La galeria Artur Ramon mostra fins divendres 14, un tast de les pintures que exporten a la Colnaghi de Londres, amb la Sala Parés. El projecte tindrà continuació
Nascut a Barcelona el 1963, Laureà Barrau es forma amb Antoni Caba, a Barcelona i amb Gerôme a París. Abans d’endinsar-se en el paisatgisme cultivava la pintura històrica -destaca “La rendició de Girona”, de cap a 1886. Aviat però es va interessar per representar el paisatge del país, sobretot resseguint la costa catalana i d’Eivissa. En aquest cas representa Tossa de Mar, potser una pintura a plein air, de molt abans que hi anés la colònia d’artistes durant la Gran Guerra, i l’Ava Gardner, cap al 1950 – Foto: galeria Artur Ramon
Centelles. Encara no he baixat a Barcelona però gràcies als contactes via internet mirarem de cobrir les exposicions que estan a punt de caducar i val la pena parlar-ne. La de Mariscal a Art Enllà ja no hi sóc a temps. Però l’exposició en curs a l’Artur Ramon, sí: “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” .
Del projecte ja n’he parlat: l’estiu del 2020 vam informar de que la galeria del carrer Bailén, 19, juntament amb la degana, la Sala Parés -carrer Petritxol, 5- compartien un projecte expositiu amb la londinenca Colnaghi, per exportar pintura paisatgística del tombant de segle.
La primera exposició va ser un èxit. I hi va haver una segona tanda expositiva, el mes de març del 2021. El galerista Artur Ramon Navarro, recorda que aquesta ocasió “es van vendre 10 quadres”. Hi ha optimisme i la història continuarà: ja ens avança que, quan puguin, informaran de nous episodis londinencs, per la primavera d’aquest 2022 i pel gener del 2023.
Doncs bé, l’exposició del mes de març és la que durant tot el desembre i fins divendres vinent, s’ha pogut veure a l’Artur Ramon. “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” aposta sobretot per pintors catalans. Segurament es defuig el tema identitari, per potenciar l’associació de la pintura exposada amb la pintura hispànica moderna, especialment la del segle d’Or (Velázquez, Ribera, etc). Ja ho vam veure amb els Santilari a Hamburg.
La idea és que hi ha pintura d’aquí del 1880 al 1950, de molta qualitat, però no és coneguda internacionalment. No és conegut o la flama dels artistes s’ha apagat, perquè bé llegim a varis llocs, que en vida, pintors com Anglada Camarasa tenien fama internacional.
L’alineació de pintors pertanyen sobretot al marc realista, modernista i impressionista: l’aragonès Francisco Pradilla (1848-1921), Eliseu Meifrén (1859-1940), Santiago Rusiñol (1861-1931), Laureà Barrau (1863-1957), Lluís Graner (1863-1929), Isidre Nonell (1872-1911), Herman Angada Camarasa (1871-1959) i Joaquim Mir (1873-1940). Cal valorar en tots ells, l’interès per capturar la llum, l’atmosfera i els colors característics del paisatge. O potser la seva paleta ens guiarà per terrenys més expressius i nostàlgics.
Entre Anglada Camarasa i Mir, ara mateix no puc establir la relació, però em sona que l’anada dels dos a Mallorca, a part d’implicar-hi Gaudí per a l’Anglada, el Mir també hi tenia alguna cosa a veure. Això és el que recordo d’unes exposicions a Palma de fa vint-i-cinc anys. Ja miraré de repescar-ho.
Isidre Nonell va fer aquesta pintura “Sol de matí”, el 1896, quan tenia 24 anys. Descontent amb l’ensenyament acadèmic, en aquella època va fundar amb uns amics, la “Colla del Safrà”: Canals, Vallmitjana, Pichot i Mir. Pintaven del natural. S’interessaven per representar paisatges en determinats moments del dia. seguint l’exemple dels impressionistes francesos i els luministes sitgetans. Aquest oli de 72×90 cm és dels pocs paisatges del catàleg de l’artista, més conegut per les seves gitanes. Foto: galeria Artur Ramon
Obres d’aquests artistes són les que es poden veure i formen part de la cartera del projecte internacional. Pel què ens diuen, la idea és cada cop, apostar per artistes i obres més importants, amb propostes dignes de museu. Per exemple, hi ha rareses com el paisatge de Nonell, que no era un pintor especialment paisatgista.
