LA HISTÒRIA DE L’ART AVUI – CICLE D’ENTREVISTES

L’Enciclopèdia del Romànica:  
l’últim en noves recerques

El nostre títol, tant és un anunciat, com una declaració, extreta de les paraules de Jordi Camps, cap dels conservadors d’art romànic del Museu Nacional d’art de Catalunya. Hem intercanviat un qüestionari, per tal de valorar la nova publicació i  algunes novetats “romàniques”, com és el préstec d’un Sant Joan de fusta, que s’ha restaurat i l’ha deixat el Vinseum de Vilafranca.  


MNAC
Imatge de Sant Joan de Fàbregas, a Rupit, Osona. Ben a prop i prou desconegut:
 d’aquesta esglèsia se’n parla a l’Enciclopèdia del Romànic, igual com de tot el patrimoni 
d’aquest estil que es troba a les comarques de Barcelona. De moment. Més  endavant  ja es publicaran els  volums de les altres zones, ara en preparació.  
Centelles/Barcelona. Fa uns dies ens ocupàvem de la publicació de tres volums  dedicats a l’àrea de Barcelona, pertanyents a l’Enciclopèdia del Romànic, que s’edita des de la  Fundación Monasterio Santa María La  Real, amb la col·laboració d’administracions  i també d’empreses destacades. Vam  publicar la notícia de la presentació al MNAC i vam decidir que esperaríem a tenir més informació i dades per fer una  presentació  dels toms, tal  i com Déu mana. Ara ja hem pogut manejar un dels volums i saber més coses.
Aleix Art
L’exemplar del tercer volum
de l’Enciclopèdia que hem  afegit 
a la biblioteca A.A. 

Ara podem explicar amb propietat, que els volums de l’Enciclopèdia del Romànic  estan organitzats per comarques, i dintre de les comarques, es detallen els pobles; i a cada un tots els elements catalogats com a “romànic”. Per exemple, en el volum tercer,  hi trobem les comarques del Garraf, Baix Penedès, Baix Llobregat. He mirat la fitxa d’un lloc que conegués una mica: abans anàvem a portar pessebres al poblet de Torrelavit  i els exposàvem davant de Sant Marçal, romànica “pulcra”. Doncs bé, la fitxa explica tota la informació històrica, dades documentals, i en fa la descripció arquitectònica i funcional del que ara és una esglesieta bonica,  però  abans havia format part d’un monestir i sembla que fins i tot reemplaçava una  torre militar de guaita de la zona.  Ens enterem,  per sorpresa  nostra, que ha estat restaurada i que en algun punt se li van treure els elements no romànics. Com a Sant Pere de Rodes.

