L’art que habita en les petites coses

  • Cinc artistes: Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad, recentment graduades munten una exposició a l’espai de la Fundació Felícia Fuster
Preparatius de l’obra que presenta Joan Trinidad a l’exposició. Foto de l’artista

Centelles. Dijous a la Virreina de Barcelona s’inaugura una exposició dedicada a Joseph Beuys que gira entorn a l’educació, la política i l’art com a mitjà social a partir de documents. Artistes com Beuys o Duchamp són dels que van obrir l’art cap a noves dimensions, de forma radical. D’alguna manera ningú és alié a les seves aportacions i alguns dels seus ingredients i les de tants d’altres artistes que han sacsejat i reflexionat sobre els límits de les arts, es poden resseguir en l’art d’avui.

També entre els nous: una altra exposició de cinc recent graduats de Belles Arts a la Fundació Felícia Fuster de Barcelona ens apropa al seu treball i a dinàmiques artístiques que van més enllà de les disciplines convencionals.

L’exposició “Bauen. Palpem ecos i murmuris” s’inaugura aquest dimecres 3, al vespre. Ens acosta una revisió dels treballs de final de grau dels cinc alumnes, i com a exposició en si mateix, és un exercici pedagògic treballat com a aprenentatge d’un medi de difusió de l’obra.  Els alumnes estan adscrits al grup docent Professió i Docència de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Diversos professors han guiat l’organització expositiva que es completarà amb l’edició d’un catàleg.

Conformen l’exposició Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad. Pel que sobretot ens diu aquest darrer, tots ja es coneixien i han coincidit i treballat plegats a les aules del Parxís, un dels edificis de la Facultat a la Zona Universitària. Fins que la pandèmia els va enviar a casa.

Els cinc artistes han consensuat tots els punts expositius i han vist les afinitats i diferències d’obra, mètode i discurs. Un exemple d’acord el trobem en el títol: “Bauen” és un terme alemany que significa “construir”, però també fa referència a “habitar”. Segons Joan Trinidad: “«bauen» és una idea teòrica (plantejada pel filòsof Alemany, Heidegger) que ens oferia certa amplitud a l’hora de parlar del verb «habitar» i que ens permetia a totes nosaltres trobar-nos-hi còmodes. D’altra banda, hi havia una preocupació, relacionada amb la construcció d’aquest «habitar»  (d’un lloc, espai real o fictici) que feia necessària abordar la qüestió del llenguatge. D’aquí, el subtítol «Palpem ecos i murmuris».”

Tots cinc artistes generen obra a partir de la seva relació amb l’entorn, amb la quotidianitat, la gent, i moltes sovint aquest context es fa visible a través de la fotografia -molt sovint com a document-, les instal·lacions i els petits objectes trobats intervinguts. La Rita ens fa un  resum conceptual dels cinc artistes: L’Íria ocupa l’espai caminant, la Júlia deconstruint-lo, l’Anna portant-lo a la matèria i al cos, el Joan desplegant-lo i jugant i jo assenyalant-lo”. Per ella “el conjunt són diferents punts de vista d’una mateixa proposta”.

Construir

Per Íria Rodon (Valls, 1998), el fet de caminar ja consisteix una pràctica artística. No és la primera que s’apunta a la pràctica del “walking art”. Ella presenta quatre  imatges de 40×50 acompanyades d’unes pistes d’àudio, que conformen la peça “Caminar per casa”. Sospitem que fa ben visible l’estat de confinament. Qüestiona el concepte “casa” i per ella cada passa genera un procés de pensament i reflexió. Un discurs.

Rita Sala (Barcelona, 1994) presenta vídeos i instal·lacions. “El pont, una caiguda” i “Obertures I i II” que, segons ens diu, “formen part d’una investigació pictòrica”. Però no són pintura. Ja hem vist altres cops que altres mitjans poden tenir una mirada plàstica. Relaciona l’espai amb l’activitat humana, es qüestiona l’entorn i construeix noves mirades.

Anna Sevilla (Barcelona, 1997) vol subratllar els materials i els objectes. Presenta unes caixes, que formen part d’una instal·lació, “Manteniments i caixes de paper”,  amb les quals reflexiona sobre la seva utilitat i la seva necessitat de ser.

