Exposicions bora el Cantàbric

Centelles. Tots sabeu que ha significat el  Guggenheim de Bilbao: un bolet arquitectònic ha donat lloc a una regeneració cultural, econòmica, turística, etc. Rèpliques a d’altres llocs no n’han faltat i ara a l’estiu és un bon moment per oferir, dintre aquests espais ultramoderns, una mostra del seu potencial.

Ens referirem a tres espais situats al llarg de la costa cantàbrica: el Guggenheim bilbaí, el Centro Botín de Santander i el Centro Oscar Niemeyer d’Avilés.

Dintre la carcassa de tità del Guggenheim trobem actualment tres exposicions: Joana Vasconcelo, Marc Chagall i una mostra d’art xinés des del 1989.

Art titànic

L’exposició de l’artista portuguesa Vasconcelos és la més espectacular: atrapa a l’espectador per la dimensió monumental de  les obres i per la manera com estan construïdes. A grans trets, representa estris domèstics amb un component femení important.  Però els construeix a base d’altres objectes reals que apila o posa de costat, com si fossin píxels,  per donar forma a les seves escultures descomunals: unes ulleres d’antifaç fetes amb miralls, una sabata de teló feta amb olles de diferents mides, una arracada feta amb coberts de plàstics doblats i enganxats. Es necessita un bon taller,  un bon pressupost i una tècnica molt experimentada per donar aquest tipus d’obres, si no és que també compte amb un bon equip de col·laboradors.

Ubicat fora, al parc del museu, també hi ha un gall de Barcelos molt gran fet amb leds. O de nou a  dintre, una escultra que representa una pistola, feta amb centenars de teléfons “analògics” de color negre, que de tant en tant sonen junts. El discurs de l’artista té a veure amb la cultura popular, el feminisme. També fa obres téxtils com  l’espècia de pop gegantí que penja de l’atri del Guggenheim.

Hi ha un conjunt d’escultures que estan fetes amb màquines de planxar la roba. Semblen fonts monumentals. De tant en tant una part de les planxes s’aixequen mecànicament i deixen anar vapor. Sospito que el discurs general de l’artista té a veure amb la dignificació de les feines que normalment fan les dones a casa o professionalment. L’artista rescata les eines i ho dignifica fent l’escultura. La seva mostra es pot veure fins l’11 de novembre.

L’exposició d’art xinés no la vam veure perquè hi havia molt vídeo i hauríem esmerçat molt temps. En canvi sí que ens vam passejar  per la mostra de Chagall on s’explica molt bé com l’artista muda d’estil en funció del lloc que es troba i dels contactes que té. De fet és la història de la seva sortida de Rússia per anar a París i el seu retorn al poble natal, amb més formació i distincions i com a cada cas reflecteix la tradició jueva a la que pertany.

Monstres mironians

El Centro Botín de Santander es troba al costat del port de la ria. És un edifici més petit que el Guggenheim, amb forma com de llibre obert, amb carcassa metal·litzada i amples zones vidriades. És obra de Renzo Piano,  en col·laboració amb Luis  Vidal.

Una de les exposicions que s’ha pogut veure durant l’estiu, i fins el 2 de setembre, està dedicada al Miró escultòric. Normalment estem més acostumats a les pintures mironianes. Però també va fer imaginatives escultures, al llarg de varis anys, que representen personatges amb objectes de qualsevol mena ajuntats fent un collage. Una mica com Vasconcelos. Però amb menys parts, fent peces més petites i creant un altre tipus de monstres. En la majoria de casos les escultures es mostren fosses en bronze. Una bona part representen a dones, estranyes i misterioses. A més de les escultures en bronze en un to verdós, també n’hi ha de pintades. Hi ha una bona quantitat d’obres.

