Arrenca el Mercat Artesanal

Logotip del nou mercat
Sis mesos per rumiar-ho. Però cinc artistes comencen ja: dibuix? aquarel·la? fotos? mosaic? arracades? Diumenge, parades noves

Centelles. Aprofitant que diumenge serà mercat, Promoció Econòmica vol començar a fer un vídeo-reportatge pel nou Mercat Artesanal de Centelles, amb la “C” tan creativa i comercial, com a logotip. Per això, aquest diumenge, 4 de desembre de 2022, ja hi haurà cinc disposats a posar parada: Griselda Fabregó, amb mosaics; Alícia Mesas, amb aquarel·les i “marxandatge”; Anna Puigdomènech, l’urbex del grup, amb fotografies de llocs abandonats. Isaac Vinierga, amb retrats dibuixats; I Raquel Saga, amb articles de joieria i tèxtil. Totes són autores dels seus productes i són de o viuen a Centelles.

En principi, les indicacions són que s’instal·lin al carrer Socós. Més o menys, primer al tram entre la Fusteria Costa i Can Canes. Millor junts, però tot depén de l’espai que quedi entre les altres parades, les botigues, la borera, etc.

Capdamunt del Socós i àrea on s’haurien de plantar les carpes, dels artistes, aquest diumenge, per un mercat mensual – Foto: Aleix Art

Des de les 9 del matí, fins a la 1, els cinc tastaran l’ambient dominical i crearan simpaties amb els vianants. I quan toqui, mostrar-se davant les càmeres. En aquest projecte per impulsar el mercat dominical amb les arts locals, està encara verda l’empenta de la difusió i la comunicació. Tothom és conscient que hi ha feina i s’acosten les Festes de Nadal, les tòfones, els Reis, etc. Però cal que el nou mercat, tingui futur.  Diumenge es comença. Es grava. I al cap de quinze dies, el cap de setmana de la Fira de la Tòfona, 17 i 18 de desembre, realment és la veritable prova de foc. Segurament dels artistes disposats n’hi haurà més a posar parada. A partir d’any nou, la intenció es repetir-ho mensualment i aprofitar dates importants, com el Cau de Bruixes. Veurem com evoluciona i com s’encaixa. A través d’aquest blog vam fer un repàs dels artistes. Ens acostàvem a la desena.

La Raquel Saga, com l’Alícia té experiència en posar parada. Saga es fa joies i bosses i peces de roba – Foto de l’artista

Paradoxalment, Centelles que ha estat sempre poble d’oficis i “belles arts” inaugurarà també en quinze dies, la Mostra d’Artistes Locals, al Marçó. Amb una trentena de participants.  Sospitem de debò, que els fitxatges d’artistes pel mercat es podria augmentar. Segurament, l’arrencada animarà a d’altres a provar-ho.

De moment ja sabem, gràcies a la reunió d’ahir dijous, 1 de desembre, a la sala de plens de l’Ajuntament, que es disposaran de carpes de 2×3 metres. Es facilitaran les carpes, cadires, taules. Els artistes oferiran diumenge, sobretot el seu producte. Però molts tenen previst, i ja des de les primeres reunions ho van plantejar, oferir tallers per a tothom.

Actualment, l’Alícia o la Griselda, per exemple,  ja tenen tallers programats en els circuits escolars locals, per formar en dibuix o explicar bé la tècnica mil·lenària del mosaic. Elles i molts dels artistes interessats en fer el mercat, tenen experiència en altres places comercials i evidentment són les autores dels productes i s’ocupen habitualment de servir encàrrecs, si no preparen obra nova. Tots tenim un ull posat a les xarxes socials. Van i anem per feina.

A través de les següents imatges i de l’enllaç adjunt, podreu revisar qui som les persones i les obres que començaran a omplir d’obres d’art fetes aquí, l’eix comercial de Centelles, mensualment.

Enllaç al monogràfic de Badaluc

Explorant camins

Carlos Díaz pinta tranquil·litat a la nova individual a la Sala Parés
L’oli sobre fusta, “Cami d’aire” de Carlos Díaz, de 122×122 cm. – Imatge: Sala Parés

Barcelona/Centelles. Tot el dia voltem. Els que som d’aquí, de mica en mica, anem coneixen el territori: local i glocal. Un pintor, un artista, de fet fa els mateixos camins, per pintar i per moure’s: les seves obres reflecteixen el què sap.

