FEEDBACKS DEL SWAB

Ni la pintura, ni el dibuix han mort


Fotos: Aleix Art
Stand de  Haffner. L’artista és el jove assegut. El paper no
és vegetal, però sembla que hagi fet servir quelcom similar.
Barcelona/ Centelles. Aquest cap de setmana ha estat molt intens en visites i descobriments artístics. Per això mateix tardaré uns dies a desgranar totes les exposicions, perquè cada proposta vol el seu temps i el seu espai. Espero que no em caduquin les exposicions, ara!
Comencem per la proposta més fugissera: part de la setmana passada i fins ahir al vespre es va  celebrar al pavelló italià de Montjuïc una nova edició de la fira Swab, una mostra dedicada a l’art contemporani.  Oblideu-se per sempre d’Art-expo. Això és una altra cosa: hi ha art de tota mena, de molts països i sobretot d’artistes joves. Creadors que comencen a tenir l’oportunitat o l’impuls d’alguna galeria o marxant. No hi havia pas artistes ni de la vella guàrdia o de l’star-system: ni Tàpies, ni Saures, ni Plenses, ni Manolo Valdes, res. Foc nou. Si ho poguessiu reviure –és possible via web-, llegirieu o aprendrieu  noms nous d’artista, per primera vegada o vagament els reconeixereu d’alguna exposició. Hi havia artistes de casa però també una bona  part eren estrangers. Hi havia vàries galeries de Budapest però podien estar apropant artistes de Corea.
Tintes de Kurihara Jugo. Els artistes asiàtics i les galeries de
la Xina tenien una presència important al Swab.
Swab organitzava els stands per àrees geogràfiques i també per accentuar algun tema, per exemple el dibuix. Així hi havia força galeries de Berlin i també –com dèiem de Budapest-,  però també Shangai.  Hi havia stands de galeries apropant obra de varis creadors o també d’un sol artista, com és el cas de Philipp Haffner. Artista berlinés, venia de la mà de Vanja Contemporany. El seu espai mostrava una col·lecció de dibuixos de traç de línia. Una espècia de croquis sobreposats sobre altres croquis, com fent un mapa amb capes. Vaig poder  demanar al mateix Haffner com s’ho feia per mantenir la idea del dibuix que executava, sense perdre’s, en mig del garbuix dels traçats subjacents. No perd la línia. Es veu que s’ajuda amb la base d’imatges digitals per anar com calcant i anar sobreposant cada tema. El resultat és interessant. Si bé es perd la idea del tema o temes, resulta una resposta interessant per jugar entre realitat i  abstracció i al mateix temps,  em sembla una imatge genial de reflex de la sobreabundància d’informació. En el text   que l’artista facilitava, explica que els dibuixos resulten de la recerca de diferents conceptes a la xarxa.
Atents al temps
Acrílics de Hur Kyune-Ae .La fira Swab
no donava la impressió d’abarrotament. Però aprofitava tots els
racons per penjar i mostrar obra.
Dèiem que al Swab, hi havia una part dedicada al dibuix, però Haffner no en formava pas part. De fet , de dibuix o d’obra amb un caràcter lineal, n’hi havia força en tota la fira. A la Sun Art  Gallery de Shangai, portaven obra de Kurihara Jugo. Dibuixa amb tinta japonesa sobre paper setinat. Fa una espècia com de  “monstres” o formes orgàniques en que sobretot crida l’atenció la perícia amb les gradacions i el joc entre negre i blanc, per anar creant tota la forma. Però no hi ha trama, sino que són pinzellades de tinta més o menys diluïda.
L’area de dibuix no era gaire lluny. Quatre galeries compartien stand per mostrar la carpeta dels respectius artistes.  Allà em va interessar el treball de Juan Francisco Casas, que dibuixava selfies de noies.  Tema i estil em van semblar suggerents. Casas és de Jaén i el portava la galeria madrilenya Fernando Pradilla. Això és dibuix, però també hi havia força pintura i fotografia.  Hom podia sortir del Swab, amb l’esperança de poder afirmar que la pintura continua ben viva. Personalment em van cridar l’atenció els artistes coreans  de la galeria hungaresa Kálman Maklary Fine Arts. Hur Kyune-Ae és l’autor d’uns treballs amb acrílic, utilitzat de forma especialment densa i fent uns solcs, com si lleurés camps, en que de forma increïble, hi queda concentrada pasta de colorins, com si fossin tons marbrejats.  La resta és blanc.  Els sols són els que concentren els colors i formen una particular estructura matèrica i colorista, que l’artista repeteix en diferents variants. Un treball important. Un paisano seu, Suh Jeong-Min, clava una espècia d’estelles de fustes colorejades al suport. A la fitxa tècnica posa que és paper hayi, de Corea.  Amb les “estelles” crea mars de moviment i gradacions de colors, d’una forta impressió.

