Jordi Vila, LXXIX Premi Centelles

Imma Parés i Clara Isabel Arribas mencions honorífiques per un concurs de pintura que ja pensa amb el 80é aniversari . L’exposició de guanyadors i seleccionats, al Marçó fins el Pilar.

Foto capçalera: vista de la pintura “Erosió”, de Jordi Vila, premi Centelles d’enguany. I Josep Musach, el membre més antic de la comissió organitzadora del concurs, detallant diferents aspectes del Premi. Foto: Aleix Art

Centelles. Misteri resolt: Jordi Vila Llàcer ha guanyat els 3.500 Euros i l’exposició individual al endur-se el LXXIX Premi Centelles de pintura, amb l’acrílic de gran format  “Erosió”. Clara Isabel Arribas i Imma Parés en són les dues mencions honorífiques, amb els també acrílics “Alineación. Arquitectura VIII”  i ”S’aixeca la boira”, respectivament.

Aquest diumenge 29 d’agost, en plena Festa Major d’Estiu, s’ha  donat a conèixer el veredicte al que van arribar el jurat presidit per la regidora Anna Chàvez i format per Francesc Fortuny, Jordina Orbañanos, Gerard Mas, Quim Domene i Dolors Rusiñol.  Alguns membres els tenim situats com a pintors, com Domene i Rusiñol, que va ser premi Centelles fa deu anys.

Es van afrontar a seixanta-sis obres, després d’una  primera pre-selecció via formats digitals, que van fer els membres de la Comissió organitzadora, que partia de 138 obres.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 d’octubre, al Centre d’art El Marçó vell -c/. Galejadors, 2, Centelles- reuneix vint-i-sis obres. Una tria bastant heterodoxa, que reuneix tant obres de caire més abstracte, com figuratiu, com un grup d’obres que coincideixen en siluetes i formes planes. Els trio guanyador reflecteix aquest fet perquè dues presenten com patrons d’objectes –uns mobles i una gasolinera- i en canvi l’altra menció és un paisatge.

Entre els seleccionats per l’exposició  hi trobem una centellenca, la Irene Vernedas. I la resta de seleccionats són bàsicament de Catalunya i de la península. Enguany no hi ha participants d’origen estranger: algú de l’organització ha mencionat problemes logístics ja des de la pre-selecció.

Lupa al Premi

Jordí Vila Llàcer és d’Alcoi (1967) format a Arts i Oficis, a Glasgow  i a Barcelona. Actualment viu a Sant Feliu de Llobregat. No tenim més dades sobre el seu tipus de pintura, però llegim que també fa poesia. La seva pintura representa com dos  tipus de taules planes (només suggerides per la forma i la perspectiva) ubicades sobre un fons quadrat blanc, emmarcat de forma desigual per una franja color turquesa. En el fons blanc hi ha com uns rastres pictòrics que volen derivar dels mobles. La pintura podríem dir que d’entrada diu poc, però a mesura que un se la mira, va atrapant l’interès. Compositivament és simple.

Un rumor ens va indicar que entre els guanyadors hi havia algú proper. Doncs bé, es tracta de la tonenca Imma Parés que presenta un paisatge interessat en els efectes de la boira, en un dia gris, en un entorn comarcal proper. L’altre menció és de la Clara Isabel Arribas, que ha vingut des de Zamora. La seva pintura, com el Premi, es construeix sobre formes planes, sense ombra, com patrons, en el seu cas d’una gasolinera. La selecció de les peces sempre és cosa del color del jurat. I segons ha explicat l’alcalde, Pep Paré, per decidir el guanyador hi va haver una intensa discussió.

Durant la lectura del veredicte s’ha recalcat diverses vegades que l’any vinent el Premi Centelles farà 80 anys. Ja hi havia per allà en Josep Musach, testimoni i implicat des de sempre, amb la història del premi, que es mostra preocupat per la seva continuïtat. Però l’ajuntament recalca un interès ferm per continuar un certamen consolidat. I alguna cosa especial faran l’any vinent. Abans de demanar res, una proposta: millorar el catàleg , recuperant per exemple el format llibre com es feia abans de la crisis del 2008!