Carlos Díaz (Barcelona, 1968) és dels que trasllada a les seves pintures, paisatges que ha trepitjat: a la nova individual, a la Sala Parés, aprofundeix en carrers i senders, de Barcelona ciutat i de més enllà. Per la costa, per exemple, una de les pintures, està dedicada a les Illes Medes, des de l’Estartit. I n’hi ha una altra, amb verd vius, que és un sender del municipi de Tona. Però la resta d’olis són d’espais urbans: carrers llarg, dels barris més antics. Barcelona. Amb pedra al terra o a les parets. Amb una prespectiva, que permet veure l’aigua acumulada al centre o al primer terma i reflectint l’entorn: amb botigues, llums, flors, el cel, blaus del sol, etc. I de tant en tant, algú.

La natura

De fet a l’anterior exposició de Díaz –més o menys quan la pandèmia-, el pintor es va centrar en pintar aquests reflexes d’aigua, situant-los a primer terme, com accentuant el component abstracte de la pintura, que al final sembla figurativa.

A la nova exposició, en paisatges com la marina de les Illes Medes, es pot observar que sota les pinzellades blaves, hi ha com capes de daurat, de color daurat. Així, pintant per sobre, Díaz juga amb la composició. Com sempre. El resultat, amb l’oli, les pinzellades. La pastuositat de l’oli. L’exposició es podrà veure a la Parés, fins el 13 de desembre. A la sala petita hi ha Josep Roca-Sastre (1928-1997). I a dalt, Manuel Velasco. Tot oli de tub o auto-fabricat, però amb ofici i bon gust.

Oli sobre taula, de 55×46 cm., “El sender” – Imatge: Sala Parés

Luís Marsans: a la recerca dels temps perduts

La Fundació Vila Casas recorda Proust amb els dibuixos de l’artista barceloní
Dibuix amb tinta de Luis Marsans, inspirat en l’obra de Proust – Foto: Pablo Roma/ Fundació Vila Casas

Barcelona/ Centelles. Divendres 18, demà, es compleixen 100 anys de la mort de Marcel Proust. I al mateix temps, un segle (entre 1913 i 1927) de la publicació de la seva obra literària més important: “À la recherche du temps perdu” . Magna relat publicat en set volums. Però el temps es perd o es deixa perdre? Diuen que Proust es referia a la joventut.  Però es referia a un record o a un somni?

Marcel Proust (París, 1871-París, 18 de novembre de 1922), fràgil de salut, diuen que passava moltes hores tancat i aïllat, escrivint la seves pàgines. El seu propòsit era, però reviure o construir?  Reescrivia i s’apassionava pel seu relat i tots els personatges, impulsat per una necessitat nostàlgica o, potser seguia un esperit “possibilista”, per millorar la seva societat? Fa cent anys, ja es vivia en una societat moderna, limitada  per crisis  econòmiques i pors de tota mena. La Gran Guerra. Avui encara arrosseguem pors del passat. Potser ja s’ha comparat el tipus de literatura de Proust amb l’ímpetu del cinema, amb els seus fotogrames, que s’han de muntar, per visualitzar un aspecte fictici de la realitat. En qualsevol cas, Proust és contemporani a les avantguardes artístiques, amb la seva renovació de recursos i actituds i amb els seus neguits contra els passats més obscurs. La seva obra es va rellegint sempre.

Un proverbi africà: si vols anar ràpid, ves sol. Si vols arribar lluny, fes-ho acompanyat. Proust potser es sentia sol. Però la seva història ha perdurat. A casa nostra, també hi hagut interès. I hi ha hagut espai per intèrprets artístics. En tenim un de destacat: Luís Marsans (Barcelona, 1930-2015). Ara podem recordar que, fa cinquanta anys, va presentar-se a la galeria Trece (Barcelona), entomant aquest tema. Ho va prosseguir i ara els mes joves ho podem estimar.

