badaluc

Tour per les exposicions de Vic

Obres de Joan C. Mirabent al Temple Romà

Vic/Centelles. Un dissabte pel matí veig fer un repàs de les exposicions d’art de Vic. Com que vaig trobar aparcament a les pelleries, el primer lloc que vaig trobar obert va ser el Temple Romà. Dintre la cel·la hi tenen una mostra reivindicativa de l’obra de Joan C. Mirabent. Les informacions de la sala ens indiquen que va viure entre 1894 i 1967, però no posa on va néixer, ni on va viure, ni on va morir. El que sí sembla és que va ser professor de la Pilarín Bayés. La mostra inclou retrats, nus femenins, un parell de natures mortes i algun paisatge. Estilísticament Mirabent es mou dintre els estàndards de l’art de primers de segle XX. Practicava una figuració de tarannà realista i impressionista, amb contorns de línies gruixudes i negres. De traç segur, les cares a vegades es representen inconcluses: poden faltar els ulls. Pinta amb guaix i oli. És una pintura amable i de tons vius.

Al sortir del Temple Romà, passant per davant la Pietat l’església estava oberta i un cartell penjat a l’entrada indicava que hi havia una exposició: “La Mari. El camí de les pedres i jo”. La Mari és la mare de l’artista Manolo Gómez i patia Alzeimer. L’artista parla de la malaltia i les persones, de la memòria, de la seva construcció i destrucció. L’exposició reuneix fotografia i instal·lacions exposades de manera molt cuidada, amb parets, marcs i vitrines. Hi ha com dos grans temes: un és el camí, indicat amb fotografies que mostren objectes que es troba en el passeig. I l’altre és el material dedicat a la Mari: també fotografies i també objectes relacionats amb la mare, com el bolso, les pastilles que es prenia o una gravació.

La tercera exposició és la que es pot veure al passadís del Casino. L’horari de visita és a la tarda, però si demanes que t’encenguin el llum, hi pots anar abans i t’ho deixen veure sense cap problema. Ara hi pengen gravats de la Neus Gorriz. L’artista, resident a Centelles, hi porta una col·lecció de sucres i aiguaforts dedicats a cossos masculins i femenins contorcionats. Els treballs semblen dibuixos però realment provenen de planxes i tècniques on hi intervenen àcids i vernissos.

Finalment l’itinerari va passar per la galeria El Carme que ara té una col·lectiva. Entre els exposats destacava la presència d’obres del taradellenc Jesús Ramos, Domene, Vernis o Ricart. Ramos combina un enfoc d’atmosfera abstracte amb la presència d’estructures geomètriques. La visita al Carme es feia coneixent que a finals d’any tanquen. Les vendes d’art no van bé i Vic i la comarca es quedaran sense galeria d’art. La baixada de persiana no serà abans d’acollir una nova exposició de la Núria Valls que prepara una nova col·lecció de quadres en aquesta ocasió dedicada a rostres femenins del nord dels continents i a animals.

Núria Guinovart omple de ciment la Sala Parés

Barcelona/ Centelles. L’espai més gran de la Sala Parés acull l’exposició, en paraules de l’artista, “més important” de Núria Guinovart.

A les parets hi ha obres grans i de mitjà format. Suport de fusta, l’artista hi ha escampa una capa de ciment gris i a continuació ho ratlla i dibuixa formes. Abans les seves obres eren totalment grises. Però amb el temps ha anat sortint el color. Sempre amb tons càlids que no arriben a tapar les textures i matisos de la base de ciment. Perquè la gràcia de la matèria grisa és emfatitzar la bellesa dels seus accidents, textures i tons. L’artista ens explica que afegeix la pintura acrílica amb rodets. Els colors sempre estan delimitats per les formes geomètriques i mantenen un respecta equilibrat amb el conjunt de l’obra. L’artista ens explica que afegeix el color amb rodets. En acabat aplica una capa de cera a l’obra per donar-li un aspecte brillant. L’obra de Guinovart ens parla de naturalitat i de donar unitat a elements dispars.

L’exposició també és l’ocasió per presentar una sèrie de peces de ceràmica. En forma com de mitjos còdols, fetes amb fang blanc i sobre un motlle de pòrex, tenen aplicades de forma controladament atzarosa diferents esmalts, abocats de cop o de diferents maneres: hi ha peces que l’esmalt regalima i en d’altres fa com gotetes. Amb la cocció tot queda fusionat i com si fossin pedres de riu amb accidents cromàtics. N’hi ha una bona col·lecció amb diferents tonalitats, dintre de grisos, verdosos i blavosos.

