EL TALLER EN EL TALLER

Tercer gran “dibuix urbà” de l’Artigau 

ÚTLIMA HORA: La Sala Vinçon ha decidit allargar l’exposició pública de l’última obra d’Artigau, a l’antic taller de Ramon Casas. Com a mínim, dues setmanes més, en vistes de l’èxit de visitants. 
Per tant, teniu més temps per veure-la, que el límit que us marca el text de sota.


Barcelona/Centelles. Dissabte que ve és el darrer per gaudir de la presentació pública de la gran obra del Francesc Artigau, exposada a la sala Vinçon. Es tracta de la tercera d’aquestes pintures grans, feta després de la dedicada al carrer de Sant Pere més Baix i la del mercat de Santa Caterina.  Francesc Artigau s’ha aficionat a elaborar aquestes pintures de grans dimensions, d’uns temes en concret. També el lloc de presentació, cada cop ha tingut un plus: aquesta nova gran tela, acabada a finals del 2014, s’exposa on fa més de cent anys hi hauria hagut el taller de Ramon Casas. Crec que el pater modernista no reconeixeria el lloc, però per nosaltres, com per l’Artigau sí que aquella sala blanca, al bell mig de la botiga de disseny, és com un temple d’art on l’esperit del modernisme o de l’art per l’art voleia. I la nova proposta d’Artigau encaixa amb aquest fet, com anell al dit. Però dissabte és l’últim dia a Vinçon. Quin serà el seu futur, a partir d’aleshores? Està venuda la peça? La guardarà, l’artista al seu taller?
La pintura que centra la sala, principal i casi única protagonista de l’exposició, remet a una sessió de dibuix. L’escena fa pensar en el tipus d’aprenentatge que hom pot trobar a llocs com el Cercle Artístic Sant Lluc, on el mateix Artigau hi imparteix classes d’aquarel·la. Però concretament vull dir les sessions on la gent hi va i hi treballa el tema que li proposen, lliurament, sense cap tutor, amb la voluntat, la pròpia praxis,  els companys i l’exemple dels altres com a motor.
Artigau situa l’escena al seu propi taller, simplificat, però que reconeixem per les finestres del fons i detalls com el gran cavallet de l’esquerra, on l’artista sol treballar i on aquí hi veiem la mateixa obra que analitzem, representada, repetida. Aquests marc espaial i el tema és l’excusa d’Artigau per incloure una sèrie de “jocs”, que satisfan, a l’artista i al seu do artístic. Artigau fa jocs de miralls, joc d’estil, joc de retrats, joc de temes leitmotiv de l’artista. És una obra polisèmia o polièdrica.
Fotos Noèlia Marin / Aleix Art


Compendi de gustos

El gruix de persones que dibuixen són noies. A l’artista li agrada molt observar i és molt sensible a l’encant del gènere femení, que no es cansa de representar a la seva obra. Així la pintura és com una “macedònia de joventut” d’estudis de models, vestits, amb diferents poses, actituds i valors bells . El gran quadre també està ple de retrats. Retrats  de persones d’edats més variades, més adults. Hi ha rostres molt més ben definits que segur que remeten a col·legues de l’artista o a assistents habituals o característics de les sessions de dibuix o pintura i concretament a l’elaboració de la pintura que  comentem.
Aleix Art – Arxiu

SORPRESES
Fa unes setmanes es va presentar el llibre
“De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa
Coloma de Gramanet”, escrit per 
Odei A.-Etxearte i publicat per Edicions Forum
Grama. En la seva presentació a la premsa, va 
aparèixer com a imatge, aquesta portada
de la revista històrica “Grama”, d’un número 
del 1978. En ella s’hi llegeix clarament 
la signatura de l’Artigau. 
Li vaig demanar sobretot si les
quatre columnes que aixequen Santa Coloma,
tenien alguna cosa a veure amb els pilars de la
Terra, segons la visió hebrea del univers. 
Em va respondre que de fet, més que pilars, 
eren quatre barres, amb el qual es desplaça el 
significat. 
Però no deixen de ser quatre potes 
que aixequen un tros de terra, com a metàfora
de l’esforç de la gent, que com sempre, abans
i ara, malda per construir un poble, un país, etc.

