ESCULTURA CONTEMPORÀNIA

Ricart, la serpent dels mil camins

Aleix Art
Bronzes, fustes i ferros de la nova expo de Pep Ricart,
a El Carme de Vic
Vic/ Centelles. Divendres al vespre s’inaugurava a la galeria El Carme de Vic una exposició amb peces noves d’escultura fetes per Josep Ricart. També alguns treballs pictòrics. Però sobretot  hi ha peces de fusta i metall. L’últim que havíem vist de Ricart –això va ser al Marçó de Centelles-, era una espècia de caixa amb una forma orgànica a sobre, alegoria d’un poema. Tot de fusta, d’aspecta com d’art povera. Ricart ha continuat amb aquesta història fent assamblatges i acoplant-hi treballs de talla, en noves peces de fusta aprofitada i clara.  La tònica sempre és una base geomètrica, que pot ser un espai, una caixa, espècia de pedestal o inclús una estantaria amb tensió. Cada “base”  aguanta un comentari més concret, en forma de cos més o menys independent, també de fusta natural o pintada que evoca idees més concretes: naus, ocells… en definitiva cossos més o menys definits. El relat llenyós comenta poemes o fa referència a altres fonts textuals que demostren la passió de l’artista per la lectura o per temes concrets, com els àngels. Però aquest és un dels camins que ha seguit la serpent creativa de l’artista osonenc.

A la concorreguda inauguració del divendres, seguida per amants i també per alumnes del gat vell d’escultura de l’Escola d’Art de Vic,  van poder trobar altres mostres de la seva varietat d’interessos i habilitats. Conjuntament amb el material prima dels arbres hi ha obres de metall: ferro o bronze. Els bronzes els  presenta combinats amb bases de fusta vermelloses i potser aquí  ens parlen encara del  Ricart més familiar, amb els seus tòtems carregats de forma, textures i accidents provocats.

Novetats

És en les tres planxes de ferro oxidat, de tons grocs i verdosos, amb barnilles doblades on trobem l’altra punta d’avantguarda en el treball de l’artista. I són de fet les peces que donen nom a la mostra. Les tres obres evoquen un poema de Paul Valery. Esbossos sobre el tema d’un serpent, que Ricart desenrotlla de forma diferent a cada obra: cada filament té el seu cap i la seva cua, originada en dos forats de la part superior. I d’un a l’altre extrem desenrotllen un argument fibrós de diferent complexitat. Com si el filferro fos la línia d’un llapis que tendeix a enredar-se, però sense perdre mai la identitat del traç.

L’especulació sobre el significat de cada peça la deixo per la vostra imaginació, un  cop visiteu l’exposició. Que de debò us recomano, com a testimoni de la força i originalitat d’un artista, que tot i les dificultats personals, no defuig nous reptes i fa fora la mandra i el defalliment per acomplir nous objectius.   

PROJECTES QUE VENEN

 David Viñolas ultima el cd del trio de jazz

Centelles. Si voleu una historieta d’inquietant, no cal que burxeu per les festes de Halloween. El misteri de la setmana és saber exactament què passarà el proper 9 de novembre. Es podrà anar al Institut a votar, sense més? Recordeu a portar el dni o documentació corresponent, així com la papareta que es pot imprimir per internet. Dimarts que ve a veure què podem explicar.
Aleix Art
Dibuix propi del cementiri de Centelles
Hem passat ja el Dia de Tot Sants.  Suposo que molts de vosaltres haureu anat al cementiri. No penseu que potser s’haurà d’ampliar? No hi ha nínxols buits. Vaig fer la visita el diumenge al migdia. No hi havia pas massa gent, visitant-lo. Vaig poder anar, tranquil·lament a visitar els avis i a recordar vells amics i després, vaig trobar un banc on poder llegir una pregària que havia preparat i a fer un dibuix.
Mirant endavant, ara ve el cap de setmana del 9 de novembre. També serà el cap de setmana de la Trobada de Teatre Amateur. L’obra que es representarà els tres dies, preparada per l’ocasió  per la Companyia de la Trobada, és “Tempo, instantània de guerra i ball”, amb direcció de Jordi Arqués. Albert Prat, en un mail enviat al seu cercle d’amics, ens indica que es tracta d’un muntatge sobre un film d’Ettore Scola, estrenada el 1983. El director de l’obra teatral,  feia de mort i psiquiatre a l’obra “Pacamambo”, estrenada l’any passat, amb participació de la Montse Grau i dirigida per Montse Albas. Hi ha una exposició d’homenatge a  Anna Lizaran, a la Capella.
També corren uns cartells de color lila, pel poble que anuncien un sopar-concert jazz a La Violeta, el 15 de novembre. Actuen el Cor Cantus Firmus i les Naïades –Cor de Noies de Manlleu i amb Josep Maria Cols al piano, Joan Druguet al contrabaix i David Viñolas a la bateria. Una barreja explosiva, com esteu sospitant. El mateix acta es fa el divendres, 14 a Manlleu, també.
David Viñolas Trio

