badaluc

Aymerich i Armengol: la memòria que perdura

Al Museu Palau Solterra agrupen imatges dels dos fotoperiodistes per les mateixes manifestacions dels anys 1976-78: memòria, similituds i diferències per unes queixes no del tot superades

Imatge capçalera: Manifestació feminista a la Rambla de Catalunya de Barcelona, l’any 1977, en una fotografia de Pilar Aymerich.

Torroella de Montgrí/ Centelles. A Torroella hi ha el Palau Solterra, museu, seu del fons de fotografia de la Fundació Vila Casas (c/Església, 10). Cada estiu organitzen exposicions i des del juny, que tinc apuntada la proposta protagonitzada per Pilar Aymerich i Manel Armengol. Amb ells iniciem el petit triangle per les propostes empordaneses de l’agost. Aquesta hi és fins el 21 de novembre.

Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) ja havia tingut una exposició al museu el 2012 amb fotografies de la seva etapa més reconeguda, des de finals dels seixanta fins a finals dels setanta, que és quan testimonïa el neguit cultural, social i les manifestacions de la Transició. La seva obra ja la coneixíem més. En canvi en Manel Armengol (Badalona, 1949) ens passava més desapercebut tot i que té imatges que han passat a la memòria històrica, com una de molt icònica, dels grisos ostiant amb porres a uns manifestants.

Els dos protagonitzen una de les tres exposicions del Palau Solterra. No és la mostra més gran, però sí la més intensa, amb quaranta positius dedicats a les manifestacions i protestes que es van esdevenir a partir del 1976, a Catalunya, amb diferents motivacions i repercussions.

Tots dos fotògrafs van donar testimonis dels fets, responent a encàrrecs de premsa o motivats ells mateixos per deixar record d’uns moments històrics. Com escriuen al text de presentació “Per fi, el que passava al carrer podia sortir als diaris i les revistes, la gent del nostre país es feia visible, existia, lluitava i demanava drets per una cultura i una societat millor…”.

*Manifestació de l’1 de febrer de 1976, a Barcelona, sota la convocatòria “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, imatge de Manel Armengol*

Blanc i negre

La mostra permet recordar, comparar i separar. Per exemple, a la “manifestació per la despenalització de l’adulteri”, del 1976. La mostra està molt bé perquè et situa en el context i explica el perquè dels fets: a l’època l’adulteri era delicte i es castigava a les dones amb 6 anys de presó i als homes ”només en cas que visquessin amistançats al domicili conjugal”. Hi va haver el cas d’una veïna del barri del Besòs, María Ángeles Muñoz, que va servir per posar en evidència les desigualtats, que en el fons consideraven la dona com una propietat del marit. Es van organitzar manifestacions, es va popularitzar l’eslògan “Jo també soc adúltera”. I amb el temps, el 1978, es va aconseguir que l’adulteri, legalment fos despenalitzat. A les primeres manifestacions Aymerich i Armengol es passejaven amb la seva càmera per allà. I per casualitat es van fixar amb una de les dones protestants, carregades amb un fill a les espatlles. Crec que la dona d’Armengol està a l’esquerra de la d’Aymerich. Cadascú des de la seva mirada i intenció. Aymerich també té fotografiada la María Ángeles, anant als jutjats.

Una altra manifestació: els treballadors de Motor Ibérica es mobilitzaven contra el pla de viabilitat de l’empresa. Paral·lelament, les seves dones, que sempre havien estat humils mestresses de casa, es van organitzar i es van tancar vint-i-vuit dies a l’església de Sant Andreu del Palomar. Fins que la policia les va desallotjar. En aquest cas ja veiem una interessant diferència entre Armengol i Aymerich: mentre el primer pot fotografiar les protagonistes des de fora, des del carrer; la Pilar es pot introduir i immortalitzar la seva vida en comunitat i la sagristia reconvertida en rebost i cuina col·lectiva.

