Pasqual Gomes ha fet un mosaic de terres distintives de pobles inspirant-se en “Mural del País Valencià” de Vicent Andrés Estellés. Ho exposa a Tona
Una “pintura” inspirada en una poesia que té molt d’exercici científic – Foto: Aleix Art
Tona/ Centelles. Cada poble té un terra de color diferent? El mosaic de terres que presenta Pasqual Gomes apunta a que sí. O almenys es pot anar fent una escala de colors. La seva idea s’exposa a l’Espai Muriel Casals de Tona. El mosaic agrupa 355 mostres, cada una un poble del País Valencià: tons de marrons, ocres, argiles, blanquinosos.
Pasqual Gomes és un artista que ja és del País Valencià. Pel que esbrinem en la seva web, des del 1995 que utilitza sorres com a matèria pictòrica. En el 2015 es va centrar en col·leccionar les terres distintives de la comarca de La Vall d’Albaida. El projecte l’hi va agradar i ho ha ampliat. Per seguir una pauta es va inspirar en la composició poètica “Mural del País Valencià”, una aportació destacada de Vicent Andrés Estelles, formada per vint-i-set llibres, que ocupen 3 volums, publicats pòstumament el 1996. I que és un cant a la història i paisatge humà de la seva terra.
Gomes s’ho va llegir amb atenció i interès i va anar anotant tots els pobles que s’hi citen. Va agafar els trapaus, va recórrer els pobles de la seva “guia poètica” i en va recollir mostres de terra. Hi ha 355 mostres, doncs els mateixos pobles: Alcoi, Oriola, Castelló, Gandia, Morella…
En el text del catàleg que acompanya l’expo que han organitzat els amics de Tona de l’artista –amb qui els uneix una bona relació- explica que per “solidificar” les terres, les va netejar i garbellar. Seguidament ho va barrejar amb làtex i aigua i això ho va fer sevir de “pintura” per escampar sobre els quadrats de 20×20. Explica que primer mantenia les mostres “pures”. Però per donar “sentit de mescla i cohabitació” també va fer una mica de barreja.
El País Valencià potser ens és més desconegut, però la proposta convida a anar-hi – Foto: Aleix Art
L’exposició de Tona mostra el gran mosaic i una taula amb les mostres de terres col·leccionades dintre de potets de vidre i ordenades i etiquetades amb el nom de cada poble. El Mosaic és una obra nova que es va “estrenar” la primavera passada a València.
La proposta, d’aires minimalistes, expressa molt. I a mi m’intriga l’afició de certs artistes valencians per les formes cúbiques, com tindrem ocasió de comprovar en el proper article, dimarts vinent. La mostra de Pasqual Gomes a l’Espai Muriel Casals –c/. Jaume Balmes, 51, Tona-, es pot veure durant els dies laborables, de 9 del matí, a 8 del vespre, fins el 5 de desembre. Una dada que ens havia passat per alt: Pasqual Gomes és Premi Centelles del 2002!
Una exposició i un llibre homenatgen a la polifacètica artista, molt implicada amb el món geganter
Article núm 697
Centelles. Cadascú es pot sentir atret per l’obra de Griselda Karsunke en una cosa o una altra. Perquè feia de tot: pintura, dibuix, i dintre d’això il·lustració. De gravat feia linòleum. I també va tenir un pes important la ceràmica. I dintre d’això diferents facetes, perquè no tot són gerres. Tot això es pot veure i descobrir a l’exposició que es fa al Niu del Palau fins el diumenge 21.
La ceràmica crea un tipus d’objectes on la forma, la textura i el color posen tota la poesia – Foto: Aleix Art
No tinc encara clara tota la biografia de Griselda Karsunke. Suposo molta cosa l’aclarirà el llibre d’homenatge “Griselda, la teia de l’imaginari”, que es presentarà el diumenge 28. Aquell dia ens visiten els gegants de Catalunya, la Cultura i el Treball. Estaran acompanyats, en tot moment per en Perot , la Coloma, el Teies i la Cent, que són els vells i els nous de Centelles. L’acte d’homenatge començarà a les 11 al Casal Francesc Macià. Perquè tanta festa?
Griselda Karsunke (Barcelona, 1946-2020) era veïna de Barcelona, però freqüentava Centelles on tenia estada a Can Manescal. A allà, més amunt, camí de Can Manel, encara queda un forn de totxo, testimoni de la seva activitat ceramista. A l’exposició del Niu hi ha imatges que es veu en marxa. Ara està silenciat i abandonat a la mare natura. Un altre forn que va tenir, va ser donat per la família, a l’Ajuntament de Centelles. Amb la idea de incorporar-lo a l’equip de l’escola local de ceràmica, que té de professora a la Marta Postico i més de quaranta alumnes.
