badaluc

Quan volíem ser moderns

La Fundació Joan Miró revisa el paper d’ADLAN a partir de documents conservats de l’associació activa entre 1932 i 1936 i l’aportació que hi va fer el mateix Joan Miró

Centelles. Tots sabem que la seu de la Fundació Joan Miró de Barcelona és un edifici obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert. Tot i que construït a finals dels anys setanta, conceptualment podríem dir que es remunta a molts anys abans. D’abans de la dictadura i de la guerra, de quan a Barcelona hi havia gent amb un especial neguit per connectar amb els corrents artístics moderns i introduir-los al país. Sert era membre del grup d’arquitectes GATCPAC i també d’una associació que es va dir ADLAN. GATCPAC I ADLAN compartien moltes coses, com membres o la seu, al Passeig de Gràcia 99. Des de la plataforma d’arquitectes defensaven l’arquitectura racionalista i des de l’associació es movien per introduir els nous corrents culturals a la capital.

ADLAN vol dir Amics de l’Art Nou i va ser una associació creada el novembre de 1932, en plena República, expressament per fer activitats i introduir obres i idees noves en camps culturals tant diversos com la pintura, l’arquitectura, la literatura, la música, el circ, el cinema, la dansa.

Com a particularitat tenien que les activitats que van fer, anaven dirigides exclusivament al seus socis. La premsa es cuidava de donar ressò de les activitats. L’impulsor d’ADLAN va ser Joan Prats i eren complices de la mateixa sensibilitat artística, personalitats com Ángel Ferrant, J.V. Foix, Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Josep Torres Clavé i Joan Miró. En el terreny expositiu van mostrar obra d’artistes com Alexander Calder, Man Ray, Hans Arp, Remedios Varo, Picasso, Dalí.

Guardar papers

Les vicissituds d’ADLAN haurien caigut de la memòria si no fos que a la seva època la tresorera, secretària i membre del grup Adelita Lobo no hagués anat guardant papers, actes i tota mena de documentació a través de la qual es pot reviure la història de l’associació. Aquests documents, juntament amb d’altres que amb la mateixa visió va guardar Joan Miró, han permès revisar la història i muntar l’exposició documental que ofereix actualment la Fundació Joan Miró de Barcelona, comissariada per Muriel Gómez, Jordana Mendelson i Joan M. Minguet.

*Obra de Joan Miró “Figures davant el mar”, del 1934, exemple de la col·laboració amb l’assocació ADLAN. Foto: Fundació Joan Miró, Barcelona. c Successió Miró, 2021*

Miró es va implicar a fons amb aquesta associació i a més d’assessorar i de servir d’enllaç amb altres artistes, va organitzar fins a cinc exposicions d’obra pròpia. Obres que després anaven cap al circuit internacional –París, Nova York, Zuric-, primer es veien a Barcelona, només pels socis d’ADLAN. Les exposicions duraven poques hores i es feien a llocs com a casa de l’artista o a les galeries Syra i Catalònia. L’exposició de la fundació reuniex alguna d’aquestes obres mironianes dels anys trenta.

Un altre capítol destacat de la col·laboració entre Miró i ADLAN va ser en el disseny i continguts del número especial d’hivern del 1934, de la revista “D’Ací i d’Allà”. Aquesta revista no era pas l’orgue de comunicació de l’associació, però en aquest cas es van ocupar d’escriure i il·lustrar un número monogràfic dedicat a l’art contemporani. Miró hi va participar en la portada i en imatges del interior. Aquest número del “D’Ací i d’allà” va esdevenir una referència per artistes posteriors, especialment als crescuts durant la postguerra i avui és un objecte de col·leccionisme.

ADLAN va projectar una revista pròpia de l’associació que es deia “Síntesi”, però el 1936 va acabar amb el projecte, el grup i molts somnis. El 1936 es va dissoldre l’associació, però no les amistats. I la flaire dels amics de l’art nou es va sentir encara en el pavelló espanyol de la República, a la fira de París, del 1937. I segur que ha inspirat altres projectes moderns entre els seus antics membres i els seus hereus.

Festimatge reuneix les “imatges rizomàtiques” de Rosa Vives

Centelles. Fa una setmana tot pintava que tothom del país podria anar a Calella. Però va arribar el cap de setmana i per arribar al poblet del Maresme, si no erets part participant, no calia que et moguessis de casa. Feia un any que s’havia retardat la inauguració de Festimatge i tothom creuava dits perquè les activitats i les exposicions al voltant de la fotografia, els curts i el cinema de 9,5 tiressin finalment endavant. També la Rosa Vives estava pendent dels esdeveniments, ja que feia un any que tenia obra prestada per una de les exposicions de la setzena edició.

