Al voltant del monestir

Fem una llarga passejada per les principals propostes artístiques d’estiu de Sant Cugat del Vallès, dedicades a Grau-Garriga i a la biennal d’art contemporani català

Imatge de la capçalera: Disposició del conjunt de tapissos “Vell estendard d’aquí” del 1985, de Josep Grau-Garriga, tal i com es mostra a la sala capitular del monestir de Sant Cugat. Grau-Garriga fa deu anys que va morir.

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. No sabia massa bé si fer un o dos articles per ressenyar la visita del dissabte a Sant Cugat. Però una activitat del Josep Canals,  director de la galeria homònima, m’ha donat una idea: dijous 5, a les 7, faran una visita guiada per en Carles Delclaux, per les propostes dedicades a Grau-Garriga,  “monstre” del tapís contemporani, de qui enguany es compleixen deu anys del seu traspàs. Segons Canals, les exposicions d’ell que hi havia previstes aquest estiu, no tenien en compte aquest detall i ell ho ha volgut subratllar amb una exposició a la seva galeria i amb les visites comentades, per conèixer el seu llegat santcugatenc.  

Delclaux,que domina a fons el tapís i l’obra de Grau-Garriga, conduirà la visita guiada i al mateix temps és un dels artistes participants a la Biennal d’Art Contemporani Català 2020. La Biennal, després de l’etapa barcelonina, actualment es pot veure a la seu de la Fundació Cabanas, a Sant Cugat. Es pot visitar, gratuïtament, durant aquest mes d’agost, en que si no canvia res, serà el seu final per sempre més. Delclaux ens farà de pont entre una cita i les altres.

El final d’un projecte

Efectivament Sant Cugat és l’última estació de la Biennal. Però volem dir l’última definitivament: l’estació terminal.  Josep Canals i els seus col·laboradors han organitzat durant quaranta anys aquesta cita, dedicada a fomentar el treball dels artistes joves del país. Però ha arribat un moment en que ni les institucions municipals, ni les de mes amunt, ni entitats privades, han mostrat  cap mena d’interès en perpetuar-ho més enllà. Canals no vol que el seu projecte emigri a altres poblacions, fora de Sant Cugat. Després ja seria una altra cosa. I plega.

L’escultura “Àlbum” de Neus Colet és del 2010. Colet és una artista de Sant Cugat. En un missatge que ha enviat Josep Canals ens explicava que Colet i dos col·legues, ahir o avui, estaven dibuixant pels carrers del seu poble i se’ls hi ha acostat una patrulla dels Mossos per avisar-los de que “l’ajuntament no vol que es facin aquest tipus d’activitats al carrer”. Tots han quedat de pedra i han engegat una protesta “de dibuix urbà” davant l’ajuntament en contra aquesta actitud. També jo he quedat sorprès. Foto: Aleix Art

Per dir adéu al projecte, han seleccionat un grapat d’artistes que havien format part de les primeres biennals i que avui ja tenen un nom -i unes edats-. A la seu de la Fundació Cabanas –ubicada al carrer Santiago Rusiñol, 60, prop de la plaça del monestir-, s’hi poden veure obres d’artistes tant destacats com Ignasi Aballí, Sergi Barnils, Tom Carr, Neus Colet, Lourdes Fisa, Enric Pladevall, Vicenç Viaplana, Viladecans, Roser Oduber o Joan Fontcuberta.

Els artistes els han seleccionat els experts, però alguns dels creadors han mirat de portar obra representativa dels anys en que van participar. I d’altres és obra més recent. En aquest blog, per exemple, hem parlat un parell de cops del Sergi Barnils: a la Biennal hi és present amb un quadre del 2012, per tant d’una etapa madura. La pintura està dedicada a la Creació, en concret de la llum: tot negre, a sobre s’hi desplega la seva cal·ligrafia amb un traçat blanc. Barnils té l’estudi a Sant Cugat.  Viaplana, que també hem dedicat articles, és present amb una pintura de caire més abstracte, del 1983. En aquest cas és més de la seva joventut.