De quina tradició parteix Jordi Alcaraz?

Foto capçalera: la peça més gran de l’exposició és un díptic titulat “Partitura” i és una obra d’aquest 2021.Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. El dijous passat la furgoneta anava direcció a Agramunt. Objectiu: revisitar l’Espai Guinovart i veure la nova petita exposició temporal, dedicada a Jordi Alcaraz (Calella, 1963).

Sota les galeries arquejades de l’antic mercat encara hi ha l’exposició temporal que busca el ressó de l’obra de Guinovart en la d’artistes posteriors (veure l’article). Entre aquests també hi ha en Jordi Alcaraz, amb una de les seves curioses obres. També hi ha una peça de l’Anna Llimós que havia protagonitzat l’anterior temporal al Petit Espai.

Tant Llimós com Alcaraz podríem dir que comparteixen que són autors de projectes molt elaborats i pensats. Però el resultat parteixen d’uns elements mínims per explicar el màxim. Menys és més, que deia l’arquitecte.

L’exposició a El Petit Espai no és molt gran. Cal que recodem el que fa poc ens deia el galerista Josep Canals: amb poques peces es pot fer una mostra potent. Més temps per mirar i disfrutar a poc a poc. La mostra d’Agramunt reuneix peces dels últims tres anys i la més gran, un díptic, un gran format, “Partitura” és d’aquest 2021. D’enguany també hi ha una peça que amb el títol evoca els rellotges de sol, com una peça exposada, del 2017, establint un lligam temàtic.

Alcaraz és autor d’una obra molt característica: podríem dir que fa pintura. Però enlloc de dedicar-se només a pintar i a deixar marques, col·loca vidres i els trenca o provoca accidents amb boles de pintura, que a través de procediments que se’ns escapen queden com “fossilitzats” en el quadre.  Una de les virtuts de l’obra d’Alcaraz és que és difícil saber com s’ho fa. Hi ha bastant misteri. Tots els accidents que provoca queden fixats i participen d’un projecte que també té quelcom d’escultòric i on sol primar el negre i els blancs. I fruit dels accidents compositius també  hi participen els tons que donen les transparències, a través de la llum i les ombres. Els vidres trancats també donen lloc a línies que tenen la seva ombra sobre al fons.

Blanc i negre

Imatge d’una altra peça de l’exposició. Foto: Aleix Art

A la Wikipedia, versió en castellà –la catalana és molt breu-, diuen que Alcaraz “parteix de conceptes tradicionals de pintura i escultura”. No tinc dades sobre la seva formació i segur que el seu art s’assembla a alguna cosa i tindrà els seus “pares” i mestres, però no veig per enlloc ”la tradició”. Per molt que puguem parlar d’art abstracte. Crec que a vegades s’escriu per dir. En algunes coses l’obra d’Alcaraz em recorda a la d’Antoni Llena: per la fragilitat dels elements compositius i el joc entre plans i línies. A l’exposició dedicada a Guinovart es poden veure obres gairebé de costat. En qualsevol cas l’obra d’Alcaraz em sembla original i els seus “origens tradicionals” em  sembla bastant amagats. Perquè en el seu treball hi entren en joc diferents “accidents”, que crec que més que tradició, volen d’imaginació i intuició.

El díptic “Partitura” és espectacular. Com en les altres obres el fons és blanc i l’artista hi crea un joc de textures. Aleshores per sobre la base hi col·loca el  vidre i sembla que dispari projectils de pintura  negre que fan forats, regalimen, trenquen el vidre i tot queda com “congelat”. Una elegant manera de referir-se a la música. La paraula “partitura” està escrita. Quina música deu escoltar Alcaraz? Jazz, rock, clàssica? M’apunto a algun gènere d’avui.

Les exposicions que actualment es fan a l’Espai Guinovart, tant la de Guinovart com les que es fan al Petit Espai estan comissariades per en Bernat Puigdollers (potser per això el trànsit d’artistes entre espai gran i petit).  Si després passegeu per Agramunt trobareu algun torró. 