Artigau també  col·loca algunes referències a l’obra pròpia precedent o a la biografia: els néts a un cantó, els dibuixos dedicats al 1714, a l’altra. Hi ha elements de significat més difícil d’explicar si no és l’autor que ho comenta: la perdiu (i no un colom), el croissant, pinzells pel terra. Dèiem del joc de miralls: Artigau col·loca miralls dintre la seva pintura.  Però no només això: com hem dit, representa la mateixa obra que pinta i també veiem pintura pintada de temes que es pinten in situ, per part dels artistes representats. També hi ha personatges que interpel·len a l’espectador, com el jove amb barba del costat del casc. També dèiem que fa un “joc d’estil”. No és la primera vegada. Però veiem com a l’Artigau li agrada bastant no tractar igual totes les parts de l’obra, sino ser com més lliure i espontani i treballar de forma desigual, el conjunt de figures o el fons. Hi ha parts més detallades i d’altres més esbossades. En algunes es veu ben bé el dibuix. En d’altres zones de pintura, sembla que el mestre hagi passat un drap. Hi ha un ressò important de la pintura al fresc de Pompeia en aquesta obra, que bé podria ser un mural.  Aquestes llicències, personalment les entenc en clau de llibertat expressiva de l’artista  i no pas de “despistada”. Artigau va fer la setmana passada  75 anys i porta molts anys  pintant i dibuixant. Ara és lliure ben bé de fer el què li plagui. Personalment m’aporta més aquest exercici de varietat d’estils, que tota la pintura pintada amb el mateix “vestit”, ja que tal i com està fet, deixa més espai a la llibertat, l’espontaneïtat. No li cal la uniformitat a la peça.    L’únic que em costa més de digerir visualment, és com un cert hieratisme que tenen les figures. Com si haguessin quedat congelades. Però és un afecta que és comú a l’obra de l’Artigau i per tant forma part de la seva manera de fer. I de fet crec que es tracta d’una conseqüència de l’atenció que  l’artista presta al retrat de la persona. Ens consta que quan Artigau va al metro i als llocs, porta un blog discret de dibuix i que com els millors dibuixants urbans, pren nota dels models urbans. Aquests esbossos a llapis li serveixen per abordar noves obres. Treballa molt a fons la representació de la persona, la seva bellesa i dignitat humana.

Encara no hem dit res del color i casi que és la primera cosa que atrapa de l’obra. Colors potents. Vermells terrossos, blaus. Tons primaris, complementaris i sense por ni timideses. Aquesta pintura i les altres dues comparteixen que com a tema, formen part de la vida, del dia a dia de l’artista. Són escenes, que per ell són quotidianes. En cada cas s’ha tractat de temes molt concrets i ben triats, en els que Artigau fa el seu “cant a la vida urbana”. En aquest cas és una escena molt més d’ambient artístic. Però crec que el que no deixa de fer Artigau és traslladar un tema propi d’un dibuix urbà –d’un urban sketcher-, a una pintura de gran format. De molt gran format. Però a  més els tres quadres contenen retrats directes o indirectes a persones o a la gent. 

