EXTRA DE NADAL

Tot esperant l’hora

Nadala de  Gemma Uribe,  
protagonitzada per la Verònica
Centelles. La vida de solter té que tant pots estar a voltes acompanyat, com que hi ha moments de plena solitud. Com ara, un amb si mateix. Encara que sol del tot no: al ràdio-cd sona un Bruce Springsting molt inspirat que fa bona companyia. I d’aquí menys de dues hores l’activitat es reprèn al carrer: a les 12 la Missa del Gall. I després la inauguració de l’exposició de Can Manso. També de l’exposició de la Capella de Jesús i del Vitó –al carrer Galajadors-. Xavier Prims ja va inaugurar diumenge. I a la mateixa parròquia avui es podran continuar  admirant els pessebres preparats pels  xavals de catequesis, sota el mestratge de Norbert Gòmez, que es van batejar i tot, el passat diumenge, quart d’advent i que a les 12, s’oficia missa familiar.
Tindreu varis dies per descobrir les propostes pessebristes. A Can Manso, hi ha quatre pessebres nous: dos del Norbert, un de l’Oriol Mataró i un de meu. La resta són bons diorames d’anys anteriors. L’exposició preparada pel Francesc Mataró està dedicada al barri del Pla de l’Alsina, altrament dit “Corea”.
Enguany recordeu que s’ha afegit l’espai museïtzat del Jordi Sarrate, dedicat a acollir la seva col·lecció de caganers. També al Marçó es pot veure la Mostra d’artistes locals. Que per cert, faltaria alguna referència a l’Ignasi Arañó. Cada any, si se’ns mort algun artista, si sol posar una peça de l’autor com a record. Enguany hi falta en Ñay. Si bé, un ocellet ens ha comentat que sembla que se li prepara una mostra d’homenatge per d’aquí uns mesos, al mateix Marçó. Però una cosa no treu l’altra.
Al blog Aleix Art ja parlem del nou aparador de les Finestres d’El Trabuc, a càrrec d’Alda Rabionet. A l’antiga auto-escola Puigsagordi hi ha els del grup de productors artesanals centpercent Centelles.
Aleix Art
Un dels pessebres instal·lats a la parròquia.
Aquestes i algunes de les esmentades propostes van inaugurar-se aprofitant l’acollida de la Setena Fira de la Tòfona. Les parades eren al passeig. Més o menys com cada any: tòfones, productes amb  tòfona –formatges, embotits, etc- i altres parades de productes variats. En el racó de passeig amb el bust d’Anselm Clavé  hi havia la paradeta de la Laura Ramos i l’Alba Vinyes, artistes que portaven productes utilitaris de roba o altres, amb aplics o estampacions dels seus personatges i motius il·lustrats.
A la sala de baix de la Violeta s’hi feien els tallers gastronòmics. Vaig anar a treure el cap al què feia el Xesc de la Fonda  Xesc de Gombrèn, perquè el seu ajudant era, ni més ni menys que el nostre amic i centellenc de tota la vida, Jordi Rovira, que fa potser més d’un any que està a la cuina d’aquest restaurant, Estrella Michelin, del Ripollès. La sala estava acompanyada per diversos assistents, veïns del poble o no, que podien demanar i interessar-se pels  plats que els dos cuiners preparaven, en un ambient  distès i a l’hora professional.
Detall de la botiga temporal dels de centxcent
Per part d’Aleix Art hi havia activitats compromeses a la fira:  a la tarda, a la plaça Major, ens ocupàvem d’un taller de monotips. Interessats per la tècnica del gravat, els responsables de l’Oficina de Promoció Econòmica, en una visita al taller, van proposar  de participar a la fira. L’oferta va ser oferir aquesta tècnica ràpida d’estampat, fàcil i molt agraïda: només es precisa d’una  planxa i pintura –o tinta grassa- i paper. Amb els colors i depenent de les eines, es poden disposar o algun dibuix o taques de color sobre la planxa. Un cop “finalitzat”, s’hi posa el paper i s’apreta. D’aquesta manera surt una impressió del què s’ha plantejat. Però aquest tipus de gravat és irrepetible. Ja  que no es fa cap mena d’incisió, ni s’aplica relleu sobre la matriu. S’estampa i es perd pintura i dibuix, que amb facilitat pot  quedar distorsionat. Per això els resultats són imprevisibles, irrepetibles i sorprenents. La canalla li va encantar aquest recurs, lluny de la  “perillositat” que podria representar la praxis del linòleum, on no és difícil punxar-se amb la gúbia. Segons els meus  càlculs al taller van passar unes vint persones. Al costat es feien també tallers de fanalets (Lídia Clua) i de l’arbre  dels desitjos (Ramos i Vinyes).
A la nit, al Sushi Osona, Aleix Art co-organitzava el tercer Sushi Dinner Show, a

