badaluc

Els rostres geomètrics d’Oriol Capella a Centelles

L’artista del Vallès exposa set “geometries interiors” a les Finestres d’El Trabuc

Centelles. Cada diumenge hi ha mercat a Centelles. Es va interrompre fa un temps per culpa de la pandèmia, però ja fa moltes setmanes que s’ha reprès. Ara que s’ha aixecat el confinament comarcal potser tornarà a haver-hi gent com abans. També vam deixar de fer exposicions a les Finestres del Trabuc quan la situació de la restauració no era l’òptima. Però tot això ho anem deixant endarrere i ha arribat l’hora de disfrutar del mercat i també de gaudir de les petites exposicions que es poden veure a les finestres de la cafeteria del carrer Socós.

El mercat el fan els paradistes i la gent que compra i passeja i cadascú, tothom, és un món. Qui ho havia de dir que darrera d’una de les parades de roba hi hauria un artista!

Efectivament la parada de roba de davant de Ca l’Esteve hi trobem a l’Oriol Capella que a les hores que no s’ocupa dels mercats o dels afers familiars, es dedica a dibuixar i pintar. Capella ens explica que la vena artística li ve de família. El seu pare ja es mou per aquest terreny. I també per la banda paterna l’Oriol és cosí de la Núria Manent Capella, l’artista veïna de Centelles, d’estil abstracte d’accent marroquí, que també va passar per les Finestres, i que malauradament, fa uns anys, un càncer se la va emportar.

Angles humans

Una de les imatges de la mostra. Foto: Oriol Capella

L’Oriol podríem dir que té diferents vies artístiques obertes. Actualment, ens explica que està ocupat fent una sèrie de dibuixos dedicats al interior de Mallorca. Aquesta col·lecció que, ens assegura està recollint bons èxits, ve després d’un altre grup de dibuixos dedicats a monuments i llocs del Camí de Santiago. Tant en una com en altra sèrie, els dibuixos estan acabats amb punta fina, són d’un gran nivell de detall i molt precisos respecte la imatge o referent en que es basa. Podeu veure aquests dibuixos al compte d’Oriol Capella a Instagram, on publica amb el nom de “@petitsmonsenunpaper”.

Però la presentació a les Finestres d’El Trabuc es fa a través d’una altra sèrie de peces, on hi representa cares i cossos, utilitzant com a tècnica l’aerògraf. Això vol dir una pistola d’aire carregada de pintura. En aquest cas utilitza tant sols pintura negre i tapant parts i pintant formes anguloses, Capella, va experimentant i dóna forma a rostres i figures, amb parts més clares, amb menys pintura, i d’altres més fosques, amb més matèria, donant lloc a ombres, forma i expressió. No ho és ben bé, però les obres tenen un aire cubista. A Instagram, Capella descriu aquestes obres com “geometries emocionals”, però per a l’exposició a Centelles ho ha redefinit com “geometries interiors”. Perquè, com diem són formes geomètriques que sobreposades i amb més o menys pintura projectada fan les formes. Formes que poden ser rostres o també màscares i que tenen una dimensió psicològica.

Una obra de dimensions més grans i amb més colors, però seguint el mateix esquema, és la que Capella, juntament amb Xavier Puig, van fer per participar a les Parelles Artístiques de La Garriga, fa dos anys.

Les propostes amb aerògraf de l’Oriol Capella tenen un aire misteriós i al mateix temps un impacte estètic potent.

Quan volíem ser moderns

La Fundació Joan Miró revisa el paper d’ADLAN a partir de documents conservats de l’associació activa entre 1932 i 1936 i l’aportació que hi va fer el mateix Joan Miró

Centelles. Tots sabem que la seu de la Fundació Joan Miró de Barcelona és un edifici obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert. Tot i que construït a finals dels anys setanta, conceptualment podríem dir que es remunta a molts anys abans. D’abans de la dictadura i de la guerra, de quan a Barcelona hi havia gent amb un especial neguit per connectar amb els corrents artístics moderns i introduir-los al país. Sert era membre del grup d’arquitectes GATCPAC i també d’una associació que es va dir ADLAN. GATCPAC I ADLAN compartien moltes coses, com membres o la seu, al Passeig de Gràcia 99. Des de la plataforma d’arquitectes defensaven l’arquitectura racionalista i des de l’associació es movien per introduir els nous corrents culturals a la capital.

ADLAN vol dir Amics de l’Art Nou i va ser una associació creada el novembre de 1932, en plena República, expressament per fer activitats i introduir obres i idees noves en camps culturals tant diversos com la pintura, l’arquitectura, la literatura, la música, el circ, el cinema, la dansa.

