101 anys de la mort d’Alexandre de Riquer

El 13 de novembre suma anys al decés del gran artista modernista, que reunirà dilluns a l’Institut d’Estudis Catalans, varis especialistes per parlar de la seva petjada artística

Centelles. Fa pràcticament un mes era per Calaf i a un aparador vaig veure l’anunci de la presentació d’un llibre d’homenatge a Alexandre de Riquer: “Vésten en’layre”. Exactament és un recull col.lectiu de disset poemes inspirats en el llibre “Crisantemes”. Inclou també un poema musicat i un ex-libris de Teresa Costa-Gramunt. Tot plegat es feia dintre els actes d’homenatge als cent anys de la mort d’Alexandre de Riquer, que va marxar el 13 de novembre de 1920. Cent anys! Una mica més i ens passa desapercebuda la celebració, pensada pel 2020, amb un programa amb exposicions i actes per tot el país i informació encara disponible en una pàgina web de la Generalitat. Sembla ser que, una vegada més, la pandèmia ha trastocat els plans i, segurament per això encara resten per fer unes jornades monogràfiques dedicades a l’artista, que es faran dilluns 15, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Alexandre de Riquer – Foto: cedida per Teresa Costa-Gramunt

Perquè feien una presentació a Calaf? De qui parlem exactament? Segurament hem sentit molts cops anomenar a Alexandre de Riquer. Segurament ens sona com un dels grans artistes modernistes de Catalunya.  Van bé els memorials per tornar a posar els punts sobre les is.

Artista total

Calaf, perquè Alexandre de Riquer hi va néixer el 3 de maig de 1856. Més que artista modernista, en va ser com un dels motors del moviment i com a tal va ser un “artista total”: dibuix, pintura, gravat, dissenyador de cartells i d’ex-libris, poeta, prosista, biògraf, crític d’art, bibliòfil i col·leccionista.

Des de jove ja recorria Europa. L’any 1879 era a Roma, pintant. Florència, Verona, Venècia. Després cap a París i Londres. A Londres hi tornarà. Però ja en la primera estada descobreix als pre-rafaelites. Però serà al 1894, quan hi torna, que connecta plenament amb aquest moviment pictòric i també amb l’Arts and Crafts de William Morris i companyia, arrel britànica del Modernisme català. Suposo que podríem suggerir que amb aquest contacte, Alexandre es converteix amb l’introductor o un dels inductors d’aquesta influència britànica del modernisme, començant amb aspectes com el cartellisme. De Riquer introdueix formats i estils.

De Riquer fa cartells per indústries catalanes i també en col·lecciona. Intercanviant emails amb Francesc Quílez, conservador en Cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional, ens diu que va formar “un àlbum de cartells on els va anar col·leccionant… que majoritàriament són cartells nord-americans, la qual cosa va representar una novetat”. Quilez parlarà dels cartells de Riquer a l’IEC.

Anant encara una mica a cegues en el tema, observem que un dels cartells que guarden al MNAC, d’Anís del Mono, fa 15×9 cm. És molt alt, estret i petit! Quílez ens  aclareix que ”és perquè era una tarja, no pas un cartell”. Alexandre de Riquer va fer molta feina en el camp de la publicitat moderna. I també va fer una important tasca, en altres àmbits, que poden semblar més minoristes, com el dels ex-libris.

Abans hem parlat del llibre de poesia i d’un ex-libris nou fet per Teresa Costa-Gramunt. Ella de fet és encara la comissaria de l’Any Riquer. I és una artista, poeta i ex-librista destacada. Va ser una de les fundadores de l’Associació Catalana d’Exlibristes.

Els ex-libris són marques de propietat de llibres. Són un distintiu que solen portar un dibuix gravat –o reproduïble- i/o un lema, i el nom del propietari i el distingeixen com a propietari d’un llibre. Són un element d’origen molt antic i que han captivat i cultivat molts bibliòfils i artistes. A casa nostra, l’Alexandre de Riquer en va ser un cultivador destacat. I després Enric-Cristòfor Ricart o Joaquim Renart. I encara se’n fan. I a vegades a manera d’homenatge i també concursos. Per exemple, a Vicenza, Itàlia, fan un concurs biennal d’ex-libris. Enguany la convocatòria acaba dilluns 15 i aquest cop commemora els 500 anys de la primera circumnavegació del planeta, per Antonio Pigafetta. I l’ex-libris porta el nom “com a propietari” d’aquest navegant.