La Fundació Vila Casas acaba d’inaugurar una exposició on subratlla el centenari de la  novel·la més important de Proust. La mostra, als baixos dels Espais Volart, resumeix la novel·la, l’autor, la seva recepció a Catalunya i la traducció al català. I després i sobretot dedica totes les parets a obra de l’artista barceloní, Luís Marsans.

El passat de les figures

Dibuix amb tinta de Luis Marsans, inspirat en l’obra de Proust – Foto: Pablo Roma/ Fundació Vila Casas

Marsans, semblava fins ara un pintor reservat, concentrat amb valorar façanes de l’Eixample, lloms de llibres, racons amb flors –les mimoses grogues-, sobre mobles o un piano, amb les partitures. Detalls pensats, de la vida amb un sentit elegant i noble. D’aquestes pintures n’hi ha a l’exposició.  Però realment és molt més extensa i el gruix important és sobre paper.

Marsans és als Espais Volart, com a autor de centenars de dibuixos, aquarel·les, guaixos i litografies, amb les que perseguia descriure els personatges i els ambients de les novel·les de Proust. La tècnica principal de l’artista barceloní, és la tinta. Tintes negres, com feien els il·lustradors del 1900. Tinta i armat de pinzell i potser de plumilla. Taca i línia, per captar i comprendre l’embolic de personatges i situacions de l’escriptor parisenc.  

L’exposició no distingeix –no hi ha cartel·les- si observem dibuixos o litografies (quan són estampes, en el paper sí que està indicat). Però com que la tècnica és la mateixa i només canvia el suport (i el tipus de tinta), els comissaris demostren pel dret, l’habilitat de Marsans, per passar del gest a l’apunt. Resol, anant de les grans taques per descriure la personalitat dels personatges, a una petita línia per tancar rostre i somriures. L’artista, analitza particularment, la psicologia femenina. Hi ha retrat de persones, figures i també de situacions literàries.

Els baixos dels Espais Volart estàn ocupats per centenars de papers amb aquests dibuixos, escenes i, també, algunes pintures d’espais venecians, parisencs i zones ajardinades relacionat amb Proust. El color és sempre subtil. L’exposició és extensa. L’obra, una meravella. Es pot visitar fins el 15 de gener.

José Arrúe: pintor de costums basques

El Museu de Belles Arts de Bilbao ha anat mostrant per les xarxes un grup de pintors d’allà que situen imatges que hem vist per aquí

Centelles. Al País Basc també hi ha bons pintors. Artistes molt interessants. Però, ens passen més desapercebut. Hi ha unes pintures de temes populars -festes, esports, paisatges-fetes amb uns verds vius i colors molt agradables. I hi ha un artista que té la capacitat, de donar als tons un aspecte, com vellutat, com si pintés amb cotó fluix.

Ha costat una mica saber de quin o quins pintors es tractaven. Un o una escola? Diria que són varis. Al bar del Passeig centellenc, tenen la reproducció d’una pintura d’aquestes: un partit de futbol, al costat dels records i pòsters del Barça. La firma no sembla que posi,  Arrúe. Però…

Una romeria

“Romeria basca”, pintura, del 1921, de José Arrúe Foto: Facebook del Museo de Bellas Artes de Bilbao

El Museu de Belles Arts de Bilbao, a través de Facebook, han començat a posar l’accent en aquest pintor o grup. El que més destaquen és l’Arrúe. José Arrué, o Arrué (Bilbao, 1885- Laudio, 1977). N’expliquen que, a diferència d’altres pintors del país, aquest es fixava en el món rural, amb humor, alegria, i destacant els ambients de joc i concòrdia. Res de sofriment, ni destacar el treball penós, ni la resignació del camp. La seva mirada “motivadora” es trasllada als colors i al dibuix, tot molt descriptiu.

Hem parlat d’un tema de futbol. L’equip del museu bilbaí comenta, per exemple, una  “Romeria basca”, del 1921. Un paisatge empinat, amb la gentada a fora.  Al fons, el gran santuari, amb els camps ondulants i les muntanyes tancant l’horitzó. Quin pic, deu ser el de l’esquerra?

A Bilbao, el museu més conegut “famós” ara és el Guggenheim. Però des de fa centenars d’anys,  hi ha el seu propi museu de belles arts: Martin de Vos, El Greco, Gentileschi, Zurbarán, Goya, Sorolla i altres.