FINESTRES: PROGRAMA TRIMESTRAL

Les Finestres dels artistes
Carla Arenas
Cocció en el tòrcul dels linòleums de la Carla

Centelles. Avui plou i hem hagut de deixar per demà la trobada amb  en Pere Relats per veure els seus dibuixos dedicats a la Festa Major. Els paper no es pot mullar i no calia arriscar-se, sent demà dissabte i tenint marge. Aquesta serà l’exposició següent a les Finestres d’El Trabuc. L’aparador va molt bé per fer mostres versàtils de material lleuger. La idea és capturar material ràpidament sortit del forn. Per això la suggerencia al Pere de dedicar una sèrie als actes de la Festa Major. Així es crearà un bon feedback entre els veïns que les acaben d’acabar i aquest infalible dibuixant urbà. La mostra serà la primera que mirarem de que per la part interior de la cafeteria, també es vegin dibuixos.

Els responsables de la cafeteria d’El Trabuc s’han avingut molt bé a acollir aquestes petites exposicions. Millorat el sistema de subjecció i presentació, encara hem millorat la sintonia i així permetem que els vianants vegin l’exposició i els clients del local, gaudeixin d’un bon cafè, un bon entrepà o croissant, i poden llegir i mirar a fora al carrer, que és una de les artèries de la vila.
Apressi pel gravat
Qui també prepara i ja té a punt el material i inclús n’ha donat detalls pel Facebook és la Carla Arenas. Gravadora, docent d’aquesta especialitat a l’Escola de Llotja de Barcelona, en cercava la seva cita a les Finestres, perqué ens portés una sèrie de linòleums fets amb varis colors, que semblen com cues de drac, plenes d’escames i trossos geomètrics amb coloracions diferents. Els primers que vam veure i que van cridar l’atenció, ja els vam presentar a la secció Salonet.  Gammes taronges. Per a les Finestres prepara una nova edició amb tons més lilosos i grocs. La  cosa pinta bé. Segur que aquestes estampes faran impressió  a les Finestres. Això serà en el tram que va del 22 de novembre, al 20 de desembre.
Abans, en el tram d’octubre-novembre, tindrem la visita d’una altra gravadora. En aquest cas, Marta Torres ,que ens deixarà una col·lecció de gravats calcogràfics, de petit format, dedicats a animals i plantes. D’aquest treball ja en parlem a l’article Treball d’Estiu dedicat a aquesta artista. I en tornarem a parlar.
Aleix Art/ Mercé Serrallonga

Instal·lació d’Alda Rabionet 
a un balcó vigatà del centre

La planificació completa d’aquest trimestre per a les exposicions de les Finestres d’El Trabuc ha anat bé per ordenar la proposta d’artistes i poder-ho preparar amb temps. Es tracta d’exposicions petites, però que volen ser mimades, com tot. A finals de novembre es planificarà el segon trimestre. Amb aquest marge es pot fer una bona recol·lecta de propostes que tant inclou artistes de casa, del poble, com de fora.

L’artista que exposarà a finals d’any, té ara obra o millor dit, una proposta seva col·locada a alguns balcons de Vic, per  una empresa que es trasllada a Vic. Es tracta de l’Alda Rabionet, que ha col·locat unes piles de cadires de fusta, en uns balcons de la Ciutat dels Sants, per anunciar la inauguració d’aquest negoci a la ciutat. Rabionet va ser també l’autora d’un espai de relax pel Mercat del Ram, a la Plaça dels Màrtirs. És un artista que treballa amb l’espai i crea escenografies per  indrets oberts, urbans, o tancats, com aparadors. Per això la saba d’aquesta jove centellenca l’aprofitarem a El Trabuc perque prepari unes Finestres ben integrades en les dates nadalenques i, també, a la polvorosa festa que hi celebrem els centellencs.    

