L’exposició “Day and Night”a la galeria Senda ofereix obra recent de l’artista nord-americà actiu des de Nova York
Foto de la capçalera: “Winter Mimosa Jan 28”, obra del 2020, que fa 91,5×183 cm i està feta amb esmalt, vinil, oli pastel i grafit sobre Masonita. En les pintures de les mimoses sembla atendre a les estacions.
Barcelona/ Centelles. Els dissabtes a la tarda encara hi ha galeries a Barcelona que obren. És el cas de la galeria Senda, actualment ubicada al carrer Trafalgar, 32, no molt lluny dels Espais Volart o del Palau de la Música Catalana. De fet obren tots els dies. Inclús dilluns amb cita p`revia.
Actualment tenen en exposició l’obra més recent de l’artista nord-americà Donald Sultan (Asheville, 1951), que viu i treballa a Nova York.
És una obra interessant, feta de peces grans i algun dibuix. En les pintures contrasten les parts rugoses amb les parts llises. La combinació hi és amb les textures i també amb el joc entre la figuració i l’abstracció. Ja que simplifica la representació de mimoses, amb les seves fulles i les seves flors. Amb aquesta cerca de l’essència Sultan crea uns ritmes plàstics molt interessants, repetint les formes i els jocs de textures. També juga amb els tons, que són suaus i agradables a la vista. L’hi agrada molt crear les composicions a partir de fons més foscs.
Per la sèrie en exposició, Sultan es va inspirar en un ram que l’hi van regalar. El 2019 va començar fent dibuixos i després va anar trobant la manera d’explorar les formes a través de la pintura.
Segons la galeria, és propi de l’artista el treballar en formats grans, jugar amb les textures fins a provocar un desig palpable en les obres, i cercar els límits de la forma.
Experimentador
Sultan treballa amb materials industrials. En les seves obres hi podem trobar quitrà, alumini, esmalts, vinils, rajoles. I sol utilitzar la Mesonita com a suport: es tracta d’un tipus de tauler de fibres de fusta, altament comprimit, sotmès al vapor i normalment utilitzat com a aïllament i també vàlid com a suport de pintura.
Les peces de les Mimoses són vàries a l’exposició, però també hi ha una peça gran, de fons negre i amb unes traces expressives blanques, que és dels anys noranta i pertany a la sèrie “Smoke Rings”, efectivament: dedicat a anells de fum de tabac.
A l’entrada hi ha un cridaner dibuix sobre paper, que representa flors de rosella d’un intens vermell, fet amb llapis conté. El color porta la batuta de la representació. Un fet que retrobem a les seves pintures: gairebé no hi ha línia.
Així com en les pintures es sembla fixar en les estacions, en la sèrie de les roselles potser es fixa en el seu creixement. Foto: galeria Senda
Donald Sultan a més de pintar, també fa gravat i escultura. Es sol interessar per les coses quotidianes i les flors són un tema típic de la seva obra. Té peces als grans museus internacionals.
La galeria destaca una cita de l’artista: “Sovint s’ha declarat que la pintura ha mort, i quantes vegades ens ha demostrat que mai desapareixerà? Fem una crida a les pel·lícules clàssiques “pel·lícules antigues”, però mai cridem a les obres mestres “pintures antigues”. La bona pintura és atemporal”.
L’exposició “Day and night” de Sultan es pot veure fins a finals del mes de juliol. Del 8 a 10 de juliol Senda serà a Arco.
Visitem l’exposició que revisa la pintura paisatgística dels Vayreda i companyia, que fan als Espais Volart.
Foto de capçalera: detall de la primera versió de l’oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, de 40×80,5 cm. procedent de la col·lecció Vayreda Casadevall. Aquesta peça, la definitiva i altres versions es pot veure a la mostra. Imatge de la Fundació Vila Casas
Barcelona/ Centelles. Normalment escric per explicar exposicions i activitats artístiques que em semblen interessants. Aquesta era la previsió amb l’exposició dedicada a l’Escola d’Olot que acullen els Espais Volart (c/ Ausiàs Marc, 20-22), la sala d’exposicions de la Fundació Vila Casas situada a la Ciutat Comtal. L’Escola d’Olot em sembla un capítol important per explicar la introducció i la divulgació del paisatgisme a casa nostra. Però hi ha una cosa important que no em quadre d’aquesta mostra.
