FESTA MAJOR D’ESTIU 2014

Fotos Aleix Art
Trobada de gegants, la 35 edició

Cursa embruixada. Abans de la sortida
Festa grossa 

i sense massa pluja



Centelles.  D’aquí unes dotze hores el cel es cobrirà d’estrelles per despedir, un  cop més, la Festa Major d’Estiu. Però no hi haurà foc d’artificis. Serà amb projecció del film “Els  Miserables”: estrelles culturals, per recomençar el curs. Avui és el dia del patró homenatjat, Sant Llop. A les 12 hi ha missa d’ofici. La pluja ahir va interrompre  el concert de Festa Major, a la plaça Major, però a part d’això s’han  pogut fer tots els actes previstos. A la nit ja hi va haver el ball. Aquest cop anava a càrrec de l’orquestra Selvatana. Comencen amb molta energia, però de seguida repassen una sèrie de temes típics, que pel meu gust sonen un pel anacrònics. Potser podrien reformular el repartori i també introduir més temes en català. Amb les havaneres passa una mica el  mateix: sonen les quatre havaneres típiques, però de seguida o fan una sardana  o una cançó d’un altre tipus, havaneritzada. I mireu que és important el repertori d’havaneres! El curiós del cas és que els mateixos Pescadors de l’Escala han presentat un cd recopilatori, però a les festes majors, insisteixen amb el repàs tòpic i lleuger. Si fossin els Catarres prou que sentiríem el seu CD d’última fornada!  

Els nostres  gegants
Aquestes reflexions entorn a la Festa Major, que inclouen una cullerada àcida, no volen pas donar a entendre que la  programació hagi estat dolenta. Però estareu en mi que si es fan coses, s’ha d’estar obert a la crítica, ja que qui ho rep en vol gaudí i té dret a opinar. El mateix passa amb altres propostes de la festa: no hi ha  pas res a dir pel concert de  les Funkysteps Sey Sister, fet amb entusiasme i bona veu.  No puc parlar del concert dels Bonobos a la Riera Blanca. D’aquest  racó apartat sols arriben històries de borratxeres, però quan es tracta dels Bonobos, segur que van marcar la diferència i la seva música va alabar les ànimes en positiu.

Puc parlar de la cursa embruixada, feta el dimecres i observar la importància de la participació. Molta gent de fora, molta expectació a l’arribada. També puc esmentar la Trobada de  Gegants. Enguany feien la trenta-cinquena cita. Voldria destacar la participació d’una  colla vinguda de Argelés sur Mer, la vila marinera del Rosselló, la mateixa  que  al final de la  Guerra Civil va acollir refugiats a les seves platges.

Vida parroquial

Dinar de la  parròquia. En Pere, dibuixant urbà, prenent nota
de la trobada. A partir del 16 de setembre podreu veure
aquests dibuixos de la Festa Major 
a les finestres d’El Trabuc 
Acabem de sortir de Missa d’Ofici. Fent meves les paraules del mossèn, entomem un nou curs i va bé realçar el nostre compromís parroquial i espiritual. Fem i som comunitat. Ha anunciat que a l’octubre es celebrarà el dia de la parròquia que permetrà donar continuïtat i portar a la pràctica les conclusions de l’Assemblea celebrada el passat curs. El cor Veus de Tardor s’ha ocupat dels  cants. Ho han fet bé,  molt millor que altres anys. La directora  potser estava també més amable i això també mima l’ànima. Han fet un parell de cants en llatí i tot. Els goigs finals dedicats a Sant Llop, sonaven casi amb la mateixa empenta que cantem els de Santa Coloma.  A dalt de l’altar, a part del nostre mossèn també hi havia un co-celebrant, de nom Vicenç, que aquest dia s’està al Mas Blanc. Un home jove, prim com un sant pau i d’accent estranger, però que ben parlava la nostra llengua. El mossèn ha observat que alguna cosa fallava, si en un dia com avui entre els feligresos érem  només pares i avis. “Alguna cosa  falla” ha  dit, “perqué faltin joves”.  On eren els del grup Baobab, per exemple? Però s’ha obert una porteta  a l’esperança quan una néta de quatre anys s’ha apropat a veure els avis que estaven entre el cor, asseguts al creuer, i s’ha estat quieta, assentada i ben  tranquil·la al primer banc.  Si l’Assemblea fa una bona  lectura de les mancances parroquials, segur que amb aquest equip parroquial  i la mà trencada  del seu màxim servent, es podrà refer una bona dinàmica comunitària.  Una  comunitat que es va retrobant. Dissabte al migdia hi va haver el dinar d’arròs popular a la sagrera. Paella i botifarra i pilotilla de segon. Gelat de postres. No vam trobar encara el Chartreusse per brindar al final. Queda pendent.
Màrius  Gòmez/ Aleix Art
El dimecres, dia  27, també es va inaugurar l’exposició
dels  Estudis Oberts a El Trabuc. Francesc Orenes va
fer un parlament introductori sobre el llibre d’art, tema
que  coneix en profunditat. 
El que sí vam veure va ser el Pere Relats dibuixant-nos. Segur que l’heu vist sovint dibuixant pel poble, amb el seu gran quadern. Ara mateix està complint amb l’encàrrec de dibuixar la Festa Major, amb la idea de fer una exposició de dibuixos a les finestres d’El Trabuc. Serà a partir del dia 16. No hem muntat mai l’exposició entre setmana, però mirarem d’apurar el màxim la dels Estudis Oberts que hi ha ara i complir amb el temps d’un mes per cada una  de les que ve. Hi ha exposicions  programades fins el gener. 
El dia d’avui es fresc, però fa sol i tot apunta que acabarem  l’1 de setembre recordant el temps de l’estiu.  Bona Festa  Major!