D’altra banda, he vist que altres agents culturals, com al MNAC -especialment amb la mostra paral·lela a la de Turner – i no se si també amb l’exposició “Viatgers”, de la Sala Parés, aposten per més exposicions de paisatgisme català i pintura d’aquell tombant de segle. Artur Ramon comparteix el punt de vista i creu que “possiblement ha influït la nostra mostra de paisatges amb les que s’estan programant o es programaran aviat”. Ells a Barcelona, comenten que ja porten 5 peces venudes. Alguna cosa es mou!
La galeria Marc Domènech exposa obra inèdita i dels anys 60 a 80 de l’artista octogenària
Xarpellera dels anys 1969-70, amb acrilic sobre tela, que fa 71x91cm. – Foto: Galeria Marc Domènech
Centelles. Aquest 30 de desembre tenia previst baixar a Barcelona per carregar bateries amb l’oferta expositiva que més m’interessava. Però d’acord amb la meva bombolla, he limitat al màxim la interacció social, en un context on el bitxo torna a atacar amb força. Avui també era la primera Festa del Pi, després de l’accident del 2019 i del lapso del 2020. Tan sols he anat al bosc, a esmorzar a l’aire lliure, amb molt d’espai i natura. Amb una colla petita d’habituals, tots amb mascareta i vacunats.
Però tornem amb l’oferta artística. Com que ja no crec que ho pugui veure tot i fer la crònica a temps, us “xivo” el pla que tenia previst: olis, aquarel·les i dibuixos de Mariscal a Art Enllà (Sant Pere Màrtir, 15); Pintures noves de Núria Rossell a Contrast (Consell de Cent, 281); L’exposició “londinenca” de paisatges catalans a l’Artur Ramon (c/ Bailèn, 19). A la Sala Parés també van inaugurar una exposició de pintures sota el títol de “Viatgers (1877-1950)” i una monogràfica nova de Marcos Palazzi i una de Miquel Vilà (c/ Petritxol, 5). A veure què podrem aprofitar encara.
Fa bastants dies que a la Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bx) tenen penjada una mostra de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936). Concretament s’exposa un conjunt de trenta obres realitzades entre el 1960 i el 1980. Són peces de mitjà i gran format fetes amb cordes o cordills sobre tela o tela de sac. Cordills o a vegades inclús desfilant i manipulant la tela base, trenant-ho més o menys gruixut, tensant i enganxant i pintant a sobre. De tal manera que tot passa a formar part del global de la composició.
No són ni tapissos a la manera de Grau Garriga –tot i que algun cop ho recorden-, ni obres tèxtils com les que fa uns mesos exposaven a l’Artur Ramon. Bernat Puigdollers, al catàleg ho defineix com “baixos relleus”, però fou Vidal de Llobetera, qui encunyà el terme “xarpelleres”.
Tot i que per cronologia, es sol vincular la Magda amb l’informalisme, la crítica actual i el discurs de l’exposició la desmarquen d’aquella tendència i n’accentuen la seva originalitat. Concha Sisquella també utilitzava arpillera, però en el seu estil era un tipus molt més a prop de l’expressionisme abstracte.
Singulars
Xarpellera dels anys 1980. Acrílic sobre tela i fusta, de 78×58 cm, Foto: Galeria Marc Domènech
Balumar també fa una obra de caràcter abstracte, però en un altre direcció. Els elements formen geometries complexes. La pintura serveix a vegades per emfatitzar o crear atmosferes oníriques. A mi em fa pensar una mica amb els universos d’un Joan Ponç (1927-1984) o de l’Amèlia Riera (1928-2019). Són obres sòbries, de tonalitats contingudes, compositivament bastant racionals i un aire surrealista. És la seva manera de ser expressius.
Sigui com sigui l’exposició posa èmfasis en l’originalitat del treball, que sembla que per decisió de la mateixa artista ha anat quedant en un segon pla, despreocupada de l’interès públic. Però, tot i això, la seva obra mereix ser coneguda. Com a obra i pel seu origen femení, en un moment com el nostre en que es recompten totes les veus.
En aquest sentit cal destacar que Balumar va ser la companya de l’escultor Moisès Villèlia. El de les escultures de canyes de bambú (Marc Domènech en va fer una expo l’any passat). Un altre personatge ben singular, que sembla clar hauria compartit inquietuds amb la Magda. Però no obstant això, cada obra va seguir uns camins diferents. Tot i que veig punts coincidents com l’ús de materials senzills i per donar-los un paper important, en la composició i dotant-los d’energia física, a través de la tensió. L’exposició de Magda Balumar es pot veure fins a finals de gener.
