RESTAURACIÓ DE PINTURA

El “nou” Maíno 
ja es pot veure a la sala de fons modern

                                                    Foto: MNAC
“La conversió de Sant Pau”, de Maíno, de cap
a 1614, recentment restaurada
Centelles. El Museu Nacional d’art de Catalunya, compta amb una obra de Velázquez, representativa del Barroc sevillà; d’obres dels Ribalta, representatives de la línia pictòrica barroca valenciana i fins ara tenia una única obra, del final de la vida, de Juan Bautista Maíno, representant de la línia castellana, el”Retrat de Fra Alonso de Santo Tomás” (1648-49). La restauració i estudi d’un quadre dedicat a “La conversió de Sant Pau”, ha permet concretar que es tracta d’un altre Maíno, i a més immediatament posterior a una de les seves grans obres, el retaule major de les Quatre Pasqües, per una església de Toledo, realitzat entre el 1612 i el 1614 i actualment conservat al Prado.
“La Conversió de Sant Pau” ha estat restaurada amb el suport de BNP Paribas i la seva fundació, i s’exposa fins el setembre, a una sala d’art modern, juntament amb una obra preparatòria i documentació del seu procés de restauració.
Maíno és important històricament perquè va estudiar a Itàlia i va ser un dels introductors de la pintura que s’estava fent allà al segle XVII i especialment del concepte pictòric de Caravaggio. Maíno era natural (1581) de Pastrana, a Guadalajara i va morir al cap de seixanta-vuit anys a Madrid (1649).
El fet que Maíno es decantés per la seva vocació religiosa va fer que la pintura passés a segon pla i al llarg de la seva vida no fes més d’una quarantena d’obres. Però tot i això se’l té per un pintor bo, autor d’un dibuix vigorós, el concepte monumental de les figures, la il·luminació contrastada, el colorit intents i les influències caravaggiesques. L’obra “redescoberta” del MNAC conté aquestes característiques i també el caracter interpretatiu que Maíno feia dels seus models. En aquest sentit “La Conversió” és important per sumar-se a un catàleg reduït de l’artista i situar-se en un moment dolç i de consolidació de la seva (cap al 1614), després del seu retorn d’Itàlia. Anys més tard l’artista castellà s’introduiria a la cort de Madrid, on arribaria a ser mestre de dibuix del futur Felip IV, assessor de matèries pictòriques i col·lega de Diego de Velázquez.
                                                                               Foto: MNAC
Imatge del procés de restauració de la pintura al taller del museu català
La pintura de la “Conversió” del MNAC formava part del seu fons des del 1952, quan va ser adquirida per Joan Ainaud de Lasarte, aleshores director del museu, que creia que era una pintura italiana. El 1985 un incendi a les dependències municipals on es guardava va malmetre perillosament la pintura. Però en mans de l’equip de restauració del MNAC s’ha pogut arreglar. La tela presentava bombolles, cràters i repintats desafortunats. També havia estat retallada. Durant el procès de restauració es va fer un exàmen radiogràfic a la tela i a part de veure les seves patologies també es va poder distingir l’estil de dibuix vigorós, característic de Maíno, així com els penediments que va fer l’autor. 

TINT SOCIAL: VÍDEO-ENTREVISTA

Bonobos: “Les cançons surten de crisis personals i generals”
                                                                              Quadern del curs III
Dibuix del Pica-paret gegant organitzat pels Bonobos per gravar el seu
videoclip, el passat 13 de maig a Banyeres, Centelles
Centelles. Aquesta és una de les frases que diuen Jordi Ginesta i David Nuri a l’entrevista que he dedicat a aquests dos integrants del grup musical centellenc Bonobos. Una entrevista que ofereixo en format videogràfic, la primera que presento en aquest mitjà, que es va filmar el diumenge passat al matí, a la Centraleta.
L’entrevista s’ha plantejat pensant amb la secció Tint social i amb la intenció d’aprofundir en la vinculació entre art i societat, a través del diàleg i la reflexió amb els artistes de diferents disciplines. Els Bonobos són el grup revelació, el que ara coneix una primavera feliç al poble, a la comarca i als llocs on han estat sol·licitats, d’arreu de Catalunya. Em costa definir el seu estil músical, però crec que no m’equivocaré gaire si parlo de fusió. El què m’interessa però es veure si darrera els seus temes hi ha una preocupació per la societat que els envolta o només proven de fer temes bonics. Podeu veure l’entrevista clican a aquest enllaç Entrevista a dos Bonobos o anant a la secció Tint Social.

