badaluc

Guinovart: el tema és la llibertat

Nova exposició a l’Espai Guinovart d’Agramunt amb obra que amb tema i forma vehicula les necessitats de la societat reprimida per la Dictadura.

Imatge capçalera: detall de la pintura-assemblatge “Amsterdam”, del 1977, exposada a l’Espai Guinovart – Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. Ahir divendres havia de passar per Agramunt, camí de Cervera. Eren quarts de dues tocats. L’Espai Guinovart tanca a les 2. Podia fer la visita. I posats a fer, dinar al davant, que fan menú i ho fan molt bé. M’hi vaig quedar fins a les 6 de la tarda, entre art, teca i sobretot les visites comercials.

Ara entre les arcades de l’antic mercat, seu de l’Espai Guinovart, tenen una nova mostra monogràfica, inaugurada el passat dia 10, dedicada a obres del Josep Guinovart, que per sobre de tot, el tema, defensa algun aspecte prohibit o maleït pel poder de la Dictadura. Per això són peces dels anys seixanta i setanta, dedicades a aspectes com la llengua, la sexualitat, l’accés a les tecnologies o a una societat moderna, temes polítics, la repressió, etc.

Guinovart utilitzava el linòleum per criticar el poder. Aquests treballs els feia pel col·lectiu anti-franquista Estampa Popular. Foto: Aleix Art

L’obra de Guinovart (Barcelona, 1927-2007), sempre va tenir un esperit lliure, i quan s’hi implica amb el tema, no s’està ni d’insinuacions, ni sordines. És directe i ho aborda amb peces que tècnicament hi estan a l’altura: pintura abstracte, materials reaprofitats (com caixes de fusta o plats) i composicions que escapen de classificacions. Ara penso sobretot amb la gran peça “Amsterdam”, a mig camí entre l’escenografia, la instal·lació, la pintura i l’escultura. La recordava de l’exposició de Montserrat (2016) on hi havia unes maquetes, i es referia a un viatge a la capital holandesa. Ja és del 1977 però s’ha d’entendre que encara hi havia temes, com la sexualitat que eren tabú. En definitiva, totes són peces que escapen de la tradició, les acadèmies i les etiquetes.

L’acció reivindicativa de Guinovart també arribava a altres disciplines com el linòleum –per gravats, per a Estampa Popular- i a les cobertes de discs (dedicats per exemple a poemes de Salvat-Papasseit).

Tallers d’art

L’exposició “Anhels de llibertat”, comissariada pel Bernat Puigodellers –que s’ha ocupat de la programació de la sala durant un període-, reuneix obra del mateix fons de l’Espai Guinovart i de cedida per altres col·leccions privades. La mostra es podrà veure fins el març. L’espai del Guino ja ens és familiar a Badaluc. Hi vam ser fa poc per veure i ressenyar l’exposició de Jordi Alcaraz, que per cert, acaba el dia 24 d’aquest mes.

*El camp de batalla després de la visita escolar. Segur que se’n van emportar un bon record – Foto: Aleix Art*

La nova visita a la sala d’Agramunt la vaig fer casi bé sol, només acompanyat de la senyora de la neteja, que posava a punt l’espai, després d’una visita escolar, ja que havien fet un taller plàstic. Els alumnes eren a fora dinant, i de tant en tant n’entraven per anar al lavabo. Al cantó del Petit Espai hi havia encara una taula llarga amb tot de material típic de l’obra de Guinovart, com el fang o el blat, amb els que els nanos havien passat un matí ben creatiu, recordant les maneres de fer art d’un artista ben lliure.

