Perles a Girona

Fem un recordatori de l’exposició d’Artigau al Museu d’Art de Girona i visitem les col·leccions del museu i de la veïna catedral amb les sales del Tresor renovades.

Foto de la capçalera: detall de l’altar major de la catedral de Girona. Imatge pròpia.

Girona/ Centelles. Miraré de ser breu. Parafrasejant  la broma d’un amic, amb els darrers articles, sembla que m’hagin vacunat amb l’agulla d’un gramòfon perqué em sobresurten les paraules per les orelles.

Dissabte passat vaig ser a Girona: l’objectiu era revisitar l’exposició de Francesc Artigau al Museu d’Art. Però abans de pujar les escales cap a l’esquerra vaig anar cap a la dreta a revisar l’exposició “permanent” del museu: un aparador d’obres de primer ordre, procedents de tota l’àrea diocesana.

 A la llibreta vaig apuntar algunes singularitats: els frescs del segle XII de Sant Joan de Bellcaire –que crec es poden connectar amb els del mestre d’Osormort-. També tenen un cap petit, però el tenen, del mestre de Cabestany, procedent de la portada destruïda de Sant Pere de Rodes –junt amb un conjunt singular de peces del mateix origen-.

No molt lluny hi ha un còdexs il·lustrat, del segle XI: unes “Homilies de Beda”, procedents de Sant Feliu de Girona. No se perquè van haver de posar el segell de pertinença tocant el preciós dibuix lineal. Al costat hi ha una il·lustració totalment pintada i retallada procedent d’un antic i desconegut Beatus del segle XII. No és del de Girona.

Actualment m’és difícil parlar d’edat mitjana perquè estic llegint un llibre que revisa el període i com anava sospitant, és una època menys fosca del que ens l’han pintat: vegeu si no aquestes obres de l’època o els capitells de pedra o els retaules “gòtics” que hi ha més endavant, que compateixen en color i realisme amb les pintures que veureu de l’Artigau. I també  hi detecto  un tracta respectuós i ben natural cap a la dona i la maternitat, en obres com “la Mare de Déu de la Llet”, del segle XV, de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà). Si no és un craquelat diria que en els pits s’hi representen inclús unes venetes.

Abans de saltar a les sales amb els conjunts pictòrics de Pere Mates, a qui recordava especialment, es passa per una sala on s’exposa ben a prop, les impressionants  pintures i algunes escultures pertanyents al gran –però molt gran- retaule de Sant Feliu, desmuntat de l’església homònima gironina, durant la Guerra Civil. Els cicles pictòrics del Sant pertanyen a Joan de  Borgonya (mort a Barcelona, el 1525/26). Mentre que els cicles cristològics pertanyen a Pere de Fontaines. En aquests cicles hi detectem una Anunciació i una Nativitat que clarament se’ns diu, tradueixen gravats de l’època. I és cert que és un tipus de composició que anem veient repetida.

A la sala amb els Pere Mates  hi descobrim un panell amb alt relleu escultòric, immens d’un retaule de Sant Sebastià, de Josep Tramulles, del segle  XVII. El museu d’art de Girona guarda altres perles com una col·lecció de ceràmiques i vidres de diferents tallers catalans i hispànics dels segles passats. I també  unes taules de fusta, gairebé úniques all món, que els vitrallers feien servir per dibuixar a sobre i retallar seguint una pauta els vitralls “gòtics”.

Mirada àcida

Un cop hem omplert l’ànima dels colors i les formes de les arts del passat visitem de nou l’exposició de Francesc Artigau, que per si no l’heu vist, ara falta un mes perquè finalitzi. Com dèiem al primer article, està dedicada a l’obra des de la primera individual al 1965, fins al 1977, després de la mort del dictador Franco. Obres de pintura i també algun gravat –i documentació complementària- on prima una crítica a la societat de consum i especialment a la vida edulcorada de la burgesia i els estaments acomodats: i aquest cop, en aquesta visita, ens fixem més en la mirada punyent dedicada a la gent que surt del Liceu, a les festes de societat i els retrats dels “que remenen les cireres”. També hi oposa la vida de les classes “subalternes” –com a la  cançó de Raimon-, que s’adapten a la situació, a la seva manera.