Taller gastronòmic a la sala de baix de la Violeta,
durant la sessió dels de la Fonda Xesc

mb atenció a la tòfona reflectida  clarament en tot el menú. David Viñolas va parlar-nos del seu treball. Vam poder saber més sobre la naturalesa del free jazz i el procés de relectura i deconstrucció dels temes. La música del David Viñolas Trio es va sentir durant la vetllada i ara encara, a vegades sona al petit restaurant de la Rambla de l’Aigua.  El professor Josep Sobrino ens va parlar de la Gran Vall del Rift, que travessa l’Àfrica  oriental  des del sud cap al Mar Roig i inclou les terres allargassades i  enfonsades d’Israel que acullen  el Mar Mort. Una “vall” testimoni dels moviments tectònics del  planeta i camí i escenari de l’expensió de l’home (Olduvai, Nil, Israel, etc.).

Però en la vetllada hi havia diversos avisats de que s’explicaria un conte. La Gemma Uribe, de Sant Julià de Vilatorta, ens comença a tenir encuriosits amb les històries que ens porta i que ens il·lustra minuciosament i que vam poder sentir per primera vegada, en la trobada de finals de setembre. Aquest dissabte va tocar un conte moralista,  ple de noblesa i delicadesa, dedicat a un particular avi i a la seva néta, distingits botiguers de llenceria d’una ciutat vella. 
Com que no disposo  d’imatges de la vetllada i és una mica rar disposar de material de la Gemma, us ho il·lustro amb la Nadala que m’ha enviat i que ja ho diu tot. La protagonista, és diu Verònica i és un persontages, segurament alter-ego, de la misteriosa Gemma.  En resum: Bon Nadal a tothom!
   

  

FINESTRES

Lliçó d’aparadorisme

Fotos: Aleix Art
Finestra de la dreta d’El Trabuc, amb part de la instal·lació pensada i feta com a exercici d’aparadorisme
Centelles. Fa uns mesos ja que vaig al darrera de l’Alda Rabionet perquè m’expliqui d’una vegada que fa i que vol fer. Però va tant liada de feina i afers interns que és casi impossible quedar-hi. Així que el pla va ser oferir-li exposar a les Finestres d’El Trabuc -C/Socors, 1- i així potser la podria  retenir algun moment. Però la gestació ha seguit un curs subterrani i fins ben bé els últims minuts  no hem vist materialitzar-se el final feliç.  Tot ha acabat bé. Molt bé.
Quan ara ens referim a l’Alda pensem bàsicament amb aparadorisme, tema pel qual últimament ens consta que té una important demanda i també es presta a fer-ne tallers que tenen un seguiment important. Al seu web el –kantidubi.- catàleg professional serà més ampli.  Però els aparadors són ara la principal referència. En un entorn com en el nostre en que  les botigues han de jugar totes les cartes, els aparadors no són un aspecte menor. A Centelles ja hi ha alguns llocs que s’escarrassen en dignificar la presentació dels productes o en fer muntatges ben trobats.
L’aposta de l’Alda Rabionet constitueix en aquest sentit una proposta nova, ja que és un exerici lliure i uneix concepte, escenografia i disseny. És un aparador on l’art fa un pas endavant. Hi ha art en el disseny i també en estils: conceptual, minimalista, barroc, colors. etc. I com qualsevol bona obra d’art té una mateixa missió: generar empatia.
Per l’aparador de les Finestres el tema estava cantat: ens trobem en el Trabuc i a l’Alda li ha tocat les dates de Nadal i de les Festa Major d’Hivern. Per tant el tema per nassos havia de ser la Festa del Pi. L’instal·lació de la jove creadora ocupa les dues finestres grans. A cada una hi trobareu… a mi em recorden “columpios”  o bancs de llistons de fusta blanca, penjats amb cordes. A cada banqueta hi ha diversos pots de conserva: a dintre  hi trobareu diversos elements de la festa centellenca i a sobre la tapa, una sèrie d’elements daurat, generalment animals, com els bous o ocells.
La idea de l’Alda ha estat convertir en “producte” la Festa. Perquè hi ha elements de la festa que es troben a les botigues (com les colometes de galeta, el lícor, llibres, etc), però la festa en sí, no. Diguem que l’Alda intenta amb els seus pots capturar, conservar i oferir-nos l’essència. Com si fossin rèliquies o fòssils que perduraran pel futur. Ens consta  que l’Alda és una seguidora de la Festa del Pi i que se l’estima.
Hi ha més aspectes que fora bo contrastar-ho amb la mateixa  artista, per saber millor el seu pensament directe i també intentar saber més del seu concepte creatiu. Per exemple, el sentit últim del títol de la mostra “El pi, Coloma!” Però com que  és impossible  de precisar quant serà això,  us deixo aquest post a moda d’interpretació i invitació  a  conèixer aquesta nova instal·lació artística a les Finestres.
Acabem l’any amb l’Alda. Abans del Cau de Bruixes hi hauran canvis i no gaire més enllà es complirà un any  des de que les finestres estan  sent ocupades per propostes artístiques de casa i de fora que intenten ser dignes de la cultura del nostre poble.

