Jordi Alcaraz es multiplica

Atelier acull una exposició d’obra seriada de l’artista de Calella

Barcelona/ Centelles. Fa poc vam parlar de Jordi Alcaraz arrel de la seva petita exposició a l’Espai Guinovart. Una nova exposició, ara a Barcelona, motiva una nova crònica perquè si el que havíem vist a Agramunt ja era impressionant i misteriós, ara l’artista ens porta a un nou nivell. I més difícil:  tot el seu concepte l’intenta reproduir com si estès fent un gravat. Les obres que presenta a la galeria Atelier formen part d’un tiratge –de 10, 14 o 20 peces- que Alcaraz serialitza. I amb la mateixa filosofia del gravat, tant intenta arribar a més públic amb quantitat, com també d’una manera econòmicament més assequible.

“Partitura”, peça del 2018 que mesura 217 x 163,5 cm. Està feta amb paquets de pigment i cordill sobre cartró. És la primera peça d’un tiratge de 14 exemplars de l’artista de Calella, Jordi Alcaraz – Foto: galeria Atelier

Alcaraz (Calella, 1963) és aquell artista a mig camí entre la pintura, el collage i l’escultura, que enlloc de pintar normal, sí pinta, però també trenca vidres, fa com projectils de boles de pintura contra els vidres, ratlla o fa línies aquí i allà, estripa, juga amb papers, superposa i ho fixa tot de manera que accidents causats i derivats passen a formar part de la seva plàstica. Sempre tons negres, grisos, blancs i el valor cromàtic dels vidres translúcids que també participen –com una veladura o una capa matèrica més- i projecten ombres.

Això ho hem vist amb quadres que volen ser una nova posta plàstica única. I ara l’exposició ens apropa obres amb les mateixes característiques que, a través d’una construcció ben estudiada, l’artista pot arribar a repetir una sèrie de vegades. I és possible establir una similitud, però al mateix temps –i amb aspectes menors- Alcaraz es pren la llibertat de fer petites variacions. Per exemple, intuïm que l’estructura vítria convertida amb camp de treball, pot intentar repetir-se igual i les grans taques també. Potser no hi ha tants vidres trancats, però abonyegats com per projectils i amb boles de pintura incrustades sí. En canvi, algunes línies o aspectes més atzarosos –com el cotó fluix- deriven cap a solucions diferents.

Galeria de Gràcia

Albert Gran, el galerista d’Atelier ens fa fixar en aquesta variació entre exemplars, tot i formar part d’un tiratge. I també ens explica que Alcaraz, que coneix bé el gravat, normalment ha fet obra seriada per l’editorial Polígrafa. I no obstant, era inèdita una exposició seva d’aquest tipus a la Ciutat Comtal.  

Aquest seria un gravat com més clàssic d’Alcaraz, amb tinta calcogràfica, una base d’aiguafort, però està estampada sobre cotó i metacrilat. Es titula “Exercici de desaparició I” i és una peça del 2019, que mesura 59 x 74,5 cm i format part d’un tiratge de 20 exemplars. Foto: galeria Atelier

Parlem d’obra que es multiplica i parlem d’obra de formats grans, considerables i també de peces més aptes per un tòrcul “normal”. Les obres grans tenen una dinàmica constructiva,  potser més fetes a partir de peces copiables. I en les més petites hi veiem la marca de tinta calcogràfica. En les obres grans utilitza de base aquest cartró gris que s’ha com popularitzat entre els artistes –recordem les natures mortes de Serra de Rivera-. I en les petites hi ha un altre tipus de collage, amb paper, cotó fluix. Però a tot arreu trobem taques, línies que es concentren o  marxen i el vidre sencer o trancat i intervingut.  L’Albert Gran ens assegura que és un artista reconegut a l’estranger i no m’estranya. I segur que aquí també s’està fent un nom com a artista ben original. L’exposició d’Alcaraz “Més enllà de la matèria” es pot veure a la galeria Atelier –situada a la Pl. Rovira i Trias, 9-, fins el 30 de novembre.