Pintura de Francesc Artigau del 1971. Fa cinquanta anys i la màscara encara és necessària. Foto: Museu d’Art de Girona

A partir d’un moment l’obra d’Artigau guanya en fidelitat realista, però entre la primera exposició del 1965 fins mes o menys als primers setanta, fa un tipus de pintura de taques molt grosses i pinzellades molt llargues, que amaguen la fesomia de les cares i connecten les formes i que resulten enormement expressives i pintoresques. Com una manera “grotesca” d’incrementar la mirada àcida. Ho veiem en vàries pintures i ho veiem més concretat quan en algun moment coneix millor l’obra de Bacon.  També ens fixem en l’inici dels retrats, que primer semblen més genèrics –com en el “Fabricant d’armaments” o el Businessman-, i icònics –el gran cap de perfil- i més endavant pot anar personalitzant, però sense  perdre l’ull crític. Als anys setanta, l’artista s’obrirà a la reflexió de temes  ben actuals, com l’ecologia. També anticipa les màscares. Tot i que en el seu cas són per protegir a l’individu de la societat consumista. Que també.

Més tresors

La visita al Museu d’Art es pot completar amb una volta per la catedral. Com a “turista”, actualment s’hi entra pagant –les entrades poden englobar el museu d’Art, la catedral i Sant Feliu-. Però amb la mateixa entrada, és pot anar i tornar, amb una facilitat inesperada a les sales del Tresor: no hi ha més portes ni seguretat que freni. I allà mateix i les vegades que es  vulgui, es pot veure ben exposat el Beatus de Girona. On a la cartel·la posa clarament que procedeix de Tábara, Zamora (veure article sobre aquest tema).

Un dels sarcòfegs paleocristians encastats al mur de l’altar major de Sant Feliu, Girona. Foto pròpia.

La pàgina que es mostra és la 171v i 172r, amb la il·lustració a tota plana de la dona i el monstre dels set caps. El Beatus, del segle X, una obra original i antiquíssima i que confiem sigui l’autèntica (*veure l’avís del final), igual com ho ha de ser el “Tapís de la Creació”, romànic, que es mostra més endintre. Ambdues obres valen la visita a Girona.  I potser pensareu que al Tresor no hi ha gaires obres més: la renovació de la museografia deixa espais més buits, amples i  il·lumina molt bé les peces. Com el Sant Carlemany, mostra de la devoció singular de Girona pel rei franc. Però cal no oblidar que a la resta de catedral hi ha més obres interessants escampades, com el baldaquí de plata de l’altar major o la “Cadira de Carlemany”, romànica. A més dels vitralls, compte amb una pica baptismal renaixentista o amb obres dels escultors Pau Costa (XVIII) i de pintors tant importants com Antoni Viladomat.

Si guardeu les entrades no us oblideu de visitar l’església de Sant Feliu amb els sarcòfags de marbre del segle IV, encastats a les parets de l’absis major. Semblen del mateix taller. Això, “una agulla de gramòfon”.   

*Avís al lector

Durant la visita del Beatus de Girona, al Tresor de la Catedral vaig observar una sèrie d’irregularitats que em van fer dubtar de si estàvem davant del còdex real o d’un facsímil: entre altres vaig observar que el paper era completament setinat i que la il·lustració hi quedava com incrustada. Per sortir de dubtes ho vaig demanar al mail que figura al web de la catedral. I avui, dimecres 11 d’agost, m’ha respost la direcció  del Tresor, confirmant que l’exemplar és un facsímil i que no posaran el de debò fins que “l’alarma de les vitrines estigui connectada”. Han reinaugurat l’espai amb alguns deures per fer i no consta a la cartel·la que l’exemplar del còdex sigui una còpia facsímil. Esperem que la resta de la col·lecció, i especialment el “Tapís de la Creació”, siguin els autèntics.   