Cultura i Treball
La ceràmica era una de les activitats de la Grisleda, que com demostra l’exposició dominava el torn i el secret dels diferents fangs, les coccions i els esmalts. A mi més que els gerros, el que m’ha interessat més són els seus relleus. Molts cops fets com a trofeus o recordatoris. M’he fixat especialment amb els trofeus dels carnestoltes, molt detallistes i compositivament ben resolts. També era la dissenyadora del pi que es donava al concurs de fotografia de la Festa del Pi. El gran mussol que hi ha a la sala gran també és un gran relleu fet per parts.
L’exposició acull ceràmica i també una gran quantitat de pintures: paisatges, natures mortes. Hi ha una pintura feta a quatre mans amb en Jordi Sarrate. També hi ha uns deliciosos dibuixos a llapis o sanguina. Hem parlat dels linòleums: em fixo amb una sèrie dedicada al drac Paff.
El drac Paff, el Carnestoltes, la Festa del Pi… tot ens parla potser d’un altre dels interessos de la Griselda que era la cultura popular. El 1995 va ser una de les fundadores de l’Associació Joan Amades. I una de les passions eren els gegants. Per això va formar part de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya.
Podríem pensar que els trofeus són obres d’art menors. Però tenim un problema, perquè aquests estan molt ben fets i solucionats el tema de la reproducció seriada – Foto Aleix Art
El seu marit va recordar que l’any 1988, la colla de Centelles van presentar uns dissenys per fer els Gegants de Catalunya. Els dissenys del nostre poble van resultar guanyadors. El marit va insistir que la Grisleda volia que fos un projecte de la colla centellenca, si ve els dibuixos són d’ella. Per això, la Cultura i el Treball, ens venen a visitar el diumenge 28.
El 13 de novembre suma anys al decés del gran artista modernista, que reunirà dilluns a l’Institut d’Estudis Catalans, varis especialistes per parlar de la seva petjada artística
Centelles. Fa pràcticament un mes era per Calaf i a un aparador vaig veure l’anunci de la presentació d’un llibre d’homenatge a Alexandre de Riquer: “Vésten en’layre”. Exactament és un recull col.lectiu de disset poemes inspirats en el llibre “Crisantemes”. Inclou també un poema musicat i un ex-libris de Teresa Costa-Gramunt. Tot plegat es feia dintre els actes d’homenatge als cent anys de la mort d’Alexandre de Riquer, que va marxar el 13 de novembre de 1920. Cent anys! Una mica més i ens passa desapercebuda la celebració, pensada pel 2020, amb un programa amb exposicions i actes per tot el país i informació encara disponible en una pàgina web de la Generalitat. Sembla ser que, una vegada més, la pandèmia ha trastocat els plans i, segurament per això encara resten per fer unes jornades monogràfiques dedicades a l’artista, que es faran dilluns 15, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Alexandre de Riquer – Foto: cedida per Teresa Costa-Gramunt
Perquè feien una presentació a Calaf? De qui parlem exactament? Segurament hem sentit molts cops anomenar a Alexandre de Riquer. Segurament ens sona com un dels grans artistes modernistes de Catalunya. Van bé els memorials per tornar a posar els punts sobre les is.
Artista total
Calaf, perquè Alexandre de Riquer hi va néixer el 3 de maig de 1856. Més que artista modernista, en va ser com un dels motors del moviment i com a tal va ser un “artista total”: dibuix, pintura, gravat, dissenyador de cartells i d’ex-libris, poeta, prosista, biògraf, crític d’art, bibliòfil i col·leccionista.
Des de jove ja recorria Europa. L’any 1879 era a Roma, pintant. Florència, Verona, Venècia. Després cap a París i Londres. A Londres hi tornarà. Però ja en la primera estada descobreix als pre-rafaelites. Però serà al 1894, quan hi torna, que connecta plenament amb aquest moviment pictòric i també amb l’Arts and Crafts de William Morris i companyia, arrel britànica del Modernisme català. Suposo que podríem suggerir que amb aquest contacte, Alexandre es converteix amb l’introductor o un dels inductors d’aquesta influència britànica del modernisme, començant amb aspectes com el cartellisme. De Riquer introdueix formats i estils.
De Riquer fa cartells per indústries catalanes i també en col·lecciona. Intercanviant emails amb Francesc Quílez, conservador en Cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional, ens diu que va formar “un àlbum de cartells on els va anar col·leccionant… que majoritàriament són cartells nord-americans, la qual cosa va representar una novetat”. Quilez parlarà dels cartells de Riquer a l’IEC.