Articles d’opinió a part:

CRÍTICA DE TEATRE

Dotze hores ballant

  • “Lluitant per un somni”, 
  • Aquinahora-jove. 
  • Casal Francesc  Macià, Centelles
  • Estrena del 29 d’agost, a dos quarts d’11.

Aleix Art / Aquinahora
Cartell de l’obra plantejat per Ada Fàbregas
Centelles. Avui a la tarda hi ha l’última de les quatre sessions del muntatge “Lluitant per un somni”, adaptació de “Fama”, a càrrec del grup centellenc Aquinahora, i específicament la  secció jove. Dirigeix Pep Company que compte amb un extens equip d’actors i coordinadors: Sandra Rafart en la direcció coreogràfica, Anna Bartolomé  i Ropi Fàbregas en el cant. Per cert, que a l’Anna li fan avui dilluns, una entrevista a la contraportada del 9nou. Un repàs ràpid als seus gustos i aficions. No sabia que ara ja era directora de l’Escola Municipal  de Música, succeint així a son pare.  Precisament Albert Bartolomé dirigeix l’orquestra  en viu que interpreta els temes, en l’obra teatral. Una formació integrada per alumnes de l’Escola en qüestió.
En l’apartat actoral, format per una trentena de joves, tot i el sentit coral de l’obra, destaca el paper de Gisela Roca, Alba Villaitodo, Núria Güell, Xènia Company, Guim Puig, Dani Salido i Nil Sobrevias. L’obra reuneix moltes qualitats:  per començar i només començar, han tret un partit esplèndid de l’apartat gràfic, aprofitant les noves portes del Casal i els nous punts de propaganda: han fet uns cartells  estirats molt xulos, aprofitant la imatge gràfica ideada  per l’Ada Fàbregas, que també té un bon paper a l’obra.  
Un altre aspecte sobradament positiu són els balls i els cants,  impresos  de molt ritme i energia. L’apartat musical repassa grans èxits de la lírica i cants dels musicals o balades del segle XX i també del passat. Es compta dalt l’escenari –i no només en el cos de músics-, amb bons intèrprets instrumentals, que  et sorprenen en qualsevol moment i poden simular que assagen, amb la sorpresa que quan poden lluir ho aprofiten. La Núria Güell, toca el violí, però té molt bona veu i així ho demostrarà. Tot i el teòric bateig de molts dels actors en el ball o el cant, han extret virtuosament  el seu  do per cantar o ballar. Segur que avui al vespre estaran morts, però satisfets de tantes hores saltant dalt l’escenari.

