EXPOSICIONS

L’art essencial de Borrell i Fulla arriba als Espais Volart
Centelles. Una manera divertida de fer monotips és agafar una planxa, per exemple de linòleum, entintar-la i passar-li el drap de forma aleatòria o mig atzarosa. Els resultats estampats són sempre suggerents. Una pintura d’Alfons Borrell ens recorda aquests matisos pictòrics, on es crea profunditat i espais fantàstics, tot amb l’ajuda d’un sol color. A Borrell li interessa molt el color dintre d’un enfoc abstracte, però també aborda aspectes més geomètrics. Es tracta d’un vetarà de la guerra de l’art contemporani, que ha complert ja els 80 anys. És vuit anys més jove que Tàpies. Ha format part del Grup de Sabadell. Des del dijous 22 de setembre, l’Espai Volart 2 li dedica una exposició amb obra del període que va des de l’any 1993 fins l’actualitat. En el treball de Borrell hi veiem l’experimentació amb materials i una tendència a simplificar el treball amb els colors.

L’altre Espai Volart està ocupat per l’obra gran i petita de Jordi Fulla. L’última exposició que havíem vist de Fulla va ser a la galeria Trama. Allà presentava una sèrie de pintures de gran format que presentaven formes arbòries o de filigranes simètriques, fetes amb aerògraf. A l’Espai Volart canviem totalment de registre: la pintura continua sent nítida i com de qualitat fotogràfica, però les composicions ens traslladen a paisatges polars, terres erosionades i altres espais ubicats dintre xarxes que es deformen, lupes amplificadores i formes seriades. Tant l’obra com la seva creació s’envolten d’una important petjada oriental. De fet Borrell i Fulla, si bé tenen apostes estilístiques dispars comparteixen la recerca de les essències. Ambdues exposicions es podran veure fins a mitjans de desembre. L’Espai Violart i l’Espai Volart 2 són dues de les sales d’exposicions de la Fundació Vila Casas. Estan ubicades al carrer Ausiàs Marc, 22 de Barcelona.

Lucio Muñoz
El mateix dijous 22 de setembre s’inaugura una altra exposició a la galeria Marlborough de Barcelona –C/València, 284, 1r, 2a- dedicada a l’obra sobre paper de Lucio Muñoz, important representant espanyol de l’abstracció que va viure entre el 1929 i el 1998. Muñoz treballa el paper sobre la fusta, i com en el cas de Borrell i Fulla cerca les simplificació. Fins el 9 de novembre.

EXPOSICIÓ

De Goya a Clavé al Museu Diocesà
Centelles. L’estil i els temes de Goya han inspirat a molts artistes. En el cas dels gran artistes no és que l’hagin copiat, sino que l’han absorbit per on han volgut. La nova exposició del Museu Diocesà de Barcelona –situat a la plaça de la catedral de Barcelona- ens convida a revisar la pintura i l’escultura espanyoles dels últims tres-cents anys. La mostra arriba gràcies a la col·laboració i el fons d’Ibercaja.
Goya és un dels artistes estel·lars, però també hi trobem altres artistes del seu temps amb els que hi hagué influències mútues o contactes puntuals, com és el cas de Bayeu i Maella. La mostra ha portat obres importants de Goya, o almenys emblemàtiques. Comencem per la pintura “El dos de maig de 1808 a Madrid”. Però també presenta gravats de les sèries dels “Caprichos”, “Los Desastres” o de la Tauromàquia.  Alguns dels aspectes de crítica social o d’estil podem intentar-los rastrejar en l’obra d’Antoni Clavé, per exemple. En el Museu Diocesà se’ns mostra una pintura de tons blaus amb uns músics, que podrien fer pensar amb temes innocents dels tapissos de Goya. Clavé es cercaria qui més qüestions pictòriques: volums, tons, formes, etc. A part de Clavé també trobem altres artistes del segle XX com Gargallo, Saura o Guinovart. L’exposició es podrà veure a partir de dijous 15 fins el 8 de gener. L’obra que il·lustra l’article correspon a l’obra de Clavé. La imatge ha estat cedida pel Museu Diocesà