D’entrada  el volum es veu molt complet i dit, de forma col·loquial, “currat”. Però per valorar  millor la  seva importància i qualitat ens hem posat en contacte amb un dels responsables  dels estudis dedicats a Catalunya:  Jordi Camps. Actualment, Camps,  és cap de l’àrea de conservació de romànic  del MNAC. Fa casi 20 anys havia estat professor meu, d’escultura romànica, a la  Universitat de Barcelona: Moissac, el Mestre de Cabestany, Benedetto Antelami; eren noms que aleshores aprenia.
 L’entrevista que hem tramitat per escrit, arriba en un moment dolç per la historiografia de l’art romànic. Al mateix MNAC han acollit una talla de Sant Joan Evangelista, pertanyen  al mateix taller que hauria  fet el Davallament d’Erill la Vall.  Potser en alguna banda havia dit que formava part del mateix conjunt i que seria una de les peces repartides pels museus. Potser he escampat massa. En Jordi ens ho explica prou bé. També hem parlat, ja  abans d’avui, de l’exposició de pintura sobre fusta al Museu Episcopal de Vic.  I també hem sentit a parlar ja d’una altra exposició dedicada al viatge a l’època medieval que ha passat pel Museu Cluny de París i que alguna hora passarà per Vic. En són prestadors i col·laboradors. Per una altra casualitat, ara sé que a l’esmenta’t Moissac, també fan alguna exposició sobre il·lustracions de manuscrits romànics. Ara. En resum: la història de l’art  d’aquells segles, interessa. I per això l’entrevista al Jordi Camps, ha anat “creixent” i de moment l’hem tallat així:
Aleix Mataró -. Creus que amb la publicació d’aquesta Enciclopèdia del Romànic actualitza prou el coneixement sobre el patrimoni d’aquesta època?
Jordi Camps -. Sens dubte, perquè ha permès de reunir en una sola obra les novetats aportades les darreres dècades per la recerca dels historiadors de l’art i els resultats de les nombroses restauracions i campanyes d’excavacions arqueològiques que s’han dut a terme.
A.M.- A quin nivell queden grans publicacions anteriors, com “Catalunya Romànica”?  Superades, fonts complementàries, etc
J.C.- A un gran nivell, d’acord amb el moment en què van ser redactades i editades. “Catalunya Romànica” es compon de vint-i-set volums que van ser publicats entre  1984 i 1997. És una obra irrepetible, excepcional, amb aportacions i firmes de gran qualitat. I constitueix una referència ineludible per a qualsevol persona interessada en l’art romànic a Catalunya. En Història de l’Art, és imprescindible tenir en compte els estudis de generacions anteriors, les seves aportacions. És una qüestió de rigor i d’honestedat.
A.M-. Quina creus que és la principal aportació del vostre equip d’investigadors, en l’estudi del romànic (per la publicació de l’enciclopèdia o per exposicions com la de pintura sobre fusta de Vic)?
MNAC
Detall del Sant Joan, prestat
per Vinseum al MNAC, on si
exposa, juntament amb altres peces
del taller dit d'”Erill la Vall”.

J.C.- Actualment s’està avançant en el coneixement de la tècnica pictòrica, dels materials constitutius de les obres i també s’està treballant sobre el funcionament i la composició dels tallers. Podem parlar d’una producció coordinada, d’acord amb una línia conceptual i estilística, que com a Ripoll posa en relació l’obra monumental amb les peces de mobiliari, siguin només pintades o siguin esculpides. D’altra banda, també s’està avançant en la relació existent entre les obres i els seus promotors, agent clau per a entendre la producció arquitectònica i artística. Cal seguir en aquesta línia, però també en l’estudi dels temes i de la seva significació.