Les obres de l’exposició, la majoria són molt bones. Hi ha peces d’envergadura important que ja formen part del fons dels nostres museus. Com l’obra “Un combregar a muntanya. El viàtic”, de Marian Vayreda, del 1887, que procedeix del Museu de la Garrotxa, a Olot i és un dipòsit del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta és la situació d’altres obres com el gran oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, del 1876, que es troba just al baixar l’escala.
També hi ha obra de fons particulars, de galeries o hereus dels artistes. No hi falten paisatges de Josep Berga, ni altres noms importants, vinculats amb l’escola olotina, com Enric Galwey i també Iu Pascual, que va ser director de l’Escola de Belles Arts d’Olot i va ajudar a crear l’Escola Superior de Paisatge. I hi ha peces d’artistes que hi feren estada com el gran Santiago Rusiñol. I per explicar un episodi concret de la història, també s’hi fan entrar obres de ceràmica, escultura o xilografia, d’artistes tant destacats com Josep Aragay, Josep Clarà, Joan Rebull i Enric-Cristòfor Ricart, respectivament. Inclús hi ha una escultura de Josep Guinovart. L’exposició ocupa els dos espais del subsòl dels Espais Volart.
El problema que tinc amb aquesta exposició esta amb el discurs, les conclusions del comissari, Xavier Palomo. La seva idea, resumint molt és que no hi ha una Escola d’Olot com a tal, perquè els artistes pintaven diferent. Era una cosa més global. I que allò va ser un invent del Joaquim Vayreda, emulant la francesa Escola de Barbizon. Que va ser ell mateix que va posar nom a la d’Olot, per “vendre”, i que amb els seus “seguidors” tot va ser una operació per introduir a les cases de la burgesia de la ciutat, imatges d’una Catalunya rural edulcorada, bucòlica, carregada d’intencions polítiques, vaques, masies i pastors pul·lulant. I a més a més no pintava a l’aire lliure.
El disseny expositiu, d’acord amb el discurs va guanyant un to mofeta que acaba subratllant que posteriorment altres agents s’encarregarien d’accentuar la farsa de país que hi havia darrera l’Escola d’Olot, com la Dictadura de Primo de Rivera i el Franquisme. El títol de l’exposició ho deixa clar, però amb anglès: “L’Escola d’Olot una ¨¨´¨´´”Fake News¨” amb 150 anys d’història”.
Paisatges bonics
Sense ser un expert en la matèria, però amb vint anys veient i escrivint sobre art, crec que el què diu Palomo, el què són els fets, segurament són certs, però no són raó suficient per dubtar de l’Escola i tractar-ho de mentida, sino tot el contrari:
¿Perquè cal que tots els pintors, pintin igual si el que precisament valorem com a bo, és com cada geni plasma la seva mirada del paisatge natural-rural?
Que l’artista idealitza, carrega tintes, manipula, pinta la seva realitat? Em sembla que tots ho fan. I en l’època que agafa l’exposició hi ha tot una successió de tendències que són la moda a cada moment i cada una pinta la seva realitat: Romanticisme, Impressionisme, Simbolisme, Modernisme, Noucentisme, etc.
Que ho feien per vendre? Hi ha pintors més bohemis i d’altres amb més sentit de mercat.
Quin problema hi ha en repetir-se pintant vaques? Segur que avui encara se’n poden trobar pasturant pels prats pirinencs i pre-pirinencs de Catalunya. Són animals formidables, que en algunes cultures simbolitzen la font d’aliments ¿Que pintaven una natura catalana bucòlica? doncs, depèn de com es miri, no cal una pintura per veure que hi ha paratges a la Garrotxa meravellosos amb o sense nens amb barretina (parlem d’una pintura del Berga). I està ple de masies. Tot son temes possibles: vaques, territori, natura i natura humanitzada. A la mostra, el magnífic paisatge gran d’Iu Pascual dedicat al Puigsacalm o uns petits quadres de camps i pastors del mateix Berga em semblen representatius d’aquesta idea.
Les obres dels Vayreda –algunes més que altres- sí que semblen tenir una altra intenció més específica: però quadres com “Recança” del Joaquim no sembla que parlin precisament d’una pagesia bucòlica, sino més aviat carregada de penúries. Com en l’obra de Jean-François Millet. Potser per una gran crisis o per la guerra. Perquè els carros van carregats de trastos, no de palla i sembla que marxen. L’atmosfera crepuscular no crec que sigui per donar una idea bonica. L’obra va ser assajada per l’artista amb diversos estudis i versions que s’inclouen a la mostra –això està bé-.