El més vell del galliner

Swab, la fira d’art contemporani de Barcelona, ha ocupat de nou el pavelló d’Itàlia, al costat de la Font Màgica de Montjuïc. Us faig un resum de les coses que més em van cridar l’atenció

Foto capçalera: vista compartida entre les escultures de Jonas Wijtenburg i passadissos de la fira. En general hi havia més gent – Foto: Aleix Art

Barcelona/Centelles. Visito Swab i tinc una estranya sensació: em fa l’afecte que sóc el més gran d’entre els artistes, curadors, galeristes, organitzadors, etc. Em sembla tothom molt més jove. Però es clar, fins a la quarantena hi caben moltes vides d’artista. Swab es va celebrar des de dijous fins diumenge.

Passejar per Swab és divertit. Hi ha propostes variades. Hi ha gent. Gent mirant i gent xerrant. Hi ha de tot. En general veig molt dibuix. O dibuix pintat. A més pintura, escultura. I propostes que volen cridar l’atenció sortint del suport, agafant les parets de l’stand o exposant-se com si acabessin de sortir del forn. Hi ha alguna cosa de fotografia, però no em sembla el més important. Igual que em sembla menor el nombre de galeristes locals. N’hi ha algunes de Barcelona i voltants i de més enllà de la Península. Hi havia tot un gruix procedent de llatinoamèrica i de l’est (Swab les ha potenciat expressament). Així com de ciutats com Lisboa, Berlín, París, Glasgow. Em concentro amb les propostes que em criden més l’atenció.

El primer stand que m’atura és el de “Margen” amb dues noies de Santiago de Xile que venen per elles soles, sense galeria al darrera: Isidora Villarino i María Ossandón. Villarino fa temes d’arquitectures que van per ser demolides. Les visita, les dibuixa amb llapis i hi posa colors grisos amb una pintura feta de pigments i aglutinants de resultat més aviat líquid. Obra seva ha estat adquirida per la fundació Sorigué de Lleida.

*Dibuix d’Ossandón. A veure si localitzeu el trosset de plat – Foto: Aleix Art*

Ossandón pinta i dibuixa inspirant-se en ceràmiques amb motius il·lustrats. Plats trencats de vaixelles de les iaies que un trosset enganxat també forma part de la composició. Són dibuixos ben fets.

Els stands no són molt grans i cadascú s’ha d’espavilar per encabir l’obra. En un altre racó trobem als de Senda amb obra d’artistes exposats ara: Yago Hortal –ja l’hi dedicarem un article- i escultura de Miguel Ángel Madrigal (que la seva expo acaba dijous).

Aquest artista mexicà ha fet una col·lecció d’escultures de gossos en situacions absurdes o cercant equilibris impossibles, com aguantar un llapis contra la paret o aguantar-se sobre una llauna de refresc. A Swab hi ha una peça. També hi havia obra de Bea Sarrias, de la dedicada a La Ricarda (exposada al Lab36, galeria germana de Senda) i obra de l’artista presentada a Arco, Carla Cascales.

Després de varis articles, ara també crida l’atenció l’escultura. En un altre indret hi trobem obra que sembla barrejar còdols amb estructures rectes. Són obra de Jonas Wijtenburg, que el representant de la galeria parisina Lily Robert, ens diu que de fet, estan fetes amb espuma (de poliuretà?) ,assecada, retallada de mica en mica, donant la forma i pintada. Fan patxoca.

Fa poc també hem parlat d’art tèxtil. Doncs a Swab també hi havia un stand de Glasgow, de la galeria Patricia Fleming, amb obra tipus tapís de Christian Newby. Potser fets més amb materials sintètics, però teixits d’alguna manera, al cap i la fi.

*Pintura de gran format de Manuel M. Romero – Foto Aleix Art*

Les coses vistes recentment influeixen en la tria per la fira: vam descobrir fa poc el nou premi Centelles, del Jordi Vila. Doncs a Swab vaig veure una gran pintura que feia pensar amb els seus plantejaments. Una pintura negre de Manuel M. Romero, dintre l’espai de la galeria murciana Artnueve. Romero també fa formes planes, però en la seva pintura hi havia una gran zona negre que donava joc per petits accidents.