EXPO "CATALUNYA CREATIVA"

Poca canya

Aleix Art
Càntirs de  Xavier Mañosa (Apparatu) i treball
“Toponimies” de Bosch Capdeferro Arquitectures, 
al fons. Aspecte de l’exposició.
Barcelona/ Centelles. Encara hi ha tres setmanes per anar a veure la primera part de l’exposició Catalunya Creativa, 1999-2014, que es fa al Santa Mònica de Barcelona, fins el 28 de setembre. Ara toca la relació entre creativitat i tradició. Després vindran: creativitat i percepció; i creativitat i inspiració. La idea es fer visibles obres de diferents llenguatges d’artistes que han tret el cap en aquest nou mil·leni. Creadors, que conscients del ventall de tècniques i informació, treballen amb diversitat de medis per expressar-se. La mostra es situa a la planta superior de l’Arts Santa Mònica, que ara també s’anomena Centre de la Creativitat.
En el fulletó ja consta que l’exposició no vol ser exhaustiva, però en qualsevol cas penso que, com a idea de talent, dóna una imatge pobre de la creativitat. Les obres que s’hi exposen, per mi, no tenen xixa. I la relació que mostren amb la tradició és més una qüestió casual del tema, que  un caràcter intern de l’adn del treball de l’artista. Penso que és més una excusa per visualitzar grup d’artistes, que intent real de prendre el pols a la realitat creativa del país. L’exposició que vam veure en el mateix centre, fa alguns anys, d’art rus, l’hi donava mil voltes.
Just a l’entrada de l’exposició hi trobem la pintura “Las banderillas” de Sergio Mora, feta aquest mateix 2014. La narrativa de l’obra té  la seva gràcia: una barreja  entre el turonet del laberint amb el minotaure. El toro és alhora una bèstia i una bailarina de flamenc, vestida amb faldilles drapejades. En el laberint pul·lulen  personatges de la cultura pop, com el Tió, la rosa  de Sant Jordi, en Miki Mouse, un gnom, un pernil ibèric. Aquí hi ha molta tradició: el llenguatge pictòric en sí, inclús l’estil que té un aire com de pintura flamenca, l’ús de l’oli a més de l’acrílic. El tema també està inscrit en la tradició. És cert que hi dóna una lectura actual, poblant-la de personatges del nostra temps. Però és això un gran signe d’innovació i relació amb la tradició?
Pintura “Las Banderillas”, de Sergio Mora, 
just a l’entrada de l’exposició
Un dels artistes més interessants de l’exposició és Carles Congost, autor de fotografies escenogràfiques. És a dir amb un plus de narració d’una idea o una escena. En una d’elles, “Walter and the Spanish Baroque Gang in the Golden Age”, del 2008, barreja personatges vestits a la manera d’una banda de mosqueters, amb l’ambient d’una habitació d’adolescent carregada de referències a la cultura dels anys 80. Específicament al cinema i als mitjans electrònics: un cartell del film “Tron”, un prestatge ple de vídeos, una ràdio, altaveus. Habiten l’espai el jove, potser el protagonista de la imatge, vestit com de personatge de ciència-ficció i un home  madur, trajat, assegut al terra. Cada personatge fa alguna cosa: o espia o mira, o pensa. Té la seva gràcia, imaginació i es pot estirar filosòficament. Però la relació entre tradició i creativitat, es dóna només per utilitzar la fotografia i un suport super modern com l’alumini, per plantificar-hi uns personatges i un atrezzo del passat? On està el pes de la tradició? En la composició “pictòrica” de les figures? En que l’autor sempre recull o refà  imatges del passat? De moment no em sembla representatiu d’uns  signes del temps.
L’exposició també mostra cadires de fusta i vímet redissenyades en formes diferents o estores i també càntirs amb formes noves. També hi ha etiquetes d’ampolles que es retallen  formant les quatre barres o la maqueta d’una bloc d’habitatges, projectat per un estudi d’arquitectura. Vídeo-jocs, còmics, llibres d’artista.