L’exposició inclou un grup de fotografies procedents dels arxius del Berga o dels Vayreda, que són material que els haurien ajudat a composar les pintures, inclús per inventar els paisatges. Això és trampa? És la prova del delicte? Aquest és un apartat i un tema interessant si bé avui en dia encara es fa, perquè parlem de pintura. La majoria d’artistes que conec parlen de la seva pròpia realitat plàstica. I n’hi ha de més fidels i de més conceptuals. I en quan a pintar a l’aire lliure, doncs molts que van anar a Olot ho van fer en alguna ocasió i si no prenien apunts, per poder fer als seus tallers obres de més envergadura que són impossible portar al camp. Hi ha obres de dimensions molt grans.
Homenatges a l’Escola
“Nena”, bronze de Joan Rebull, que també forma part de la mostra i prové de la col·lecció Vayreda Casadevall. Foto: Fundació Vila Casas
La selecció de peces d’escultura o ceràmica, a la que m’he referit al principi, corresponen a un apartat dedicat a uns homenatges que es van fer el 1929 i 1930. Com he dit abans, no s’exposen només paisatges, sinó que hi ha busts o plats de ceràmica. A part d’Aragay, Clarà o Ricart, també es poden veure obres de Josep Obiols, Francesc Domingo, Pau Gargallo o Manolo Hugué. Dels dos darrers el comissari diu que són els “trencadors i d’una gran modernitat”. Evidentment conviuen diferents tendències a la Catalunya de l’època i cadascú era modern a la seva manera. El que em sembla interessant és veure que artistes de diferents tarannàs participen de l’homenatge.
En canvi no s’explica si l’Escola d’Olot o la seva ombra està en l’origen de les petites escoles locals que trobem escampades pel territori i que han donat pintors dedicats al paisatge, com en Joaquim Vancells per Terrassa, més modernament Joan Abancó pel cas de Moià, o escombrant cap a casa, els paisatges de Labarta, Musach o del “Moreu”, pel cas de Centelles. També es podria posar en relació l’Escola d’Olot amb els Lluministes de Sitges i amb pintors com Joan Roig i Soler, Eliseu Meifrèn, o més jove Pere Daura.
En canvi sí que es posa amb les atencions que la dictadura de Primo de Rivera i Franco, van tenir, projectant l’Escola d’Olot i la Garrotxa com “la Suïssa catalana” i “l’Arcàdia feliç”. Com si per ser els dolents de la pel·lícula, encara agreugessin més el problema, “el fake”, la mentida en català. Encara bo que van veure alguna cosa bona al país!
Més ceràmica
Copa de Josep Llorens Artigas, del 1935, que guarda la seva fundació. Foto Josep Casanova/ MNAC
La visita a l’exposició de l’Escola d’Olot ha estat precedida per una visita a l’exposició de l’Hamada-Artigas al MNAC. Realment val la pena. Potser podrien explicar millor com es concreten les influències, perquè a part del forn japonès, les peces de cadascú són molt diferents. I si les connexions es troben en les coccions i en els esmalts és difícil de veure. És veritat que hi ha una llibreta amb anotacions dels Artigas copiant formules japoneses. És molt interessant com expliquen el paper de l’Artigas, pare i fill i d’Eudald Serra.
L’exposició es fa a una sala preparada adjunta a la segona sala d’art modern i per sortir s’ha de fer tota la volta: passareu per les sales dedicades a la Guerra Civil i crec que és on hi haurà les noves seccions. I per cert, a la sala Oval ja hi ha les avionetes de Francesc Torres. Estan acabant de preparar la instal·lació que presenten dijous.
Tornant als Espais Volart, l’exposició de la planta baixa és la de l’Antoni Llena. M’agraden els col·lage i muntatges amb paper. I en quant a l’exposició de l’Escola d’Olot val la pena per les obres i la podreu veure fins el 25 de juliol.
Montse Vall·llovera exposa els seus ventalls pintats
Imatge de capçalera: Montse Vall·llovera amb els seus ventalls penjats a les Finestres. Foto: Mònica Pou
Centelles. Avencem pel juny i la calor comença a apretar. No sabem ben bé si anem avançats pel canvi climàtic. El que no canvia són les solucions per superar-ho. Abans més que ara eren molt comuns els ventalls i amb un bon canell i energia fan passar un bon aire. També hi ha els gelats. I els refrescs o els tes freds.
De totes aquestes coses n’hi ha ara a El Trabuc. L’aparador amb els gelats de sempre i les novetats ja està al seu lloc. I a les Finestres ara hi tenim una selecció dels ventalls pintats per la Montse Vall·llovera.