Una de les participacions més destacades és la de Joan Fontcuberta que ha fet expressament per aquesta Biennal un vídeo: captura pantalles de les xarxes socials amb referències visuals dels 591 artistes que han passat per les successives biennals, que van passant a diferents velocitats. Repetim: 591 artistes han passat per les biennals. I en un tríptic que han publicat adjunten imatges amb polítics com Pujol (1986) o consellers com Guitart (1990) inauguran biennals.

Grau-Garriga protagonista de l’estiu a Sant Cugat

Com ja hem vist, Sant Cugat és terra de tapissos i a la Biennal hi trobem una lleugera referència en l’obra de Maria Fabre. Carmen Anzano també embolica amb cintes de colors vermellosos el bastidor,  creant una composició poètica. Però el gran representant a la Biennal, és Carles Delclaux.

“Gestació”, tapís de Grau-Garriga del 1970, tal i com es mostra a l’exposició temporal del centre dedicat a l’artista i a l’art tèxtil, ubicat a Cal Quitèria, que tanca durant l’agost. Foto: Aleix Art

Delclaux, com Grau-Garriga, és nascut a Sant Cugat, el 1951. Format a la Casa Aymat i a l’Escola Massana. Entre 1970 i 1974 dirigí l’Escola Catalana del Tapís. Allà va conèixer a fons i va col·laborar amb la “bèstia negre” Grau-Garriga.  Aquest nascut  el 1929, i per tant de la mateixa generació que Subirachs, a qui ens referíem  en l’article anterior.

La visita del dijous podrà servir per visitar l’exposició a la galeria Canals i l’espectacular muntatge a la sala  capitular del  claustre del monestir. Però no podrà incloure l’exposició “Vermells”, tancada durant l’agost –inexplicablement quan la gent volta- que segueix muntada al centre Grau-Garriga, a Cal Quitèria. Aquesta mostra reuneix obra per testimoniar la importància del color de la sang, en l’obra de l’artista. En alguns llocs posa que l’exposició es reobrirà el setembre.

Dissabte sí que vam poder veure aquesta exposició instal·lada en una masia construïda el 1879, quan Sant Cugat era terra de vins.  Comissariada per Àlex Mitrani i Jordi Garrido, reuneix tan pintura, com dibuix, com sobretot tapissos. Val la pena.

Impressionen les  seves obres tèxtils amb la matèria que sembla explotar i que converteixen cada peça en una manifestació expressionista . Grau-Garriga utilitzava el  vermell per diferents significats: la sang, la política, l’espai i per projectar. Em va semblar interessant, que en el “vermell sanguini”, hi hagi una peça gran que es refereix a la “gestació”. Tot un homenatge a la maternitat i a la dona. L’obra és impressionant. L’exposició també reuneix  pintura, en la que Grau-Garriga empra el col·lage.    

Altres exemples de pintura i alguns dibuixos amb tintes es poden veure també a la galeria Canals –carrer Orient, 24, darrera el monestir.  Aquest espai es redueix a un passadís de casa del galerista –on a la sala d’estar, quan no hi ha Covid, organitza vetllades culturals-. Explica que no l’hi importaria fer exposicions només amb tres obres, si és que són peces que valen la pena. En aquest cas n’hi ha unes quantes més: dibuixos i pintures que permeten fixar-se amb detalls com les taques sinuoses de formes i línies que evoquen rostres o animals. Canals ens fa fixar en l’interès de Grau-Garriga per fer marcs dintre de les seves obres. Em crida l’atenció un dibuix homenatge als “homenots“ de Pla, amb tot de paraules que fan referència a personatges, llocs, ideologies, etc.

