Els rastres de Guinovart

“Libera me”, escultura de Camí del 1996, exposada a l’Espai Guinovart d’Agramunt, dintre l’actual exposició temporal. Foto: Aleix Art

Agramunt / Centelles. L’Espai Guinovart està situat a l’antic mercat d’Agramunt, al centre de la població. Un espai diàfan on al mig hi ha La Cabana, a un costat l’Era i a l’altra cantó un gran Mural, tot obres grans de Guinovart que ens evoquen clarament els seus lligams amb la terra: el fang, eines del camp, el blat, la natura, les estacions, etc. Al voltant de la nau hi ha com unes naus laterals separades de la central per unes arcades.

Aquí i en els espais que queden lliures si fa l’exposició temporal “Guinovart després de  Guinovart”. Comissariada per Bernat Puigdollers, reuneix l’obra de tretze artistes que per diferents raons, reprenen algun aspecte característic de l’obra de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007).

Puigdollers ha seleccionat obra de Jordi Alcaraz, Frederic Amat, Alfons Borrell, Josep Maria Camí, Tono Carbajo,  Germán  Consetti, Jordi Fulla, Antoni Llena, Anna Llimós. Laia Noal, Guillermo Pfaff, Gerard Sala i Guim Tió. Hi ha tant pintura com escultura.

Els punts de contacte poden ser per qüestions de material, de concepte, de tema. Per amistat entre els artistes o per contactes distants. Abans hem parlat del fang. Una evocació que també trobem en l’obra d’Amat. Es veu que tot i que un i altre eren de diferents edats, s’ho van fer venir bé per coincidir a Mèxic, mentre Amat hi feia estada i Guinovart preparava una exposició. Es consideraven amics, s’admiraven i es seguien. El record del fang i de les composicions de Guinovart també la retrobem en una obra de formació de Fulla, qui després evolucionarà cap a terrenys completament diferents.       

Guinovart era artista de treballar amb materials molt diversos, com el paper que retallava amb un tipus de procediment que troba familiaritats amb el treball que, als anys 80, feia Antoni Llena. Un altre clàssic de Guinovart és treballar amb la tela al revés, amb el bastidor a la vista. Això també ho fa Guillermo Pfaff.

Més frottage

A prop del Mural també hi ha les escultures: hi ha un terra de rajoles d’Anna Llimós. La mateixa artista és protagonista d’una segona mostra a l’interior d’una especia de petita capelleta. Aquesta mostra que ha estat prorrogada uns dies, és summament interessant. Fa uns dies parlàvem dels “frottages”: doncs l’Anna n’ha fet uns quants sobre terres antics –com els de la seva escultura-, i sobre papers particularment gruixuts. També hi ha una litografia, que va estampant imatge  sobre imatge, generant una superposició. I finalment hi ha unes fotografies d’un ganxet, retallades i tornades a enganxa: deconstruïdes. El ganxet i el muntatge que proposa queda molt expressiu. La propera exposició a aquest espai serà de Jordi Alcaraz, que també participa de la col·lectiva dedicada a Guinovart.

A fora, de nou a la col·lectiva, ens trobem amb més escultures com la que ens proposa Camí qui connecta amb Guinovart amb el record a la terra,  la cultura de l’entorn i amb els materials. Les connexions es van retrobant en la desena de peces i el diàleg es va enriquint.

Si ho planifiqueu, quan visiteu Agramunt es pot programar una visita a un refugi de la guerra, que hi ha sota l’església parroquial, que és un edifici romànic, amb una portada monumental.

Artigau quan tenia 25 anys

  • Al Museu d’art de Girona, un centenar d’obres de col·leccions particulars i del fons de l’artista, revisaran des de dissabte, l’etapa de denúncia social de Francesc Artigau

L’Artigau preparant obra per l’exposició gironina, la setmana passada. Aquí amb una peça de signe ecologista. Foto: Diana Di Nuzzo

Centelles. L’agenda es comença a omplir d’activitats artístiques. Diumenge passat, una col·lectiva dedicada a Josep Guinovart al seu Espai d’Agramunt. Aquesta setmana, dijous, és la que es presenta la gran obra que Vicenç Viaplana ha pintat a la quarta planta del Museu de Granollers. I dissabte vinent és el torn de Francesc Artigau, que inaugura una important mostra al Museu d’art de Girona.