Al voltant del monestir

Fem una llarga passejada per les principals propostes artístiques d’estiu de Sant Cugat del Vallès, dedicades a Grau-Garriga i a la biennal d’art contemporani català

Imatge de la capçalera: Disposició del conjunt de tapissos “Vell estendard d’aquí” del 1985, de Josep Grau-Garriga, tal i com es mostra a la sala capitular del monestir de Sant Cugat. Grau-Garriga fa deu anys que va morir.

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. No sabia massa bé si fer un o dos articles per ressenyar la visita del dissabte a Sant Cugat. Però una activitat del Josep Canals,  director de la galeria homònima, m’ha donat una idea: dijous 5, a les 7, faran una visita guiada per en Carles Delclaux, per les propostes dedicades a Grau-Garriga,  “monstre” del tapís contemporani, de qui enguany es compleixen deu anys del seu traspàs. Segons Canals, les exposicions d’ell que hi havia previstes aquest estiu, no tenien en compte aquest detall i ell ho ha volgut subratllar amb una exposició a la seva galeria i amb les visites comentades, per conèixer el seu llegat santcugatenc.  

Delclaux,que domina a fons el tapís i l’obra de Grau-Garriga, conduirà la visita guiada i al mateix temps és un dels artistes participants a la Biennal d’Art Contemporani Català 2020. La Biennal, després de l’etapa barcelonina, actualment es pot veure a la seu de la Fundació Cabanas, a Sant Cugat. Es pot visitar, gratuïtament, durant aquest mes d’agost, en que si no canvia res, serà el seu final per sempre més. Delclaux ens farà de pont entre una cita i les altres.

El final d’un projecte

Efectivament Sant Cugat és l’última estació de la Biennal. Però volem dir l’última definitivament: l’estació terminal.  Josep Canals i els seus col·laboradors han organitzat durant quaranta anys aquesta cita, dedicada a fomentar el treball dels artistes joves del país. Però ha arribat un moment en que ni les institucions municipals, ni les de mes amunt, ni entitats privades, han mostrat  cap mena d’interès en perpetuar-ho més enllà. Canals no vol que el seu projecte emigri a altres poblacions, fora de Sant Cugat. Després ja seria una altra cosa. I plega.

L’escultura “Àlbum” de Neus Colet és del 2010. Colet és una artista de Sant Cugat. En un missatge que ha enviat Josep Canals ens explicava que Colet i dos col·legues, ahir o avui, estaven dibuixant pels carrers del seu poble i se’ls hi ha acostat una patrulla dels Mossos per avisar-los de que “l’ajuntament no vol que es facin aquest tipus d’activitats al carrer”. Tots han quedat de pedra i han engegat una protesta “de dibuix urbà” davant l’ajuntament en contra aquesta actitud. També jo he quedat sorprès. Foto: Aleix Art

Per dir adéu al projecte, han seleccionat un grapat d’artistes que havien format part de les primeres biennals i que avui ja tenen un nom -i unes edats-. A la seu de la Fundació Cabanas –ubicada al carrer Santiago Rusiñol, 60, prop de la plaça del monestir-, s’hi poden veure obres d’artistes tant destacats com Ignasi Aballí, Sergi Barnils, Tom Carr, Neus Colet, Lourdes Fisa, Enric Pladevall, Vicenç Viaplana, Viladecans, Roser Oduber o Joan Fontcuberta.

Els artistes els han seleccionat els experts, però alguns dels creadors han mirat de portar obra representativa dels anys en que van participar. I d’altres és obra més recent. En aquest blog, per exemple, hem parlat un parell de cops del Sergi Barnils: a la Biennal hi és present amb un quadre del 2012, per tant d’una etapa madura. La pintura està dedicada a la Creació, en concret de la llum: tot negre, a sobre s’hi desplega la seva cal·ligrafia amb un traçat blanc. Barnils té l’estudi a Sant Cugat.  Viaplana, que també hem dedicat articles, és present amb una pintura de caire més abstracte, del 1983. En aquest cas és més de la seva joventut.

Una de les participacions més destacades és la de Joan Fontcuberta que ha fet expressament per aquesta Biennal un vídeo: captura pantalles de les xarxes socials amb referències visuals dels 591 artistes que han passat per les successives biennals, que van passant a diferents velocitats. Repetim: 591 artistes han passat per les biennals. I en un tríptic que han publicat adjunten imatges amb polítics com Pujol (1986) o consellers com Guitart (1990) inauguran biennals.