La mateixa situació es produeix amb les manifestacions al voltant de la presó de dones de la Trinitat (1978). Fins aleshores la presó estava controlada per unes monges. Les recluses no podien ni llegir “publicacions legals”, ni parlar amb la seva llengua, ni vestir-se amb la seva roba. A més, el 1977, el 45,5% de les dones hi eren per delictes com avortament, abandonament familiar, adulteri o idees polítiques, a més d’infanticidi. La manifestació volia canvis. Era el 1978. Durant els dies de manifestació Armengol corria per fora, però Aymerich ja era a dintre i va poder mostrar “la presó” per dintre i fotografiar el personal, el dia en què van entrar les funcionàries, un dia de maig, que substituïen les monges i les internes que van fer la transició.

Les fotografies de Manel Armengol i Pilar Aymerich tenen similituds, però a grans trets Armengol potser tendeix més a buscar panoràmiques, mentre que Aymerich trenca els enfocaments o explica l’escena per detalls. Ho veiem bastant bé en les fotos de la manifestació per l’amnistia, de 1976. Tots dos fotoperiodistes es situen al voltant de l’obelisc de la plaça Cinc d’Oros de la Diagonal, on un grup de manifestants es va concentrar i van embolicar amb la senyera, l’escultura de Marès, símbol de la victòria franquista. Armengol ens situa al lloc barceloní, explica l’escena i la intenció en un sol “clic”. Aymerich, en canvi estava per sota els manifestants enfilats i agafa una imatge més contrapicada, amb un dramatisme diferent.

*Presó de dones de la Trinitat, el dia que van entrar les funcionàries que substituïen a les monges, maig del 1978, una foto de Pilar Aymerich*

Cercles concèntrics

L’exposició agrupa les fotografies per manifestacions i protestes i n’hi ha de diferents colors i motius socials i no falten els reportatges dedicats a la celebració de la primera Diada, el 1976, després de la mort del dictador.

Pels més jovenets, se’ns escapava una mica que el governador civil va accedir a les peticions llargament trameses pels organitzadors, per celebrar-la. Però ho va traslladar a Sant Boi de Llobregat, amb l’esperança que la distància, desmotivés el trasllat de la ciutadania: va fallar amb la intenció i Sant Boi va aplegar, segons les estimacions, unes 80.000 persones. Armengol i Aymerich també eren a l’altra cantó del Llobregat.

La mostra també té una part més “d’individus” amb retrats dedicats a personatges de la nova moguda cultural. Aymerich ja feia anys que era reconeguda pels seus retrats i a la mostra figura el seu “Ovidi Montllor” del 1972, treien fum, com si fos ell “la fera ferotge”. També hi ha un retrat de la seva gran amiga i col·laboradora Montserrat Roig, d’aquí enguany es compleixen trenta anys de la seva mort. Armengol també té el seu retrat del cantautor i d’actors de l’escena alternativa.

La mostra es tanca amb una selecció d’imatges d’Armengol dedicades a unes protestes a Torroella, contra la contaminació del Ter… del 1976. Amb alguns temes sembla exactament que hàgim anat donant voltes i encara parlem del mateix! Valgui l’exposició per fer memòria i intentar avançar. I a veure quan veiem obra nova dels dos autors, que han anat continuant amb altres al·licients fotogràfics.

Finalitzo aquest article amb un enllaç als tres altres articles dedicats a Aymerich que s’han publicat en aquest blog:

Pilar Aymerich a Badaluc Baixa

Perles a Girona

Fem un recordatori de l’exposició d’Artigau al Museu d’Art de Girona i visitem les col·leccions del museu i de la veïna catedral amb les sales del Tresor renovades.

Foto de la capçalera: detall de l’altar major de la catedral de Girona. Imatge pròpia.

Girona/ Centelles. Miraré de ser breu. Parafrasejant la broma d’un amic, amb els darrers articles, sembla que m’hagin vacunat amb l’agulla d’un gramòfon perqué em sobresurten les paraules per les orelles.

Dissabte passat vaig ser a Girona: l’objectiu era revisitar l’exposició de Francesc Artigau al Museu d’Art. Però abans de pujar les escales cap a l’esquerra vaig anar cap a la dreta a revisar l’exposició “permanent” del museu: un aparador d’obres de primer ordre, procedents de tota l’àrea diocesana.

