Les pintures vibrants de Vilà al Marçó

Centelles. A través de les exposicions, el Marçó va fent un repàs dels pintors que van començar a pintar els anys seixanta i que ara tenen 70 anys i més. Han exposat l’Artigau, en Serra de Rivera, en Robert Llimós, en Joan Gardy-Artigas. També hi podem afegir en Jordi Sarrate. I ara li toca a Miquel Vilà. Fill de Barcelona, nascut el 1940, pintor i gravador format a Belles Arts. Cada un d’aquests pintors ha tingut temps de passar per moltes etapes i formar un llenguatge singular. El de Vilà és curiós.

Records tràgics

L’exposició del Marçó està formada per pintures recents. Hi ha diverses natures mortes, paisatges i una sèrie de quadres dedicats als bombardejos de Barcelona del gener de 1939.

Podríem dir que Vilà amb la pintura narra aspectes de la realitat. Però és un realisme passat per un enfoc de record cubista, que fa que sembli que els objectes ballin, els arbres tremolin i els edificis estiguin ubicats en carrers que fan baixada. En Vilà es veu clara la idea de que la realitat passa a ser un exercici pictòric. Segons Àlex Susanna que signe el text del catàleg, la pintura de Vilà remet a referents italians com Carrà.

Algunes de les pintures, que són olis, estan realitzades sobre cartró, com també feia en Serra de Rivera. El tipus de pinzellada és contundent. Els tons són foscos.

En la sèrie sobre els bombardejos Vilà utilitza una sèrie de leitmotiv com les avionetes, el llibre cremat i els nens ajaguts al terra o les tres xemeneies.

En Pep Puvill, de la Comissió del Marçó, ens explica que els nens eren dos germans del pintor morts durant un bombardeig de la Guerra Civil.

Com en el cas del director cinematogràfic Jaime Camino, rememora uns fets tràgics que l’hi han explicat. Es podrà veure l’exposició fins el 24 de març

En definitiva el  Marçó permet revisar l’obra d’un pintor que ha madurat un estil singular.

 

Robert Llimós resitua el Marçó vell

“Titelles-paraigua”, oli de Llimós del 1967

Centelles. És provable que al Centre d’art el Marçó vell li costi fer-se un lloc a l’agenda de centellencs i forasters. No és cèntric, potser l’art interessa poc i s’han fet exposicions com per rutina, sense publicitar o promocionar amb prou contundència. L’exposició d’ara és molt bona. Es tracta d’una petita retrospectiva dedicada al pintor Robert Llimós (Barcelona, 1943). La mostra és una perla com a resum i exercici expositiu i evidentment el material val molt la pena. Inclús han fet un catàleg digne de l’artista que presenten, de sis pàgines, que fuig del foli doblat. La crisi ja ha passat!

Llimós  és un artista important de la pintura catalana, en el nivell d’un Viladecans o l’Artigau. Format a l’Escola Massana i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, ha tingut taller a Nova York, Miami, Mallorca. Actualment té taller a Barcelona. La seva pintura és de naturalesa expressionista i li agrada referir-se a la figura humana. Però dintre la seva carrera hi ha moltes etapes i això és el que s’intenta resumir al Marçó. Des de les obres de formes desdibuixades del anys seixanta fins als aliens que pinta actualment, després de veure`n al Brasil. No falten escultures com una versió reduïda del “Porta-home”, del 1993 o una altra versió del Miraestels (2013). També hi ha una selecció d’estampes a l’entrada de la sala, a la venda, una cosa novedosa pel Marçó. L’exposició es pot veure fins el 2 de desembre.

Les Bíblies de Ripoll a Vic

Vic/ Centelles. Ahir divendres volia tornar a veure l’exposició “Oliba episcopus” al Museu Episcopal de Vic. Eren un quart de set i incomprensiblement el museu a aquella hora ja tenia  la reixa tancada. L’hora de tancar són les 7. És que preveuen que amb tres quarts no hi ha temps de veure res?