Aquesta artista, actualment resident a Vic, ja havia exposat a El Trabuc fa uns anys una col·lecció de pintures dedicades a flors. Les flors són un tema recorrent també en els ventalls i també les formes geomètriques.
Vall·llovera treballa molt i va provant terrenys nous: a través del mòbil també ens ensenya una sèrie de miralls que ha “tunejat” amb més flors i colors.
L’exposició a les Finestres arriba un mes després de la mostra que la Montse Vall·llovera va fer al Niu del Palau on hi havia pintura i ja presentava uns quants ventalls. A allà van tenir molt èxit i pel que es veu, a El Trabuc, també agraden molt.
Alguns ventalls van acompanyats per unes bossetes de roba que també han estat decorades. Els ventalls són de colors i estant pintats sobre la part de roba, tots originals, diferents i signats. S’estaran a les Finestres durant el mes de juny.
Foto: Mònica Pou
Hem parlat amb el Toni del tema gelats i begudes refrescants per saber si hi ha novetats ens fa mirar la gran carta que han penjat a fora, perquè està plena de suggeriments nous: que si el suc de taronja amb “te matcha”, que si les smoothies, que si l’orxata “cubano”que va amb gelat de xocolata. La setmana passada va ser la fira de la ratafia. Doncs també hi ha el corresponent gelat. I continuaran servint els cafés i les pastes amb la passió de sempre. Esperem que les circumstàncies generals millorin. Ara avança la vacunació i les dades epidemiològiques són esperançadores. A veure si tenim un bon estiu!
A Centelles arrenca l’exposició de Cristina Megía al Marçó vell i a La Garriga subratllen el centenari de Conxa Sisquella amb doble mostra dedicada a la pintura, al gravat i al dibuix
Foto de la capçalera: una de les principals pintures de Cristina Megía, del 2018, a l’exposició del Marçó vell
La Garriga/ Centelles. Les paraules de Cristina Megía a la inauguració i a la visita guiada al Marçó vell han estat com un bàlsam artístic per revisar l’aproximació a la pintura i acostar-se a la disciplina amb una mirada refrescada. Diu que l’hi agradaria ser professora i s’explica molt bé. També pinta de meravella.
Megía (Valdepeñas, 1977) protagonitza l’exposició que es va inaugurar divendres al centre centellenc, que és part de la recompensa per haver guanyat l’any passat el Premi Centelles, a més dels 3.000 Euros.
Dissabte va fer la visita guiada amb una assistència important d’interessats, que contrastava amb la inauguració marcada per la falta de públic, presidida això sí per l’alcalde i membres de la comissió organitzadora.
Els visitants sembla que es van recuperar també ahir diumenge, dia de mercat i el segon de la fira de la ratafia. Visitants, que en canvi es trobaven a faltar a les exposicions de La Garriga, que ahir coincidien amb les catifes florals pel dia de Corpus.
L’obra de Megía celebra la pintura i reivindica l’ofici i la materialitat igual com molts anys abans han fet altres pintors com la Conxa Sisquella (Centelles, 1920-Barcelona, 1997). Finalment –després de les restriccions per la pandèmia- a La Garriga han obert dues exposicions que permeten admirar el seu treball pictòric i gràfic. Una altra figura destacada per l’amor a l’experimentació i a la creativitat amb passió.
L’exposició a la Fundació Maurí (C/ Cardadeu, 17) ofereix obra inèdita dels anys de formació i dels primers anys (1940-1950). A la sala d’exposicions de la Fundació Fornells-Plà i Conxa Sisquella (c/Calàbria, 210) es posa en relació l’obra pictòrica dels anys setanta i vuitanta amb els seus increïbles gravats calcogràfics del mateix temps, que no deixen de tenir un important element pictòric pels seus colors.
Color i composició
Tornem al Centre d’art el Marçó vell (c/ Galejadors, 2, Centelles): Megía ha portat una selecció de l’obra dels últims set anys i obra recent. Tot és pintura a l’oli sobre lli -diu que l’hi agrada més perquè és més estable que la tela de cotó- i algun paper. Sense voler fer una sèrie programada, podríem dir que hi ha un tema dominant, dedicat a interiors de museus i a obres d’art. Interiors singularitzats per les parets vermelles –o de colors- i que corresponen a equipaments espanyols com el Museo del Romanticismo o estrangers, com la Scottish National Galletry, a Edimburg.