A la llibreta vaig apuntar algunes singularitats: els frescs del segle XII de Sant Joan de Bellcaire –que crec es poden connectar amb els del mestre d’Osormort-. També tenen un cap petit, però el tenen, del mestre de Cabestany, procedent de la portada destruïda de Sant Pere de Rodes –junt amb un conjunt singular de peces del mateix origen-.

No molt lluny hi ha un còdexs il·lustrat, del segle XI: unes “Homilies de Beda”, procedents de Sant Feliu de Girona. No se perquè van haver de posar el segell de pertinença tocant el preciós dibuix lineal. Al costat hi ha una il·lustració totalment pintada i retallada procedent d’un antic i desconegut Beatus del segle XII. No és del de Girona.

Actualment m’és difícil parlar d’edat mitjana perquè estic llegint un llibre que revisa el període i com anava sospitant, és una època menys fosca del que ens l’han pintat: vegeu si no aquestes obres de l’època o els capitells de pedra o els retaules “gòtics” que hi ha més endavant, que compateixen en color i realisme amb les pintures que veureu de l’Artigau. I també hi detecto un tracta respectuós i ben natural cap a la dona i la maternitat, en obres com “la Mare de Déu de la Llet”, del segle XV, de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà). Si no és un craquelat diria que en els pits s’hi representen inclús unes venetes.

Abans de saltar a les sales amb els conjunts pictòrics de Pere Mates, a qui recordava especialment, es passa per una sala on s’exposa ben a prop, les impressionants pintures i algunes escultures pertanyents al gran –però molt gran- retaule de Sant Feliu, desmuntat de l’església homònima gironina, durant la Guerra Civil. Els cicles pictòrics del Sant pertanyen a Joan de Borgonya (mort a Barcelona, el 1525/26). Mentre que els cicles cristològics pertanyen a Pere de Fontaines. En aquests cicles hi detectem una Anunciació i una Nativitat que clarament se’ns diu, tradueixen gravats de l’època. I és cert que és un tipus de composició que anem veient repetida.

A la sala amb els Pere Mates hi descobrim un panell amb alt relleu escultòric, immens d’un retaule de Sant Sebastià, de Josep Tramulles, del segle XVII. El museu d’art de Girona guarda altres perles com una col·lecció de ceràmiques i vidres de diferents tallers catalans i hispànics dels segles passats. I també unes taules de fusta, gairebé úniques all món, que els vitrallers feien servir per dibuixar a sobre i retallar seguint una pauta els vitralls “gòtics”.

Mirada àcida

Un cop hem omplert l’ànima dels colors i les formes de les arts del passat visitem de nou l’exposició de Francesc Artigau, que per si no l’heu vist, ara falta un mes perquè finalitzi. Com dèiem al primer article, està dedicada a l’obra des de la primera individual al 1965, fins al 1977, després de la mort del dictador Franco. Obres de pintura i també algun gravat –i documentació complementària- on prima una crítica a la societat de consum i especialment a la vida edulcorada de la burgesia i els estaments acomodats: i aquest cop, en aquesta visita, ens fixem més en la mirada punyent dedicada a la gent que surt del Liceu, a les festes de societat i els retrats dels “que remenen les cireres”. També hi oposa la vida de les classes “subalternes” –com a la cançó de Raimon-, que s’adapten a la situació, a la seva manera.

*Pintura de Francesc Artigau del 1971. Fa cinquanta anys i la màscara encara és necessària. Foto: Museu d’Art de Girona*

A partir d’un moment l’obra d’Artigau guanya en fidelitat realista, però entre la primera exposició del 1965 fins mes o menys als primers setanta, fa un tipus de pintura de taques molt grosses i pinzellades molt llargues, que amaguen la fesomia de les cares i connecten les formes i que resulten enormement expressives i pintoresques. Com una manera “grotesca” d’incrementar la mirada àcida. Ho veiem en vàries pintures i ho veiem més concretat quan en algun moment coneix millor l’obra de Bacon. També ens fixem en l’inici dels retrats, que primer semblen més genèrics –com en el “Fabricant d’armaments” o el Businessman-, i icònics –el gran cap de perfil- i més endavant pot anar personalitzant, però sense perdre l’ull crític. Als anys setanta, l’artista s’obrirà a la reflexió de temes ben actuals, com l’ecologia. També anticipa les màscares. Tot i que en el seu cas són per protegir a l’individu de la societat consumista. Que també.

