EXPOSICIÓ

Repàs d’artistes avantguardistes
Centelles. Hi ha noms d’artista que, tot i ser importants, són vagament coneguts. Tothom coneix qui és Miró, Tàpies, Calder, en Torres-Garcia. Però si parlem de Léger, Dubuffet, Vasarely o Magneli potser sabrem que són artistes, però no sabrem a què es corresponen. No obstant cada un té un paper important dintre de l’art i tots ells estan relacionats amb les avantguardes artístiques.
A Oriol galeria d’art han preparat una exposició amb obra d’aquests artistes i d’altres que formen part de la revolució artística iniciada fa una mica més de cent anys amb les avantguardes. La recerca de la llibertat d’expressió, el trencament amb els cànons artístics i les conviccions de l’època forma part de la lluita de tots ells, ja sigui des de l’estil, la tècnica o el tema.  Avui els passos que tots ells van fer, d’alguna manera ja han estat assumits per la societat, que ja ho veiem com quelcom propi de la nostra cultura. Les formes d’un Léger o d’un Miró han estat imitades i assumides per altres llenguatges com el disseny,  la publicitat o nous artistes. L’exposició permet veure exemples d’aquests primers passos plàstics de la nostra cultura contemporània.
La mostra reuneix una trentena d’obres, bàsicament pintura, algun dibuix i també escultures. D’aquest darrer llenguatge hi ha una peça del curiós Moisés Villèlia, que sempre treballa amb canyes de bambú per fer construccions delicades i estèticament potents. Un dels dibuixos que hi ha, corresponen a un escultor, Julio González, que esbossa unes dones de medis rurals, segurament per captar els trets anatòmics i culturals que després traslladarà als volums. La figura en general, és un tret comú d’altres obres de l’exposició captades segons els “cànons” artístics d’us individual que es marcaren en un moment determinat, per exemple, el propi Léger, Masson, Herbin o Dubuffet.
De forma transversal l’exposició permet veure també diferents conceptes de l’abstracció, que també és una aportació de les avantguardes. Aquí podem recordar la presència, a la mostra, d’obra de Miró, Magnelli.  Tàpies, Feito i Rivera són els tres artistes més “joves” inclosos, representants del informalisme. Vasarely és el representant de l’abstracció de caire geomètric. La galeria Oriol es troba al carrer Provença, 264 de Barcelona. La mostra “De Léger a Dubuffet, Signes i gests del segle XX” es podrà veure fins al febrer de l’any que comença diumenge.

Nadal a la Parés
A la sala Parés de Barcelona, cada Nadal munten una exposició amb obres de pintors catalans del segle XIX i XX. Grans noms com Josep Amat, Anglada-Camarasa, Ramon Casas, Josep Mompou, Lluís Graner, Ramon Martí Alsina, Carles Nadal o Miquel Villà. Una ocasió per repassar els  noms que han enriquit la pintura del nostra país. La sala Parés està al carrer Petritxol, 5 de Barcelona.
Alguns dels artistes citats i d’altres com Arranz, Galofre o Roure tenen obra en litografia que es pot adquirir a preus econòmics al Litomarket de l’art, que està situat al 8 del carrer Petritxol, a davant de la Parés.

DOS LLIBRES

Vicenç Altaió, el sereno de l’art
Centelles. El passat 13 de desembre, Tàpies feia 88 anys. Per aquest motiu, el braç editorial de l’Associació Joan Ponç va presentar el llibre “Un sereno en el cementiri de l’art”, escrit per Vicenç Altaió, teòric de l’art. La relació amb Tàpies l’estableix la portada del llibre, que l’artista octogenari ha fet expressament. El llibre també s’envolta d’un disseny acorat, a càrrec d’Ariadna Serrahima. I de què parla el llibre? Altaió fa un passeig per l’art contemporani i parla de diferents aspectes de l’obra i la personalitat de prohoms com Gaudí, d’Ors, Calder, Miró, Evru, Ràfols-Casamada o Colomer. El llibre es situa a mig camí entre la literatura narrativa i el discurs filosòfic.

Passeig gràfic per Sobrarbe
Mònica Bracons ha presentat ja el seu llibre “Un fin de semana en Sobrarbe”, un volum de dibuixos d’aquella zona d’Aragó que s’ha autoeditat. Podríem dir que Bracons forma part del grup de gent que passeja pels llocs amb el quadern de dibuix i la caixeta d’aquarel·les –tal i com fem en el curs de Dibuixant la Ciutat-. Bracons ha fet aquest exercici per la zona aragonesa, dibuixant els carrers, els cases de pedra, els monuments. El llibre es pot comprar a Altair de Barcelona i a través del blog (http://monicabracons.com). Paral·lelament a la presentació del llibre s’ha pogut veure una exposició a Sobrarbe-Ainsa. La relació amb aquest poble ha derivat en dos tallers de Bracons d’aquarel·la per canalla i adults.