Vaig fer dues o tres passades pels passadissos. Swab preveu zona de descans, bar i inclús un parc infantil. Artistes joves i amb canalla!

“Lu dragonet” de Tarragona

En el periple pel sud de Catalunya passo per Tarragona i compartim cafè amb el pintor Josep Maria Rosselló, que ens posa al dia de la seva activitat

Tarragona/ Centelles. Soc a la plaça del Fòrum de Tarragona, assegut fent un cafè a un bar que com a extra fan i comercialitzen un licor de crema d’arròs boníssim, “El Patonet”. El carrer que marxa amunt és el de la Merceria. Però la merceria que hi ha, ara és un restaurant.

Al cap d’una estona –i no abans d’haver estès la roba- apareix l’artista Josep Maria Rosselló, que conec des de fa molts anys i hem quedat allà, després també de bastant de temps.

Ell és precisament l’autor de l’etiqueta del licor, colorista i simpàtica, amb la seva cal·ligrafia característica, estampada a l’ampolla de vidre. Però a més comparteix un altre projecte amb el barman licorer, el José López. És el president de les Festes de la Verge del Roser de Tarragona.

*Josep Maria Rosselló treient la pols al seu “Lu dragonet”, exposat dijous a l’oficina de Turisme de Tarragona – Foto: Aleix Art*

Pel Roser

El 23 de setembre va ser Santa Tecla, la Festa Major. I aquesta setmana, amb epicentre el 7 d’octubre, han estat les del Roser. Rosselló diu que són unes festes menudes, que són molt populars i estimades per la ciutat. Es localitzen precisament al carrer Merceria -on hi ha una capelleta del Roser- i voltants. Fent xamfrà amb Merceria marxa el carrer Major que passa per la base de les escales de la catedral, antic emplaçament del temple d’August.

Doncs l’altre projecte, que ja ve d’abans de la pandèmia, és l’encàrrec de fer un cap-gròs, un “nano” en forma de drac, que Rosselló ha anomenat “Lu dragonet”. Ell l’ha imaginat, l’ha dibuixat i l’ha fet. I per aquestes festes –casualment ara- s’ha presentat. Primer exposat a la sala de Turisme, acompanyat dels estudis i dibuixos preparatoris. I, ahir dissabte 9, es presentava en el seu ambient festiu.

“Lu dragonet” és una bestiola alegra i simpàtica. Un drac adolescent. Però no fa por. Té un ullal d’or des de que es va fotre una hòstia amb un “skate” que també és a l’exposició. Per conèixer tota la història de “Lu dragonet” Rosselló ha escrit i publicat un conte breu on explica com va conèixer el dragonet i tota la seva història. Amb fotografies del procés de creació: cartró, escaiola, paper maixé i pintat. Per sort ho va documentar.

Rosselló ha fet “Lu dragonet”, n’ha dissenyat el vestuari, escrit el conte (que inclou una cançó), dibuixat el cartell de les festes i també, fa quatre dies, l’hi van encarregar el pregó, pronunciat, amb cants i tot, al inici de les festes. “Lu dragonet” sortia de Turisme i entrava en escena ahir dissabte, a la plaça de les Cols, acompanyat de músics, amb grallers, la Tecleta i el Maginet, que són dos gegantons. Amb “Lu dragonet”, encarregat el 2019, es festegen quaranta anys de les Festes de la Verge del Roser, que per culpa de la Covid es celebren amb un any de retard.

Repàs

Amb la pandèmia tots hem canviat una mica. En general veig més cabells blancs a tothom. Però Josep Maria Rosselló, amb casi 72 anys, continua ben actiu. Ell és dels que diu que no es jubilarà mai. “Els artistes de debò no es jubilen”. Com es sol dir, morirà amb les botes posades. Ha viscut tota la vida d’artista –no ho ha compaginat pas amb la docència-, amb alts i baixos i amb una situació econòmica per anar tirant. No té gaire bon record dels galeristes. Però té la seva obra catalogada. Està amb bons contactes amb el Museu d’Art Modern de Tarragona.