Passotes

L’obra reuneix moltes qualitats, però també alguna pega: en la  successió de les escenes hi falta ritme. Falta un metrònom amagat. Sent una obra llarga va lenta i li caldria que el ritme que impera en els balls s’estengués a tota l’obra. Un aspecte de concepte perceptiu: s’entén que  els alumnes de l’escola, persegueixen un somni, i en canvi, en molts d’ells s’hi percep un aire “passota”.En canvi d’altres actors,  com el que fa de Joe Vegas/ Nil Sobrevias, que entra a l’escola sense saber que fer i se li suposa un do innat, no se l’aprofita per que  se li desvetlli la passió i al final, reveli algun gran do, ja sigui cantant o ballar. Més aviat, acaba esmunyint-se del primer pla. Carmen Diaz/ Xènia Company és qui potser pot concentrar millor la idea d’artista pura, que només vol ballar i acaba triomfant. I aquí sí que es dibuixa bastant bé el personatge, amb les seves contradiccions i virtuts. Però potser faltaria un episodi conclusiu per celebrar els seus mèrits i veure si la Srta Sherman se’n surt de readreçar-la.    De fet el conjunt  de l’obra és el resum d’un any acadèmic i hi estan representades  totes les etapes. Però, personalment, el final, se’m fa curt. Com si s’interrompés i faltés una bona conclusió coral, i sobretot argumental. Res a dir sobre el petó en l’escena entre Serena Katz/Ada Fabregas i Nick Piazza/ Dani Salido com a Julieta i Romeo, que ve a culminar un micro-relat romàntic dintre l’obra. Els micro-relats dintre “Lluitant per un somni” estan molt ben plantejats i resulten prou interessants.  També hi ha actrius que guanyen profunditat dramàtica, entre el primer i el segon acte, com la Srta. Bell/ Gisela Roca i la Srta. Sherman/ Alba Villaitodo. En el segon, els trets esteoritaps de la primera part, es dibuixen molt més bé. S’entra en el seu perfil més psicològic i se’n veuen més bé  el seus límits i mèrits. El diàleg entre artista salvatge i artista format, resultaria  més interessant si el posicionament d’entrada no fos  una mica massa simple i innocent. Però ben estructurar seria un altre moment clau de l’obra, ja que  explicaria molt bé la missió de l’escola de formar a artistes. La duresa de les mestres, crec que també es reforçaria si amb la seva potència com a personatges, es passegessin més entre els alumnes. Alçades en les bastides, enlloc de professors semblen déus. L’escenari utilitza bastides per situar diferents espais i escenaris en el mateix espai escènic del Casal.

A pesar  d’aquestes observacions, subjectives, l’obra funciona i està bé. El públic va aplaudir de forma entusiàstica l’obra. Segurament els hi va agradar també el doble argumentari, posat amb l’ajuda d’una pantalla que descriu la vida a l’escola, prenent imatges de  l’estada dels actors a una escola-internat de Sant Julià de Vilatorta i explica així moments de sortida i entrada de les classes, de l’hora del pati o narra petits episodis entre els personatges, que  després es detallen sobre l’escenari.  La música en directa és un altre detall enriquidor, que suposa a més un salt qualitatiu en les capacitats dels integrants de l’orquestra de l’escola municipal de música. Música i teatre han suposat moltes hores de preparació i assaig dels quals, les diferents representacions, en són un bon i gran testimoni.