També hi ha alguna pintura d’interiors domèstics amb figura –vestits o nus-, pertanyents a altres temes que destaquen més els espais diàfans amb figura que recorden la seva pintura guanyadora del premi.
Cristina Megía explica que tot són espais que ha visitat, documentat fotogràficament i que a partir de les imatges i esbossos -són molt interessants els que fa amb oli sobre paper- ha anat elaborant i relaborant per donar lloc a les successives composicions. A vegades ella mateixa es posa de model per quadrar la idea. L’obra de Megía és de treball lent i meditat.
A l’artista l’hi agrada molt explicar el seu treball. Per això la mostra també reuneix esbossos que ens permeten remetre a composicions de la mostra, com el gran quadre de l’escultura amb les germanes ballant un vals, una de les obres més destacades de l’exposició centellenca. Megía que ha fet belles arts i història de l’art viu com a pintora i al mateix temps s’autoanalitza i amb gran facilitat explica les claus compositives de la seva obra, pensada –en el cas d’aquesta pintura- per enfocar la mirada cap al conjunt escultòric. Res és gratuït, tot és un joc compositiu i un desig d’empatia.
Megía és una artista apassionada i que cuida tots els detalls. Va venir amb cotxe, dimarts des de Granada –on resideix- amb la seva obra, per ajudar i coordinar el muntatge. I va portar postals de la seva obra, un bon catàleg d’una mostra seva del 2017, targetes i vi del celler dels seus germans de Valdepeñas.
A part de les obres grans amb el fons vermell també hi ha formats petits dedicats a obres d’art i retrats. Afirma que no s’hauria imaginat mai trobar gust en representar marbres romans, després dels exercicis avorrits a Belles Arts dibuixant escultures i figures blanques.
És curiosa la seva atenció actual a l’obra dels museus i particularment a peces dedicades a dones, que es van trobant per les seves pintures, ja sigui sent fidel a l’obra dels museus o aportant creacions de la seva collita. A vegades s’ha trobat que per indicacions de la direcció del museu, a qui ha demanat els pertinents permisos, no pot representar obres en préstec i aleshores o les pinta negres o se les inventa.
I a Centelles quan?
L’obra de Conxa Sisquella té un altre direcció estilística. A la Fundació Maurí podrem veure les seves acadèmies i retrats a familiars amb carbonet dels inicis. I com aviat salta a la recerca d’un estil propi, figuratiu, però més connectat amb propostes expressionistes o amb el ressò de les avantguardes. Propostes a les que podia tenir accés durant la postguerra. Jaume Guardis, president de la fundació de l’artista, ens explica, que el marit de Sisquella, Fornells Pla, des de París enviava fotografies de les obres de Picasso. Hi ha carbonets, ceres, guaixos i olis.
“La noia que llegeix”, cera de Conxa Sisquella que es pot veure a la mostra de la Fundació Maurí de La Garriga. Foto: Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella
Hi ha una constant que es manté al llarg de la seva obra i que, per tant retrobem a les pintures i als gravats exposats a la seva fundació: la línia, prima o gruixuda carregada de matisos de colors. Ratlles sobre ratlles que donen riquesa tonal i que als anys setanta i vuitanta combina amb grans camps i franges de caire més expressionista abstracte.
Les pintures són interessants i també ho són molt els gravats calcogràfics, carregats de colors. Però esperarem a que la Fina Tuneu faci el seu taller de gravat –destinat a neòfits i programat dintre els actes de les mostres-, dissabte i diumenge vinent, per oferir un comentari tècnic més acurat. Ja que són obres de tècnica increïble i misteriosa. Ho publicarem al Salonet.
Les exposicions de La Garriga es podran veure fins a final de mes. Guardis ens informa que dedicat a la Conxa, encara falta una exposició de puntaires i que preparen un vídeo biogràfic, per l’octubre. També van per preparar el corresponen homenatge centenari al seu marit Fornells Pla.
Centelles, vila natal de Sisquella s’havia postulat per fer una altra exposició d’homenatge a l’artista, però sembla que no ha avançat res per cap banda. Potser ja podrien pensar amb una exposició dels dos i així també coneixerem l’obra del seu marit. L’exposició a Centelles, al Marçó vell de Cristina Megía es podrà veure fins el 18 de juliol.
La pintura segueix malgrat els embats de noves disciplines i la moda de les tècniques digitals. Com diu Megía, les obres s’han de veure del natural i apropar-se per descobrir matisos i trucs amagats que només existeixen en pintura, que no és fotografia, i assaborir-les com el vi, que només es pot tastar, bevent-lo.
badaluc 