Com a particularitat tenien que les activitats que van fer, anaven dirigides exclusivament al seus socis. La premsa es cuidava de donar ressò de les activitats. L’impulsor d’ADLAN va ser Joan Prats i eren complices de la mateixa sensibilitat artística, personalitats com Ángel Ferrant, J.V. Foix, Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Josep Torres Clavé i Joan Miró. En el terreny expositiu van mostrar obra d’artistes com Alexander Calder, Man Ray, Hans Arp, Remedios Varo, Picasso, Dalí.

Guardar papers

Les vicissituds d’ADLAN haurien caigut de la memòria si no fos que a la seva època la tresorera, secretària i membre del grup Adelita Lobo no hagués anat guardant papers, actes i tota mena de documentació a través de la qual es pot reviure la història de l’associació. Aquests documents, juntament amb d’altres que amb la mateixa visió va guardar Joan Miró, han permès revisar la història i muntar l’exposició documental que ofereix actualment la Fundació Joan Miró de Barcelona, comissariada per Muriel Gómez, Jordana Mendelson i Joan M. Minguet.

*Obra de Joan Miró “Figures davant el mar”, del 1934, exemple de la col·laboració amb l’assocació ADLAN. Foto: Fundació Joan Miró, Barcelona. c Successió Miró, 2021*

Miró es va implicar a fons amb aquesta associació i a més d’assessorar i de servir d’enllaç amb altres artistes, va organitzar fins a cinc exposicions d’obra pròpia. Obres que després anaven cap al circuit internacional –París, Nova York, Zuric-, primer es veien a Barcelona, només pels socis d’ADLAN. Les exposicions duraven poques hores i es feien a llocs com a casa de l’artista o a les galeries Syra i Catalònia. L’exposició de la fundació reuniex alguna d’aquestes obres mironianes dels anys trenta.

Un altre capítol destacat de la col·laboració entre Miró i ADLAN va ser en el disseny i continguts del número especial d’hivern del 1934, de la revista “D’Ací i d’Allà”. Aquesta revista no era pas l’orgue de comunicació de l’associació, però en aquest cas es van ocupar d’escriure i il·lustrar un número monogràfic dedicat a l’art contemporani. Miró hi va participar en la portada i en imatges del interior. Aquest número del “D’Ací i d’allà” va esdevenir una referència per artistes posteriors, especialment als crescuts durant la postguerra i avui és un objecte de col·leccionisme.

ADLAN va projectar una revista pròpia de l’associació que es deia “Síntesi”, però el 1936 va acabar amb el projecte, el grup i molts somnis. El 1936 es va dissoldre l’associació, però no les amistats. I la flaire dels amics de l’art nou es va sentir encara en el pavelló espanyol de la República, a la fira de París, del 1937. I segur que ha inspirat altres projectes moderns entre els seus antics membres i els seus hereus.

Festimatge reuneix les “imatges rizomàtiques” de Rosa Vives

Centelles. Fa una setmana tot pintava que tothom del país podria anar a Calella. Però va arribar el cap de setmana i per arribar al poblet del Maresme, si no erets part participant, no calia que et moguessis de casa. Feia un any que s’havia retardat la inauguració de Festimatge i tothom creuava dits perquè les activitats i les exposicions al voltant de la fotografia, els curts i el cinema de 9,5 tiressin finalment endavant. També la Rosa Vives estava pendent dels esdeveniments, ja que feia un any que tenia obra prestada per una de les exposicions de la setzena edició.

Al final, amb públic “de proximitat” i amb els artistes “acreditats”, el dissabte es van inaugurar les activitats a l’Ajuntament i el diumenge les exposicions a l’antiga Fàbrica Llobet. L’espai és tan gran que es permeten acollir vint-i-una exposicions individuals, dedicades a la imatge fotogràfica. I la Rosa Vives fa fotografia?

Vives és gravadora, pintora, investigadora i també produeix imatges fotogràfiques, ja siguin digitals, analògiques i també guarda una curiosa col·lecció d’imatges radiogràfiques i escàners biogràfics. Tot aquest corpus visual, que data de fa temps, l’ha utilitzat com a base d’experiments combinats amb el gravat. Aquesta fusió experimental entre fotografia i ratlles de punta seca o intervencions d’aiguafort han anat generant la sèrie “d’imatges rizomàtiques”. N’ha fet a centenars al llarg dels anys.

Molta obra la guarda i d’altres peces, ens diu que les ha anat “desperdigant per Bilbao o Tarragona, en fons particulars”. Vives ens explica que també hi ha “una petita sèrie de calotipies o Talbotipies – per Talbot- també combinades amb gravat calcogràfic, sobre paper fet a ma i penjades a l’aire, amb pinces”. Aquesta sèrie i una vuitantena d’imatges rizomàtiques, són les que han agafat els organitzadors de Festimatge i han conformat l’exposició. Un mirada particular al món de la fotografia.