LXXII PREMI CENTELLES

La innocència dicta el fallo

Aleix Art
Alcalde, representants de la comissió del Marçó 
i artistes premiats en la lectura del veredicte 
del Premi Centelles d’enguany.
Centelles. Ahir diumenge es va fer públic el veredicte del LXXII Premi Centelles:  Francisco Javier Pretel  Franco, d’Argentona és el guanyador dels 3000 euros, el guardó i l’exposició del curs vinent al Marçó. Quique Giménez, de Vic, és una Menció Honorífica i Carolina Valls, de València, l’altra. A més hi ha 22 obres per exposar, com a seleccionades. Jurat: Anna Chàvez, Francesc Artigau, Joan Gardy Artigas, Isao Llorens, Antoni Pladevall i Jordi Vilarrodà. Entre els seleccionats hi ha noms que em sonen, com Núria Balcells o Dominika Berger, que ja porta uns anys de batalla pictòrica; o Raquel Navarro que també defensa un estil a base de control de camps cromàtics. El perfil de la selecció del jurat és bastant de signe figuratiu. En el catàleg i en les cartel·les de l’exposició hi trobo a faltar la dada tècnica.
El Premi  Centelles, l’obra de Pretel i la Menció Honorífica, obra de Giménez, comparteixen que tenen un aire naïf. Carolina Valls planteja una pintura de construcció geomètrica. Responent a la pregunta d’en Musach, aquesta obra de Valls, em deixa indiferent. No em diu res. Al meu parer no es mereix estar destacada, perqué forma part d’uns plantejaments que són  com dejavi.  Anem, per tant, a buscar xixa: el Premi Centelles. Si només no m’agradés, no seria suficient per deixar d’analitzar-la, ja que una obra pot estar ben feta i no agradar. I d’alguna manera, m’agrada intentar endevinar el pensament del  jurat.  El problema és que ni és  del meu  gust, ni em sembla una  bona  obra. Tot el contrari: mediocre i pobre.  No em sembla que infongui un bon exemple, ni disposi d’un caràcter rellevant. Potser sí que al cap d’una  estona, els seus colors amables, atrapen i fan que la composició guanyi pes i coherència.  Però no és una  obra que sustenti  la comparació amb possibles referents, com Matisse o Van Gogh. No calen mals imitadors. Però aguantem per uns minuts, que l’obra es mereix ser qualificada i anem a analitzar-la.
 L’obra de Pretel  és de composició austera i disposa els objectes, sobretot la cadira i el radiador de forma “infantil”. L’aire naïf és clau. Casi bé que això és el veritable tema. Potser  ja  és això: a l’escola no ens ensenyen art! Però per això, em pregunto: l’obra “Workshop” és el resultat d’anys  de formació o és el resultat d’una etapa d’estudi, de simplificació i despullament de l’artista, a la recerca d’un estil personal, en brut i sincer? O és la primera obra que fa i presenta?

Anàlisi

Personalment penso que Pretel, no ha arribat ni a concretar un estil natural, ni parla massa bé del seu mestratge. Li falta rigor i exigència per ser veritablement imaginatiu i lliure. Si  la peça “Workshop” fos  el resultat d’una  sola sessió de treball, en que tot es disposa i pinta, sense retocar o corregir, fins al final, acabaríem dient que l’autor sí que és sincer, però no explota les seves propietats com a pintor, ni tampoc sap aportar un missatge, més  enllà de l’afecta cromàtic. Calen moltes hores de vol, perquè Miró sigui un Miró. Caldran moltes hores de pintar, perquè en Pretel tregui un bon profit dels 3000 Euros i torni a Centelles, amb una proposta engrescadora i gens mediocre.
Faltaria completar aquestes explicacions amb una comparativa de la seva obra. Aquest punt el reservem per comentar-ho en la primera de les sessions d’Écfrasis (si us interessa contacteu al mail). En aquest text, plantegem qüestions igual com ho fa el jurat, que s’enfronta amb aquestes obres, per primera vegada. Isao, un dels membres del jurat, també és pintor i el seu estil trepitja zones naïf. Però la seva proposta desprèn una arrel més estudiada i una base més rigorosa. Arriba on arriba, amb gràcia i encert –o també descencerts-, després de dedicació. La sort és caduca.   
Per l’experiència amb algun jurat, sé que  a vegades  es busca l’obra diferent al conjunt. La que surt de la norma. Dintre de la pintura  contemporània també hi ha certs camins que s’han estandaritzat. En aquest sentit, crec que el jurat  no ha estat encertat. Obres com “Estructura” de Cristina Pérez, “Arquitectura” de Núria Balcells o “La peineta roja” de Susana Ortiz els hi trobo millor caràcter per figurar al  capdavant del catàleg. I no és perquè siguin abstractes.
Seria bo que el Premi Centelles també recuperés l’edició d’un bon catàleg, amb forma de llibret i no un cartell doblat, que mostra les pintures com si fossin articles de propaganda de supermercat. La inversió per l’edició del llibre commemoratiu dels 10 anys del Marçó, hauria servit. La suma de bons catàlegs pel Premi Centelles, són el millor arxiu. Una pàgina web actualitzada i amb dades fresques dels premis Centelles, el millor seguiment.  

EXTRA: EXCURSIÓ A TIANA I MATARÓ

Dues hores

Claustre gran amb les cel·les individuals de la Cartoixa de Montalegre, del segle  XV – foto: Aleix Art


Tiana/Mataró/Centelles. Ja està. Volíem anar a visitar la Cartoixa de Montalegre i ho hem fet. Del segle  XV, encara està en funcionament. Acull 12 monjos, però es repara per rebre noves incorporacions. Aquest renaixement fa ara observar més gelosament les seves costums. Per això aquesta excursió generava neguits: al monestir només admeten homes. Les dones visitaven Tiana: els seus carrers i la parròquia amb el retaule del segle XVII. Amb la visita a Mataró de la tarda, vam tornar a reunir tot el grup i la unanimitat en el gaudi dels llocs per conèixer: l’església arxiprestal de Santa Maria de Mataró i la Capella dels Dolors.