A.M.- Creus que encara hi ha molt camp per investigar de la història de l’art romànic català o de la zona?
J.C.- Com en qualsevol disciplina, l’estudi de l’art romànic a Catalunya ha de seguir avançant. Ben segur que apareixeran novetats, noves hipòtesis sobre aspectes que actualment no han estat del tot resolts.
A.M.-. Projectes com l’Enciclopèdia Romànica o les exposicions de Vic i ara el préstec de la talla de Vilafranca, fan evident un interès creixent o renovat per l’art romànic. Creus que encara es pot fer més a nivell del museu i de les institucions, universitat, etc?
J.C.- L’interès per l’art romànic a Catalunya, com pel conjunt de l’art medieval, ha estat constant des de principis del segle xx, de manera que segueix sent objecte d’estudi i d’operacions que permeten difondre’l.  Des de la recerca duta a terme a les universitats, als museus i a altres centres o entitats dedicats a la investigació, es generen projectes que culminen amb exposicions temporals i renovació en la manera de presentar les obres als museus. També són importants els treballs impulsats per les institucions públiques i privades. Un cas molt revelador és la intervenció realitzada a Sant Climent de Taüll (inaugurada el novembre de 2013), que ha permès progressar en el coneixement del conjunt, amb noves descobertes, i crear dins l’església una projecció del conjunt de pintures murals conservades, al Museu Nacional i in situ. Cal reconèixer, però, que sempre podem treballar més per conservar i de coordinar millor els esforços entre entitats de diferent naturalesa, a fi de difondre l’art romànic català.
A.M.-. No us heu plantejat mai fer un intercanvi de cromos (vull dir de peces), perquè alguna institució –ja sigui el MNAC o el MEV- aculli per sempre junt el conjunt d’Erill la Vall?
J.C.- En principi, no. Els museus han dut a terme accions per reunir aquelles obres disperses en esdeveniments com inauguracions o exposicions temporals, i així s’ha fet en el cas les set talles del Davallament d’Erill la Vall. El que s’intenta és mantenir la unitat dels fons de cadascun dels museus, sense negar cessions temporals.
A.M. -. Què permetrà comprovar la presència de la peça de Vilafranca, que ja no es conegui? S’aprofitarà la seva “visita” per revisar-la a nivell tècnic i formal?
J.C.- De moment, la peça ha estat curosament restaurada al Museu Nacional. De les mostres que s’han pres, s’ha obtingut informació sobre els pigments i sobre el tipus de fusta. Estem revisant també els coneixements sobre la seva funció originària, aspecte que fins ara no ha estat resolt, tenint en compte que tampoc sabem de quina església prové. Sigui com sigui, amb la mostra pretenem situar la peça, recuperada, en el lloc que es mereix dins l’escultura en fusta romànica.
A.M.-. És correcte parlar d’un taller a Erill la vall o parlem d’un taller vinculat amb algun altre lloc, com Taüll o algun monestir, catedral, etc?
J.C.- Podem considerar-ho correcte, ja que respon a la importància del Davallament d’Erill la Vall, el conjunt que millor s’ha conservat amb les seves set figures. Però cal reconèixer que la millor obra del taller, o cercle, és el Crist de Mijaran, que es pot visitar a l’església parroquial de Vielha. És difícil, ara per ara, proposar un altre nom per al taller, donat que encara no estem en condicions d’establir una tesi irrefutable sobre la seva localització i l’origen del seu peculiar estil.
A.M.-. Quan arribem a Setmana Santa, quines són per tu les peces romàniques del MNAC, més representatives o emotives, per tu?

J.C.- Des del meu punt de vista, destacaria la Biga de la Passió, obra pintada cap al 1200, que conté un seguit d’escenes relatives a la Passió i Resurrecció de Crist. Però l’espai que millor escenifica aquest moment de l’any litúrgic és la sala on s’exposen les talles del Davallament de la Creu. Precisament en aquesta mateixa sala s’exposa actualment el Sant Joan de VINSEUM de Vilafranca del Penedès, fins el febrer de 2016.


MNAC
Vista d’una part de la sala de romànic del museu amb talles del Davallament, 
del mateix taller que el Sant Joan  i les pintures murals procedents de Sorpe.


15 directors de museus cap a Nova York

El MNAC ha comunicat avui que 
el seu director Pepe Serra, 
se’n va el proper 13 d’abril, durant deu 
dies a Nova York, 
per participar al segon Col·loqui de 
“líders de museus globals”. 
Es tracta d’un tipus de reunió internacional, 
d’alt nivell, on es valoren experiències 
i projectes museogràfics i museològics. 
És com un G20 de museus: el col·loqui el convoca, 
per segona vegada, el Metropolitan Museum de Nova York 
i són ells els qui inviten als directors que volen. 
N’hi aniran 15. Directors de museus 
de tot el món, però només 
n’hi ha dos d’Europa. A part  del MNAC, Pepe Serra, 
es trobarà amb l’homòleg del museu Ashmolen d’Art 
i Arqueologia d’Oxford, Anglaterra. El MNAC, sota 
la direcció de Pepe Serra, ha culminat  les revisions 
de selecció, forma i exposició de les col·leccions 
de romànic  i art modern (la més recent). 
Actualment es treballa en la revisió de 
les exposicions permanents d’art del Renaixement 
i del Barroc. 
Faltarà gòtic? Modestament, un aspecte que potser 
podria contrastar, és el concepte “d’entrada” en els distints 
“museus globals”. Personalment penso 
que l’entrada ordinària al MNAC és cara. 
Evidentment els fons i el museu tenen 
un valor impagable. 
I si hom hi va de visita un cop a la vida, no 
cal plantejar-se res. 
Però si hi pot anar de forma habitual i vol 
entrar a veure una sola peça 
del fons, surt car, ja que ha de pagar tota l’entrada. 
S’ha de fer Amic? 
Tot és car. Mantenir els museus també. 
Però a altres llocs, qui paga són mecenes, 
institucions i persones filantròpiques, per benefici de tots. 
No es pot millorar? 