Més tresors

La visita al Museu d’Art es pot completar amb una volta per la catedral. Com a “turista”, actualment s’hi entra pagant –les entrades poden englobar el museu d’Art, la catedral i Sant Feliu-. Però amb la mateixa entrada, és pot anar i tornar, amb una facilitat inesperada a les sales del Tresor: no hi ha més portes ni seguretat que freni. I allà mateix i les vegades que es vulgui, es pot veure ben exposat el Beatus de Girona. On a la cartel·la posa clarament que procedeix de Tábara, Zamora (veure article sobre aquest tema).

*Un dels sarcòfegs paleocristians encastats al mur de l’altar major de Sant Feliu, Girona. Foto pròpia.*

La pàgina que es mostra és la 171v i 172r, amb la il·lustració a tota plana de la dona i el monstre dels set caps. El Beatus, del segle X, una obra original i antiquíssima i que confiem sigui l’autèntica (*veure l’avís del final), igual com ho ha de ser el “Tapís de la Creació”, romànic, que es mostra més endintre. Ambdues obres valen la visita a Girona. I potser pensareu que al Tresor no hi ha gaires obres més: la renovació de la museografia deixa espais més buits, amples i il·lumina molt bé les peces. Com el Sant Carlemany, mostra de la devoció singular de Girona pel rei franc. Però cal no oblidar que a la resta de catedral hi ha més obres interessants escampades, com el baldaquí de plata de l’altar major o la “Cadira de Carlemany”, romànica. A més dels vitralls, compte amb una pica baptismal renaixentista o amb obres dels escultors Pau Costa (XVIII) i de pintors tant importants com Antoni Viladomat.

Si guardeu les entrades no us oblideu de visitar l’església de Sant Feliu amb els sarcòfags de marbre del segle IV, encastats a les parets de l’absis major. Semblen del mateix taller. Això, “una agulla de gramòfon”.

*Avís al lector

Durant la visita del Beatus de Girona, al Tresor de la Catedral vaig observar una sèrie d’irregularitats que em van fer dubtar de si estàvem davant del còdex real o d’un facsímil: entre altres vaig observar que el paper era completament setinat i que la il·lustració hi quedava com incrustada. Per sortir de dubtes ho vaig demanar al mail que figura al web de la catedral. I avui, dimecres 11 d’agost, m’ha respost la direcció del Tresor, confirmant que l’exemplar és un facsímil i que no posaran el de debò fins que “l’alarma de les vitrines estigui connectada”. Han reinaugurat l’espai amb alguns deures per fer i no consta a la cartel·la que l’exemplar del còdex sigui una còpia facsímil. Esperem que la resta de la col·lecció, i especialment el “Tapís de la Creació”, siguin els autèntics.

Al voltant del monestir

Fem una llarga passejada per les principals propostes artístiques d’estiu de Sant Cugat del Vallès, dedicades a Grau-Garriga i a la biennal d’art contemporani català

Imatge de la capçalera: Disposició del conjunt de tapissos “Vell estendard d’aquí” del 1985, de Josep Grau-Garriga, tal i com es mostra a la sala capitular del monestir de Sant Cugat. Grau-Garriga fa deu anys que va morir.

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. No sabia massa bé si fer un o dos articles per ressenyar la visita del dissabte a Sant Cugat. Però una activitat del Josep Canals, director de la galeria homònima, m’ha donat una idea: dijous 5, a les 7, faran una visita guiada per en Carles Delclaux, per les propostes dedicades a Grau-Garriga, “monstre” del tapís contemporani, de qui enguany es compleixen deu anys del seu traspàs. Segons Canals, les exposicions d’ell que hi havia previstes aquest estiu, no tenien en compte aquest detall i ell ho ha volgut subratllar amb una exposició a la seva galeria i amb les visites comentades, per conèixer el seu llegat santcugatenc.