Conjunt de les setze imatges de Bonfin, sobre la 
transformació d’un local
Entre els treballs de fotografia em quedaria amb el conjunt Balmes, 88, de l’artista Carolina Bonfin. El seu treball “documentava” el procés de transformació d’un local, de bar musical a galeria. La mateixa artista es situava davant la càmera per actuar, ballant, seguint la música de la performance a la que es vinculen les imatges. L’artista, “explicava” l’espai  amb la seva figura i acció. Ara el local és la seu de la galeria barcelonina Cyan, que  també  és l’ambaixadora d’aquesta artista. Entre els artistes de casa també hi havia unes peces molt interessants de Jordi Mitjà. Com unes mongetes molt llargues, obertes i amb escrits a dintre. Sincerament, l impressió és que Swab és com un mar de puntes d’icebergs. Una bona fira per descobriri i iniciar-se en el seguiment ee propostes i  energia dels artistes que estan al peu del canó, ara mateix. 

AFERS EXTERIORS

Notes sobre París 
Joan Pujol-Creus rellegeix Josep Pla, fotogràficament

Aleix Art
Diferents aspectes de l’exposició i cartell
Palafrugell/ Centelles. No em parlat mai massa de l’activitat com a fotògraf professional de Joan Pujol-Creus. El jove centellenc està seguint una bona trajectòria ampliant el seu currículum com a fotògraf experimentat amb temes propis i d’altres per encàrrec. Havíem  vist la seva passió per capturar l’essència de la Festa del Pi. Hem sentit dir que havia tingut alguna  cosa a veure amb l’apartat fotogràfic de la cuina dels Roca. La veritat és que una mica se’ns escapa el seu camí. Tot i que tenim un bon portal: www.joanpujolcreus.com.
Però des de fa ja uns mesos fins al maig del 2015, tenim una oportunitat, una punta del iceberg. Això és una exposició a Palafrugell, exactament a la seu de la Fundació Josep Pla. Escriptor i fotògraf han contactat via París. Fa uns anys el Joan estava descobrint la capital francesa, càmera amb mà. I va veure que el seu relat visual tenia punts en comú amb el  text de Pla “Notes sobre París”.
Pujol-Creus va estar a París l’any 2010, gràcies una beca del Ministeri de Cultura. Allà va generar el projecte “París de llum i color”. Residia a la residencia del Colegio de España y sembla ser que va ser a la seva biblioteca on va trobar el llibret de Pla on explicita la seva estada a la metròpolis del Sena, entre 1920-21. Pujol-Creus va comprovar que molts dels llocs que l’escriptor descriu encara són identificables i ho va incloure en el seu projecte propi. Per això el projecte fotogràfic va capturar el interès de la fundació Pla, que ha coproduït l’exposició amb l’ajuda de la Diputació de Girona. En Joan Pujol-Creus, que viu habitualment al nostre poble, em comentava fa poc, que ja s’està estudiant la itinerància de l’exposició a altres llocs i entre aquests no es descarta París mateix. No seria descabellat apuntar Centelles a la llista de torns.  
Quan Pla va escriure els seus textos a París començava la seva activitat professional com a periodista, com a corresponsal per La Publicidad.   A París aprèn l’ofici i també fa escrits més literaris com els que formen aquestes pàgines que Pla elabora explicant la seva vida i experiència a  locals, vida social, personatges. És un cronista rigorós i incansable.
L’exposició mostra parts del text acompanyades de fotografies que es relacionen amb el tema: un racó, un carrer, una atmosfera, els jardins. Etc. Les imatges són mida postal, emmarcades. És ben bé com si haguessin penjat el llibre i l’àlbum a la paret i convidessin a una descoberta del material sobretot íntima. I això que la imatge del cartell és gran i poderosament atmosfèrica. Però estem en un espai més de gaudi individual, que de connexions de massa. Un catàleg recull les imatges exposades. La mostra també inclou material bibliogràfic de Pla i facsímils de les seves cròniques periodístiques.  Joan Pujol ens parla com d’una ciutat amb detalls antics, humida, fosca. Diferent als tòpics i comentaris que ens arriben dels turistes. La seva és una ciutat caminada i respirada.
La seu de la Fundació Josep Pla es troba a Palafrugell, al carrer Nou, 51, ben bé al centre de la vila. A prop hi ha l’església parroquial que al seu interior té un interessant llegat artístic, aportat pels artistes de la zona. Sobretot un mural ceràmic.