EXPOSICIÓ DE PINTURA

Noves pintures dels germans Santilari a l’Artur Ramon


Foto: Artur Ramon

Obra dels Santilari. Com deia en Schuster 
“no hace falta decir nada mas”.
Barcelona/Centelles. Abans el temps no se’ns mengi més tros del calendari i haguem de lamentar clausures, deixeu-me recordar-vos que actualment, a la galeria barcelonina Artur Ramon, hi ha exposades una nova sèrie de pintures dels germans Santilari.  Aquests dos bessons de la costa barcelonina, com sabeu, són dos “tigres” de la pintura realista més mimètica de la realitat.  Hi ha quòrum en la pintura d’aquest tipus, que alguns anomenen hiperrealista, però és que ells en són un dels abanderats i màxims representants.  Per mi, en cap cas, no deixen de ser pintures. En el cas dels Santilari, pintures molt ben fetes i càlides artísticament: no son pintures fotogràfiques. Sino que tenen ànima. O almenys això, també ho transmeten i per això crec que és vàlida l’equiparació d’aquests dos pintors catalans d’avui, amb la gran tradició pictòrica europea que es relaciona amb noms del passat com Velàzquez o Sanchez Cotan o els holandesos. No crec que calgui afegir més elogis per acreditar el seu talent i l’admiració.
Respecte l’exposició anterior, trobem contactes i canvis: en primer lloc, podem dir que dels temes que van presentar anteriorment, s’han anat especialitzant en les natures mortes, dedicades sobre tot a aliments de l’era contemporània. També hi ha figures. I alguna vista urbana. Però el quid és que en un i altre gènere han continuat desenvolupant i aprofundint el treball en les grisalles –pintures en tons grisos, blancs i negres, solament-. Hi ha versions repetides i obres en colors, però no són la norma. El canvi més significatiu, crec que està en el tamany. Fins ara ens tenien acostumats, que en cada individual a l’Artur Ramon, presentaven grans teles i projectes ambiciosos: recordo la vista de Barcelona en grisalles i també el gran quadre amb la model i el pintor, també grisalla. En la nova exposició les peces “noves”, solen ser d’un format mitjà i quadrades; i a més, sobre suports bastant prims. Potser pensades per butxaques i espais més “accessibles”. Entre aquesta col·lecció de pintures noves, hi ha diversos treballs que associen la cultura tecnològica contemporània i la mort, amb la presencia d’un crani, com el dels quadres barrocs de Sant Jeroni.

Ella, sí

A.R.
Els cranis no són molt “simpàtics”, 
però són part de nosaltres i tenen bellesa.
Sí que hi ha una tela important, però –tot i que acabada fa dos anys: una pintura gran, ambiciosa, i en aquest cas, a tot color, que integra la mostra i que es pot afegir al llistat d’obres mestres dels Santilari. Es tracta de la tela “Ell@”, la mateixa que va servir de pretext pel film que va dedicar-els-hi, als germans pintors, el cineasta David  Trueba. La participació de la pintura en aquest documental, i ara penjada a la galeria, fa de la peça una obra “singular” ja que va ser  “aquesta”. Però és que a més, en si mateixa és un bon compendi  dels interessos, virtuts i habilitats dels germans Santilari. A més, si no recordo malament, aquestes pintures “policromades”; el que és el color s’afageix sobre un primer treball, que de forma metodològica ja sol ser una base de grisalles. Un procés que ajuda als artistes a controlar el valor cromàtic. Podeu saber més sobre aquesta pintura al nostre article del gener del 2013.