Remenant pels arxius digitals del MNAC que m’han passat veig molts dibuixos de flors, a llapis o colorejats com aquests d’una sàlvia, amb llapis, tinta i aquarel·la. Foto: MNAC

Tornem a Alexandre de Riquer i a Teresa Costa-Gramunt. Ella coneix bé la seva obra, però ens explica que “vaig conèixer els ex-libris d’Alexandre de Riquer, al mateix temps que algunes de les seves obres, a través d’una exposició que es va fer mitjançant la Caixa de Barcelona, avui més que desapareguda, l’any 1985. Aleshores jo estava immersa en la meva etapa d’exlibrista, és a dir, de dissenyadora d’ex-libris. La meva sorpresa va ser monumental, ja que havent passat per l’escola de la Llotja cinc anys, ningú ens va parlar mai d’ex-libris!”

Parlar d’ex-libris és parlar d’Alexandre de Riquer i entrar en la seva òrbita és descobrir tot un personatge i emmarar-se d’un estil entranyable d’art, tècniques, modernitat, natura, catalanitat i al mateix temps, universalitat.

A Barcelona, Alexandre estava instal·lat al carrer Freneria, 5: darrera la catedral, a prop del Centre Excursionista,  al mateix lloc on després hi hauria el primer Arxiu Mas de fotografia. La casa era un niu cultural, on es parlava d’art, s’escoltava música, es parlava de tot i també s’hi ensenyava gravat.

Alexandre de Riquer també va fer crítica artística, pel què he vist una mica, dedicada especialment als artistes pre-rafaelites. Costa-Gramunt ens explica que aquests escrits d’art “no han estat divulgats fins fa poc. El llibre que els recull va suposar una feinada ingent de recerca en diverses publicacions de l’època que va dur a terme el professor Eliseu Trenc. Se sabia d’aquesta faceta, però fins a la publicació del llibre (2017) no ha estat valorada com cal i encara és força desconeguda”.

Però hi ha moltes facetes més  i ens recorda que ”justament l’Any Riquer ha servit per anar desplegant-les totes. Alexandre va ser un abanderat en tantes coses, com per exemple un ecòleg ‘avant la lettre’. Sí, això fa d’Alexandre de Riquer un contemporani”. S’ha de treure molta pols.

Però on són els cartells, ex-libris i les col·leccions que va fer? Segons Costa-Gramunt, el seu llegat “ha estat i és encara molt repartit entre diverses institucions. La branca de la família de Mallorca, on va passar els tres últims anys de vida, ho va anar cedint, o més aviat venent. Una persona que va adquirir força coses de Mallorca és Joan Graells, de Calaf.”. “La resta –afegeix- és a institucions: MNAC, Biblioteca de Catalunya o Museu del Disseny. La col·lecció completa dels ex-libris està a l’Acadèmia de les Bones Lletres; de gravats n’hi ha a la Biblioteca de Catalunya i al MNAC”. 

Dilluns 15 es fan les jornades científiques titulades “Alexandre de Riquer i el modernisme”, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), al carrer del Carme, 47 de Barcelona. Cada especialista parlarà d’un aspecte. Per exemple, Quílez dels cartells, Mariàngels Fondevila, dels mobles i interiorisme; Francesc Fontbona, de la crítica artística; Teresa Costa-Gramunt, de les arts gràfiques i les decoratives, etc. També es parlarà de la relació d’Alexandre amb Verdaguer i Apel·les Mestres. Us deixo l’enllaç. Tenim un país ple d’artistes i persones de cultura i molta història per no oblidar.