Grau-Garriga protagonista de l’estiu a Sant Cugat

Com ja hem vist, Sant Cugat és terra de tapissos i a la Biennal hi trobem una lleugera referència en l’obra de Maria Fabre. Carmen Anzano també embolica amb cintes de colors vermellosos el bastidor,  creant una composició poètica. Però el gran representant a la Biennal, és Carles Delclaux.

“Gestació”, tapís de Grau-Garriga del 1970, tal i com es mostra a l’exposició temporal del centre dedicat a l’artista i a l’art tèxtil, ubicat a Cal Quitèria, que tanca durant l’agost. Foto: Aleix Art

Delclaux, com Grau-Garriga, és nascut a Sant Cugat, el 1951. Format a la Casa Aymat i a l’Escola Massana. Entre 1970 i 1974 dirigí l’Escola Catalana del Tapís. Allà va conèixer a fons i va col·laborar amb la “bèstia negre” Grau-Garriga.  Aquest nascut  el 1929, i per tant de la mateixa generació que Subirachs, a qui ens referíem  en l’article anterior.

La visita del dijous podrà servir per visitar l’exposició a la galeria Canals i l’espectacular muntatge a la sala  capitular del  claustre del monestir. Però no podrà incloure l’exposició “Vermells”, tancada durant l’agost –inexplicablement quan la gent volta- que segueix muntada al centre Grau-Garriga, a Cal Quitèria. Aquesta mostra reuneix obra per testimoniar la importància del color de la sang, en l’obra de l’artista. En alguns llocs posa que l’exposició es reobrirà el setembre.

Dissabte sí que vam poder veure aquesta exposició instal·lada en una masia construïda el 1879, quan Sant Cugat era terra de vins.  Comissariada per Àlex Mitrani i Jordi Garrido, reuneix tan pintura, com dibuix, com sobretot tapissos. Val la pena.

Impressionen les  seves obres tèxtils amb la matèria que sembla explotar i que converteixen cada peça en una manifestació expressionista . Grau-Garriga utilitzava el  vermell per diferents significats: la sang, la política, l’espai i per projectar. Em va semblar interessant, que en el “vermell sanguini”, hi hagi una peça gran que es refereix a la “gestació”. Tot un homenatge a la maternitat i a la dona. L’obra és impressionant. L’exposició també reuneix  pintura, en la que Grau-Garriga empra el col·lage.    

Altres exemples de pintura i alguns dibuixos amb tintes es poden veure també a la galeria Canals –carrer Orient, 24, darrera el monestir.  Aquest espai es redueix a un passadís de casa del galerista –on a la sala d’estar, quan no hi ha Covid, organitza vetllades culturals-. Explica que no l’hi importaria fer exposicions només amb tres obres, si és que són peces que valen la pena. En aquest cas n’hi ha unes quantes més: dibuixos i pintures que permeten fixar-se amb detalls com les taques sinuoses de formes i línies que evoquen rostres o animals. Canals ens fa fixar en l’interès de Grau-Garriga per fer marcs dintre de les seves obres. Em crida l’atenció un dibuix homenatge als “homenots“ de Pla, amb tot de paraules que fan referència a personatges, llocs, ideologies, etc.

Però si no en teniu prou de Grau-Garriga  cal que passeu per la sala capitular del claustre del monestir on hi ha un “environament” o instal·lació de tapissos –annex de l’exposició dels vermells-. Es tracta del conjunt “Vell estendard d’aquí” del 1985, que s’ha mostrat altres vegades amb diferents disposicions (a Châteauroux, a París i a Sant Cugat). Ben grans i tensats, no toquen mai al terra i es combinen per formar una escultura que convida a passejar-s’hi i a descobrir els diversos matisos i textures.