Calsina torna a la Sala Parés

Ramon Calsina volia mantenir-se al marge de galeries, però es compleixen cent vint anys del seu naixement i la fundació de l’artista i la Sala Parés ho volen celebrar
El quadre de Calsina que rep al visitant a la característica entrada de la Sala Parés – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. A la Sala Parés han canviat d’exposicions: a baix les grans vistes urbanes i atmosfèriques d’Alejandro Quincoces. A la sala petita, homenatge a Josep Serra Llimona, que ens va deixar el 2020. I a dalt, Ramon Calsina (1901-1992). Pugem a dalt:

El 1933 es va fer l’única exposició en vida de Calsina a la Sala Parés. El seu fill, Ramon, durant els parlaments inaugurals va certificar que era un home molt crític amb tot i volia mantenir sempre un perfil independent. Es negava a col·laborar com a artista de la sala. Estaria content de que en el cent vintè aniversari del seu naixement es celebri aquesta exposició?

De fet, el fill de Calsina, també ens diu que al seu pare sempre l’hi va importar molt aquella exposició. La va fer quan tornava becat de París i uns anys després d’una altra beca que el va portar a voltar per Espanya. El seu estil curiós i el seu sentit crític va generar bones reaccions.

L’exposició a la Parés, comissariada pel seu sub-director, Sergio Fuentes, comença amb peces que guarda la Fundació Calsina i que revisen els seus anys de formació. Un dibuix d’un “cante jondo” serveix per descobrir les seves traces característiques i per relacionar-lo amb Granada, Falla, Lorca i també amb els pintors d’El Prado, en especial Velázquez.

Calsina serà un artista al marge de les grans modes, moviments i tendències. Tot i un aire surrealista, tampoc se’l pot etiquetar com un company de Dalí. El seu estil es nodreix de la pintura moderna antiga, però ho fa amb un estil i uns temes singulars.

La pintura del 1930 “Càrrega de la policia a La Rambla”, que fa 130 cm d’alt per 106 d’ample, feta a París i enviada a Barcelona, ens parla dels seus esforços per traslladar la singularitat del seu estil de dibuix a la pintura i narrar fets. A París era contertulià dels artistes que es trobaven a la famosa La Rotonde.

Crítica amb estil

Un dibuix de Calsina amb llapis i acolorit, crític sobre els rols de la dona, amb referència a la Torre de les Aigües del Poblenou, d’on era fill – Foto: Aleix Art

Mentre les primeres obres de l’exposició revisen els començaments formatius, la resta de pintures cobreixen dels anys 40 als 70 i formen grups temàtics: el retrat, el nu, natures mortes i grups de temes que pertanyen a la seva narrativa imaginativa i crítica.

Els dos retrats que hi ha, permeten resseguir la influència del tenebrisme en la seva pintura i en el cas de la noia, diria que s’acosta a Ingres. Si bé detalls com els ulls grossos declaren que estem davant un Calsina autèntic.

En quan als temes més críptics, l’exposició permet senyalar elements que formen part de la seva biografia vital, com la torre d’aigües del Poblenou que surt a diverses teles. Calsina era fill del Poblenou, igual com uns anys després ho serà l’escultor Subirachs. Els pares de Calsina eren forners i almenys aquest tema surt en dues teles. En una, una dona que surt disparada del forn de llenya, sorprèn al forner i sembla avisar-lo o d’alguna obligació o d’alguna advertència a seguir en un ofici tradicional –serà el record de la mare?.

Comentar l’actualitat de forma directa com a “la càrrega” del 1930, potser no serà habitual. És punyent per altres qüestions més socials o estructurals. A l’exposició tenim diversos exemples en que, per exemple, reflexiona sobre el paper de la dona –en una visió avançada-: lligada al matrimoni, a la cura dels nens, les feines de la llar. Els elements, com les mans grosses, el fill que vola com un projectil o els estris de cuina són ben visibles. Com el seu fill va dir, Calsina interroga sobre la condició humana. I és una crítica que no es silencia amb els anys de la postguerra. És crític i valent. Dibuixar nus femenins el 1940, era gaire habitual?. A la sala petita on hi ha exposades una sèrie de litografies dels anys cinquanta, Calsina és ben directa i crític amb el poder, a través dels toros i altres personatges.

En conjunt l’exposició Univers Calsina és un bon homenatge al naixement del pintor i un bon estímul per fomentar la seva col·lecció. Es podrà veure fins el 12 de desembre. Després ja, suposo que vindran les exposicions de Nadal.

