badaluc

Fem un recordatori de l’exposició d’Artigau al Museu d’Art de Girona i visitem les col·leccions del museu i de la veïna catedral amb les sales del Tresor renovades.

Foto de la capçalera: detall de l’altar major de la catedral de Girona. Imatge pròpia.

Girona/ Centelles. Miraré de ser breu. Parafrasejant  la broma d’un amic, amb els darrers articles, sembla que m’hagin vacunat amb l’agulla d’un gramòfon perqué em sobresurten les paraules per les orelles.

Dissabte passat vaig ser a Girona: l’objectiu era revisitar l’exposició de Francesc Artigau al Museu d’Art. Però abans de pujar les escales cap a l’esquerra vaig anar cap a la dreta a revisar l’exposició “permanent” del museu: un aparador d’obres de primer ordre, procedents de tota l’àrea diocesana.

 A la llibreta vaig apuntar algunes singularitats: els frescs del segle XII de Sant Joan de Bellcaire –que crec es poden connectar amb els del mestre d’Osormort-. També tenen un cap petit, però el tenen, del mestre de Cabestany, procedent de la portada destruïda de Sant Pere de Rodes –junt amb un conjunt singular de peces del mateix origen-.

No molt lluny hi ha un còdexs il·lustrat, del segle XI: unes “Homilies de Beda”, procedents de Sant Feliu de Girona. No se perquè van haver de posar el segell de pertinença tocant el preciós dibuix lineal. Al costat hi ha una il·lustració totalment pintada i retallada procedent d’un antic i desconegut Beatus del segle XII. No és del de Girona.

Actualment m’és difícil parlar d’edat mitjana perquè estic llegint un llibre que revisa el període i com anava sospitant, és una època menys fosca del que ens l’han pintat: vegeu si no aquestes obres de l’època o els capitells de pedra o els retaules “gòtics” que hi ha més endavant, que compateixen en color i realisme amb les pintures que veureu de l’Artigau. I també  hi detecto  un tracta respectuós i ben natural cap a la dona i la maternitat, en obres com “la Mare de Déu de la Llet”, del segle XV, de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà). Si no és un craquelat diria que en els pits s’hi representen inclús unes venetes.

Abans de saltar a les sales amb els conjunts pictòrics de Pere Mates, a qui recordava especialment, es passa per una sala on s’exposa ben a prop, les impressionants  pintures i algunes escultures pertanyents al gran –però molt gran- retaule de Sant Feliu, desmuntat de l’església homònima gironina, durant la Guerra Civil. Els cicles pictòrics del Sant pertanyen a Joan de  Borgonya (mort a Barcelona, el 1525/26). Mentre que els cicles cristològics pertanyen a Pere de Fontaines. En aquests cicles hi detectem una Anunciació i una Nativitat que clarament se’ns diu, tradueixen gravats de l’època. I és cert que és un tipus de composició que anem veient repetida.

A la sala amb els Pere Mates  hi descobrim un panell amb alt relleu escultòric, immens d’un retaule de Sant Sebastià, de Josep Tramulles, del segle  XVII. El museu d’art de Girona guarda altres perles com una col·lecció de ceràmiques i vidres de diferents tallers catalans i hispànics dels segles passats. I també  unes taules de fusta, gairebé úniques all món, que els vitrallers feien servir per dibuixar a sobre i retallar seguint una pauta els vitralls “gòtics”.

Mirada àcida

Un cop hem omplert l’ànima dels colors i les formes de les arts del passat visitem de nou l’exposició de Francesc Artigau, que per si no l’heu vist, ara falta un mes perquè finalitzi. Com dèiem al primer article, està dedicada a l’obra des de la primera individual al 1965, fins al 1977, després de la mort del dictador Franco. Obres de pintura i també algun gravat –i documentació complementària- on prima una crítica a la societat de consum i especialment a la vida edulcorada de la burgesia i els estaments acomodats: i aquest cop, en aquesta visita, ens fixem més en la mirada punyent dedicada a la gent que surt del Liceu, a les festes de societat i els retrats dels “que remenen les cireres”. També hi oposa la vida de les classes “subalternes” –com a la  cançó de Raimon-, que s’adapten a la situació, a la seva manera.