Un detall dels arcs de maons característics de l’arquitectura de Cèsar Martinell, que es poden veure a l’antic celler cooperatiu de Sant Cugat. Abans que es convertís en un poble gran estava envoltat de vinyes. Foto: Aleix Art

Si visiteu Sant Cugat i us deixeu endur pels seus carrers, també és interessant conèixer el seu antic celler cooperatiu, projectat per Cèsar Martinell, enguany fa cent anys. No és gaire lluny del monestir. També val la pena visitar l’església monacal, que actualment és la parròquia.

Sense penediments

Finestres d’El Trabuc

Xavier Vidal presenta una selecció de vuit dibuixos, dels darrers mesos, fets amb bolígraf sobre cartró, dedicats a masies del Moianès i a temes de Centelles. No hi ha marge d’error en la seva execució.

Centelles. Si dibuixes amb llapis encara pots esborrar. Però si ho fas amb bolígraf, no hi ha més remei que o continuar endavant, fins al final, surti el que surti; o estripar el dibuix i tornar a començar. Recomano la primera opció perquè el dibuix pot portar a resultats sorprenents.

El Saiol, masia de Moià, dibuix fet amb bolígraf sobre cartró blanc, pel Xavier Vidal, aquest any.

El fet és que el bolígraf, com la tinta o l’aquarel·la, volen decisió i un error s’assumeix:  una ratlla de més, una línia torta, un mal plantejament queden “gravats” per sempre. Els penediments no serveixen.

Xavier Vidal ho sap molt bé. Va començar fa uns tres mesos a fer una sèrie de dibuixos. Els motius solen ser masies o racons de Moià que ell mateix fotografia. Desprès agafa la foto, se la posa al costat. Retalla un cartró blanc o marró (amb els dos tons se sent bé, però l’hi agrada molt el color natural del material). I amb un bolígraf blau dibuixa el que veu.

Un cop fets els primers dibuixos ho va compartir per les xarxes i, sincerament el resultat era molt bo. Al cap d’uns dies ja tenia la proposta de fer l’exposició a les Finestres d’El Trabuc. Perquè val la pena que els nostres visitants gaudeixin dels originals d’aquest treball.

Després de la proposta van venir alguns temes centellencs. Però vam haver de frenar al Xavier, perquè ens va semblar que canviaria l’exposició i era important que poguéssim veure els primers exercicis de grans masies.

Tota una vida

Xavier Vidal Sans viu a Moià. És fill de Barcelona (1945), però fa molts anys que està vinculat a fons amb la capital de la comarca veïna. Per exemple, fa anys que és president del Cercle Artístic del Moianès, on fan cursos i cada estiu organitzen concursos de pintura: quan hem  muntat l’exposició, el 31 de juliol, en feien un a Monistrol de Calders.

Dibuix d’un espai centellenc ben conegut fet expressament per a l’exposició

Una altra activitat que organitzen  i que Xavier Vidal ens subratlla que a ell mateix l’hi ha anat molt bé per millorar el dibuix i per conèixer gent, són els sketchcrawls. N’han fet per tot el Moianès. Ja porten uns quants anys voltant pels seus pobles i reunint aficionats al dibuix urbà d’aquí i d’allà.

Ell ens explica que l’hi ha anat molt bé per fixar-se com ho fan els altres companys i aprendre. Sempre està obert a aprendre coses noves del dibuix i de l’art i deixa pels fatxendes, pensar que “són bons” . També organitzen sessions de retrat entre companys.

Vidal ha dibuixat tota la vida. Primer de jove. Després a la feina. Durant moltíssims anys va treballar a una fàbrica que feien bosses i embalatges de plàstic. I al principi ell hi feia els dissenys per les bosses amb lemes comercials. En una època en que tècnicament no hi havia els mitjans d’ara: res de digitals. Però es feia i ho va viure amb passió.

Va venir una època en que potser no dibuixava tant per ell. Però en un moment determinat, va aprendre a utilitzar el pastel i va fer moltes natures mortes i temes amb ceràmiques, que tenien molt èxit. Però al final se’n va cansar o l’hi van dir que ja es repetia i ho va deixar. Ja fa uns anys. 