Per tant, a l’Artur  Ramon tenim una nova oportunitat de gaudir de material fresc i valuosíssim dels germans pintors. Que no sé si han pensat mai en traduir el seu treball, en gravat calcogràfic o similar, com a via “tradicional” i artística per expandir la seva imatge. Com feia, per exemple,  Ribera o Fortuny.  Els Santilari són al carrer de la Palla, fins el 25 d’abril. Ahir, dijous, a la sala Parés, es va inaugurar una altra exposició de pintura, amb obra del centellenc David Casals, que a priori, segueix de prop, com a mínim, la línia temàtica dels germans grans.

MESTRE D’ART A LA CAPELLA

Rosa Vives estrena murals gravats a Centelles

Fins diumenge es pot veure a la Capella de Jesús el muntatge de grans papers xina amb motius d’iris estampats. Es tracta del primer capítol d’una empresa gràfica que la catedràtica de Belles Arts vol continuar per espais del tot el país, 
com més remots millor.

Fotos: Noèlia Marin


Centelles. Ahir al blog germà,  presentàvem el concepte “gravats pictòrics”. No vull dir que l’hagi inventat,  sinó que com a concepte va bé per definir un tipus d’obra –molt ben feta-, que té més de pintura, per l’aparença i concepte, que un gravat (potser he fet un pas endarrere). El cas és que a la Capella de Jesús de Centelles, des de fa uns dies, també hi pengen uns papers estampats. Uns papers xina de més de cinc metres de llarg per un d’ampla, amb “taques de diferents colors” que evoquen la forma d’uns iris, unes flors similars als lliris. 

N.M.
L’artista  pintora, gravadora i investigadora, Rosa Vives 
exposa relativament poc la seva obra.  Però a 
Centelles hi ha exposat tres vegades. Dos cops
amb mostres individuals i sempre presentan “sorpreses”.
Podrieu pensar que anem per situar aquests papers a la família dels gravats pictòrics. Però la diferencia d’aquests treballs, respecta als “Miró”, és que a totes les taques del paper, es veu clarament que una planxa ha estat pressionada o fregada. Aquests dos processos són els que bàsicament, Rosa Vives desenvolupa en aquest nou projecte que anomena “Migracions”. Planxes de fusta, xilografies, de les que n’ha extret el relleu de la forma i que han servit  per anar plantejant un tema de composició: la forma repetida, però en diferents resultats, en funció del tipus de pressió i dels colors, guarda una distribució intuïtiva. L’autora va anar estampant sobre aquests papers  xina, desenrotllant per una banda, estampant, i enrotllant per l’altra. Al seu estudi no hi ha taules tant grans.
N.M.
Equip de muntatge de  l’exposició, primera
i inevitable part de tot projecte d’aquest tipus,
previ a un bon “vernissatge”.
L’exposició proposada a la Capella de Jesús de Centelles va servir perquè l’artista, plantegés una nova línea de treball i investigació. Ho vam parlar la passada tardor. De fet vam trobar a la Rosa Vives, preocupada per exposar un altre projecte de grans dimensions, basat en planxes calcogràfiques. Però va preferir aparacar-ho i encetar el projecte “Migracions”, que es presenta tal qual, per primera vegada a Centelles. Però la Rosa Vives té la voluntat d’anar mimant els seus iris i, si creixen nous gravats i evoluciona, portar-los a altres espais. Vives sol pensar en espais similars a la capella, però remots i discrets, on ella pugui contemplar el seu treball. Espais de silenci i contemplació. Que els altres en gaudim, “en massa”, no sembla importar-li tant. Per tant, és una sort que passi i tingui el gust de presentar-se a Centelles. El futur encara no està planificat, però us asseguro que us mantindré mínimament informats.

