Festimatge reuneix les “imatges rizomàtiques” de Rosa Vives

Exemples del treball reunit a Calella

Centelles. Fa una setmana tot pintava que tothom del país podria anar a Calella. Però va arribar el cap de setmana i per arribar al poblet del Maresme, si no erets part participant, no calia que et moguessis de casa. Feia un any que s’havia retardat la inauguració de Festimatge i tothom creuava dits perquè les activitats i les exposicions al voltant de la fotografia, els curts i el cinema de 9,5 tiressin finalment endavant. També la Rosa Vives estava pendent dels esdeveniments, ja que feia un any que tenia obra prestada per una de les exposicions de la setzena edició.

Al final, amb públic “de proximitat” i amb els artistes “acreditats”, el dissabte es van inaugurar les activitats a l’Ajuntament i el diumenge les exposicions a l’antiga Fàbrica Llobet. L’espai és tan gran que es permeten acollir vint-i-una exposicions individuals, dedicades a la  imatge fotogràfica. I la Rosa Vives fa fotografia?

Vives és gravadora, pintora, investigadora i també produeix imatges fotogràfiques, ja siguin digitals, analògiques i també guarda una curiosa col·lecció d’imatges radiogràfiques i escàners biogràfics. Tot aquest corpus visual, que data de fa temps, l’ha utilitzat com a base d’experiments  combinats amb el gravat. Aquesta fusió experimental entre fotografia i ratlles de punta seca o intervencions d’aiguafort han anat generant la sèrie “d’imatges rizomàtiques”. N’ha fet a centenars al llarg dels anys.

Aspecte del muntage Foto: Rosa Vives

Molta obra la guarda i d’altres peces, ens diu que les ha anat “desperdigant per Bilbao o Tarragona, en fons particulars”. Vives ens explica que també hi ha “una petita sèrie de calotipies o Talbotipies – per Talbot- també combinades amb gravat calcogràfic, sobre paper fet a ma i penjades a l’aire, amb pinces”. Aquesta sèrie i una vuitantena d’imatges rizomàtiques, són les que han agafat els organitzadors de Festimatge i han conformat l’exposició. Un mirada particular al món de la fotografia.

Les exposicions es poden veure fins el 2 de maig. Vives comparteix espai amb altres individuals, com imatges  de Jordi Borràs, dedicades a la tardor catalana del 2019, les imatges minimalistes de Guillem Torné o un  reportatge de gasolineres abandonades de Catalunya, fetes per Xavier Aragonès, germà del president en funcions.

Després del Premi Centelles

Mentres Cristina Megía prepara l’exposició al Marçó, Inés de Haro afronta el curs amb molta obra nova i més projectes

Centelles. Aviat es convocarà una nova edició del Premi Centelles de pintura. I el procés tornarà a començar: les bases, presentar, seleccionar i per la festa major d’estiu es fallarà el premi.  Serà l’edició LXXIX. Això vol dir que el 2022 farà vuitanta anys! Vuit dècades i multitud d’artistes premiats. Alguns dels quals coneixem i d’altres s’ha perdut la pista. Perquè es fa un seguiment de la carrera artística un cop han estat premiats? En els catàlegs recopilatoris  que s’han publicat, en motiu d’altres efemèrides, hi ha petits currículums artístics, és cert. Però jo diria que poc ha importat saber si continuen en actiu o han abandonat i si continuen amb els pinzells, com ha evolucionat la seva obra. Cada any tenim l’exposició de l’artista guanyador de l’any anterior.  Però i els de molt abans? Aquí crec que el Centre d’art el Marçó vell hauria de fer l’esforç també de visualitzar per a tothom l’obra d’antics premiats i que aquest hauria de ser el seu camp de memòria preferent.

Obra en curs de Inés de Haro, de la sèrie “Sujetos”. Llapis sobre paper encolat sobre fusta. Foto de l’artista

Un altre aspecte interessant és saber com els afecte el premi centellenc. I no em refereixo únicament, econòmicament. La tardor del 2020 vam tenir la primera mostra individual, en la seva carrera, de l’artista murciana Inés de Haro. Com li va ara? És fàcil: creuem quatre missatges i aviat tenim la resposta.

Ens explica que després del premi Centelles, “no ha parat de fer obra nova”. “Un reconeixement així –afirma- et dóna molts ànims per seguir produint obra i creant”. Llàstima que s’ha presentat a alguns poquets certàmens i que de moment no ha estat seleccionada.  En el seu cas comparteix la pintura amb una altra feina i espera que aviat tiri endavant algun dels projectes expositius que està tramant.