El Centro Niemeyer també es troba al costat de la ria, a Avilés. És un grup de quatre edificis  blancs. El que té forma cònica acull una exposició dedicada a Sorolla, a partir de les obres pertanyents a la col·lecció de  Pedro Masaveu. Important empresari d’arrels catalanes, afincat a Astúries. Una espècia de Plandiura que va formar una  important col·lecció d’art entre la que hi figura una bona quantitat de peces de Sorolla. Va aconseguir representació de les diverses temàtiques i etapes del pintor valencià: retrats, copies de Velázquez dels anys d’aprenentatge i sobretot les marines, tant dedicades a oficis del mar com al bany ociós. També hi ha estudis preparatoris i en resum una quantitat suficient d’obra com per fer-se una idea de l’evolució de la pinzellada a base de taques i de l’interés per la llum de Sorolla.

L’exposició es completa amb una sèrie de notes de Sorolla dedicades a Astúries fetes durant uns viatges per la zona. També hi ha un tercer apartat fotogràfic dedicat a l’artista i al seu entorn que ens referma la imatge del pintor apassionat i d’èxit que va ser.

 

 

Tour per les exposicions de Vic

Obres de Joan C. Mirabent al Temple Romà

Vic/Centelles. Un dissabte pel matí veig  fer un repàs de les exposicions d’art de Vic. Com que vaig trobar aparcament a les pelleries, el primer lloc que vaig trobar obert va ser el Temple Romà. Dintre la cel·la hi tenen una mostra reivindicativa de l’obra de Joan C. Mirabent. Les informacions de la sala ens indiquen que va viure entre 1894 i 1967, però no posa on va néixer, ni on va viure, ni on va morir. El que sí sembla és que va ser professor de la Pilarín Bayés. La mostra inclou retrats, nus femenins, un parell de natures mortes i algun paisatge. Estilísticament Mirabent es mou dintre els estàndards de l’art de primers de segle XX. Practicava una figuració de tarannà realista i impressionista, amb contorns de línies gruixudes i negres. De traç segur, les cares a vegades es representen inconcluses: poden faltar els ulls. Pinta amb guaix i oli. És una pintura amable i de tons vius.

Detall de l’exposició de Manolo Gómez

Al  sortir del Temple Romà, passant per davant la Pietat l’església estava oberta i un cartell penjat a l’entrada indicava que hi havia una exposició: “La Mari. El camí de les pedres i jo”. La Mari és la mare de l’artista Manolo Gómez i patia Alzeimer.  L’artista parla de la malaltia i les persones, de la memòria, de la seva construcció i destrucció. L’exposició reuneix fotografia i instal·lacions exposades de manera molt cuidada, amb parets, marcs i vitrines. Hi ha com dos grans temes: un és el camí,  indicat amb fotografies que mostren objectes que es troba en el passeig. I l’altre és el material dedicat a la Mari: també fotografies i també objectes relacionats amb la mare, com el bolso, les pastilles que es prenia o una gravació.

La tercera exposició és la que es pot veure al passadís del Casino. L’horari de visita és a la tarda, però si demanes que t’encenguin el llum, hi pots anar abans i t’ho deixen veure sense cap problema. Ara hi pengen gravats de la Neus Gorriz. L’artista, resident a Centelles, hi porta una col·lecció de sucres i aiguaforts dedicats a cossos masculins i femenins contorcionats. Els treballs semblen dibuixos però realment provenen de planxes i tècniques on hi intervenen àcids i vernissos.

Una pintura de Ramos

Finalment l’itinerari va passar per la  galeria El Carme que ara té una col·lectiva. Entre els exposats destacava la presència d’obres del taradellenc Jesús Ramos, Domene, Vernis o Ricart. Ramos combina un enfoc d’atmosfera abstracte amb la presència d’estructures geomètriques. La visita al Carme es feia coneixent que a finals d’any tanquen. Les vendes d’art no van bé i Vic i la comarca es quedaran sense galeria d’art. La baixada de persiana no serà abans d’acollir una nova exposició de la Núria Valls que prepara una nova col·lecció de quadres en aquesta ocasió dedicada a rostres femenins del nord dels continents i a animals.