Així va ser impossible tornar a veure l’exposició sobre Oliba, que ja l’havia vist el dia de la inauguració, després de sentir cinc discursos i intentar veure alguna cosa entremig de molta gentada. Hi ha algunes peces i bastants textos explicatius que volien d’una segona ullada. De fet hi ha dues peces importantíssimes, dues joies del romànic català: la Bíblia de Ripoll i la de Rodes, conegudes ambdues com Bíblies de Ripoll, per què és on al segle XI van ser copiades. Realment s’ha hagut de fer un esforç per prestar aquests dos còdexs de pergamí custodiats al Vaticà (la de Ripoll) i a la Biblioteca Nacional de França  (la de Rodes), ja que ambdues institucions són molt gelosos dels seus tresors. Però el Museu de Vic, amb la direcció de Mn. Riba i el comissariat de l’exposició de Marc Sureda han aconseguit ajuntar-les a Vic després de mil anys. És estrany no se n’hagi fet més ressò la premsa catalana de la presència d’aquests dos còdexs, importants tant pel text que contenen –en el passat han servit de font per revisar el text bíblic-, com per la quantitat i qualitat de pàgines il·lustrades i inicials que ocupen els seus folis.

Les dues bíblies es mostren de costat protegides per una vitrina. La de Ripoll és un totxo voluminós. La de Rodes és més prima perqué ha estat divdit en varis volums. També hi ha un tercer foli que correspon a una tercera bíblia practicament perduda, dita de Fluvià.

L’exposició explica la figura del bisbe Oliba, en relació a ell mateix i al seu temps. Orígens familiars, que significava ser bisbe fa mil anys, obra, fortuna crítica. De fet es vol posar l’accent a la seva condició de bisbe, ja que popularment sempre se’l denomina abat, Abat Oliba. Per que efectivament va ser abat de Ripoll i Cuixà, però també bisbe, faceta des d’on es va poder dedicar a impulsar la seva acció.

L’exposició reuneix altres peces de l’època prestades o pròpies, com bàculs, canelobres, pintes d’ivori, altres còdexs. També hi ha pergamins signats pel protagonista. Un astrolabi, relacionat amb els estudis astronòmics i la proximitat del Vic de l’any mil amb la cultura andalusí, fet que va portar a les nostres terres Gerbert d’Orlhac. En definitiva és una bona exposició dedicada al romànic i a conèixer millor un dels seus prohoms.

Núria Vall evoca la natura nòrdica

Vic/ Centelles. La Galeria del Carme de Vic té ara una nova exposició amb obra de la Núria Vall. L’extensa producció preparada, amb obres de gran i petit format, presenta encara una combinació d’elements que parlen d’un missatge ecologista. Però aquest cop les “fades” orientals s’han convertit en representants de les ètnies dels països que envolten el nord de l’esfera àrtica, les zones més fredes. Les noies d’amplis cabells i rostres clars es mostren dialogant (les mans així ho suggereixen) amb animals també nòrdics. Si hi ha un tros petit de terra blanca és per suggerir que el Pol Nord s’està fonent. Si hi ha un ocell és per simbolitzar un àngel protector. Si hi ha una flor és per evocar la Terra. En paraules de l’artista, són petits detalls que cal explicar per entendre millor com planteja les obres.

Les obres parlen de la naturalesa i de respecte cap el món animal. O més aviat del franqueig de barreres entre homes i animals, que en aquestes pintures  es relacionen com a iguals, sense pors. És curiosa la tècnica que empra la  Núria Vall, que enlloc de pintar sembla tenyir la fusta. Com ja feia abans, pinta sobre la fusta al natural. És fusta de faig sense preparar, i pinta sense que es noti el pinzell. Més aviat es realcen les betes de la fusta. La pintura crec que ha guanyat en varietat de tonalitats respecte pintures precedents. Vall pinta les formes i les tanca amb una línia clara i ferma. Però és un tipus de pintura minimalista. Només hi ha l’estrictament necessari.

En una altra ocasió, Núria Vall va comentar que el seu futur passava per dedicar-se exclusivament a la pintura i no dependre de cap més ingrés. També és la penúltima exposició del Carme que té previst fer l’última dedicada a Josep Guinovart. Desprès tancaran i Vic es quedarà orfe de galeries d’art.