Parlem-ne: l’exposició que a hores d’ara estan muntant, al museu del costat de la catedral gironina, estarà dedicada a l’obra que va de l’any 1965 al 1977. Des de la primera exposició a la galeria Belarte, fins a les primeres eleccions democràtiques.

Les obres que s’han seleccionat i que caracteritzen aquesta època estan especialment dedicades a denunciar i criticar: denúncia social, política, crítica a la societat de consum, crítica a les noves oligarquies, crítica als ídols dels mitjans de comunicació de l’època, denúncies ecològiques, referències al maig del 68. Francesc Artigau (Barcelona, 1940) sempre s’ha inspirat en la realitat, en l’entorn quotidià. I quan tenia vint-i-cinc anys, la seva pintura tenia aquest signe més crític. Per tot això l’exposició es titula “Cròniques d’una realitat”.

Sergi Plans és el comissari de la proposta i qui ha estat dos anys estudiant aquesta etapa i localitzant l’obra. L’exposició comptarà amb un centenar de peces, algunes procedents de col·leccions privades, d’altres que guarda el mateix Artigau. Complementari a la mostra, es publicarà un catàleg monogràfic de 180 pàgines.

En un anterior post al blog ja explicàvem que l’artista barceloní s’havia aficionat a fer vídeos a Youtube explicant facetes de la seva carrera. Potser per això, en vistes d’aquesta exposició, per alguns dels vídeos han anat circulant algunes de les obres d’aquest període.

Nova mirada

Les obres que de moment hem pogut “espiar” a través de les xarxes gaudeixen ja de la paleta colorista del pintor. Però també recordo l’obra del 1962, dedicada als emigrants que era de tons més foscos. De manera que segurament també assistirem a una evolució tant tonal, com també formal, en la que de mica en mica l’artista anirà definint el seu estil característic.

En aquesta etapa, paral·lela a altres manifestacions culturals de denúncia, com la “Nova Cançó”, la pintura d’Artigau coneixerà una bona acceptació crítica. I a partir del 77, amb el canvi de context polític, l’artista, com tothom, evolucionarà cap a altres interessos més diversos. Però seguirà l’accent a l’entorn, si bé sempre se’ns mostri “la realitat vista pel pintor”.  A partir del 1975 Artigau també començarà la seva tasca com a docent.

No menys important i que el comissari també destaca, és que el tipus de pintura de l’Artigau, -a qui situa com a representant destacable de la Nova Figuració-,  en aquella època, s’oposaria de manera activa a l’informalisme. L’estil de pintura de Tàpies o de Lucio Muñoz, ens diu, era fomentat pel Règim per donar imatge de modernitat.  La figuració no estava de moda. I també és cert que fins fa poc, la figuració no ha tornat a gaudir d’una acceptació generalitzada,en front a l’abstracció. I el cert és que la figuració, el realisme també poden ser moderns.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 de setembre ens permet revisar un període crucial d’un pintor destacat del nostre país i encara en actiu.

Les sorpreses de la capsa vermella

  • El MNAC exposa tres-centes imatges dedicades a la Guerra Civil, que posen de relleu el seu excepcional autor, Antoni Campañà

Una de les fotos de l’exposició d’Antoni Campañà, dedicada al retorn de Lluís Companys, l’1 de març de 1936. Foto: Arxiu Campañà

Centelles. No és el primer cas que passen els anys i surt a la llum una caixa amb fotografies de la Guerra Civil. Però la  “capsa vermella” d’Antoni Campañà guardava 5000 negatius i va estar amagada des dels anys quaranta fins el 2018 quan va ser trobada pels familiars. Casi bé trenta anys després de la mort de l’autor.

Campañà va nèixer el 1906 a Arbúcies i va morir a Sant Cugat el 1989. Tota la vida va estar vinculat a la fotografia. Abans de la Guerra Civil ja era conegut mundialment per les seves fotos pictoralistes. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya tenen ja de fa uns anys, una obra seva, premiada a diversos indrets, “Tracció de sang”, del 1933.