Bon  Nadal i feliç 2015, per tothom!

MESTRES EN PETIT FORMAT

Com en el pots petits

Artur Ramon
Visió veneciana de Laureà Barrau, 
oli sobre tela adherida a taula, que fa 16,5x28cm.

Barcelona/ Centelles. Dijous passat estava tant a prop i tant ben estacionat, que no vaig poder evitar fer una escapadeta fins a l’Artur Ramon. Va ser com a la peli “Millor impossibe”, quan el prota  entra a la botiga a comprar una americana. Però jo vaig entrar i enlloc d’assenyalar el què volia, em vaig quedar bocavadat davant l’estol de pintures i escultures de petit format. Però també va ser una visita ràpida i mai prou ben disfrutada.

Tota la sala  de la “capella” conté una sèrie de pintures de petit format. Tots són olis, sí, però hi ha  més: vàris suports són o fustes o cartró. També hi ha diverses obres que tenen un aire d’esbós. De plantejament ràpid. Alguns  temes ja ho afavoreixen: paisatges, natures mortes. És difícil precisar si totes les obres són estudis previs per altres obres més definitives. No cal que sigui així. Els responsables de la galeria ens indiquen que potser un dels conjunts de Martí Alsina siguin estudis preparatoris. Però en d’altres casos en tenim prou en admirar la pericia d’un o altre artista davant el repte. Hem esmentat Martí Alsina. Hi ha un altre Martí Alsina que és com una Odelisca que bé podria ser un quadret de Fortuny –pel tema-. I en canvi, al seu costat, hi ha un paisatge de Fortuny que també podria ser un Martí Alsiana. Però la mà és la de cadascú. També hi ha pintura de Manolo Hugué. M’agradaria ser com un caçador i poder dirigir certes peces cap a certs llocs. Un Manolo cap al Museu Thermalia. Però també hi ha una natura morta de Pau Roig!  Coneixíem  aquest artista pels seus gravats i no gaire per la seva pintura. I m’interessa, per exemple, la manera com tracta les flors. Ja que reconeixem l’espècia i el tipus de pètal, just gràcies a taques de pintura, d’una manera que em resulta familiar: fa uns mesos parlàvem d’un  recurs similar en uns treballs de J. L. Pascual.

La  selecció nadalenca de l’Artur Ramon és més extensa i inclou altres fitxatges sorpresa o que ens redescobreix. Bàsicament pintura dels grans artistes del canvi de segle passat (XIX-XX). Una proposta que segons ens indiquen es basa en el fons cuidadosament cuidat de la mateixa galeria. Això és com un celler de bons vins. La selecció, per cert, és com un comentari a peu de pàgina al fitxatge d’artistes exposats a les noves sales d’art modern del MNAC, aportant obres i noms que poden suscitar el interès de col·leccionistes de tots els àmbits.  La proposta expositiva actual de l’Artur Ramon s’allargarà fins els febrer. Com els pessebres que teòricament no s’han de desmuntar fins a la Candalera. Això permetrà revisitar-ho i entretenir-s’hi com es mereix.   