Elles a Tiana, ells a Montalegre

 A les 9 del matí sortíem  plegats de la plaça dels Àngels de Centelles. 47 ànimes repartides en dos autocars. L’un adaptat, l’altre més petit. A les 10 érem a Tiana. Un cafè a un bar del poble. Hi ha llocs que no s’esperen una visita de cop de cinquanta persones. Feia un dia serè. Tot el dia ens va fer bo, si bé avui encara fa més calor. A les 11 tornàvem a ser, prop dels autocars. Les  dones es van quedar: tenien un pla  propi, alternatiu. El mossèn de la parròquia tianenca, mn Joan, les va rebre i els hi va fer de cicerone per dintre el seu temple on hi tenen un retaule del segle XVII dels Tramulles. La Mercè  Vilà ha reportat que  també  tenen un baptisteri de la mateixa època. La resta  del temple és modern. L’antiga parròquia de Sant Cebrià és avui l’ermita de la Mare de Déu  de l’Alegria, que es troba una mica apartada del poble, més amunt. Com si  fos l’Ajuda, igualment envoltada de quatre antigues masies. Els carrers moderns de Tiana, fets de cases baixes i torres d’estiueig, uneixen avui antigues masies escampades per un tros de terreny en pendent. A la part alta hi ha l’església parroquial i a la baixa l’ajuntament. A prop d’aquest, hi ha la casa i els jardins de la Lola Anglada. Les dones van visitar tot això. Es van armar de paciència i ens van esperar.
El monjo Josep Maria Canals ens va rebre i guiar pel cenobi.
D’entrada ens va fer una  introducció a la història dels
cartoixans.
Mentrestant els homes vam fer cap a la cartoixa. Vam poder arribar amb l’autocar  petit, ben bé fins davant la porta del monestir. El nostre guia intern va ser, Josep Maria Canals, un dels monjos cartoixans,  avui l’únic català del grup, que té entre les seves funcions monàstiques, la cura de l’arxiu i de la biblioteca. Primer ens va fer seure a una sala per explicar la història de l’ordre fundada  per Sant Bru, al segle XIII i les característiques principals. Són l’última etapa en l’evolució general del monaquisme: Benedictins, Cistercencs, la Trapa i Cartoixans. Ordres cenobítics, d’oració, treball i aïllament del món. A nivell global encara faltaria consignar altres ordres com  els Dominicans i els Franciscans, però aquests suposen sortir dels murs del monestir per caritat i predicació.
Entre les ordres, cada cop hi ha hagut una història repetida de successió que, cada cop ha suposat la reacció contra la riqueses i la corrupció, entomant la bandera de l’exigència de cercar Déu i renovar l’església, de manera senzilla, austera i entregada.  El nostra monjo ens  va dir que la missió dels Cartoixans era renovar l’església, a través del treball interior propi i personal i de l’exemple.
Les mateixes cartoixes es fan en racons remots i solitaris. Es solen cercar semblances orogràfiques i naturals amb la casa mare. Escaladei i Montalegre tenen un perfil muntanyós similar al de Chartreusse. Montalegre està  més pròxim al bullici urbà –Barcelona està a tocar-. Però es troba en un racó totalmeent amagat, molt difícil de veure, de la serra litoral, just a sota de la Conraria.
La Cartoixa de Montalegre s’està preparant