A partir d’un moment l’obra d’Artigau guanya en fidelitat realista, però entre la primera exposició del 1965 fins mes o menys als primers setanta, fa un tipus de pintura de taques molt grosses i pinzellades molt llargues, que amaguen la fesomia de les cares i connecten les formes i que resulten enormement expressives i pintoresques. Com una manera “grotesca” d’incrementar la mirada àcida. Ho veiem en vàries pintures i ho veiem més concretat quan en algun moment coneix millor l’obra de Bacon.  També ens fixem en l’inici dels retrats, que primer semblen més genèrics –com en el “Fabricant d’armaments” o el Businessman-, i icònics –el gran cap de perfil- i més endavant pot anar personalitzant, però sense  perdre l’ull crític. Als anys setanta, l’artista s’obrirà a la reflexió de temes  ben actuals, com l’ecologia. També anticipa les màscares. Tot i que en el seu cas són per protegir a l’individu de la societat consumista. Que també.

Més tresors

La visita al Museu d’Art es pot completar amb una volta per la catedral. Com a “turista”, actualment s’hi entra pagant –les entrades poden englobar el museu d’Art, la catedral i Sant Feliu-. Però amb la mateixa entrada, és pot anar i tornar, amb una facilitat inesperada a les sales del Tresor: no hi ha més portes ni seguretat que freni. I allà mateix i les vegades que es  vulgui, es pot veure ben exposat el Beatus de Girona. On a la cartel·la posa clarament que procedeix de Tábara, Zamora (veure article sobre aquest tema).

La pàgina que es mostra és la 171v i 172r, amb la il·lustració a tota plana de la dona i el monstre dels set caps. El Beatus, del segle X, una obra original i antiquíssima i que confiem sigui l’autèntica (*veure l’avís del final), igual com ho ha de ser el “Tapís de la Creació”, romànic, que es mostra més endintre. Ambdues obres valen la visita a Girona.  I potser pensareu que al Tresor no hi ha gaires obres més: la renovació de la museografia deixa espais més buits, amples i  il·lumina molt bé les peces. Com el Sant Carlemany, mostra de la devoció singular de Girona pel rei franc. Però cal no oblidar que a la resta de catedral hi ha més obres interessants escampades, com el baldaquí de plata de l’altar major o la “Cadira de Carlemany”, romànica. A més dels vitralls, compte amb una pica baptismal renaixentista o amb obres dels escultors Pau Costa (XVIII) i de pintors tant importants com Antoni Viladomat.

Si guardeu les entrades no us oblideu de visitar l’església de Sant Feliu amb els sarcòfags de marbre del segle IV, encastats a les parets de l’absis major. Semblen del mateix taller. Això, “una agulla de gramòfon”.   

*Avís al lector

Durant la visita del Beatus de Girona, al Tresor de la Catedral vaig observar una sèrie d’irregularitats que em van fer dubtar de si estàvem davant del còdex real o d’un facsímil: entre altres vaig observar que el paper era completament setinat i que la il·lustració hi quedava com incrustada. Per sortir de dubtes ho vaig demanar al mail que figura al web de la catedral. I avui, dimecres 11 d’agost, m’ha respost la direcció  del Tresor, confirmant que l’exemplar és un facsímil i que no posaran el de debò fins que “l’alarma de les vitrines estigui connectada”. Han reinaugurat l’espai amb alguns deures per fer i no consta a la cartel·la que l’exemplar del còdex sigui una còpia facsímil. Esperem que la resta de la col·lecció, i especialment el “Tapís de la Creació”, siguin els autèntics.