Les fustes de Moisès Villèlia a la Marc Domènech

  • Una trentena d’obres permeten revisar la importància de la fusta durant tota la carrera de l’artista, entre el 1954 i el 1992
“Muntatges” del 1963, escultura de Villèlia que s’ha vist poques vegades i està feta amb fusta de faig. Foto: Galeria Marc Domènech

Centelles. Encara ens hem d’esperar bastants dies per poder baixar a veure coses a Barcelona  o anar a altres llocs de Catalunya. Tenim a la llista vàries propostes com la de Conxa Ibáñez a la Canals de Sant Cugat, o la de David Ribas a Artemisia, a Corró d’Avall. També tenim notícia de les exposicions en curs a les seus de la Fundació Vila Casas, com la dedicada a Àngel Ferrant, a l’Espai Volart.

Precisament amb un col·lega de Ferrant farem una mica de trampa i espiarem l’activitat a la capital. Serà gràcies a l’ajuda de vídeos i informació enviada per internet. Ens referim a Moisès Villèlia, l’escultor protagonista d’una exposició inaugurada el dijous 19, a la galeria Marc Domènech, centrada en donar a conèixer l’obra en fusta.

Efectivament en l’obra de Villèlia (Barcelona, 1928-1994) tothom en destaca les seves escultures amb canyes i especialment amb bambú. Però resulta que va ser central en la seva obra, la fusta. És amb el material amb el que va començar i és el material al que d’una manera tornava per encarar noves etapes i certs projectes. La cosa ve de família: el seu pare era ebenista i amb ell es va formar i va començar a treballar, quan vivien a Mataró, fins que el 1953 passa a fer escultura i a viure’n.

Villèlia coneix molt bé la fusta, però també experimentarà amb tota mena de materials aptes per crear escultura. El 1957 en un Saló d’Octubre de Barcelona, presenta obra feta amb suro,  escuradents, carbasses, amb el tronc de la col, amb les tiges de ceba, les llavors de cacauet i també fa la primera obra amb canya.

Serà més tard que descobreix el bambú, durant un viatge a Argentina i Equador, el 1969. Més endavant experimentarà amb altres materials de caràcter més industrial. I amb barreges: les seves obres combinen la matèria vegetal, amb pedres o claus i les pinta i en una etapa més avançada, amb el bambú cercarà integrar-hi la ceràmica.

Abstracció i ingeni

Talla amb arrel de cirerer, amb pedra, acrílic, oli i goma laca, que fa 150x67x50 cm. Foto: Galeria Marc Domènech

Però la galeria barcelonina Marc Domènech ens parla de la seva obra en fusta, a través d’una trentena d’obres, realitzades entre el 1954 i el 1992. Moltes feia anys que no es veien.

Moisès Villèlia és de la mateixa generació que Antoni Tàpies i com ell el tipus d’art vol connectar amb l’avantguarda i allunyar-se de la figuració.  Sol tallar formes imaginatives que em recorden personatges estranys i estructures que cerquen equilibris compositius i plàstics.

Una de les peces més destacades de l’exposició és un muntatge amb fustes de faig, precisament titulada “Muntatges”, del 1963, que donen forma a una espècia de màquina imaginària o a un grup de persones caminant que estiren un objecte pesant. La peça es va presentar per primer cop al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el mateix 1963, i no s’havia tornat a mostrar. Segons la galeria, en aquesta peça i en d’altres de similars de l’època, Villèlia introdueix l’element del joc, concepte que podria estar associat als seus contactes amb Joan Brossa.

Una altra peça xula és una talla d’una arrel de cirerer de forma biomòrfica que inclou una pedra i està pintada. Recorden formes d’òrgans o ossos, però crec que és vàlid deixar fluir la imaginació sense cercar una comparativa a una forma. L’obra és del 1980 i ens recorda alguna de les peces que feia al principi de la seva carrera.