Delclaux,que domina a fons el tapís i l’obra de Grau-Garriga, conduirà la visita guiada i al mateix temps és un dels artistes participants a la Biennal d’Art Contemporani Català 2020. La Biennal, després de l’etapa barcelonina, actualment es pot veure a la seu de la Fundació Cabanas, a Sant Cugat. Es pot visitar, gratuïtament, durant aquest mes d’agost, en que si no canvia res, serà el seu final per sempre més. Delclaux ens farà de pont entre una cita i les altres.

El final d’un projecte

Efectivament Sant Cugat és l’última estació de la Biennal. Però volem dir l’última definitivament: l’estació terminal. Josep Canals i els seus col·laboradors han organitzat durant quaranta anys aquesta cita, dedicada a fomentar el treball dels artistes joves del país. Però ha arribat un moment en que ni les institucions municipals, ni les de mes amunt, ni entitats privades, han mostrat cap mena d’interès en perpetuar-ho més enllà. Canals no vol que el seu projecte emigri a altres poblacions, fora de Sant Cugat. Després ja seria una altra cosa. I plega.

L’escultura “Àlbum” de Neus Colet és del 2010. Colet és una artista de Sant Cugat. En un missatge que ha enviat Josep Canals ens explicava que Colet i dos col·legues, ahir o avui, estaven dibuixant pels carrers del seu poble i se’ls hi ha acostat una patrulla dels Mossos per avisar-los de que “l’ajuntament no vol que es facin aquest tipus d’activitats al carrer”. Tots han quedat de pedra i han engegat una protesta “de dibuix urbà” davant l’ajuntament en contra aquesta actitud. També jo he quedat sorprès. Foto: Aleix Art

Per dir adéu al projecte, han seleccionat un grapat d’artistes que havien format part de les primeres biennals i que avui ja tenen un nom -i unes edats-. A la seu de la Fundació Cabanas –ubicada al carrer Santiago Rusiñol, 60, prop de la plaça del monestir-, s’hi poden veure obres d’artistes tant destacats com Ignasi Aballí, Sergi Barnils, Tom Carr, Neus Colet, Lourdes Fisa, Enric Pladevall, Vicenç Viaplana, Viladecans, Roser Oduber o Joan Fontcuberta.

Els artistes els han seleccionat els experts, però alguns dels creadors han mirat de portar obra representativa dels anys en que van participar. I d’altres és obra més recent. En aquest blog, per exemple, hem parlat un parell de cops del Sergi Barnils: a la Biennal hi és present amb un quadre del 2012, per tant d’una etapa madura. La pintura està dedicada a la Creació, en concret de la llum: tot negre, a sobre s’hi desplega la seva cal·ligrafia amb un traçat blanc. Barnils té l’estudi a Sant Cugat. Viaplana, que també hem dedicat articles, és present amb una pintura de caire més abstracte, del 1983. En aquest cas és més de la seva joventut.

Una de les participacions més destacades és la de Joan Fontcuberta que ha fet expressament per aquesta Biennal un vídeo: captura pantalles de les xarxes socials amb referències visuals dels 591 artistes que han passat per les successives biennals, que van passant a diferents velocitats. Repetim: 591 artistes han passat per les biennals. I en un tríptic que han publicat adjunten imatges amb polítics com Pujol (1986) o consellers com Guitart (1990) inauguran biennals.

Grau-Garriga protagonista de l’estiu a Sant Cugat

Com ja hem vist, Sant Cugat és terra de tapissos i a la Biennal hi trobem una lleugera referència en l’obra de Maria Fabre. Carmen Anzano també embolica amb cintes de colors vermellosos el bastidor, creant una composició poètica. Però el gran representant a la Biennal, és Carles Delclaux.

