnica, durant un any. De retorn a Barcelona, Aymerich ja va muntar el seu estudi per tal de poder controlar ella l’edició de les imatges. La seva vocació fotogràfica va trobar de seguida un recolzament professional a través de col·laboracions –i sempre com  a freelance- amb Montserrat Roig, per qui feia les fotografies dels entrevistats per a Destino, o per Manolo Vázquez Montalban.

Segueix llegint a Tint Social (clica a sobra).