Integrants del trio de Viñolas. El bateria al mig, acompanyat
d’Albert Bartolomé a l’esquerra i Aleix Forts a la dreta. 
La presència de David Viñolas en aquesta proposta m’ha fet recordar que el nostre col·lega estava embarcat en la gravació d’un cd amb la seva pròpia formació dita David Viñolas trio. Sospitava que la cosa havia d’estar casi cuita i per això he consultat al David, com ho teniem. El disc es dirà “Cap al capvespre” i surt dintre la discogràfica Quadrant records. Viñolas, creu que el tindrà a les mans, cap el 20 de novembre. Viñolas està a la bateria, Albert Bartolomé als saxos i soprà i Aleix Forts al contrabaix.
Viñolas ja ens va estar explicant que el disc el van anar a gravar als estudis del Petit de ca L’eril a Guisona, exactament al Teatre ca L’eril. No recordo si van coincidir amb el cantautor, però sí que tenia bon record del indret, les facilitats i la tranquil·litat. Jordi Santanach col·labora en dos temes amb el clarinet baix. El centellenc Marc Paraderda (Estudis Baraka) ha mesclat els temes.  
En el mail i en un pdf que m’ha passat explica ell mateix alguna idea del treball musical que fan: “aquest és el disc de debut com a líder del músic David Viñolas que ja té una trajectòria a les espatlles havent tocat amb formacions  d’estils diversos. El disc consta de 9 talls on hi trobarem temes de composició del propi Viñolas, un del saxofonista Albert Bartolomé, una improvització col·lectiva i dues versions adaptades per el format d’aquest trio. La sonoritat de la formació parteix dels trios de jazz sense harmonia i mira d’anar més enllà jugant amb el “groove”, compassos d’amalgama o la lliure improvisació entre d’altres”.
Post-Assemblea
Aquest dissabte, a la rectoria hi haurà també una reunió amb els membres dels grups parroquials, per tirar endavant els punts plantejats en l’Assemblea pastoral del curs passat. Durant dues hores es posaran en comú els objectius i les vies d’acció per les tasques dels grups de litúrgia, formació, servei als altres i altres serveis. La reunió, amb una pregària, comença a les 5 a les dependències del Rectorat.
Cara al dissabte 15 de novembre, podem també ja apuntar, que aquell dia, a la tarda, hi haurà el curset de caligrafia japonesa, dirigit per la Meritxell Codina. Serà de 4 a 7 de la tarda, a l’aula del bar del Casal Francesc Macià. Si voleu més informació, podeu dirigir-vos al mail codina2007@gmail.com.

    

EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

Ramon Calsina:corroborant un talent oblidat


Centre Cultural Terrassa
Cap al tard, oli del 1990. Calsina morí dos anys més tard.
Sempre fou fidel al seu estil i als seus temes.
Terrassa/ Centelles. Ahir al vespre,  el jefe em va permetre sortir abans de la feina. Eren les 7 quan posava direcció a Terrassa, mitja hora abans del temps previst. Cinquanta minuts de viatge. A la banda esquerra, la  C-17 plena de cotxes cap al interior. A la dreta ben neta, cap avall. A la C-58 una mica de cua a l’altura de Sabadell, d’aquestes que anuncien a la ràdio. Ja a Terrassa vaig saber apropar-me suficient amb cotxe fins a la seu Centre Cultural Terrassa. Allà hi fan fins el 5 de desembre una bona exposició de repàs de l’obra de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992). Tenia una hora per davant. La sala tanca a les 9 del vespre. Només obren els laborables i dissabtes per la tarda, i això limitava molt la meva capacitat de veure una exposició sospitosament important (en festius i diumenges, també obren quan fan funcions de concerts o teatre). I sort que anava amb temps: la mostra és immensa. No recordo qui va  ser que em va parlar de Ramon Calsina i em va transmetre la passió per la singularitat d’aquell artista. En la nova organització de la col·lecció d’art modern del MNAC hi ha ja un conjunt de peces d’aquest artista. Però l’exposició de Terrassa l’explica molt millor.  
Dues sales grans complementades amb parets postisses i tot, és el que ocupa l’exposició dedicada a Ramon Calsina. Una mostra que com les poques que s’han fet sobre aquest artista, vol reivindicar-lo, per situar-lo a la galeria dels grans, d’una vegada. Sembla ser que mai s’ha acabat de digerir el seu treball i que a més ell tampoc si feia molt per popularitzar-lo. En l’exposició es ressalta l’especial estima que Calsina va tenir entre escriptors contemporanis. Especialment amb Joan Oliver, que el considerava la seva ànima germana en pintura
C.C.T.
“El mesquí”, dibuix a llapis Paris del 1930
El fons aportat per col·leccionistes, museus com el MNAC i  també la fundació que guarda la memòria de l’artista, inclou una extensa quantitat de dibuixos i pintures. Més llapis que olis. També litografies, cartells i treballs calcogràfics relacionats amb llibres d’art o edicions de bibliòfil. Hi ha un gravat de Calsina pertanyent a la col·lecció d’estampes de la Rosa Vera, comentat amb un text de Salvador Espriu. També es poden veure dibuixos pertanyents a il·lustracions del Quixot o d’altres textos d’autor com Poe o Dickens
Els dibuixos, sobre papers grans, estan generalment poblats per personatges. Són com retrats, però no ben bé d’individus concrets, sino que tendeix a dibuixar estereotips dels que l’artista n’extreu la seva humanitat i n’explica quelcom del seu rerafons. A vegades semblen més caricatures, a vegades són com escenes costumistes. Tota l’obra de Calsina està submergida en una humanitat immensa. Els personatges i els elements que en formen part expliquen coses per sobre de l’aparença i formen part d’un relat. Aquest relat, no se si hom el pot estirar lliurament, interpretant del que es veu, o caldria connectar-lo sempre, amb els poemes i escrits que ocasionalment acompanyen les peces. Però d’entrada, i només mirant, donen molt de sí per comentar-ho i especular significats. Hi ha símbols com el globus vermell que reapareixen o els nadons dibuixats amb pantalons que semblen bosses, les estrelles. Pintures i dibuixos sempre hi ha quelcom de màgia que porta el tema una mica per sobre de la realitat. Avel·lí Artís Gener va comparar la plàstica de Calsina, amb la literatura de Pere Calders. Si intentem resumir les obres en temes, podríem pensar amb la solitud, la pobresa,  els sentiments, la naturalesa humanitzada, la ironia de la vida, etc . Un crític negatiu de l’obra de Calsina parlava del seu llenguatge en clau  de “tema o estil anarquista”.  Calsina era nascut al Poblenou…
En l’obra de Calsina tant singular és el tema, com l’estil. Una manera de fer que l’artista, sembla que va definir aviat i va mantenir de forma bastant uniforma durant les sis o set dècades de carrera. Sembla que de forma voluntària i conscient, es va voler mantenir al marge de qualsevol tendència o moda i va voler se fidel a un concepte de treball basat en el control de la tècnica i dels resultats. Va mantenir l’estil en una evolució en horitzontal, aprofundint i anant més endintre del seu estil “personal” per aconseguir majors cotes expressives.
En els dibuixos destaca l’ús generalitzat del llapis amb el que creava volums i atmosferes a través de traçar trames i graduar la intensitat de la marca amb la duresa de la mina, per aconseguir diferents tons de gris i de negre. El color no és gaire freqüent. La trama és molt ordenada i tots els dibuixos  es mostren perfectament acabats, sense deixar llocs a descuits. Són obres fetes i acabades de dalt a baix.