ESPECIAL "LA SAGRERA"

ENTREVISTA

ROMAN ARANÓ []  Arquitecte

“L’arquitectura ha de ser vocacional cent per cent”
Centelles. Vaig a casa del Roman Arañó a fer-li l’entrevista. El motiu és que ha dirigit les obres –com diu ell- “de vestiment” del local que ocuparà la cafeteria-bar la Sagrera, al carrer del Centre. Roman ha comptat amb mi per fer la decoració de l’espai, a base de linòleums dedicats a les cases del voltant de l’església. Roman és un home obert, seriós i professional, inclús carismàtic diria. No sabia que havia estat l’arquitecte de l’I.E.S. Pere Barnils de Centelles. I amb la clarividència d’un professor d’universitat, després de preparar-ho un moment, respon a l’entrevista amb un discurs clar i estructurat, que pràcticament només he necessitat copiar de la gravadora al portàtil.
Aleix Art – L’arquitectura és una professió familiar?
Roman Arañó -No necessàriament. L’arquitectura és una professió que, penso, ha de ser vocacional al cent per cent. Com es desperta la vocació? Pot ser que familiarment, en un context d’ofici d’arquitectura ho hagis viscut de sempre i et condicioni pel que serà la feina de la teva vida o pots trobar-ho en un viatge, en un company o en una experiència personal.
A.A.- I en el teu cas?
R.A.-En el meu cas no és un tema familiar. Recordo haver fet classes al despatx del meu cosí quan ja era estudiant. Tenia molt clar que volia fer arquitectura des de que estudiava batxillerat. Mai vaig tenir dubtes d’altres professions i altres camins. Sempre em deien que el dibuix i les matemàtiques eren clau per l’arquitectura i a mi se’m donaven bé les dues disciplines. Amb el temps he vist que l’arquitectura és més que això. És més un tema cultural, de viure-la, conèixer-la i posar-te dintre.
A.A.- Quins elements consideres alhora de plantejar un projecte?
R.A. – Un primer element importantíssim és el “context” on es desenvolupa un projecte. No és el mateix un projecte en una ciutat, que en un centre històric, en una zona de desenvolupament, al mig d’un camp o en una zona que estigui marcada per un element com un riu, una muntanya… Saber llegir el context és un element molt important. Un altre element és el “programa” que et marca –el client o el promotor- per desenvolupar i donar sentit al projecte. Saber entendre el programa i saber-ho sintetitzar és essencial. Després hi ha el tema de la “forma”, que és l’element que fa que un determinat programa es desenvolupi en un determinat context. Saber treballar la forma, fer esbossos, treballar amb maquetes, perspectives i veure com les diferents maneres de formalitzar resolen un programa i s’introdueixen en el context, és un element vital. Aquesta manera de fer genera tot un fil conductor que es va trobant en diferents projectes. Una manera d’enfocar un projecte, s’aprofita en el següent, i un cop evolucionat, s’aprofita al següent i hi ha tot un fil conductor, encara que es tracti de temàtiques diferents.
A.A. –Quines diries que són les teves obres més significatives?
R.A.- Des de que fa 30 anys, vaig acabar els estudis, la tasca professional s’ha dividit en tres grups de projectes: vam començar amb el tema d’hostaleria. Bàsicament era rehabilitació d’edificis històrics en el quals hi havia canvi d’us d’habitatge a hotel. Així es van intervenir tota una sèrie d’edificis d’Espanya i potser el més significatiu va ser un edifici modernista de Saragossa. I a Barcelona, un projecte carismàtic, perquè va ser la primera cruïlla d’edificis que es van construir a l’Eixampla –al segle XIX-, és l’hotel ubicat a Consell de Cent amb Llúria. En aquest edifici es va conservar una façana amb elements pictòrics molt característics de l’eixampla.
Un altre apartat important és l’escolar. Vaig començar amb l’I.E.S. Pere Barnils d’aquí Centelles i a partir d’aquí es va continuar amb quatre o cinc edificis més a altres indrets, nous o reformes i ampliacions: el Prat de Llobregat, Montmeló, Caldes de Montbui i Vilafranca del Penedès.
Hi ha una tercera pota on s’ha desenvolupat la meva feina aquests anys, que són els xalets, les cases mitgers i les obres de reforma. Un edifici d’aquests que va encetar una via va ser un habitatge unifamiliar que vam fer per Joan Pagès i la Maria Àngels Aregall. Una casa que té una forma particular i que va originar tota una sèrie de projectes que formen com una “família de casetes”.
A.A.- Quins diries que són els edificis més significatius de Centelles?
R.A.- Els edificis més significatius de Centelles, són aquells que han generat ciutat: l’església amb la seva sagrera, primer generador de la ciutat. L’arribada dels comtes, porta l’altra peça que és el palau dels comtes, amb tot el seu volum que s’imposa a la plaça i es divisa des de Llevant. Un edifici que genera un petit eixampla i que per això és importantíssim. Un tercer edifici significatiu és el Vapor, amb el tema de la indústria i generador de la ciutat, amb la colònia i el creixement urbà.
El poble ha crescut i s’ha anat omplint de peces de qualitat:  Ca l’Aguilà, la casa amb esgrafiats del Bellesguard, Can Ripoll, Can Gaudí… que han marcat una època com l’arribada del Modernisme. Cal destacar també tot el conjunt de cases del carrer Jesús o Sant Josep… elements en que prima el conjunt i que donen caràcter al municipi.
A.A.- Amb quins edificis treballes actualment?
R.A.- Avui en dia els projectes estan una mica supeditats per l’esdevenir del temps: la crisi fa que els projectes siguin obra petita de reforma i rehabilitació. Bàsicament estem construint dos edificis hotelers a Barcelona i un d’habitatges aquí Centelles al carrer Diagonal. Un edifici nou on es vol donar un caire significatiu: en col·laboració amb Jordi Díez s’estudia integrar una escultura a la façana, que sigui un recordatori del context on es troba l’edifici, a cavall de la zona del pla del Mestre, amb cases enjardinades i d’estiueig, i per altra banda, està molt a prop del nou centre comercial del carrer Sant Josep.
També estem inaugurant el bar de la Sagrera. Es un local que té dues sales que estan pràcticament vestides i definides i treballem més en un tema de material i trobar elements que puguin caracteritzar-lo. Aquí ens vam posar en contacte amb l’Aleix i hem aconseguit fer dialogar  l’espai arquitectònic i els linòleums ampliats.
cliqueu a sobre per llegir-ho millor