PREPARANT EL NADAL


Mil figures del  “producte interior brut”


Fotos: Aleix Art
Nou museu del Caganer a Centelles
Centelles. Com ho feu per treure les xocolatines dels calendaris d’advent? Us salten amb un cop de dit? Heu de despenjar el calendari perquè la peça salti per la força de la gravetat? Com la poma. El que m’agrada és despistar-me i quan  me’n recordo del calendari poder obrir dues o tres finestres de cop. Fins al dia que toca. El meu calendari és ben català: prové de la xocolataria de Simon Coll, de Sant Sadurní. La mateixa que comercia la marca Amatller. Però el calendari té una deliciosa imatge nadalenca amb el Pare Noel. Es veu que això dels calendaris d’advent és un “invent”  dels germànics.
Sarrate arreglant quatre  coses en el seu nou museu
Aquí una tradició més nostrada és la dels Caganers. A Centelles tenim un “apassionat” del tema. Jordi Sarrate, a més d’il·lustre artista i impulsor d’activitats, editor i home de cultura és un dels promotors de l’associació catalana de Caganers. Avui a la tarda s’havien d’ajuntar varis membres de l’associació per recolzar la  inauguració del museu temàtic impulsat pel  nostre artista centellenc. A casa seva, a la casa pairal dels Sarrate, del carrer Jesús,  ha arreglat els baixos per instal·lar-hi, si no tota, la majoria de figures de caganers que ha col·leccionat. Un miler de  figures de totes les mides, temes i mans perfectament classificats en estantaries i vitrines que ha col·locat per les parets. Cada dia la seva vivenda s’acosta més a una versió centellenca del Cau Ferrat: Caganers i temes de pessebre als baixos, art col·leccionat a l’escala i al primer, i l’estudi a l’àtic. I entre mig i amb tot, una mostra constant de la dedicació de Sarrate  a l’art, amb mostres del seu treball intens i complet. Per una aproximació més acurada al contingut del nou museu, millor que si us interessa us deixeu guiar pel mateix col·leccionista que us explicarà la importància d’una u altra figura. La seva excepcionalitat. N’hi ha que són fetes a mà,  una per una. També hi ha la figura que any darrera any l’associació presenta. Les que fan referència als personatges de moda. I també a figures que fan broma de personatges prototípics. I també caganers amb la barretina de tota la vida, d’antics i de més nous. Dintre de la distribució, Sarrate ha posat zones més temàtiques, com la disposició del retaule dels caganers (que ja es va poder veure a l’aparador de l’antiga barberia de Jordi Garriga al carrer Nou).

34 artistes a La Mostra

Aspecte  del te amb la Carla Arenas, ahir
dissabte a El Trabuc. Arenas, a la dreta de  tot, al costat
de l’artista de Tona,  Imma Parés. Al mig, alguns treballs
de l’artista gravadora: les  planxes dels treballs 
de les Finestres i un lllibre d’artista.
El nou museu obrirà ara les Festes de Nadal,  paral·lelament a les exposicions de pessebres i també a l’oferta del Marçó vell. Com va sent costum, ara acull la mostra d’artistes locals. Sorprenentment i tenint en compte certa precipitació en la  convocatòria dels artistes –sobretot d’aquells que no van a l’Escola-, la mostra reuneix una quantitat important d’artistes i sobretot, propostes de bona qualitat. Joan Sobirà ha portat un autoretrat, en que ell es situa descansant potser d’una caminada, davant una ermita. Hi ha un pastel de la Montse Font. Hi ha vàries obres fetes amb pastels i cretes: Matavacas, Maria Rosa Mas. La Romi ha apostat per una línia més expressionista amb una pintura que descriu l’escorça d’un arbre. Es curiós el tractament de l’oli sobre fusta que fa Josep Girvent en el seu tema d’un poble. M’agrada que queda hi ha cops molt fi, que es veu el pel del pinzell i d’altres és més taca.
Excursió del grup Baobab cap a Aiguafreda de Dalt,
al  seu pas pel Gorg de la Sort. 
En Musach amplia el seus acrílics a base de taques plantejades prèviament amb ordenador. En Casals mostra una obra ambiciosa, fruit del seu treball actual en el que captura interiors “barroquitzats”. Al Marçó veureu un estudi d’assaig de músics, amb instruments i “gadgets de vici”. Tons vermellosos com a filtre de fons. M’alegre saber que el seu treball es distingeix d’altres línies similars com les que coneixem d’artistes com Julio Vaquero. I sospitem que en la propera expo a la Parés l’especialització millorarà.
Tornem també a veure obra nova de la Llopart. Una estupenda aiguada amb tintes. Sarrate: l’obra estrella de l’expo de Viñoli amb la figura blava.
Detecto que entre els artistes de l’òrbita de l’Escola de Pintura hi ha com una tendència a la personalització. Cada alumne-artista ofereix ara un treball més propi i a grans trets hi trobem els que reformulen un treball pictòric més detallista –Mas, Matavacas-, i els que es  balancegen més cap a propostes impressionistes –Girvent, Faixedas- i expressionistes –Pere Relats, Romi-. En Relats ha portat un tema de Sant Miquel del Fai, datat del juny passat. En Ramon Vilageliu també participa, com cada edició. Un acrílic sobre fusta.
També podem veure una obra de Donato. Una peça que potser rescatarem un altre dia per una casual connexió amb una de les obres noves de la Neus Gorriz, de Montesquiu. Pertany a la sèrie camins.
Dibuix a “cegues” fet durant l’espectacle de dansa,
d’avui diumenge, en motiu de la Marató de Tv3. 
El Gimnàs de Montse Vilamajor s’ocupava d’aquesta
vetllada en la que han participat molts nens i nenes,
així com adolescents i adults que assagen diferents
balls i exercicis al gimnàs. Molt bones coreografies
i atenció a la vestimenta. Tot l’espectacle era com una
descripció de les Festes de Nadal. Han recaptat 2350€.