EXPOSICIÓ – ÚLTIMS DIES

Lars Physant, 
pont entre Dinamarca, l’Índia i Barcelona
Centelles. Han ampliat el calendari per veure una exposició de pintura instal·lada a la sala Max Cahner del Palau Moja, situat a la Rambla de Barcelona. Es tracta d’una mostra protagonitzada per Lars Physant, pintor danès instal·lat a Barcelona. La proposta estableix un pont entre ambdós indrets per tal de donar relleu a una qüestió, que em sembla, ha passat bastant desapercebuda: la presidència danesa del Consell d’Europa, que va començar per Cap d’Any. Altres qüestions econòmiques han eclipsat el paper dels dirigents de Copenhaguen.
Deconstruccions
                                                            Foto: Aleix Mataró
Tot i semblar rectangulars, la majoria de pintures
de Lars Physantsón com un puzzle fet de moltes peces
L’exposició de Physant es va inaugurar el 6 de juny i durava fins a finals de mes, però han avisat que ho allargaven una setmana més. Physant parla de la cultura hindú, de les seves costums, les seves dones i també de la naturalesa. Per tant al pont transeuropeu que estableix la biografia del pintor, cal afegir-hi el diàleg amb el tema oriental. Un tema que, podríem dir, Physant pren com a excusa per construir, i és literal “construir”, les seves pintures a través de superfícies de fusta i tela ajuntades, com si fossin peces de trencaclosques. L’estructura dels quadres és feta de peces irregulars. Li agraden els rombes i trapezis, amb parts rectes i curvilínies i el conjunt se suma a l’expressivitat de les pinzellades d’oli. A través de diferents estils, i especialment del puntillisme, l’artista distingeix i crea diferents zones pictòriques.  L’estil dels puntets de colors l’utilitza en diverses parts i varies obres, però en d’altres zones utilitza un estil més realista, tot i que amb una importància especial dels colors càlids i vius. Els temes orientas li permeten utilitzar aquesta gama que dona un aire inclús “calorós” a les seves teles. La presència del puntillisme, de fet, recorda efectes atmosfèrics de les urbs càlides.  Així, podríem dir que és una pintura realista, amb un component expressionista que, personalment, fa que ho relacioni amb altres propostes artístiques escandinaves. Particularment amb l’aire “expressiu” de la seva escultura medieval o amb la força sensorial de les pintures d’Asger Jorn, tot i que en aquest cas parlem d’un treball de pinzellada molt més carregada. Les arrels s’arrosseguen.
                                                               Foto: Aleix Mataró
L’artista també parla de rituals estranys
Les pintures de Physant estan carregades d’ambient, de persones, d’exostisme. I hi ha una pintura que difereix de la resta que em va agradar especialment. Es tracta d’un paisatge en vista aèria d’un riu que em fa pensar amb la desem- bocadura de l’Amazones amb els seus nombrosos afluents i ramals. La pintura està quadriculada i cada casella està resolta de forma subtilment diferent. He vist abans aquest tipus de propostes, però aquí el motiu, amb la vista aèria, l’atmosfera i amb el sentiment de tranquilitat, ho vaig trobar ben solucionat. 
També em sembla interessant, que en la pintura “Circular movement” hi pinta diverses dones hindús, fent-se la cua. Dos parells d’aquestes noies semblen les mateixes, amb el qual l’artista podria estar introduint la idea de temps –tal com també fa Marcos  Palazzi- en sentit seqüencial, per parlar de l’operació capil·lar. Al mig de l’escena hi situa una dona d’edat més gran. Totes estan en relació, ocupen un espai comú i xerren. La dona del mig podria introduir la idea de temps en sentit generacional. 
Si visiteu l’exposició no us descuideu de mirar el sostre. Per cert, sota els porxos del Palau Moja abans hi havia una llibreria de la Generalitat, que ara l’han tancat. Aquesta crisi! 