Un Guillermo Pfaff essencial a la Carles Taché

La galeria, que continua des del carrer Mèxic, ofereix obra de l’artista barceloní dintre la sèrie “pintura catalana”

Barcelona/ Centelles. Encara em queda una exposició de la Weekend guardada al sarró. Perquè aprofitant la fira Swab em vaig acostar a la galeria Carles Taché, que actualment està en un carreró sense sortida, que s’hi entra pel carrer Mèxic, número 19, darrera els pavellons firals de Montjuïc. És com una entrada de pàrquing. I diria que amb el temps en aquella espècia de call, s’hi ha instal·lat altres projectes d’arrel cultural o artística. Ara es veu més arreglat i la galeria del Carles Taché està al mig. No obstant, per circumstàncies que se m’escapen, la galeria ha reduït espai. I tot i això hi ha parets suficients com per mostrar una selecció de peces de gran format, obra recent de l’artista barceloní Guillermo Pfaff (1976).

Algunes de les obres de Pfaff a la Carles Taché – Foto: Aleix Art

El que es mostra a la Taché va més enllà de la peça testimonial de Pfaff, que vam veure a l’exposició de l’Espai Guinovart, la primavera passada. Si bé coincideix en que s’escapa de la pintura convencional i es fixa molt en aprofitar plàsticament la tela mateixa. La tela ja compte en la seva mirada. En les peces de gran format que ens proposa, les teles semblen sense preparar, com si fossin teles de sac i les retalla, hi enganxa coses, hi pinta formes: una mica com esbossades i mal pintades, com si tant sols ho plantegés.  Formes geomètriques amb tons negres, marrons i grisos. I posa les lletres del seu curiós cognom. Però més que una signatura vistosa el que em sembla que és un tema tipogràfic. En tot cas partint sempre, com en la resta d’elements, del més mínim, bàsic i proper. Per això em sembla una proposta bastant d’essencials.

Pel que sembla, des de que es va llicenciar el 1999, sempre ha estat un artista crític amb la pràctica de la pintura. Hi ha obra seva a la Fundació Vila Casas. Ha exposat a casa i a l’estranger. Ha viatjat per diferents capitals europees. A la galeria Taché forma part d’una sèrie d’exposicions dedicades a “pintures catalanes”. Perquè encara n’hi ha i té molta salut.  

Yago Hortal es torna serio

L’artista barceloní torna a exposar a Senda, però amb pintura que explora una direcció diferent

Barcelona/ Centelles. En Yago Hortal va animar fa poc l’escena pictòrica de Barcelona, sobretot durant els llargs mesos de la pandèmia. Va ser amb una individual a Can Framis. Va destacar per aportar una pintura colorista, feta de grans traços multi-colors, amb tons fluorescents, que dibuixaven senders i expressions a les teles. Ara, Yago Hortal (Barcelona, 1983) torna a exposar i ho fa a la galeria Senda, on porta una sèrie de teles de gran formats, que disparen cap a una direcció diferent.

Dues de les grans pintures de Yago Hortal a l’exposició – Foto gentilesa Galeria Senda

Hi ha color i grans traços, però es redueix tot a una gamma de dos tons, a vegades tres, per tela. A alguns llocs diuen que són tons primaris. Però són blaus, vermells i grocs de to elegant, sense ser cridaners, potser una mica continguts. Seriosos. Tons primaris, sense matissar. Només importa el rastre contundent que deixen. Traços de colors continguts i oposats a negres i altres contrastos ben triats. Hortal canvia i experimenta, perquè les teles semblen tenyides i els traços travessar una espècia de reserves per construir un univers pictòric vibrant, d’un atzar ben intuït. A mi m’agrada més aquest tipus de pintura que l’altre. Quan diem reserves volem dir tapar parts per protegir-les del pas dels pinzells o l’espàtula –Hortal deu pintar amb alguna eina que l’hi permet escampar gruixut. Tapant amb les reserves es creen contrastos de color.

L’exposició es pot veure des del passat 15 de setembre –des de la Weekend- i encara hi ha temps fins el dia 13 de novembre. Una peça seva també es va poder veure a l’stand de Swab. I és que val la pena cridar l’atenció sobre els nous passejos  pictòrics. Hortal ha exposat sovint a la Senda.  Va estudiar Belles Arts a Barcelona i a Sevilla. Ha exposat per Espanya i a l’estranger i és valorat com una jove promesa.