Però si no en teniu prou de Grau-Garriga  cal que passeu per la sala capitular del claustre del monestir on hi ha un “environament” o instal·lació de tapissos –annex de l’exposició dels vermells-. Es tracta del conjunt “Vell estendard d’aquí” del 1985, que s’ha mostrat altres vegades amb diferents disposicions (a Châteauroux, a París i a Sant Cugat). Ben grans i tensats, no toquen mai al terra i es combinen per formar una escultura que convida a passejar-s’hi i a descobrir els diversos matisos i textures.

Un detall dels arcs de maons característics de l’arquitectura de Cèsar Martinell, que es poden veure a l’antic celler cooperatiu de Sant Cugat. Abans que es convertís en un poble gran estava envoltat de vinyes. Foto: Aleix Art

Si visiteu Sant Cugat i us deixeu endur pels seus carrers, també és interessant conèixer el seu antic celler cooperatiu, projectat per Cèsar Martinell, enguany fa cent anys. No és gaire lluny del monestir. També val la pena visitar l’església monacal, que actualment és la parròquia.

Sense penediments

Finestres d’El Trabuc

Xavier Vidal presenta una selecció de vuit dibuixos, dels darrers mesos, fets amb bolígraf sobre cartró, dedicats a masies del Moianès i a temes de Centelles. No hi ha marge d’error en la seva execució.

Centelles. Si dibuixes amb llapis encara pots esborrar. Però si ho fas amb bolígraf, no hi ha més remei que o continuar endavant, fins al final, surti el que surti; o estripar el dibuix i tornar a començar. Recomano la primera opció perquè el dibuix pot portar a resultats sorprenents.

El Saiol, masia de Moià, dibuix fet amb bolígraf sobre cartró blanc, pel Xavier Vidal, aquest any.

El fet és que el bolígraf, com la tinta o l’aquarel·la, volen decisió i un error s’assumeix:  una ratlla de més, una línia torta, un mal plantejament queden “gravats” per sempre. Els penediments no serveixen.

Xavier Vidal ho sap molt bé. Va començar fa uns tres mesos a fer una sèrie de dibuixos. Els motius solen ser masies o racons de Moià que ell mateix fotografia. Desprès agafa la foto, se la posa al costat. Retalla un cartró blanc o marró (amb els dos tons se sent bé, però l’hi agrada molt el color natural del material). I amb un bolígraf blau dibuixa el que veu.

Un cop fets els primers dibuixos ho va compartir per les xarxes i, sincerament el resultat era molt bo. Al cap d’uns dies ja tenia la proposta de fer l’exposició a les Finestres d’El Trabuc. Perquè val la pena que els nostres visitants gaudeixin dels originals d’aquest treball.

Després de la proposta van venir alguns temes centellencs. Però vam haver de frenar al Xavier, perquè ens va semblar que canviaria l’exposició i era important que poguéssim veure els primers exercicis de grans masies.

Tota una vida

Xavier Vidal Sans viu a Moià. És fill de Barcelona (1945), però fa molts anys que està vinculat a fons amb la capital de la comarca veïna. Per exemple, fa anys que és president del Cercle Artístic del Moianès, on fan cursos i cada estiu organitzen concursos de pintura: quan hem  muntat l’exposició, el 31 de juliol, en feien un a Monistrol de Calders.

Dibuix d’un espai centellenc ben conegut fet expressament per a l’exposició

Una altra activitat que organitzen  i que Xavier Vidal ens subratlla que a ell mateix l’hi ha anat molt bé per millorar el dibuix i per conèixer gent, són els sketchcrawls. N’han fet per tot el Moianès. Ja porten uns quants anys voltant pels seus pobles i reunint aficionats al dibuix urbà d’aquí i d’allà.

Ell ens explica que l’hi ha anat molt bé per fixar-se com ho fan els altres companys i aprendre. Sempre està obert a aprendre coses noves del dibuix i de l’art i deixa pels fatxendes, pensar que “són bons” . També organitzen sessions de retrat entre companys.