Jordi Sarrate, opera aperta

Tercera gran retrospectiva de l’artista centellenc, aquest cop al Marçó vell. Obra històrica i de ben recent, fruit dels mesos de pandèmia i l’urpa dels anys

Centelles. Jordi Sarrate (Centelles, 1940) va camí de tenir un catàleg de tota la seva obra i amb cada entrega bibliogràfica, tenim una nova retrospectiva. Compte com aliat amb el molinenc Toni Moreno, que té la paciència de pujar a Centelles, tirar, mirar, fotografiar i muntar els llibres. Vam començar amb “Itinerari”, l’any passat amb “Ruta 80” (en motiu dels vuitanta anys de l’artista) i ara “De la A a la Z”.

Jordi Salate és un combinador d’objectes, colors i referències poètiques o històriques – Foto: Aleix Art

Les exposicions es diuen igual i són un resum del catàleg raonat.  El nou catàleg és més gruixut, inclou molts dibuixos dels anys de formació i dibuixos “urbans” o fets a llocs. Gravats i tota una altra col·lecció de pintures i també alguns tapissos, que també anem veient a les exposicions.  

La nova mostra toca al Centre d’art el Marçó vell de Centelles. Perles dels anys de formació, obres fetes abans i després del final de la Dictadura i també una col·lecció d’obres de nou encuny. Sarrate no para. Hem passat una pandèmia, ell ha tingut un problema  de salut –no pas el Covid-, però la seva resiliència l’hi permet entomar la nova mostra.

Sarrate és un observador divertit de la realitat. La seva mirada recull història i historietes locals, personatges –com en Sintet o en Molas- i també tradueix en imatges molta poesia. Segurament a una altre lloc ja he escrit que Sarrate, per generació i per interès  -perseguint poemes i projectes- va conèixer alguns dels grans poetes catalans del segle XX, com Foix, Vinyoli , Espriu o Martí Pol. El segon l’hi té dedicat un poema i pel què sembla va ser a petició seva que per col·laborar en un projecte editorial, va compondre el poemari “Cants d’Abelone”, que en paraules del pròleg de Segimon Serrallonga, conforma un díptic respecta el poemari  “Llibre d’Amic”.

Les obres de Sarrate es poden interpretar segons aquestes referències. És interessant tenir en compte els títols i també, seguir si es pot, alguna de les seves visites comentades. Però com a obra d’art està clar que també poden comunicar obertament, sense instruccions.

De la primera sala a mi m’agrada la pintura del “Sant Teixidor saurí”, del 2005, lluminosa i espaiosa, ubicada als entorns del santuari de l’Ajuda i que evoca unes aparicions. A la sala del mig, crida l’atenció el quadre –és com un pòster-  “Nit a la plaça, 1939”. El llum i la composició i la data, m’evoquen el Guernica i la Guerra. Es veu que llums com aquell n’hi havia a la plaça Major  i que van ser testimoni d’unes rapades d’escarni públiques a dones republicanes, al final de la Guerra Civil.

Crec que és en aquesta sala que hi ha la pintura petita “Joan Salvat-Papasseit torna a Centelles”, en que un veler ve del cantó del Pla de la Calma. Víctor Sunyol, poeta contemporani, que escriu el pròleg del catàleg, ens diu que Papasseit es va preocupar perquè alguns centellencs  volien enderrocar el portal, el 1919. Què haguéssim fet sense el portal?

Objectes quotidians com samarretes, llibretes, xapes de cervesa o cordills passen a formar part de les obres de Sarrate – Foto: Aleix Art

A la sala gran del Marçó es concentra l’obra més recent: fa temps Sarrate feia collage de caixes de fruites. Ara ja ha ampliat el ventall i recull de tot, com roba usada amb lemes o algun motiu que evoca alguna idea o algun poema. L’obra més impressionant, per mi és el de la “Jaqueta d’en Sento”, una peça del 2020, dedicada a un enyorat col·lega de Molins. La jaqueta negra té presència imponent i la carta i el clauer del Ché posen la nota significativa. També hi ha un paper amb una il·lustració d’una figura d’aire japonès. Però segons com es miri, també sembla un caganer amb barretina. Una mirada bromista?