per incorporar més monjos. Ha
estat escollida pel Prior Superior
per concentrar els germans d’altres cenobis
que s’han clausurat i per noves vocacions. Ara
són 12 monjos i en poden acollir una trentena.
Perviuen algunes de les centenars de cartoixes exteses per tot Europa: França, Itàlia, Rússia, Anglaterra, Alemanya, etc.  A la Península la primera va ser Escaladei. Montalegre va ser la divuitena en la llista cronològica de fundacions europees (1415). La casa mare és a Chartreusse, la  Grand Chartreusse. Viuen de les rendes generades pel popular licor. Ara Montalegre entoma un període de renovació. Ara són 12 monjos. Ha rebut i encara rebrà monjos procedents d’altres cenobis peninsulars que s’han anat replegant, de València, Portugal, etc.  S’havia  plantejat fundar una nova cartoixa a la zona de Palència.  Però l’elevat cost i certes reticències locals ho van fer desestimar. Montalegre va sobresortir aleshores com un centre adequat, per la seves característiques, per la seva antiguitat, per la proximitat d’hospitals i també per la relació amb Gaudí. 
El genial arquitecte de la Sagrada Família visitava sovint Montalegre. I quan dintre el temple de l’Eixample, va disposar la dedicació de capelles a les principals ordres religioses actives a Catalunya,  va  destinar un lloc especial a l’ordre de Sant Bru. Aquest fet va ser el toc de gràcia, per acabar de convèncer al Prior General sobre l’elecció i l’aposta de futur per la cartoixa de Tiana. Ara en costegen la reparació de façanes i espais.
Claustre gòtic, un dels dos grans recintes que acullen
les cel·les als laterals. Aquest és el que es va construir primer,
en  el mateix segle XV. Més enllà n’hi ha un altre que acull 
més cel·les, que es va edificar en el segle XVI, però segueix
la mateixa idea que aquest.
El nostra monjo guia ens va detallar tota aquesta història i ens va conduir bona part del monestir. Vam poder entrar al gran claustre gòtic, que disposa de les cel·les als laterals. Destaca el lloc per la construcció austera. Elegant, noble, però austera. Capitells de pedra, però tant sols de perfil escairat. Potser la major llicència creativa es troba en les xemeneies de les cel·les: piles de maons posats amb gràcia. El maó és un material principal de construcció: els sostres del claustre i altres parts es  troben formats per maons, formant voltes ogivals. Quan es pot, com a l’església o a les sales comunes –refetor, sala capitular-, pedra o maó es pinta o tapa de blanc. A l’església no hi ha pintures ni grans conjunts. Les pintures que abans hi havia, es van sostreure al segle XIX i sembla que les tenen localitzades a una esglesieta de França. L’església disposa d’una entrada més monumental, als peus, amb una portada formada per una successió d’arcs i motllures apuntades, amb el superior reforçat i conopial. Dintre al temple hi ha el cor de fusta amb els seients, on els monjos es troben per fer les pregàries comunitàries.  No vam veure cap cel·la, perquè no vam poder, però la seva forma i distribució ja la coneixíem per la visita de l’any passat a Escaladei.