Món personal

C.C,T/ MNAC
Interior de l’estudi, 1955. Quadre compart
per subscripció popular el 1957, aprofitant
l’impuls d’una altra exposició d’homenatge a 
Calsina. La peça fou lliurada al que aleshores
era el Museu d’Art de Catalunya, MAC
Calsina també va definir un tipus de figura humana característica i que es repeteix insistentment: rostres rodonets, trets fisonòmics lleugerament separats i esquematitzats. En funció del tema també introdueix rostres més esquemàtics o més expressius. Una mica amb la idea d’artistes com Dore o Hogarth tant rics i ràpids a l’hora de caricaturitzar personatges i facsions més o menys grotesques, així com crear situacions urbanes i socials. Mirant en prospectiva, l’obra de Calsina em fa recordar, al seu  torn, amb la del desaparegut il·lustrador de caire satíric Krahn. Segurament seria possible connectar l’obra de Calsina amb la dels artistes il·lustradors de tires satíriques  de l’època. Calsina recull una mica aquest sopa de “tipus graciosos”, però els dignifica i els fa com personatges d’històries més transcendentals. El que en l’obra de Calsina llegim en clau filosòfica o tràgica, també hi cap certa dosis d’humor.   
En la pintura les trames desapareixen i en el seu lloc hi trobem pinzellades amples. Quan es tracta de descriure el paisatge, són àrees més aviat monocromes, de taques grosses. És en la descripció de la figura i en el punt on volgudament centra el relat on trobem un major detall. Per això m’agradaria parlar d’una pintura “pura”, ja que no retoca per igualar l’estil, sino  que treballa en  funció del plans o sectors d’interès de la peça. L’obra del MNAC, “Interior de l’estudi” i alguna altra com el  retrat de la Rosa o del poeta Gimeno Navarro, demostren que això forma part de la voluntat de treball, ja que en aquestes el nivell de descripció i detall pictòric és més general.
Entre els dibuixos m’agradaria destacar “Sentiments” del 1933, que per la composició recorda lleugerament el plantejament compositiu del  Guernica de Picasso: La figura airosa que s’escapa o fuig de la finestra. La finestra a un racó, amb la làmpada al fons i el fons negre. Qui sap si Picasso tenia “in mente” aquest dibuix quan va dibuixar l’espai  i el vent del Guernica.  

En resum: l’exposició demostra abastament que entre la fornida legió d’artistes catalans del segle XX, n’hi va haver també un  que va saber ser, al mateix temps, original i fidel a un estil propi, i que havent vist aquesta exposició hom no compren com no és més reconegut entre els paisanos del país. En un  manifest escrit per Calders per recolzar la celebració d’una anterior exposició reivindicadora, parlava de “país desagraït”. A  mi em sembla que com a contemporanis, hem estat testimoni del treball  de molts artistes, i que la perspectiva del temps deixarà veure la superioritat d’alguns, els quals potser ara no en som prou conscients. Si és per honestedat, sinceritat i gust, Calsina ja brilla. Si és per valor artístic i talent, segur que a partir d’ara només farem que anar-ho corroborant. L’exposició es fa al Centre Cultural Terrassa, a la Rambla d’Ègara, 340. 

RAPORT SUSHI DINNER SHOW

Tot va bé si acaba bé

Aleix Art
Diversos flaixos dels apranents de caligrafia japonesa

Centelles. Dijous passat a la tarda tenia els meus dubtes. No feiem el Sushi dinner show per arribar a molta gent.  El local és petit. Però sí que trobava a faltar més resposta. Però diposàvem ja d’una taula fixa. Ni pensaments en rendir-nos, després de tants dies de preparació i d’experimentació entre els fugons!. Encara que la cosa es limités a quatre gats, estava disposat a disfrutar entre els presents, a pesar de tot, ja que al final només es tracta de passar-ho bé. A l’hora del sopar se’ns van afegir tres persones més. La cosa quedava igualment en petit comitè. Però va ser perfecte, perquè hi havia amics i gent nova. El menú especial de 18 Euros que havien preparat la Christie i l’Esther es va servir a 9 comensals. Com ja vam anar sabent, els primers eren una espècia de pica-piques de cuina peruana, japonesa i catalana. La idea de fusió la porten al màxim: recordo la causa de verdures, les verdures amb formatge, sushis. A part de bo, tot estava molt ben presentat.