Jordi Alcaraz es multiplica

Atelier acull una exposició d’obra seriada de l’artista de Calella

Barcelona/ Centelles. Fa poc vam parlar de Jordi Alcaraz arrel de la seva petita exposició a l’Espai Guinovart. Una nova exposició, ara a Barcelona, motiva una nova crònica perquè si el que havíem vist a Agramunt ja era impressionant i misteriós, ara l’artista ens porta a un nou nivell. I més difícil:  tot el seu concepte l’intenta reproduir com si estès fent un gravat. Les obres que presenta a la galeria Atelier formen part d’un tiratge –de 10, 14 o 20 peces- que Alcaraz serialitza. I amb la mateixa filosofia del gravat, tant intenta arribar a més públic amb quantitat, com també d’una manera econòmicament més assequible.

“Partitura”, peça del 2018 que mesura 217 x 163,5 cm. Està feta amb paquets de pigment i cordill sobre cartró. És la primera peça d’un tiratge de 14 exemplars de l’artista de Calella, Jordi Alcaraz – Foto: galeria Atelier

Alcaraz (Calella, 1963) és aquell artista a mig camí entre la pintura, el collage i l’escultura, que enlloc de pintar normal, sí pinta, però també trenca vidres, fa com projectils de boles de pintura contra els vidres, ratlla o fa línies aquí i allà, estripa, juga amb papers, superposa i ho fixa tot de manera que accidents causats i derivats passen a formar part de la seva plàstica. Sempre tons negres, grisos, blancs i el valor cromàtic dels vidres translúcids que també participen –com una veladura o una capa matèrica més- i projecten ombres.

Això ho hem vist amb quadres que volen ser una nova posta plàstica única. I ara l’exposició ens apropa obres amb les mateixes característiques que, a través d’una construcció ben estudiada, l’artista pot arribar a repetir una sèrie de vegades. I és possible establir una similitud, però al mateix temps –i amb aspectes menors- Alcaraz es pren la llibertat de fer petites variacions. Per exemple, intuïm que l’estructura vítria convertida amb camp de treball, pot intentar repetir-se igual i les grans taques també. Potser no hi ha tants vidres trancats, però abonyegats com per projectils i amb boles de pintura incrustades sí. En canvi, algunes línies o aspectes més atzarosos –com el cotó fluix- deriven cap a solucions diferents.

Galeria de Gràcia

Albert Gran, el galerista d’Atelier ens fa fixar en aquesta variació entre exemplars, tot i formar part d’un tiratge. I també ens explica que Alcaraz, que coneix bé el gravat, normalment ha fet obra seriada per l’editorial Polígrafa. I no obstant, era inèdita una exposició seva d’aquest tipus a la Ciutat Comtal.  

Aquest seria un gravat com més clàssic d’Alcaraz, amb tinta calcogràfica, una base d’aiguafort, però està estampada sobre cotó i metacrilat. Es titula “Exercici de desaparició I” i és una peça del 2019, que mesura 59 x 74,5 cm i format part d’un tiratge de 20 exemplars. Foto: galeria Atelier

Parlem d’obra que es multiplica i parlem d’obra de formats grans, considerables i també de peces més aptes per un tòrcul “normal”. Les obres grans tenen una dinàmica constructiva,  potser més fetes a partir de peces copiables. I en les més petites hi veiem la marca de tinta calcogràfica. En les obres grans utilitza de base aquest cartró gris que s’ha com popularitzat entre els artistes –recordem les natures mortes de Serra de Rivera-. I en les petites hi ha un altre tipus de collage, amb paper, cotó fluix. Però a tot arreu trobem taques, línies que es concentren o  marxen i el vidre sencer o trancat i intervingut.  L’Albert Gran ens assegura que és un artista reconegut a l’estranger i no m’estranya. I segur que aquí també s’està fent un nom com a artista ben original. L’exposició d’Alcaraz “Més enllà de la matèria” es pot veure a la galeria Atelier –situada a la Pl. Rovira i Trias, 9-, fins el 30 de novembre.

