Tona/ Centelles. Al poble del costat han arreglat l’antiga escola bressol Cucafera i l’han convertit en un espai destinat a les entitats del poble i a ser un lloc de trobada cultural i pels joves. Es diu Espai Muriel Casals i està situat al carrer Jaume Balmes, camí del Foment. I hi faran o hi han fet tallers, concerts i també acull exposicions.
La primera mostra la protagonitza en Carles Vergés, mestre i artista referencial, que ha seleccionat algunes peces de la sèrie dels exilis i ha completat l’exposició amb peces més noves. Hi ha dibuix i pintura. Una selecció dels textos de Víctor Sunyol, amb qui es completava el projecte presentat a Vic el 2016, es pot veure en un racó de la sala.
Una cosa que no havíem vist a l’exposició de Vic, fa quatre anys, són un recull d’esbossos i anotacions de text que ens acosten a les fases creadores del projecte. I les peces noves diria que són un parell de pintures, protagonitzades per plecs i les famoses línies de trama tant característiques de l’estil de Vergés. En una conversa, de fa uns dies amb l’artista, em va explicar que els plecs que es corresponen a llençols, són un símbol de la vida, ja que “naixem embolcallats, dormim i morim embolicats en llençols”. I aquests són els temes que actualment l’artista vol aprofundir, sobretot pensant amb gravats.
Diumenge 27, a les 5 i a les 7, a la Nau Espacial, David Viñolas tenia “el cajón” i alguns instruments de percussió a l’abast i Jordi Ginesta dues guitarres i la veu. Van fer un repertori de cançons versionades –Llach, Ovidi, Raimon- i pròpies i amb bona mesura de protesta i subratlladora dels drames de la història recent. Van acompanyar-los a l’escenari Laura Cruells, Gemma Humet i Montse Uran. També van presentar un tema original de Ginesta, dedicat a la Festa del Pi, que han penjat a les xarxes a la vetlla d’una festa, que per culpa de la pandèmia, no es farà. Us deixo l’enllaç.
El nucli de l’exposició de Tona ens retorna a imatges del final de la guerra, amb les fileres d’exiliats que fugien de la por i anaven cap a un destí incert. Una situació similar a la dels refugiats d’avui en dia.
Vergés captura les escenes amb llapis o punta fina i també llapis o punta fina i pintura. I també hi ha alguns leitmotiv com l’ull del vell ple d’arrugues que ho veu tot i plora de pena. Són obres impressionants fetes amb una línia descriptiva segura i en un estil que fusiona figuració i abstracció, dibuix i pintura.
L’exposició de Carles Vergés es podrà veure els dies laborables, fins a finals de gener. Segons els responsables de la sala –que com que l’exposició comparteix espai amb altres afers-, aquesta setmana faran un horari irregular, però a partir del 7 hi seran a partir de les 4.
Segons Xavi Mingo, responsable de la sala, tenen previst fer altres exposicions. Comenta que hi ha encarrilada una mostra de David Casals i també l’hi agradria una altra de l’artista tonenca Imma Parés. Hauran de fer la seva guia d’artistes.
Entrevista a Jordi Relats, portaveu i coordinador Nau Espacial
Jordi Relats en l’obra “Malson”. Foto: J.R.
Centelles. Demà comença la programació de Nadal a la Nau Espacial – C/ dels Casals, 30-, amb la intensió de convertir-se en un altre punt cultural del poble, gràcies al grup d’El Triquet. El dia fort és el diumenge 27, amb música, teatre, titelles. Però l’agenda arriba fins el dia 3 de gener. Podeu consultar la programació al seu web per un conjunt d’espectacles que ràpidament van esgotar les entrades (l’aforament amb la Covid-19 és d’una cinquantena de persones), tot i fent sessions dobles en alguns casos.
Encuriosits per les intencions i la qualitat de la programació que estrenaran ens hem posat en contacte amb els responsables, perquè ens parlin del seu projecte. El nostre interlocutor és en Jordi Relats, que continua apostant per una carrera al camp de la dramatúrgia. Amb ell parlem de la Nau Espacial i dels seus projectes personals.
Aleix Mataró: La programació que presenteu a la Nau Espacial és l’inici d’una programació regular de teatre i espectacles pel curs de l’any?