Júlia Zapata (Cerdanyola del Vallès, 1995) proposa tres peces, que ens diu “beuen d’anècdotes i de reflexions amb que m’han anat interessant en els últims temps”. Una pinya que té els pinyols cosits amb trossos de camisa, reflexiona sobre “treball i la masculinitat”. Amb un rusc d’abelles, amb una construcció emmotllada, reflexiona sobre la necessitat dels humans de construir, tant arquitectures, com realitats. També presenta un vídeo amb un bucle d’una pilota i uns pots d’aigua estancada, per reflexionar sobre el present.

Finalment Joan Trinidad (Sallent, 1998), presenta una instal·lació “Volaria fins a Delft només», una peça feta durant una estada seva “a Rotterdam –ens diu- la tardor de l’any 2019 i l’hivern del 2020 com a estudiant ERASMUS a la Willem de Kooning Academie”. Trinidad ens descriu que la peça “té dues parts: unes fulles de paper retallades una a una en forma de fulla de Ginkgo Biloba presentades a la intempèrie, al terra de la sala, com si fos confeti. La segona part és un conjunt de papers i objectes conservats en fundes de plàstic, com si fossin extretes d’un arxiu, clavats a la paret”. Amb aquesta peça reflexiona sobre salut, sexualitat i vulnerabilitat.

La Fundació Felícia Fuster es troba al carrer Camps i Fabrés, 3-11, baixos de Barcelona. L’exposició es podrà veure fins el 16 d’abril. Un dels cinc comenta que és una oportunitat de veure obra que potser en un  altra ocasió seria difícil de veure.  Alguns afronten la primera exposició, d’altres ja han superat la novetat. La fundació guarda el  llegat de  la pintora, poeta i traductora  Felícia Fuster (Barcelona, 1921- París, 2012).

L’aigua de Mallorca d’on ve?

  • Parlem de la proposta de residència artística que planteja Casa Planas de Palma, entorn al concepte “afluència”
La imatge correspon a Portlligat, però ens permet remetre a l’aigua i evocar que és barrera i pont entre diferents territoris. Foto: Aleix Art

Centelles. Una de les coses més engrescadores dels artistes és la de fer estades llargues a algun altre indret per crear. Viatjar, conèixer llocs nous,  aprendre i crear. Una de les formules actuals més en boga són les residències artístiques amb la que una institució o centre d’art selecciona els artistes per fer us de les seves instal·lacions i a viure-hi una temporada a allà mateix o a prop.

Aquest any suposo que serà impossible plantejar residències artístiques a l’estranger, degut a les restriccions per la pandèmia,  però en canvi sí que es pot pensar amb llocs dintre el territori català o ibèric. Ben a prop de Centelles, a Calders, hi ha el Cacis que sol oferir residències artístiques. Però la Roser Oduber, responsable del centre, ja ens avisa que de moment, si poden, culminaran les residències que van quedar penjades l’any passat per culpa de la Covid. Al Cacis les residències es solen vincular al seu territori natural.

Ses Illes

També podem plantejar un petit viatge: a Mallorca. A Palma hi ha la Casa Planas, que és un espai d’encontre de creativitat i activitats artístiques. La pandèmia ha posat en risc la continuïtat del centre, però amb una campanya de cerca d’aportacions econòmiques obert a la gent, han aconseguit una injecció de 15.000 Euros, que els permet tirar endavant amb dificultats, però superant l’indesitjable tancament.

Casa Planas s’ha afegit a un projecte proposat i liderat per la catalana Idea Associació Cultural i que compte amb el suport del conglomerat polític Euroregió Pirineus Mediterrània. Proposen elaborar un projecte artístic i de reflexió crítica, que tingui en compte aspectes com l’aigua, el territori, la pandèmia, la sostenibilitat social i mediambiental. Diferents aspectes que s’han de treballar entorn al concepte “afluència”.  Per això la residència es diu “Aefluents”.

Els maons d’una volta no remeten també a la idea d’afluència? Foto: Aleix Art

Parlem d’afluència quan hi ha abundància de paraules o expressions. O també quan hi ha un corrent de sang o d’un altre fluid devers un òrgan o una part del cos.