Vidal ha dibuixat tota la vida. Primer de jove. Després a la feina. Durant moltíssims anys va treballar a una fàbrica que feien bosses i embalatges de plàstic. I al principi ell hi feia els dissenys per les bosses amb lemes comercials. En una època en que tècnicament no hi havia els mitjans d’ara: res de digitals. Però es feia i ho va viure amb passió.

Va venir una època en que potser no dibuixava tant per ell. Però en un moment determinat, va aprendre a utilitzar el pastel i va fer moltes natures mortes i temes amb ceràmiques, que tenien molt èxit. Però al final se’n va cansar o l’hi van dir que ja es repetia i ho va deixar. Ja fa uns anys. 

Ara fa aquesta línia de dibuixos amb bolígraf. I diu que ja té algun encàrrec i tot. L’hi agrada molt fixar-se amb arquitectures i amb els detalls, amb la ubicació d’una finestra, amb la perspectiva, d’on ve la llum.

Xavier Vidal també participa amb les exposicions del grup moianès Reivindic[Art], especialment dedicat a fomentar úna mirada crítica i creativa pel Dia de la Dona i el Dia contra la violència de gènere. És un artista motivat, actiu i ben compromès.

SKETCHCRAWL D’ESTIU A CENTELLES

Organitzat pel Cercle Artístic del Moianès

Diumenge, 8 d’agost de 2021, de 10 del matí a 1 del migdia.

Trobada a la Cafeteria El Trabuc, c/ Socós, 1.

Inscripció gratuïta a: cercleartisticdelmoianes@gmail.com o al  tel. 650. 78.18.09

Subirachs des del Poblenou

Introduïm l’Espai Subirachs i comentem algunes coses que ens explica la seva filla, Judit Subirachs, que s’ocupa del centre museïtzat al Poblenou de Barcelona

Totes les imatges pertanyen i han estat cedides per l’Espai Subirachs

Barcelona/ Centelles. He escrit algunes vegades sobre Josep Maria Subirachs (1927-2014) en aquest blog i en una de les entrades feia referència a un futur incert pel que era la col·lecció de peces aplegades a l’Espai Regomir, al casc antic de Barcelona, ja que havien de marxar perquè tot l’edifici s’havia de convertir en hotel.

La crisis econòmica havia escombrat, un temps abans, el projecte previst amb Caixa Penedès. Quan l’Espai Regomir tancava –parlem del 2014, abans que morís l’artista- algunes poblacions van veure l’interès pel fons i es van oferir.

Inclús Centelles es va postular, oferint el Palau dels Comtes com a seu, quan encara faltaven uns anys perquè l’Ajuntament el comprès. Cap oferiment era prou adequat per la família i el cas de Centelles va quedar com un trist globus sonda, perquè no hi havia encara l’espai ni en propietat ni arreglat. El nostre poble té un lligam amb l’artista, ja que la dona de Josep Maria Subirachs era filla del poble. Però la proposta va quedar en fum.

Abans que morís l’escultor, els seus fills i especialment la seva filla Judit, historiadora de l’art i principal especialista en l’obra del seu pare, van decidir tirar endavant, ells sols, l’Espai Subirachs. El pare, trist pel fracàs amb les promeses de les entitats bancàries , va desitjar que el futur espai s’ubiqués al Poblenou: el barri barceloní –de fet antiga vila-  on havia nascut l’11 de març de 1927, en el sí d’una família treballadora.

Al cap de tres anys l’Espai Subirachs s’inaugurava al número 6 del carrer Batista del Poblenou, molt a prop de la Sala Beckett i de la rambla del barri. El nucli de les peces en exposició és una selecció de les peces que guardava l’artista i la família i que van enretirar del mercat reservades pel futur espai.

A través d’elles es fa una selecció cronològica de la seva evolució escultòrica, des  dels primers anys figuratius, cap a l’abstracció i el treball en diversos materials i temes. També hi ha testimonis dels seus treballs en altres disciplines, com el dibuix –les fabuloses tintes-, el gravat, la pintura o les medalles.