Moisès Villèlia va tenir una vida intensa. Va tenir taller a Mataró, a Cabrils i a Molló. Va passar per París, va viatjar a Amèrica del Sud. Devia ser un home curiós: en la biografia del catàleg es diu que el 1971, sent a Equador, estudiarà els segells Pirus i Pikenus de la cultura Quitu-Cara, que existí a la zona entre el 500 a.c. i el 500 d.C. En el mateix catàleg, en un text d’Àlex Mitrani ens explica que quan Villèlia fa la primera exposició al Museu de Mataró, el 1954, la capital del Maresme s’havia convertit en una ciutat important culturalment, per on també va passar Tàpies.

L’exposició de les fustes de Villèlia es podrà veure fins el 29 de gener del 2021. La galeria es troba al Passatge Mercader, 12 de Barcelona.

Joan Puig: descriure dibuixant contra la pandèmia

Desprès de revisar la fauna animal, en multitud de dibuixos, Puig analitza la fauna vegetal

Centelles. Els llargs dies de confinament cadascú va buscar-se algun entreteniment per no deixar-se portar per l’avorriment i el defalliment. Qui potser ho tenia més pelut era la gent d’edat més avançada, considerada població de risc i resguardada amb més temors a la seva llar. Però també en aquest cas hi ha hagut qui ha trobat la manera d’evadir-se. No fa gaire vam veure el cas de l’Artigau, però també en tenim un bon exemple en Joan Puig Redondo, el veí procedent de Barcelona, que ja fa uns anys que s’ha instal·lat al centre de Centelles.

En Joan de tant en tant ens passa reculls de dibuixos que fa dedicats, primer a la fauna zoològica. Alguns el recordareu per l’exposició de dibuixos d’ocells a El Trabuc, ja fa cinc anys. I més cap aquí s’ha obert a nous temes. I durant el confinament també va trobar en el dibuix la seva medicina per guanyar cultura i suportar millor els temps difícils. Fa unes setmanes que tenim entre nosaltres la seva obra de confinament, formada per: un dibuix de Can Pratmarsó i un altre de Can Moreu, ambdós llocs a Centelles; un dibuix a llapis d’una perspectiva de carrers de pedra formats per arcades i rampes, com és possible veure en algun poble de l’interior de Lleida, com Àger, però amb més complexitat; Un dibuix del castell de la Mota, a Medina del Campo i un altre de l’alcàsser de Segòvia; una natura morta amb un guant de jardiner i eines per cuidar els rosers; i finalment, però no menys important, set làmines d’estudis naturistes dedicats a plantes. Ara toca arbres.

Varietat de temes

Perspectiva i imaginació

Puig fa els dibuixos amb llapis i pinta amb llapis de fusta de color i a vegades amb altres estris com retoladors. També hi ha dibuixos només a llapis, colorejats amb diferents intensitats de grisos.  Cada estri, cada línia i taca, té la seva funció ja sigui per donar el to característic de l’espècia, com per descriure textures i formes del fullatge, el tronc i la forma de la copa. Una línia més gruixuda de traç segur sol tancar la forma dibuixada amb claredat. La col·lecció dels arbres inclou el desmai, el ficus, el roure, la mimosa, el xiprer, el ginko o l’arbre de la pluja. La descripció de l’estil de dibuix és vàlid per la fauna floral i també per els dibuixos dedicats als edificis que hem esmentat. Si bé en aquests casos les formes són més rígides i denoten l’origen de delineant de  l’artista. Però també són clarament descriptius.

El 12 de desembre i fins el 17 de gener es celebrarà una nova edició de la Mostra d’artistes locals al Centre d’art el Marçó Vell. Des de la Comissió del centre s’anima a tots els artistes de la població a portar una obra d’art, és igual la tècnica –pintura, escultura, dibuix, gravat, ceràmica, fotografia, etc- al mateix centre centellenc. Si pot anar durant el mes de novembre, els seus dies d’obertura, que són els dissabtes de 6 a 8 i els diumenges de 12 a 2 i  de 6 a 8. Avui, ja hi havia mitja dotzena de participants. Cada any es forma un conjunt representatiu dels artistes professionals i amateurs del poble, prou interessant.