 

Núria Guinovart omple de ciment la Sala Parés

Barcelona/ Centelles. L’espai més gran de la Sala Parés acull l’exposició, en paraules de l’artista, “més important” de Núria Guinovart.

A les parets hi ha obres grans i de mitjà format. Suport de fusta, l’artista hi ha escampa una capa de ciment gris i a continuació ho ratlla i dibuixa formes. Abans les seves obres eren totalment grises. Però amb el temps ha anat sortint el color. Sempre amb tons càlids que no arriben a  tapar les textures i matisos de la base de ciment. Perquè la gràcia de la matèria grisa és emfatitzar la bellesa dels seus accidents, textures i tons. L’artista ens explica que afegeix la pintura acrílica amb rodets. Els colors sempre estan delimitats per les formes geomètriques i mantenen un respecta equilibrat amb el conjunt de l’obra. L’artista ens explica que afegeix el color amb rodets. En acabat aplica una capa de cera a l’obra per donar-li un aspecte brillant. L’obra de Guinovart ens parla de naturalitat i de donar unitat a elements dispars.

L’exposició també és l’ocasió per presentar una sèrie de peces de ceràmica. En forma com de mitjos còdols, fetes amb fang blanc i sobre un motlle de pòrex, tenen aplicades de forma controladament atzarosa diferents esmalts, abocats de cop o de diferents maneres: hi ha peces que l’esmalt regalima i en d’altres fa com gotetes. Amb la cocció tot queda fusionat i com si fossin pedres de riu amb accidents cromàtics. N’hi ha una bona col·lecció amb diferents tonalitats, dintre de grisos, verdosos i blavosos.

L’experimentació també forma part de l’adn de l’artista. Guinovart també ha preparat dos gravats dels quals només n’hi ha una sola estampa de cada. Li agrada el medi però no vol esmarçar temps en un tiratge. Abans ja  havia fet punta-seques. Ara introdueix planxes de colors que es sobreposen.

Les danses gaudinianes al castell de Benedormiens

Castell d’Aro/ Centelles. S’acosta la temporada d’exposicions estival. Al Castell de Benedormiens a Castell d’Aro ja tenen una proposta en marxa: pintures i dibuixos d’Alba Roqueta es poden veure fins el 24 de juny.

L’artista oriunda d’Artès, que viu a Castell d’Aro, ha ampliat amb noves teles la sèrie de les danses gaudinianes per aquesta individual. Tot aquest conjunt d’obres es caracteritza per tenir de fons elements arquitectònics de Gaudí i situar al primer terme figures dansant. Es tracta de pintures vibrants, sensuals i belles, atacades amb acrílic, algunes de grans dimensions, amb els fons de tons terrosos i foscos i les figures amb tons clars i blaus. Les figures, tant si són ballarines com ballarins se’ls representa en moviment i les extremitats i el cap  solen fondre amb el fons a través de veladures i línies sinuoses. A través d’ombres Roqueta suggereix l’anatomia.

El mateix concepte de transparències i sinuositats es troben en el que és un altre apartat de l’exposició, com són la sèrie de dibuixos que Roqueta presenta i es poden veure en una de les sales. Fets amb llapis grafit, l’artista hi representa el que no mostren les pintures: cares. Cares fetes amb diferents intensitats de grisos i negres i jugant amb sobreposició de zones, creant veladures. Segons va comentar Roqueta a la inauguració el dibuix és un element indispensable del seu treball, tant com a mitjà autònom com a eina de creació de les pintures.

Per l’exposició s’ha editat un bon catàleg on entre altres curiositats –com el text de presentació de Luís Racionero-, hi llegim que Roqueta és formada a l’Escola Massana. S’inicià com a pintora al costat de Domènec Fita, Martínez Lozano i Isidre Vilaseca, del dibuixant Avallone i gravat, amb Alfonso Costa de Noia.