La Judit Subirachs, la filla, ens recalca que a través de les peces es vol subratllar una trajectòria artística llarga i singular, que va quedar eclipsada quan el 1986 l’hi van encarregar el grup escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Gaudí.

La Judit ens recalca que en cap cas amaguen la seva tasca al Temple, perquè hi ha una frase a l’entrada que valora el seu paper i també se’n parla en el vídeo. Però aquella obra ja es pot veure a la mateixa Sagrada Família, que és prou coneguda. I el que interessa és subratllar la carrera artística del Subirachs, en conjunt i divulgar l’obra més personal de l’artista.

Vint anys

De la Sagrada Família ens explica moltes coses més: aquesta empresa el va ocupar vint anys. La Judit ens recalca que l’encàrrec l’hi va arribar quan era un artista madur. Tenia 59 anys. Hi va treballar intensament, inclús tenia taller als peus de la Sagrada Família. I hi va deixar obra, la paciència i la salut, degut a la crítica furibunda que va generar el seu treball.

Personalment no entenc com hi poden haver crítiques tant negatives, al marge de que una obra agradi o no, que és una cosa normal  que sempre passa. Ara amb els anys potser les coses s’han apaivagat, i hi haurà encara crítiques negatives o positives, però potser el seu treball s’ha acceptat més i es més valorat. La Judit ens diu que als estrangers els hi agrada molt. Però ens recorda que el 1990 es va organitzar una manifestació davant el temple expiatori, perquè l’escultor escoltés tota  mena de crítiques negatives i inclús insults.

Una de les coses que alguns col·legues l’hi retreien era que hagués acceptat un encàrrec religiós, ell que era agnòstic i que el 1965 havia signat un manifest en contra la continuació de la Sagrada Família. La Judit hi veu en tot una coherència: perquè el que ell havia signat era que no es continués l’obra seguint mimèticament l’estil de Gaudí. Igual com havia passat amb les catedrals gòtiques, desitjava que com a gran projecte arquitectònic de molt de temps, aglutinés estils diferents, fidels a la manera de cada època. Quan va acceptar l’encàrrec escultòric–segons la Judit-, va deixar molt clar que si ho tirava endavant seria amb un estil propi, modern i diferenciat de les escultures que ja hi havia a l’altra façana. Va recuperar cert estil figuratiu, però molt expressiu i característic de la seva manera.

Subirachs devia viure les obres a la Sagrada Família amb passió. Les crítiques sembla que el van estimular encara més a tirar endavant segons la seva visió. Però quan sortia de la illa gaudiniana i tornava al seu propi taller, es dedicava a fer una obra deslligada de tantes pressions i preocupacions.

Aquestes peces  fetes durant els vint anys “de temple gaudinià” també es poden veure a l’Espai Subirachs, junt amb altres peces de totes les èpoques. La família però tira endavant el centre museïtzat amb els seus propis recursos. No tenen subvenció de cap mena. I a més obren  gratuïtament. Si bé per les visites comentades per a grups, que fa la mateixa Judit, s’han d’abonar uns pocs euros. Però ens diu que la gent paga encantada i surt contenta. I que amb tot això de la pandèmia han tingut bastants grups de visitants de la mateixa Barcelona, que com que no podien marxar fora, anaven a descobrir els racons de la ciutat.

Ara una altra batalla de la Judit, és aconseguir una major presència de l’obra del seu pare en els museus del país. Subirachs té obra en molts museus d’aquí i de fora. I cal dir, fora dels museus, té molta obra en espais públics per tot Catalunya. Però en el cas dels museus, la Judit ens recalca que si tenen obra, no vol dir que la tinguin exposada. Per exemple en el  MACBA fa molts anys que l’Artur Ramon, representant de l’artista, els hi va donar una peça molt maca. Però no l’han treta mai del dipòsit.