Cadaqués a la tarda

Visitem les propostes artístiques ubicades al carreró on hi ha el 41è Mini-Print Internacional. Així completem la tríada d’articles dedicats a propostes de l’Empordà

Foto de la capçalera: Cadaqués des d’una de les seves petites cales, a l’altra punta de l’Horta d’en Sanés, on hem ressenyat les exposicions – Foto: Aleix Art

Cadaqués/ Centelles. És difícil arribar a tot i a vegades s’escapen coses. Recordo haver vist un quadre de Koyama a la desapareguda galeria del Carme de Vic. No fa tant, el 2018: vaig fer una crònica de petits formats i tenia curiositat per veure més obra.  Ara ja ho he solucionat: el podem trobar a Cadaqués on viu, treballa i hi exposa molt sovint. Tots aquests anys anant de Mini-prints i se m’havia passat!

Podria dir el mateix de Ramon Moscardó i el seu germà Josep. Ara els començo a situar. Dimarts em vaig fixar, sobretot amb Koyama i Ramon Moscardó. Ambdós ofereixen una visió molt particular de Cadaqués.  Entre ells no s’assemblen per res ni en colors, ni en estil. Però és veritat que tot i ser diferents, coincideixen en “exagerar” els volums  i en una certa esquematització. Però no se perquè, Koyama ofereix un panorama gris i terrós, ell que viu en un paradís mediterrani!

Koyama va venir del Japó, fa més de quaranta anys i aquí s’ha quedat i ha construït la seva carrera. Cadaqués és un dels seus temes principals. Almenys en les obres exposades,  que són d’enguany, es fixa molt amb la majestuositat de les muntanyes circumdants i després venen les cases blanques amb les finestres, la voluminosa església de Santa Maria, les barques i el seu contrast amb el mar pla.

Un dels quadres en exposició de Koyama. Mostra peces grans. Foto: Aleix Art

Koyama pinta gruixut. Observem una pasta densa que s’escampa per tota la tela i que en les arquitectures blanques guanya relleu. No se si primer aplica la textura gruixuda, com onades del mar i després pinta a sobre: s’observen canvis de to a sobre mateix dels relleus. Tot això és el que vam veure en les obres que exposa a la galeria Patrick J. Domken. No puc precisar si aporta alguna novetat.  Sembla que va fent variacions. O més ben dit, és amo d’un estil característic i encara no l’hi ha extret tot el suc. Els tons són foscs: em fa pensar que potser es fixa en els tons crepusculars i en colors d’observadors del lloc més pacients.  El mar de lluny es veu blau, però passejant pels carrers mariners de Cadaqués surten altres tonalitats.

Shigeyoshi Koyama prové d’Osaka (1940). La Wiki ens informa que va venir cap Europa amb el Transsiberià. Primer va passar per Moscou i després va baixar cap a París. Es va instal·lar a Cadaqués, es va casar, va tenir una filla i al cap d’uns anys va fer un contracte amb la Galeria Cadaqués de Lanfranco Bombelli i ara continua amb la Patrick J. Domken, on exposa sovint.

Espais  històrics

La Galeria Cadaqués i la Domken fan horari de tarda i estan al mateix carrer: L’Horta d’en Sanés. La Cadaqués ara continua sota el lideratge d’Huc Malla. Bombelli va viure una etapa daurada exposant grans noms com Duchamp o Richard Hamilton, que estiuejaven a allà. Ara l’art segueix altres camins,amb altres noms. Les noves exposicions de la galeria no deixen de recordar el pas de l’avantguarda i al mateix temps promocionen artistes en actiu. Ara proposen com un joc: l’artista Jordi Mitjà (Figueres, 1970) va estar vivint a la vila durant sis mesos –una residència artística- i va proposar reutilitzar un material dispers guardat al magatzem: unes carpetes, unes fustes, uns marcs, etc. Testimonis del passat i una altra manera d’evocar Cadaqués.

Un dels marcs aprofitats per Jordi Mitjà a l’exposició de la Galeria Cadaqués – Foto: Aleix Art

Mitjà els ha aprofitat i els hi ha donat una nova vida “artística”. Ens fixem sobretot amb uns marcs, girats, amb les etiquetes d’antics “hostes” emmarcats: obres de Beuys o d’altres noms respectables on Mitjà ha afegit unes serigrafies, tipus còmic. Però també destaquen unes fustes dedicades a  Richard Hamilton. I les carpetes d’artistes intervingudes com si fossin pintures abstractes.