Com ens diu, no para de pintar. En un anterior intercanvi de missatges, ens dèia que havia completat una obra per encàrrec. L’hi hem demant imatges del que fa ara, i ens envia algunes de les  seves pintures fetes amb llapis sobre fons blanc -paper sobre fusta- dedicades a cossos. A l’exposició a Centelles potser vèiem més “personatges peculiars”. Ara sembla com si es fixés més en els cossos, exhibits sense pudor a la platja o al carrer. No vull pas dir que Inés sigui una conservadora, sinó que es fixa amb aquests hàbits com despreocupats i com faltats de gust i de bellesa sense pretensions de la nostra societat. Una imatge, suposo, que valdrà més que mil paraules: contempleu la peça que estava treballant ara, inacabada, amb unes dones madures fent top-less a la platja. Podeu veure aquesta obra i d’altres seves a Instagram.

Premis peninsulars

Inés de Haro va fer l’exposició l’any passat. Enguany li toca a la Cristina Megía, que és de Valdepeñas, però viu a Granada. Ella sí es volia dedicar exclusivament a la pintura.  Com ho porta? Diu que sort n’ha tingut del Premi Centelles i d’una beca de la VEGAP, perquè “és complicadíssim sempre i més amb l’època de crisis com la que vivim i el que ve”. L’any passat també es va presentar a uns Premios a la Creación Artística de la Diputación de Granada i va ser una de les vint-i-cinc premiades.

“La pintura sigue”, oli de petit format de Cristina Megía. Foto de l’artista

I com porta l’exposició que ens prepara? Ens avança  que “hi haurà coses noves que està acabant ara i altres peces acabades de fa temps”. Ella sempre diu que treballa a poc a poc i ens recalca que la pintura “no té data de caducitat”. De fet l’exposició, en qualsevol cas és una oportunitat per conèixer la seva obra. Ja sigui nova o un repàs, com l’exposició que també trama en paral·lel, que espera tingui lloc en un parell o tres d’anys, dedicada a l’obra dels últims cinc o sis anys.

“On dono voltes és al títol” , ens diu. Potser la nostra exposició es tituli “la pintura segueix”, per defensar la praxis artística i perquè és com es deia un petit quadre, fet fa un temps, que és el que podeu veure d’ella. Crec que  forma part de la sèrie dedicada a obres de museus, que també es poden veure a la seva web.

De moment les dues premis Centelles més joves i recents segueixen en actiu i el Premi Centelles les ha animat a tirar amb ganes endavant. Veurem quines sorpreses ens depara aquest any i els que vindran.

Els rastres de Guinovart

“Libera me”, escultura de Camí del 1996, exposada a l’Espai Guinovart d’Agramunt, dintre l’actual exposició temporal. Foto: Aleix Art

Agramunt / Centelles. L’Espai Guinovart està situat a l’antic mercat d’Agramunt, al centre de la població. Un espai diàfan on al mig hi ha La Cabana, a un costat l’Era i a l’altra cantó un gran Mural, tot obres grans de Guinovart que ens evoquen clarament els seus lligams amb la terra: el fang, eines del camp, el blat, la natura, les estacions, etc. Al voltant de la nau hi ha com unes naus laterals separades de la central per unes arcades.

Aquí i en els espais que queden lliures si fa l’exposició temporal “Guinovart després de  Guinovart”. Comissariada per Bernat Puigdollers, reuneix l’obra de tretze artistes que per diferents raons, reprenen algun aspecte característic de l’obra de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007).

Puigdollers ha seleccionat obra de Jordi Alcaraz, Frederic Amat, Alfons Borrell, Josep Maria Camí, Tono Carbajo,  Germán  Consetti, Jordi Fulla, Antoni Llena, Anna Llimós. Laia Noal, Guillermo Pfaff, Gerard Sala i Guim Tió. Hi ha tant pintura com escultura.

Els punts de contacte poden ser per qüestions de material, de concepte, de tema. Per amistat entre els artistes o per contactes distants. Abans hem parlat del fang. Una evocació que també trobem en l’obra d’Amat. Es veu que tot i que un i altre eren de diferents edats, s’ho van fer venir bé per coincidir a Mèxic, mentre Amat hi feia estada i Guinovart preparava una exposició. Es consideraven amics, s’admiraven i es seguien. El record del fang i de les composicions de Guinovart també la retrobem en una obra de formació de Fulla, qui després evolucionarà cap a terrenys completament diferents.       

Guinovart era artista de treballar amb materials molt diversos, com el paper que retallava amb un tipus de procediment que troba familiaritats amb el treball que, als anys 80, feia Antoni Llena. Un altre clàssic de Guinovart és treballar amb la tela al revés, amb el bastidor a la vista. Això també ho fa Guillermo Pfaff.