Jordi Relats: Sí. Ens agradaria poder oferir una programació a poder ser mensual, dintre les nostres possibilitats i sempre intentant que els artistes hi surtin guanyant i nosaltres com a grup no sortir-hi perden, per despeses, manteniment etc.. Volem intercalar diferents vessants i disciplines.
A.M.- Això vol dir combinar produccions pròpies amb aportacions de fora?
J.R.- Poder vincular varies entitats i artistes, tant del poble com de fora, però sobretot del poble. Nosaltres també seríem partícips dins de la programació que es proposés.
Oferim l’espai com a centre de creació, tan si és pròpia com si ets un grup o artista amb inquietuds i amb ganes de presentar el teu treball. No tanquem portes a res n’hi a ningú. Com a artista, facis el que facis, sempre es necessita un lloc on poder crear, i més si no tens opcions econòmicament parlant.
A.M.- Quan parleu dels artistes, us referiu sobretot a teatre, dansa i potser també performance i accions més essèniques?
J.R.- Una oferta més amplia per dir-ho d’alguna manera. No descartem de poder fer-hi exposicions tampoc.. I el que nosaltres també aniríem a oferir seria una alternativa cultural.
A.M.- Trobeu que fa falta una programació de teatre i concerts regular a Centelles?
J.R.- A veure, la que hi ha actualment no està malament, però crec que potser s’ha de preguntar més a la gent què els interessa i què els hi agradaria veure…tenir més propostes i diferents perquè no es torni rutinària, m’explico? Crec que l’ajuntament haurien de fer-nos més propostes a fer, en el fons és pel poble que ho fem.
A.M.- L’activitat que voleu assolir és la que faríeu si estiguéssiu al Centre parroquial o la Nau obra noves possibilitats?
J.R.- És claríssim que la Nau Espacial obre moltes més possibilitats.
A.M.- Quin aforament disposeu?
J.R.- De 100/110…Ara només el 50%.
A.M.- Com a grup, que prepareu?
J.R.- Per l’any vinent hi ha un parell d’obres que estan a la taula i s’estan estudiant. Ara és aviat per parlar-ne. Però a veure si es pot fer, perquè ara mateix estem en una època ben incerta.
A.M.- Que em diries per fer-nos venir a la sessió de les 5 de la tarda del diumenge 27, del concert de David Viñolas, Jordi Ginesta i amics? Veig que encara hi ha entrades…
J.R.- En Jordi i en Viñolas són molt bons.
A.M.- Són cançons originals?
J.R.- És un repartori de versions i originals seves, i amb alguna sorpresa d’algun artista convidat/da.
Integrants del Triquet en l’obra “8 flors” Foto: Jordi Relats
A.M.- Home la parella del Viñolas toca el saxo i la del Ginesta és la Gemma Humet…
J.R.- Són originals i alhora et fan gaudir de la seva música i energia positiva que ara mateix fa tanta falta.
A.M.- I tu com a actor o -no se si dirigeixes- vas trobant sortida o costa molt?
J.R.- T’has d’estar constantment reinventant i no perdre la fe o l’esperança de que el que proposis com a artista, actor. Són hores, dies i moltes menjades de coco parlant clar.
A.M- Que estàs assajant?
J.R.- Ara mateix estem preparant una obra amb el grup “Aquinhora”. L’obra de teatre “Art”, de Yazmina Reza, que dirigeix en Pep Company. I jo hi participo com a actor de repartiment
A.M.- Per l’estiu?
J.R.- En principi i si tot va bé pel gener, dies 8, 9 i 10. Esperem no trobar-nos més entrebancs. Posaré un ciri!
A.M.- I es farà a la Nau?
J.R.- No, al Casal. Per sort hem tingut la Nau per crear.
A.M.- I ja esteu treballant amb la programació per la Nau, més enllà de Nadal?
J.R.- Sí, en això estem.
A.M.- Pots donar alguna pista?
J.R.- No et puc corroborar res perquè tot just ho estem debatin i fent diferents propostes. Però sí que et puc dir que serà molt versàtil: titelles, poesia, teatre, concerts de petit format, etc. Hi ha ganes i entusiasmes.
Margarita Sans-Jordi al costat de l’escultura “Alborada”, del 1935, feta a la Casa Velázquez de Madrid com a pensionada per la Generalitat.
Centelles. Fa uns mesos ressenyàvem l’exposició de Josep Clarà a Can Mario i en destacàvem les seves qualitats i també la falta que fa que sigui més reconegut.