La Galeria Cadaqués es troba al començament del carrer. La Domken és més amunt i al cap de munt de tot hi ha un antic taller del Ramon Moscardó. Segons la seva filla Laura, a vegades encara l’hi serveix per fer-hi alguna cosa. Però actualment ell té un taller més gran al polígon. I el de l’horta d’en Sanés sobretot ho aprofita per ensenyar una mostra del seu treball. També obren per la tarda, o trucant i concertant cita ho poden arreglar. Com Koyama, Moscardó és senyor d’un estil inconfusible.  

El Ramon té actualment una individual a la Sala Parés de Barcelona –fins l’11 de setembre-. On s’hi mostren més temes de Cadaqués. Podríem dir que el poble i la sinuositat són marca de la casa, a més dels colors vius i alegres, encomanant  l’`esperit mediterrani.

Un dels quadres de Ramon Moscardó al seu antic taller al centre de Cadaqués – Foto: Aleix Art

 A l’antic talleret ens fixem amb vistes del miler de feixes carregades d’oliveres i la carretera que comunica la vila amb el món. En veiem com a mínim dues versions. També té una col·lecció de rajoles d’artista. En Ramon té un germà bessó, en Josep, que també té taller a Cadaqués i a Barcelona. com son germà és artista de la Parés. Els estils tenen punts de contacte, però potser fora bo aprofundir-hi en un nou article amb més informació.

Mini-Prints

Moscardó i les dues exposicions es poden veure durant aquests dies. Sempre a la tarda, igual que el Mini-Print: al mig de tots aquests espais revisats hi ha el Taller-galeria Tort, que acull des de fa més de quaranta anys els Mini-print Internacional. La Mercé i la seva filla continuen al peu del canó, malgrat les dificultats derivades de la pandèmia. Enguany –el 41è- han aplegat més de sis-cents participants, de quaranta-quatre països diferents: Alemanya, Austràlia, Bèlgica, Bòsnia, Canadà, Índia, etc. Podríem dir de tots els continents. Cada artista hi participa amb 4 gravats que la taca fa com a màxim 10×10 cm. S’exposa també a Anglaterra, França i a Pineda de Mar i per allà la primavera retornen les obres no venudes amb un catàleg de tots.

A veure si reconeixeu el meu “mini-print”. Forma part d’una sèrie dedicada al dibuix al carrer -Foto: Aleix Art

Aleix Art també hi participa amb una sèrie de linòleums dedicats al dibuix al carrer, extrets de quaderns d’urban sketch. En color sèpia, estan impresos manualment sobre paper de forn. Veurem l’any que ve on ens porta la inspiració. Avui culminem “el triangle empordanès”. La setmana vinent una altra geografia i més artistes.

José Luís Pascual en el vèrtex

Visitem l’artista al seu refugi empordanès. El desembre va publicar el llibre “Confinado” col·lecció de vinyetes, fetes durant els primers mesos de pandèmia l’any passat

Imatge de capçalera: conjunt de pintures amb els estols d’ocells i algunes amb els fons abstractes fortuïts. Foto pròpia

Saus/ Centelles. Per anar a Torroella de Montgrí no cal passar per Camallera-Saus, però ens podem desviar si afegim a la ruta una visita, casi bé ja com un pelegrinatge, al cau de José Luís Pascual. Ara feia temps que no hi anàvem. Ja  vam dir que faríem un petit triangle per l’Empordà per explicar exposicions: Pascual podria ser el vèrtex, Aymerich i Armengol van ser l’altre angle. I un altre dia culminarem la ruta a Cadaqués, on ens esperen, com a mínim, centenars de mini-prints.

El “garden” reconvertit en habitatge, taller i sala expositiva –“KM 7”-, continua en peus, però ara ja no es dedica a mostrar –durant els mesos de bonança- l’obra d’altres, si no que tot l’any s’ho ha reservat per ell. La sala concentra, al mig una selecció de les seves escultures de ferro –com les que abans es feien a Can Tomaset-, i al voltant les pintures i el que ell anomena “joguines”.