Exercicis

De fet el muntatge d’aquesta exposició ha servit per moltes coses. Primer, la Rosa pot veure sencers els papers xina que va anar treballant al seu taller. Segon, nosaltres gaudim a Centelles i tenim el privilegi de presentar l’obra d’una de les principals expertes de les tècniques del gravat a Catalunya, tan a nivell de creació, com d’investigació i docència. Vives és catedràtica a la Facultat de Belles Arts. Des de fa anys. Ha vist i han passat per les seves mans , treballs d’alumnes que avui són alguna cosa en el món de l’art.  En te

N.M.
El muntatge en si va ser una ocasió per compartir
experiències entre artistes i gravadors. A la imatge
Uribe, Gorriz i Vives.

rcer lloc, el muntatge físic de l’exposició va constituir un exercici prou interessant. Ho vam plantejar com una sessió de treball, didàctica i de col·laboració en equip. El dia del muntatge hi havia varis artistes versats en el gravat i també altres disciplines:  la Imma Parés, la Marina Berdalet, la Gemma Uribe, la Neus Gorriz, la Noèlia Marin i també en Roman Arañó i en Josep Sindreu. I en quart lloc, d’aquí en pot surgir un petit equip, disposat a enfilar-se a les escales i a repartir gravats murals per totes les capelles rurals de Catalunya. És engrescador.

Rosa Vives espera ara treure conclusions d’aquesta primera estació del seu treball viu. Preveu fer algun escrit i evidentment fer més obra per passejar. Hi ha molt terreny. De moment, tenim previst diumenge a la tarda, desmuntar –amb les portes obertes.

MERCAT DEL RAM

Vic alimenta l’agenda artística

Dedicat a tots els morts d’ahir… i als d’avui, per accidents i guerres.


Aleix Art
Detall de l’exposició a El Carme
Vic/ Centelles. Encara no acabo d’entendre el cartell d’enguany del Mercat del Ram. Però és cert que és la punta del iceberg d’una cita que a més de resumir l’activitat econòmica de la comarca, mostra una imatge fresca i original del concepte d’art i disseny que ja és marca de la Ciutat dels Sants. Per això no és estrany trobar, aquests dies, espais amb propostes que cauen per aquestes dates: a la galeria d’El Carme tenen una mostra expressa de gravat;  al Temple Romà hi ha obra de la Beth Fornas.  Els vianants que passin per davant la botiga  del Museu Episcopal veuran unes peces de ceràmica d’autor, realçades amb uns dissenys d’aparadorisme i exposició, preparats pels alumnes de l’Escola d’Art.
Llàstima que més en dintre del Museu Episcopal no hi hagi encara la mostra sobre la pintura dels frontals d’altar romànics. Era una mirada de perfil tècnic molt didàctica i interessant; i ben preparada. El coneixement sobre l’art dels segles XI-XIII ha avançat molt i hi ha moltes coses per aprendre, encara. Però no cal preocupar-se: si teniu temps, les taules que deia, estan reinstal·lades  a les sales de sempre, del mateix museu. A allà, entre altres obres mestres, hi podreu veure també una part important del Davallament d’Erill-la Vall, el conjunt de talla de fusta del taller de Taüll. Aquesta peça, de tema prou de Setmana Santa, aviat serà notícia, pel préstec al MNAC de Barcelona, d’una peça del mateix taller, procedent de Vilafranca, que es mostrarà al costat de les altres peces del conjunt d’Erill-la-Vall, que tenen a Barcelona. La totalitat del conjunt es troba repartit entre museus. I si el que voleu és recuperar la informació detallada dels processos tècnics i la gènesis de les pintures, a la llibreria del museus es troba també l’estudi que fa poc s’ha presentat amb el recull de textos i fitxes que posen per escrit els descobriments que van guiar l’excel·lent exposició.