PRÈVIA EXPOSICIÓ

El museu més petit
Centelles. L’any 2009 l’artista Marina Berdalet ens va dir que havia donat un dibuix petit a un museu de Davis Lisboa. Era el ingrés número 17 de la col·lecció permanent d’aquest museu amb adreça física a un pis de Barcelona, visita virtual al youtube i un petit estand cúbic que viatja pel món exposant les obres del fons. Es tracta del museu d’art més petit del mòn . Actualment el Davis Lisboa Museum of Contamporany Art in Barcelona compte amb 172 peces. L’última incorporació va ser feta el passat 5 de setembre amb un acrílic de Dani Montlleó, de Mataró. Representa a artistes nacionals i internacionals, noms com Jeff Roland, Cecil Touchon o el tailandesa  Sarawut Chutiwongpeti. Les obres solen ser de petit format o de format electrònic com és el cas del vídeo que va ser la peça fundacional de la col·lecció, obra de María Cañas, el febrer del 2009.
El museu de Davis fa exposicions a diferents llocs i inclús n’ha fet en un museu de Second Life. El proper 24 de setembre una tria del fons de Davis Lisboa  participarà en una “exposició de museus” al museu Arnolfini de Bristol, a Angleterra. Es tracta d’una mostra organitzada per explicar el fenomen dels museus creats per artistes. Ja que hi ha moltes institucions d’aquest tipus que comparteixen una iniciativa privada, un origen artístic i econòmicament modest, però amb moltes ganes de difondre l’art d’un grup o d’una zona. És el cas del Museum of Contemporany African Art o del Musée d’Art Modern, Départament des Aigles creat per Marcel Broodthaers. Aquests dos també participaran al Museum Show de Bristol. Aquesta exposició es divideix en dues parts separades per dates. La imatge que il·lustra el text correspon a l’exposició del Davis Museum al museu Karura Art Centre de Second Life. Ha estat cedida per l’artista. L’adreça virtual del museu és http://www.youtube.com/davismuseumbarcelona. Altres enllaços: http://www.davislisboa.com/ i http://www.davismuseum.com/

TEATRE

Aquinahora supera a “la Bèstia”
Centelles. Dimecres passat a la nit hi va haver nova funció de l’obra “La Bella i la Bèstia” a càrrec del grup jove d’Aquinahora, formació teatral que s’ha afegit fa poc al panorama centellenc. Aquesta era la primera obra que la companyia estrenava en motiu d’una festa major d’estiu de la vila. Seguint la tendència dels últims anys s’ha posat en escena una obra musical. La novetat ha estat que els integrants de la representació han estat nens i nenes d’entre cinc i dotze anys. Tota la interpretació tant del text com cantada ha anat a càrrec d’aquests vailets i podem dir que l’experiment ha reeixit i ha permès fer gaudir al públic d’una bona estona. L’obra no presenta complicacions argumentals, ni tampoc gaires filigranes musicals –hi ha un leitmotiv i algunes cançons variades-, però això no ha estat excusa per baixar la guàrdia. Tampoc en els decorats, molt simples però efectius: taules de fusta pintada que s’anaven afegint segons l’ocasió. L’orquestra, en aquest cas la Jove Orquestra de Centelles es situava dalt de l’escenari, enfilada. Això deixava una estructura d’escales i rampes que donava joc al moviment dels actors. El vestuari esta ben triat i confeccionat. Potser l’única cosa que ha fallat ha estat el final en que no s’enten bé si la Bèstia es mor i ressuscita. També hi ha hagut temps buits en que no passava res. Però en general es tracta d’una muntatge ben organitzat i dirigit. El públic ho ha sabut apreciar i ha omplert cada dia el teatre, durant les quatre funcions que s’han fet. Esperem ara veure alguna representació del grup d’adults de la tropa de l’Aquinahora. No podem oblidar d’aplaudir tampoc la feina de l’orquestra centellenca que ha abordat un programa musical ambiciós, tenint en compte el seu repertori habitual. Aquest cop comptava amb interprets de vent, corda i percussió. Esperem que la tònica segueixi així.