Al final, amb públic “de proximitat” i amb els artistes “acreditats”, el dissabte es van inaugurar les activitats a l’Ajuntament i el diumenge les exposicions a l’antiga Fàbrica Llobet. L’espai és tan gran que es permeten acollir vint-i-una exposicions individuals, dedicades a la imatge fotogràfica. I la Rosa Vives fa fotografia?

Vives és gravadora, pintora, investigadora i també produeix imatges fotogràfiques, ja siguin digitals, analògiques i també guarda una curiosa col·lecció d’imatges radiogràfiques i escàners biogràfics. Tot aquest corpus visual, que data de fa temps, l’ha utilitzat com a base d’experiments combinats amb el gravat. Aquesta fusió experimental entre fotografia i ratlles de punta seca o intervencions d’aiguafort han anat generant la sèrie “d’imatges rizomàtiques”. N’ha fet a centenars al llarg dels anys.

Molta obra la guarda i d’altres peces, ens diu que les ha anat “desperdigant per Bilbao o Tarragona, en fons particulars”. Vives ens explica que també hi ha “una petita sèrie de calotipies o Talbotipies – per Talbot- també combinades amb gravat calcogràfic, sobre paper fet a ma i penjades a l’aire, amb pinces”. Aquesta sèrie i una vuitantena d’imatges rizomàtiques, són les que han agafat els organitzadors de Festimatge i han conformat l’exposició. Un mirada particular al món de la fotografia.

Les exposicions es poden veure fins el 2 de maig. Vives comparteix espai amb altres individuals, com imatges de Jordi Borràs, dedicades a la tardor catalana del 2019, les imatges minimalistes de Guillem Torné o un reportatge de gasolineres abandonades de Catalunya, fetes per Xavier Aragonès, germà del president en funcions.

Després del Premi Centelles

Mentres Cristina Megía prepara l’exposició al Marçó, Inés de Haro afronta el curs amb molta obra nova i més projectes

Centelles. Aviat es convocarà una nova edició del Premi Centelles de pintura. I el procés tornarà a començar: les bases, presentar, seleccionar i per la festa major d’estiu es fallarà el premi. Serà l’edició LXXIX. Això vol dir que el 2022 farà vuitanta anys! Vuit dècades i multitud d’artistes premiats. Alguns dels quals coneixem i d’altres s’ha perdut la pista. Perquè es fa un seguiment de la carrera artística un cop han estat premiats? En els catàlegs recopilatoris que s’han publicat, en motiu d’altres efemèrides, hi ha petits currículums artístics, és cert. Però jo diria que poc ha importat saber si continuen en actiu o han abandonat i si continuen amb els pinzells, com ha evolucionat la seva obra. Cada any tenim l’exposició de l’artista guanyador de l’any anterior. Però i els de molt abans? Aquí crec que el Centre d’art el Marçó vell hauria de fer l’esforç també de visualitzar per a tothom l’obra d’antics premiats i que aquest hauria de ser el seu camp de memòria preferent.

*Obra en curs de Inés de Haro, de la sèrie “Sujetos”. Llapis sobre paper encolat sobre fusta. Foto de l’artista*

Un altre aspecte interessant és saber com els afecte el premi centellenc. I no em refereixo únicament, econòmicament. La tardor del 2020 vam tenir la primera mostra individual, en la seva carrera, de l’artista murciana Inés de Haro. Com li va ara? És fàcil: creuem quatre missatges i aviat tenim la resposta.

Ens explica que després del premi Centelles, “no ha parat de fer obra nova”. “Un reconeixement així –afirma- et dóna molts ànims per seguir produint obra i creant”. Llàstima que s’ha presentat a alguns poquets certàmens i que de moment no ha estat seleccionada. En el seu cas comparteix la pintura amb una altra feina i espera que aviat tiri endavant algun dels projectes expositius que està tramant.

Com ens diu, no para de pintar. En un anterior intercanvi de missatges, ens dèia que havia completat una obra per encàrrec. L’hi hem demant imatges del que fa ara, i ens envia algunes de les seves pintures fetes amb llapis sobre fons blanc -paper sobre fusta- dedicades a cossos. A l’exposició a Centelles potser vèiem més “personatges peculiars”. Ara sembla com si es fixés més en els cossos, exhibits sense pudor a la platja o al carrer. No vull pas dir que Inés sigui una conservadora, sinó que es fixa amb aquests hàbits com despreocupats i com faltats de gust i de bellesa sense pretensions de la nostra societat. Una imatge, suposo, que valdrà més que mil paraules: contempleu la peça que estava treballant ara, inacabada, amb unes dones madures fent top-less a la platja. Podeu veure aquesta obra i d’altres seves a Instagram.

Premis peninsulars

Inés de Haro va fer l’exposició l’any passat. Enguany li toca a la Cristina Megía, que és de Valdepeñas, però viu a Granada. Ella sí es volia dedicar exclusivament a la pintura. Com ho porta? Diu que sort n’ha tingut del Premi Centelles i d’una beca de la VEGAP, perquè “és complicadíssim sempre i més amb l’època de crisis com la que vivim i el que ve”. L’any passat també es va presentar a uns Premios a la Creación Artística de la Diputación de Granada i va ser una de les vint-i-cinc premiades.