Cadires de fusta ideades per Guillem Ferran
Una obra que mereix atenció és la del binomi Bosch Capdeferro Arquitectures, que ha fet dibuixos de detall i s’ha esplaiat en la descripció de les figures anònimes que il·lustren els plànols de projectes arquitectònics. També em semblen interessants el vídeos de Ricard Garcia Vilanova sobre les batalles d’Alep, si bé d’una gran cruesa. Està bé que l’exposició abraça disciplines a vegades excloses del concepte artístic. Els reportatges de Garcia Vilanova aporten la seva visió personal i independent del conflicte sirià, al marge dels grans mitjans de comunicació. Fer un bon reportatge és practicar un bon art. L’exposició també inclou  cartells i dissenys tipogràfics. Hi ha treballs que estan més bé que d’altres, però en conjunt no em  semblen representatius o que de forma especial combinin  de forma enriquidora tradició i creativitat. Potser falta explicar-se més o indegar més qué volem dir quan parlem de tradició i creativitat i qui realment arrisca. En aquest sentit, l’exposició del Santa Mònica, tant podria estar a allà com a un centre cultural més local o en una galeria.    

FESTA MAJOR D’ESTIU 2014

Fotos Aleix Art
Trobada de gegants, la 35 edició

Cursa embruixada. Abans de la sortida
Festa grossa 

i sense massa pluja



Centelles.  D’aquí unes dotze hores el cel es cobrirà d’estrelles per despedir, un  cop més, la Festa Major d’Estiu. Però no hi haurà foc d’artificis. Serà amb projecció del film “Els  Miserables”: estrelles culturals, per recomençar el curs. Avui és el dia del patró homenatjat, Sant Llop. A les 12 hi ha missa d’ofici. La pluja ahir va interrompre  el concert de Festa Major, a la plaça Major, però a part d’això s’han  pogut fer tots els actes previstos. A la nit ja hi va haver el ball. Aquest cop anava a càrrec de l’orquestra Selvatana. Comencen amb molta energia, però de seguida repassen una sèrie de temes típics, que pel meu gust sonen un pel anacrònics. Potser podrien reformular el repartori i també introduir més temes en català. Amb les havaneres passa una mica el  mateix: sonen les quatre havaneres típiques, però de seguida o fan una sardana  o una cançó d’un altre tipus, havaneritzada. I mireu que és important el repertori d’havaneres! El curiós del cas és que els mateixos Pescadors de l’Escala han presentat un cd recopilatori, però a les festes majors, insisteixen amb el repàs tòpic i lleuger. Si fossin els Catarres prou que sentiríem el seu CD d’última fornada!  

Els nostres  gegants
Aquestes reflexions entorn a la Festa Major, que inclouen una cullerada àcida, no volen pas donar a entendre que la  programació hagi estat dolenta. Però estareu en mi que si es fan coses, s’ha d’estar obert a la crítica, ja que qui ho rep en vol gaudí i té dret a opinar. El mateix passa amb altres propostes de la festa: no hi ha  pas res a dir pel concert de  les Funkysteps Sey Sister, fet amb entusiasme i bona veu.  No puc parlar del concert dels Bonobos a la Riera Blanca. D’aquest  racó apartat sols arriben històries de borratxeres, però quan es tracta dels Bonobos, segur que van marcar la diferència i la seva música va alabar les ànimes en positiu.

Puc parlar de la cursa embruixada, feta el dimecres i observar la importància de la participació. Molta gent de fora, molta expectació a l’arribada. També puc esmentar la Trobada de  Gegants. Enguany feien la trenta-cinquena cita. Voldria destacar la participació d’una  colla vinguda de Argelés sur Mer, la vila marinera del Rosselló, la mateixa  que  al final de la  Guerra Civil va acollir refugiats a les seves platges.