Mestres del mestre

N.M./A.A.
Casualment aquests dies a Holanda, s’ha inaugurat una gran exposició al museu Hermitage d’Amsterdam,dedicat a grans obres, retrat de grups i col·lectius “identificables”; germanes de l’obra de Rembrandt “Ronda de nit”. Artigau ja va  fer aquesta comparació en el seu treball, en ocasió d’una de les  anteriors obres “de col·lectius”, seves. I inclús la presència de figures “estranyes” referides a estètica barroca, permetien reforçar aquest lligam catalano-holandés.   En el quadre de la lliçó de dibuix, hi ha una figura i el seu retrat amb perruca, que remeten més cap al segle XVIII. Aquí hi veig el ressó de les il·lustracions d’Artigau pel llibre sobre les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que també respiren alguns dels perfils femenins.   
En resum, crec que  en aquesta peça, no només les dimensions, sinó també la concepció i el treball, ens parlen d’un  mestre i d’una persona  que disfruta amb passió. Dèiem al principi, que a l’exposició, la peça no esta completament sola. Efectivament, a l’entrada  hi ha una litografia del mateix Artigau, feta fa quaranta anys, també per a la mateixa sala Vinçon.  També ens demanàvem pel  futur de l’obra de pintura. Ara ja sabem, perquè ens ho ha dit el mateix Artigau, que aquesta, de moment, es guardarà al seu taller. El mateix artista, ens indica que la pintura germana gran del 2013, la de  Sant Pere més baix, la va comprar la Fundació Vila Casas i ara és a Can Framis. La “Ronda de Santa Caterina” també es guarda a l’estudi.

EXPOSICIÓ D’HOMENATGE

En Ñay reivindicat

ALEIX ART
Representants familiars del Ñay i l’alcalde  Miquel Arisa 
a  la inauguració de l’exposició, dissabte al vespre
Centelles. Dissabte a les 7 es va inaugurar l’exposició al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó, Ñay. Encara no fa un any que aquest company  i veí de Centelles ens va deixar. Al Março han sabut trobar un espai en el seu diletat calendari expositiu i organitzar una proposta d’homenatge, prou ràpidament. Les parets de les tres sales del centre artístic estan plenes de pintures i d’entrada sembla que hi ha una mica de tot. Deixarem per un altre post l’anàlisi més crític del contingut i la selecció. Si bé un bon anàlisi el tardarem a fer perquè encara no coneixem prou bé l’avast de la carrera del Ñay. Coneixem per sobre els seus temes preferits, algunes dèries estilístiques. Però encara no estem a punt per “ordenar” bé la seva obra i valorar-la. Dissabte a les 7 el Marçó estava ple. I aquest ja va ser un bon homenatge inicial. A part dels germans Arañó i els familiars immediats, que de seguida es fan notar, hi havia molta altra gent que va assistir a l’acte. La marxa prematura del Ñay s’ha fet sentir més que el seu pas tristoi pels nostres carrers.  Van presidir l’acte inaugural, l’alcalde Miquel Arisa que també és el president de la Comissió del Marçó, la viuda de l’Ignasi, Marta Camprodon,  dos fills i en Roman, germà del Ñay. El primer i el darrer es van ocupar dels parlaments. Blanca, la filla firma un dels textos que glosen el catàleg que acompanya l’exposició –encara dintre la crisis, continua sent un paper doblat amb fotos apilotades.  Roman va destacar la poca traça de l’artista per col·locar la seva obra. Més bolcat en pintar i en preocupacions pictòriques, la venda de les seves peces sembla que era una negociació dilatada: ell baixava els preus, el client els pujava. La cosa podia acabar en taules. Sembla que el Ñay era molt crític amb la seva obra i tenia moltes reserves quan es tracta-la  d’exposar-la. “Segurament aquesta exposició l’hauria fet empipar”, ens deia el Roman per explicar el nivell de gelosia que tenia en Ñay per mostrar la seva obra, no fos que mostrés aspectes que ell no havia controlat o on no hi havia donat el vist-i-plau com a pintor. 
Ara aquestes barreres han quedat en suspès i tenim l’oportunitat de gaudir d’aquesta obra “lliurament”.  Però quin serà el futur del gros del fons pintat per en Ñay? Al seu estudi s’hi guarden centenars i centenars d’obres que, particularment desitjaria trobessin un bon futur, ja sigui en mans privades o públiques, però d’alguna manera lligades a la unitat de mà, a través de la documentació del fons. Sobre aquest aspecte ja s’hi està treballant. Però què passarà quan d’aquí uns anys ens deixin altres artistes destacats del nostre poble? Quin ha  de ser el futur del seu llegat? El poble, com a comunitat, ha de tenir algun rol en la preservació d’aquests llegats, pel bé cultural i la memòria històrica de la nostra vila? Quan es tracta de fons bibliogràfics es fan donacions a una biblioteca. Fa uns anys la Violeta va rebre el fons d’un musicòleg que es custodia a la seu social. Potser en el cas dels artistes d’obra material, seria bo abordar la constitució d’una nova institució, per poder custodiar, investigar i divulgar sobre l’obra dels “mestres de l’art” de Centelles. 