“Gestació”, tapís de Grau-Garriga del 1970, tal i com es mostra a l’exposició temporal del centre dedicat a l’artista i a l’art tèxtil, ubicat a Cal Quitèria, que tanca durant l’agost. Foto: Aleix Art

Delclaux, com Grau-Garriga, és nascut a Sant Cugat, el 1951. Format a la Casa Aymat i a l’Escola Massana. Entre 1970 i 1974 dirigí l’Escola Catalana del Tapís. Allà va conèixer a fons i va col·laborar amb la “bèstia negre” Grau-Garriga. Aquest nascut el 1929, i per tant de la mateixa generació que Subirachs, a qui ens referíem en l’article anterior.

La visita del dijous podrà servir per visitar l’exposició a la galeria Canals i l’espectacular muntatge a la sala capitular del claustre del monestir. Però no podrà incloure l’exposició “Vermells”, tancada durant l’agost –inexplicablement quan la gent volta- que segueix muntada al centre Grau-Garriga, a Cal Quitèria. Aquesta mostra reuneix obra per testimoniar la importància del color de la sang, en l’obra de l’artista. En alguns llocs posa que l’exposició es reobrirà el setembre.

Dissabte sí que vam poder veure aquesta exposició instal·lada en una masia construïda el 1879, quan Sant Cugat era terra de vins. Comissariada per Àlex Mitrani i Jordi Garrido, reuneix tan pintura, com dibuix, com sobretot tapissos. Val la pena.

Impressionen les seves obres tèxtils amb la matèria que sembla explotar i que converteixen cada peça en una manifestació expressionista . Grau-Garriga utilitzava el vermell per diferents significats: la sang, la política, l’espai i per projectar. Em va semblar interessant, que en el “vermell sanguini”, hi hagi una peça gran que es refereix a la “gestació”. Tot un homenatge a la maternitat i a la dona. L’obra és impressionant. L’exposició també reuneix pintura, en la que Grau-Garriga empra el col·lage.

Altres exemples de pintura i alguns dibuixos amb tintes es poden veure també a la galeria Canals –carrer Orient, 24, darrera el monestir. Aquest espai es redueix a un passadís de casa del galerista –on a la sala d’estar, quan no hi ha Covid, organitza vetllades culturals-. Explica que no l’hi importaria fer exposicions només amb tres obres, si és que són peces que valen la pena. En aquest cas n’hi ha unes quantes més: dibuixos i pintures que permeten fixar-se amb detalls com les taques sinuoses de formes i línies que evoquen rostres o animals. Canals ens fa fixar en l’interès de Grau-Garriga per fer marcs dintre de les seves obres. Em crida l’atenció un dibuix homenatge als “homenots“ de Pla, amb tot de paraules que fan referència a personatges, llocs, ideologies, etc.

Però si no en teniu prou de Grau-Garriga cal que passeu per la sala capitular del claustre del monestir on hi ha un “environament” o instal·lació de tapissos –annex de l’exposició dels vermells-. Es tracta del conjunt “Vell estendard d’aquí” del 1985, que s’ha mostrat altres vegades amb diferents disposicions (a Châteauroux, a París i a Sant Cugat). Ben grans i tensats, no toquen mai al terra i es combinen per formar una escultura que convida a passejar-s’hi i a descobrir els diversos matisos i textures.

Un detall dels arcs de maons característics de l’arquitectura de Cèsar Martinell, que es poden veure a l’antic celler cooperatiu de Sant Cugat. Abans que es convertís en un poble gran estava envoltat de vinyes. Foto: Aleix Art

Si visiteu Sant Cugat i us deixeu endur pels seus carrers, també és interessant conèixer el seu antic celler cooperatiu, projectat per Cèsar Martinell, enguany fa cent anys. No és gaire lluny del monestir. També val la pena visitar l’església monacal, que actualment és la parròquia.

Sense penediments

Finestres d’El Trabuc

Xavier Vidal presenta una selecció de vuit dibuixos, dels darrers mesos, fets amb bolígraf sobre cartró, dedicats a masies del Moianès i a temes de Centelles. No hi ha marge d’error en la seva execució.

Centelles. Si dibuixes amb llapis encara pots esborrar. Però si ho fas amb bolígraf, no hi ha més remei que o continuar endavant, fins al final, surti el que surti; o estripar el dibuix i tornar a començar. Recomano la primera opció perquè el dibuix pot portar a resultats sorprenents.