Relacionat amb Balumar i també amb Villèlia, ara és el moment de recordar que al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la segona part de les col·leccions permanents d’Art Modern (la del cantó del mural de Miró), al final de tot, hi han instal·lat fins el 7 de febrer, obres de cada un dels dos artistes, que haurien format part de la decoració de La Ricarda. El xalet “racionalista” de Bonet Castellana, situat al costat de l’aeroport del Prat. Un vídeo de Francesca Llopis, amb música i dansa, ens fa passejar per aquella casa i descobrir els racons d’un espai poètic i amenaçat.
El poble palestí ens queda a milers de quilòmetres. Però la Bàrbara Virgil ho coneix, hi ha estat i ens aproxima algunes curiositats
Pel que ens explica la Bàrbara Virgil, les celebracions per Nadal i la Missa del Gall deuen durar tot el temps del dia. Aquesta fotografia, feta per la mateixa Bàrbara, el Nadal del 2010, mostra un moment del migdia del dia 24 “quan entra el Patriarca i és rebut per tothom, grups scouts de tot el país i autoritats. Les noies porten els vestits amb els brodats tradicionals palestins”. Foto: Bàrbara Virgil
Centelles. Ja hem començat a veure pessebres. I en molts hi ha una representació imaginativa de l’estable amb el Nen Jesús, els seus pares, etc. Escenes situades a un Betlem aproximat o en paisatges més nostrats. Però com és el poble de Betlem de debò? Com s’hi viu ara? Com s’hi viu la Missa del Gall i el Nadal?
Recordo que a la carrera ens havien parlat de l’església paleocristiana de la Nativitat. Una de gran, amb cinc naus i columnes, feta construir per l’emperador Constantí, al segle IV. Que fou reformada després per Justinià I, el segle VI, després d’un incendi. Segons una font tant accessible com la Viquipèdia és una de les esglésies més antigues operant de forma contínua en el món. Però què hi ha a dintre?
Fa un temps teníem entre els veïns de Centelles a la Bàrbara Virgil, que almenys abans treballava en temes de viatges culturals, imparteix classes d’hebreu i és estudiosa del cristianisme antic. La Bàrbara és un pou de ciència: tant ens podem estendre parlant de Terra Santa, com d’Etiòpia o d’Armènia. Ella viatja de tant en tant al Pròxim Orient i hi ha viscut. Així que m’he dirigit a ella perquè ens expliqués alguna curiositat.
Abans de donar pas a la seva informació, podem indicar que Betlem està situada a uns 8 quilometres al sud de Jerusalem. Betlem –en hebreu té el nom bíblic d’Efrata- forma part dels territoris de l’Autoritat Nacional Palestina. Està a prop, per tant, de la frontera amb Israel.
Cordialitat
Una de les coses que la Bàrbara ens explica és que, per exemple, quan Mossèn Cinto Verdaguer ho va visitar el 1886, Betlem era una població on els cristians eren majoria. Cristians àrabs i també comunitats pertanyents a altres branques cristianes com els catòlics, els ortodoxos grecs o els armenis. I a més hi havia musulmans. Però a partir del 1948 i als anys seixanta, molt cristians van començar a emigrar, sobretot cap als Estats Units. Ara hi ha més musulmans. I la situació sembla que no ha revertit i els daltabaixos constants en la relació amb Israel, fan que sigui difícil trobar feina i moltes persones continuen emigrant. Tot i l’esforç de comunitats com la dels franciscans, per fer que la gent es quedi, estructurant alternatives laborals i socials.
Tot i això, Betlem -ens diu- que és un lloc que quan no hi ha crisis amb els veïns, és tranquil. Introduint dades d’altres fonts, ens adonem que al llarg de la història, tot i episodis durs i les croades, les comunitats de diferents credos i sentits culturals han viscut amb cordialitat.
La Bàrbara ens explica que entre el 2012 i almenys fins el 2020 havia prosperat, per exemple, l’oferta hotelera. De tal manera que és possible, enlloc de fer estada a Jerusalem, dormir al mateix poble on va néixer Jesús. Si bé, la Bàrbara avisa que quan s’acosta Nadal, es complica. Aleshores es poden cercar alternatives en pobles petits del costat (sempre és difícil trobar allotjament a Betlem, no?).
Betlem actualment compte amb una població d’uns 30.000 habitants. S’hi parla l’àrab i l’hebreu. I els hotels són un símptoma de la salut econòmica d’un lloc que quan regne la tranquil·litat s’omple a basar de peregrins i turistes. Pel què ens diu la Bàrbara tant ens podem trobar amb el turista típic que baixa del creuer i fa una visita llampec -i la foto. Com el peregrí devot que arriba al lloc i es com si es trobés al paradís. La Bàrbara assenyala que abans, els viatgers eren sobretot europeus. Però ara diu amb emoció que hi ha un tant per cent important de peregrins que ve d’altres racons de món, com l’Àfrica, l’Índia, Perú, Colòmbia. Això abans no es donava. I per moltes persones, aquest pot ser el viatge de la seva vida.