EXPOSICIÓ

Rússia vista pels seus artistes, 
al Santa Mònica

                                                                 Foto: Aleix Mataró
Una de les instal·lacions d’art rus contemporani
Centelles. Hi ha exposicions que s’ha d’anar a veure: més i tot, que s’han de viure. Si aneu a Barcelona, baixeu les Rambles… entreu al Centre d’art Santa Mònica. Durant tot l’estiu hi tenen una exposició d’art rus contemporani. La proposta destaca, no només pel toc internacional, la finestra a un altre país, sino per la gràcia, contundència i poder visual de les obres exposades. Es tracta de les peces guanyadores i finalistes del Premi Kandinsky, el guardó més important d’art actual del país transcontinental. Des del 2007 la fundació ArtChronika, editora de la revista homònima, organitza aquest reconeixement que no fa diferències entre disciplines: hi ha pintura, instal·lacions, escultura, vídeo, etc. Però són instal·lacions grans, res d’estar per casa. Trobem obra d’artistes com Alexander Brodsky, Dmitry Gutov, Oleg Kulik, etc. També hi ha un homenatge a un artista que es pren com a referent del grup creatiu dels Premis Kandinsky: Dimitri Prigov.
El conjunt de les peces tenen en comú un toc crític, cap a la societat o la política russa i això i l’aspecte general de les obres fan l’aparença que sigui un sol artista l’autor de totes elles. Però si analitzem cada una d’elles i ens informem del discurs de cada artista veurem que tenen unes qüestions comunes i unes altres particulars.
                                                                  Foto: Aleix Mataró
El viatge hivernal de Prigov
La mostra comença amb un homenatge a Prigov, com ja s’ha dit. Un artista que va viure entre el 1940 i el 2007. Apart d’artista, va ser poeta, teòric i un dels líders del moviment “conceptualista” de Moscou durant l’època soviètica. De Prigov es presenta dos vídeos i una gran instal·lació. El muntatge material és un homenatge al quadre “Viatger davant el banc de boires” de Caspar David Friedrich.  Prigov situa un banc enfilat a una tarima –fins on accedeix l’espectador- davant un immens paisatge muntanyós fet amb papers de diaris russos. A la paret del fons hi ha un gran ull que contempla o vigila. Per mi tant pot ser com una referència al “gran germà” (del llibre de George Orwell, “1984”) com una manera de parlar de la mirada del propi autor. Tot i que un puntet vermell a sobre de l’ull li dòna un toc sagrat. L’artista ho presenta amb el títol “Viatge rus d’hivern”. És una instal·lació del 2004.
Alexander Brodsky
Al llarg de l’exposició trobem referències a Putin, a la política internacional,  Tolstoy, a la condició gregària de la gent. Etc. Tinc dues imatges de les instal·lacions d’Alexander Brodsky que em van interessar especialment. La primera es diu “Cel·la”. Es tracta d’una habitació quadrada, feta amb plafons de fusta. L’important és a dintre: fosca, al voltant de les parets s’hi situen els elements típics d’un piset: la cuina, la banyera, el llit. A cada àmbit s’hi accedeix resseguin les parets, tot queda sempre al marge del centre on al fons hi ha com un líquid, que tant podria ser oli, aigua o petroli, però que transparenta el dalt. Personalment em va semblar que l’artista volia evocar la idea de viure al marge o d’una realitat política o econòmica complexa, amb els perills i conseqüències que comporta. De fet la instal·lació, amb la seva il·luminació tènue i els detalls com el foc de la cuina, resulta acollidora, com si l’artista volgués assenyalar que, al cap i a la fi, s’han adequat a l’entorn. Per cert, és una obra d’aquest 2012.
                                                                  Foto: Aleix Mataró
La cel·la marginal de Brodsky
L’altre instal·lació de Brodsky és del 2009 i parla d’un viatge. Es tracta de l’interior d’un vagó de tren, equipat amb lliteres. Però sòn lliteres molt estretes. Com els seients dels avions que proposava reduir una companyia. A la instal·lació es viu el moviment del tren, perquè uns ventiladors fan moure les cortines i la il·luminació i l’ombra donen idea de fluïdesa. Les imatges que publico d’altres instal·lacions acabarant de donar la idea d’una exposició que val molt la pena. I que és una sort poder veure tot i la crisi.