Ara retorna al MNAC protagonitzant una exposició de tres-centes imatges inèdites de la “capsa vermella” dedicades a la Guerra Civil, que s’inaugura divendres, 19, per Sant Josep. De l’etapa pictoralista es mostren també seixanta-tres imatges que la família ha deixat en dipòsit al MNAC.

L’accent de la mostra està en les fotografies dedicades a fer una crònica visual del que Campañà va viure i veure durant els tres anys de conflicte. Tot i que va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i amb el de la CNT-FAI, els organitzadors destaquen la seva mirada àmplia, sense condicionants, que el portaren a retratar diversos aspectes: tant activitats de caire anarquista, com la crema d’esglésies, els bombardejos o l’entrada de les tropes feixistes. La guerra ho era tot. Aquest relat complet i el particular  tractament “compositiu” de les fotografies fan d’Antoni Campañà un autor interessant que l’exposició ajuda a tornar a posar a lloc.

Després de la guerra, Campañà amagarà les fotos, però no la càmera. S’ocupava de diferents facetes que denoten que tenia cert prestigi. Farà crònica esportiva, paisatges, però també s’ocuparà de la campanya fotogràfica de la SEAT el 1953. Serà el fotògraf oficial de la construcció del Camp Nou, o l’autor de la primera portada amb color de La Vanguardia, el 1961.

Visita completa

La visita al MNAC per conèixer aquesta exposició es pot completar amb altres propostes. Si la guerra ocupa una de les sales d’exposicions,  l’art de postguerra es pot trobar “escampat” per les sales de les col·leccions permanents. La idea de “Diàleg intrusos” és col·locar unes quantes peces d’art de les segones avantguardes dialogant amb peces d’art del passat. Les peces que pertanyen a la Fundació Suñol, són d’artistes com Sergi Aguilar, Richard Avedon, Lucio Fontana, Antoni Tàpies o Susana Solano.

Una altra proposta que es recomana, que ja fa temps que hi és i que ha estat premiada inclús per l’Associació Catalana de Crítics d’art, és una intervenció d’Oriol Vilapuig. L’artista ha fet “frottage” sobre piques d’aigua i d’oli amb relleus de pedra d’esglésies de les Valls d’Àneu. El frottage consisteix en passar un llapis o una cera sobre paper col·locat sobre una superfície amb relleu. Segur que algun cop ho heu fet amb una moneda. Frotant el llapis surt calcat el relleu al paper.  Vilapuig ho ha fet sobre aquests testimonis pètris del romànic i després sobre elements naturals i minerals, inclús petjades d’animals de la seva zona pirinenca. L’exposició mostra els resultats d’aquesta experiència.

Suport

Fa unes setmanes, abans del trasllat de les obres del Museu de Lleida cap a l’Aragó, el MNAC es va unir a la vintena de museus catalans que s’oposaven, en un  manifest, a la desintegració de la col·lecció lleidetana. Evidentment és una vergonya que per raons polítiques, més que històriques i de fraternitat, es sostreguin les obres del museu lleidetà. Esperem que entre tots recuperem el patrimoni i el mantinguem en pau.

Quatre mirades sobre la vida humana

  • Francis Bacon i Lucian Freud a la Marlborough i els germans Santilari a l’Artur Ramon animaran la primavera artística

“Triptych August 1972”, litografia de Francis Bacon, del 1989                Foto: Marlborough Barcelona

Centelles. Esperem que els ànims amb els que s’anuncia la celebració del World Mobile Congress es contagiïn i aviat les autoritats alleugereixin les restriccions per a tots. A Barcelona no paren de fer coses i hi ha exposicions a la vista que aniria bé poder veure. Aquesta setmana, demà inauguren els germans Santilari a l’Artur Ramon, una mostra de natures mortes. Pintura i dibuix.  I divendres, a la Marlborough de Barcelona inauguren una exposició d’obra gràfica de Francis Bacon i Lucian Freud, una versió més petita de la que s’ha pogut veure a Madrid.