Grutes i asfalt
Cada dia de l’any, es veu que els franciscans fan una processó a peu des de Jerusalem fins a Betlem. Uns 8 km. Per Nadal la caminada religiosa adquireix una altra dimensió i es seguida per més gent i autoritats – Foto: Bàrbara Virgil
Però quan els viatgers arriben a Betlem, no es troben un poble de guix, suro i molsa, sinó que està tot asfaltat i un edifici com el de la Nativitat, és immens i de pedra. Pel què ens explica la Bàrbara hi ha l’església principal paleocristiana, que actualment s’estava restaurant –des del 2012 és una de les herències humanes del patrimoni protegit per l’UNESCO- . A la capçalera disposa d’una espècia de cripta a on s’hi baixa per unes escales laterals, que porten a una espècia de gruta, que situaria la menjadora del Nen Jesús, segons la tradició. Hi ha coses que se saben del cert, d’altres venen resoltes per tradicions molt antigues. Aquesta gruta, amb les seves llànties d’oli, espai de pregàries per peregrins i personal religiós, és sense dubte l’espai més especial de la Nativitat.
Però la Bàrbara ens aclara que, el que és la Missa del Gall, es sol oficiar a una nau contigua, Santa Catalina, que pertany a la part catòlica de l’església. Els franciscans administren aquesta part i hi ha altres branques cristianes, com els armenis i els ortodoxos grecs, que comparteixen la Nativitat, però també tenen els seus espais propis annexes. Quan es celebra la Missa del Gall, la Bàrbara ens assegura que essencialment és la mateixa que a tot arreu. A allà els oficiants conviden als altres representants religiosos, i també polítics de tots els cantons, ambaixadors, etc. Aquesta Missa és la que es transmet per televisió. La Bàrbara ens diu que per internet. Donen passes per entrar-hi, si tens sort.
A Betlem d’alguna manera és Nadal tot l’any. Però quan arriba el 25 de desembre es viu tot de manera més especial. Ella ha viscut la Missa del Gall a allà, però hi ha molta gent. I ens diu, que a vegades, l’hi agrada encara més anar-ho a celebrar a un indret que es diu “El Camp dels Pastors”: un ambient més de natura i que ens diu que és “molt bonic”, situat a la població veïna de Betsahour. En aquest indret és on segons la tradició s’hauria esdevingut, ni més ni menys que l’Anunciació als Pastors. Terra Santa no és un conte de fades. Tot està localitzat.
Des de Centelles tot això ens queda una mica lluny. Per posar xifres, segons el mapa de Google dista 4762 km. Hi ha avions, però si ho féssim per carretera, tardaríem 49 hores per arribar-hi. Tampoc sembla tant. Passant per la Provença francesa, Itàlia (Gènova, Brescia, Verona, Venècia), Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Turquia: es travessa l’estret del Bòsfor, per Istanbul (l’antiga Constantinoble), i es travessa el país passant per Ankara, cap a Síria (es passa per Damasc), Cisjordània i finalment Palestina. És bonic veure que per una història dels segles dels segles hi ha llegats i tradicions que compartim. Bon Nadal!
La il·lustradora Laura Ramos presenta el calendari pel nou any, protagonitzat per una gallina i un ou despreocupats.
El calendari inclou dotze il·lustracions dedicades a la gallina Josefina i a l’ou Jou, que comparteixen situacions de tota mena i sembla que s’ho passen molt bé. Foto: Laura Ramos
Centelles. La nova exposició a les Finestres d’El Trabuc i al Penjador de la Perruqueria ens porta el nou treball de la il·lustradora centellenca Laura Ramos. Ha fet un calendari. És el segon. I ha agafat una gallina i un ou com a protagonistes. La Josefina i en Jou estan a totes les situacions que s’hi expliquen, mes a mes. Però veiem diferències respecte el calendari anterior –el d’aquest 2021-protagonitzat per una guineu. De fet anem veient que la Laura va madurant. Continua fent dibuixos simpàtics, però potser no són tan infantils. També és una artista que utilitza les noves tecnologies per desenvolupar el seu treball. Però serà ella qui ens ho explica en una entrevista que l’hi he fet. L’exposició mostra els dibuixos de la Josefina i en Jou al marge del calendari i també hi ha exposats exemplars d’aquest.