*“La pintura sigue”, oli de petit format de Cristina Megía. Foto de l’artista*

I com porta l’exposició que ens prepara? Ens avança que “hi haurà coses noves que està acabant ara i altres peces acabades de fa temps”. Ella sempre diu que treballa a poc a poc i ens recalca que la pintura “no té data de caducitat”. De fet l’exposició, en qualsevol cas és una oportunitat per conèixer la seva obra. Ja sigui nova o un repàs, com l’exposició que també trama en paral·lel, que espera tingui lloc en un parell o tres d’anys, dedicada a l’obra dels últims cinc o sis anys.

“On dono voltes és al títol” , ens diu. Potser la nostra exposició es tituli “la pintura segueix”, per defensar la praxis artística i perquè és com es deia un petit quadre, fet fa un temps, que és el que podeu veure d’ella. Crec que forma part de la sèrie dedicada a obres de museus, que també es poden veure a la seva web.

De moment les dues premis Centelles més joves i recents segueixen en actiu i el Premi Centelles les ha animat a tirar amb ganes endavant. Veurem quines sorpreses ens depara aquest any i els que vindran.

Els rastres de Guinovart

“Libera me”, escultura de Camí del 1996, exposada a l’Espai Guinovart d’Agramunt, dintre l’actual exposició temporal. Foto: Aleix Art

Agramunt / Centelles. L’Espai Guinovart està situat a l’antic mercat d’Agramunt, al centre de la població. Un espai diàfan on al mig hi ha La Cabana, a un costat l’Era i a l’altra cantó un gran Mural, tot obres grans de Guinovart que ens evoquen clarament els seus lligams amb la terra: el fang, eines del camp, el blat, la natura, les estacions, etc. Al voltant de la nau hi ha com unes naus laterals separades de la central per unes arcades.

Aquí i en els espais que queden lliures si fa l’exposició temporal “Guinovart després de Guinovart”. Comissariada per Bernat Puigdollers, reuneix l’obra de tretze artistes que per diferents raons, reprenen algun aspecte característic de l’obra de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007).

Puigdollers ha seleccionat obra de Jordi Alcaraz, Frederic Amat, Alfons Borrell, Josep Maria Camí, Tono Carbajo, Germán Consetti, Jordi Fulla, Antoni Llena, Anna Llimós. Laia Noal, Guillermo Pfaff, Gerard Sala i Guim Tió. Hi ha tant pintura com escultura.

Els punts de contacte poden ser per qüestions de material, de concepte, de tema. Per amistat entre els artistes o per contactes distants. Abans hem parlat del fang. Una evocació que també trobem en l’obra d’Amat. Es veu que tot i que un i altre eren de diferents edats, s’ho van fer venir bé per coincidir a Mèxic, mentre Amat hi feia estada i Guinovart preparava una exposició. Es consideraven amics, s’admiraven i es seguien. El record del fang i de les composicions de Guinovart també la retrobem en una obra de formació de Fulla, qui després evolucionarà cap a terrenys completament diferents.

Guinovart era artista de treballar amb materials molt diversos, com el paper que retallava amb un tipus de procediment que troba familiaritats amb el treball que, als anys 80, feia Antoni Llena. Un altre clàssic de Guinovart és treballar amb la tela al revés, amb el bastidor a la vista. Això també ho fa Guillermo Pfaff.

Més frottage

A prop del Mural també hi ha les escultures: hi ha un terra de rajoles d’Anna Llimós. La mateixa artista és protagonista d’una segona mostra a l’interior d’una especia de petita capelleta. Aquesta mostra que ha estat prorrogada uns dies, és summament interessant. Fa uns dies parlàvem dels “frottages”: doncs l’Anna n’ha fet uns quants sobre terres antics –com els de la seva escultura-, i sobre papers particularment gruixuts. També hi ha una litografia, que va estampant imatge sobre imatge, generant una superposició. I finalment hi ha unes fotografies d’un ganxet, retallades i tornades a enganxa: deconstruïdes. El ganxet i el muntatge que proposa queda molt expressiu. La propera exposició a aquest espai serà de Jordi Alcaraz, que també participa de la col·lectiva dedicada a Guinovart.

A fora, de nou a la col·lectiva, ens trobem amb més escultures com la que ens proposa Camí qui connecta amb Guinovart amb el record a la terra, la cultura de l’entorn i amb els materials. Les connexions es van retrobant en la desena de peces i el diàleg es va enriquint.

Si ho planifiqueu, quan visiteu Agramunt es pot programar una visita a un refugi de la guerra, que hi ha sota l’església parroquial, que és un edifici romànic, amb una portada monumental.