El dibuix l’he fet apuntant un calibrat 0.4 i més o menys
dibuixant la figura, mantenint la posició del conjunt 
general, a través d’estructures geomètriques i
la idea d’una figura de ball observada. 
Un tema que em fascina des de les primeres
sessions de dansa vistes amb la Zenda. El color  de 
l’aquarel·la és posterior.  
També hi ha espai per l’escultura: Pep Vila, Diego Osorio i Jordi Díez Aquest darrer presenta una sèrie d’objectes de coberteria. Es tracta de coberts i altres peces d’acer inoxidable destinats al Celler de Can Roca. Desconec si és un encàrrec, si són els que es fan servir habitualment. Si els que s’exposen al Marçó són els prototips. Etc. Són com eines amb aplics soldats que afegeixen detalls de caire vegetal. Els estris també són de mides diferents. Desconec si són pràctics i si el tema de les soldadures planteja problemes d’higiene.  Massa interrogants que m’agradarà dirigir-los al seu autor que amb aquestes peces defensa el seu perfil estilístic.
Un servidor també hi participa. Vaig portar-hi un linòleum completat el mes d’agost que es basa en un dibuix previ, fet in-situ, al restaurant de tapes de Mataró “La Marineta”. Per això el títol és important i no va bé confondre’l amb la Marieta, que no sé qui és, ni tampoc si és el nom de la noia, d’esquena, amb la que introdueix-ho una segona planxa i color en aquest treball petit.
Res a veure amb els ambiciosos treballs que aborda una Carla Arenas, també gravadora de planxes amb gúbies, docent a la Llotja de Barcelona, que treballa amb un sentit més experimentat el tema de les eines, papers i us de diferents colors. En el te amb l’artista celebrat el passat dissabte a El Trabuc –en motiu de la mostra de l’artista a les Finestres-, ella i altres gravadores com la Marta Torres, la Neus Gorriz i la Imma Parés van fer evident que en els temes del gravat encara es pot anar molt més enllà. La Carla ens va ensenyar les planxes que treballa, tant de linòleum com de fusta, les eines i alguns treballs com uns  llibres de paper fibrós, estampat amb negre i amb uns motius que geometritzen i combinen la forma dels peixos i de les onades. La geometrització de les formes, per escapar de qualsevol referència és una constant en el treball d’aquesta artista, com podeu veure en les estampes de les Finestren que són una reformulació de l’anatomia humana.
L’exposició de la Carla s’acaba aquesta setmana. Quan el dissabte, 20 de desembre, hi hagi la fira de la Tòfona, a les Finestres d’El Trabuc podreu veure ja la intervenció artística de l’Alda Rabionet, que ens farà una lliçó d’aparadorisme dedicada a la Festa del Pi. 
No podem acabar aquesta crònica sense fer esment de que el grup Baobab, amb la companyia d’alguns pares i del nostre rector, vam pujar el pessebre del grup, a l’esglèsia de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt. El pessebre, una escultura de fang, mostra de l’artesania catalana, restarà fins el febrer, en el comunidor de l’ermita, amb la llibreta en que es pot apuntar qualsevol comentari. Vam fer l’excursió a peu, pujant des de la Font dels Enamorats i seguint el curs del riu, passant pel  Gorg de la Sort, una casa d’un artista que n’hi diu la Frau i cap a amunt. Va fer un bon matí.