Ara fa aquesta línia de dibuixos amb bolígraf. I diu que ja té algun encàrrec i tot. L’hi agrada molt fixar-se amb arquitectures i amb els detalls, amb la ubicació d’una finestra, amb la perspectiva, d’on ve la llum.

Xavier Vidal també participa amb les exposicions del grup moianès Reivindic[Art], especialment dedicat a fomentar úna mirada crítica i creativa pel Dia de la Dona i el Dia contra la violència de gènere. És un artista motivat, actiu i ben compromès.

SKETCHCRAWL D’ESTIU A CENTELLES

Organitzat pel Cercle Artístic del Moianès

Diumenge, 8 d’agost de 2021, de 10 del matí a 1 del migdia.

Trobada a la Cafeteria El Trabuc, c/ Socós, 1.

Inscripció gratuïta a: cercleartisticdelmoianes@gmail.com o al  tel. 650. 78.18.09

Subirachs des del Poblenou

Introduïm l’Espai Subirachs i comentem algunes coses que ens explica la seva filla, Judit Subirachs, que s’ocupa del centre museïtzat al Poblenou de Barcelona

Totes les imatges pertanyen i han estat cedides per l’Espai Subirachs

Barcelona/ Centelles. He escrit algunes vegades sobre Josep Maria Subirachs (1927-2014) en aquest blog i en una de les entrades feia referència a un futur incert pel que era la col·lecció de peces aplegades a l’Espai Regomir, al casc antic de Barcelona, ja que havien de marxar perquè tot l’edifici s’havia de convertir en hotel.

La crisis econòmica havia escombrat, un temps abans, el projecte previst amb Caixa Penedès. Quan l’Espai Regomir tancava –parlem del 2014, abans que morís l’artista- algunes poblacions van veure l’interès pel fons i es van oferir.

Inclús Centelles es va postular, oferint el Palau dels Comtes com a seu, quan encara faltaven uns anys perquè l’Ajuntament el comprès. Cap oferiment era prou adequat per la família i el cas de Centelles va quedar com un trist globus sonda, perquè no hi havia encara l’espai ni en propietat ni arreglat. El nostre poble té un lligam amb l’artista, ja que la dona de Josep Maria Subirachs era filla del poble. Però la proposta va quedar en fum.

Abans que morís l’escultor, els seus fills i especialment la seva filla Judit, historiadora de l’art i principal especialista en l’obra del seu pare, van decidir tirar endavant, ells sols, l’Espai Subirachs. El pare, trist pel fracàs amb les promeses de les entitats bancàries , va desitjar que el futur espai s’ubiqués al Poblenou: el barri barceloní –de fet antiga vila-  on havia nascut l’11 de març de 1927, en el sí d’una família treballadora.

Al cap de tres anys l’Espai Subirachs s’inaugurava al número 6 del carrer Batista del Poblenou, molt a prop de la Sala Beckett i de la rambla del barri. El nucli de les peces en exposició és una selecció de les peces que guardava l’artista i la família i que van enretirar del mercat reservades pel futur espai.

A través d’elles es fa una selecció cronològica de la seva evolució escultòrica, des  dels primers anys figuratius, cap a l’abstracció i el treball en diversos materials i temes. També hi ha testimonis dels seus treballs en altres disciplines, com el dibuix –les fabuloses tintes-, el gravat, la pintura o les medalles.

La Judit Subirachs, la filla, ens recalca que a través de les peces es vol subratllar una trajectòria artística llarga i singular, que va quedar eclipsada quan el 1986 l’hi van encarregar el grup escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Gaudí.

La Judit ens recalca que en cap cas amaguen la seva tasca al Temple, perquè hi ha una frase a l’entrada que valora el seu paper i també se’n parla en el vídeo. Però aquella obra ja es pot veure a la mateixa Sagrada Família, que és prou coneguda. I el que interessa és subratllar la carrera artística del Subirachs, en conjunt i divulgar l’obra més personal de l’artista.

Vint anys

De la Sagrada Família ens explica moltes coses més: aquesta empresa el va ocupar vint anys. La Judit ens recalca que l’encàrrec l’hi va arribar quan era un artista madur. Tenia 59 anys. Hi va treballar intensament, inclús tenia taller als peus de la Sagrada Família. I hi va deixar obra, la paciència i la salut, degut a la crítica furibunda que va generar el seu treball.