Vida parroquial

Dinar de la  parròquia. En Pere, dibuixant urbà, prenent nota
de la trobada. A partir del 16 de setembre podreu veure
aquests dibuixos de la Festa Major 
a les finestres d’El Trabuc 
Acabem de sortir de Missa d’Ofici. Fent meves les paraules del mossèn, entomem un nou curs i va bé realçar el nostre compromís parroquial i espiritual. Fem i som comunitat. Ha anunciat que a l’octubre es celebrarà el dia de la parròquia que permetrà donar continuïtat i portar a la pràctica les conclusions de l’Assemblea celebrada el passat curs. El cor Veus de Tardor s’ha ocupat dels  cants. Ho han fet bé,  molt millor que altres anys. La directora  potser estava també més amable i això també mima l’ànima. Han fet un parell de cants en llatí i tot. Els goigs finals dedicats a Sant Llop, sonaven casi amb la mateixa empenta que cantem els de Santa Coloma.  A dalt de l’altar, a part del nostre mossèn també hi havia un co-celebrant, de nom Vicenç, que aquest dia s’està al Mas Blanc. Un home jove, prim com un sant pau i d’accent estranger, però que ben parlava la nostra llengua. El mossèn ha observat que alguna cosa fallava, si en un dia com avui entre els feligresos érem  només pares i avis. “Alguna cosa  falla” ha  dit, “perqué faltin joves”.  On eren els del grup Baobab, per exemple? Però s’ha obert una porteta  a l’esperança quan una néta de quatre anys s’ha apropat a veure els avis que estaven entre el cor, asseguts al creuer, i s’ha estat quieta, assentada i ben  tranquil·la al primer banc.  Si l’Assemblea fa una bona  lectura de les mancances parroquials, segur que amb aquest equip parroquial  i la mà trencada  del seu màxim servent, es podrà refer una bona dinàmica comunitària.  Una  comunitat que es va retrobant. Dissabte al migdia hi va haver el dinar d’arròs popular a la sagrera. Paella i botifarra i pilotilla de segon. Gelat de postres. No vam trobar encara el Chartreusse per brindar al final. Queda pendent.
Màrius  Gòmez/ Aleix Art
El dimecres, dia  27, també es va inaugurar l’exposició
dels  Estudis Oberts a El Trabuc. Francesc Orenes va
fer un parlament introductori sobre el llibre d’art, tema
que  coneix en profunditat. 
El que sí vam veure va ser el Pere Relats dibuixant-nos. Segur que l’heu vist sovint dibuixant pel poble, amb el seu gran quadern. Ara mateix està complint amb l’encàrrec de dibuixar la Festa Major, amb la idea de fer una exposició de dibuixos a les finestres d’El Trabuc. Serà a partir del dia 16. No hem muntat mai l’exposició entre setmana, però mirarem d’apurar el màxim la dels Estudis Oberts que hi ha ara i complir amb el temps d’un mes per cada una  de les que ve. Hi ha exposicions  programades fins el gener. 
El dia d’avui es fresc, però fa sol i tot apunta que acabarem  l’1 de setembre recordant el temps de l’estiu.  Bona Festa  Major!

Articles d’opinió a part:

CRÍTICA DE TEATRE

Dotze hores ballant

  • “Lluitant per un somni”, 
  • Aquinahora-jove. 
  • Casal Francesc  Macià, Centelles
  • Estrena del 29 d’agost, a dos quarts d’11.

Aleix Art / Aquinahora
Cartell de l’obra plantejat per Ada Fàbregas
Centelles. Avui a la tarda hi ha l’última de les quatre sessions del muntatge “Lluitant per un somni”, adaptació de “Fama”, a càrrec del grup centellenc Aquinahora, i específicament la  secció jove. Dirigeix Pep Company que compte amb un extens equip d’actors i coordinadors: Sandra Rafart en la direcció coreogràfica, Anna Bartolomé  i Ropi Fàbregas en el cant. Per cert, que a l’Anna li fan avui dilluns, una entrevista a la contraportada del 9nou. Un repàs ràpid als seus gustos i aficions. No sabia que ara ja era directora de l’Escola Municipal  de Música, succeint així a son pare.  Precisament Albert Bartolomé dirigeix l’orquestra  en viu que interpreta els temes, en l’obra teatral. Una formació integrada per alumnes de l’Escola en qüestió.
En l’apartat actoral, format per una trentena de joves, tot i el sentit coral de l’obra, destaca el paper de Gisela Roca, Alba Villaitodo, Núria Güell, Xènia Company, Guim Puig, Dani Salido i Nil Sobrevias. L’obra reuneix moltes qualitats:  per començar i només començar, han tret un partit esplèndid de l’apartat gràfic, aprofitant les noves portes del Casal i els nous punts de propaganda: han fet uns cartells  estirats molt xulos, aprofitant la imatge gràfica ideada  per l’Ada Fàbregas, que també té un bon paper a l’obra.  
Un altre aspecte sobradament positiu són els balls i els cants,  impresos  de molt ritme i energia. L’apartat musical repassa grans èxits de la lírica i cants dels musicals o balades del segle XX i també del passat. Es compta dalt l’escenari –i no només en el cos de músics-, amb bons intèrprets instrumentals, que  et sorprenen en qualsevol moment i poden simular que assagen, amb la sorpresa que quan poden lluir ho aprofiten. La Núria Güell, toca el violí, però té molt bona veu i així ho demostrarà. Tot i el teòric bateig de molts dels actors en el ball o el cant, han extret virtuosament  el seu  do per cantar o ballar. Segur que avui al vespre estaran morts, però satisfets de tantes hores saltant dalt l’escenari.