L’experimentació també forma part de l’adn de l’artista. Guinovart també ha preparat dos gravats dels quals només n’hi ha una sola estampa de cada. Li agrada el medi però no vol esmarçar temps en un tiratge. Abans ja havia fet punta-seques. Ara introdueix planxes de colors que es sobreposen.

Les danses gaudinianes al castell de Benedormiens

Castell d’Aro/ Centelles. S’acosta la temporada d’exposicions estival. Al Castell de Benedormiens a Castell d’Aro ja tenen una proposta en marxa: pintures i dibuixos d’Alba Roqueta es poden veure fins el 24 de juny.

L’artista oriunda d’Artès, que viu a Castell d’Aro, ha ampliat amb noves teles la sèrie de les danses gaudinianes per aquesta individual. Tot aquest conjunt d’obres es caracteritza per tenir de fons elements arquitectònics de Gaudí i situar al primer terme figures dansant. Es tracta de pintures vibrants, sensuals i belles, atacades amb acrílic, algunes de grans dimensions, amb els fons de tons terrosos i foscos i les figures amb tons clars i blaus. Les figures, tant si són ballarines com ballarins se’ls representa en moviment i les extremitats i el cap solen fondre amb el fons a través de veladures i línies sinuoses. A través d’ombres Roqueta suggereix l’anatomia.

El mateix concepte de transparències i sinuositats es troben en el que és un altre apartat de l’exposició, com són la sèrie de dibuixos que Roqueta presenta i es poden veure en una de les sales. Fets amb llapis grafit, l’artista hi representa el que no mostren les pintures: cares. Cares fetes amb diferents intensitats de grisos i negres i jugant amb sobreposició de zones, creant veladures. Segons va comentar Roqueta a la inauguració el dibuix és un element indispensable del seu treball, tant com a mitjà autònom com a eina de creació de les pintures.

Per l’exposició s’ha editat un bon catàleg on entre altres curiositats –com el text de presentació de Luís Racionero-, hi llegim que Roqueta és formada a l’Escola Massana. S’inicià com a pintora al costat de Domènec Fita, Martínez Lozano i Isidre Vilaseca, del dibuixant Avallone i gravat, amb Alfonso Costa de Noia.

La bellesa dels gravats japonesos a la Miró

Barcelona/ Centelles. Ahir a la tarda vam baixar a Barcelona per anar a la Fundació Miró i visitar l’exposició de Ito Shinsui. Vam poder aparcar a prop de l’edifici de Sert i aviat ser dintre les sales d’exposicions temporals. Shinsui (1898-1972) era un pintor japonès que pertanyia al moviment artístic “sin hanga”, inspirat en el gènere de gravat i motius tradicionals conegut com “ukiyo-e”.

La sala mostra una cinquantena de formidables papers estampats, la majoria amb dones, la majoria fent alguna acció, com penjar el fanal, caçar cuques de llum, ballar o arreglant-se el kimono. Cada estampa és un prodigi de colors i detalls, des dels motius seriats dels vestits fins les flors, o els cabells. Els gravats procedeixen de col·leccions privades nipones.

Un vídeo col·locat a l’entrada resulta de visió obligatòria per entendre la complexitat del treball del gravat sobre fusta: després de treure el motiu buidant la planxa de la matèria sobrant, cal sumar tantes planxes com calguin per poder estampar la línia i cada color. Si no s’està el cas de la tècnica emparada les obres poden semblar aquarel·les.

Hi ha dos aspectes que resulten opinables: d’acord amb el text de l’entrada Shinsui seria l’autor del motiu original i un gravador col·laborador el traslladaria sobre fusta i aquest o un altre faria tota la resta fins a tenir el paper estampat. Per això em sembla que resulta erroni identificar totes les estampes com deutores de Shinsui sense mencionar el gravador que al final és l’autor de les obres que veiem.

L’altra aspecte és que l’exposició es fa per evocar l’impacta de la cultura japonesa en l’obra de Miró sobretot a partir del seu viatge el setembre de 1966. No obstant a la sala hi ha una única pintura de Miró, del 1917, que és un retrat del xilograf Enric Cristofol Ricart. La peça, ben trobada, inclou un collage d’una estampa japonesa fet que evidencia que ja en aquella etapa Miró mínimament coneixia els gravats japonesos. Potser hauria estat bé completar l’exposició amb una altra peça mironiana de després del viatge per calibrar millor l’impacta japonès.

Tot i això l’exposició val la pena per admirar la bellesa d’aquests gravats japonesos. Fins el 20 de maig.