Ell és el que fa anys va pintar, en directe, vàries teles de gran format, per uns espectacles dirigits per Salvador Távora. Un episodi important biogràficament que encara l’hi porta feina. Perquè les teles que resten voldria que es conservessin. I les ha ofert. Però no té resposta de ningú i ell, mentre, ho guarda com pot. És trist que els artistes guardin massa obra al taller, però això em sembla que és una realitat molt compartida. Rosselló també escriu: recordo especialment el llibre dedicat als tapissos de Miró-Royo. Rosselló és pintor, també l’hi he vist algun gravat. I com diu Jordi Bertran en el pròleg del conte, és dels que “des de l’art contemporani reivindiquen el valor patrimonial de la festa”. Al blog hi ha algun article de fa temps, parlant d’ell i en tornarem a parlar en el futur.

Ciment i art

Núria Guinovart exposa noves pintures amb ciment i escultures ceràmiques a la galeria Antoni Pinyol de Reus.

Reus/Centelles. Aquesta setmana he estat de viatge per feina pel sud del país. Fins a La Sènia i anar pujant. Ahir dijous vaig poder aprofitar les visites, per expandir la passió de veure i escriure sobre art, en dues ocasions, a Reus i a Tarragona. Avui parlarem de la proposta de la primera poblaci´´o.

Sabia que la Núria Guinovart feia una exposició a la galeria reusenca Antoni Pinyol, situada al carrer del Vidre, núm. 11, entre la plaça del Mercadal i el Raval de Santa Anna. A mi em venia de pas, però era matí i durant la setmana, la galeria obra a les tardes. Els matins, només els dissabtes. No pintava gaire bé, però va resultar que l’exposició es podia espiar a través d’uns finestrals grans, i a més la sala dóna a dos carrers. Ja sé que no és manera de veure les exposicions però va servir per fer-me’n un idea. Es podien veure un vintena de peces.

*Pintura “Equilibris II” de Núria Guinovart – Foto cedida per la galeria*

La Núria Guinovart és l’artista del ciment. Pinta amb ciment i a vegades fa incisions amb quitrà. Havia vist obra seva ja fa anys. Per exemple el 2018, a la Parés i en una altra ocasió, a un centre cívic del carrer Ganduxer. Hi ha varis articles al blog parlant de la seva obra. Guinovart exposa a Reus obra recent. Hi ha grans formats i obra més petita. Ja fa temps que ha deixat endarrere les etapes més monocromàtiques i ara hi entra color, que omple grans cossos, com roques, que semblen xocar. I al mateix temps cerquen un equilibri. Ara veig que la pintura tè un aire com còsmic, com d’asteroides trobant-se. El color és de tons pàl·lids i d’un gamma continguda, negres inclosos. Pinta per tant, a sobre del ciment, amb acrílic.

No puc parlar de les textures, perquè no m’hi vaig acostar tant. Però recordo que era interessant veure com jugava amb el ciment, com quan pel carrer la matèria de les parets adopta qualitats plàstiques. Textures i cromatismes de grisos.

A més a més de les pintures, Guinovart també exposa varies escultures ceràmiques. Son com petites muntanyes de fang, esmaltades, amb diferents tons i aplicant-lo de diferents maneres, per aconseguir resultats que semblen fruit de la natura.

El galerista Antoni Pinyol ha passat imatges i també un breu text de la Núria que resumeix l’exposició, titulada “Relació i equilibri”: romandre en un estat d’equilibri ha estat una constant al llarg del temps. Partint de la juxtaposició d’experiències, impressions i sensacions he desenvolupat un espai propi, equivalent poètic a les experiències de la realitat. Masses cantelludes i mal formades és situa’n als espais creant estranys equilibris (Núria Guinovart). L’exposició, inaugurada a mitjans de setembre, es podrà veure fins el 19 d’octubre.