Passotes

L’obra reuneix moltes qualitats, però també alguna pega: en la  successió de les escenes hi falta ritme. Falta un metrònom amagat. Sent una obra llarga va lenta i li caldria que el ritme que impera en els balls s’estengués a tota l’obra. Un aspecte de concepte perceptiu: s’entén que  els alumnes de l’escola, persegueixen un somni, i en canvi, en molts d’ells s’hi percep un aire “passota”.En canvi d’altres actors,  com el que fa de Joe Vegas/ Nil Sobrevias, que entra a l’escola sense saber que fer i se li suposa un do innat, no se l’aprofita per que  se li desvetlli la passió i al final, reveli algun gran do, ja sigui cantant o ballar. Més aviat, acaba esmunyint-se del primer pla. Carmen Diaz/ Xènia Company és qui potser pot concentrar millor la idea d’artista pura, que només vol ballar i acaba triomfant. I aquí sí que es dibuixa bastant bé el personatge, amb les seves contradiccions i virtuts. Però potser faltaria un episodi conclusiu per celebrar els seus mèrits i veure si la Srta Sherman se’n surt de readreçar-la.    De fet el conjunt  de l’obra és el resum d’un any acadèmic i hi estan representades  totes les etapes. Però, personalment, el final, se’m fa curt. Com si s’interrompés i faltés una bona conclusió coral, i sobretot argumental. Res a dir sobre el petó en l’escena entre Serena Katz/Ada Fabregas i Nick Piazza/ Dani Salido com a Julieta i Romeo, que ve a culminar un micro-relat romàntic dintre l’obra. Els micro-relats dintre “Lluitant per un somni” estan molt ben plantejats i resulten prou interessants.  També hi ha actrius que guanyen profunditat dramàtica, entre el primer i el segon acte, com la Srta. Bell/ Gisela Roca i la Srta. Sherman/ Alba Villaitodo. En el segon, els trets esteoritaps de la primera part, es dibuixen molt més bé. S’entra en el seu perfil més psicològic i se’n veuen més bé  el seus límits i mèrits. El diàleg entre artista salvatge i artista format, resultaria  més interessant si el posicionament d’entrada no fos  una mica massa simple i innocent. Però ben estructurar seria un altre moment clau de l’obra, ja que  explicaria molt bé la missió de l’escola de formar a artistes. La duresa de les mestres, crec que també es reforçaria si amb la seva potència com a personatges, es passegessin més entre els alumnes. Alçades en les bastides, enlloc de professors semblen déus. L’escenari utilitza bastides per situar diferents espais i escenaris en el mateix espai escènic del Casal.

A pesar  d’aquestes observacions, subjectives, l’obra funciona i està bé. El públic va aplaudir de forma entusiàstica l’obra. Segurament els hi va agradar també el doble argumentari, posat amb l’ajuda d’una pantalla que descriu la vida a l’escola, prenent imatges de  l’estada dels actors a una escola-internat de Sant Julià de Vilatorta i explica així moments de sortida i entrada de les classes, de l’hora del pati o narra petits episodis entre els personatges, que  després es detallen sobre l’escenari.  La música en directa és un altre detall enriquidor, que suposa a més un salt qualitatiu en les capacitats dels integrants de l’orquestra de l’escola municipal de música. Música i teatre han suposat moltes hores de preparació i assaig dels quals, les diferents representacions, en són un bon i gran testimoni.