Francis Bacon i Lucian Freud eren amics, cadascú tenia el seu concepte artístic independent, potser es varen influenciar, els interessava molt la condició humana, formaven part de l’anomenada “Escola de Londres” i a més de pintar, feien gravat.

Francis Bacon (Dublín, 1909-Madrid, 1992) ho tenia com un mitjà de reproducció fidel de les seves pintures. I l’hi interessava poder divulgar tant la composició com el color. Per això practicava sobretot la litografia. Si bé també s’exposen algunes aiguatintes. Bacon treballava amb col·laboració amb impressors que l’hi asseguraven un bon ajustament cromàtic.

L’exposició mostra algunes d’aquestes litografies i també les aiguatintes plenes de color. Les peces mostren les característiques composicions centrades per figures distorsionades violentament. Bacon situava les figures en mig de grans marcs cromàtics més o menys escenografiats per atrezzo o arquitectures. Hi ha retrats i estudis de figures. Algunes peces conformen tríptics i en resum ens apropen l’estil inconfundible que va fer de Bacon un dels artistes més importants. Són gravats grans.

“New Yorker”, retrat, gravat calcogràfic de Lucian Freud del 2006. Foto: Marlborough Barcelona

També va assolir un gran reconeixement Lucian Freud (Berlín, 1922-Londres, 2011). Nét del fundador del psicoanàlisi, emigrat a Londres, Lucian també s’intererssava pel rerafons de l’ànima humana: va ser un pintor reconegut per representar figures amb importants valors volumètrics de les faccions i les parts, que denotava una especial visió de la  psicologia de la persona, més aviat de signe dramàtic i turmentat.

Freud també feia gravat i en el seu cas són especialment importants els retrats. Igual que en  les pintures l’artista precisava tenir el model, durant les sessions que calgués a l’estudi, per poder-lo representar bé. Pel que sembla treballava amb la planxa recolzada en el cavallet. Ens hem informat de la tècnica específica que utilitzava Freud i ens diuen que era el “vernís tou”. Similar a l’aiguafort, en aquesta tècnica  s’empra un vernís especial que protegeix la cara a treballar de la planxa. Aquesta es cobreix amb paper fi, de seda, i es pot dibuixar a sobre amb llapis o similar. No cal el burí, ni la punta seca. El llapis pressiona el paper i quan s’aixeca deixa la marca feta pel  llapis a la planxa, neta de la resina. Es posa a l’àcid i les línies marcades esdevindran les línies negres per la tinta. Freud no li interessava pas el color en els seus retrats. El blanc i el negre remarquen l’expressionisme dels rostres representats. L’artista feia retrats del seu entorn immediat i d’amics. Com el doctor. L’exposició a la Marlborough de Barcelona permet conèixer de ben a prop, algun d’aquests retrats.

“L’artista. Vas amb flors Ii”, oli sobre tela, del 2018, de Josep Santilari. Foto: Artur Ramon

Pelegrinatge per la capital

La Marlborough de l’Artur Ramon es troben relativament lluny si es fa a peu, però és un pelegrinatge que val la pena si es té en compte que ens hi esperen deu quadres dels germans Santilari. Deu peces dels artistes badalonins i dues pintures del segle XVII, de Pedro de Camprobín i Ignacio Arias, amb qui es posen en contraposició. Perquè el tema de totes les pintures són les natures mortes, els bodegons. Segons els germans Santilari ens expliquen, cinc de les pintures presentades, les obres més recents, corresponen a una “visita artística” a la pintura de l’artista francès del XIX, Fantin-Latour, reconeixibles per les flors, menjar, estris de pintor. I també comparteixen el mateix sentit de realisme. Altres peces, representatives dels darrers anys, són marca de la casa, com les “Vanitas”. Amb lleugeres referències eludeixen al final dels dies dels humans. Si bé reconeixen que, en bona mesura les natures mortes, igual que celebren la vida, també parlen de la seva caducitat. Tant en Pere, com el seu germà Josep, porten pintures a l’oli i dibuixos a llapis.

Tot i els senyals de drama de la condició humana, els quatre artistes que hem parlat, aporten un cant a la singularitat de la vida i la potència de l’art per transmetre expressió i bellesa.