Les escultures, pel que entenem, és el que de moment l’hi ha portat menys feina. Tot i que ens diu que ha repetit una “dona sedent”, que té molt èxit: una jove, reclinada, nua, potser a la platja i el vent se l’hi emporta els cabells. No ´és molt gran.

Les obres noves i les precedents es poden observar a l’exposició permanent en la seva antiga galeria de Km 7. Foto pròpia

El “camps de batalla” més actiu està en les pintures que hi ha pel voltant. Ens diu que ho ha de reordenar. Però hi ha canvis sovint i ara ho té una mica com pot. Hi ha obra d’aquest 2021 i dels passats. Retrobem les seves “flors”, però ens criden l’atenció uns paisatges dedicats a les danses dels estols d’estornells. Segur que ho pot observar per la seva comarca i l’hi serveixen d’excusa per dibuixar formes de les formes: no hi veieu, per exemple, un gran peix? També construeix atmosferes molt poètiques, oposant la lluna o el blau del cel. I intentar trametre a la cartolina la idea de moviment. Hi ha vàries d’aquestes  peces.  Pascual empra colors vius, tendeix a esquematitzar les formes i a fer taques planes.

Algunes d’aquestes pintures, juntament amb altres peces,  tenen la particularitat que estan fetes sobre cartrons  “bruts”. No totes. Pascual ens explica que ha pintat sobre cartrons grisos que utilitzava per protegir els sotes. Tots tenen una base “abstracte”, fruit de l’atzar. Ell d’entrada no treballaria l’abstracció perquè no és el seu àmbit. Però s’aprofita d’aquesta base ja donada, per treballar-hi a sobre. Ho combina i l’hi surten obres molt expressives.

José Luís Pascual ara té 74 anys. Viu i treballa tot l’any al seu refugi de Saus. Allà disposa d’un ampli espai de treball –tot està al mateix pla- on durant tot el dia, tot l’any, pot fer des dels esbossos fins a treballar projectes curts i de més envergadura.  A vegades en un tros de ferralla ja hi veu una forma i comença a  jugar: per aquest sistema i amb làmines primes l’hi ha sortit tota una sèrie d’ocells pintats, que els anomena “joguets”. Els ocells i animals com el gos o el gat són bastant presents a la seva obra. Hem parlat de les seves pintures, dels joguets.

Explorar sempre

Actualment Pascual està bé, però afirma que encara es ressent d’una ciàtica a la cama dreta, que el va immobilitzar i el va deixar prostrat en una cadira. Això va ser paral·lelament als mesos de confinament pel Covid, entre març i maig del 2020. Què podia fer?

Dibuix del llibre “Confinado” de J.L. Pascual.

Els fills l’hi havien regalat una tablet. Així que la va agafar i la va començar a explorar. Amb aquestes andròmines es pot fer de tot! I tenen programes de dibuix. Així que el Pascual va començar a fer línies i va anar vestint una sèrie de dibuixos dedicats molts al Covid. Però Pascual és home de molta ironia i altres dibuixos el van portar cap altres temes i qüestions més àmplies.

Al final ha seleccionat més d’un centenar d’aquests dibuixos, que són com “vinyetes” i n’ha publicat un llibre:  “Confinado”. Primera edició, cent exemplars. Hi veiem historietes d’un sol dibuix, de traç simple que parlen de la solitud, l’artista, la pau i la guerra, l’amor, la societat, “el Petit Príncep”… i hi ha una agrupació de temes entorn a situacions derivades del Covid i uns altres generats a partir de les possibilitats del quadrat i el cub. Personatges i situacions.

Avui m’he fixat per exemple amb els diversos dibuixos dedicats a la guerra. Protagonitzats per militars super-condecorats que perden les medalles. O que tenen de mascota un tanc o un “ossito”. O la vinyeta del tanc que pesa tant com l’ocellet -de la pau. No puc treure del cap la situació que viu l’Afganistan. Pascual envia records a tota la gent de Centelles, poble del que se’n recorda molt i hi té i tenia molts amics.