Ramon Calsina volia mantenir-se al marge de galeries, però es compleixen cent vint anys del seu naixement i la fundació de l’artista i la Sala Parés ho volen celebrar
Barcelona/ Centelles. A la Sala Parés han canviat d’exposicions: a baix les grans vistes urbanes i atmosfèriques d’Alejandro Quincoces. A la sala petita, homenatge a Josep Serra Llimona, que ens va deixar el 2020. I a dalt, Ramon Calsina (1901-1992). Pugem a dalt:
El 1933 es va fer l’única exposició en vida de Calsina a la Sala Parés. El seu fill, Ramon, durant els parlaments inaugurals va certificar que era un home molt crític amb tot i volia mantenir sempre un perfil independent. Es negava a col·laborar com a artista de la sala. Estaria content de que en el cent vintè aniversari del seu naixement es celebri aquesta exposició?
De fet, el fill de Calsina, també ens diu que al seu pare sempre l’hi va importar molt aquella exposició. La va fer quan tornava becat de París i uns anys després d’una altra beca que el va portar a voltar per Espanya. El seu estil curiós i el seu sentit crític va generar bones reaccions.
L’exposició a la Parés, comissariada pel seu sub-director, Sergio Fuentes, comença amb peces que guarda la Fundació Calsina i que revisen els seus anys de formació. Un dibuix d’un “cante jondo” serveix per descobrir les seves traces característiques i per relacionar-lo amb Granada, Falla, Lorca i també amb els pintors d’El Prado, en especial Velázquez.
Calsina serà un artista al marge de les grans modes, moviments i tendències. Tot i un aire surrealista, tampoc se’l pot etiquetar com un company de Dalí. El seu estil es nodreix de la pintura moderna antiga, però ho fa amb un estil i uns temes singulars.
La pintura del 1930 “Càrrega de la policia a La Rambla”, que fa 130 cm d’alt per 106 d’ample, feta a París i enviada a Barcelona, ens parla dels seus esforços per traslladar la singularitat del seu estil de dibuix a la pintura i narrar fets. A París era contertulià dels artistes que es trobaven a la famosa La Rotonde.
Crítica amb estil
Mentre les primeres obres de l’exposició revisen els començaments formatius, la resta de pintures cobreixen dels anys 40 als 70 i formen grups temàtics: el retrat, el nu, natures mortes i grups de temes que pertanyen a la seva narrativa imaginativa i crítica.
Els dos retrats que hi ha, permeten resseguir la influència del tenebrisme en la seva pintura i en el cas de la noia, diria que s’acosta a Ingres. Si bé detalls com els ulls grossos declaren que estem davant un Calsina autèntic.
En quan als temes més críptics, l’exposició permet senyalar elements que formen part de la seva biografia vital, com la torre d’aigües del Poblenou que surt a diverses teles. Calsina era fill del Poblenou, igual com uns anys després ho serà l’escultor Subirachs. Els pares de Calsina eren forners i almenys aquest tema surt en dues teles. En una, una dona que surt disparada del forn de llenya, sorprèn al forner i sembla avisar-lo o d’alguna obligació o d’alguna advertència a seguir en un ofici tradicional –serà el record de la mare?.
Comentar l’actualitat de forma directa com a “la càrrega” del 1930, potser no serà habitual. És punyent per altres qüestions més socials o estructurals. A l’exposició tenim diversos exemples en que, per exemple, reflexiona sobre el paper de la dona –en una visió avançada-: lligada al matrimoni, a la cura dels nens, les feines de la llar. Els elements, com les mans grosses, el fill que vola com un projectil o els estris de cuina són ben visibles. Com el seu fill va dir, Calsina interroga sobre la condició humana. I és una crítica que no es silencia amb els anys de la postguerra. És crític i valent. Dibuixar nus femenins el 1940, era gaire habitual?. A la sala petita on hi ha exposades una sèrie de litografies dels anys cinquanta, Calsina és ben directa i crític amb el poder, a través dels toros i altres personatges.
En conjunt l’exposició Univers Calsina és un bon homenatge al naixement del pintor i un bon estímul per fomentar la seva col·lecció. Es podrà veure fins el 12 de desembre. Després ja, suposo que vindran les exposicions de Nadal.
badaluc 