EXTRA DE LA PURÍSSIMA

 La pintura segons Pielias i Moroldo
Centelles. Mentre a Vic es celebra el Mercat Medieval, que mou a molta gent i col·lapsa les carreteres, amb la Fina Tuneu hem anat a Caldes de Montbuí a visitar l’exposició d’Helena Pielias a la sala Delger. De tornada a la Garriga hem visitat l’exposició de Jaime Moroldo a la sala Dameson i al final hem fet unes tapes al nou bar El Refugi, on la Fina i té penjats uns quants gravats.
Caldes és una vila de les dimensions de Centelles, més o menys. Els carrers estaven força animats. La Font del Lleó rajava amb força i mantenia els seus 74 graus. El safareig es veu que també està a uns 50 graus i una nit d’estiu la gent s’hi banya. Algunes mestresses de casa encara el fan servir. A Centelles ha quedat abandonat. A Caldes tenen dos balenaris i era lloc de refugi de l’artista Manolo Hugué. Avui hi havia oberta una pastisseria, el basar xino i el museu Thermalia. La sala Delger és un espai depenent del museu, situat davant el Casino, de recent inauguració destinat a acollir propostes artístiques de tota mena. La Fina ja si ha mostrat interessada: un bon lloc per portar-hi les seves obres.
Actualment, la sala Delger, acull l’exposició d’Helena Pielias, una jove de Caldes que exposa fins diumenge la seva producció artística. El títol de l’exposició explica una mica la mostra: “la casa per la finestra”. I és que hi ha molta obra, de vàries dimensions, penjada i en cavallets i sobre una taula. Pielias fa fotografia de gent, la revela, hi fa els retocs convenients i després pinta sobre la imatge. Una pintura selectiva que ressalta gestos, emmascara cares i fa puntets als llavis de color vermell, que a mi em semblen gotetes de sang, com si fossin de vampirs, però que poden ser per altres raons. Pielias és també una de les responsables del film sobre els iogurts de la farmàcia Codina de Caldes, que es projecta al museu Thermalia en el si de l’exposició sobre aquest tema. Repartien iogurts per les cases, per Moià, Castellterçol i Barcelona. Feien servir pots de vidre de color marró i els deixaven fermentar en uns forats que hi havia als terrers del carrer de Caldes, protegits. Tornant amb Pielias afegirem que ens ha parlat de la mostra d’art urbà –MIAU- que organitzen cada any i que sembla molt interessant. Aquest any vaig fer una nota al blog, però seria molt millor visitar-ho. Pielias té una pàgina web: www.helenapielias.cat
Moroldo
De tornada a la Garriga hem passat per la carretera vella que passa per dintre les Franqueses, perquè a la C-17 els cotxes direcció Vic anaven molt a poc a poc. Un cop a l’altra vila termal del Vallés. Aparcats, hem anat a visitar l’exposició de Jaime Moroldo a la sala Dameson. Moroldo és pintor i planteja una obra amb tons foscos amb la que ataca la tela per crear espai, textures, gestualitat i transparències amb altres tonalitats que entren a escena, com blancs, grocs, daurats. Crea efectes especials amb l’acrílic i diu que treballa bastant atzarosament, però veiem obres ben plantejades. En algunes obres crea formes simètriques, com les taques que utilitzen els psicòlegs per analitzar. Moroldo ha participat diverses vegades al Premi Centelles i a l’última edició era seleccionat amb una obra construïda per una sèrie de cartrons, com cartes de joc atacades amb pintura, creant jocs de formes i pinzellades.