En el marc del projecte transpirinenc el terme té un significat més de contactes culturals i dels medis en comunió. L’Euroregió reuneix els territoris d’Occitània, Aragó, Catalunya i Balears. Pels responsables de Casa Planas és un oportunitat per parlar del seu territori i de l’aigua. L’aigua separa i al mateix temps és punt de trobada i expansió d’idees. Casa Planas atesora un arxiu visual dedicat al turisme mallorquí dels anys seixanta i setanta, format pel fotògraf català Josep Planas, que és un dels ingredients que el projecte del futur “residenciable” ha de tenir en compte.

Perquè per accedir a la residència cal primer presentar un projecte. Hi ha de temps fins el 21 de març. Entre altres criteris, cerquen artistes de nova formada, s’interessen sobretot per propostes innovadores que no precisin molta gent –per la pandèmia-, es pugui digitalitzar i es pugui difondre per canals actuals i facin un us sostenible dels materials i mitjans. El futur resident d’Afluències, farà l’estada a Mallorca durant el proper mes de juny.

Casa Planas, amb l’ajuda econòmica de l’Euroregió, posa a disposició del futur resident les instal·lacions, acompanyament del procés, difusió del projecte. El resident haurà de fer una presentació pública a Casa Planas i una altra, al mes d’agost, a La Cellera de Ter, Girona, durant el festival RZM, en que es reuneixen i conviuen trenta artistes. La residència a Palma està dotada d’una beca que cobreix manutenció (500€), material (500€), una part neta de premi (1000€) i inclou viatge, estada i dietes a Mallorca i un viatge a La Cellera de Ter.

El concepte afluència i conjuminar-ho tot plegat sembla difícil però aquí hi ha la capacitat metafòrica de l’art i la imaginació. I ja veig connexions entre ports marítims i terres llunyanes. Una dada curiosa que em donen els de Casa Planas: a Mallorca no hi ha rius, però hi ha una  rica xarxa d’aigües subterrànies.

Laura Ramos refina les seves il•lustracions

L’ós polar un dels animals de la sèrie Natura de Laura Ramos.

Centelles. Per aquestes dates més o  menys solem celebrar el Cau de Bruixes i el Carnestoltes. Aquest any han passat silenciosament. Les bruixes van fer un vídeo i es va fer alguna acció carnavalera mínima. Però ja ens hem plantat al dijous d’aquesta setmana que serà el Llarder com si res. Altres anys pel Cau teníem un munt d’activitats i entre aquestes, Aleix Art organitzava un sketchcrawl. La imatge del cartell era una simpàtica bruixa que primer va fer en grisos i després en color l’artista centellenca Laura Ramos. M’agrada el seu estil d’il·lustracions.

Hem anat seguint la Laura per Instagram i els darrers mesos hi ha hagut novetats: primer va anar penjant una sèrie d’aquarel·les dedicades a paisatges i retrats. Ara hem sabut que provava aquarel·les noves. El cas és que després de la col·lecció d’exercicis amb la taca i l’aigua va començar a presentar una sèrie d’il·lustracions dedicades a animals: l’ós, l’oreneta, la guineu, l’esquirol, la balena. Uns dibuixos fets amb un aire nou. Més  treballats, amb més detalls.  La “sèrie natura” situa cada animal envoltat per una cercle i a vegades inclou motius florals, com un col·lage, i sino referències paisatgístiques dintre unes tonalitats atmosfèriques monocromàtiques. Dos d’aquests  dibuixos van poder veure’s  a la Mostra d’Artistes Locals, al Marçó vell, aquest hivern.

Dibuix corresponent al mes de febrer del calendari que ha fet la Laura Ramos

Després va venir un calendari per aquest 2021. Il·lustrat en forma de faula, protagonitzat per una guineu, però en un estil diferent a la sèrie dels animals. Aquest cop amb molta més varietat de colors i més treballats.