EFÍMERA

Art a la roureda

Fotos d’Aleix Art
Calders/ Centelles. Abans d’ahir, diumenge vaig aprofitar per tornar les obres de la Roser Oduber, de la Col·lectiva. I així també vaig poder veure un xic més del què es genera al Cacis, el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat de Calders. Perquè aquest cap de setmana al Forn de Calç van inaugurar una exposició nova d’Alèxia Lleonart. Però sobretot hi anava per veure una proposta físicament caduca: Efímera. Des del 2011 que organitzen aquesta mostra d’art efímer, a la Roureda de les Tàpies. Només durant el diumenge hi havia un un grup de divuit artistes concentrats en una roureda per fer obres que a la nit perdrien la seva àurea. L’acció servia també com per protestar contra la llicència per destinar una zona de circuit de moto-cros,  allí mateix al costat. La zona on es troba el Cacis és una àrea bàsicament boscosa, amb masies escampades, alguns conreus i creuada per molts camins que enllacen Artés amb Calders i les carreteres que ho bordegen. De forma habitual és creuada pels veïns, a peu, bici, cavall, moto, etc. Però també hi viuen altres animals.
En un encreuament de camins s’hi situen una família de roures molts antics, de tronc ample i alt,  que amb les seves immenses branques i les fulles fan una cúpula al sostre. En el sól de terra i herbes, els artistes havien armat les seves propostes. La més perifèrica del grup era una artista resident al Cacis, Lucinda Linderman. Procedent de MIAMI, estudia  la memòria i la funció del forn de Calç. A Efímer s’havia instal·lat prop d’un camp, a una zona més salvatge de l’àrea de la roureda, amb arbres més humits. Muntava una espècia de cascs de romaní amb branques que servien per connectar la persona amb l’arbre. Com si es poses un casc hologràfic. Però aquest era i connectava amb una realitat 100% natural.
Art i pluja
Joan Raven estava dintre de la roureda, però a l’altra punta, a un marge i sota un roure. El marge  li servia de pendent per fer-hi un hort d’on sortien fruits i aliments embassats. L’home, conscienciat per un modus vivendi profundament ecològic, denunciava així la industrialització de l’alimentació i l’ús de components que poden ser perjudicials, com les E’s que es troben en els components d’alguns productes preparats. Raven, entre altres idees, comentava que en les etiquetes, les E’s apareixen esmantades soles i ningú parla de l’efecte que produeixen agrupades, en un sol producte, formant com un còctel químic.
Algunes propostes ja es trobaven instal·lades quan hi vam ser d’altres s’anaven gestant. És el cas de la barca de Marc Sellarès, feta de filferro gruixut de ferro, a on hi va anar penjant pàgines que arrancava de l’Odissea. Els preparatius i l’acció posterior de llegir i penjar, com en un ritual, varen voler diferents visites i també l’atenció més nombrosa de les persones assistents, bàsicament els artistes d’altres propostes i acompanyants. Públic extra a Efímer no ni va haver molt.  El dia era inestable. 
Damàris Llaudis havia fet un mandala al voltant d’un roure, utilitzant colorants i espècies com la canela o la sal, com a pigments. Aurora Pérez ens redescobria via arqueològica, la ceràmica. Al voltant d’un altre roure havia delimitat un espai amb cordill, com si fos un jaciment, i dintre d’algunes caselles hi havia dipositat argila en diferents estats: pols, líquid, forma, etc.  

En definitiva la proposta Efímer reunia propostes ben plantejades sobre la relació amb l’entorn natural. La relació entre el medi i la manipulació humana, ja sigui artesanal o industrialment. Les propostes podien durar un dia, però la idea es pot perpetuar. A partir de la 1 es  va posar a ploure. Els artistes continuarien el diàleg en un dinar.  

L’ENTREVISTA:

Joan Soler, Degà de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic

Quan la relació personal funciona, hi ha educació

Aleix Art
Joan Soler, entrevistat a la “redacció” del blog
Centelles. Abans de les vacances d’estiu ja sabíem que el centellenc Joan Soler havia estat elegit degà de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic. Això sembla un títol de pes. Per això volíem saber més sobre el que significa això i que pensa una persona que s’ha dedicat a la formació i conceptualització dels estudis dels futurs mestres. Ara que comencem el curs, és un bon moment per trobar-nos i escoltar al professor.
Aleix. – Fa molts anys que et dediques a l’educació?
Joan Soler.- Aquest any en fa vint que estic a la universitat. Però abans ja havia fet de professor de primària. Entre el 1980 i el 1994 vaig ser mestre a Castellterçol, Alella i Santa Eugènia de Berga. A partir del 92 ho vaig començar a compaginar amb classes a la Facultat de Pedagogia de la UB. Finalment, el 94 vaig entrar a la Universitat de Vic, que aleshores (i fins el 97), encara se’n deien Estudis Universitaris de Vic. He estat i continuo sent professor. Però també he estat director del departament de Pedagogia, Coordinador de la Carrera de Mestres, Adjunt del vicerectorat d’afers acadèmics. Des del 2010 fins enguany, he estat al Patronat de la UVic, Fundació Universitària Balmes, representant al professorat.
Grup Baobab / Aleix Art
Com que en l’entrevista parlem
 del dibuix en l’ensenyament,
il·lustrem aquest text amb els dibuixos
 d’alguns dels punts de llibre 
que es van fer diumenge passat, entre
els jocs que hi havia a la plaça, organitzats pel Grup 
Baobab (veure article següent)
A.- Què representa poder fer, ser degà de la facultat?
J.S.- Dirigir i coordinar tot el treball conjunt que es fa a la Facultat: professorat, personal d’administració i serveis, activitat acadèmica, etc. Actualment la nostra facultat és la més important en alumnes de la universitat. El conjunt de carreres que s’hi imparteixen agrupen a 1600 estudiants de grau i 180 professors. Ens cuidem d’organitzar les matèries de les carreres i del funcionament dels cursos, gestionar el dia a dia amb els professors i també la resta de la universitat, amb reunions amb el rectorat. També representar la Facultat en les relacions amb institucions externes i altres universitats. El deganat és un mandat de 4 anys, al qual hi he accedit per elecció. Dura 4 anys i es pot prorrogar. Faig això i continuo fent algunes classes, que és el que m’agrada més.
A.- Com ha de ser el professor ideal?
J.S.- Un bon mestre ha d’estar ben format intel·lectualment. Ha de tenir capacitat per ensenyar. Ha de ser una persona amb compromís cívic i social. Hauria de ser model de persona. Ara, ha de ser capaç de treballar en xarxa: és  a dir relacionar-se amb altres professionals que l’ajudin en el seu treball a la classe i amb els alumnes. Ha de ser un professor que entengui cada alumne com un subjecte psicològic i social. Ha de ser capaç de conèixer un per un tots els alumnes de la seva classe.  L’educació funciona quan funciona la relació personal.
G.B. / A.A.
Hi ha nens amb molta inventiva
A.- Creus que els professors estan prou ben valorats, socialment?
J.S.- Crec que no. La societat no  és prou conscient de que els mestres tenen a les seves mans els ciutadans del futur. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del govern de la República, deia: “Els mestres són els primers ciutadans de la república”.  El respecte al professor, és quelcom que s’ha de guanyar. No és qüestió de disciplina o autoritarisme.  És qüestió d’actitud. Per això a la universitat formem als futurs mestres, intel·lectualment i personalment. I enviem els alumnes a fer pràctiques a escoles, perquè puguin desenvolupar la seva vocació. Tenim bones impressions de les escoles de pràctiques, que ens parlen de gent amb ganes i interès de treballar. La UVic és una de les universitat catalanes que treballa amb el Programa de millora de Mestres de la Generalitat i és l’única que imparteix la meitat de les matèries en anglès.
A.- En les darreres modificacions dels plans d’estudis es redueix el pes de matèries com el dibuix. Com ho veus?
J.S.- Lamento que el dibuix i la creativitat siguin poc valorats en els ensenyaments primaris, perquè són un àmbit important per construir l’individu i explorar les emocions. Es treuen  matèries i alhora és dóna a les escoles temes que potser depenen d’altres actors de la societat, com pot ser l’educació viària o les drogues. Crec  que tot això voldria una reflexió i que es destinés a l’escola temps per ensenyar degudament el que toca.
G.B./A.A.
La idea és exposar tots els punts de llibre a la
Missa Jove del mes d’octubre. això serà el
segon dissabte del mes, al vespre
A.- Quins records tens tu de quan anaves a l’escola?

J.S.- El 1958, amb 3 anys, vaig entrar a l’Escola Sagrats Cors de Centelles. Amb 6 o 7 anys, vaig passar a l’Escola Parroquial amb Josep Fornols i Salvador Campàs com a professors. Als 10 anys, vaig fer l’examen anomenat d’ingrés per al Batxillerat. Recordo haver anat a fer l’examen al Institut Ausiàs Marc de Barcelona. Després vaig estudiar al col·legi Sant Miquel, a Vic. D’aquesta etapa sobretot recordo, que a l’Escola Parroquial hi havia nois de diferents edats en la mateixa aula (des de ben petits fins a catorze anys), barrejats i que jugàvem a fora. No va ser estudiant quan se’m va desvetllar l’interès per l’educació, sinó més aviat participant en el Cau i el moviment Júnior. Ara tot ha canviat molt: hi ha millors estudis, mestres més preparats, més mitjans. Camí per recórrer:  la tecnologia encara pot guanyar més pes, sense substituir al mestre.