Però la mateixa medicina augmentada en dosis caldria també aplicar-la a la Margarita Sans-Jordi, que era una dona que també va ser escultora i amb un bon reconeixement mentre s’hi va dedicar. Però per raons que se’ns escapen, de mica en mica i sobretot des de la seva mort el 2006, ha anat quedant en silenci el seu nom i la seva obra.
Sort que hi ha el seu fill, Eduardo de Mendoza Sans, que juntament amb la seva dona, la periodista Paloma Soler s’han armat de ganes i paciència per documentar exhaustivament l’obra de la mare, recopilar tota la informació biogràfica i escriure un llibre, “Escultora Margarita Sans-Jordi”, que acaben de presentar, explicant els orígens familiars, la carrera com escultora des dels inicis, l’etapa de formació i joventut, els anys de la postguerra i l’etapa final. I inclou un catàleg exhaustiu de tota l’obra.
Margarita Sans-Jordi era nascuda a Barcelona el 1911. Catalana, amb arrels familiars cubanes, començà de petita, de forma autodidàctica a tallar figures de fusta – amb una Gillette-, fins que familiars i amics l’animaren a aprendre més i a dedicar-se a l’escultura. Un dentista la posà en contacte amb Àngel Ferrant, que l’hi ensenyà a manejar les eines apropiades, fins que Ferrant marxà a Madrid. Desprès, fou l’hora del seu gran mestre, Josep Llimona, de qui Margarita en destil·là l’estil, alhora que entre els dos nèxia una bona complicitat.
Margarita no es quedà a Barcelona, sino que també viatjà a Madrid, becada a la Casa de Velázquez i més tard aniria a París –on també exposarà- i viatjaria pel Mediterrani, sempre empesa per una gran curiositat i ganes d’ampliar els seus coneixements artístics.
Una alta mirada
Obra del 1929, una talla en fusta de noguera feta desprès de veure pel·lícula de “l’Oeste”.
L’obra de Margarita Sans-Jordi potser sí que recorda a la de Llimona, però el tipus de bellesa femenina, el tipus de rostres i també els temes, potser són més naturals i no tant idealitzats. L’escultora va fer molts busts i nusos, treballava tant la fusta com la pedra: tallar i picar no l’hi feia ni por ni mandra. I això l’hi complicà a vegades les coses, ja que a la seva època era estrany que una dona fes escultura -i utilitzant pedra o fusta-, ja que es pensava que era coses d’homes i era típic que la seva obra s’analitzés amb ulls masculanitzats.
En el llibre es recalca sovint les dificultats que com a dona i sobretot a la postguerra va patir l’artista per obrir-se camí en un ofici d’homes. Margarita també va ser mare de cinc fills i va complir amb els deures familiars. Però no va deixar de fer escultura, fins que els ossos es van tornar delicats. Tota la vida va anar rebent encàrrecs i durant la postguerra va treballar per entitats com el monestir de Montserrat i va continuar fent nusos, per participar a diferents certàmens i exposicions.
Al llarg de la seva vida, tant al principi quan feia exposicions a les Galerias Layetanas, com en circuits per les espanyes sempre va rebre bones crítiques i la seva obra va ser elogiada. Així parlem d’una dona que tot i les circumstàncies va poder viure del seu art i per les seves obres fou coneguda.
Dels inicis destacaria una talla dedicada a dos cowboys, que van sortir a després de veure un Western. Una escultura original que s’escapa de les típiques dones nues, génere que Margarita també en va fer, com testimonia el catàleg. També va fer retrats i obra de temàtica religiosa, però amb una mirada potser més realista.
El llibre de més de tres-centes pàgines es ven a través d’Amazon. És un volum escrit en un estil amè, divertit i familiar, sense amagar la relació de l’autor amb l’escultora. Prologa el llibre, l’escriptor Eduardo Mendoza, cosí de l’autor del llibre.
Tona/ Centelles. Al poble del costat han arreglat l’antiga escola bressol Cucafera i l’han convertit en un espai destinat a les entitats del poble i a ser un lloc de trobada cultural i pels joves. Es diu Espai Muriel Casals i està situat al carrer Jaume Balmes, camí del Foment. I hi faran o hi han fet tallers, concerts i també acull exposicions.
badaluc 