Calsina torna a la Sala Parés

Ramon Calsina volia mantenir-se al marge de galeries, però es compleixen cent vint anys del seu naixement i la fundació de l’artista i la Sala Parés ho volen celebrar
El quadre de Calsina que rep al visitant a la característica entrada de la Sala Parés – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. A la Sala Parés han canviat d’exposicions: a baix les grans vistes urbanes i atmosfèriques d’Alejandro Quincoces. A la sala petita, homenatge a Josep Serra Llimona, que ens va deixar el 2020. I a dalt, Ramon Calsina (1901-1992). Pugem a dalt:

El 1933 es va fer l’única exposició en vida de Calsina a la Sala Parés. El seu fill, Ramon, durant els parlaments inaugurals va certificar que era un home molt crític amb tot i volia mantenir sempre un perfil independent. Es negava a col·laborar com a artista de la sala. Estaria content de que en el cent vintè aniversari del seu naixement es celebri aquesta exposició?

De fet, el fill de Calsina, també ens diu que al seu pare sempre l’hi va importar molt aquella exposició. La va fer quan tornava becat de París i uns anys després d’una altra beca que el va portar a voltar per Espanya. El seu estil curiós i el seu sentit crític va generar bones reaccions.

L’exposició a la Parés, comissariada pel seu sub-director, Sergio Fuentes, comença amb peces que guarda la Fundació Calsina i que revisen els seus anys de formació. Un dibuix d’un “cante jondo” serveix per descobrir les seves traces característiques i per relacionar-lo amb Granada, Falla, Lorca i també amb els pintors d’El Prado, en especial Velázquez.

Calsina serà un artista al marge de les grans modes, moviments i tendències. Tot i un aire surrealista, tampoc se’l pot etiquetar com un company de Dalí. El seu estil es nodreix de la pintura moderna antiga, però ho fa amb un estil i uns temes singulars.

La pintura del 1930 “Càrrega de la policia a La Rambla”, que fa 130 cm d’alt per 106 d’ample, feta a París i enviada a Barcelona, ens parla dels seus esforços per traslladar la singularitat del seu estil de dibuix a la pintura i narrar fets. A París era contertulià dels artistes que es trobaven a la famosa La Rotonde.

Crítica amb estil

Un dibuix de Calsina amb llapis i acolorit, crític sobre els rols de la dona, amb referència a la Torre de les Aigües del Poblenou, d’on era fill – Foto: Aleix Art

Mentre les primeres obres de l’exposició revisen els començaments formatius, la resta de pintures cobreixen dels anys 40 als 70 i formen grups temàtics: el retrat, el nu, natures mortes i grups de temes que pertanyen a la seva narrativa imaginativa i crítica.

Els dos retrats que hi ha, permeten resseguir la influència del tenebrisme en la seva pintura i en el cas de la noia, diria que s’acosta a Ingres. Si bé detalls com els ulls grossos declaren que estem davant un Calsina autèntic.

En quan als temes més críptics, l’exposició permet senyalar elements que formen part de la seva biografia vital, com la torre d’aigües del Poblenou que surt a diverses teles. Calsina era fill del Poblenou, igual com uns anys després ho serà l’escultor Subirachs. Els pares de Calsina eren forners i almenys aquest tema surt en dues teles. En una, una dona que surt disparada del forn de llenya, sorprèn al forner i sembla avisar-lo o d’alguna obligació o d’alguna advertència a seguir en un ofici tradicional –serà el record de la mare?.

Comentar l’actualitat de forma directa com a “la càrrega” del 1930, potser no serà habitual. És punyent per altres qüestions més socials o estructurals. A l’exposició tenim diversos exemples en que, per exemple, reflexiona sobre el paper de la dona –en una visió avançada-: lligada al matrimoni, a la cura dels nens, les feines de la llar. Els elements, com les mans grosses, el fill que vola com un projectil o els estris de cuina són ben visibles. Com el seu fill va dir, Calsina interroga sobre la condició humana. I és una crítica que no es silencia amb els anys de la postguerra. És crític i valent. Dibuixar nus femenins el 1940, era gaire habitual?. A la sala petita on hi ha exposades una sèrie de litografies dels anys cinquanta, Calsina és ben directa i crític amb el poder, a través dels toros i altres personatges.

En conjunt l’exposició Univers Calsina és un bon homenatge al naixement del pintor i un bon estímul per fomentar la seva col·lecció. Es podrà veure fins el 12 de desembre. Després ja, suposo que vindran les exposicions de Nadal.