En canvi al Museu Nacional tenen una peça escultòrica, un ferro del 1956, que està exposat a la Sala 81, amb l’art de postguerra i segona avantguarda.  Des de fa molt poc té de veí una pintura de Miró, prestada en dipòsit pel Museo Reina Sofía de Madrid. Tot això ajuda, si bé a la Judit li agradaria que la representació del seu pare fos més significativa, ja que si ve la peça de ferro és important, en va fer molt poques.

La Judit creu que l’obra del seu pare i de molts artistes de la seva generació, han quedat com silenciats. Falten encara sis anys per fer el centenari del naixement de Subirachs, però la seva filla ja ens esmenta algunes exposicions previstes. N’ anirem parlant. Desitgem que amb el pas dels anys i amb l’ajuda de tothom les coses s’aniran posant a lloc.

Escombrant cap a casa, la Judit va deixant anar que encara té peces que no exposen, i que si el Palau dels Comtes disposés d’un espai potser es podria plantejar un projecte local amb obra del seu pare. Crec que n’hauríem de parlar. Amb la cantera d’artistes que té Centelles seria un bon fitxatge.

Art salvaguardat

El Museu Nacional d’Art de Catalunya revisa l’operació de salvaguarda de les col·leccions durant la Guerra Civil i posa de relleu la tasca ingent de personalitats com el seu primer director Joaquim Folch i Torres

Foto de la capçalera: Entrada de les obres d’art decomissades per a ser salvaguardades al Museu d’Art de Catalunya. Palau Nacional, Barcelona, juliol 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fotografia: Joan Vidal Ventosa

Barcelona/ Centelles. Aquests dies l’incendi  de  Llançà era a prop  del monestir de Sant Pere de Rodes i vaig pensar que potser li  tocaria el rebre. Per sort ja l’han apagat. Però aquest cenobi d’aspecte espectacular és una trista ombra d’un passat esplendorós, que en temps dels pirates i de guerres va ser saquejat i es va convertir en ruïnes. La Bíblia de Rodes, del segle XI, fou espoliada el segle XVII i avui es troba a la Biblioteca Nacional de França. I la portada romànica del Mestre de Cabestany està trossejada.

La sensibilitat per conservar el patrimoni va arribar anys més tard. Parlem de Catalunya i en general. Sortosament avui disposem de grans institucions i polítiques culturals que vetllen per conservar el què ens queda i el patrimoni movible es troba als museus. Però inclús en temps civilitzats com el nostre, la guerra i actituds iconoclastes han amenaçat el patrimoni.

Ja  vam parlar fa unes setmanes de l’exposició al Museu de Granollers on explicaven com s’ho van fer durant la Guerra Civil per salvaguardar el patrimoni artístic de la zona. I ja vam veure que allò era una política de país, encomanada per la Generalitat. No era per menys: nombroses esglésies van cremar a l’inici de la guerra, com la catedral de Vic amb les pintures “noves” de Sert.  O Santa Maria del Mar a Barcelona. Però hi havia també altres amenaces que van venir del cel.

Ara arriba la gran exposició prevista, “El museu en perill!” muntada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya per explicar com s’ho van fer i què en van fer del patrimoni artístic evacuat de museus i col·leccions privades, per protegir-ho de la ferocitat dels revolucionaris i també del perill que suposaven els bombardejos feixistes.

Les obres es van inventariar, es van carregar en camions i es van portar primer a la universitat de Cervera i masies i després es concentrarien en llocs propers a la frontera, com a la parròquia d’Olot.  Traslladar els frescs  romànics ha de ser complicat i delicat, però ho van haver de fer vàries vegades per salvaguardar-ho i també per mostrar-ho al món, a París.