Aleix Mataró: Pot ser que hagis canviat d’eines i de tipus de pintura, respecte el calendari de la guineu?
Laura Ramos – Sí, en aquest cas les il·lustracions del calendari les he fet primer a llapis, després resseguides amb punta fina, escanejades, vectoritzades i finalment pintades amb Ipad Pro, que té un programa que es diu Procreate per il·lustració que va molt bé. El calendari 2022 és el primer projecte que faig amb ipad i m’agrada molt tant el procés com el resultat. Tant perquè és pràctic i àgil de fer servir, pots equivocar-te o provar coses i esborrar-les fàcilment. Com perquè aconsegueix imitar l’aquarel·la, el llapis, punta fines, i pràcticament totes les tècniques pictòriques. Tinc ganes de seguir treballant-hi, és molt divertit.
En el calendari 2021 tenia ganes de fer una sèrie sense resseguir els contorns, jugar amb les formes no delimitades, i en canvi aquest any em tornava a interessar treballar amb tot resseguit amb línia negre. Bàsicament vaig experimentant el que em genera curiositat i em provoca motivació. De moment no he sentit la necessitat de consolidar un estil estàtic en la tècnica, simplement no em surt de dins.
A.M.- Em vas dir que per la gallina t’havies inspirat en animals que tenies a prop:
L.R.- Sí, a casa fa 3 anys que tenim tres gallines ponedores, les quals hem descobert que són més divertides, sociables i intel·ligents del què em pensava. Ens encanta tenir-les lliures per l’hort durant bones estones. Aquest any les haurem de donar perquè ens mudem a un lloc sense hort…i ens sap molt greu. Per això també tenia ganes de fer alguna cosa relacionada amb gallines.
A.M.- Veig que cada mes és una situació diferent: excepte el mes de maig, tota la resta són situacions de gaudi, hobbies, vacances. Una gallina polifacètica la Josefina!!
L.R.- Sí, per mi el mes de maig també és de gaudi (i més si vius en una caseta de fusta entre arbres), ja que estar tranquil·la, fent feines de casa també em pot suposar una activitat relaxant… Tot depèn de l’estrès que porti. La gallina Josefina és una gallina polifacètica sí, jaja. Totes les coses que fa la gallina són coses que jo faig i que molta gent fa al llarg de l’any… M’agrada pensar en coses quotidianes per inspirar-me, idees senzilles, que em donen bon rotllo. M’ajuda a valorar les petites coses que fan que la vida valgui la pena. La vida mateixa ja s’ocupa de posar dificultats i temes profunds… M’agrada fer una mena de meditació activa rumiant històries senzilles i divertides. Inclús naïf, perquè sí. O també iròniques o absurdes.
Els colors, el dibuix, les diferents escenes, recullen les experiències i les vivències de l’artista – Foto: Laura Ramos
A.M.- El mes de febrer fa referència al Cau de Bruixes?
L.R.-Sí, vaig voler fer-hi referència perquè tenia ganes de dibuixar una bruixa i relacionar-ho amb el mes de febrer i el Cau de Bruixes de Centelles. Amb tota la moguda feminista que hi ha ara, em volia sumar a reivindicar la figura de la bruixa com a una persona sàvia. També m’agrada especialment el cercle de les Bruixes, el trobo un racó brutal, i de petita el recordo més ple d’arbustos i amagat. Ara està molt a la vista. No he acabat de saber mai perquè es van plantar així els xiprers. No sé si algú ho sap. Aquest misteri que té i que sigui al mig del bosc, el trobo un escenari perfecte.
A.M.- Tot i que hi ha tons vius, en general, la paleta és molt de tons de tardor… Està fent una tardor pictòricament molt maca, oi?
L.R.- Sí, m’agraden molt els tons de tardor. I suposo que haver-lo pintat durant l’octubre també influencia. En alguns casos he agafat colors de fotos originals per tenir tons concrets que m’agradaven. Com en la imatge de l’octubre. És la del pantà de Camarasa, amb el seu blau tan especial.
A.M.-Ja portes uns quants calendaris oi? T’agrada preparar-los?
L.R.- De fet, només és el segon any que el faig. Però sí, m’agrada molt. És molta feina, aquest any vaig començar a pensar idees i dibuixar a llapis a l’agost, estant de vacances. I el vaig acabar a principis de novembre. Tot combinant-ho amb la mitja jornada de professora.
La mostra es podrà veure fins després de Reis. El calendari es pot adquirir a les exposicions, a www.lauraramos.cat i a La Granota.
badaluc 