*El Saiol, masia de Moià, dibuix fet amb bolígraf sobre cartró blanc, pel Xavier Vidal, aquest any.*

El fet és que el bolígraf, com la tinta o l’aquarel·la, volen decisió i un error s’assumeix: una ratlla de més, una línia torta, un mal plantejament queden “gravats” per sempre. Els penediments no serveixen.

Xavier Vidal ho sap molt bé. Va començar fa uns tres mesos a fer una sèrie de dibuixos. Els motius solen ser masies o racons de Moià que ell mateix fotografia. Desprès agafa la foto, se la posa al costat. Retalla un cartró blanc o marró (amb els dos tons se sent bé, però l’hi agrada molt el color natural del material). I amb un bolígraf blau dibuixa el que veu.

Un cop fets els primers dibuixos ho va compartir per les xarxes i, sincerament el resultat era molt bo. Al cap d’uns dies ja tenia la proposta de fer l’exposició a les Finestres d’El Trabuc. Perquè val la pena que els nostres visitants gaudeixin dels originals d’aquest treball.

Després de la proposta van venir alguns temes centellencs. Però vam haver de frenar al Xavier, perquè ens va semblar que canviaria l’exposició i era important que poguéssim veure els primers exercicis de grans masies.

Tota una vida

Xavier Vidal Sans viu a Moià. És fill de Barcelona (1945), però fa molts anys que està vinculat a fons amb la capital de la comarca veïna. Per exemple, fa anys que és president del Cercle Artístic del Moianès, on fan cursos i cada estiu organitzen concursos de pintura: quan hem muntat l’exposició, el 31 de juliol, en feien un a Monistrol de Calders.

*Dibuix d’un espai centellenc ben conegut fet expressament per a l’exposició*

Una altra activitat que organitzen i que Xavier Vidal ens subratlla que a ell mateix l’hi ha anat molt bé per millorar el dibuix i per conèixer gent, són els sketchcrawls. N’han fet per tot el Moianès. Ja porten uns quants anys voltant pels seus pobles i reunint aficionats al dibuix urbà d’aquí i d’allà.

Ell ens explica que l’hi ha anat molt bé per fixar-se com ho fan els altres companys i aprendre. Sempre està obert a aprendre coses noves del dibuix i de l’art i deixa pels fatxendes, pensar que “són bons” . També organitzen sessions de retrat entre companys.

Vidal ha dibuixat tota la vida. Primer de jove. Després a la feina. Durant moltíssims anys va treballar a una fàbrica que feien bosses i embalatges de plàstic. I al principi ell hi feia els dissenys per les bosses amb lemes comercials. En una època en que tècnicament no hi havia els mitjans d’ara: res de digitals. Però es feia i ho va viure amb passió.

Va venir una època en que potser no dibuixava tant per ell. Però en un moment determinat, va aprendre a utilitzar el pastel i va fer moltes natures mortes i temes amb ceràmiques, que tenien molt èxit. Però al final se’n va cansar o l’hi van dir que ja es repetia i ho va deixar. Ja fa uns anys.

Ara fa aquesta línia de dibuixos amb bolígraf. I diu que ja té algun encàrrec i tot. L’hi agrada molt fixar-se amb arquitectures i amb els detalls, amb la ubicació d’una finestra, amb la perspectiva, d’on ve la llum.

Xavier Vidal també participa amb les exposicions del grup moianès Reivindic[Art], especialment dedicat a fomentar úna mirada crítica i creativa pel Dia de la Dona i el Dia contra la violència de gènere. És un artista motivat, actiu i ben compromès.

SKETCHCRAWL D’ESTIU A CENTELLES

Organitzat pel Cercle Artístic del Moianès

Diumenge, 8 d’agost de 2021, de 10 del matí a 1 del migdia.

Trobada a la Cafeteria El Trabuc, c/ Socós, 1.

Inscripció gratuïta a: cercleartisticdelmoianes@gmail.com o al tel. 650. 78.18.09