Més frottage

A prop del Mural també hi ha les escultures: hi ha un terra de rajoles d’Anna Llimós. La mateixa artista és protagonista d’una segona mostra a l’interior d’una especia de petita capelleta. Aquesta mostra que ha estat prorrogada uns dies, és summament interessant. Fa uns dies parlàvem dels “frottages”: doncs l’Anna n’ha fet uns quants sobre terres antics –com els de la seva escultura-, i sobre papers particularment gruixuts. També hi ha una litografia, que va estampant imatge  sobre imatge, generant una superposició. I finalment hi ha unes fotografies d’un ganxet, retallades i tornades a enganxa: deconstruïdes. El ganxet i el muntatge que proposa queda molt expressiu. La propera exposició a aquest espai serà de Jordi Alcaraz, que també participa de la col·lectiva dedicada a Guinovart.

A fora, de nou a la col·lectiva, ens trobem amb més escultures com la que ens proposa Camí qui connecta amb Guinovart amb el record a la terra,  la cultura de l’entorn i amb els materials. Les connexions es van retrobant en la desena de peces i el diàleg es va enriquint.

Si ho planifiqueu, quan visiteu Agramunt es pot programar una visita a un refugi de la guerra, que hi ha sota l’església parroquial, que és un edifici romànic, amb una portada monumental.

Artigau quan tenia 25 anys

  • Al Museu d’art de Girona, un centenar d’obres de col·leccions particulars i del fons de l’artista, revisaran des de dissabte, l’etapa de denúncia social de Francesc Artigau

L’Artigau preparant obra per l’exposició gironina, la setmana passada. Aquí amb una peça de signe ecologista. Foto: Diana Di Nuzzo

Centelles. L’agenda es comença a omplir d’activitats artístiques. Diumenge passat, una col·lectiva dedicada a Josep Guinovart al seu Espai d’Agramunt. Aquesta setmana, dijous, és la que es presenta la gran obra que Vicenç Viaplana ha pintat a la quarta planta del Museu de Granollers. I dissabte vinent és el torn de Francesc Artigau, que inaugura una important mostra al Museu d’art de Girona.

Parlem-ne: l’exposició que a hores d’ara estan muntant, al museu del costat de la catedral gironina, estarà dedicada a l’obra que va de l’any 1965 al 1977. Des de la primera exposició a la galeria Belarte, fins a les primeres eleccions democràtiques.

Les obres que s’han seleccionat i que caracteritzen aquesta època estan especialment dedicades a denunciar i criticar: denúncia social, política, crítica a la societat de consum, crítica a les noves oligarquies, crítica als ídols dels mitjans de comunicació de l’època, denúncies ecològiques, referències al maig del 68. Francesc Artigau (Barcelona, 1940) sempre s’ha inspirat en la realitat, en l’entorn quotidià. I quan tenia vint-i-cinc anys, la seva pintura tenia aquest signe més crític. Per tot això l’exposició es titula “Cròniques d’una realitat”.

Sergi Plans és el comissari de la proposta i qui ha estat dos anys estudiant aquesta etapa i localitzant l’obra. L’exposició comptarà amb un centenar de peces, algunes procedents de col·leccions privades, d’altres que guarda el mateix Artigau. Complementari a la mostra, es publicarà un catàleg monogràfic de 180 pàgines.

En un anterior post al blog ja explicàvem que l’artista barceloní s’havia aficionat a fer vídeos a Youtube explicant facetes de la seva carrera. Potser per això, en vistes d’aquesta exposició, per alguns dels vídeos han anat circulant algunes de les obres d’aquest període.

Nova mirada

Les obres que de moment hem pogut “espiar” a través de les xarxes gaudeixen ja de la paleta colorista del pintor. Però també recordo l’obra del 1962, dedicada als emigrants que era de tons més foscos. De manera que segurament també assistirem a una evolució tant tonal, com també formal, en la que de mica en mica l’artista anirà definint el seu estil característic.

En aquesta etapa, paral·lela a altres manifestacions culturals de denúncia, com la “Nova Cançó”, la pintura d’Artigau coneixerà una bona acceptació crítica. I a partir del 77, amb el canvi de context polític, l’artista, com tothom, evolucionarà cap a altres interessos més diversos. Però seguirà l’accent a l’entorn, si bé sempre se’ns mostri “la realitat vista pel pintor”.  A partir del 1975 Artigau també començarà la seva tasca com a docent.

No menys important i que el comissari també destaca, és que el tipus de pintura de l’Artigau, -a qui situa com a representant destacable de la Nova Figuració-,  en aquella època, s’oposaria de manera activa a l’informalisme. L’estil de pintura de Tàpies o de Lucio Muñoz, ens diu, era fomentat pel Règim per donar imatge de modernitat.  La figuració no estava de moda. I també és cert que fins fa poc, la figuració no ha tornat a gaudir d’una acceptació generalitzada,en front a l’abstracció. I el cert és que la figuració, el realisme també poden ser moderns.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 de setembre ens permet revisar un període crucial d’un pintor destacat del nostre país i encara en actiu.