Anant encara una mica a cegues en el tema, observem que un dels cartells que guarden al MNAC, d’Anís del Mono, fa 15×9 cm. És molt alt, estret i petit! Quílez ens aclareix que ”és perquè era una tarja, no pas un cartell”. Alexandre de Riquer va fer molta feina en el camp de la publicitat moderna. I també va fer una important tasca, en altres àmbits, que poden semblar més minoristes, com el dels ex-libris.
Abans hem parlat del llibre de poesia i d’un ex-libris nou fet per Teresa Costa-Gramunt. Ella de fet és encara la comissaria de l’Any Riquer. I és una artista, poeta i ex-librista destacada. Va ser una de les fundadores de l’Associació Catalana d’Exlibristes.
Els ex-libris són marques de propietat de llibres. Són un distintiu que solen portar un dibuix gravat –o reproduïble- i/o un lema, i el nom del propietari i el distingeixen com a propietari d’un llibre. Són un element d’origen molt antic i que han captivat i cultivat molts bibliòfils i artistes. A casa nostra, l’Alexandre de Riquer en va ser un cultivador destacat. I després Enric-Cristòfor Ricart o Joaquim Renart. I encara se’n fan. I a vegades a manera d’homenatge i també concursos. Per exemple, a Vicenza, Itàlia, fan un concurs biennal d’ex-libris. Enguany la convocatòria acaba dilluns 15 i aquest cop commemora els 500 anys de la primera circumnavegació del planeta, per Antonio Pigafetta. I l’ex-libris porta el nom “com a propietari” d’aquest navegant.
Remenant pels arxius digitals del MNAC que m’han passat veig molts dibuixos de flors, a llapis o colorejats com aquests d’una sàlvia, amb llapis, tinta i aquarel·la. Foto: MNAC
Tornem a Alexandre de Riquer i a Teresa Costa-Gramunt. Ella coneix bé la seva obra, però ens explica que “vaig conèixer els ex-libris d’Alexandre de Riquer, al mateix temps que algunes de les seves obres, a través d’una exposició que es va fer mitjançant la Caixa de Barcelona, avui més que desapareguda, l’any 1985. Aleshores jo estava immersa en la meva etapa d’exlibrista, és a dir, de dissenyadora d’ex-libris. La meva sorpresa va ser monumental, ja que havent passat per l’escola de la Llotja cinc anys, ningú ens va parlar mai d’ex-libris!”
Parlar d’ex-libris és parlar d’Alexandre de Riquer i entrar en la seva òrbita és descobrir tot un personatge i emmarar-se d’un estil entranyable d’art, tècniques, modernitat, natura, catalanitat i al mateix temps, universalitat.
A Barcelona, Alexandre estava instal·lat al carrer Freneria, 5: darrera la catedral, a prop del Centre Excursionista, al mateix lloc on després hi hauria el primer Arxiu Mas de fotografia. La casa era un niu cultural, on es parlava d’art, s’escoltava música, es parlava de tot i també s’hi ensenyava gravat.
Alexandre de Riquer també va fer crítica artística, pel què he vist una mica, dedicada especialment als artistes pre-rafaelites. Costa-Gramunt ens explica que aquests escrits d’art “no han estat divulgats fins fa poc. El llibre que els recull va suposar una feinada ingent de recerca en diverses publicacions de l’època que va dur a terme el professor Eliseu Trenc. Se sabia d’aquesta faceta, però fins a la publicació del llibre (2017) no ha estat valorada com cal i encara és força desconeguda”.
Però hi ha moltes facetes més i ens recorda que ”justament l’Any Riquer ha servit per anar desplegant-les totes. Alexandre va ser un abanderat en tantes coses, com per exemple un ecòleg ‘avant la lettre’. Sí, això fa d’Alexandre de Riquer un contemporani”. S’ha de treure molta pols.
Però on són els cartells, ex-libris i les col·leccions que va fer? Segons Costa-Gramunt, el seu llegat “ha estat i és encara molt repartit entre diverses institucions. La branca de la família de Mallorca, on va passar els tres últims anys de vida, ho va anar cedint, o més aviat venent. Una persona que va adquirir força coses de Mallorca és Joan Graells, de Calaf.”. “La resta –afegeix- és a institucions: MNAC, Biblioteca de Catalunya o Museu del Disseny. La col·lecció completa dels ex-libris està a l’Acadèmia de les Bones Lletres; de gravats n’hi ha a la Biblioteca de Catalunya i al MNAC”.