El culta a la mort  

El monjo fent l’explicació a la sala capitular. A les
mans porta una urneta de fusta on dipositen les
mongetes de color blanc, negre o vermell per votar quan
han de prendre decisions comunes o admetre el pas
d’un monjo a un altre, dintre els que marca la seva ordre. 
El monjo ens va guiar pels espais i a tres d’ells es va esplaiar més en l’explicació de la vida diària d’un cartoixà, sense reparar amb exemples pràctics: la sala capitular, l’església i el cementiri. A la sala capitular ens va explicar els estadis pels que els monjos passen fins a convertir-se en germans. Per admetre un nou monjo o per acceptar el seu pas a un graó més d’integració hi ha el pupillatge d’un monjo que el presenta i en defensa l’aprovació entre la comunitat i el prior. Voten amb mongetes de color blanc, negre  i vermell i les tiren dintre una urneta de fusta amb un embut  per dirigir el llegum cap a dintre.
Quan han de donar gràcies, ja sigui a la sala capitular,  on tenen una gran creu marcada al terra, o a la cel·la, es prostren al terra, mig inclinats. El monjo guia ho va fer sense problemes, als seus 83 anys. És un home vital i amb salut. A l’església ens va ensenyar com llegeixen dels llibres grans i així els hi és possible seguir.
Però l’exemple d’austeritat i senzillesa es manifesta d’una manera encara més natural en el cementiri. Els cartoixans reten un culta especial i atent a la mort, ja que és l’estadi en el que el monjo arriba al encontre definitiu amb Déu. Situat en un angle del claustre gòtic, el cementiri disposa de quaranta sepultures al terra. Quan un  germà es mort, fan un forat de dos metres de fundaria en la sepultura més antiga. Posen el germà amb la vestimenta sobre una llitera de fusta i després de les exèquies corresponents el dipositen al sot, tal qual, sense caixa. El contacte immediat amb la terra fa que de forma ràpida el cos es torni fang. Amb la cruesa que s’escriu, ell ho deia amb tota naturalitat. Aquell dia mengen plegats, per no replegar-se de seguida a la cel·la i compartir la trobada amb el pare, una estona plegats.
Els cartoixans passen la major part del dia a la cel·la, orant, meditant, treballant a l’hort,  llegint o dedicant-se a alguna de les funcions que té encomanada. Es reuneixen quatre o cinc cops al dia per pregar a l’església. Dinen de forma frugal i abundant.  No sopen ni esmorzen. Un sol àpat i prou i sempre, sense carns. Dinen en comunitat els diumenges, els festius i quan hi ha un traspàs. Per tractar els problemes i qüestions  es reuneixen un  cop a la setmana a l’aula capitular. Allà es poden observar els defectes i procurar per la millora personal i conjunta: tu desafines als  cants, tu fas tard, etc. Tenen un altre dia a la setmana per caminar en parelles pel bosc del voltant i parlar.
Part alta de la portada gòtica de l’església de la cartoixa de 
Montalegre, feta d’arcs apuntats i pinacles adossats
 L’ordre cartoixana fa 800 anys que existeix i segueix l’exemple de Sant Bru. Ens poden semblar uns carques per la seva negativa a rebre les dones. Però el cert és que vam sortir d’allà carregats de bones impressions, encantats amb el seu exemple de vida  senzilla, el seu bon estat físic i desitjar brindar amb chartreusse per ajudar a augurar-els-hi un  futur estable.  Crec que la nostra impressió va ajudar a que les dones de l’excursió veiessin que allò de la cartoixa havia estat una cosa seria i singular; que no se’ns havien tret de sobre i que malgrat les seves aparents limitacions, són font d’una gran riquesa.  La mirada enfadada  del primer moment es va anar endolcint a força d’explicacions i també de la gran tarda de després.
Vam entrar al cenobi,  a quarts de 12. En vam sortir a quarts de dues. El temps just per dirigir-nos a dinar a Mataró. Sort que no havíem lligat res més a aquella franja horaria, ja que no haguessim pogut assistir-hi amb prou temps. A les 2 estacionàvem l’autocar davant el restaurant, prop de ràdio  RM . Menú del dia: va guanyar la comanda d’arròs. Dijous. A les 4, érem al carrer de nou. Amb l’autocar ens vam apropar al centre. Però per fer-ho  vam anar fins a la part superior del casc antic, de manera que vam arribar a la parròquia, sempre entomant carrers en baixada. Així vam poder passar per l’antiga presó projectada per Elies Rogent.
Ens havíem reservat una estona prèvia abans d’entrar a l’església, per fer un cafè a fora la plaça. Això va complicar una mica els marges de temps i va fer que haguéssim de retallar l’excursió per poder gaudir, tal i com es mereixia, de la visita dintre el temple i de l’estona de pregària. Vam deixar la visita al Museu de Mataró per un altre dia.