Les exposicions es poden veure fins el 2 de maig. Vives comparteix espai amb altres individuals, com imatges de Jordi Borràs, dedicades a la tardor catalana del 2019, les imatges minimalistes de Guillem Torné o un reportatge de gasolineres abandonades de Catalunya, fetes per Xavier Aragonès, germà del president en funcions.

Després del Premi Centelles

Mentres Cristina Megía prepara l’exposició al Marçó, Inés de Haro afronta el curs amb molta obra nova i més projectes

Centelles. Aviat es convocarà una nova edició del Premi Centelles de pintura. I el procés tornarà a començar: les bases, presentar, seleccionar i per la festa major d’estiu es fallarà el premi. Serà l’edició LXXIX. Això vol dir que el 2022 farà vuitanta anys! Vuit dècades i multitud d’artistes premiats. Alguns dels quals coneixem i d’altres s’ha perdut la pista. Perquè es fa un seguiment de la carrera artística un cop han estat premiats? En els catàlegs recopilatoris que s’han publicat, en motiu d’altres efemèrides, hi ha petits currículums artístics, és cert. Però jo diria que poc ha importat saber si continuen en actiu o han abandonat i si continuen amb els pinzells, com ha evolucionat la seva obra. Cada any tenim l’exposició de l’artista guanyador de l’any anterior. Però i els de molt abans? Aquí crec que el Centre d’art el Marçó vell hauria de fer l’esforç també de visualitzar per a tothom l’obra d’antics premiats i que aquest hauria de ser el seu camp de memòria preferent.

*Obra en curs de Inés de Haro, de la sèrie “Sujetos”. Llapis sobre paper encolat sobre fusta. Foto de l’artista*

Un altre aspecte interessant és saber com els afecte el premi centellenc. I no em refereixo únicament, econòmicament. La tardor del 2020 vam tenir la primera mostra individual, en la seva carrera, de l’artista murciana Inés de Haro. Com li va ara? És fàcil: creuem quatre missatges i aviat tenim la resposta.

Ens explica que després del premi Centelles, “no ha parat de fer obra nova”. “Un reconeixement així –afirma- et dóna molts ànims per seguir produint obra i creant”. Llàstima que s’ha presentat a alguns poquets certàmens i que de moment no ha estat seleccionada. En el seu cas comparteix la pintura amb una altra feina i espera que aviat tiri endavant algun dels projectes expositius que està tramant.

Com ens diu, no para de pintar. En un anterior intercanvi de missatges, ens dèia que havia completat una obra per encàrrec. L’hi hem demant imatges del que fa ara, i ens envia algunes de les seves pintures fetes amb llapis sobre fons blanc -paper sobre fusta- dedicades a cossos. A l’exposició a Centelles potser vèiem més “personatges peculiars”. Ara sembla com si es fixés més en els cossos, exhibits sense pudor a la platja o al carrer. No vull pas dir que Inés sigui una conservadora, sinó que es fixa amb aquests hàbits com despreocupats i com faltats de gust i de bellesa sense pretensions de la nostra societat. Una imatge, suposo, que valdrà més que mil paraules: contempleu la peça que estava treballant ara, inacabada, amb unes dones madures fent top-less a la platja. Podeu veure aquesta obra i d’altres seves a Instagram.

Premis peninsulars

Inés de Haro va fer l’exposició l’any passat. Enguany li toca a la Cristina Megía, que és de Valdepeñas, però viu a Granada. Ella sí es volia dedicar exclusivament a la pintura. Com ho porta? Diu que sort n’ha tingut del Premi Centelles i d’una beca de la VEGAP, perquè “és complicadíssim sempre i més amb l’època de crisis com la que vivim i el que ve”. L’any passat també es va presentar a uns Premios a la Creación Artística de la Diputación de Granada i va ser una de les vint-i-cinc premiades.

*“La pintura sigue”, oli de petit format de Cristina Megía. Foto de l’artista*

I com porta l’exposició que ens prepara? Ens avança que “hi haurà coses noves que està acabant ara i altres peces acabades de fa temps”. Ella sempre diu que treballa a poc a poc i ens recalca que la pintura “no té data de caducitat”. De fet l’exposició, en qualsevol cas és una oportunitat per conèixer la seva obra. Ja sigui nova o un repàs, com l’exposició que també trama en paral·lel, que espera tingui lloc en un parell o tres d’anys, dedicada a l’obra dels últims cinc o sis anys.

“On dono voltes és al títol” , ens diu. Potser la nostra exposició es tituli “la pintura segueix”, per defensar la praxis artística i perquè és com es deia un petit quadre, fet fa un temps, que és el que podeu veure d’ella. Crec que forma part de la sèrie dedicada a obres de museus, que també es poden veure a la seva web.

De moment les dues premis Centelles més joves i recents segueixen en actiu i el Premi Centelles les ha animat a tirar amb ganes endavant. Veurem quines sorpreses ens depara aquest any i els que vindran.