Tot plegat ha sigut suficient per requerir a la il·lustradora una raó per aquest refinament en el seu estil d’il·lustracions. I ella ens diu que sobretot ha tingut temps. Molt temps, el de la pandèmia. I el que dóna l’estabilitat d’una bona feina. I que quan si pot dedicar fa el que ella vol i ha deixat de fer encàrrecs. Tot això ha propiciat que no hagués d’anar en presses per fer les coses i es pogués dedicar a cada il·lustració. El mateix que l’hi va passar al Sergi Barnils, amb els seus papers.

A més de temps, la Laura també ha tingut la possibilitat d’accedir a nous materials: diu que té aquarel·les noves. Sol treballar manualment i només molt darrerament no ha començat a crear directament amb mitjans digitals. La sèrie natura i el calendari són obra física, en alguns casos corregida de llums i contrastos digitalment, perquè el que la Laura sí fa és escanejar les seves aquarel·les i distribuir-les a interessats. A vegades, almenys abans, n’ha arribat a fer pins i bosses. De calendaris es veu que n’ha col·locat un munt! Actualment està refent una pàgina web per poder distribuir la seva obra. Al menys la pandèmia està servint perquè els artistes es trobin a si mateixos. A veure quines altres novetats en depara la Laura Ramos.

 

Lucio Muñoz recordat a la Marlborough

  • Amb tretze peces es revisa, per primer cop a Barcelona, l’obra d’aquest pintor informalista de Madrid
Una pintura de Lucia Muñoz: “Según Rothaimer”, tècnica mixta sobre fusta, de 185×160 cm, del 1990. Foto: galeria Marlborough Barcelona

Centelles. En el darrer post escrivia que el pintor mirava d’escapar de l’informalisme “perquè estava sacralitzat i superat”. Potser seria millor dir consolidat i que en tot cas volia fer una altra cosa. Perquè als anys  vuitanta –i encara avui- trobem artistes d’arrels informalistes en plena expansió i que continuen valorant aspectes com la materialitat dels elements compositius. Als anys vuitanta aquest era el cas de molts artistes formats a la postguerra, com el gran Tàpies, el gran Guinovart i d’altres. I cal no oblidar als informalistes de Madrid, com els pintors del grup El Paso o qui tenim l’oportunitat de recordar ara: Lucio Muñoz.

Aquest pintor (Madrid, 1929-1998) és el protagonista de la nova exposició de la galeria Marlborough de Barcelona, que ha seleccionat tretze obres de diferents etapes, de formats mitjans i grans, per recordar la seva trajectòria.  La Marlborough gestiona el llegat de l’artista des de la seva mort.  Per a la mostra ha penjat moltes obres de tècnica mixta, però també hi ha dues obres sobre paper.

Una de les característiques de l’obra de Muñoz és el treball amb la fusta, a la qual intenta amagar qualsevol intervenció humana i donar-li un aspecte natural i d’adaptació a l’entorn. Però crec que sobretot és una integració plàstica perquè juga amb la composició d’altres textures i de cromatismes.  Altres peces mostren una espècia de pasta pictòrica gruixuda, molt sovint en tons foscos contrastats amb tons com el verd o el blau elèctric. Parlem d’un pintor que s’expressa abstractament: forma, color i matèria són les peces del seu puzzle.

Matèria fosca

Els historiadors consideren clau la contribució de Lucio Muñoz al informalisme espanyol. No va  formar part del grup El Paso però van evolucionar paral·lelament. Muñoz es va formar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando (1949-1954) on va coincidir amb pintors com Antonio López, el gran referent del realisme peninsular. També va coincidir amb la seva futura dona, la també pintora, Amalia Avia. El 1956 va ser becat per l’estat francès per estudiar a París. Va ser allà on va entrar en contacte amb l’informalisme de la mà d’artistes com Dubuffet, Fautrier, Wols o el nostre Tàpies. A la mostra hi ha peces de la dècada dels cinquanta. I després van saltant d’època fins arribar als noranta.

L’exposició acosta al públic català una altra mirada a la tendència “sacralitzada” per l’artista del núvol a la Muntaner i Simon. On per cert, la fundació fa trenta anys. Lucio Muñoz fins al març, a la Marlborough de Barcelona i obra gràfica de Bacon i  Lucien Freud a la de Madrid, fins finals de febrer.