Tarda a Mataró

Dinar a un bon restaurant cèntric de Mataró
El nostre guia pel temple marià va ser en Xavier. Un noi jove, enterat de les vicissituds històriques i artístiques del lloc. Va concentrar l’explicació sobre el retaule del Roser, les pintures de Pere Pau Muntanya del presbiteri, l’orgue monumental i sobretot en la capella dels Dolors. Un i altre donaven testimoni d’uns feligresos en el passat molt entregats en enriquir artísticament el seu temple, per satisfer als companys de confraria, per destacar entre els veïns i per fer del temple un bon lloc per celebrar l’eucaristia. El màxim exponent és la capella dels  Dolors.
El temple  parroquial actual respon a una reforma barroca, del segle XVII,  que aprofita les capelles laterals gòtiques. En una d’elles, la que havia estat del Santíssim respon a una traça de Fra Josep de la Concepció. Ara acull el culta a les Santes de Mataró: Juliana i Semproniana. A finals del segle XVII, a un lateral,  adossat al mur, s’hi va afegir la Capella dels Dolors, responent al desig de la confraria dels Servites que, capacitada econòmicament  va encarregar la decoració pictòrica de la capella i de la sala de juntes, al pintor més important de la Catalunya de l’època: Antoni Viladomat. Actiu al segle  XVIII, la seva obra recull les suggerències de la cort artística vinguda a Barcelona, amb l’arxiduc Carles, durant la Guerra de Sucessió. Després d’acabar la guerra, Viladomat serà actor important en la represa de l’activitat pictòrica, per qualitat i quantitat.
El grup seguint les explicacions del guia a la Capella dels
Dolors de Mataró
El nostre guia no es va descuidar d’anotar-nos que aquest artista, com tots en la seva època, eren responsables d’un taller format per un conjunt d’operaris que l’assistien en els encàrrecs de pintures. El mestre del taller es reservava l’execució de les parts més destacades. El guia va insistir en aquest punt  per fer palès el caràcter casi “industrial” de les pintures de Viladomat, que per això va poder ecòmetre més de tres-centes obres. Però va ometre que el mateix pintor, Antoni Viladomat, també es trobava al capdavant dels pintors que exigien un major reconeixement social i econòmic de la pintura i que per això es trobava enfrontat amb el gremi de pintors, detall que sí va esmentar per explicar que la majoria d’encàrrecs s’havien saldat en  “negre” i per això no hi havia documentació de l’execució. El paper de Viladomat en la pintura incloïa el interès per una més bona formació de l’artista i per això va iniciar classes de dibuix al seu taller, origen pedagògica de la formació acadèmica, que germinaria en la posterior Escola de Llotja,l’ Acadèmia de Belles Arts i de l’actual Facultat de Belles Arts.
En el conjunt de la parròquia de Mataró, ja és important el pes de la decoració pictòrica, però en aquesta capella és encara més notable. S’expliquen les escenes de la vida de Crist i Maria,  relacionades amb els dolors. La Verge dels Dolors és una talla barroca  deguda a un privilegiat escultor català, Pau Vila. Tota la resta són pintures sobre els murs, dintre teles i  medallons. En les pintures dels murs, Crist vesteix la túnica franciscana, testimoni del suport de patronatge d’aquesta ordre a la decoració. Decoració i arquitectura acusen un caràcter escenogràfic, propi del barroc, que es mostra també en l’altar, que disposa d’un conjunt de frontals canviables, segons l’etapa litúrgica. En el Sagrari hi ha un sistema de corretges que fa davallar una pintura que representa el Sagrament i deixa al descobert un Crucifix. Un taló pictòric similar tapava també la talla mariana, que antigament s’ensenyava en contades ocasions. La pintura escenogràfica, del mateix tema dels  Dolors, és obra del mateix Viladomat i està penjada fora la capella, en el pilar de l’església parroquial.   
En la sala de  juntes, al dintre de la capella dels Dolors, el taller de Viladomat va treballar també en la decoració pictòrica de l’espai. Es representa als apòstols reunits a la cambra de la Verge, en el moment de l’Assumpció. En aquest despatxet h hi ha amagat un petit altar que antigament havia testimoniat el casament de vidus, que d’aquest manera, assolien  un  segon matrimoni, de forma discreta. 

Moments de pau

En acabada la visita a la Sala de juntes, el grup de l’excursió ens vam retrobar a la capella del Santíssim, situada als peus de la nau parroquial. Es tracta d’un espai decorat amb estil neoromànic, amb pintures i murs acabat seguint plantejaments de record medieval, tal i com  s’estilava a principis del segle XX. Aquí hi vam  fer l’estona de cant i pregària, per agrair el dia i encomanar al Pare els nostres desitjos  i preocupacions. Abans de les vuit, tot el grup retrobava els autocars per la tornada, davant  l’estació de tren de Mataró.

La tarda va anar bé per compartir, homes i dones,  el gaudi de conèixer espais  impressionants de la nostra història, i tornar cap a Centelles amb la impressió que el dia havia estat complert. Segurament haurem de tornar a Mataró, un altre dia, per veure la  Capella dels Dolors restaurada. Vam parlar amb el mossèn d’allà i es mostrava interessat i  preocupat per anar retornant a tots els espais que guarda, testimoni d’un passat que avui no percep igual la cura dels béns  religiosos, però que en canvi cal preservar pel seu caràcter rellevant. Ens queda el desig de tornar-hi i també de visitar el  Museu de Mataró, que vam haver d’anul·lar perquè el temps se’ns acumulava. A les 9 del vespre, molts excursionistes érem a la Plaça Major de Centelles escoltant les havaneres.