Altres  temes:

Mentre al Marçó hi havia aquesta  inauguració, a l’església parroquial es preparava una  missa col·laborada pel grup de joves  Baobab. Vam ser menys que de  costum degut a carnavals en marxa a Torelló –on grups de Centelles hi van fer un bon paper en premis-, però no ens podem queixar. Va anar bé.
Avui dilluns Àlex Rovira ha ofert una conferència sobre confiança i creativitat a les escoles Sagrats Cors. Es veu que l’AMPA organitza de tant en tant conferències i xerrades. I que entre els pares d’alumnes de l’escola i veí de Sant Martí, hi ha aquest  destacat psicòleg i analista de la condició humana. Ha analitzat diversos conceptes i casos per demostrar que més important que saber, és creure i voler actuar per crear i transformar. Ho ha explicat en casos de lluites de superació personal, però ho ha  acabat relacionant com a  via de  generació de cultura per influir i millorar la societat.

CERCLE ARTÍSTIC SANT LLUC

Record gràfic de grans artistes

Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l’exposició a St Lluc
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales.   Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors  posteriors, com nosaltres mateixos. L’exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.

Pocs, però bons

N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic.  En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino  per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com  “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies  hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”.  En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.

Compromís

N.M./A.A.
Dibuixos d’Àngel Femenia i de Francesc Sardà
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment.  El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme  a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes. 
En aquest mateix pany de paret també  s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.  

RAPORTATGE GRÀFIC

El carnestoltes en verd i rosa


Centelles. Aquesta setmana ha anat una mica malament actualitzar els dos blogs. Quan no es pot, no es pot. Segurament diumenge ja tindreu notícies fresques. A aquesta Crònica sobretot per parlar de l’exposició que demà dissabte, s’inaugura al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó. No tinc ni idea de la selecció que han fet, ni de la lectura que aportaran a través del text del catàleg o dels discursos de presentació. Demà a les 7 ho sabrem. Espero que en Ñay estigui content, des d’allà on de tant en tant ens deu aguaitar.
De moment i per fer pica-pica, us deixo amb la sèrie de dibuixos que vaig fer dissabte passat. L’objectiu era prendre nota gràfica del Carnestoltes. Em vaig instal·lar al Parc del Mestre i ho vaig poder veure tot bastant bé. No vaig tenir temps de notar que anaven a poc a poc. A mi, algunes carrosses em van passar a la velocitat de la llum. Els croquis són representatius de les coses que vaig veure. Primer vaig fer els requadres i quan passaven coses pel davant, havia d’omplir-los amb un motiu. D’aquesta manera l’espai era més petit i el resultat com una foto. Una captura visual. Va ser divertit. El resultat potser no sigui tant bo, però és una via interessant per explorar.
En quan al carnestoltes centellenc, crec que va ser xulo. Potser penso que es repeteixen alguns temes cada any. Però tot i així, enguany n’hi havia que s’havien treballat la disfressa i feien patxoca. Penso amb els paons, que eren els primers i portaven el Rei Carnestoltes. Amb uns cuques que portaven un casc allargat fent un bec i el drac xinès. Aquests són els que vaig trobar més originals i ben trobats. Per cert, el Carnestoltes feia 35 anys.