Personalment no entenc com hi poden haver crítiques tant negatives, al marge de que una obra agradi o no, que és una cosa normal  que sempre passa. Ara amb els anys potser les coses s’han apaivagat, i hi haurà encara crítiques negatives o positives, però potser el seu treball s’ha acceptat més i es més valorat. La Judit ens diu que als estrangers els hi agrada molt. Però ens recorda que el 1990 es va organitzar una manifestació davant el temple expiatori, perquè l’escultor escoltés tota  mena de crítiques negatives i inclús insults.

Una de les coses que alguns col·legues l’hi retreien era que hagués acceptat un encàrrec religiós, ell que era agnòstic i que el 1965 havia signat un manifest en contra la continuació de la Sagrada Família. La Judit hi veu en tot una coherència: perquè el que ell havia signat era que no es continués l’obra seguint mimèticament l’estil de Gaudí. Igual com havia passat amb les catedrals gòtiques, desitjava que com a gran projecte arquitectònic de molt de temps, aglutinés estils diferents, fidels a la manera de cada època. Quan va acceptar l’encàrrec escultòric–segons la Judit-, va deixar molt clar que si ho tirava endavant seria amb un estil propi, modern i diferenciat de les escultures que ja hi havia a l’altra façana. Va recuperar cert estil figuratiu, però molt expressiu i característic de la seva manera.

Subirachs devia viure les obres a la Sagrada Família amb passió. Les crítiques sembla que el van estimular encara més a tirar endavant segons la seva visió. Però quan sortia de la illa gaudiniana i tornava al seu propi taller, es dedicava a fer una obra deslligada de tantes pressions i preocupacions.

Aquestes peces  fetes durant els vint anys “de temple gaudinià” també es poden veure a l’Espai Subirachs, junt amb altres peces de totes les èpoques. La família però tira endavant el centre museïtzat amb els seus propis recursos. No tenen subvenció de cap mena. I a més obren  gratuïtament. Si bé per les visites comentades per a grups, que fa la mateixa Judit, s’han d’abonar uns pocs euros. Però ens diu que la gent paga encantada i surt contenta. I que amb tot això de la pandèmia han tingut bastants grups de visitants de la mateixa Barcelona, que com que no podien marxar fora, anaven a descobrir els racons de la ciutat.

Ara una altra batalla de la Judit, és aconseguir una major presència de l’obra del seu pare en els museus del país. Subirachs té obra en molts museus d’aquí i de fora. I cal dir, fora dels museus, té molta obra en espais públics per tot Catalunya. Però en el cas dels museus, la Judit ens recalca que si tenen obra, no vol dir que la tinguin exposada. Per exemple en el  MACBA fa molts anys que l’Artur Ramon, representant de l’artista, els hi va donar una peça molt maca. Però no l’han treta mai del dipòsit.

En canvi al Museu Nacional tenen una peça escultòrica, un ferro del 1956, que està exposat a la Sala 81, amb l’art de postguerra i segona avantguarda.  Des de fa molt poc té de veí una pintura de Miró, prestada en dipòsit pel Museo Reina Sofía de Madrid. Tot això ajuda, si bé a la Judit li agradaria que la representació del seu pare fos més significativa, ja que si ve la peça de ferro és important, en va fer molt poques.

La Judit creu que l’obra del seu pare i de molts artistes de la seva generació, han quedat com silenciats. Falten encara sis anys per fer el centenari del naixement de Subirachs, però la seva filla ja ens esmenta algunes exposicions previstes. N’ anirem parlant. Desitgem que amb el pas dels anys i amb l’ajuda de tothom les coses s’aniran posant a lloc.

Escombrant cap a casa, la Judit va deixant anar que encara té peces que no exposen, i que si el Palau dels Comtes disposés d’un espai potser es podria plantejar un projecte local amb obra del seu pare. Crec que n’hauríem de parlar. Amb la cantera d’artistes que té Centelles seria un bon fitxatge.