Salvar art d’ahir i d’avui

La mostra, de caràcter documental, reuneix els inventaris que es van fer,  abundants fotografies d’aquells anys en que es veu com carreguen i descarreguen els camions; els viatges cap Olot o França; els dipòsits provisionals preparats en masies i a Olot; els tallers de restauració; i els catàlegs, cartells i imatges de les dues exposicions que es van fer a París, amb una selecció de peces d’art medieval. Però també reuneix algunes peces testimoni de la salvaguarda. No tot era art medieval. A la  mostra també hi ha la pintura d’El Greco, de Sant Pere i Sant Pau, i pintures “modernes” de Sunyer i Joaquim Mir. Evidentment això és un afegit, perquè només cal passejar pel museu per valorar el seu paper. Es salvava l’antic i el modern. Totes les disciplines. Dels museus i de les col·leccions privades. De Barcelona i altres indrets.

Arribada de les obres d’art romànic a Paris, 1937. Arxiu Nacional de Catalunya / © RMN – gestion droit d’auteur François Kollar

 Tot el procés de salvaguarda estava coordinat per Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886-Badalona, 1963). La mostra subratlla el seu paper, perquè desprès de ser l’impulsor de l’arrencada de les pintures romàniques per preservar-les de l’espoli, i d’ocupar-se de diverses iniciatives museístiques,  va ser nomenat primer director del museu, inaugurat ja al Palau Nacional, el 1934. Així que, al cap només de dos anys, li va tocar coordinar, per segon cop, la protecció del seu fons per la nova amenaça.

Folch i Torres comptava amb una “brigada” de persones que es van cuidar d’inventariar, transportar i també restaurar les peces.  Hi havia per exemple, un historiador vinculat amb Centelles,  Josep Maria Font i Rius, que tenia un carnet que l’acreditava per anar pels llocs a valorar els objectes per si s’havien de protegir.

Un capítol important de l’exposició són les mostres que es van fer a París, al Jeu de Paume i a les Maisons-Laffite. Es va fer una tria de les peces més importants d’entre els segles X al XV i es van portar a la capital francesa.  Hi havia, per exemple, els absis de Taüll, pintura gòtica.  Peces dels museus o d’altres col·leccions com el Tapís de la Creació de la catedral de Girona.

Hi ha dues seus perquè l’exposició es va voler prorrogar i al primer lloc no tenien més dates. La mostra a les Maisons-Laffite es va ampliar amb peces i, com la primera mostra, també es va fer un catàleg. Aquest material i diverses fotos i documents es mostren en l’exposició temporal i també en un annex situat amb les pintures de Sant Joan de Boí, a les sales d’art romànic del MNAC.

Amb tot plegat les peces es van salvar, però a l’acabar la guerra, els responsables  de l’operació com el propi Joaquim Folch i Torres,  van ser represaliats pels franquistes i apartats de les seves responsabilitats, sense ni donar les gràcies.

Al MNAC porten tota la temporada investigant i focalitzant en el període de la guerra civil, i han obert noves seccions a les sales d’art modern amb obra d’aquells anys. Han fet la monografia de fotografies de la guerra d’Antoni Campañà; han plantat els dos avions russos en la instal·lació de Francesc Torres a la Sala Oval.  No us oblideu de passejar-hi per veure aquestes rèpliques a escala real i el muntatge: hi ha fragments amplits d’un retaule dedicat al martiri  de Sant Pere i fotografies ampliades com les del camp d’aviació de la guerra, que hi havia a la Sènia.

La Sala Oval del MNAC amb les avionetes russes que van combatre a la Guerra Civil, part de la instal·lació de Francesc Torres – Foto: Aleix Art

Relacionat amb la instal·lació “Aeronàutica (vol)” de Torres, però al marge del museu, s’ha fet un llibre d’artista que ha editat Tinta Invisible, que reuneix tres gravats glicée amb tintes de pigment basats en dibuixos de Torres, que representen avions bèlics volant, amunt o caient en un estil que homenatja al cartellisme dels anys trenta.  La nova exposició del MNAC es pot veure fins el 27 de febrer.