Abans dels entrants i un cop la maitre va acabar de prendre nota, vam començar la part de presentacions. Com que els comensals estàvem repartits en varies taules, la Neus Gorriz i jo ens vam aixecar i ens vam situar més o menys al mig, per procedir a recordar als amics el tipus d’acte en el que anaven a assistir. La Neus portava unes magnífiques fotocòpies en color amb uns exemples dels treballs de pintura i gravat que formaran part de l’exposició de Montesquiu. Vam anar explicant les característiques del treball i passant les fulles entre els assitents perquè poguessin valorar el tema. La cosa es va fer interessant un cop vam entrar a comentar qüestions compositives i de tècniques. La Neus treballa de forma molt expressiva la tècnica del sucre. Explicar el seu procediment a persones que saben poc com es fa un gravat és tot un repte que es deu acostar a les explicacions misterioses dels alquimistes. El 6 de desembre cap a Montesquiu.
De segons, la taula de contertulians, vam triar de forma unànime, la pasta japonesa amb verdures. Volíem ingredients lleugers i sans. En la nostra taula, formada per les tres noies amb coses a presentar i una de les apuntades al sopar per escoltar: la Neus Gorriz, la Gemma Uribe, la Meritxell Codina i la Sílvia Valenciano, respectivament. Va resultar que entre elles ja es coneixien d’antuvi. La Neus havia estat professora de la Gemma i de la Sílvia. I aquesta havia compartit curs a un institut de Barcelona, amb la Meritxell. El món és un mocador! Això va fer que part del sopar versés sobre records de professors i l’experiència de la Neus Gorriz, que ha tingut una vida docent molt complexa i prolongada.                          
Entre els entrants i el segon, va ser el torn de la Gemma Uribe. Es tracta d’una noia tímida, però amb les idees molt clares. De fet, no li havia vist mai res. Però vaig deixar que arribés el dia del sopar. Trencant la vergonya, igual que la flama pren forma a l’espelma, la Gemma va anar fent desfilar els personatges d’un conte. Ens va ensenyar i vam compartir entre els comensals dibuixos originals del seu treball d’il·lustració del seu propi conte. El que ens va llegir era un pròleg, o com ella diu, “un presagi”, d’un conte molt més llarg, fruit de la seva imaginació i del desig de parlar d’amistat, records, família, companyarisme, etc. Els dibuixos són una delícia. Línia amb llapis, colors amb una mica d’aquarel·la. Personatges de galtes plenes i felices, de moviments graciosos i estudiats anatòmicament. Vam veure dibuixos acabats i d’altres tan sols esbossats. Està bé veure el procés de treball que confiem veure’n més. El cas és que sembla que presentar-ho, li va anar molt bé i ja s’ha ofert per participar en un altre sopar especial.
Per les postres vam coincidir bastants en el tema de la kinoa amb gelat. En canvi la Gemma va provar els sushis dolços. Tots els plats, l’Esther Cortiella fa dies que els va provant i millorant. Amb els sushis dolços, substituïa l’alga i l’arròs, per xocolata blanca i negre. I el peix cru per gelatina. Quina originalitat!
 Pel torn de la Meritxell Codina ens vam esperar al final, perquè calia comptar amb la participació dels assistents. La seva idea era presentar-se com a estudiosa i divulgadora de la caligrafia i l’aquarel·la japonesa. Volem organitzar uns tallers perquè ensenyi a fer els signes japonesos. I per donar una idea del què representa, va proposar als comensals que es posessin a caligrafiar els signes que units, signifiquen “tardor”. Així que vam apartar plats, vam repartir cartolines negres, papers blancs, pinzells i tinta xina. I tothom es va posar a caligrafiar. D’aquí venen les imatges que il·lustren aquest article, en les que podeu comprovar l’afició amb que tothom s’ho va agafar.
Amb les noies del Sushi ja hem començat a parlar d’un tercer sopar, previst pel 21 de desembre.
   
L’expo de Sarrate, sobre Vinyoli, ara a Vic, 
es va presentar al Sushi

En el primer sopar del tipus que intentem organitzar Aleix Art amb aliança amb el Sushi, hi vam tenir a Jordi Sarrate presentan l’exposició seva dedicada a Vinyoli, que durant el mes de juliol es va poder veure a la Capella de Jesús. Ara la mateixa exposició es mostra q l’A.C.Vic, fins a finals d’aquest mes. Fins divendres. Vaig adraçar al Sarrate algunes preguntes perquè ens valorés aquesta seva cita vigatana. Ja que tàcticament no és molt lluny de Centelles, però és una capital cultural. Sarrate ens escriu aquestes línies: “… crec que és important el lloc on és fa l’exposició.Com s’han distribuït els quadres i poemes, la proximitat, i la llum fan que es pugui fer una nova lectura del conjunt”. Afageix que “el fet d’exposar a A.C. VIC dins els actes a Joan Vinyoli em plau, pel reconeixement que se’m fa”, ja que, tal i com diu, així es destaca el fet de” fer de lligam de molts escriptors d’Osona amb el poeta. I per la meva visió del món poètic de J.V.”. No pot acabar l’escrit sense una mica de poesia de propina: “sobretot fes una escapada i deixa’t portar per allò que vegis aprop del pont romànic. Les fulles caigudes t’en faran de música”.