Gravat pictòric

La galeria d’El Carme es troba a l’altra punta de la circumferència que dibuixaven les muralles de Vic. Però val la pena anar-hi per veure la col·lecció de gravats que formen la nova mostra. Solen fer una col·lectiva dedicada a aquestes tècniques, cada temporada. Sempre solen penjar a les parets papers “tacats” per artistes consagrats: Miró, Guinovart, Plensa, Ponç, Clavé. No fallen. El conjunt és bonic. Són obres amb molt color i textures. Si bé, des de la meva humil opinió i sense negar l’impacta d’aquestes estampes, crec que es tracta d’una sèrie de peces que tenen un concepte més pictòric que de gravat. Podrien ser pintures, pel color i per la idea. De fet són això: traduccions sobre paper de la imatge arquetípica dels estils més característics dels artistes catalans més importants. No tinc res en contra, ni dels gravats d’un Antoni Clavé, ni de les propostes que van donar la inventiva d’un Guinovart, o les que encara pot fer un Riera i Aragó. Però com a “aficionat” al gravat, em sento més a prop dels problemes i les dificultats que plantegen altres propostes gràfiques, com poden ser la dels artistes que conformen l’exposició dels gravadors de la Farinera, instal·lada encara a Can Patalarga de Manlleu. D’alguna manera, aquests artistes, encara que juguin en una divisió diferent a la dels nom titulars de la galeria vigatana, representen una idea més natural, genuïna i de risc del que és la pressió de la planxa sobre el paper i les possibilitats i límits de colors i matèries a l’abast.

A.A.
Detall  de les peces de Beth Fornas al Temple Romà

Dit això, insisteixo que no deixen de ser lliçons interessants, estampes com les de Clavé o les litografies de Joan Ponç. També hi ha fotografies d’artistes vigatans com de Manel Esclusa o en Ferran Blancafort. Dues mirades bastant urbanes. El guru del dibuix urbà practica també la fotografia, i com a arquitecte, persegueix la captura de perspectives i idees d’espais i òptiques ambientals. A l’entrada de la galeria s’hi mostra una estampa de la Pilarin Bayés. Però és una reproducció digital. A prop hi ha algunes avionetes de Riera i Aragó. Distribuïdes per la sala també es mostren escultures de Marià Dinarès. Es tracta d’una espècia de maquetes d’espais, com escenografies pintades. No molt llunyanes a les formes d’un Ricart o Oteiza, però pintades. 

Art en l’ambient

Més senyals artístiques pels Rams de Vic: l’any passat vam descobrir l’obra de l’Alda Rabionet, en forma d’intervencions embellidors d’espais. Vam trobar el seu “chill out” de pallets a la zona dels stands del Lactium a la plaça dels Màrtirs.  Ens consta que les seves manetes les retrobarem en el mateix espai i també en altres racons  on es fan activitats relacionades, directament amb el Mercat del Ram.

A.A.
Cliqueu a sobra la imatge per llegir millor
la informació d’aquesta activitat del Mercat del
Ram que ajunta música i tapeo de la comarca.
Perquè, a més d’estands i expositors, es fan altres “events” en espais especials. Per exemple, al Temple Romà, dijous a la nit es fa un meridatge gastronòmic. Una segona edició d’una presentació culinària, en que restauradors, cellers i pastissers de la comarca presentaran receptes noves. En aquest espai antic, actualment i de forma casual, hi ha l’exposició de Beth Fornas. Obres, que més que fetes, són com peces de la naturalesa que l’artista ha reconvertit  o resituat en un suport o medi artístic. La naturalesa és el tema mare. I la bellesa de formes simples o detalls treballats pel temps.
Seguint un esquema similar, però destinat a un públic més ampli,  aquest proper divendres, a la nit, a l’Orfeó, es presentarà una altra vetllada que combinarà gastronomia i música comarcal. Abans de que Guillem Roma i la seva banda, presentin per primera vegada a la Plana, el seu nou treball; formatgers, cervesers i altres productors alimentaris agrupats en Osona Terra, oferiran un menú de tapes, que la gent podrà anar provant, a canvi d’intercanviar, primer tiquets i després monedes. Després del tastet i de l’actuació de Guillem Roma, actuaran un grup de dj de la Fundación Tony Manero. És en aquest espai on hi retrobarem una nova intervenció de l’Alda Rabionet, per “determinar” l’espai d’acord amb la vetllada de divendres. De moment és una sorpresa.En converses amb organitzadors de l’esdeveniment, ens asseguren que és una proposta on hi pot anar tothom i que els més exigents si trobaran satisfets. Com a mínim el cartell musical assegura una bona digestió.