Joan Puig fa els dibuixos en làmines i després els porta a una copisteria perquè en faci còpies  digitals de qualitat i en el cas dels dibuixos naturistes en fa un muntatge com si formés una auca. El dibuixant sol distribuir les còpies entre amics i parents. Al final alguns tindrem una bona col·lecció. Una bon exemple d’habilitat descriptiva i dibuix per una afició ben enriquida. Joan Puig té en el seu art un bon aliat per no avorrir-se. Però esperem que pel bé de tots, no ens quedin gaires més dies de restriccions.

 

 

Manlleu, circuit d’art a dues realitats

  • La Manlleu Galeria d’Art reuneix onze artistes com Ramon Surinyac, Anna Viñas, els germans Santilari, Hök, Samuel Salcedo… pintura, gravat, escultura, videocreació exposada als carrers i a la xarxa.
“Edificis de poder: Bcn-Mad”, la persina “tonejada” per Mercè Iglesias. Foto: MGA

Centelles. Cada any, una mica abans i fins una mica després del Nadal, a Manlleu fan un circuit per espais en lloguer i municipals amb aparadors i finestrals que exposen propostes artístiques. D’això n’hi diuen Manlleu Galeria d’Art –MGA.  Enguany la MGA arriba a la setena edició “fisica”, però les circumstàncies difícils sota la Covid-19 han fet que la proposta que ja està muntada físicament, tingui i potenciï la seva versió en xarxes. Inclús des de l’ajuntament, que és un dels organitzadors, es demana als responsables del MGA que evitin formar aglomeracions, com les que es formarien en una visita guiada, que també en fan.

Lluís Moreno, director del certamen, afirma que amb la pandèmia s’han avençat almenys cinc anys, els plans de digitalització. Segons Pol Robles, comissari de la MGA “aquesta digitalització és el que ha de permetre fer més accessible el certamen a molta més gent i donar més visibilitat als artistes participants”.

A la MGA7, hi ha onze artistes participants, repartits en vuit espais. Trobem obra d’artistes d’aquí com Ramon Surinyac, Anna Viñas, Mercè Iglesias. I creadors de fora, com Hök, Samuel Salcedo, Marcel Camps. Inclús de lluny: Carl de Jager.

Art i negoci

La MGA és fa per afavorir als artistes –hi ha tot de puntets destacant obres noves i en venda- i també per donar oportunitats comercials als aparadors de negocis que s’han extingit. I en aquests llocs també s’hi aporta informació sobre l’espai disponible.  Una proposta per recórrer els carrers de Manlleu coneixent el poble i la nova creació. Adequant-se al moment, enguany  la  MGA ja compta amb tres propostes directament penjades a les xarxes.  Són les obres, ja de caràcter més performatiu, de  Miguel Andrès, la Intrusa i Sabrina Rodríguez. Des del carrer podreu veure els continguts amb el mòbil a través de codis QR,  i si no des de casa visitant la web.

La proposta de La Intrusa és curiosa perquè està gravada amb una càmera de 360 graus i quan veus el vídeo pots desplaçar lliurement la direcció de la càmera amb el retolí. Es veu com s’hi juga una partida de cartes d’strip-poker en que els jugadors van actuant seguint una pauta narrativa i coreogràfica.

Tots els artistes arriben convidats al certamen que, després de set anys, segons Pol Robles, es va autoalimentant de noves propostes i nous talents. A més de la complicitat dels propietaris dels locals, la MGA compta també amb el suport de galeries com 3 punts o l’Artur Ramon.

Les vanitas de Josep i Pere Santilari Foto: MGA

L’anunci en plafó de vinil d’aquestes tres propostes digitals, ubicada a una cantonada del carrer del Pont, número 47,  està acompanyada per una quarta proposta ben matèrica: dues “vanitas” dels germans Santilari, que participen per primera vegada al MGA. Un dibuix i una pintura per fer-nos pensar sobre els límits humans, que segons els bessons “són representatives del nostre treball en aquesta temàtica”.