Dilluns 15 es fan les jornades científiques titulades “Alexandre de Riquer i el modernisme”, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), al carrer del Carme, 47 de Barcelona. Cada especialista parlarà d’un aspecte. Per exemple, Quílez dels cartells, Mariàngels Fondevila, dels mobles i interiorisme; Francesc Fontbona, de la crítica artística; Teresa Costa-Gramunt, de les arts gràfiques i les decoratives, etc. També es parlarà de la relació d’Alexandre amb Verdaguer i Apel·les Mestres. Us deixo l’enllaç. Tenim un país ple d’artistes i persones de cultura i molta història per no oblidar.
Tercera gran retrospectiva de l’artista centellenc, aquest cop al Marçó vell. Obra històrica i de ben recent, fruit dels mesos de pandèmia i l’urpa dels anys
Centelles. Jordi Sarrate (Centelles, 1940) va camí de tenir un catàleg de tota la seva obra i amb cada entrega bibliogràfica, tenim una nova retrospectiva. Compte com aliat amb el molinenc Toni Moreno, que té la paciència de pujar a Centelles, tirar, mirar, fotografiar i muntar els llibres. Vam començar amb “Itinerari”, l’any passat amb “Ruta 80” (en motiu dels vuitanta anys de l’artista) i ara “De la A a la Z”.
Jordi Salate és un combinador d’objectes, colors i referències poètiques o històriques – Foto: Aleix Art
Les exposicions es diuen igual i són un resum del catàleg raonat. El nou catàleg és més gruixut, inclou molts dibuixos dels anys de formació i dibuixos “urbans” o fets a llocs. Gravats i tota una altra col·lecció de pintures i també alguns tapissos, que també anem veient a les exposicions.
La nova mostra toca al Centre d’art el Marçó vell de Centelles. Perles dels anys de formació, obres fetes abans i després del final de la Dictadura i també una col·lecció d’obres de nou encuny. Sarrate no para. Hem passat una pandèmia, ell ha tingut un problema de salut –no pas el Covid-, però la seva resiliència l’hi permet entomar la nova mostra.
Sarrate és un observador divertit de la realitat. La seva mirada recull història i historietes locals, personatges –com en Sintet o en Molas- i també tradueix en imatges molta poesia. Segurament a una altre lloc ja he escrit que Sarrate, per generació i per interès -perseguint poemes i projectes- va conèixer alguns dels grans poetes catalans del segle XX, com Foix, Vinyoli , Espriu o Martí Pol. El segon l’hi té dedicat un poema i pel què sembla va ser a petició seva que per col·laborar en un projecte editorial, va compondre el poemari “Cants d’Abelone”, que en paraules del pròleg de Segimon Serrallonga, conforma un díptic respecta el poemari “Llibre d’Amic”.
Les obres de Sarrate es poden interpretar segons aquestes referències. És interessant tenir en compte els títols i també, seguir si es pot, alguna de les seves visites comentades. Però com a obra d’art està clar que també poden comunicar obertament, sense instruccions.
De la primera sala a mi m’agrada la pintura del “Sant Teixidor saurí”, del 2005, lluminosa i espaiosa, ubicada als entorns del santuari de l’Ajuda i que evoca unes aparicions. A la sala del mig, crida l’atenció el quadre –és com un pòster- “Nit a la plaça, 1939”. El llum i la composició i la data, m’evoquen el Guernica i la Guerra. Es veu que llums com aquell n’hi havia a la plaça Major i que van ser testimoni d’unes rapades d’escarni públiques a dones republicanes, al final de la Guerra Civil.
Crec que és en aquesta sala que hi ha la pintura petita “Joan Salvat-Papasseit torna a Centelles”, en que un veler ve del cantó del Pla de la Calma. Víctor Sunyol, poeta contemporani, que escriu el pròleg del catàleg, ens diu que Papasseit es va preocupar perquè alguns centellencs volien enderrocar el portal, el 1919. Què haguéssim fet sense el portal?
Objectes quotidians com samarretes, llibretes, xapes de cervesa o cordills passen a formar part de les obres de Sarrate – Foto: Aleix Art
A la sala gran del Marçó es concentra l’obra més recent: fa temps Sarrate feia collage de caixes de fruites. Ara ja ha ampliat el ventall i recull de tot, com roba usada amb lemes o algun motiu que evoca alguna idea o algun poema. L’obra més impressionant, per mi és el de la “Jaqueta d’en Sento”, una peça del 2020, dedicada a un enyorat col·lega de Molins. La jaqueta negra té presència imponent i la carta i el clauer del Ché posen la nota significativa. També hi ha un paper amb una il·lustració d’una figura d’aire japonès. Però segons com es miri, també sembla un caganer amb barretina. Una mirada bromista?
badaluc 