No gaire lluny dels Santilari hi ha la Mercè Iglesias, artista que viu a Vic, docent a l’Escola d’Art, que a un altre local del carrer del Pont, hi porta una persiana on hi ha pintada la torra Agbar de Barcelona, invertida, de manera que li cauen peces i torna a la Terra el que li correspon. A una banda hi ha l’edifici de Nouvel i a l’altra que s’intueix a través d’un mirall, hi ha les torres financeres de Madrid. És una crítica al sistema de to alegra i optimista que forma part d’una sèrie que va preparant Iglesias. La peça de Manlleu és nova, està feta durant el confinament i segons ens explica l’artista té una base de paper japonès pintat, que dóna més potència als colors i té planxes daurades de color or i plata.  Segons l’artista “és un missatge crític però constructiu i positiu, una crida a la vida, a la reflexió, al color, al retorn a l’origen”.

Com ja hem comentat la MGA combina artistes de la comarca o de Manlleu mateix amb “forasters” i també mira d’incloure diferents tècniques. Hi ha pintura, videoart, gravat i també escultura com és el cas dels morros humans de resina de polièster d’Anna Viñas, visibles a la plaça de Fra Bernadí, 32-33, que representen la posició dels llavis en pronunciar un fonema en català. Hi ha la [n], la [m], la [b] i la [f]. Es pren de model la seva cara i hi aplica el color que a parer de l’artista li correspon al fonema. Interessant, encara que vist des del catàleg sembla que aquests relleus hagin de ser grandots i només fan 30 cm de diàmetre.

La MGA es pot visitar fins el 10 de gener del 2021 i digitalment al web www.manlleu.cat/mga on també trobareu més informació i entrevistes als artistes.

Inés de Haro, la primera individual, a Centelles

Centelles. Divendres es va inaugurar una mica discretament l’exposició de la guanyadora del Premi Centelles de l’any passat, Inés de Haro. No sabem si per la Covid, per falta de publicitat, o per ser un divendres a les 7, l’artista, que venia de Múrcia, va trobar que hi havia poca gent. Però en canvi es mostra satisfeta pel muntatge que suposa també la seva primera exposició individual. D’aquí  l’1 del títol de la mostra, que també és refereix a la unicitat dels individus o de la vida, segons ens explica la Inés.

L’exposició combina obres grans amb petit format. En les obres l’artista es centra en representar bé a les persones

I és que tal i com ja apuntava l’obra guanyadora del 2019 -inclosa a la mostra-, almenys l’etapa actual de Inés de Haro està dedicada als individus anònims que l’artista captura pel  paisatge urbà. L’exposició es compon d’obres petites i de grans formats dedicada a la fauna urbana, però retratada amb tota dignitat i sense perdre detall dels complements de la persona, com els anells, els tatuatges i sobretot l’expressió de cara. No crec que l’artista cerqui descriure els tipus humans, si no que s’interessa per aquells, que al seu parer són més pintorescos i li permeten evocar diferents intencions, com la fugacitat de la joventut, com suggereix la peça “Fuggire d’all inevitabile”, datada del 2019.

Inés de Haro ho captura amb una tècnica prou peculiar. No hi ha oli ni acrílic. Tot és llapis sobre paper encolat sobre fusta pintada blanca. Així no hi ha massa color tampoc. Blanc,  negre i tota l’escala dels grisos. El color només apareix de forma tímida en algunes obres grans, com el nostre Premi o d’altres datades ja en aquest 2020, com la que serveix d’imatge del cartell que correspon al quadre “Unicorn” del 2020. I també en forma de taca de resina en uns quadrets petits, molts fets aquest any, dedicat a “subjectes”, on dóna una nota de color.   També hi ha una sèrie d’obres que tenen uns aplics de filaments metàl·lics, que destaquen textos. De Haro es centra molt en dibuixar bé els personatges, sobretot el rostre, i a vegades deixa detalls del quadre esbossats. És un estil lliure.

En definitiva estem davant una exposició interessant que explora temes i tècniques des d’una mirada fresca i original. Llàstima que la riquesa de l’exposició no es vegi compensada amb un bon catàleg, com els que es feien abans de la crisis, i que tots aquests anys, s’ha reduït a un foli desplegable en vàries pàgines. L’exposició es podrà veure fins el 29 de novembre.